Talaiassa, vénda de sa

Talaiassa, vénda de sa GEO Vénda municipal de Formentera que limita per ponent, migjorn i xaloc amb la mar i per tramuntana amb la carretera principal que la separa de l’altra divisió administrativa de la Mola, la vénda des Monestir. La seua extensió agrupa els territoris de l’antiga vénda parroquial de sa Talaiassa, la part S de les de s’Església i des Far i la vénda des Torrent Fondo. També s’hi inclogueren més endavant quatre cases antigues de l’extrem O de l’altiplà que pertanyien, segons el cens de 1950, a la vénda de ses Clotades.

Des de 1983, està limitada, al peu de la Mola, per la carretera dita des Maryland en referència a l’establiment turístic d’aquest nom. La vénda va rebre el seu nom del topònim utilitzat durant els segles anteriors per designar el lloc destinat a la vigilància de la mar per a la defensa dels seus habitants, estacionals o permanents. L’altitud al nivell de la casa edificada i ampliada allí és d’uns 193 m aproximadament i constitueix així l’altura màxima de tota l’illa de Formentera.

L’extensió de la vénda és d’uns 11 km2 dels quals tan sols una tercera part, una mica més de 3 km2, està situada a l’altiplà. La resta forma la zona inclinada cap a ponent i migjorn de sa Pujada i de s’Estufador fins més enllà de ses Pesqueres Altes, al racó des Vell Marí. A partir d’allí i cap a llevant fins a la punta des Far, la costa és constituïda de penya-segats alts d’un centenar de metres que s’eleven als 120 m en el seu tram final.

En aquest tram se situa, a mitja distància de la punta Roja, l’embarcador de cala Codolar, utilitzat pels pescadors vesins de la zona i, abans de l’electrificació del far l’any 1971, per al desembarcament dels bidons de combustible destinat a l’alimentació de la seua llàntia. Els altres punts d’accés tradicionals a la costa estan tots situats a la part de migjorn de la vénda: es caló des Mort i es Ram, on queden actius només quatre llaüts petits dels quals un practica la pesca de manera professional. Del port de s’Estufador, la memòria popular en recorda que era un embarcador potser més important i tot que el des caló de Sant Agustí. Una caseta era usada perquè hi pernoctassin els mariners encarregats del transport i per guardar-hi les mercaderies, principalment queviures o carbó per a l’exportació i altres productes venguts d’Eivissa, que representaven fins a principi del s. XX la major part dels intercanvis comercials de la gent de migjorn de l’altiplà de la Mola. “Pep Xomeu”, que regentava una botiga prop de l’església del Pilar, tenia un dels llaüts que hi operaven, el Virgen del Carmen. L’any 2014 hi amarren encara una desena de barques.

La costa rectilínia que va des de la platja des Copinar al racó des Vell Marí és baixa, rocosa, feta de petites puntes que són sovent penyes caigudes a la mar entre les quals s’acumulen dipòsits de còdols redons i d’arena molt gruixuda. Aquest fet, afegit a la poca profunditat d’un sòl marí constituït en forma de front escullós, i la dificultat d’accés també per terra varen mantenir aquestos cinc km de costa de Formentera en un estat de desenvolupament molt reduït que ha afavorit la conservació dels valors naturals de la zona.

Al vessant de llebeig i migjorn, baixen tot dret a la mar els tres torrents paral·lels des Arbocers, de sa Grava i de sa Talaia, i més prop de la punta Roja, ses Bassetes i el torrent Fondo. El paisatge boscós és de tanques abandonades i d’antics pasturatges emboscats més endavant en la seua majoria d’un pinar relativament dens i de la vegetació habitual de matoll. S’hi troba més d’una traça de l’antiga indústria de la calç i del carbó, com són, a la vora de l’altiplà, el forn d’en Josep, molt ben conservat, o restes de moltes sitges i barraques de sitger. La part de la vénda pertanyent a l’altiplà consisteix quasi exclusivament en terres agrícoles moltes de les quals moltes estan encara cultivades de cereals.

Del nucli urbà del Pilar, que s’ha allargat i densificat els primers anys del s. XXI amb la construcció d’una dotzena de nous edificis, en surten tres camins que es dirigeixen a les principals contrades del territori. El nou carrer d’Àngela Ferrer, que surt de la plaça de l’església cap a ponent, paral·lel a la carretera principal, es perllonga com a camí en direcció a sa Talaiassa, de la qual pren el nom passada la cruïlla amb el carrer dit també de sa Talaiassa. Aquest camí, que va ser asfaltat el 2004, passa prop de l’històric aljub del Poble (Poble, aljub del ), continua per darrere can Pere i acaba a can Pep des Camp, indret dit també can Joan d’en Josep o can Josep; allí es connecta amb la xarxa de camins més petits que baixen als embarcadors de s’Estufador i des Ram o a la vinya des Ferrer.

Una mica abans d’arribar a can Josep, la via gira a la dreta per prendre la direcció del cim del pujolet de sa Talaiassa, on es troben can Joan Maians, can Xomeu Petit i can Botiga Vell, on viuen els actuals descendents dels habitants del s. XVIII. Aquestes cases disposen també per darrere d’un camí de terra que torna a la carretera principal. Aquest camí, dit camí des Soldats, va ser creat durant la Guerra Civil Espanyola quan s’havia instal·lat prop de can Botiga una posició d’artilleria. Encara que a principi del s. XXI està molt emboscat, cal esmentar l’aspecte que trobà l’arxiduc al paisatge d’aquesta zona, en un temps d’aprofitament generalitzat del vegetal com a combustible domèstic i per la importància de la ramaderia. Evoca el “pelat i gris puig de sa Talaiassa” on no es veia probablement cap arbre més que unes escasses oliveres.

Molt prop de l’església, al cantó de can Xomeu d’en Carlos, surt en direcció S el camí que porta a cas Ferrer, al centre de l’altiplà, i a can Rita, abans de baixar a l’embarcador de s’Estufador. Una mica més a llevant, a la carretera principal, molt prop del km 17, comença el camí des Torrent Fondo. S’hi dirigeix passant davant del molí Vell, on es creua amb el camí de cala Codolar, que va paral·lel a la carretera, cap a un grupet de cases situades a la vora del penya-segat. Serveix també d’accés, amb una cruïlla prop de ca na Margalida, per als habitants de la mitja dotzena de cases que voregen el camí de can Pep Talaies, al racó de sa Greixonera.

Els repobladors de la Mola, els primers anys del s. XVIII, no varen trobar-se amb un territori totalment verge i, en molts casos, ocuparen indrets i usaren recursos ja utilitzats en temps antics. Pel que fa als aljubs, la memòria popular i diversos elements d’actes notarials fan referència a l’antiga presència de dipòsits creats anteriorment al repoblament per captar i conservar el recurs hídric, com són els aljubs d’en Xomeu Maians, d’en Tonet i d’en Rita, que la tradició familiar anomena també aljub des Moros. L’aljub d’en Costa, a migjorn de cas Cubanos, a la vora del camí Vell, sembla també molt antic. L’aljub del Poble, que va ser cavat a iniciativa del bisbat la segona meitat del s. XIX, era d’ús públic per a la gent dels voltants, com va ser-ho igualment l’aljub d’en Simon al camí de can Pep Talaies.

En aquest territori abunden també les coves, com la de s’Aigua al torrent Fondo o la d’en Vicent d’en Xiquet, que varen servir en certes èpoques de l’any per obtenir aigua i també foren usades d’amagatall per a fugitius, com va passar en els moments de la repressió franquista posterior a l’any 1936.

Entre es Ram i s’Estufador hi ha dos pous històrics i d’ús immemorial que encara al s. XXI donen aigua: el de la platgeta de s’Aigua Dolça, que té un coll circular fet de pedres juntes amb ciment, i el de cala Llenya, simple clot en l’arena, al qual baixaven els pastors de l’altiplà en els temps en què no hi havia encara aljub a totes les cases. A 200 m a ponent de s’Estufador, en un lloc proper a s’Amarador des Llinc, d’on s’extreia una pedra molt dura per a moles de fer farina o llindars d’entrada a les cases, un altre pou s’obre al peu del vessant. A la part alta de la Mola, varen tenir-hi lloc dues temptatives de perforar el subsòl per treure’n aigua. Una, prop de can Pep Portes, els anys setanta del s. XX, a més de 170 m d’altitud, que va ser abandonada per motius tècnics i per la mala qualitat del líquid extret. A principi del s. XXI, a can Xico Jeroni, una perforació a 150 m va tenir més èxit i dóna, tot i que en quantitat limitada, un producte bastant acceptable.

La presència a la vénda de sa Talaiassa de restes arqueològiques no va donar lloc a gaires investigacions de camp ni a excavacions sistemàtiques. A la punta de sa Talaia, a la vora rocallosa de l’altiplà on es forma el torrent dit també de sa Talaia, es troben una mena d’habitacions petites i estretes, de pedra molt gruixuda, que no són corrals, unides per un pany de mur i que devien servir d’abric per als homes encarregats de la vigilància de la mar en un indret on es descobreix un horitzó de prop de 180 graus. D’una aparença idèntica, prop de la punta Roja, en un lloc dit el penyal des Forat, es poden observar unes cintes de murada megalítica del mateix tipus que la que es va estudiar a la zona de la cova des Fum, a l’altra banda de la Mola. A tramuntana de cas Ferrer, en una part boscosa anomenada la punta des Bosc, hi ha un jaciment important d’argila, dit popularment forn d’en Marc, que segons la tradició popular podria haver servit per a l’elaboració d’utensilis de ceràmica, dels quals queden molts de bocins a tot l’entorn . Una estela funerària d’època aràbiga, datada de 1014, que formava part de l’aljub d’en Rita, va ser descoberta els anys setanta del s. XX i dipositada al Museu Arqueològic d’Eivissa.

Molt prop d’allí es troba la pedrera d’on es va treure el marès que va servir els anys seixanta del s. XIX per a l’edificació del far. Aquesta pedrera, anomenada pedrera d’en Rita, es va explotar fins als anys quaranta del segle següent.

El territori de la vénda de sa Talaiassa pertany, en la seua majoria, a les terres heretades per Àngela Ferrer del seu pare, que les havia rebudes en la segona gràcia reial el 1699. Una creufita situada just al damunt de les pesqueres Altes indica el límit que va, en línia recta, a creuar la carretera principal a l’altura del km 18 i que separa les antigues possessions de les dues germanes, filles de Marc Ferrer.

L’hàbitat de l’altiplà està distribuït més o menys amb la mateixa densitat que als segles anteriors i es pot observar el feble impacte de la revolució turística viscuda a la part baixa de Formentera. Una trentena de cases de segona residència varen ser construïdes a la zona compresa entre es Copinar, el caló des Mort i el des Ram abans que l’aprovació de les Normes subsidiàries la beneficiàs de les mesures de protecció atribuïdes al sòl forestal com és el cas de tota l’àrea del vessant de s’Estufador i de sa Pujada. A la vora de migjorn de l’altiplà, entre el torrent de sa Talaia i la punta Roja, una desena de xalets foren construïts els anys setanta i vuitanta del s. XX.

L’any 2014 la plana superior té qualificació de sòl rústic d’ús agrícola i ramader, delimitada a més com a zona d’especial protecció.

Una beca concedida l’any 2002 pel Consell Insular d’Eivissa i Formentera i destinada a un estudi de microtoponímia va permetre a un equip local d’investigadors la recollida de prop d’un miler de topònims a la vénda de sa Talaiassa. [PiB]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments