Santa Eulària, quartó de

Santa Eulària, quartó de HIST Circumscripció feudal de l´illa d´Eivissa, creada arran de la conquista catalana de 1235 a partir de la configuració geogràfica del districte andalusí de Xarc (Xarc, juz, districte o quartó de ). Va perdurar fins a la reforma de la divisió administrativa de l´illa de 1833. El topònim Santa Eulària apareix per primera vegada en els documents l´any 1276. Aleshores es referia en concret al lloc del curs baix del riu de Santa Eulària, allà on hi havia els molins fariners. Amb el temps, el topònim va passar a designar tot el quartó, sempre en convivència amb la designació que feia referència a qui detenia el senyoriu feudal del quartó, el rei, i per això, quartó del Rei. El quartó de Santa Eulària o del Rei limitava amb el quartó de Balansat al cap Bernat de Benirràs; la divisòria es dirigia al S per dalt dels puigs que tanquen per llevant el pla Roig, deixant a aquell vent Santa Eulària i a ponent Balansat. En terres de la molt posterior parròquia de Santa Gertrudis la senyoria del Rei entrava dins el pla de Vila i hi continuava fins a la badia d´Eivissa deixant dins de la jurisdicció reial el poble de Jesús. Això no obstant, el quartó pròpiament dit restava fora del pla de Vila i la divisòria, passant per terres de Can Llàtzer, des de la creu des Rieres es dirigia cap a llevant fins a la part S del port de Cala Llonga, on es conserva l´anomenada fita de ses Monges o de sa Cova Negra. En un principi, el senyoriu del districte de Xarc va pertocar a Pere, infant de Portugal, un dels promotors de la conquista de 1235 juntament amb Guillem de Montgrí i Nunó Sanç . Els primers dies de setembre d´aquell any l´infant de Portugal ja sabia que Xarc era seu i inicià el seu repartiment d´alqueries, trossos d´alqueries i rafals entre els membres de la seua mainada o aquells a qui devia serveis prestats en la conquista. Necessàriament, Guillem de Montgrí ja havia de tenir clar que li pertocava el districte de Benissamit (després Balansat) i al-Garb (després les Salines); entre els dos, Portmany va pertocar, segurament en un sorteig a l´atzar, a Nunó Sanç. Pere de Portugal va morir el 1256 i va deixar hereu el mateix Jaume I. El mateix any o molt poc després, el rei va traspassar els drets senyorials que Pere tenia sobre Eivissa i Formentera al seu fill, l´infant Jaume, futur Jaume II de Mallorca a partir de 1276. L´infant Jaume va visitar Eivissa el 1260 i durant la seua estada va confirmar tots els establiments, les donacions i les franqueses fetes per Pere de Portugal i els seus procuradors o batles (batle ) fins a aquella data. L´entrada del quartó de Santa Eulària en el reialenc fou un fet històric cabdal i motiu, al llarg del temps, de continuats enfrontaments a causa de la preeminència jurisdiccional amb la resta de senyories eclesiàstiques de l´arxipèlag pitiús; va ser especialment així durant el període de vigència del regne de Mallorca (fins al 1343), en què els senyors eclesiàstics (arquebisbe i paborde de Tarragona) eren súbdits del rei d´Aragó, casal monàrquic obertament enfrontat al de Mallorca. El pas dels drets feudals de Pere de Portugal a l´infant Jaume va ocasionar que el batle que durant la senyoria de Pere de Portugal havia estat un més en igualtat de condicions que el batle de Nunó Sanç, i fins i tot per davall del batle de Guillem de Montgrí, passàs a ser el batle reial i d´aquest càrrec a lloctinent del rei i després a governador. Aquells oficials reials mostraren sovent pretensions d´hegemonia total sobre la resta de senyories de l´illa i arran d´això sorgiren moltes de les mencionades disputes. L´esment del topònim Santa Eulària el 1276 ha de tenir a veure amb la construcció d´una capella dedicada a aquella santa de Barcelona i patrona d´aquella ciutat en l´edat mitjana. L´indret elegit fou prop dels molins, on molta gent tant del quartó com de la vila i, com s´ha dit, del quartó de les Salines, acudia a moldre. Amb el temps aquell lloc va ser on es formà i cresqué el principal nucli urbà del quartó, elevat a capital de municipi el s XIX amb el nom de vila de Santa Eulària. L´antiga capella de Santa Eulària erigida probablement a mitjan s XIII o fins i tot abans, va convertir-se en temple sufragani de l´església parroquial de Santa Maria d´Eivissa. El 1309 Llorenç de Mansella, hereu de Berenguer sa Coma (o Sacoma), va disposar en el seu testament que dels seus béns es pagàs un ciri que “per tots temps estia e servescha en l´esgléya de Sancta Eulàlia de la present illa, tota vegada que missa hi diguen”; és clar que el temple tenia certa capacitat i que s´hi celebraven oficis religiosos. El 1338 Ramon Arabí fundà un benefici en aquella església i el juny de 1342 Arnau ses Comes, arquebisbe de Tarragona, nomenà Bernat de Quart regent de la capella de Santa Eulària: “en la dita capella continua residència façats, celebrant missas e altres divinals oficis”. El mateix any els jurats de la Universitat protestaren l´ordre del paborde, Ramon de Pollac, de traslladar a Santa Eulària un dels domers de l´església. Probablement el paborde obeïa el designi arquebisbal d´aquell mateix any. La dignitat de domer de l´església parroquial d´Eivissa va ser creada el 1235 arran del document de dotació de l´església de Santa Maria. Els jurats es mostraren fermament contraris a aquell trasllat i en l´al·legat qualificaren la capella del quartó del Rei de “deserta e eremitana”. El 1373 es documenta un tal Coselles ocupant el càrrec de prior de Santa Eulària, el 1392 ho era Antoni Joan i el 1410 el problemàtic Bernat Cocorella. El 1493 es documenta per primera vegada el topònim l´església Vella en el llibre de clavaria d´aquell any perquè dos homes hi feren escolta i descoberta durant dinou dies mentre es feia la recol·lecció de la sal; al mateix temps, el quartoner Antoni Serra va fer escolta a l´església de Santa Eulària. És clar, per tant, que eren dos llocs diferents i es pot deduir que la primera església de Santa Eulària se situà on el s XXI designa el topònim església Vella i que al llarg del s XV es mudà de lloc al posteriorment anomenat puig de Missa. El 1543 aquella església ja mudada de lloc respecte de la primitiva va patir un fort atac dels turcs desembarcats de sis galeres: “los enemigos combatían la iglesia de Santa Olaya y una torre que está junto con ella, en la qual se avían retraído cinco hombres y en la torre veynte y cinco ánimas, todo mugeres y muchachos. Y los enemigos con muchas trancas, azadones y picos ya tenían minada la torre por tres partes quando nuestro socorro hallegó”. Aquell atac es recordà durant anys i el 1555, quan es pensava fer una nova fortificació que milloràs l´antiga església, se´l mencionà: “y si conviniere hazer otro recogimiento para los labradores más fuerte que la hermita o yglesia de Sancta Eulalia, que scrivistes donde se defendieron las mugeres y niños de los turcos y ellos derribaron parte del muro matando tres hombres y tomaran la yglesia si el tiempo les diera lugar a ello”. Molt probablement la llegenda que dóna lloc a la festa del Primer Diumenge de Maig rememora aquell atac turc de 1543. Segons el mateix document de 1555, la conveniència de fer una nova església fortificada havia de ser decidida per un enginyer, sens dubte, aquell any, Gianbattista Calvi. El nou refugi tardà uns anys, el 1561 es mencionen uns diners destinats a l´església nova, mentre que el 1568 una nota dels Llibres d´Entreveniments sembla que marca la data de la consagració del nou temple: “Nota com vuy, dia de la gloriosa Sancta Aulària, que contam 12 de febrer, se digué missa cantada en lo cortó del Rey, en la yglésia nova, se·s feta a hon stava primer.” Així doncs, tres temples successius ha conegut el quartó del Rei. El de 1568 és el que ha arribat al s XXI, crescut sobretot al final del s XVII, amb les capelles laterals cobertes de cúpula, els porxos i altres detalls. La colonització del quartó després de la conquista de 1235 es va fer lentament i va tenir com a llocs de poblament preferent els antics espais irrigats d´origen andalusí; per això molts d´aquells topònims d´arrel àrab i berber que designaven grans alqueries es conservaren entre els colons cristians, fixats pels documents de donació i establiment emfitèutic de terres: Morna, Atzaró, Arabí, Safragell, es Boletar, Labritja, Benisait, etc. El mateix 1235 es documenta l´establiment de famílies andalusines captivades en la conquista en unes alqueries i un rafal del quartó. Mai més no se´ls torna a mencionar, probablement l´alta exigència de renda a què els va sotmetre Pere de Portugal els va resultar insuportable i s´extingiren. Altres donacions del mateix període inicial de la colonització són la de l´alqueria de Benissomada al pla de Vila al cavaller Pere de Cervera, que també rebé una part de l´alqueria de Benimoni; o la de Pere Romeu i la seua esposa, que foren beneficiats amb part de l´alqueria de Benirràs, etc. Aquestos personatges no eren pagesos sinó, justament, els encarregats, arran de les donacions que reberen, de portar-ne des del continent. Però la primera dada directa i relativament fiable sobre el poblament del quartó de Santa Eulària la proporciona el 1392 l´arquebisbe visitador Joan de la Mata. Segons ell corresponien al rei uns 125 focs, altres tants al paborde de Tarragona i el doble a l´arquebisbe de Tarragona. Cal tenir en compte que aquestos comptes aproximats comprenen les porcions del pla de Vila assignades a cada senyoria. Si es multiplica el total de focs o famílies que de la Mata estimava que hi havia en el quartó pel nombre hipotètic de membres de cada unitat familiar, un nombre que l´experiència ha mostrat que per a l´occident medieval es pot situar entre 4 i 5, el resultat és el següent tenint en compte que es refereix als habitants del quartó i a la part assignada del pla de Vila: 500, 563 o 625. La primera xifra prové de multiplicar 125 per 4, la segona per 4,5 i la tercera per 5. Tanmateix, aquesta comptabilització s´ha d´agafar amb tota cautela. Documents de l´any 1490 ofereixen una nova dada, també molt relativa i indirecta atès que fa referència als habitants dels quartons de Balansat i de ses Salines, a les seues parts corresponents del pla de Vila i als vassalls de la vila, però que té el seu valor per al càlcul de la població de Santa Eulària; és la llista de caps de família que acudiren a prestar sagrament i homenatge —cerimònia pública de vassallatge a un senyor feudal— a l´arquebisbe Dionís Verdú durant la seua visita a l´illa. S´hi presentaren 235 caps de família corresponents als seus vassalls de la vila i dels esmentats territoris de Balansat i de ses Salines; si el 1392 es calculava en 125 el nombre de focs existents a cada quartó, en aquella ocasió els focs de Balansat i de ses Salines hauria estat més baix: 118 a cada un, xifra de la qual s´ha de col·legir que la població havia experimentat una davallada en el quasi centenar d´anys transcorregut entre 1392 i 1490; tanmateix la primera dada, de 1392, és prou insegura com per treure´n conclusions. El fogatge de 1545, conservat a l´Arxiu de la Corona d´Aragó, aporta dades sòlides; s´hi esmenten 109 persones al quartó, de les quals 102 són caps de família, dels quals 9 eren dones. Si s´apliquen els coeficients estàndard (4, 4,5 i 5) per fer una aproximació al nombre total d´habitants en aquell moment, el resultat és 408 / 459 / 510, respectivament. Cal tenir en compte que segons la font esmentada el nombre total de caps de família de l´illa era de 726. El quartó de Santa Eulària (sense la part corresponent del pla de Vila), per tant, representava el 14% de la població total. De donar per correcte aquest percentatge i conjecturar que era igual per a cada quartó, a la pagesia residia més del 55% de la població de l´illa i la resta al pla de Vila i a la vila mateixa. Una altra font que aporta dades d´interès demogràfic també és de naturalesa fiscal, es tracta de la sèrie d´estims de l´Arxiu Històric d´Eivissa. Aquelles fonts permeten una aproximació detallada a la distribució de la població, a les diferències econòmiques entre unes i altres famílies i a l´onomàstica dels habitants de l´illa. La Universitat elaborava aquells anomenats estims, consistents en llistes en les quals es recollien els càlculs o estims de les rendes anuals superiors a les 50 lliures de cada cap de família per fer-los contribuir de manera proporcional en les despeses extraordinàries del comú, en el cas que fos necessari, mitjançant les taxes. També per dur a terme el repartiment proporcional a la riquesa de cada família de la collita de la sal. S´han analitzat els estims de 1568, de 1680 i de 1730. En el primer, el nombre de caps de família estimats a Santa Eulària fou de 152. Si es multiplica el total de caps de família llistats aquell any de 1568 pel ja utilitzat nombre hipotètic de membres de cada unitat familiar, el resultat és el següent: 608 / 684 / 760 habitants a tot el quartó, sense el pla de Vila. Es poden comparar aquestes dades amb les que es calculen fent la mateixa operació amb les xifres de l´estim de 1680 (337 caps de família): 1.348 / 1.516 / 1.685. I amb les de 1730 (540 caps de família): 2.160 / 2.430 / 2.700. Aquestes magnituds de població es refereixen al quartó de Santa Eulària estricte, sense tenir en compte la part del pla de Vila que li va ser agregada, ja que s´estimava a part. Pel que fa a l´antroponímia, els noms que s´esmenten a les fonts són els que s´ofereixen als quadres adjunts. Cal tenir en compte que les dones viudes que actuen com a caps de família no apareixen generalment pels seus noms, sinó com a “dona de”. S´ha elaborat també un quadre pel que fa als llinatges i la seua freqüència en el quartó de Santa Eulària, sempre referit a les dades dels anys 1545, 1568, 1680 i 1730 i respecte dels caps de família obligats al pagament del morabatí per al primer any i d´aquells amb rendes anuals estimades superiors a 50 lliures (1568 i 1730) i 200 lliures (1680). Una altra dada d´interès, tot i que la font no sempre l´ofereix, són els llocs de procedència i els motius familiars que hi figuren. Amb aquestes dades s´ha elaborat un altre quadre. La finalitat fiscal dels llibres d´estims permet visualitzar en forma de taula la diferència de renda anual que existia entre els habitants del quartó. La tabulació d´aquestes dades trenca amb qualsevol idea d´homogeneïtat o pretesa igualtat entre la pagesia i posa de manifest les grans diferències de riquesa que hi havia fora de la vila d´Eivissa entre unes i altres famílies. Aquestes diferències devien manifestar-se en tots els àmbits i especialment en els béns materials (robes, cases, eines, mitjà de transport, animals, joies...) de cada grup familiar. Pot observar-s´hi clarament com la majoria de les famílies del quartó posseïen una riquesa mitjana-baixa el 1568 i una mica més alta el 1680. Arran de l´inici del funcionament, a partir de 1785, de la Junta d´autoritats manada crear per la Corona amb la intenció de reformar la capacitat productiva de l´illa, el quartó de Santa Eulària, va ser objecte d´especial atenció per estar sota la jurisdicció directa del rei d´Espanya. Per via de l´assessor del governador d´Eivissa, Miquel Caietà Soler i Rabassa, es portà a terme la recerca de les línies divisòries exactes amb la resta de quartons i es posaren noves fites. També s´aclariren i es fità de nou la part corresponent al rei en el pla de Vila i, dins del quartó de Santa Eulària, es delimitaren precisament les cavalleries de Labritja i de Peralta. Arran d´aquelles noves fitacions s´elaboraren diferents mapes que acompanyaven un document que contenia la proposta de millores a executar, titulat Plan instructivo de la agricultura, industria y policia de campaña de las islas de Ibiza y Formentera. Tot seguit es procedí a elaborar un capbreu de la totalitat de les possessions reials, tant les del quartó de Santa Eulària, com les del pla de Vila com les de la llavors ja ciutat d´Eivissa i de l´illa de Formentera. L´extens document s´anomenà Real capbrevación i es conserva a l´Arxiu del Regne de Mallorca. La voluntat d´aquelles reformes era incrementar els ingressos a les arques reials per tal d´aclarir per quin dret els tinents de terres i immobles de jurisdicció reial les posseïen (aquesta era la finalitat del capbreu); també per tal d´incrementar l´activitat productiva i, d´aquesta manera, les rendes reials que gravaven el comerç i les collites agrícoles (Æ Il·lustració, la). Tot aquell esforç donà uns fruits de discutida magnitud, però el cert és que la feina per recuperar i aclarir els límits de les jurisdiccions reial i del bisbat d´Eivissa —hereu de l´Església de Tarragona— tengué vigència només fins a la creació dels termes municipals a partir de 1833. [AFA]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments