Sexenni Democràtic

Sexenni Democràtic HIST Altrament conegut com a Sexenni Revolucionari, és el període de la història contemporània de l’Estat espanyol que se situa entre el setembre de 1868 i el gener de 1874.

Passà per diverses etapes: un govern provisional, fins al gener de 1871, el regnat d’Amadeu I (gener de 1871 - febrer de 1873) i la Primera República (febrer de 1873 - desembre de 1874). L’etapa final del regnat d’Isabel II (1843-1868) anà acompanyada d’un gran desprestigi del govern del Partit Moderat (retornat al poder el 1863) i de la monarquia, a més de les repercussions de la important crisi econòmica de 1866. A l’exterior es produïren diverses reunions conspiradores que fructificaren amb el Pacte d’Ostende (1867), pel qual progressistes i demòcrates planificaven un colp d’Estat per enderrocar la reina i posar en marxa unes mesures democratitzadores i reformistes. El 1867 s’hi uní la Unió Liberal.

El 1867 està documentada l’existència a Eivissa de militars progressistes deportats i que entraren en contacte amb el reduït però actiu grup progressista eivissenc, com era el cas de la Junta de Progressistes d’Eivissa, en què destacaven Bernat Salleras i Felip Curtoys i Valls .

El Sexenni Democràtic s’inicià amb el pronunciament militar progressista de la Gloriosa Revolució, el 18 de setembre, a Cadis, on l’almirall Topete se sublevà amb la seua guarnició. Es produïren altres aixecaments i també una batalla al Puente de Alcolea (Còrdova), on les tropes terrestres insurrectes derrotaren els efectius isabelins. La reina s’exilià a França. El govern provisional de progressistes, demòcrates i unionistes, presidit pel general unionista Serrano, inicià el programa d’Ostende. La forma de l’Estat, motiu de grans disputes polítiques, monarquia parlamentària o república, la decidirien les Corts Constituents.

El Sexenni Democràtic significà una etapa democratitzadora dins la llarga revolució liberal espanyola i la construcció d’un estat nació i un estat de dret. La majoria de reformes impulsades (com el sufragi universal masculí, la llibertat d’ensenyament i de cultes, la separació entre Estat i Església, el matrimoni civil, la llibertat d’impremta i un bon seguit de drets i llibertats individuals), inclosa la Constitució de 1869, cercaven una reforma profunda a l’Estat, política, social i econòmica, en el marc d’una societat de classes, amb el predomini de la burgesia, i del desenvolupament d’una economia de mercat. A més significà la darrera possibilitat, en moltes dècades, de poder governar per a diverses opcions polítiques: el progressisme i el republicanisme, tot i la seua varietat. També s’hi donà la irrupció del moviment obrer i de la dona en la vida pública.

El règim de llibertats contribuí a un esclat de l’aparició de publicacions periòdiques de totes les tendències i ideologies, d’associacions de tota mena, de confessions religioses, de la maçoneria, etc. En l’esdevenir del Sexenni jugaren un factor importantíssim les aspiracions dels moviments socials: la reducció d’impostos, la llibertat per exercir certes activitats (pesca, conreu del tabac, comerç de la sal) i l’oposició al servei militar obligatori (abolició de les quintes i de les matrícules de mar) són les més destacades.

Ara bé, la inestabilitat política del període fou molt determinant i els governs revolucionaris es veren marcats per la Guerra d’Independència Cubana (1868-1878), la manca de suport social republicà, l’esclat de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) i moltes incògnites econòmiques.

A les illes Pitiüses, la notícia de l’esclat de la Gloriosa no arribà fins al primer d’octubre a causa del zel de les autoritats isabelines d’aïllar tot l’arxipèlag de les notícies perilloses per al règim. Un grup de persones de la Marina va cremar un retrat de la reina i intentà assaltar les cases dels membres més importants del Partit Moderat . Era una mostra més de l’enemistat existent entre els liberals i els progressistes de la Marina i els conservadors de Dalt Vila. De seguida es formà la Junta Provisional de Govern de les illes Balears, presidida pel progressista mallorquí Marià de Quintana Ramon (de mare eivissenca), encara que fou dissolta com totes les de l’Estat el 27 d’octubre per ordre governamental. Els vocals representants d’Eivissa a la junta balear eren Bernat Salleras i Jacint Aquenza i Donayre de Mendoza. Es formà la Junta Revolucionària d’Eivissa, presidida per Bernat Salleras, i amb Felip Curtoys com a secretari. Ambdós eren progressistes. Més tard passarien al Partit Liberal Progressista de Sagasta.

Una de les primeres mesures de la diputació revolucionària fou suprimir la impopular prohibició del conreu de tabac de pota. Hi hagué una preocupació constant per l’ensenyament per part de les autoritats del Sexenni a l’àmbit balear. L’any 1870, p. ex., les Pitiüses constituïen el territori més endarrerit en l’alfabetització.

El desembre, el Govern convocà eleccions a Corts constituents i locals per al gener del 1869, i els revolucionaris s’hi presentaren en dos blocs: el liberal-monàrquic progovernamental i l’aleshores recentment creat Partit Republicà Democràtic Federal . Conservadors i catòlics es mantengueren al marge, en l’espera de la seua reorganització. A les eleccions, els federals encetaren la campanya “Balears per als balears”, rebutjant els candidats forasters imposats pels principals partits polítics. Per les Pitiüses sortí diputat a Corts el liberal progressista Antoni Palau de Mesa , que repetiria escó en la resta de conteses del període (març de 1871, abril de 1872 i maig de 1873).

En la primera legislatura, va poder participar en el debat i l’aprovació de la Constitució i en el debat que dugué a la proclamació d’Amadeu de Savoia com a nou rei d’Espanya. En aquelles primeres eleccions democràtiques els sis diputats per Balears foren liberals progressistes. Per poder explicar l’èxit de Palau de Mesa, entre altres motius, cal tenir en compte que les Pitiüses eren un bon districte per facilitar el triomf electoral dels partits que conformaven govern a Madrid.

El 1868 es produí amb una gran força l’esclat del republicanisme, principalment el federal. A les Balears foren majoritaris electoralment a Palma i a Maó. El seu autonomisme i l’anticentralisme portaren, el maig de l’any 1869, els republicans federals de Balears, Catalunya, Aragó i el País Valencià a signar el Pacte de Tortosa, per defensar la Revolució de 1868, impulsar una estructura federal per a Espanya i lloar les antigues llibertats de la Corona d’Aragó. Això conduí el partit a l’extrem, el 1870, d’adoptar momentàniament el nom de Partit Republicà Federal de l’Estat Balear i organitzà un Comitè Republicà Federal de l’Estat Balear.

La qüestió religiosa fou molt important políticament i socialment durant el Sexenni Democràtic. Aquest tema va tenir un tracte moderat per part d’unes autoritats laïcistes. A Eivissa, les manifestacions i els actes religiosos es mantengueren encara que el jutge, no era el cas de l’Ajuntament d’Eivissa, volia garantir la laïcitat i la llibertat de consciència.

Una bona notícia per a les classes populars era l’abolició de l’impost de consums, que encaria el preu dels productes que entraven a Vila per l’Estacada. Però la seua eliminació i substitució per un tribut personal va comportar moltes protestes. A Eivissa, l’11 d’abril del 1869 es formaren avalots i es dispararen trets a l’aire com a rebuig a l’impost personal. S’hi hagueren de traslladar tropes des de Mallorca per apaivagar la situació. El neguit social existent a Eivissa es traduí, durant tot el Sexenni, en diversos avalots contra les quintes i les contribucions. La pagesia, p. ex., es queixava sovent d’haver de suportar aquestes dues càrregues.

La proclamació de la Primera República (l’11 de febrer de 1873) fou coneguda a Eivissa l’endemà per la circular enviada pel governador provincial al batle d’Eivissa, Pere Calbet i Garcia, que anunciava els fets de Madrid i demanava ordre i respecte al nou govern i forma d’estat. El mateix Calbet ho comunicà als ajuntaments forans. La notícia tengué a Eivissa escasses repercussions. No obstant això, l’eufòria dels federals es traduí en una manifestació, l’endemà, amb música, banderes i el lema “República federal. No més contribució de sang”. Uns exaltats romperen les urnes en què s’insaculaven els quintos. La manifestació obligà el cap de la guarnició del Castell a cridar un “visca a la República”, que fou corejat per les tropes. Els dos grups republicans existents aleshores, els federals i els radicals, demanaren a Calbet l’organització d’una milícia nacional.

Cal dir que les autoritats republicanes actuaren amb ordre i respecte a la propietat privada, l’Església i la llibertat de culte. Les processons se seguiren realitzant com era norma i no hi hagué gaires aldarulls.

Amb la proclamació de la Primera República, el febrer de 1873, Palau de Mesa continuà com a diputat. A les eleccions locals de juliol de 1873 el PRDF obtengué cinc actes de regidors a l’Ajuntament d’Eivissa. Continuà sent batle d’Eivissa Pere Calbet. Tots aquells regidors dimitiren amb la notícia del colp d’estat del general Pavía, el gener de 1874, encara que seguiren en les seues funcions fins a les eleccions locals de febrer de 1877. A Eivissa, la proclamació de la Primera República va permetre l’efímer triomf social de l’anomenat Casino Republicà Federal, seu de la dita Comissió del Casino Republicà Federal, on es visqué una intensa activitat social, política i cultural. Fou clausurat el 1874.

Les files republicanes augmentaren gràcies a les incorporacions de persones progressistes. La majoria dels republicans eivissencs eren federals. L’altre grup republicà era el Partit Progressista Democràtic Radical , que existia a Eivissa des de 1873; el seu comitè era presidit per Miquel Ramon Clapés.

Una de les preocupacions de les autoritats republicanes era la de prendre mesures de seguretat contra el possible atac de la flota cantonalista de Cartagena i s’arribà a articular una comissió especial de coordinació de la defensa insular. La República no havia canviat la quotidianitat eivissenca. El mes d’octubre de 1873 s’enviaren reforços de la Guàrdia Civil per poder reprimir la resistència de molts de ciutadans a pagar l’impost de contribució.

El 3 de gener de 1874, el general Pavía irrompé amb tropes de la Guàrdia Civil al Congrés dels Diputats i acabà amb l’experiència democràtica iniciada el 1868. Començaren onze mesos de república amb el general Serrano com a president autoproclamat, amb un comportament dictatorial i amb el Parlament clausurat. Ràpidament fou canviada la presidència de la Diputació Provincial i destituïts tots els ajuntaments balears, sense resistència. Cipriano Garijo Aljama arribà a ser governador civil de les Illes Balears, el 1874.

El desembre de 1874, el pronunciament del general Martínez Campos a Sagunt iniciava la llarga etapa de la Restauració i el retorn de la monarquia borbònica amb Alfons XII. Finalitzava l’oportunitat de construir un estat laic i democràtic i d’articular un nou model d’estat d’acord amb la pluralitat nacional existent. Com s’ha comentat abans, un dels objectius de les autoritats revolucionàries era la modernització de l’economia, per a la qual cosa era bàsic aprofundir en el procés d’implantació del capitalisme a l’Estat espanyol.

Un dels majors avenços per a les Pitiüses es donà amb l’acció desamortitzadora del Sexenni Democràtic (1868-1874). El nou govern progressista decidí desprendre’s de les salines d’Eivissa i, el 1871, en subhasta pública les adjudicaren a una companyia mallorquina. L’Estat vengué també les de Formentera. La privatització de l’activitat extractiva va permetre un enlairament significatiu de la seua producció i rendibilitat els anys posteriors. També en el sector secundari es visqué l’experiència de la represa de l’explotació, el 1871, de les mines d’extracció de galena argentífera de s’Argentera (Sant Carles de Peralta), per part de Federico Lavilla.

Malgrat aquestos fets, la situació al camp eivissenc venia sent dolenta. Hi havia causat un impacte molt negatiu la crisi vitícola arran de la propagació de l’oïdi entre les vinyes eivissenques. Tot i això, el nou conreu de l’ametllerar estava en auge. A més, el comerç exterior eivissenc havia davallat notablement i es vivia una regressió a Vila amb la baixada de la construcció naval.

La situació econòmica i la precarietat de les comunicacions dibuixaven un panorama ben advers a l’illa de Formentera. Els intents de racionalització administrativa del Sexenni Democràtic portaren a l’anàlisi de la dificultat del manteniment de les administracions a l’illa de Formentera. Així, el mes de novembre de 1869 el Govern decidí la supressió de l’Ajuntament de Formentera i la seua adscripció al municipi d’Eivissa (situació que es mantengué fins al 1889). La pèrdua institucional va comportar alguns avenços com l’establiment de les primeres escoles públiques elementals.

Quant a infraestructures, hi hagué una sèrie de millores a Eivissa, com és el cas de la construcció de la carretera entre Eivissa i Sant Antoni, el 1869, o la subhasta de la carretera entre Eivissa i Sant Joan i Santa Eulària. Així mateix, el 1872 es posà en funcionament una draga al port d’Eivissa per poder facilitar l’entrada de navilis forans.

A la ciutat d’Eivissa les millores foren evidents: l’any 1870 s’enderrocava la primera Estacada i finalitzava el procés iniciat el 1861 amb la construcció de la segona Estacada. El mateix any el principal accés a Dalt Vila, el portal de ses Taules o es Rastrillo, veia acabada la seua remodelació i adquiria la forma recta que conserva el 2014. El canvi alliberà una sèrie de solars on s’establiren nous edificis residencials als carrers d’Amadeu I i del Bisbe Torres Mayans i la urbanització de la zona de sa Peixateria. A més, s’aixecaren, el 1873, dos nous mercats extramurs: un mercat de verdures a la plaça de la Constitució (el Mercat Vell) i un per a la carn i el peix (sa Peixateria). Finalment, l’Ajuntament d’Eivissa va vendre els solars adjacents a les muralles, entre l’accés principal i la plaça de sa Font, on aparegueren nous edificis residencials i s’urbanitzà el carrer d’Antoni Palau. [MCL]

Descàrregues

Col·laboradors