Sigurd I Magnusson

Sigurd I Magnusson HIST (c. 1090 — 1130) Rei de Noruega entre 1103 i l’any de la seua mort. Pertanyia a la línia dinàstica dels Ingling i fou el darrer de la branca fundada pel seu besavi Harald III. El seu naixement fou fruit d’una relació extramatrimonial del seu pare el rei Magnus III Barfot (“Peus Descalços”) amb Thora, dama de la qual no s’ha conservat documentació. Abans d’assumir la dignitat reial havia estat nomenat senyor de les illes Òrcades, en una expedició a les quals acompanyà als 8 anys son pare per fer front a un governador rebel, així com també, possiblement, de les illes Hèbrides i l’illa de Man, territoris d’inestable sobirania noruega. La condició de fill il·legítim no li impedí de succeir el seu pare en el tro, encara que compartint-lo, en una primera etapa, amb dos dels seus vuit germans: Olaf IV (1100-1115) i Eystein I (c. 1088-1123). Del seu segon casament (1128), amb Malmfrid de Novgorod, filla del príncep de Kíev, tengué una filla, Cristina. Tanmateix, fora dels seus tres matrimonis va tenir també, amb Borghild Olafsdottir, el fill baró que el succeiria: Magnus IV Sigurdson, “el Cec”. Sigurd va morir a Oslo, als quaranta anys, després d’un període de demència. La seua significació especial dins la història europea rau en el fet que fou el primer rei escandinau a promoure i comandar una croada, iniciativa que li valgué el sobrenom de Sigurd Jorsalfar, “el viatger de Jerusalem”, interpretat com “el pelegrí” o “el croat” en la historiografia contemporània. El periple atlàntic i mediterrani de Sigurd constitueix un dels episodis destacats de la Saga de Sigurd el croat i els seus germans Eystein i Olaf, inclosa dins de l’aplec conegut com Heimskringla o Crònica dels reis de Noruega, compost en noruec antic al s. XIII per Snorri Sturluson (c. 1179-1241). El viatge començà a Bergen el 1107. L’estol de 60 naus, amb més de 10.000 homes, travessà el mar del Nord fins a Anglaterra, on sojornà abans de passar el canal de la Mànega i realitzar breus estades a la costa normanda. Ja a l’oceà Atlàntic, falconejà per proveir-se de queviures en terres galaicoportugueses (Jakobsland, Sintra, Lisboa, Alkasse) abans de creuar l’estret de Gibraltar. Les illes Pitiüses i Menorca foren, el 1108, els blancs de les següents ràtzies. A Formentera (“Forminterra” a la Saga) va tenir lloc el cèlebre combat als penya-segats, contra els “moros” parapetats a les coves, episodi que la tradició popular situa a la cova des Fum i que fou resolt pel rei normand gràcies a un enginyós estratagema. Segons la Saga, que dedica a aquesta batalla una extensió molt superior a la que destina a explicar el pas de l’estol normand per Eivissa o Menorca, Sigurd carregà el botí més gran de tots els que obtendria al llarg del seu viatge, que té la següent parada, l’any 1109, a Sicília, reialme normand senyorejat aleshores pel duc Roger II, que acollí generosament l’estol de Sigurd qui, en agraïment, intitulà el seu amfitrió rei de l’illa mediterrània. El viatge seguí a través del mar grec i arribà a Palestina, on el contingent normand fou rebut a la cort del rei de Jerusalem Baldoví I. Allí, Sigurd fou obsequiat amb relíquies diverses, entre aquestes un fragment de la Creu que hauria de ser dipositat, a la tornada, al sepulcre del rei (1015-1028) de Noruega Olaf II el Sant, sota el regnat del qual s’havia contribuït decisivament a introduir el cristianisme als pobles escandinaus. Sigurd jurà davant del rei llatí expandir el culte cristià a les seues terres i constituir l’arquebisbat de Noruega. Més endavant participà, juntament amb les tropes franques, en la presa de Sidon (1110), on també es guanyà un important botí. Després d’abandonar Palestina, Sigurd passà per Xipre i arribà a Constantinoble on, segons la Saga, ell i els seus s’admiraren davant la riquesa de la capital de l’Imperi d’Orient, governat per l’emperador Kirjalax (Alexis I). El viatge de tornada, per terra, portà Sigurd a travessar Hongria, Bulgària, Bavària i Dinamarca fins regressar, el 1111, a Noruega, que havia estat governada pel seu germà Eystein. La Saga presenta Sigurd com a “home fort i corpulent, amb cabell bru; d’aparença masculina, però no atractiva; madur; de poca facúndia i sovent no gaire amable, però bondadós envers els seus amics i fidel; no gaire eloqüent, però educat i polit. El rei Sigurd era obstinat, i sever en la seua venjança; estricte observant la llei; era generós i, per damunt de tot, un rei poderós i competent”. En el tram final del seu regnat, ja com a únic rei a partir de 1123, impulsà l’erecció de temples per al culte cristià, entre els quals hi ha la catedral d’Stavanger. [VFM]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments