Vedrà, es

Vedrà, es

1 GEO Illa situada al SO de l’illa d’Eivissa, que pertany al municipi de Sant Josep de sa Talaia.

Conjuntament amb l’illot des Vedranell i les aigües adjacents, constitueixen una reserva natural d’àmbit maritimoterrestre de 635,73 ha de superfície, inclosa a la Xarxa Natura 2000, amb les figures de protecció LIC (lloc d’interès comunitari) i ZEPA (zona d’especial protecció per a les aus), a més de l’autonòmica ANEI (àrea natural d’especial interès); també la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO/BirdLife) la qualificà d’àrea d’especial importància per a les aus (IBA).

Es Vedrà es troba a 1.900 m de la costa, té una extensió de 625.000 m2, un perímetre de 4.135 m i una altitud màxima de 382 m, dimensions que li donen una configuració piramidal, clarament destacada en el paisatge com una fita o referent de primer ordre, visible des de Formentera i molts de punts d’Eivissa, en especial des del litoral de ponent i, en dies clars, també des de la costa valenciana.

Geològicament presenta materials del cretaci i del miocè corresponents a l’anomenada unitat estructural d’Albarca. Majoritàriament, són roques del cretaci inferior, en concret calcàries fossilíferes compactes del titònic-neocomià amb dolomies associades del berriasià i valanginià, que formen els relleus fortament plegats de tota la part central i meridional de l’illa. El sector N, més estret, està format per roques del miocè inferior, sobre les quals queden encavalcades les cretàciques, més antigues, amb visible contrast de colors; és una zona molt afectada per despreniments i recorreguda per minúsculs torrents que tallen els sediments miocènics, menys coherents.

La part central i meridional des Vedrà, la més elevada, de relleu molt abrupte, és anomenada les Crestes des Vedrà, amb dues cotes molt elevades cap a l’E, de 382 i 381 m, denominades Picatxo de Tramuntana i Picatxo de Migjorn, respectivament. Al litoral de migjorn, l’illa s’allarga, al temps que perd amplària, en una disposició EO, des de les puntes de sa Capelleta i d’en Lè al cap de sa Bestorre; forts desnivells superen els 100 m i cauen a la mar en imponents penya-segats de parets verticals, que abasten els 350 m d’altitud a ses Fumades i superen els 150 m a sa Bestorre.

De fet, es Vedrà i es Vedranell són prolongació de la punta de l’Oliva i els penya-segats del cap des Jueu, dels quals quedaren separats fa uns deu mil anys, com a conseqüència dels canvis en el nivell de la mar i de l’erosió. Posteriorment, des Vedrà quedà fragmentada l’illeta de sa Galera i una sèrie d’escullets plans, la majoria anomenats macs (mac d’en Cosmi, Redó, des Sec, des Porxos, Banda i Banda ...).

El relleu, molt accidentat, i les diferents orientacions dels vessants tenen com a resultat l’existència de microclimes, i l’efecte mirall produït per la mar fa que sigui major la incidència de la radiació solar; són condicionants físics d’uns valors naturals que es troben a la base de la qualitat i la importància del lloc, donada pel conjunt de comunitats ambientals i pel predomini dels endemismes, tant florístics com faunístics, amb alguna subespècie exclusiva; per posar-ne algun exemple, la varietat vedranera de la sargantana pitiüsa (Podarcis pityusensis vedrae) i, entre els nombrosos invertebrats, una subespècie de caragol helícid (Trochoidea ebusitana vedrae).

També és lloc important de refugi d’aus marines i rapinyaires, amb una gran diversitat d’ornitofauna marina i nombroses colònies de cria, entre les quals cal esmentar el falcó d’Elionor (Falco eleonorae), l’endèmica pardela balear (Puffinus mauretanicus), el corb marí (Phalacrocorax aristotelis desmarestii), la gavina d’Adouin (Larus adouinii) i l’àguila pescadora (Pandion haliaetus).

A més de la vegetació de litoral, l’extensió de l’illa fa possible el desenvolupament d’una garriga, amb arbres com pi bord (Pinus halepensis) i savina (Juniperus phoenicea), a més de ginebre (Juniperus oxycedrus), ullastre (Olea europea var. sylvestris), mata (Pistacia lentiscus), cepell (Erica multiflora) i matolls aromàtics com el romaní (Rosmarinus officinalis), i sobre els penya-segats troben refugi vegetals en retrocés en altres àrees.

Entre les espècies florístiques de major interès, són a destacar el palmer (Chamaerops humilis), la lletrera arbustiva (Euphorbia dendroides), únic lloc on ha estat localitzada en tot Eivissa, la bufera arbustiva (Whitania frutescens) i la saladina (Limonium ebusitanum spp.), planta de litoral capaç de crear el seu propi sòl, ja que les parts verdes creixen sobre les mortes, amb subespècies endèmiques als penya-segats.

La flora submergida és molt rica, destacant les praderies de Posidonia oceanica, endèmica de la Mediterrània, que faciliten el desenvolupament d’una fauna marina molt diversa, amb les gorgònies (Gorgonia sp.), gran varietat de peixos, com l’anfós (Epinephelus sp.), i crustacis, i el dofí mular (Tursiops truncatus), entre altres espècies.

Des de la més remota antiguitat, es Vedrà ha estat punt de referència fonamental en la navegació a vela, la seua mola assenyala cap a cala d’Hort , uns 3.000 m al NE, l’accés més important a una àrea interior de gran riquesa agrària, intensament colonitzada per púnics i romans, i el seu nom és sempre present en les cartes nàutiques medievals i modernes. Com a guia per a la navegació, al s. XX es construí una balisa a la cara O des Vedrà, destruïda per un temporal i refeta el 1961.

Al s. XIX, hi trobà refugi espiritual el pare Francesc Palau i Quer , en una cova de la part més elevada, i l’arxiduc Lluís Salvador en deixà algunes làmines i gravats, a més de descripcions emotives i d’una gran bellesa.

Propietat particular, l’home eivissenc n’ha tret, tradicionalment, un aprofitament econòmic, introduint-hi conills per a la caça i cabres; en començar el s. XXI encara hi pasturen al seu aire un centenar de cabres que es desplacen per viaranys d’una verticalitat esfereïdora; la pesca també hi ha estat important.

La presència imponent des Vedrà, d’una bellesa paisatgística extraordinària, ha excitat la imaginació de l’espectador, que ha ordit històries màgiques al seu entorn, probablement des de la visió més primerenca; així l’illa és present tant al folklore i la cultura popular eivissencs com en manifestacions foranes més recents de caràcter esotèric.

El turisme de massa hi ha potenciat les excursions marítimes a l’estiu, que poden comportar una greu amenaça per a la qualitat de l’entorn i les colònies de cria; bé que està absolutament prohibit desembarcar-hi, la remor i la progressiva contaminació de les aigües suposen alteracions en un medi natural molt vulnerable i de gran interès científic. [RVC]

2 BOT

Tant es Vedrà com es Vedranell presenten nombroses curiositats florístiques, amb la presència d’espècies que no es poden trobar a la resta de Pitiüses: és el cas d’una lletrera arbustiva (Euphorbia dendroides) molt freqüent a Mallorca i a Menorca o d’una camamil·la pròpia de l’illa (Santolina chamaecyparissus var. vedranense) que creix penjada pels penya-segats. El nombre d’espècies censades és de 168, distribuïdes en 119 gèneres i 52 famílies; se n’ha de destacar la pobresa relativa d’espècies si es compara amb altres grans illots de les Pitiüses; l’explicació s’hauria de cercar en l’ús tradicional que se n’ha fet, però especialment per la presència de cabres que, per alimentar-se, impacten notablement sobre la flora endèmica i la vegetació i impossibiliten la seua regeneració natural.

Les espècies endèmiques representen un 7,73 % de la flora de l’illot, 13 tàxons, algunes valuosíssimes per la seua raresa. La major part estan refugiades als imponents cingles calcaris; se’n poden destacar algunes exclusives de les Pitiüses com Asperula paui, Galium friedrichii, Teucrium cossonii ssp. punicum, Allium ebusitanum, entre altres. La primera línia de vegetació litoral està constituïda per una comunitat de saladines caracteritzada, com a la resta de les Pitiüses, per l’endemisme Limonium ebusitanum (Ass. Limonietum ebusitani). Un tipus de vegetació arbustiva halonitròfila molt estesa és la constituïda pel salat ver (Suaeda vera) que ocupa els talussos propers a la mar. Als vessants més càlids, especialment els orientats al S, creix un matoll esclerofil·le, format quasi exclusivament per la bufera arbustiva (Withania frutescens) (Ass. Ephedro-Withanietum frutescentis).

A mesura que hom ascendeix, aquest matoll s’enriqueix amb altres espècies arbustives com la lletrera (Euphorbia dendroides) i, més amunt, la mata (Pistacia lentiscus) i la savina (Juniperus turbinata) (Ass. Cneoro-Pistacietum lentisci). Es tracta d’un matoll molt lax amb savines grans i velles com a conseqüència de la combinació secular de l’activitat humana (tala del savinar) i la presència d’herbívors.

Al vessant N, més fresc, l’aspecte del matoll canvia dràsticament. La pràctica totalitat dels talussos estan ocupats per una màquia densa de mata, quasi intransitable, que conté elements florístics de distribució meridional com el ginestó (Osyris lanceolata), el malrubí (Ballota hirsuta) o un parent de la morella roquera (Parietaria mauritanica).

Però sense cap dubte, el tresor biològic de l’illa es troba amagat als impressionants penya-segats que l’envolten, especialment a les parets orientades al N. Aquestos espadats calcaris són el refugi de l’àmplia varietat d’espècies endèmiques que ja s’han esmentat amb anterioritat (Ass. Thymo-Hippocrepidetum grossii). També als penya-segats es desenvolupen diverses comunitats molt esteses pels cingles calcaris de les Pitiüses; hi destaquen comunitats de falgueres com la representada per la capil·lera (Adiantum capillus-veneris), que creix dins les balmes amb degotissos, o una altra dominada pel polipodi (Polypodium cambricum), que creix a les escletxes terroses.

Les especials condicions de l’illa han contribuït a l’aparició d’una vegetació particular lligada íntimament a la presència d’ocells marins. Hi ha un gran nombre d’espècies i comunitats herbàcies amb ecologia nitròfila o nitrohalòfila. [GBO]

3 LING

De ben antic han estat múltiples les interpretacions sobre l’origen d’aquest topònim.

Hipòtesis etimològiques.

La gran majoria de les propostes conegudes popularment fins als nostres dies tenen alguns problemes lingüístics per ser acceptades com a factibles:

1 Vedrà provinent del llatí VETERANUS, que ja explica el pare Gaietà de Mallorca (1751), que també recollí Macabich i que apareix al tom 10 del Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll. Joan Veny i Clar l’explica com a “resultat d’una metàfora que ha vist en el penyal abrupte un soldat que s’aixeca vigilant”.

2 La primera teoria de Joan Coromines Vigneaux , que anys després rectificà, és fer provenir Vedrà de VITRARE, derivat de VITRUM, ‘vidre’, “a causa dels reflexos brillants que es formen quan les ones encavallades baten damunt el rocam d’aquell penyal colossal”.

3 Cosme Aguiló Adrover fa, al seu torn, diverses hipòtesis sobre aquest topònim, entre les quals destaca la de VETERANU no com a vell referit a persona, sinó a ‘terreny abandonat, no cultivat’.

4 La proposta més acceptada, fins i tot per J. Coromines a l’Onomasticon Cataloniae, és d’Enric Ribes i faria provenir es Vedrà d’un adjectiu *PETRANU, que vol dir ‘penyalós’, és a dir, lloc on hi ha penyals; un penyal és una penya gran i elevada. [JAR]

Descàrregues

Col·laboradors