Societat de Socors Mutus

Societat de Socors Mutus SOC/ HIST Davant la passivitat de l’estat liberal, a la darreria del s. XIX els treballadors s’agruparen en societats de socors per poder tenir certa protecció davant la malaltia, la mort, accidents de treball i, també, de la vellesa. Després de l’abolició dels gremis (1834) es va permetre la lliure associació de societats orientades a l’auxili mutu. A començament del s. XX existia a Balears una vintena de societats de socors mutus. El mes d’octubre de 1888 es va crear a Eivissa, en el si del Centre Artesà, una societat de socors mutus, que al cap de poc temps de la seua constitució ja comptava amb un centenar d’associats. Del grup de fundadors destacaven Ramon Medina, Francesc Marí, Joan B. Tur Torres, Joan Pomar Aguiló, Joan Roig Boned, Josep Castelló Ribas, Julià Vilàs, Joan Torres Guasch, Marià Tur Guevara, Críspul Gotarredona etc. La primera seu social fou en el pis del número 16 del carrer d’Eugeni Molina, al port d’Eivissa. El Centre Artesà tenia un petit teatre que permetia la realització de funcions teatrals i part dels ingressos anava a la societat. També tenia una xaranga que actuava en diverses festivitats. El requisit per afiliar-se a la societat era ser treballador major de 16 anys i menor de 50; la quota era d’1,25 PTA mensuals i el subsidi en cas de malaltia era de 2,50 PTA/dia. Al cap de quatre anys de la seua fundació ja tenia un capital de més de 5.000 PTA. Era la societat amb més socis de les existents a Eivissa i també en els seus locals impartia classes nocturnes per als treballadors. En les eleccions de 1892 fou elegit president Marià Tur Guevara, que obtengué 69 vots davant dels 16 que va obtenir l’altre candidat, Josep Riquer Llobet. En les eleccions del desembre de 1899, s’elegí la següent directiva: president, Josep Ferrer Verdera; vicepresident, Sebastià Roig Ramis; tresorer, Francesc Medina Puig; comptador, Josep Fernández Nieto; secretari 1r, Joan Roig Bonet; secretari 2n, Vicent Serra Torres “Riquet”; vocals: Antoni Roig Ferrer, Josep Boned Planells i Bartomeu Prats Ribas. A partir de 1901 s’acordà que el capital de la societat es podia prestar sobre béns immobles que es trobassin lliures de qualsevol càrrega, com una manera de rendibilitzar el capital. L’any 1902 també es plantejà, en un reglament que va redactar Josep Fernández Nieto, un dels principals socis, el pagament de subsidis per a enterraments i el pagament de pensions als socis jubilats. Aquells anys, la societat passà a ocupar un local lateral del Teatre Pereira, en el futur carrer d’Abel Matutes. El 1901 en fou elegit president el metge d’idees republicanes Guillem Ramon Colomar, que ocupà el càrrec fins al 1912, quan fou traslladat com a metge de sanitat al port de Barcelona. Va ser el període de màxima esplendor, amb uns 200 socis; el setembre de 1913 es va celebrar un acte commemoratiu del 25è aniversari de l’entitat„ durant aquells vint-i-cinc anys, els ingressos foren de 103.516 PTA i les despeses per subsidis foren de 88.859, la qual cosa donava un saldo en caixa de 14.657 PTA. Aquestes magnituds són una prova dels serveis que donava el Centre Artesà als seus socis. L’any 1909 el rei Alfons XIII va acceptar la presidència d’honor de l’entitat; les vicepresidències honorífiques eren ocupades per Jaume Cardona Tur, bisbe de Sió, i Joan Torres Ribas, bisbe de Menorca. El 1913 passà Sebastià Roig Ramis, d’ideari liberal, a exercir la presidència, que ocupà fins a la seua mort el juny de 1914. En senyal de dol i en record seu, la societat va estar sense president fins que, al cap d’un temps, va ser-ne elegit l’advocat Josep Riquer Llobet. Aquest president va viure els primers problemes econòmics de la societat, a causa de l’epidèmia de la grip que es produí l’hivern de 1917-18, que provocà estralls en la població; la societat eivissenca continuà subsidiant els malalts i la defunció d’aquesta malaltia, quan la majoria d’associacions de socors mutus no atenien malalties comunes com fou aquella pandèmia. El 1922 el president fou el veterinari Francesc Verdera Riquer, que ocupà el càrrec fins a la seua mort el gener de 1929; Verdera va haver de lluitar amb l’economia, ja que l’emigració de molts de socis i de joves que ho podrien haver estat, feia que disminuïssin els ingressos i la massa social havia envellit, fet que feia augmentar els subsidis. Arribà un moment que les despeses ja eren majors que els ingressos i s’intentà buscar altres recursos mitjançant la construcció d’habitatges socials i d’estendre la societat a pobles com Santa Eulària, però aquestes idees no arribaren a materialitzar-se. Verdera fou substituït per Antoni Juan Castelló. Amb l’arribada a Eivissa el 1930 de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, la societat s’hi va adherir i els socis passaren a ser atesos també per la Quinta de Salut l’Aliança, però els problemes econòmics no se solucionaren, ja que els subsidis a pagar augmentaven; aleshores el domicili social era al 1r pis del número 1 del carrer d’Abel Matutes. La societat va desaparèixer amb la Guerra Civil, encara que en la immediata postguerra hi ha constància d’alguna reunió presidida per Castelló amb Joan Cervera de secretari. [FCC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments