Usatges de Barcelona

Usatges de Barcelona DR/HIST Recopilació de constitucions, pràctiques jurídiques i regles de caire divers, promulgades inicialment per regir en els territoris de Barcelona, Osona i Girona.

Aquest cos normatiu rep la seua denominació de la versió llatina on apareixen designats els seus preceptes sota els noms d’usatici, usaticos i usualia, mots propis del baix llatí que constitueixen derivacions de la veu usus. Molt probablement aquesta terminologia genèrica es prengué del segon proemi, que es correspon amb l’usatge 4, el tenor del qual comença així: Haec sunt usualia.

D’altra banda, aquesta obra jurídica ha estat coneguda indistintament com Usaticos Barchinonae o Usaticos terrae, atesa la conformitat dels seus preceptes amb els costums del país.

La primitiva col·lecció dels Usatges es va gestar durant el matrimoni del comte de Barcelona Ramon Berenguer I (1035-1076), també conegut com Ramon Berenguer el Vell, i Almodis de la Marca (o Adalmodis). Com que les seues noces es varen celebrar l’any 1053 i la comtessa va morir assassinada en 1071, el temps de formació del primigeni cos normatiu s’ha de circumscriure, necessàriament, al període comprès entre aquestes dues dates. Els historiadors coincideixen a situar l’origen d’aquesta obra el 1058.

La gènesi dels Usatges i els factors que han contribuït a la seua formació han estat objecte d’estudi per part d’insignes juristes com Guillem M. de Brocà, Ferran Valls Taberner, Ramon d’Abadal, Josep Balari i l’italià Carlo Guido Mor, entre d’altres.

Context jurídic i social en què apareixen els Usatges

La confecció d’aquest recull normatiu sembla obeir a un seguit de circumstàncies de naturalesa diversa. Des del punt de vista estrictament jurídic, era palesa la insuficiència del dret visigòtic per donar resposta a les demandes i les necessitats de la societat de la Catalunya Vella. Certament, el Liber Iudiciorum o Llibre dels Jutges havia estat llei pròpia a Catalunya des de la caiguda de la monarquia goda (s. VIII) i va continuar sent-ho per als seus pobladors mentre romangueren sotmesos als reis francs.

A mitjan s. XI aquesta insuficiència era deguda no només a la inflexibilitat del Liber Iudiciorum, incapaç de renovar-se per si mateix, sinó també a una més que dubtosa vigència efectiva d’aquest cos legal, atès el nombre d’exemplars que circulaven del Liber, cada vegada més escàs, la qual cosa sovent feia que les seues normes fossin conegudes només d’oïda, amb la consegüent imprecisió i inexactitud a l’hora d’aplicar-lo.

Des del punt de vista social i polític, l’absència d’una regulació legal de les relacions entre els senyors i entre aquestos i els seus vassalls afavoria un clima de violència que augmentava encara més la inseguretat jurídica. En aquest estat de fet, els senyors s’arrogaven el ple exercici de la sobirania, el dret a decidir sobre vides i hisendes, a moure guerres contra altres senyors i a voltar els poblats de murs fortificats per tal de fer front a les hosts del comte, entre d’altres prerrogatives. A més, el qui posseïa un feu es donava vassalls a si mateix, la qual cosa generava subinfeudacions successives que, a la vegada, derivaven en queixes i, en definitiva, en més actes de violència.

La norma es reduïa, doncs, a la voluntat arbitrària de cada un dels senyors, que desatenien l’autoritat del comte, a qui sovent negaven fidelitat, ja que deixaven de retre-li l’ajut militar a què estaven obligats.

En matèria criminal, la voluntat capriciosa dels senyors es palesava en el fet d’exigir ingents quantitats de diners per esmenar els delictes sense sotmetre aquestos imports a cap mena de taxa i amb total menyspreu a les resolucions del tribunal comtal.

Finalitat de la seua redacció

Per tal d’acabar amb tots aquestos excessos i dissenyar un context de pau social i de certesa jurídica, Ramon Berenguer I va propiciar assemblees de pau i treva, dotant-les de caràcter general, i propulsà la consignació escrita de preceptes que proclamassin la supremacia del comte de Barcelona. Per tal de donar compliment a l’objectiu de fixació de normes clares i certes es va formar el primer codi consuetudinari que aparegué a Occident.

La finalitat de la promulgació dels Usatges era la reforma de les lleis godes, el compliment de les quals havia esdevengut impossible. Es va prestar especial atenció a la tipificació dels delictes i a l’establiment de les respectives penes, moltes de les quals més lleus que les previstes en el dret visigòtic.

A banda de generar certesa jurídica en matèria criminal, els Usatges tenien per finalitat dissenyar l’organització de la societat feudal, encapçalada pel comes o comte, també anomenat princeps, perquè era el primer dels senyors, i potestas o potestat, per mor del seu poder. Les seues atribucions es regulen en diversos preceptes. Els Usatges li atribueixen el domini eminent de tot el que redundi en utilitat pública.

En tot aquest compendi de drets i deures, s’aprecia l’estratificació de la societat feudal, al cap de la qual figura el príncep, seguit dels magnats (vicecomites o primers vassalls del comte, commitores o ajudants del comte en l’administració i el govern del comtat, i vasvassores o grans feudataris directes del príncep), els cavallers (milites) i, més tard, també l’estatus dels burgesos (cives et burgenses). Per davall de totes aquestes categories, hi figuren les persones sotmeses a dependència personal d’altri, com el pagès, els homes propis i els pagesos de remença.

Per últim, en els Usatges apareixen referències als esclaus, generalment captius sarraïns, i als jueus, que en general rebien un tractament processal diferent dels cristians.

Fonts que inspiren el seu contingut: usatges primitius i usatges afegits

Els Usatges de Barcelona constitueixen una obra jurídica de considerable extensió, ja que els nombrosos preceptes que s’hi contenen han estat confeccionats en èpoques diverses. Això explica l’heterogeneïtat de les fonts que els han inspirat i dels elements que els integren.

Els Usatges originaris són susceptibles de classificar-se en distints grups normatius: usos judicials de la cúria comtal, datats aproximadament de 1058; una constitució de Ramon Berenguer de 1060, que representa la carta fonamental administrativa del comtat de Barcelona; els capítols d’una pau i treva sancionada per Ramon Berenguer el 1064, i, finalment, els usatici promulgats pel dit comte i Adalmodis el 1068.

D’època posterior és també la consignació escrita de velles normes gòtiques encara subsistents a la mentalitat col·lectiva, motivada per la prohibició d’al·legar en plet les lleis godes, establerta a mitjan s. XIII per Jaume I, la qual cosa va fer que molts de passatges del Liber fossin incorporats directament als Usatges.

Arran de totes aquestes agregacions al nucli primigeni, el codi barceloní esdevingué un cos normatiu format per 174 articles, cada un dels quals rep el nom d’usatge i s’identifica indistintament amb el seu número d’ordre o amb les primeres paraules del seu text.

Versions dels Usatges de Barcelona

Els Usatges varen ser escrits originàriament en llatí. Cap al s. XIII, aproximadament, es varen traduir al català per iniciativa privada quan aquesta llengua havia assolit un cert grau de formació. Al Principat el text llatí va gaudir de caràcter oficial fins a la primera compilació general de Catalunya, datada de 1495, any en què es va inserir la traducció catalana feta per manament de les Corts. Entre els exemplars existents, constitueix una important referència el text dels còdexs custodiats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que va servir per formar l’oficial en llengua catalana.

S’ha conservat una cinquantena de manuscrits dels Usatges de Barcelona, confeccionats en diferents èpoques, la majoria dels quals figuren redactats en llatí i tan sols una quinzena en català. Destaca el de París, molt probablement realitzat en el Migdia francès durant la primera meitat del s. XIII, ateses les disposicions de Jaume I que s’hi contenen. És un petit còdex llatí de 52 folis en pergamí, procedent de la Col·lecció Bauze, que figura a la Biblioteca Nacional de París. Interessen també, entre d’altres versions de què es tenen notícia, el manuscrit de Vic (segona meitat del s. XIII), els de Ripoll i Palma, ambdós redactats en català (s. XIV), el de Càller (s. XV), el custodiat a l’Arxiu Episcopal de Barcelona i el de la Biblioteca de Palerm (ambdós del s. XVI).

Expansió dels Usatges de Barcelona

Els Usaticos Barchinonenses o Usatges de Barcelona aviat s’erigiren en el paradigma del dret feudal català, ja que les seues normes estengueren la seua vigència a d’altres indrets. Aquesta ràpida propagació s’explica, primerament, per mor de la preeminència que sempre va tenir el comte de Barcelona sobre la resta de comtes independents, palesa en el qualificatiu de princeps que s’emprava per designar-lo; en segon lloc, perquè la resta de comtats catalans no tenia un ordenament propi que els garantís la seua respectiva autonomia jurídica. Posteriorment, les conquistes territorials de mitjan s. XII, realitzades pels comtes catalans convertits en reis d’Aragó, i les assolides al llarg de la centúria següent afavoriren l’expansió dels Usatges a mesura que s’anaven annexionant nous territoris a la Corona.

És així com els Usatges de Barcelona esdevenen la base del dret català i són presents en diversos cossos normatius, com els Costums de Perpinyà, els Costums de Girona, els Costums de Lleida, els Costums de Tortosa, els Furs de València, les Franqueses del Regne de Mallorca i els Capítols d’Atenes, atorgats per als ducats d’Atenes i Neopàtria.

Els Usatges de Barcelona en el dret històric pitiús

Si els Usatges de Barcelona varen ser exportats a les noves terres que s’incorporaven a la Corona aragonesa, les illes Pitiüses no varen representar-hi cap excepció. La presència del codi barceloní en el dret històric eivissenc és susceptible de classificar-se cronològicament en tres grans etapes. La primera època de presència dels Usatges és, paradoxalment, anterior a la conquista de les nostres illes per les tropes catalanes. Això és així perquè les actuacions preparatòries o preliminars de l’empresa bèl·lica es regulaven per l’esmentat codi.

El compromís que subscrigueren Jaume I i Guillem de Montgrí a Lleida el 7 de desembre de 1234, mitjançant el qual el rei concedia a l’arquebisbe el dret a conquerir les Pitiüses, es regia pels Usatges de Barcelona en tot allò no especificat a la lletra de l’acord. Tal resulta del document on es consigna aquest conveni, el text del qual apel·la al feudum ad consuetudinem Barchinonae. A causa d’aquest pacte, Montgrí es comprometia davant del monarca a conquerir Eivissa i Formentera en el termini d’un any, amb dret a fer seu tot el que obtengués de la campanya militar, reservant al rei el dret de pau i de guerra i retent-li homenatge feudal, submissió i fidelitat. Segons Escandell Bonet, la subscripció d’aquest document, que constituïa una infeudació, anava acompanyada de l’acte d’investidura, que acostumava a atorgar-se després del jurament de fidelitat i homenatge del vassall al seu senyor, qüestions detalladament establertes en els Usatges.

D’altra banda, el conveni subsegüent que el 12 d’abril de 1235 signà Montgrí amb Nunó Sanç i Pere de Portugal per tal de dur a terme d’una manera efectiva la conquesta de les Pitiüses també s’emmarca dins del mateix context jurídic feudal, atès que el pacte entre els tres magnats es remet igualment als Usatges.

La vigència del codi barceloní en aquesta primera fase històrica és, doncs, la d’una llei marc que serveix alhora per canalitzar i fonamentar les relacions feudovassallàtiques establertes entre el rei i Montgrí, d’una banda, i entre Montgrí i els dos nobles, d’una altra, arran de sengles convenis. Una vegada guanyades les illes per les tropes cristianes, la presència dels Usatges a les Pitiüses passa a tenir una altra virtualitat.

La segona etapa de presència del codi barceloní s’enceta amb l’atorgament de la Carta de Franqueses d’Eivissa, a Cotlliure el 9 de gener de 1236. La Carta de població, que fa especial esment en descriure el funcionament de la justícia, es remet als Usatges de Barcelona en ocasió de regular els il·lícits penals. En concret, la remissió als Usatges és per a tots aquells delictes no explícitament fixats a la Carta: “Sobrels plets de les injuries e dampnatges e nafres dades e sobre totes altres coses de las quals en les coses damunt dites no es feta mencio special, sia rrecorregut als usatges de Barcelona per la honor el profit del castell e de las illas de Eviça e de Formentera e dels homens burguesos habitans en aquelles”. En definitiva, això significava que, recentment conquerides les Pitiüses, es proclamava a les illes l’aplicació supletòria dels Usatges en matèria penal.

En realitat, aquest no és un fet singular o privatiu del dret històric eivissenc. A la Carta de Franqueses mallorquina, atorgada sis anys abans, l’1 de març de 1230, ja s’establia aquesta previsió en el Capítol XIV: “En pleits de injuries, en dans e en nafres fetes, sia ennantat segons los usatges de Barcelona”. Encara que no es digui expressament que aquesta aplicació serà subsidiària, així s’ha d’entendre, perquè a la mateixa Carta mallorquina ja consten tipificats determinats delictes amb les seues respectives penes, de manera que la referència als Usatges es fa en concepte de dret aplicable només per aquells il·lícits penals no explicitats al text de la norma fonamental.

La tercera etapa de presència dels Usatges s’inicià el 1299, quan Jaume II recuperà el Regne de Mallorca, que li havia estat arrabassat tretze anys abans pel seu nebot, el rei d’Aragó. Aquesta circumstància és aprofitada per introduir en el text originari de la Carta de Franqueses unes esmenes a les quals s’adhereixen l’any següent l’arquebisbe i el paborde de Tarragona, consenyors de les tres quartes parts restants del territori pitiús.

Aquestes modificacions suposaren en realitat una disminució de les llibertats i, correlativament, un reforçament de les instàncies de poder. Això es palesa en el passatge de la Carta on s’invoquen els Usatges de Barcelona amb caràcter supletori, amb la inserció de l’incís: “Nos Archebisbe e Paborde damunt dits enadim al capítol e libertat damunt dites aquesta paraula: que sobre les questions o turments prenedors dels malmirents sia enantat segons los usatges de Barcelona”. Aquesta revisió de les llibertats, privilegis i franqueses té una rellevància singular perquè desemboca en la instauració, per primera vegada en la història de les illes, d’un sistema de prelació de les fonts del dret. En aquest sistema es proclama expressament que hi tenen cabuda els Usatges.

Segons la jerarquia normativa establerta, a l’hora de dictar sentència, els jutges hauran d’assessorar-se pels prohòmens i aplicar les normes d’acord amb aquest ordre de prioritat: en primer lloc, els costums i privilegis “de les illes damunt dites”, això és, els proclamats a la Carta de Franqueses modificada; supletòriament (“aquelles defallent”), els Usatges de Barcelona “en los casos en los quals han loch aquells”, és a dir, circumscrivint la seua aplicació a l’àmbit penal, com ja preveia la Carta originària, i per últim, i també amb caràcter subsidiari, pel ius commune (“e aquelles defallents, segons lo dret comú”).

En aquesta proclamació destaca no només la persistència dels Usatges en el dret illenc en els termes explicats, sinó també la vitalitat d’un dret cada cop més vigent arreu d’Europa i per aquesta raó anomenat “dret comú”, integrat essencialment pel dret romà justinianeu, que dos segles abans havia començat a ser redescobert en algunes escoles italianes, i que es va anar estenent fins a impregnar les relacions jurídiques insulars, especialment en l’àmbit del dret privat. Aquest fenomen s’ha produït en gran mesura, pel fet que molts de juristes de l’època s’havien format en els centres d’ensenyament d’aquesta disciplina o havien tengut a l’abast alguna còpia del Codex justinianeu.

El sistema de prelació de les fonts del dret a les Pitiüses, instaurat al començament del s. XIV persistí a les illes, almenys formalment, fins que Felip V dictà el Decret de Nova Planta de 28 de novembre de 1715.

La versió eivissenca dels Usatges de Barcelona

El Llibre de la Cadena d’Eivissa, conservat a l’Arxiu Històric Municipal, es fa ressò de la importància històrica del codi barceloní a les Pitiüses. Les 22 pàgines inicials d’aquest llibre copiador de privilegis estan dedicades als Usatges de Barcelona, que hi apareixen redactats en català. A les quatre primeres s’hi conté el pròleg (“Comencen los Usatges de Barcelona”), consistent en una enumeració ordenada dels epígrafs dels usatges, feta en tinta negra on es ressalta la lletra inicial de cada un, en majúscula vermella. El pròleg acaba amb l’epígraf “Del consili de Clermunt”, referit a un usatge que consta només en determinades versions del codi barceloní, com p. ex. a la custodiada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. A les 18 pàgines següents es transcriu l’articulat en negre, excepte la lletra inicial de cada usatge, en vermell. En molts d’aquestos folis el text dels usatges va precedit d’una rúbrica, gairebé coincident amb el respectiu epígraf prèviament indexat en el pròleg. Totes les rúbriques que introdueixen cada usatge hi consten en tinta vermella, per tal de distingir-les del cos del precepte al qual precedeixen.

Malauradament, però, la versió dels Usatges de Barcelona que figura en el Llibre de la Cadena d’Eivissa no és fidel ni completa. La manca de fidelitat amb el codi barceloní es detecta en aquelles normes que, sota l’aparença d’un usatge únic, en reprodueixen una pluralitat. En són exemples les següents: “De cuy los Usatges foren establerts”, que copia els usatges 4 (Hac sunt usualia) i 5 (Ut qui interfecerit), o el precepte “Com sia esmenat guayta de cavaller” que, en realitat, reprodueix els usatges 7 (Aguayt), 8 (Filius autem) i 9 (Miles vero).

D’altres vegades, es produeix el fenomen contrari, ja que es copien com a usatges distints i independents, textos que, en puritat, són constitutius d’un sol usatge. Evidencia aquesta irregularitat la consignació trossejada de l’usatge 34 (Qui fallerit hostes), que apareix reproduït en el Llibre de la Cadena sota l’aparença de dues normes autònomes i correlatives: “Daquell qui asson senyor fall osts ne cavalcades” i “De cavall que pert res en ost o en cavalcada”.

La transcripció dels Usatges de Barcelona en el llibre de privilegis eivissenc tampoc no és completa. Es detecten omissions en el pròleg, com la de l’usatge 127 (Quod si filii) i el buit produït pel pas de l’epígraf “De privilegis” (usatge 140, Privilegia autem), a l’epígraf “De la pau que es confermada dels Bisbes e des Abats”, que en molts exemplars és la rúbrica de l’usatge 173, amb la qual cosa manquen les rúbriques de més de 30 usatges. També l’articulat pateix omissions, algunes de les quals semblen obeir a mers oblits del copista, com ara l’absència de l’usatge 63 (Constituerunt etiam), de l’usatge 82 (Quicumque subdiaconum occiderit) i dels usatges 85 (Precipimus), 86 (Et testes), 87 (Si quando), 88 (Nullus unquam), 89 (Accusatores), 90 (Per scripturam) i 100 (Si quis de homicidio).

La transcripció del text dels usatges queda interrompuda bruscament a la divuitena pàgina de l’articulat, on el precepte “De stacament com deu haver en batlia”, corresponent amb l’usatge 120 (In bajulia vel guardia), ja no s’hi recull sencer. A diferència dels casos abans esmentats, aquesta absència respon, molt probablement, a l’extraviament dels folis on es va consignar per escrit la versió eivissenca dels Usatges.

La influència dels Usatges en el dret pitiús

La circumstància de regir a Eivissa com a dret supletori per a les qüestions criminals obliga a afirmar el caràcter de normativa bàsica que els Usatges de Barcelona varen tenir a les illes en aquesta matèria. Pel que fa al procediment penal, s’articulava sobre dos eixos principals: l’acusació oral i la composició. Respecte a la primera, els Usatges s’inspiraven en els judicis a l’aire lliure, propis de l’antic dret germànic. Això determinava l’obligatorietat d’acusar de viva veu i la necessària concurrència d’un seguit de circumstàncies en la persona de l’acusador (accusatores idoneos), com p. ex., que només pogués acusar la víctima, els fills o els legitimaris de qui ha sofert el delicte, la prohibició d’acusar per als qui el dia abans havien estat enemics i l’exigència de mantenir i justificar l’acusació feta. En qualsevol cas, era possible la renúncia posterior, mitjançant acord d’acusat i acusador, que s’entenia celebrat si entre ambdues parts s’havia realitzat un conveni d’amistat (U. 92, Constituerunt etiam).

Quant a la composició dels delictes, es regula àmpliament la figura de l’esmena, que formava part del dret de venjança de l’ofès i de la seua família com a conseqüència de l’ultratge sofert. L’esmena, proporcionada a la gravetat del delicte, es configurava com una redempció pecuniària de la pena i significava una mena de tractat de pau entre les parts enfrontades. Quan l’acusat acceptava la composició, es deia que atorgava firma de dret, és a dir, que dipositava una fiança proporcionada econòmicament, tant a la categoria del perjudicat com a la del mateix acusat. Si després d’haver-se atorgat firma de dret, l’ofès infligia algun dany a l’acusat estava obligat a reparar el perjudici que li havia produït i, mentrestant, no estava en condicions d’exigir-li l’esmena.

Destaca també el tractament dels mitjans de prova en els judicis penals. Com a reminiscència dels vells costums germànics, segons els quals el combat servia per demostrar la innocència de l’acusat quan aquest en sortia vencedor, els Usatges regulen la batalla, determinant els casos en què era procedent i els seus efectes en cada un dels supòsits. També es recull la figura del jurament que en èpoques remotes havia servit per provar la innocència, atesa la seua santedat i el temor a les penes de perjuri. En concret, se li reconeix virtualitat probatòria de determinats il·lícits penals, segons l’entitat econòmica d’aquestos. Així, p. ex., si el delicte no importava més de cinc unces d’or, bastava el jurament per demostrar-lo. Quant a la seua eficàcia processal, el jurament s’erigia en pressupost indispensable per a l’admissió de l’acusació i, a la vegada, se li reconeixia eficàcia reparadora per a aquells delictes relacionats amb el menyspreu o la deshonra.

Pel que fa al dret civil, encara que el codi barceloní no regís ni directament ni supletòriament les relacions juridicoprivades insulars, s’ha de subratllar la seua influència en l’origen d’algunes figures autòctones. En aquest sentit, destaca l’usatge 147, conegut com Usatge Vidua, que atribuïa a la dona la possessió de tots els béns del marit difunt i el dret a ser alimentada a càrrec del patrimoni relicte mentre no es tornàs a casar, sempre que visqués castament i alimentàs els fills. Aquesta norma consignada per escrit en temps de Jaume I inspirà, en part, algunes figures jurídiques catalanes i baleàriques, com el benefici vidual conegut tradicionalment per “any de plor”.

Així mateix, són dignes de menció els usatges 76 (Auctoritate et rogatu) i 79 (Possunt etiam), en els quals els estudiosos han detectat el precedent normatiu dels heretaments a favor del fill que es casa i a favor dels descendents naixedors del matrimoni, tan arrelats al Principat com a les Pitiüses. [OCG]

Descàrregues

Col·laboradors