Sant Salvador, parròquia de

Sant Salvador, parròquia de REL Parròquia del barri de la Marina de la ciutat d’Eivissa, erigida el 1785 pel primer bisbe de la diòcesi d’Eivissa, Manuel Abad y Lasierra , i que s’instaurà a l’església de la Marina anomenada popularment de Sant Elm.

Des de bon començament els noms de Sant Salvador i de Sant Elm han aparegut com a noms del temple. Cal dir que Sant Elm és el nom amb què als països de cultura catalana es venera el bisbe de Síria Erasme, del s. VI, invocat com a patró dels mariners i d’altra gent de la mar per tot Europa, la festa del qual se celebra el dia 2 de juny. A la baixa edat mitjana, sant Elm fou identificat erròniament a Castella amb Pedro González Telmo, la festa del qual és el 14 de juny, i també fou tengut com a patró de la gent de la mar. Sant Elm o sant Erasme, en els indrets on predominà la cultura catalana, fou patró de moltes confraries de mariners i navegants, i es representa en hàbit episcopal juntament amb una o diverses naus. Sant Elm tengué capelles a moltes poblacions costaneres.

El 1726, els pobladors de la Marina i sa Penya obtengueren de l’arquebisbe Manuel de Samaniego, de visita a Eivissa, que la capella de Sant Salvador o de Sant Elm fos instituïda vicaria de la parròquia de Santa Maria i així obtenir la mateixa categoria que ja tenien els temples dels quartons. Sembla que posteriorment a aquesta visita s’hi realitzaren importants millores, ja que el temple era insuficient i per iniciativa de la confraria dels mariners s’adquiriren unes parcel·les contigües i es construí un nou retaule per a l’altar major, en el qual posaren com a patró sant Salvador i, a la part superior, sant Elm. En la visita del bisbe Joan Larió i Lanús (1760) quedà constància de diverses obres i millores.

En el decret d’erecció parroquial de 1785 es diu: “En el barri de la Marina, entre la mar i la ciutat, hi ha una església dedicada a la Transfiguració del Senyor, que antigament tengué al seu càrrec el gremi dels fusters, amb l’advocació de sant Josep. Posteriorment la posseïren els mariners i tenien l’obligació de fer-ne una de nova i més gran, que haurien de dotar de tot el que fos necessari i mantenir-la, per a la qual cosa es varen imposar l’aportació d’un quartó de tots els seus guanys de la mar, que fins ara ha donat suport al seu manteniment. Com que la població del barri ha crescut notablement, fins a tal punt que les famílies són cinc-centes i les persones dues mil vint-i-cinc, tenint present la situació del temple esmentat i la distància que el separa de la Ciutat, on existeix la parròquia de la qual ha depès fins ara, veient també les dificultats que els pobladors del barri han de suportar per no tenir un rector propi devora d’ells, perquè els pugui assistir i instruir, ha semblat molt raonable que els batles del barri de la Marina, els clavaris del temple i molts de pobladors hagin demanat que s’hi erigeixi una parròquia, com ho demana igualment el nombre considerable de feligresos.”

Des de sempre l’edifici tengué moltes dificultats, tal vegada per tenir els seus murs edificats damunt fang, que sovent flaquejaven i dels quals, més d’una vegada, es va creure que s’enderrocarien. L’arxiduc Lluís Salvador (1867) trobà l’església tancada al culte i els serveis parroquials traslladats provisionalment a l’església del Convent. El 1913 s’hi feren, altra vegada, obres de restauració molt costoses, però ningú ja no creia que mai pogués donar-se al temple el remei que necessitava per quedar en condicions acceptables. Aleshores, el vicari capitular signà un acord amb l’Ajuntament pel qual aquest darrer donaria el solar de la posterior plaça des Parc on es faria el nou temple i, enderrocada l’església, el solar es convertiria en plaça pública; mai no s’arribà a complir l’acord. El 1936 la vella església fou cremada i els murs enderrocats.

El 1942 el bisbe Cardona Riera inicià les obres de reconstrucció del temple, segons un projecte encarregat a l’arquitecte provincial Josep Alomar, que sembla que s’inspirà en un dibuix del pintor Josep Tarrés Palau; no buscava cap estil determinat, únicament s’observava la intenció d’adaptació al paisatge local. El pressupost pujava a 406.000 pessetes i una part important fou aportada per subscripció popular. El temple és una sola nau de volta de canó, sostenguda per quatre arcs de mig punt que descansen sobre pilastres quadrades, amb 26 m de llarg per 8 d’ample i 13 d’altura; té quatre capelles al costat de l’evangeli i tres en el de l’epístola, per poder obrir una porta a la plaça de Sant Elm; totes les capelles ara es troben comunicades entre si.

La imatge titular és una talla de 1969 del mallorquí Horaci Eguina. Les obres de reconstrucció finalitzaren l’any 1947. El 1945 el bisbe Cardona Riera reclamà la presència de religiosos de l’orde del Carme davant l’escassetat de sacerdots i els oferí la parròquia del Salvador de la Marina (carmelites ). Mentre s’acabava el temple, oficiaven els serveis religiosos a la capella de les monges de Sant Vicent de Paül, al carrer d’Amadeu I. El nou temple fou beneït el mes d’abril de 1947. [JMC]

Descàrregues

Col·laboradors