Vila, pla de

Vila, pla de GEO/HIST Nom que històricament han rebut les terres que volten la ciutat d’Eivissa.

Els seus límits estan determinats per la conca hidrogràfica que drena cap a la badia d’Eivissa. “Situada enfront de la fortalesa cap a l’est i segons corren les aigües cap a la dita fortalesa” és la definició que en figura al Memoriale divisionis (1235) aplicada a la partida territorial andalusina d’Alhaueth (al-Hawz), també escrit als documents com “Alfanez” i “Elfance”. El terme àrab al-hawz és un genèric que designa les terres que volten un nucli urbà i que hi estan subjectes administrativament; de fet, la seua traducció —en castellà ha donat la paraula alfoz— pot ser, perfectament, pla de Vila.

El repartiment de l’illa d’Eivissa entre els senyors feudals que en promogueren la conquista causà la divisió del territori insular en quatre parts basades en les preexistents. Aquestes darreres eren cinc però al-Hawz no fou respectada i, feta porcions, s’assignaren a cada una de les altres partides jurisdiccionals o quartons. L’esmentat Memoriale divisionis ho descriu així: “d’aquestes cinc parts se n’han fet quatre d’iguals de la manera següent: Alhaueth fou dividida en quatre porcions, cada una de les quals arriba fins a la fortalesa i la mar. I d’aquestes, la primera cap a l’est fou agregada a Xarc, la segona immediata a Benizamid, la tercera a Portumany i la quarta a Algarb”.

El pla de Vila quedà així repartit en diverses jurisdiccions feudals però romangué viva la seua personalitat com a territori continu, de manera que els documents solen sempre fer constar la situació dins el pla de Vila de les propietats i, seguidament, aclareixen la jurisdicció a què pertanyen. J. M. Quadrado afirma, sense aportar proves documentals, que el repartiment del pla de Vila es féu per dotar cada un dels quatre quartons d’un camí per on accedir a la vila; efectivament és així, els antics camins de Santa Eulària, Balansat, Portmany i ses Salines penetren dins el pla de Vila cada un per la porció de pla corresponent al quartó.

Amb el temps, el pla de Vila va anar adquirint algunes de les característiques pròpies dels quartons, tals com tenir un representant o batle quartoner, milícia pròpia i temple al qual estava assignada la feligresia; fins i tot, el seu terme va ser afitat la darreria del s. XVIII per Miquel Gaietà Soler Rabassa, encara que ja hi ha mapes anteriors d’Eivissa que cartografien els seus límits amb nitidesa. El record de les diferents jurisdiccions en què es dividia el pla de Vila arribà fins a la meitat del s. XIX, com demostren les proves aportades per J. Marí. Les fites que, unides per línies imaginàries, feien físiques i visibles les porcions del pla també s’havien conservat fins al s. XX; en resta la fita de l’Abeurador situada a la creuera del carrer de Madrid (antic camí de sa Joveria i Portmany) i el carrer d’Aragó (antic camí des Vedrà o de Sant Jordi) i marca el límit entre la jurisdicció pròpia del quartó de ses Salines i la del de Portmany dins el pla de Vila.

A partir de la seua creació poc després de la conquista catalana, el pla de Vila comptà amb la peculiaritat de l’existència dins el seu terme de dues cavalleries territorials. Dins la porció del quartó del Rei o de Santa Eulària, hi havia la cavalleria de Benissomada ( Labritja i Benissomada, cavalleria de) i això implicava que les finques inscrites dins de la cavalleria pagaven al cavaller el delme del producte de les terres. L’altra cavalleria era la de l’Alcudia , corresponent a terres que incloïen el que els primers anys del s. XXI es coneix com es Puig d’en Valls, quedava dins el quartó de Balansat.

Una altra particularitat és la història del temple del pla de Vila, l’església de la Mare de Déu de Jesús. Estava en construcció el 1466 i poc després sembla habitat per una comunitat de frares franciscans fins devers 1505. A partir de 1580 l’habitaren frares dominics, a qui va pertànyer el temple fins a 1674, moment en què fou venut pels religiosos a la comunitat de preveres de Santa Maria amb excepció de l’hort contigu, que es reservaren els frares i que vengueren l’any vinent a Francesc Llaudes. Posteriorment, el 1704, la dita comunitat de preveres va vendre l’església a la feligresia del pla de Vila, representada pel rector del temple Antoni Orvai, pel batle “del quartó del pla de Vila” Jaume Rosselló d’Antoni, pel síndic del mateix territori Joan Cardona d’Antoni i pels obrers d’aquella església Bartomeu Bonet de Bartomeu i Francesc Joan d’Antoni, “per ells i pels successors en dits oficis”. El preu va ser el mateix que la dita comunitat de preveres havia pagat als frares dominics: 4.000 lliures.

Finalment, amb la creació dels municipis a la primera meitat del s. XIX, el pla de Vila, com a ens territorial amb característiques distintives de la resta de quartons, va desaparèixer. El topònim pla de Vila es conserva com a designador d’una entitat geogràfica. [AFA]

Descàrregues

Col·laboradors