Sant Miquel de Balansat

Sant Miquel de Balansat GEO Poble del NO de l´illa d´Eivissa, del terme municipal de Sant Joan de Labritja. Els seus límits són la mar pel N i l´O, i els pobles de Sant Mateu d´Albarca pel SO, Santa Gertrudis de Fruitera pel S, Sant Llorenç de Balàfia pel SE i Sant Joan de Labritja per l´E. L´extensió del poble és de 37 km2 i la seua població, el 2009, de 1.928 habitants. El seu nom prové de l´antic quartó de Balansat, del qual formava part; tenia com a temple el de Sant Miquel Arcàngel, datat del s XV, que sembla construït damunt terres de l´antiga alqueria de Balansat. El poble es divideix en les véndes des Rubió, des Port i de Benirràs. Sant Miquel ocupa la part occidental del municipi de Sant Joan de Labritja.

Societat
Sant Miquel de Balansat és un poble eminentment rural i l´agricultura fou la principal font de riquesa dels seus habitants. Les hisendes eren conreades pels propietaris; algunes eren prou grosses per tenir, a més dels propietaris, algun tros treballat per majorals. Les finques més grosses des poble són can Planes, que antigament era la Plana de Balansat, documentada des de 1649, amb una família de llinatge Planells, que encara el 2011 es manté. És també destacable can Pep des Ferrer, documentada des de 1840, també a la vénda des Port. Així mateix són importants per la seua grandària can Tanca i Albarqueta, aquesta última a la vénda de Benirràs, documentada amb aquest nom des del s XVI i que amb el temps s´ha fragmentat en diverses hisendes ben grosses, com can Jaume d´Albarqueta, ca n´Andreu d´Albarqueta, can Miquel d´Albarqueta, etc. Les hisendes que disposaven de trull, entre altres, eren can Marc, can Toni Petit, can Verdal i can Roques. De propietaris de fora poble només hi havia dues hisendes: can Pepís, de la família del ciutadà Riquer-Bertazioli, i cas Cònsol, que el 1840 era d´Edmon Wallis i que la centúria següent Ignasi Wallis donà a un majoral que a la vegada era fillol seu; aquesta hisenda havia de donar una part dels fruits per al sosteniment de l´asil de persones ancianes que I. Wallis construí a la seua hisenda de sa Real, a la ciutat d´Eivissa. Les botigues del poble que subministraven els pocs productes que no donaven les hisendes familiars eren can Cameta, can Partit i can Canal, les tres a sa Raval del poble; també hi havia can Sanç, a la casa al costat de la carretera, també coneguda com la botiga d´en Planes. Els habitants de la vénda des Rubió disposaven també de la botiga de can Solalletes i els de la de Benirràs, de can Xomeu, vora l´escola municipal d´educació infantil. Totes aquestes botigues també feien de magatzemistes d´altres comerciants de la ciutat i comproven els productes excedents dels pagesos. En el puig hi ha des de molt antic can Xico de sa Torre, aixecada sobre un solar de ca sa Iaia, per la família Tur de la descendència de sa Torre des Rubió, que fa el servei de cafè, estanc i correus. El 1912 s´obrí la carretera que du al poble des de Santa Gertrudis, era una petició llargament esperada; l´obra fou adjudicada a Vicent Pereira en representació d´una societat de sis persones en la qual hi havia també Antoni Pineda i Ignasi Wallis, que es presentaren a la subhasta davant del temor que quedàs deserta. El primer mestre de Sant Miaquel del qual es coneix el nom és Miguel Guillem, que fou destinat el 1923 a l´escola creada uns anys abans. El 1927 un grup de vesins decidí la construcció d´un nou edifici per a escola; el solar fou donat per Antoni Marí Planells “Marc” qui, amb altres vesins, finançà les despeses de les obres, que l´ajuntament havia de retornar en deu anys; la primera pedra de l´escola fou posada per l´aleshores governador de Balears Martínez Guillem. Les obres foren dirigides per Joan Escandell “Gall”, amb la col·laboració d´alguns vesins i s´allargaren uns quants anys, ja que a mitjan 1932 encara no estava acabada. El 1928 es creà l´escola de nenes. D´aquestos anys es recorda el nom del mestre Miquel Fons Grimalt i, dels darrers anys de la dictadura fins a l´any 1934, el metge va ser Joan Tur Riera “des Sereno”, substituït per Josep Ruiz Yoldi i a la unitària de nenes es recorda Sebastiana Lozano Mayol, que hi impartí classes al llarg de molts d´anys. Ja en la postguerra es recorda en especial l´estada durant tretze cursos, entre 1946 i 1958, de Marià Villangómez Llobet, que deixà un perdurable record, mentre que per a ell fou també una etapa molt productiva pel que fa a la seua obra literària. Com ja s´ha dit en la part d´Història, l´aigua del torrent des Port fou emprada des de l´antigor per moure molins fariners; això va fer que no únicament els pobladors de Sant Miquel sinó que els d´altres pobles vesins també acudissin a moldre els seus grans a Sant Miquel; el darrer molí que ha mòlt ha estat el d´en Ferrer, que era menat per Joan “d´en Noguera” i per “en Besora”. A pesar de tenir una extensa porció de costa amb diversos recers on tenir embarcacions, com és el port, Benirràs o es Portitxol, únicament hi havia “en Josepet” que es dedicàs de manera professional a la pesca; la resta d´embarcacions eren propietat d´agricultors que complementaven els seus ingressos amb alguns dies dedicats a la pesca. Els fusters del poble eren “en Marià d´en Salvador”, que muntà la fusteria a la botiga de can Plana, i “en Palla” que la tenia al poble, a can Verdal. El ferrer era “en Campanitx”, de fora poble però que es casà a can Celleràs. Els picapedrers eren “en Celleràs” i “en Joan de na Pepa”. L´autobús de línia fou posat en funcionament per Miquel Planells, que el desembre de 1923 encarregà un vehicle a Palma; el servei començà el febrer de l´any següent, l´empresa duia el nom d´Unió Sant Miquel, que sembla que fou adquirit per diversos vesins; més endavant passà a propietat “d´en Verdal”, que a mitjan dels anys cinquanta passà a Lluc Costa “Maimó”, que des de llavors ençà l´explota. L´any 1935 el pintor valencià Amadeu Roca, que aleshores vivia a Santa Eulària, va passar una llarga estada a Sant Miquel i aprofità per fer una sèrie de quadres de caire costumista, alguns en mans de col·leccionistes privats i altres exposats al museu Sant Pius V de València. També l´estiu de 1935 s´organitzà al poble una colònia escolar per als alumnes de l´escola Graduada d´Eivissa, centre dirigit pels mestres Alfredo León i Lleonard Riera Castelló; aquesta colònia alternà l´estada a Sant Miquel amb una altra a Santa Eulària. L´estiu de 1941 es traslladà a la casa parroquial el seminari estival d´Eivissa, amb la presència durant molts de dies del bisbe Cardona Riera; cal recordar que al començament de la Guerra Civil l´església fou saquejada i cremats els ornaments religiosos i quasi totes les imatges. Una qüestió que va moure molta polèmica fou la campanya que dugué a terme durant el període republicà el Centre Cultural de Sant Miquel per tal d´eradicar el vestit tradicional de les dones, ja que s´interpretava com un signe de temps antics; ja a la postguerra, Isidor Macabich felicitava el poble de Sant Miquel des de les pàgines de la premsa diària per la recuperació del vestit pagès, les emprendades i la música tradicional a les festes parroquials de 1943; la dècada dels anys cinquanta cal esmentar que els germans Antoni i Miquel Planells “Plana” foren puntals de l´Agrupació Folklòrica d´Educació i Descans, que significà la recuperació del ball pagès; el primer dels germans fundà després la Colla de Balansat , amb una important tasca. Un aspecte ben interessant d´aquest poble és la gran quantitat d´habitants que emigraren en la postguerra, amb la particularitat que molts d´ells s´establiren a la província argentina de Santa Fe, on foren acollits per altres miquelers ja establerts amb anterioritat i amb la tutela dels mossènyers Antoni Torres Riera “Barda” i Miquel Torres Cardona “Esquerrer”, ambdós naturals de Sant Mateu d´Albarca; aquestos eivissencs estaven agrupats entorn del Centre Balear, que el 1996 era presidit pel miqueler Marià Riera Torres “Magdalè”. Una petició llargament sol·licitada fou l´obertura d´una carretera al port del poble, indret inaccessible per a vehicles, que no es realitzà fins al començament dels anys setanta, quan es construïren els hotels Cartago i Galeón, segons projecte de l´arquitecte Raimon Torres Torres. També a la dècada dels anys setanta s´obrí el consultori mèdic de Sant Miquel, sobre terrenys de can Marc, on passen visita un metge i un infermer de l´Ibsalut. D´entre els personatges que han destacat i que són originaris d´aquest poble, cal esmentar Miquel Tur “Gabrielet”, sempre preocupat per les qüestions socials i que fou fundador de la Societat Marítima Terrestre, i els seus néts, Rafel Tur Costa i Antoni Tur Costa, que han destacat en el camp artístic; el mossènyer Joan Planells Torres “Pep d´en Pere”, conegut com don Joan de Sant Miquel, que al llarg de més de cinquanta anys desenvolupà una important labor docent a Vila, i Marià Escandell Roig “Marès”, que a pesar de la seua curta vida efectuà els anys vint i trenta del s XX una tasca en pro de la joventut. És ben present en la memòria popular la labor pastoral de Bartomeu Guasch Planells “Bernat”, natural de Sant Llorenç i que ocupà la rectoria durant més de quaranta anys; morí el 1930 a bord del vapor Tintoré quan retornava de Mallorca d´una consulta mèdica. També cal apuntar Joan Ramon Marí “Clots Negres”, llicenciat en filosofia i lletres i que exercí a la Universitat de València. D´entre els esdeveniments destacables, cal esmentar la celebració el més d´octubre de 1971 del Congrés Internacional de Disseny Industrial al port de Sant Miquel, organitzat per l´Agrupació de Disseny Industrial i Foment de les Arts Decoratives; entre les activitats complementàries, s´aixecà una ciutat instantània, formada per inflables de grans proporcions. [FCC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments