Santa Eulària des Riu, municipi de

Santa Eulària des Riu, municipi de GEO Terme municipal de l´illa d´Eivissa, de la qual ocupa tot el sector oriental i sud-oriental. El formen els pobles de Sant Carles de Peralta, Santa Gertrudis de Fruitera, Jesús, es Puig d´en Valls i la població del mateix nom, Santa Eulària des Riu. Limita al N amb el terme de Sant Joan de Labritja, a l´E i al SE amb la mar, al NO amb el de Sant Antoni de Portmany i al SO amb el d´Eivissa. La superfície del municipi és de 153,48 km2 (28 % de tota l´illa), cosa que fa que sigui el segon de major extensió després del de Sant Josep de sa Talaia. Té una longitud de costa de 46,2 km, un 22 % de la d´Eivissa, que s´estén des des Raig, al límit amb Sant Joan, fins a la punta des Andreus, a la badia de Talamanca, que ja pertany al municipi d´Eivissa. El seu territori inclou alguna illa com Tagomago i altres de més petites, com les illes de Santa Eulària, sa Galera des Canar o es Lladons. El municipi de Santa Eulària des Riu es creà amb el règim liberal vigent a l´Estat espanyol entre 1810 i 1814, tornà a ser reconegut durant el Trienni Liberal (1820-1823) i quedà definitivament instaurat el 1833. La seua superfície es basa en la del quartó de Santa Eulària o del Rei. El centre administratiu, amb la seu de l´Ajuntament, és el poble de Santa Eulària. A més, al terme municipal es localitzen altres nuclis de població com les zones turístiques des Figueral, Cala Llenya, es Canar, s´Argamassa i Cala Pada, Cala Llonga i sa Roca Llisa. També hi destaquen urbanitzacions i altres nuclis de població com Can Fornet, Can Pep Simó, Ca na Negreta i ses Torres, al poble de Jesús; Can Negre i Can Cabrit, as Puig d´en Valls o la urbanització Siesta (als peus del puig d´en Fita), Can Marçà o Can Poll, al poble de Santa Eulària. Són festes tradicionals al municipi el 12 de febrer (Santa Eulària), el primer diumenge de maig, el tercer diumenge de maig (festes des Puig d´en Valls), el 10 de juliol (Sant Cristòfol, as Canar), el 15 d´agost (la Mare de Déu d´Agost, a cala Llonga), el 8 de setembre (festivitat de Jesús), el 4 de novembre (Sant Carles) i el 16 de novembre (Santa Gertrudis).

Història i societat
Els primers indicis de poblament humà a les Pitiüses es registren als jaciments arqueològics de l´illa d´Eivissa (Eivissa, història ) amb datacions a l´entorn de 2100-1600 aC, mentre que a Formentera són gairebé coincidents, situades devers el 1900 aC. És cert, això no obstant, que hi ha indicis anteriors de freqüentació humana a l´avenc des Pouàs, que es remunten al V mil·lenni aC. Cal tenir present que aquestes datacions són objecte de constant revisió i que noves proves i excavacions arqueològiques poden fer-les variar de manera substancial. Dos jaciments en què es documenta aquesta primera ocupació humana d´Eivissa se situen al municipi de Santa Eulària des Riu: són la cova des Xives (Xives, cova des ) i el puig de ses Torretes . La cova Xives o des Xives, al poble de Jesús, no ha estat investigada de manera sistemàtica però ha aportat dades sobre aquell primer moment d´ocupació humana de l´illa. En primer lloc s´ha de destacar, com en la resta de jaciments, una voluntat per la situació dels llocs de residència en indrets que en facilitassin la defensa; això evidencia una competència entre els diferents grups humans que arribava a l´agressió per a la consecució d´aliments, bestiar o, fins i tot, dones reproductores. El jaciment més important del període és el puig de ses Torretes, objecte d´excavació arqueològica en la dècada dels vuitanta del s XX; consta de restes de cabanes situades en el cim del massís anomenat cap des Llibrell , prop d´altres restes d´època feniciopúnica. El jaciment ha aportat rics coneixements, com la constatació de l´ús de cabanes, d´agricultura i ramaderia, de molins de mà per moldre cereal i de metal·lúrgia de plom. Aquesta darrera activitat s´ha relacionat amb el mineral (galena argentífera) del puig de s´Argentera, però encara manquen anàlisis comparatives detallades. L´abandonament d´aquest jaciment sembla haver-se produït al voltant del 1300 o 1200 aC, sense relació, per tant, amb l´inici de la colonització fenícia, al voltant del s VIII aC. Aquesta colonització té en el municipi de Santa Eulària dos documents importants, un situat a sa Talaia de Jesús, on s´han localitzat restes en superfície, i l´altre al puig de ses Torretes, també anomenat cap des Llibrell, a pocs metres de les restes de l´època del bronze antic esmentades més amunt. En aquest jaciment, s´hi va excavar el 1986 i el 1987 i deu anys més tard, el 1997 i el 1998. El resultat de la intervenció arqueològica i de la recerca de les restes constructives i materials documentades és la localització d´un important jaciment la cronologia del qual s´inicia al s V aC i que tenia la funció de santuari i probablement de control de la costa. Tot i això, les estructures i les restes de més entitat corresponen al s III aC i l´indret continuà en ús fins al final de l´Imperi romà. En aquella època, entre el final del s V i el començament del IV aC tengué lloc una important expansió de la colonització púnica de l´illa que deixà restes al municipi. La necròpolis de ses Torres, a Jesús, n´és probablement la més important; excavada el 1906, el 2011 es troba en estat d´abandó. Un altre jaciment del període és Can Fita, a la vénda de Cala Llonga, molt prop de la desembocadura del riu. Va ser excavat el 1988 i la recerca va posar al descobert un assentament rural fundat al segle IV aC. Comptava amb dues premses per fer oli instal·lades cap al s II aC i que funcionaren, sembla, fins al s IV dC. Així, malgrat la proximitat al riu, més aviat degué servir com a lloc d´embarcament de mercaderies més que per a la irrigació. La situació del jaciment, vora la desembocadura, és coherent amb aquesta utilització del riu. El s II aC és un moment d´intens creixement del poblament al llarg del territori insular i corresponen a aquella època diversos jaciments situats dins del terme del municipi tot i que la major part no han estat explorats científicament. En molts destaca la presència de premses d´oli, fet que revela una explotació dels secans i un lucre a partir de la seua comercialització. La troballa d´una quantitat important d´àmfores arreu de la Mediterrània occidental indiquen que a l´illa hi havia una important producció de vi i oli i per tant que la terra es dedicava al conreu de la vinya, l´olivera i, amb seguretat, al cereal. A l´època romana, a partir del s I aC, els establiments rurals, com Can Fita i el santuari del cap des Llibrell, continuaven en ús. També se´n crearen de nous, com la factoria probablement amb funció piscícola de s´Argamassa, dotada d´un aqüeducte que la proveïa d´aigua dolça, construït al s I dC, i el forn de porpra del canal d´en Martí, del II dC, ubicat a la vénda des Figueral, Sant Carles de Peralta. A la vénda de Cala Llonga, en terres de la finca de ca na Polla, s´excavà, el 1920, una necròpolis romana i bizantina, amb una fase anterior d´ús, de plena època púnica. De l´època bizantina dels s VI i VII dC hi ha algunes restes, com la darrera fase d´ús de l´esmentat jaciment de Can Fita, del de s´Argamassa, una necròpolis a Can Guasc i una altra a sa Blanca Dona. Després d´un període de probable despoblament, al llarg dels s VIII i IX, a l´inici del X tengué lloc la colonització organitzada per les autoritats emirals d´al-Àndalus i formada per segments clànics d´origen àrab i berber. Correspon a aquella època la divisió administrativa que amb el temps es transformà en els quartons i molt posteriorment en els municipis (Xarc ). De l´època andalusina s´han conservat espais irrigats i nombrosos topònims, però no s´ha excavat cap dels diversos jaciments arqueològics localitzats en el terme municipal. El mateix s´esdevé amb els llocs d´hàbitats d´època posterior a la conquista catalana de 1235, la majoria ocupats de manera ininterrompuda d´aleshores ençà. Per això la font principal d´informació històrica per estudiar el període a partir d´aquella conquista ha estat la documentació escrita, qualitativament molt diferent de l´arqueològica. Pel que fa a les restes materials posteriors a la conquista, la continuïtat en el seu ús ha fet que s´hagin transformat completament i no es pugui parlar, en rigor, d´immobles ni de restes mobles dels s XIII i XIV. Del XV es conserva, prou transformada, l´església de Jesús i, al seu interior, el retaule gòtic (Jesús, retaule de la Mare de Déu de ) amb trets renaixentistes, pintat a València els darrers anys d´aquella centúria. El 2009 es restaurà el molí de Dalt o de Can Planetes, al peu del puig de Missa de Santa Eulària, que conserva restes d´un molí de l´inici del s XV. L´església de Santa Eulària, documentada al s XIII, fou reconstruïda probablement al segle següent i, novament, cap a 1562, quan s´edificà la part principal que ha arribat fins a l´inici de la segona dècada del s XXI. D´aquell segle són també les torres de defensa que es troben en el municipi, divuit en total, la majoria declarades bé d´interès cultural (BIC). La torre costanera de Campanitx o de sa Punta d´en Valls, en canvi, és posterior, del s XVIII, concretament el projecte és de 1763. Una mica posteriors, a partir de 1785, són les esglésies parroquials de Sant Carles i de Santa Gertrudis, edificades arran del pla parroquial redactat després de l´erecció del bisbat ebusità. En aquell mateix moment es fomentà la construcció de cases a redós de l´església del puig de Missa i immediatament es projectà urbanísticament el poble de Santa Eulària, a partir de dos eixos (el passeig de s´Alamera i la carretera de Sant Carles) que es tallaven formant angle recte. La capçalera del passeig de s´Alamera fou ocupada amb la casa consistorial, escola i quarter, i la resta d´illes de cases, dividides en solars que foren cedits en emfiteusi a diferents propietaris. Aquelles cases tenien un espai construït i un pati, o tancó, i el proveïment d´aigua el feien a partir d´una séquia ramal que la prenia del canal des Molins. Aquella mateixa séquia donava aigua a una font pública situada al lloc de creuera dels dos carrers esmentats i fou coneguda com es Broll. Als pobles de Sant Carles, de Santa Gertrudis i de Jesús igualment es fomentà la delineació de carrers, si bé l´impuls més decidit es produí a Santa Eulària, probablement perquè les terres eren del delmari reial, mentre que a Sant Carles eren de la cavalleria de Peralta, a Santa Gertrudis de jurisdicció del bisbat i Jesús era massa proper a la ciutat d´Eivissa. Els camins foren arreglats i alguns ponts poden correspondre a aquella etapa, així com l´albereda popularment coneguda com s´Alamera que hi havia a l´arribada de la carretera de Santa Eulària a la zona de ses Feixes. La carretera des Canar és fruit d´aquella empenta modernitzadora il·lustrada i la seua funció era comunicar la vénda d´Arabí, que els redactors del Pla de millores consideraven inculta i abandonada. Tant fou així que les terres ermes foren tretes de la possessió dels seus tinents, tornades a la corona, dividides en porcions i establertes de nou en emfiteusi. Les noves porcions eren perpendiculars al nou camí. Les restes d´edificis industrials de les mines de s´Argentera són del s XIX i de la primera meitat del XX, però la seua explotació està testimoniada, amb seguretat, des del darrer quart del s XIII i durant el s XIV. Al s XIX la casa consistorial degué prendre la forma que tenia el 1898 quan va ser dibuixada per Gaston Vuillier; l´arxiduc Lluís Salvador afirma que la casa de Joan Wallis cridava molt l´atenció. La primera meitat del s XX s´amplià molt l´espai irrigat gràcies a l´aigua del riu, amb la construcció de la séquia des Mallorquí o séquia d´Arabí, que també rebia l´aigua del canal des Molins. Aquell ramal passava per la part superior del poble i diferents regadores duien l´aigua als horts que gràcies a aquella conducció es pogueren crear entre la séquia i la mar; després anava paral·lel a la carretera de Sant Carles fins a la barriada de Can Vaca, aproximadament a 1,5 km del poble de Santa Eulària. El 1928 es fundà el Sindicat Agrícola de Santa Eulària, amb seu en un edifici construït a propòsit al passeig de s´Alamera, i el mateix any es promulgaren unes ordenances municipals, dictades per l´alcalde Antoni Juan i signades pel secretari Miquel Tur; s´editaren el 1931 i contenen disposicions de policia i bon govern plenament urbanes. De la mateixa època és la consolidació i el creixement del nucli urbà principal del municipi, Santa Eulària, on s´edificaren el teatre Espanya, el dit Sindicat Agrícola i altres edificis plenament urbans tot respectant les directrius urbanístiques del s XVIII. Especialment foren els carrers de Sant Jaume o carretera de Sant Carles, el passeig de s´Alamera i els carrers de Sant Vicent i de Sant Josep on més terres de conreu i solar esdevengueren edificis, alguns, sobretot al carrer de Sant Jaume, de dues i tres plantes. El 1918 s´inicià la construcció de la carretera de Santa Eulària en substitució de l´antic camí per Jesús i la creu des Rieres, i també el pont Nou; fou una obra que havia estat llargament reclamada pels personatges més preocupats pel progrés de la vila, com l´historiador Josep Clapés. Els anys trenta del s XX es modificà la font des Broll, que passà a ser una font ornamental que formava part de la plaça d´Espanya, presidida pel monòlit obsequiat al municipi per l´Ajuntament de Palma el 1917 en agraïment pel rescat que els eulariers feren dels nàufrags del vapor Mallorca el gener de 1913. Els anys trenta es dotà el poble de llum elèctrica gràcies a un motor de gasogen ubicat al molí d´Enmig. Per a la producció d´electricitat hi hagué un projecte un poc anterior que preveia la instal·lació d´una petita estació hidroelèctrica, que havia de funcionar amb l´aigua del canal des Molins i ubicar-se a l´indret del molí d´Enmig i el molí d´en Marge. D´entre els personatges nascuts a Santa Eulària des Riu l´obra dels quals ha transcendit en el temps, cal esmentar el militar i historiador Josep Clapés i Juan (1864-1916) i el jesuïta i filòleg Antoni Guasch i Bufí (1879-1965). Santa Eulària també ha atret visitants que han residit allí llargues temporades, com és el cas de Rafael Sáinz de la Cuesta (1896-1961), filàntrop conegut com “es Banquer”; Juan Contreras y López de Ayala , marquès de Lozoya (1893-1978), que va intervenir decisivament en la declaració el 1952 del puig de Missa com a paisatge pintoresc. També artistes com Narcís Puget Viñas (1874-1960), amb molts de quadres ambientats en el municipi; Rigobert Soler Pérez , pintor amb molta d´obra sobre Santa Eulària; Laureà Barrau i Buñol (1863-1957), amb museu al puig de Missa, etc. Dins de les societats culturals, esportives i recreatives, es destacable la Penya Esportiva Santa Eulària , creada el 1935 i amb una intensa trajectòria. El 1933 s´edificà el primer establiment hoteler, l´hotel Buenavista, al vessant del puig de Missa; aquell mateix any s´inaugurà el restaurant Royalty, derivat d´una ampliació de l´hotel, de la mà de Joan Canals Serra, i l´any següent Antoni i Cosme Marí obriren l´Hotel Cosmi. L´any 1935 la capacitat d´allotjament dels tres establiments era de 28 habitacions i 50 places. L´incipient turisme es veié aturat per la Guerra Civil i per la Segona Guerra Mundial. Santa Eulària fou l´escenari de dos capítols crucials de la Guerra Civil, com foren el desembarcament de les tropes republicanes al Pou des Lleó, vénda des Figueral, Sant Carles, el 8 d´agost de 1936, i el combat entre les tropes rebels i els desembarcats que tengué lloc prop de les mines de s´Argentera. La resta d´esdeveniments, com la detenció primer de partidaris de l´aixecament militar, la crema d´esglésies i després la repressió per part del bàndol franquista, no difereix del que s´esdevengué a la resta de l´illa. Durant el curs de la guerra, es construí un refugi de defensa antiaeronàutica a la vora de la caserna de la Guàrdia Civil i la plaça d´Espanya i al poble s´instal·là una unitat de l´exèrcit de terra popularment coneguda com “es Batalló”. Després del període autàrquic del règim franquista i de la necessitat de productes bàsics que es patí després de la Guerra Civil, l´agricultura i la recuperació de la indústria turística fomentaren les iniciatives lucratives i amb això la generació de feina i una certa riquesa, tot en el context polític i social que dirigia el règim del general Franco. Posteriorment, a partir dels anys seixanta del s XX al poble de Santa Eulària i fruit del lent però bon funcionament d´alguns negocis turístics, es va anar massissant la trama urbana de baixa densitat que existia i, de manera progressiva, s´abandonà la planta regular heretada dels il·lustrats. Els pobles del municipi no experimentaren aquestes transformacions consistents especialment en un augment de la població i de la densitat i l´extensió dels nuclis urbans fins a èpoques posteriors, especialment a partir dels anys noranta del s XX, i s´han desenvolupat sense una veritable trama urbana anterior. La població del terme municipal ha experimentat alts i baixos fins al creixement constant a partir dels anys seixanta del s XX. Així, el 1877 hi havia 5.241 habitants; el 1900 eren 4.788 els habitants; el 1910, 5.041; 6.035 el 1930; 7.385 el 1950; 7.445 el 1965; el 1970, 9.320, i el 1981 13.060. Al començament del s XXI s´ha passat dels 30.000 habitants. [AFA]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments