Seminari d’Eivissa

Seminari d’Eivissa REL/ENSENY Durant bastant de temps ha persistit la falsa idea que el Seminari d’Eivissa fou fundat pels jesuïtes. Qui la va suscitar fou sens dubte el prevere Juan de Dios Carrasco López , el qual en el pròleg d’un reglament del seminari promulgat l’any 1851 afirmava que “son escasas las noticias que tenemos del establecimiento y vicisitudes del Seminario Conciliar de esta Ciudad e Isla de Ibiza, no obstante, según los documentos que obran en la secretaría de su Obispado, es bien constante y cierto que fue erigido un tal Seminario Casa de estudios el día 17 del mes de junio del año 1688... Vino a decaer el Seminario cuando, a impulsos de la revolución, en 1767 sucedió en España la expulsión general de los jesuitas”.

Els documents que varen confondre el prevere Carrasco eren còpies (el 2012 encara conservades) dels acords concertats l’any 1686 (la data de 1688 és un error de les còpies) entre la Universitat i la Companyia de Jesús amb vista a la fundació d’un nou col·legi en un moment en què el dels pares dominics funcionava defectuosament. Aquest col·legi havia de comprendre escoles d’ensenyament primari i secundari i un internat, també designat amb el nom de seminari. Per habilitar les aules i les habitacions dels alumnes interns, la Universitat va comprar unes cases contigües a la residència dels pares de la Companyia, els quals s’haurien d’encarregar de la gestió del centre, que s’anomenaria Col·legi de Sant Josep. La Universitat es va comprometre també a pagar els salaris dels professors i el manteniment dels alumnes interns.

Però després d’uns quatre anys d’activitat escolar, encara no havia pagat res del que s’havia convengut i els jesuïtes deixaren de fer escola i clausuraren l’internat. Des d’aleshores i fins a l’inici del s. XIX els dominics continuaren fent-se càrrec, amb bastants daltabaixos, de l’ensenyament públic d’Eivissa. En canvi, el prevere Carrasco López, basant-se únicament en documentació que acreditava la fundació del col·legi jesuític, va pensar erròniament que la seua activitat s’havia prolongat fins a 1767.

L’any 1730 i en concepte de pagament parcial de tot el que encara se’ls devia, l’Ajuntament va transferir als jesuïtes la propietat de la casa, ja molt derruïda, que havia servit d’escola i d’internat o seminari. Aquestos religiosos la restauraren i l’afegiren a la seua residència, però no hi tornaren a fer escola. I, quan l’any 1767 foren expulsats, la dita residència va esdevenir propietat de la corona, la qual la va cedir per fundar-hi un nou centre escolar amb el nom de Reial Casa d’Estudis. Aquest pla, emperò, va topar amb l’obstacle de la manca de recursos per retribuir els mestres.

Els regidors municipals intentaren solucionar el problema retirant als dominics el salari dels mestres per donar-lo a dos preveres que ensenyassin a la Reial Casa d’Estudis, però els frares interposaren un recurs davant les altes instàncies de la Cort i el 1773 el Reial i Suprem Consell de Castella desautoritzà l’Ajuntament i ordenà que es continuàs pagant als dominics el salari de les escoles de primeres lletres i de gramàtica.

El bisbe Abad y Lasierra, disset anys després de l’expulsió dels jesuïtes, envià a la Cort un informe en el qual suggeria una redistribució de les rendes de llurs antics béns que, segons el seu parer, permetria dotar adequadament la Reial Casa d’Estudis. Però la resposta de Madrid a aquest suggeriment no arribà fins deu anys més tard, el 1794, quan el bisbe Eustaquio de Azara, successor del primer, estava també a punt de deixar la diòcesi: la contestació reial acceptava les propostes d’Abad y Lasierra, però Azara, pensant que el pla del seu antecessor no era suficient per salvar els obstacles del finançament, va remetre al rei un altre projecte en el qual proposava la incorporació de tres noves places a la nòmina del clergat catedralici, les quals haurien de ser ocupades per tres nous preveres que tenguessin com a missió principal atendre l’escola i que poguessin, al mateix temps, beneficiar-se dels emoluments que cobrarien de la catedral.

Amb data 16 de juliol de 1800, el rei aprovà el projecte d’Azara, quan el seu successor, Climent Llocer ja duia cinc anys al front de la diòcesi pitiüsa. El 1802, després de trenta-cinc anys de temptatives inútils, s’obriren finalment a la Reial Casa d’Estudis les aules de primeres lletres, gramàtica i retòrica. Els mestres, elegits per oposició, eren els preveres Josep Mercadal Aguero, eivissenc; Josep Castell Comas, natural de Vic, i Jaume Torrents Brossa, natural de Barcelona. El primer era mestre de primeres lletres, el segon de gramàtica i llatinitat i l’últim, de retòrica i director de la casa. Els mestres de primeres lletres i de gramàtica eren beneficiats i el director, racioner.

Aquell mateix any de 1802 Climent Llocer i la comunitat dels pares dominics del convent de Sant Vicent Ferrer acordaren un conveni pel qual els dominics cedien a la nova escola els seus drets sobre l’ensenyament primari i secundari i, a canvi, el bisbe es comprometia a fundar i a dotar dues noves càtedres al convent, una de filosofia i l’altra de teologia. L’any 1804, pocs mesos abans de morir, Llocer fundava les dues càtedres i les dotava amb les rendes d’una finca que havia comprat a Sant Miquel de Balansat.

L’any 1807, quan era bisbe d’Eivissa Blas Jacobo Beltrán, hi havia matriculats a la Reial Casa 43 alumnes de primeres lletres, 33 de gramàtica i 9 de retòrica, a més dels 13 estudiants que cursaven filosofia i teologia a les càtedres creades per Llocer al convent dels dominics. A partir d’aquell moment el nom de Reial Casa d’Estudis fou substituït pel de Seminari; la seua dependència del bisbat i la incorporació d’una càtedra eminentment clerical com és la de teologia contribuïren al canvi de denominació. Però en realitat, va trigar molt a ser un seminari conciliar estricte ja que, per una part, li mancava l’internat que prescrivia el Concili de Trent i, per una altra, era una escola pública i a la qual tenia accés tota classe d’alumnes.

Fins a l’any 1846, quan l’Ajuntament d’Eivissa contractà el mestre mallorquí Joan Company Gornés per obrir una escola de primeres lletres, el Seminari, amb la corresponent participació dels dominics, fou l’única escola pública de les Pitiüses, i fins a l’any 1864, en què es fundà un col·legi municipal de batxillerat, va constituir l’únic centre d’ensenyança secundària d’Eivissa i de Formentera. El 1819 el Seminari d’Eivissa fou agregat a la Universitat de Palma i, quan aquesta institució fou suprimida el 1829, s’incorporà a la de Cervera. El bisbe Carrasco, per la dificultat que suposava la distància entre Eivissa i aquell poble de Catalunya, demanà i obtengué que s’agregàs a la Universitat de València. Finalment, el 1847, en el context de les mesures preses per posar en funcionament les normes dictades pel Pla general d’ensenyament implantat pel govern el 1845 el Seminari quedà adscrit a la Universitat de Barcelona.

En aquell moment es trobava recuperant-se de la decadència que havia patit entre els anys 1820 i 1840, segurament a causa de la marxa de l’illa del professor de gramàtica Josep Castell, la qual cosa va significar que s’hagués de demanar l’ajuda d’un pare dominic per a les classes de llatí. L’escassetat de clergat obligà a desplaçar el professor de retòrica, Jaume Torrents, a la parròquia de Sant Carles, amb el lògic disgust dels regidors municipals, que el 1830 es queixaven que els estudiants eivissencs es veien privats de poder cursar “aquesta disciplina principal, que no únicament eleva la joventut, sinó que ajuda a corregir les dissonàncies adquirides per l’idioma natiu, així que també obre els camps de la imaginació”.

El bisbe Carrasco va aprofitar el clima favorable a l’Església que s’havia produït amb l’accés al poder, el 1844, dels moderats de Narváez, per proposar al govern la creació de vuit beques per a alumnes interns, a càrrec de l’erari públic. L’any 1845 el govern accedí a la seua petició, però es retardaren els pagaments promesos. Aquest fet i la necessitat de realitzar obres de remodelació de l’edifici provocaren que la inauguració de l’internat fos el 15 d’agost de 1851, anys més tard del que s’havia previst. A partir d’aquella data el Seminari ja va poder-se qualificar de conciliar, perquè complia la prescripció del Concili de Trent que exigia que els aspirants al sacerdoci realitzassin els estudis en règim d’internat. Per aquest motiu el bisbe el titulà Seminari Conciliar de Maria Santíssima en la seua Immaculada Concepció i del gloriós màrtir Sant Joan Nepomucè.

Amb tot, fins a l’any 1864 va seguir acollint tots els alumnes que volguessin cursar ensenyament secundari, encara que no pretenguessin ingressar a l’estament eclesiàstic. Des d’aquell any, quan l’Ajuntament creà el col·legi de segona ensenyança, el Seminari se centrà en la preparació de candidats a l’ordenació sacerdotal, encara que els seus estudis de segona ensenyança continuaren tenint validesa oficial fins a l’any 1868.

L’etapa que començà el 1864 i durant la qual l’ensenyament del Seminari va tenir un enfocament exclusivament eclesiàstic abraça cent cinc anys i es perllonga fins a 1969. I a diferència de la major part dels seminaris espanyols, que segons l’edat i el nivell acadèmic dels seminaristes els distribuïen en dos centres separats denominats seminari menor i seminari major, dins el Seminari d’Eivissa els alumnes que cursaven estudis secundaris sempre convisqueren amb els que ja estudiaven matèries pròpies de la carrera eclesiàstica. L’any 1965 tots els seminaristes del cicle teològic es matricularen en diverses universitats pontifícies, a la recerca d’horitzons científics més amplis. I l’any 1969 el bisbe Francesc Planas Muntaner va sol·licitar del Ministeri d’Educació i Ciència la classificació dels quatre primers cursos del cicle restant com a centre reconegut de batxillerat elemental. En aquells moments era inviable qualsevol tipus d’ensenyament que no tengués un complet reconeixement oficial, que el Seminari rebé per decret d’11 de juny de 1970.

Aleshores el Seminari passà a denominar-se Col·legi-Seminari Sant Domingo Savio i deixà de ser un centre de formació estrictament clerical. Les precàries condicions del vell edifici, assentat sobre els fonaments de l’antiga Reial Casa d’Estudis, i l’escassesa de professors titulats, en contraposició a les rígides exigències del Ministeri d’Educació i Ciència, aconsellaren no incloure de moment els dos cursos del batxillerat superior en la petició de reconeixement, però la convicció que l’àmbit educatiu del Seminari havia d’abraçar tots els cicles de l’ensenyament secundari va fer que començàs a plantejar-se la idea de construir un nou edifici en què es poguessin impartir aquestos estudis.

La promulgació d’una nova llei d’ensenyament el mateix any en què el Seminari obtenia la seua homologació oficial obligà el centre a resoldre el dilema de renunciar al batxillerat i a quedar-se reduït a escola d’ensenyament general bàsic (EGB) o intentar obtenir la classificació de centre homologat de batxillerat unificat polivalent (BUP). Qualsevol d’aquestes dues solucions xocava amb les deficiències de l’edifici. Finalment s’optà per la segona alternativa i el bisbe auxiliar Teodor Úbeda Gramage presentà el 1974 la sol·licitud de classificació. El 1978, quan ja era bisbe Josep Gea Escolano , es va rebre l’autorització definitiva per impartir-hi els cursos de BUP, però no del curs d’orientació universitària (COU).

Els greus problemes d’escolarització de l’Eivissa dels anys setanta del s. XX segur que influïren en l’administració educativa a passar per alt les mancances de l’edifici i emeteren un informe favorable. De fet, durant aquella dècada el Seminari ajudà a pal·liar l’escassesa de places escolars i oferí, a més, els avantatges d’un internat que podia solucionar el problema de les distàncies a molts d’estudiants del camp i de Formentera. Aquell internat es clausurà, precisament, per manca de demanda, a començament dels anys vuitanta, quan es creà un institut a Formentera i s’introduí el servei d’autocars escolars.

La venda del vell edifici del Seminari, realitzada l’any 1989 pel bisbe Manuel Ureña Pastor, va possibilitar que el seu successor, Xavier Salinas Viñals, amb els guanys d’aquella operació, pogués construir-ne un de nou, que fou inaugurat l’any 1993. El nou Col·legi Sant Domingo Savio fou edificat en un solar de l’antiga finca de sa Real, al costat del Col·legi Diocesà d’Ensenyança Primària Joan XXIII. I l’any 1995 ambdós col·legis s’uniren per constituir un únic centre sota la denominació de Col·legi Sa Real. [JPR]

Descàrregues

Col·laboradors