Villangómez Llobet, Marià

Villangómez Llobet, Marià (Eivissa 1913 — 2002) LIT/SOC Escriptor, traductor i mestre. Fill del metge Joan Villangómez Ferrer i de Pilar Llobet Calbet, deu el seu primer cognom a l’únic dels seus besavis que no era eivissenc: un militar establert a l’illa.

Es va llicenciar en dret a la Universitat de Barcelona (1933), però no va exercir mai l’advocacia. Tanmateix, aquells anys varen influir en la seua inclinació cap a les lletres i la cultura catalanes. Des de l’adolescència s’havia interessat per la poesia, llegia a la biblioteca paterna els clàssics castellans i catalans —Verdaguer, Maragall, Joan Alcover, Costa i Llobera...— i ja de bon principi va sentir una especial predilecció per Antonio Machado.

En els primers poemes, cap a 1930 adoptà la llengua catalana com a vehicle d’expressió. Durant els estudis amplià els seus interessos a altres poetes: Carner, López-Picó, Riba, Sagarra, i també Juan Ramón Jiménez, els escriptors de la generació del 27 i gradualment escriptors d’altres literatures.

L’any 1933, poc després d’acabar els estudis universitaris, mostrà alguns poemes al seu parent Isidor Macabich Llobet, que en publicà un —”Començament de tardor”— el 15 de novembre al Diario de Ibiza. Encara abans de la rebel·lió militar de 1936, donà a conèixer altres poemes a La Nostra Terra (1935), a l’Almanac de les Lletres per a 1936 i al Diario de Ibiza (1936).

L’esclat de la guerra va interrompre els inicis de la seua carrera literària. Mobilitzat amb les tropes franquistes el 1938, continuà escrivint en català uns versos que no pogué publicar fins al final dels anys quaranta, quan el desenllaç de la Segona Guerra Mundial i la tenacitat de la resistència cultural forçaren les primeres escletxes de permissivitat del règim de Franco per a l’ús públic del català. Així, tan aviat com la censura permeté publicar poemes (encara no llibres), Villangómez inserí a la revista Ibiza (març de 1945) els seus Poemes del port, incorporats després al llibre Terra i somni.

Durant aquells primers anys quaranta, Marià Villangómez començà a exercir de mestre d’escola a Mallorca (1942) —on es relacionà amb el poeta Miquel Ferrà i altres escriptors mallorquins— i a Cornellà de Llobregat (1943-1946), on establí contactes amb els cercles culturals catalans de la clandestinitat. D’aquestos anys difícils per al català procedeix la seua única incursió poètica en la llengua castellana, els Sonetos mediterráneos, escrits entre el novembre de 1943 i el setembre de 1944 i editats en col·lecció privada a Barcelona el 1945. L’autor els incorporà després en versió catalana —Poemes mediterranis— al primer volum de les seues Obres completes. Poesia (Barcelona, 1986).

Els seus primers llibres en català aparegueren al final d’aquella dècada, en ordre invers al de la seua escriptura: Terra i somni, editat el 1948, conté poemes escrits entre 1943 i 1945; Elegies i paisatges, publicat a Eivissa el 1949, recull els de la dècada 1933-1943. Com indiquen els mateixos títols, en aquestos llibres es combinen els elements intimistes —les elegies i el somni— amb els més objectius —els paisatges, la terra i el Mediterrani. És la que es pot considerar primera etapa de la seua producció.

Les coincidències entre algunes característiques de l’Escola Mallorquina i la poesia de Villangómez —com la temàtica paisatgística, la pulcritud lingüística i la preocupació formal— aviat varen donar peu a alguns crítics a adscriure el poeta a l’esmentada Escola. És possible que aquelles característiques tenguin utilitat a l’hora d’establir les diferències entre l’actitud “fundacional” de l’Escola Mallorquina enfront dels poetes modernistes coetanis, en els quals predominen les preocupacions existencials o socials, sense tanta atenció per la llengua i la forma. En canvi, no semblen criteris vàlids per clarificar la posició d’escriptors com Villangómez, formats literàriament bastant després del triomf de l’estètica noucentista.

L’any 1946, l’escriptor retornà a Eivissa, com a mestre del poble de Sant Miquel de Balansat, on romangué durant uns tretze anys, en un període d’intensa activitat creativa. Aquesta segona etapa, que podem anomenar cicle de Balansat, constitueix la part més rellevant de la producció literària de Marià Villangómez. L’enceten dos llibres escrits en paral·lel, entre 1946 i 1951: Els dies —publicat el 1950— i Els béns incompartibles —que aparegué el 1954. També els seus dos llibres següents —Sonets de Balansat (1956) i La miranda (1958)— varen ser escrits en bona part paral·lelament, durant els primers anys cinquanta. Sonets de Balansat, que obtengué el Premi de Poesia Cantonigròs el 1955 d’un jurat presidit per Carles Riba, va representar el reconeixement del poeta eivissenc en el món literari barceloní.

D’aquells anys inicials de la dècada dels cinquanta són també dos llibres en prosa: L’any en estampes (1956) i Llibre d’Eivissa (1957). El primer, literàriament més ambiciós, va ser concebut inicialment com una sèrie d’articles mensuals per al suplement literari Isla, del Diario de Ibiza, que havia començat a aparèixer el febrer de 1953, però la censura encara aleshores no autoritzava la publicació de textos en prosa en les publicacions periòdiques. El segon és una selecció de textos sobre l’illa, precedida d’una extensa introducció de l’autor, on es conjuguen les impressions de paisatge i les referències a la història, la geografia, els costums, la llengua i la literatura popular.

Durant els anys 1949 i 1950 Villangómez escrigué igualment les seues primeres obres teatrals, que només en part arribà a publicar, molt més tard: Es gat amb botes, El botxí d’espectres, Després de pondre’s sa lluna i Es més alt embruixament. Una segona etapa de producció teatral tengué lloc els anys 1956 i 1957: Amor d’avar, avar d’amor, Se suspèn la funció, L’anell és més que un joc, El jardí dels amants i Les germanes captives.

Villangómez s’havia interessat molt pel teatre en els seus anys universitaris, i va deixar una obra teatral relativament extensa, però mai no va donar-hi gaire importància. Tot i això, són obres que complementen amb dignitat el tronc central de la seua producció literària, eminentment poètica. El llibre El cop a la terra (1962), escrit abans d’acabar l’any 1956, tanca el que s’ha anomenat cicle de Balansat. Villangómez deixà el poble de Sant Miquel el 1959 i es traslladà, també com a mestre, a Sant Francesc de ses Salines. Com va dir el mateix autor, aquest és el seu llibre més unitari i més objectiu. Potser per això, alguns crítics el varen incloure abusivament en els corrents de realisme històric que aleshores despuntaven en la literatura catalana.

Així mateix, va ser durant aquells anys d’intensa activitat literària que Villangómez donà a conèixer les seues primeres traduccions poètiques, que aplegà finalment en tres volums a Obres completes. Versions de Poesia (1991). L’obra poètica original de Villangómez es tanca amb un llibre extraordinari, Declarat amb el vent, aparegut el 1963, però escrit ja abans d’aparèixer El cop a la terra. A partir d’aquell moment, centrà la seua atenció en altres dimensions creatives i culturals, i en la revisió de la seua poesia. L’any 1969 publicà una Antologia poètica que conté una versió íntegra actualitzada d’alguns dels seus llibres anteriors (Els dies, Els béns incompartibles, Sonets de Balansat i El cop a la terra). L’any 1971 reuní en llibre una sèrie de Versions de poesia moderna, que amplià més endavant amb Recull de versions poètiques (1974) i Noves versions de poesia anglesa i francesa (1977); el 1972 aparegué la primera edició del seu Curs d’iniciació a la llengua (revisat i reeditat el 1978), testimoni de les classes de català que va impartir durant molts d’anys, i també la versió actualitzada dels seus llibres Elegies i paisatges i Terra i somni. Els altres dos llibres de poemes —La miranda i Declarat amb el vent— aparegueren en versió renovada el 1977.

El 1974 havia publicat Eivissa: la terra, la història, la gent —que renova i amplia la presentació del Llibre d’Eivissa— i el 1975, la versió actualitzada de L’any en estampes. Durant aquells anys setanta Villangómez inicià una intensa cooperació amb moltes de les activitats de l’Institut d’Estudis Eivissencs, que aleshores emprenia una nova etapa. El seu paper en la vida cultural pitiüsa d’aquells anys de transició fou enormement important. Arran d’aquesta implicació en la dinàmica cultural, es publicaren i es representaren algunes de les obres teatrals originals que s’han esmentat i altres de traduïdes per ell: S’assemblea de ses dones (1978), versió de l’obra d’Aristòfanes; Somni d’una nit de Sant Joan (1988), adaptació de Midsummer night’s dream de Shakespeare, i L’excepció i la regla, de Bertolt Brecht, que quedà inèdita.

A final de 1986 aparegué la primera edició en tres volums, bellament il·lustrats per Vicent Calbet, de les seues Obres completes. Poesia. D’altra banda, al llarg d’aquells anys aplegà en llibres successius bona part dels seus treballs, de temàtica variada: Alguns escrits sobre les Pitiüses (1981), D’adés i d’ahir (1988), Parlar i escriure (1994). Així mateix, continuà publicant traduccions poètiques, ara més centrades en autors concrets: “Darrers Versos” i altres poemes de Jules Laforgue (1979); W. B. Yeats: Trenta-quatre poemes (que li valgué el Premi de la Crítica de Serra d’Or) i Guillaume Apollinaire: Poemes (tots dos editats el 1983); John Keats: Isabel o El test d’alfàbrega / La vigília de Santa Agnès (1985, Premi Cavall Verd), i Thomas Hardy: Vint-i-un poemes (1988). Entremig, havia aparegut un altre recull de poemes traduïts des de llengües diverses i originals de diferents autors: Altres ales sobre una veu (1985).

Mentrestant, va ser objecte de nombroses distincions. L’any 1983 rebé la Medalla d’Or de les Illes Balears, el 1984 va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el 1987 amb la Medalla d’Or del Consell Insular d’Eivissa i Formentera i el 1988 amb la declaració de Fill Il·lustre de la ciutat d’Eivissa (1988). El reconeixement més destacat, però, va ser el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, d’Òmnium Cultural, que és el màxim guardó de la nostra cultura, atorgat a Marià Villangómez el 1989, pel conjunt de la seua trajectòria. La Universitat de les Illes Balears li atorgà la Medalla d’Argent (1989) i el Doctorat Honoris Causa (1995). El 1991 va ser elegit membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans juntament amb altres grans escriptors i traductors.

Cap al final de la seua vida publicà El llambreig en la fosca (2000), un conjunt de proses memorialístiques de gran interès literari, biogràfic i històric, que es completà amb el llibre pòstum Llocs viscuts (2012).

L’any 2013, el centenari del seu naixement donà lloc a una profusió d’actes a les Pitiüses, a les Balears i a Catalunya, i a la reedició, revisada, de l’Obra poètica completa. [IMM]

Descàrregues

Col·laboradors