Sergent, can

Sergent, can ARQUEOL Jaciment arqueològic situat al S de l’illa d’Eivissa, a la part baixa del puig d’en Pelleu (Sant Francesc de s’Estany).

Constitueix l’únic context arqueològic que ha proporcionat, fins a 2012, evidències funeràries d’època prehistòrica en aquesta illa. Entre els anys 1978 i 1979 es dugué a terme l’excavació de les restes constructives anomenades can Sergent I i II, a càrrec de Jordi H. Fernández, Lluís Plantalamor i Celia Topp, tot i que testimonis de vesins de la zona asseguraven que Carles Roman havia realitzat alguna intervenció en el jaciment vers l’any 1920.

La mala preservació de les restes de les dues estructures identificades podria haver estat fruit de l’aprofitament de la pedra per part dels pagesos, de tal forma que el seu posterior estudi va resultar força complex i confús. En un primer moment, les restes constructives varen ser interpretades com a possibles sepulcres de corredor, per la morfologia en planta que presentaven les restes de mur conservades.

Can Sergent I és format per dues filades paral·leles de lloses de pedra calcària d’uns 2 m de longitud, interpretades inicialment com un corredor, el qual s’insereix a l’interior d’una teòrica cambra circular pràcticament desapareguda, ja que només preserva una sola filada d’ortostats a la part NO de la construcció.

Pel que fa al material arqueològic recuperat a l’interior de l’estructura, aparegueren a l’esquerra del presumpte corredor un petit lot de fragments ceràmics de pasta grollera, en què destaca només un fragment de bol i un altre possiblement d’un vas troncocònic amb ansa, juntament amb alguns agrupaments d’ossos humans, així com un petit punyalet de bronze de forma triangular amb rebladures.

Can Sergent II, separat de l’anterior uns 15 m cap a l’O, és format també per dues filades paral·leles de lloses de pedra, però en aquest cas amb mig metre de separació i un rebliment intern de terra i pedres.

Tot i que en un primer moment es va considerar com les restes d’un altre corredor, la cambra del qual hauria desaparegut, les seues característiques constructives, juntament amb l’anàlisi conjunta d’ambdues estructures (can Sergent I i can Sergent II), han permès considerar finalment que es tracta de dos fragments de mur de doble filada i que en algun moment de la seua amortització un va ser utilitzat com a espai sepulcral. Per tant, la interpretació inicial que els assenyalava com les úniques evidències de sepulcres megalítics a l’illa d’Eivissa va quedar refusada, de manera que es consideren com dos fragments conservats d’un recinte originàriament construït per a un gran sòcol perimetral de doble filada de pedres i de forma aparentment corbada.

Posteriorment, els arqueòlegs Benjamí Costa i Núria Benito afegiren la ulterior descoberta de més restes constructives inèdites a la cara oriental del mateix puig, aproximadament a la mateixa cota, i a uns 400 m a llevant de les estructures excavades. A causa de l’extensa vegetació que cobreix les noves restes identificades, no es va poder concretar el tipus d’estructures de què es tractava. Tot i així, amb la troballa a l’interior d’un forat clandestí d’alguns fragments de ceràmica feta a mà, de cocció irregular i desengreixant gruixut, es va poder suggerir l’atribució prehistòrica a la tercera construcció descoberta a can Sergent.

Respecte a l’anàlisi de materials arqueològics, el punyalet triangular trobat a can Sergent I presenta unes mesures de 54 mm de longitud i 20 mm d’amplària màxima, amb dues rebladures al seu extrem proximal, que una vegada analitzat va resultar ser de bronze amb un 9,33 % d’estany. Quant a l’atribució d’aquest petit punyal, segons l’historiador mallorquí Rosselló Bordoy correspon a un model amb nombrosos paral·lels al pretalaiòtic mallorquí, i també molt proper als contextos argàrics del SE peninsular. Així doncs, els materials apareguts a can Sergent varen permetre als seus excavadors plantejar inicialment una cronologia aproximada dins del segon mil·lenni, probablement en un moment avançat, contemporani a l’inici del talaiòtic balear.

En efecte, la manca d’un registre prehistòric propi a les illes Pitiüses ha obligat sempre a relacionar les escasses evidències d’Eivissa i Formentera amb els contextos ben documentats més pròxims com el talaiòtic de les illes Balears vesines, i l’argàric del SE peninsular, com a marcs de referència cronocultural.

Malgrat aquestes primeres atribucions a partir únicament de l’anàlisi de materials, les datacions radiocarbòniques realitzades sobre dues mostres d’os humà de can Sergent I proporcionaren unes dates sorprenents, que calibrades se situen entre els 700 i els 800 ANE. La controvèrsia generada per la cronologia tardana de les dates de carboni 14 ha donat peu a diverses interpretacions: d’una banda, existeixen reticències sobre la validesa de les datacions de can Sergent I, i es proposa una possible contaminació o alteració de les mostres; d’altra banda, es planteja que les restes constructives no formen part de cap sepulcre megalític, sinó d’una estructura de funcionalitat no necessàriament funerària i de data anterior a la de les restes humanes, que hi podrien haver estat dipositades durant un episodi de reutilització posterior de l’espai com a lloc d’enterrament.

L’informe antropològic realitzat per González i Lalueza sobre les restes humanes recuperades a can Sergent I va constatar la inhumació d’un mínim de cinc individus, quatre d’ells adults (entre els quals, un de sexe femení) i un infantil de pocs anys d’edat. També cal remarcar la presència d’alguns fragments de crani afectats pel foc. Una de les conclusions principals de l’estudi és la presència d’un gran desgast oclusal de les dents, interpretat com l’efecte d’un canvi en la dieta respecte als resultats de l’anàlisi antropològica de les restes humanes de ca na Costa, causat segurament per un major consum de sèmoles i farines (productes agrícoles), que resulten molt més agressius per a la dentadura. Els individus de ca na Costa, amb datacions d’un mil·lenni anterior a les de can Sergent, basaven la seua alimentació en proteïnes animals i verdures, ja que les abrassions dentals documentades són bastant lleus.

Can Sergent també aporta noves dades sobre l’estructura social del grup inhumat en aquest jaciment. Segons Costa i Benito, a diferència dels individus de ca na Costa, tots ells d’edat adulta, la presència d’un infant a can Sergent denota un canvi important en el patró d’inhumació, ja que si un infant té dret a compartir sepultura amb els adults, en principi és perquè aquest dret deriva de la seua pertinença per naixement al mateix grup. Es poden plantejar aleshores la introducció o la creació de grups de filiació que tenen reconeixement com a tals en el moment de l’enterrament.

Cal remarcar, finalment, la importància del jaciment de can Sergent, malgrat les dificultats plantejades a l’hora d’establir la seua atribució cronològica. El fet que a les illes Pitiüses no es documenti el desenvolupament de cap societat pròxima a les poblacions talaiòtiques de Mallorca i Menorca planteja grans preguntes sobre el poblament pitiús durant aquestos darrers segles de la prehistòria fins als primers contactes amb els fenicis. En aquest context temporal entre la segona meitat del segon mil·lenni i principi del primer ANE, el jaciment de can Sergent constitueix un dels pocs testimonis sobre la situació d’Eivissa al final de la prehistòria. [MBM]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments