Santa Maria de Formentera, monestir de

Santa Maria de Formentera, monestir de HIST/REL Sembla probable que ja existís a l´illa de Formentera un monestir agustinià en temps antics. Així ho testimonien diversos autors, com ara fra Jaume Jordà, el qual afirma que fou fundat pels deixebles de Donat l´any 826 en fugir del monestir servità per mor de la invasió musulmana.

Fos com fos, la fundació del monestir de Santa Maria, situat a la Mola d´aqueixa illa, fou possible després de la reconquista de 1235 gràcies a la generositat de Guillem de Montgrí i del rei Jaume I. El primer, a l´instrument de donació redactat a favor de Berenguer Renard l´any 1246, ja es reservava, entre d´altres propietats, tres jovades de terra a la Mola i unes vinyes perquè uns “ermitans” poguessin construir-hi una casa i un oratori. El segon, després d´haver heretat un quartó de l´illa pro indiviso de l´infant Pere de Portugal, el donà l´11 de març de 1257 al tot just acabat de fundar (1256) orde d´ermitans de Sant Agustí, en la persona del prior provincial, fra Arnau.

El monarca els concedí el monestir en condicions immillorables, a saber: franc i lliure de càrregues mentre l´orde existís, encara que amb prohibició expressa de fer-ne divisions, vendre, donar ni alienar. Més tard, Montgrí, havent revocat de fet l´esmentada donació a Berenguer Renard, sembla que per haver incomplit aquest darrer els pactes i les condicions estipulats, seguí l´exemple del monarca afavorint encara més els frares, en la persona de fra Samuel, amb les seues tres quartes parts íntegres de la Mola, un hort a l´alqueria de l´Arenal i el dret d´abeurada al pou des Carnatge, cessió signada el 3 de maig de 1258. Les condicions foren quasi tan favorables com les del rei: gaudirien de les possessions franques i lliures de càrregues mentre l´orde romangués a l´illa; tampoc no podien fer-ne divisions, vendre, donar ni alienar.

No se sap gaire més sobre el procés d´establiment dels clergues regulars, ni de la construcció dels edificis que els servirien d´alberg, per no haver estat excavades encara les seues restes. Les notícies que n´han arribat són indirectes i parlen d´una casa amb torre o fortalesa. Ben segur que també degueren construir-hi un oratori o església. D´altra banda, consta que foren afavorits amb llegats testamentaris i que arribaren a tenir altres propietats a Eivissa. Els religiosos pogueren gaudir de sana pau mentre Guillem de Montgrí visqué. A la seua mort, el 1273, els seus béns a les Pitiüses passaren a la mitra i al capítol de la seu de Tarragona.

Tant a l´arquebisbe com als canonges no els interessà un monestir vassall que no els rendava res de res. Per això, en una data posterior que es desconeix, aprofitaren la reclamació feta pels hereus de Berenguer Renard i del seu germà Arnau, Berenguer de Castellterçol i Ramon de Vilella, per desnonar la fundació. Es basaren en una vella sentència atorgada a favor d´Arnau Renard que obligava el sagristà de Girona, encara en vida, a tornar-li l´illa en feu i els fruits que s´hi produïren durant els disset anys anteriors a la promulgació. Ramon Lancer, aleshores paborde d´Eivissa, fou delegat per executar-la i cità el prior i la comunitat, però no hi comparegueren. El paborde subdelegà la tasca a l´oficial de l´arquebisbe i finalment es declarà contumaç el monestir i manà que s´executàs la sentència en tots els seus capítols i detalls, això és: que es donàs possessió de l´illa de Formentera a Berenguer de Castellterçol i a Ramon de Vilella, amb els seus fruits, drets i altres pertinences; així mateix, que els seus habitadors els reconeguessin com a vertaders senyors.

Els frares havien de tornar els fruits rebuts durant els disset anys anteriors a la sentència i els obtenguts fins al dia de la seua verificació, així com pagar 800 sous. Si calia, es facultava la intervenció del braç secular. La resolució de la qüestió hagué d´esperar encara un poc més. El 2 de maig de 1298 Dalmau de Montoliu, degà del capítol tarragoní, signava l´ordre de compliment d´aquella sentència. El 30 del dit mes i any Ferrer de Montpalau i Arnau Escrivà, executant les indicacions de Guillem Escrivà, batle dels senyors eclesiàstics, engegaven els religiosos i posaven les possessions en cap de Berenguer de Castellterçol i Ramon de Vilella.

çFra Berenguer de Gimill, prior del monestir, denuncià el fet davant el batle reial, Pere Roig. El prior assegurava que no només els havien llevat allò que posseïen en feu per l´arquebisbe i el paborde de Tarragona, sinó també la quarta part de què fruïen per donació del rei Jaume I. Pere Roig, mostrant en principi la seua incredulitat, es prestà a aclarir-ho. Guillem Escrivà i Ferrer de Montpalau li negaren que haguessin pres la part del rei als frares, però davant la insistència de fra Berenguer el 2 de juny trameté una carta a Formentera en què citava els acusats a Eivissa. Només es presentà, al cap de dos dies, Ramon de Vilella, en nom dels dos, responent a la demanda que no havien pres la quarta part del rei, ni el bestiar i els béns mobles del monestir, tot i que pretenien reclamar-los.

Una i altra vegada les parts es mantengueren en la seua declaració, per la qual cosa Pere Roig determinà iniciar una causa judicial a la cúria. L´endemà Pere Roig anà a Formentera i, després de parlar amb els ocupants i vèncer la seua resistència, els expulsà i tornà les possessions als frares, encara que salvant els possibles drets dels primers. En aquell moment la comunitat tenia només tres membres: el prior fra Berenguer de Gimill, fra Lleó i fra Guillem Plec. El 28 de juny de 1298 Berenguer de Castellterçol i Ramon de Vilella comparegueren davant l´arquebisbe i el paborde a Tarragona per fer el seu jurament de fidelitat i assegurar-se així les possessions.

La intervenció reial des de Mallorca aprofità les tensions polítiques amb l´arquebisbe per qüestions de preeminència feudal per instrumentalitzar l´afer. Emparà els béns del monestir i segrestà els delmes que li devien com a mesura cautelar, la qual es perllongà durant molts anys. Entretant, el monarca mallorquí encomanà de bell nou les terres als hereus de Renard i els obligà a prestar jurament de fidelitat, postura que acabà definitivament amb el monestir de Santa Maria de Formentera. Els seus drets i privilegis, més virtuals que reals, foren agregats per la província agustiniana al convent de Sant Agustí d´Alzira (regne de València).

Tot i això, la seua memòria perdurà en un grapat de documents i en alguns topònims encara ben vius: vénda des Monestir, can Monestir i caló de Sant Agustí. [FTP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments