Sant Josep de sa Talaia

Sant Josep de sa Talaia El poble de Sant Josep de sa Talaia, cap del municipi del mateix nom, ocupa la part més muntanyosa de la zona SO de l´illa d´Eivissa i comprèn una extensa franja de terres a l´entorn de sa Talaia i del puig Gros, des de les costes occidentals de davant l´illot des Vedrà fins a la part oriental de Benimussa, amb una extensió d´uns 39 km2. Ha pres el nom de sa Talaia per incloure dins el seu terme aquesta muntanya, la més alta no sols d´aquest poble sinó també de les illes Pitiüses, amb 476 m s.n.m.


Geografia

Espai físic

La zona N del poble, seguint la divisòria de ponent a llevant, confronta amb els termes parroquials de Sant Agustí i de Sant Antoni. Els seus límits vénen definits per alguns accidents del relleu com el torrent de Cala Molí, del qual el poble va a buscar el cap de sa Tanca (entremig de sa Talaia i el puig de s´Avenc) i, seguint la partió irregular de la parròquia de Sant Agustí des Vedrà, travessa els torrentons del racó des Ginebre i reprèn la muntanya pel torrent de n´Abella amunt cap a la contrada de can Racó de sa Torre, on el cim del puig d´en Racó fa partió i deixa la raconada de Benimussa a la part de migdia fins arribar al puig des Fogueró, ja confrontant amb la parròquia de Sant Rafel; a l´E el límit forma un reduït arc d´uns 2 km assenyalat pels cims del puig des Fornàs, el coll des Rossellons i de la serra Grossa, i limita amb els pobles de Sant Rafel de sa Creu i de Sant Jordi de ses Salines; al S, la fitada més extensa, confronta amb tres parròquies: Sant Jordi de ses Salines, Sant Francesc de s´Estany i es Cubells, de la serra Grossa al puig Gros, puig de Cas Serres, cas Puvils, serra de sa Cova Santa, canal Rosari, torrent des Jondal o de Cas Berris, la Flota, el punt més alt de sa Talaia continua per buscar el puig Negre i pel torrent de ses Alfàbies arriba a cala d´Hort; a l´O, limita amb la mar, incloent la costa de cala d´Hort, cala Carbó, cala Vedella, caló d´en Reial, clot des Llamp i fins a cala Molí.

El terme parroquial de Sant Josep està dividit des del s XVIII en quatre extenses véndes o sectors territorials que, de manera molt limitada, encara són utilitzats a la vegada per les administracions religiosa i civil: Benimussa , Cas Serres , Cas Marins i sa Talaia . Seguint aquesta mateixa divisió es pot fer una breu exposició d´alguns detalls i peculiaritats de cada lloc.

La vénda de Benimussa, situada a l´E de la demarcació del poble de Sant Josep, consisteix en una extensa vall de forma ovalada, orientada de llevant a ponent i decantada suaument cap a tramuntana, amb una amplària màxima d´uns 3 km de diàmetre. El nom prové d´una antiga alqueria de Portmany, propietat d´un grup clànic berber o àrab, probablement amb el nom de Banu Musà. Un torrent del mateix nom travessa aquesta contrada d´O a N, recull les aigües dels diferents ramals d´aquest indret i desguassa a la badia de Portmany, on rep el nom des Regueró. A l´interior queden inclosos el puig de sa Capelleta (388 m), el puig de s´Empenyo (337 m), el puig d´en Guerxo (121 m) i el puig Verd (206 m); a la part de tramuntana s´obre una extensa vall amb inclinació cap a la badia de Portmany; per la part de migjorn una sèrie de muntanyes, les quals també fan de límits naturals del poble, envolten la vénda d´E a O: el puig des Fogueró (256 m), la serra Grossa (402 m), el puig Gros (419 m), el puig de Cas Serres (352 m), el puig d´en Sunyer (319 m), la serra d´en Benet (276 m) i el puig d´en Racó (275 m). Es tracta d´una zona rural dedicada completament a l´agricultura; malgrat que ja no hi resten tantes extensions conreades, així mateix encara s´hi conserven bones hisendes plenes d´arbrat i també hi abunden les perforacions per a l´obtenció d´aigua per al regadiu. És de destacar el pou antic denominat de Benimussa, construït en temps de la dominació dels musulmans, del qual no hi ha constància que s´hagi eixugat mai.

Passat el coll de Benimussa, en direcció a ponent, es troba la vénda de Cas Serres, que abasta una gran extensió de N a S, des del nucli urbà principal del poble fins as Jondal; ocupa la part esquerra de tota la conca del torrent de Cas Berris o des Jondal; el puig de Cas Serres, de 352 m d´altura, fa de partió amb la parròquia de Sant Jordi de ses Salines. Altres muntanyes que formen una mateixa cadena són el puig d´en Miquel (233 m) i la serra de sa Cova Santa (243 m). Així com la part de llevant és muntanyenca i en conseqüència té grans elevacions, la part de ponent és molt baixa i ve senyalitzada pel llit de la torrentera de Cas Berris o des Jondal, on limita amb la parròquia des Cubells. La capçalera o part més al N inclou gran part del nucli urbà del poble i és, per tant, la zona més poblada; a partir de la carretera de Sant Josep a Eivissa i passat el puig d´en Botja, en direcció a migjorn, cada vegada va disminuint el nombre de cases.

La vénda de Cas Marins és una extensa vall entre el cap de sa Talaia i el torrent de Cas Berris. A l´interior hi ha dues petites elevacions que donen nom a la serreta d´en Berri (265 m) i al puig de Cas Puig (241 m); entre aquestos dos turons al capdamunt del torrent de ses Fonts, hi ha la molt coneguda i abundant font des Verger. A tramuntana, la vénda de Cas Marins comprèn també part del nucli urbà del poble.

La vénda de sa Talaia és la més extensa i destaca de les altres per tenir un relleu amb nombrosos i accentuats accidents físics. Començant vora el nucli urbà del poble i en direcció a ponent es troben el pujol d´en Cardona (264 m), la serra d´en Nebot (347 m), sa Talaia (476 m), ses Roques Altes (384 m), el puig Negre (361 m) i els torrents d´en Pere Maça i de ses Alfàbies, que assenyalen els límits de la vénda i de la parròquia a la part de migjorn. El litoral alterna algunes platges amb trams costaners de penya-segats: la platja de cala d´Hort, cala Truja, la platja de cala Carbó, la punta des Moros, la barbada del Puig Pelat, el caló de s´Oratge, la platja de cala Vedella, es Torrassí, el caló d´en Reial, la punta des Llosar i la platja de cala Molí. A l´interior de la vénda i als vessants del NO, alguns torrents i petites valls se succeeixen amb diverses elevacions del terreny i donen lloc a diminutes zones d´horta que aprofiten alguns sortidors naturals o l´aigua extreta artificialment mitjançant la perforació del terreny; destaquen el torrent de ses Alfàbies amb els horts de n´Esperança d´en Marc i d´en Marc, el torrent de Cala Carbó, el puig Pelat, el puig des Forn d´en Palau, el torrent de Cala Vedella, que recull les aigües de diversos ramals (com el de sa Romaguera), el d´en Pep Verger i el d´en Tomàs, amb l´horta del mateix nom, el puig de sa Picossa (354 m), la serra de Cala Molí (235 m) i el torrent de Cala Molí amb els ramals de Can Nadal, el torrent Roig, el d´en Jeroni i el de n´Agustí, tots amb algunes feixes d´hort.


Història i societat

Els vestigis més antics de la presència humana dins el terme parroquial del poble de Sant Josep de sa Talaia fan referència als assentaments rurals púnics i romans de les pallisses de Cala d´Hort (Cala d´Hort, pallisses de ). L´establiment d´aquestes explotacions rurals es pot situar vers els s VII i V aC, basant-se en les troballes i les excavacions realitzades en aquest lloc en tres etapes: la primera, dirigida per l´arqueòleg Carles Roman Ferrer a partir de 1917 (juliol-setembre); la segona, la dècada dels vuitanta (1982-1985), sota la direcció tècnica de l´investigador J. Ramon Torres i amb el patrocini del Consell Insular d´Eivissa i Formentera, i entre els anys 1990 i 1995 s´hi practicaren treballs de neteja de vegetació i enderrocs romanents als edificis i a la necròpolis púnica, amb la col·laboració del Consell Insular d´Eivissa i Formentera i del Govern Balear.

El conjunt rural de les pallisses de Cala d´Hort controlava antigament de forma directa el pla de Cala d´Hort i cala Truja, des del torrent de ses Alfàbies al torrent de Cala Carbó, amb una superfície útil d´uns 650.000 m2 i una extensió de muntanya de dimensions semblants. El 2011 es tracta ja d´un conjunt monumental d´obligada visita en el marc cultural d´Eivissa i Formentera. L´establiment forma part d´un conjunt amb un nombre indeterminat d´hipogeus i altres construccions antigues que poblaren al mateix temps part de la zona occidental d´Eivissa. Algunes d´aquestes velles estructures també foren investigades per l´arqueòleg Carles Roman; un d´aquestos llocs fou un altre establiment rural situat no gaire lluny, al vessant de ponent del pujol de s´Ullastre, corresponent a l´època púnica, probablement del s V o IV aC.

Passat ja el torrent de Cala Vedella es troba can Berri d´en Sergent , assentament rural d´època púnica i romana del s IV aC, amb tres hipogeus i un profund fossat tallat a la roca; també cal esmentar alguns hipogeus i l´altre conjunt rural del coll de Cala d´Hort, a les finques de can Curt des Pujol i de la pallissa d´en Vergeret i s´era des Mataret, indret emblemàtic amb un incert caràcter rural o cultual, però aquestos darrers llocs queden ja dins el terme del poble des Cubells.

El final de l´època punicoebusitana pot situar-se entre el temps de l´emperador romà August i el decret de Vespasià, coincidint amb les ciutats hispàniques del Ius Latii minus, entorn de l´any 74 d´aquesta era, quan la ciutat d´Eivissa es convertí en municipium llatí i es produí la completa romanització de les Pitiüses.

Durant els s II i III sembla que l´explotació rural de Cala d´Hort sofrí una greu crisi, possiblement per ser èpoques de sequera o per altres problemes del comerç en aquesta part de la Mediterrània, i per aquest motiu els indicis d´aquesta època són molts menys que en els altres períodes documentats. De l´època de l´Eivissa romana, no en consten gaires notícies i tampoc no s´han trobat suficients vestigis arqueològics per poder precisar dades concretes de la seua influència dins el món rural illenc i resulta més difícil encara si es vol aplicar al desenvolupament social i cultural d´una zona tan reduïda com és el terme del poble de Sant Josep de sa Talaia.

A final del s IV dC, l´emperador Teodosi formà una província que incloïa les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

A mitjan s V, sembla clar que la religió cristiana s´havia establert ja a les illes Pitiüses: així des de l´any 484 ja consta que hi havia un bisbe de nom Ofilió , el qual assistí a una reunió a Cartago promoguda pel rei vàndal Huneric; un segle més tard hi ha constància d´un altre bisbe de nom Vicent, i ja en l´època bizantina, segons alguns escriptors (Fidel Fita, Villangómez), es parla d´un bisbe visigòtic anomenat Guifred.

Del s V endavant varen ser freqüents els atacs de pirateria a les illes Pitiüses, que patiren amb freqüència els efectes destructors de diverses ràtzies estrangeres. El comerç eivissenc depenia principalment de l´exportació de sal, fusta, carbó i figues, tots productes abundants dins l´entorn de sa Talaia. L´illa d´Eivissa quedava entremig de les línies de comerç i fou utilitzada com a pont i refugi de les diferents naus que creuaven els mars d´aquesta contrada. Les incursions d´àrabs s´intensificaren fins a convertir les Pitiüses i les Balears en tributàries del califat de Còrdova i, amb la seua desaparició, Eivissa passà a formar part de la taifa de Dénia.

No queden gaires restes d´aquells segles dins el terme de Sant Josep, possiblement algunes parets de tanca amb pedra seca no identificades, alguns topònims com Benimussa, Almudaina, Almangra, etc., i també alguns aljubs i pous de vena d´aigua com el de Benimussa, el d´en Benet, el des Racó des Ginebre i el de Can Toni Jaume.

Segons els investigadors d´aquesta època, una veritable xarxa de pirateria s´establí a les Balears i Pitiüses i creà dificultats greus al comerç de les naus catalanes, genoveses i pisanes. Aquesta circumstància va incitar l´interès del Regne d´Aragó a promoure la conquista de les illes. En fer-se el repartiment acordat entre els conqueridors (1235), la part occidental de l´illa anomenada quartó de Portmany va correspondre a Nunó Sanç, comte del Rosselló, el qual ben aviat se´n va desfer i Portmany passà primer a mans del rei Jaume I (1242) i després a Guillem de Montgrí. Aleshores, aquest quartó estava molt poc poblat, especialment a la zona S, que es corresponia amb la comarca que més tard formaria la vicaria de Sant Josep. El quartó de Portmany fou repoblat de manera especial a la Caria de Benimussa i a l´entorn de la badia de Portmany.

Els nous pobladors no tardaren a reclamar a l´arquebisbat de Tarragona permís per construir en aquest lloc la primera església i un cementeri. Amb els anys, la població va augmentar i de manera especial els habitants de la part meridional del quartó es queixaven de la gran distància a l´església de Sant Antoni per anar a complir amb el culte religiós. Després de repetides súpliques dels pobladors des Vedrans i Benimussa, l´any 1726 l´arquebisbe de Tarragona, Manuel de Samaniego, va concedir el permís d´edificar un nou temple assignant-li el terme al qual havia d´atendre la nova vicaria: “En Yviza y maig als 8 dies deste any 1727 comparegueren en la casa del Molt Reverent Senyor lo Doctor Don Guillem Obrador, Vicari General y Official en esta Ysla de Yviza, lo molt Reverent Senyor Paborde Don Joseph de Valencia, Bartomeu Ribas de Jaume, Balle del quartó de Portmany, Pere Ribas de Thomas Sindich, Bartomeu Marí de Joan, Bartomeu Marí de Pere Vinya, Bartomeu Tur de Bartomeu y Pere Torres Raphal, tots vesins de dit quartó, per fi y efecte de senyalar lo terme y territori que ha de tenir la Yglesia que se esta fabricant en lo Coll de Cala Vadella, segons lo disposat per lo Yllustrisim y Reverendisim Senyor Arzobispo de Tarragona en la visita espiritual que ha fet en esta Ysla lo any 1726. Y tots los damunt dits en nom de tots els vesins de dit quartó senyalaren lo terme y territori que ha de tenir dita Yglesia en esta forma: Des de la casa de Antoni Ribas de Pere Xinxó, inclusive, hasta el Puig de las Boques i de allí dret a la Creu y casa de Masià Bernat i de allí camí a camí fins al Coll dels Rossellons, comprenent las casas de la Alqueria.”

El mestre d´obres Pere Ferro , natural de Dénia, va dirigir les obres realitzades amb la col·laboració dels vesins de cada vénda; segons la memòria escrita pel primer vicari curat, Antoni Joan “Torrent”, les dones i donzelles també ajudaven aportant gerres d´aigua des de la font des Verger. La construcció va durar de 1727 a 1731.

El temple, format per una sola nau amb volta de canó sostenguda damunt cinc arcs, té les següents dimensions: 24 m x 8 m x 12 m. El retaule principal antic d´estil barroc i moltes de les talles originals foren destruïdes durant la guerra de 1936; el 2011, s´hi pot contemplar un nou retaule dissenyat com l´anterior, construït el 1958 i tallat pel mestre Joan Roig “Llogat”. Dels primers temps, només en resta la imatge del sant patró, el frontal de l´altar major, una tela a l´oli de l´eccehomo i la trona de forma octogonal de 1762, obres pintades per José Sánchez Ocaña. Hi destaquen els ornaments barrocs que acompanyen l´interior i la doble arcada que envolta la nau. També s´ha d´esmentar la decoració de la capella Fonda, construïda vers l´any 1730 pels afiliats a la confraria del Rosari.

L´exterior del temple emblanquinat a l´estil eivissenc presenta una façana junt al campanar d´espadanya, amb dues arcades: una frontal amb tres arcs, construïda la primera meitat del s XIX, i l´altra lateral cobreix l´entrada principal de la casa rectoral. L´església de Sant Josep de sa Talaia és reconeguda com un dels edificis emblemàtics de l´arquitectura religiosa típica de les Pitiüses, hom l´ha distingida amb el nom de catedral de l´Eivissa rural.

Així havia començat l´establiment de la nova vicaria de Sant Josep, englobant dins el seu territori es Vedrà des Ribes (posterior parròquia de Sant Agustí), es Vedrà des Marins (entorns de sa Talaia i des Cubells) i tota la vall de Benimussa. De fet les primeres véndes de la vicaria varen ser les mateixes sis que s´havien traçat mentre s´estava construint el nou temple: Cas Marins, Davall sa Serra, Cas Serres, Pou des Ginebre, es Vedrà des Ribes amb s´Alqueria i Benimussa.

Amb el nou establiment de parròquies dissenyat pel primer bisbe de la diòcesi d´Eivissa i Formentera, Manuel Abad y Lasierra, l´any 1785, la parròquia de Sant Josep fou constituïda amb unes 190 famílies.

El fraccionament de les Pitiüses en parròquies coincideix amb l´arribada de l´època il·lustrada a aquestes illes. Junt a l´establiment de 17 parròquies a tota la part forana per a un acostament dels serveis religiosos a la població, també s´hi organitzaren batlies o ajuntaments parroquials per a una millora de l´administració civil. Les noves institucions aviat produïren entre els habitants de cada contrada efectes unificadors d´identitat i d´apreciació del seu terme parroquial, de manera que cada parròquia es convertí en un nou poble. La pagesia no sols havia guanyat una individualitat i autonomia religiosa i administrativa, sinó que progressivament va anar adquirint una complexitat social i econòmica que no havia vist mai.

Durant els primers anys i per a la part religiosa, la parròquia de Sant Josep de sa Talaia fou atesa per Bartomeu Tur Calbet “Calafat”, primer rector de la parròquia (1786-1790), després per Vicent Marí Ribas (1790-1791), com a regent, mentre que també exercia de rector de Sant Agustí i, després, l´il·lustrat Josep Ribes Ribes “Cap de Puig”, elegit diputat per a les Corts de Cadis (1810-1813), fou el tercer rector de la parròquia de Sant Josep des de 1791 a 1831.

Aquest rector va impulsar els nous sistemes de conreu i va animar els pagesos a aprofitar les ajudes del nou Pla de millores; especialment es va distingir per la implantació de noves vinyes i com a col·laborador en les reformes programades per Gaietà Soler i el bisbe Azara. Per la part civil, Miquel Marí de Miquel (1787-1791) fou el seu primer batlle, amb els regidors Josep Prats de Josep i Bernat Tur de Bernat, i fent de secretari Domènec Marí; després, Antoni Sala de Pere (1789-1796), acompanyat dels regidors Bartomeu Tur de Bartomeu “Pouet” i Josep Marí de Josep “Pere”; el tercer, Josep Serra “Rempuixa” (1796-1800) amb els regidors Francesc Marí de Francesc “Ferrer” i Josep “Marià Ribes”, i com a secretari Miquel Marí.

L´alcalde Antoni Sala, el 15 de setembre de 1793, presentà els resultats dels deu primers anys d´aplicació del Pla de millores: 227 tornalls de terres de nou conreu, els quals havien produït en la darrera collita 115 quarteres de blat i 36 d´ordi; 327 oliveres, 1.055 garrovers, 745 figueres, 784 ametllers, 41 fruiters i 16.502 peus de vinya.

El seu terme, d´uns 60 km2, confrontava per tramuntana i llevant amb les parròquies de Sant Antoni, Sant Agustí i Sant Jordi, per migjorn i ponent amb la mar, i quedava format per les quatre véndes següents: Cas Marins, Davall sa Serra, Cas Serres i Benimussa (aquells primers anys la rodalia des Cubells, Cala Vedella i Cala d´Hort a l´entorn de sa Talaia estava tan poc poblada que a la parròquia no es designava com una vénda); el 1890 ja s´havia establert la vénda de sa Talaiassa, la qual també s´anomenà de sa Talaia (1800) i altra vegada de sa Talaiassa (1840).


Segle XIX

Com és natural, l´església restava solitària al coll de Cala Vedella i la feligresia no gaire nombrosa, unes tres famílies per km2, disseminada per tota la campanya. Lentament, s´anaren creant noves vies de comunicació, les principals en direcció a l´església parroquial (el camí de missa), formant una xarxa com una tela d´aranya que unia els diferents punts distants amb el centre de la comarca, primerament camins de ferradura que, alguns anys després, serien convertits en camins de carro.

Durant el Trienni Constitucional (1820-1823), es varen repetir les normes de creació d´ajuntaments segons la Constitució de Cadis de 1812, que disposava que tots havien de tenir almenys 1.000 habitants; en conseqüència, s´havien d´agrupar alguns ajuntaments parroquials per poder formar-ne un de constitucional. Amb aquest criteri, va formar-se el nou ajuntament de Sant Josep de sa Talaia sumant-hi els pobles de Sant Agustí des Vedrà, Sant Jordi de ses Salines i Sant Francesc de s´Estany. El vesí del poble de Sant Josep Joan Sala de Pere “Nadal” en fou nomenat alcalde, però el seu mandat va ser de poca durada. Un grup de vesins del poble de Sant Agustí s´hi mostrà disconforme, es manifestà en contra d´aquestes disposicions i promogué desordres públics i per això alguns varen ser empresonats; així i tot, la nova reforma administrativa va ser breu perquè, amb la tornada del rei Ferran VII, es varen anul·lar totes les disposicions del Trienni Liberal i s´imposaren novament les normes tradicionals de la monarquia absolutista.

Acabada la Dècada Ominosa (1823-1833), s´instaurà definitivament l´Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia amb la circumscripció dels quatre pobles abans esmentats. La nova situació va donar lloc a la creació de dues agrupacions de diferent signe polític, els carlins o absolutistes i els isabelins o liberals. Les dues tendències, d´una manera o una altra, es donaren a conèixer als sis nous ajuntaments de les Pitiüses i en alguns de manera revoltosa, com succeí en concret al de Sant Josep de sa Talaia.

El 4 d´octubre de 1835 es va mobilitzar una revolta carlina amb la intervenció d´alguns representants dels pobles forans i, en conseqüència, molts dels promotors principals foren empresonats i jutjats sumàriament: entre els inculpats del poble de Sant Josep hi havia Joan Ribes de Vicent “Trull”, que fou condemnat a mort i afusellat a Palma el 26 de març de 1836. El nou plantejament de renovació d´ajuntaments havia de començar el 1833, però de fet la instal·lació dels nous ajuntaments forans no es pogué dur a terme fins al 1836.

El 19 d´abril de 1836, Josep Sorà, alcalde d´Eivissa, va ordenar en nom del cap polític de Balears, la supressió de tots els ajuntaments parroquials i l´establiment dels cinc ajuntaments forans que ja s´havien aprovat durant el passat Trienni Liberal, quedant de moment nomenats només un tinent d´alcalde a cada consistori.

A Sant Josep de sa Talaia, el metge Miquel Marí de can Miquel fou proposat com a tinent d´alcalde, però per motius personals i per les moltes ocupacions que tenia va dimitir del seu càrrec i fou nomenat en lloc seu Marià Ribes de can Mariano Ribes de Benimussa, el qual fou nomenat després alcalde, càrrec que va exercir fins al 1840 (durant alguns mesos, per motius de salut, fou substituït interinament pel secretari, Bernat Marí “Bernat Xico”).

El 1840 fou nomenat Josep Marí “Berris” i després Bartomeu Ribas “Graó” (1842-1844), però de cap dels dos no se n´han trobat més notícies.

El 1844 fou nomenat Joan Colomar de sa Mata (de Sant Jordi de ses Salines) i fou el que va encapçalar la recepció a la primera visita de Maximilià Gibert Alabau , cap polític de la província, fins al 1847. Durant aquells anys s´organitzà la Societat d´Amics del País “Las Pythiusas” i Francesc Prats de Cas Costes de Benimussa en fou nomenat soci corresponsal en representació de Sant Josep de sa Talaia.

Joan Colomar fou succeït a l´alcaldia per Joan Serra de Cas Serres de Sant Jordi de ses Salines; el seu mandat va durar la resta del temps de l´anomenada Dècada Moderada.

L´alcalde següent fou Josep Marí “Berris” (1855-1863), qui va presidir l´Ajuntament uns vuit anys; durant aquells anys vengué a instal·lar-se a la costa des Cubells el confinat pare Palau. Els darrers anys del mandat de Josep Marí s´establiren les primeres escoles d´ensenyament primari a Sant Josep: una de nens i una altra de nenes. Primerament, s´establiren a diferents cases o magatzems propers a l´església com can Prim, can Bernat Toniet i can Casaques.

El 1863 l´alcalde fou substituït per Joan Colomar (1863-1877), qui tornava per segona vegada com a alcalde constitucional amb una duració d´uns sis anys i després seguí com a alcalde d´elecció popular uns cinc anys més. El 1865 s´establí el correu diari entre la ciutat i el poble; el correuer residia prop de l´església, al costat de la torre de can Sergent.

El setembre de 1877, Francesc Prats Sala “Costes” (1877-1884) fou nomenat alcalde; amb ell s´establia el nou sistema polític i electoral manipulat pels cacics: senyors de la ciutat d´Eivissa i directors de l´empresa Salinera. Als pobles forans d´Eivissa i de Formentera començaren a formar-se agrupacions polítiques amb diferents interessos que procuraven intervenir en les decisions administratives del poder local; concretament a Sant Josep en celebrar-se eleccions, es multiplicaven les reunions, els sopars i les bunyolades amb l´objecte d´obtenir més vots. Però no sempre s´obtenien els resultats desitjats i, entre els diversos grups sectaris de cada partit polític, se solien produir freqüents desavinences, acusacions i denúncies. Hi hagué destitucions i empresonaments d´oficials i candidats, sempre en consonància amb els partits guanyadors.

Una de les millores més destacades dels darrers anys del s XIX fou l´activitat educativa de la nova escola primària, promoguda i dirigida de manera destacada per l´il·lustre mestre Pere Escanellas Sunyer (que exercí entre 1883 i 1922). A causa del mal estat dels locals llogats per l´Ajuntament per a les escoles, ell mateix va organitzar-se un nou estatge més adequat per a l´escola de nens. Per iniciativa pròpia, va construir-se al poble la seua casa i una sala on impartí les classes fins a la seua jubilació. Algunes dades referides a la matrícula escolar d´aquells primers anys es troben a les actes de l´Ajuntament, referides al poble de Sant Josep de sa Talaia, que en números redons recullen, per al 1870, una matrícula escolar (de nens i de nenes) de 25 a 30 (encara no hi havia escola de nenes), i per al 1888, l´escola del mestre Escanelles tenia 81 nens i l´escola de Maria Janer 94 nenes. El 1909 la matrícula escolar ja havia crescut tant que els alumnes no cabien dins l´aula escolar i l´Ajuntament va aprovar que l´escola s´impartís en dues sessions: els matins per als alumnes més grans i a les tardes per als més petits.

Des de final del s XIX, la situació econòmica va millorar en molts aspectes: va augmentar la productivitat de l´empresa de les salines (a la darreria de segle, la producció anual arribava a unes 100.000 tones), fet que repercutí en els ingressos que percebia un gran nombre d´estanyolers o jornalers de Sant Josep que treballaven a les salines; va augmentar el nombre d´animals de preu i la utilització de carros com a nous mitjans de transport; algunes vies de comunicació es convertiren en camins de carro que feien més fàcil l´accés a la ciutat d´Eivissa; la producció i el comerç de fruits secs, principalment garroves i ametlles, va establir-se de manera més eficient amb l´aparició d´intermediaris; especial importància arribà a tenir la venda i l´exportació de fusta de pi, a més del carbó i la carrasca.

Vers els anys vuitanta, el petit nucli urbà del poble de Sant Josep va començar a créixer amb l´adquisició d´alguns solars a la propietat de l´església i la construcció d´alguns edificis particulars al costat del camí en direcció cap a la ciutat. Instal·lats no gaire lluny de l´església, botigues i petits comerços d´aquells anys començaren a assolir popularitat, com Can Coques, Can Tomàs, Can Bandamunt, Cas Torrer o Can Graó, Can Nebot, Can Frare, Can Bernat Vinya, Can Pep Jeroni, etc.


Segle XX

Aquesta centúria va significar per al poble de Sant Josep la seua completa modernització. Una de les millores més importants fou la construcció de carreteres. El 1897 fou aprovat el projecte de la carretera de Sant Josep a Eivissa; el 1900 les obres començaren i el 1910 podien donar-se per acabades. A principi del s XX es pogué estrenar la carretera que unia el poble de Sant Josep amb la ciutat d´Eivissa. El 1924, fou subhastada la construcció de la carretera de Sant Josep a Sant Antoni; les obres començaren a la primeria dels anys trenta però, a causa de problemes sorgits per fer algunes expropiacions de terrenys, acabaren a principi dels anys quaranta.

El 1925, sota la presidència de l´alcalde Llorenç Carbonell i amb el suport del mestre Bernat Sampol i d´alguns vesins, es creà el Patronat per a l´edificació d´escoles. Durant els anys 1926 i 1927 s´aixecaren els primers edificis escolars. El 1929, amb la venguda del rei Alfons XIII, fou inaugurat l´edifici escolar, dividit en dues aules per a cada una de les dues unitats escolars de nens i nenes. El 4 d´octubre de 1942 s´inaugurà el nou col·legi de les religioses agustines i el 1958 l´escola unitària de cala Vedella, escoles que duraren fins als anys setanta. Després, amb l´EGB, i amb el nou sistema escolar d´infantil i primària s´unificaren totes les escoles al nou edifici denominat CEIP l´Urgell amb instal·lacions més modernitzades.

A part del ritme accelerat de canvis en l´ensenyament fins arribar a assolir el nombre absolut d´infants escolaritzats fins als 14 anys, al poble de Sant Josep de sa Talaia i durant el s XX es produïren altres fets i situacions que cal esmentar. El mes d´agost de 1936, esclatà la Guerra Civil Espanyola i, com en molts altres llocs de les illes d´Eivissa i Formentera, va paralitzar-se la vida social del poble de Sant Josep; durant el mes d´agost, el poble fou ocupat per les forces invasores, que destruïren gran part de l´interior del temple parroquial i empresonaren alguns vesins del poble. Després del setembre, la falange i les noves autoritats aplicaren la revenja amb represàlies contra alguns vesins d´altres ideologies; foren temps difícils i amargs. A resultes d´aquestes circumstàncies, arribaren anys de misèria i penúries de tota classe; fins als anys cinquanta, la situació fou calamitosa i detestable.

A partir de 1930, el bisbe Salvi Huix feia gestions per a l´erecció d´una nova parròquia as Cubells, comptant amb la capella construïda en temps del pare Palau i amb una gran part de la vénda de Davall sa Serra i el Racó des Jondal. Però les circumstàncies no varen permetre l´establiment complet de la nova parròquia del Carme as Cubells fins que, en temps del bisbe Cardona, s´acabaren les obres de la nova església (1958), al mateix lloc de l´antiga ermita. D´aquesta manera el poble o parròquia de Sant Josep perdia unes cinquanta famílies i tot el territori des des Jondal fins a cala d´Hort.

Vers els anys seixanta, s´obrà el gran canvi amb l´allau del turisme: es varen crear nous llocs de treball, es descobriren altres sistemes de vida i, especialment, noves fonts d´ingressos que ajudaren a augmentar el benestar social. Finalment arribà al poble l´energia elèctrica. La feina agrícola al camp i la ramaderia aviat varen deixar de ser l´únic mitjà de subsistència per convertir-se en una font de producció i comerç. D´altra banda, les diferents ocupacions relacionades amb l´hostaleria i la restauració varen originar una gran demanda de treballadors a les àrees de la construcció, la indústria i els serveis.

Els carros i els animals de preu utilitzats des de molt enrere feren lloc a l´arribada dels tractors i els camions de càrrega. De la bicicleta es passà a la moto i després a l´utilitari per anar a la feina. Junt amb l´arribada del turisme de masses també es varen construir nous camins per poder accedir amb millors condicions a diferents llocs de la costa, especialment a les principals platges de la banda de ponent. Un dels primers indrets a urbanitzar-se fou cala Vedella, on es crearen hotels, blocs d´apartaments i multitud de xalets de vacances, i després també s´urbanitzà una gran zona de cala Carbó. El nucli del poble anà creixent amb nous establiments, comerços, bars i restaurants. Ja començat el s XXI, s´hi han construït diversos grups d´habitatges de pisos que donen al nucli urbà l´aspecte d´una petita població, amb el seu ordenament de carrers, voravies, zones de vianants, semàfors i tota classe de serveis urbans.


Demografia

Per diferents fonts escrites i cartogràfiques dels s XVIII i XIX, se sap que aquesta part del quartó de Portmany va estar poc poblada durant molt de temps (mapes de José M. Martínez de 1765 i de Francisco Coello de 1851). Quan els pobladors des Vedrans i Benimussa sol·licitaren la construcció d´un nou temple per a ells, entre d´altres raons deien: “...havent-se fet al present lo poble tan nomerós que vui las remotas terras que en anys pasats eran desertas selvas es troban pobladas...”.

Fins a la darreria del s XIX, no es poden extreure xifres exactes de la població del terme parroquial de Sant Josep de sa Talaia, només algunes dades posteriors informen del creixement demogràfic aproximat d´aquesta demarcació. Segons el decret d´erecció de parròquies del primer bisbe d´Eivissa i Formentera, Manuel Abad y Lasierra, l´any 1785, la nova parròquia de Sant Josep, que comprenia les antigues véndes de sa Talaiassa amb 76 cases, Benimussa amb 30 cases i el Puig d´en Serra amb 53 cases, devia estar formada per un total d´unes 190 famílies, que vendrien a ser uns 800 habitants.

Uns cinquanta anys després, el 1837, segons el padró parroquial eren 882 habitants i, cinc anys més tard, el padró general de 1842-1843 donava un total de 1.061 habitants amb aquesta composició: 486 homes (159 de –18 anys; 56 de 18 a 25 anys; 271 de +25 anys, dels quals 8 estaven subscrits a la mar) i 575 dones. Això indica que durant el segon terç del segle, la població va créixer de manera espectacular. A mitjan s XIX, es Cubells i Cala Vedella varen poblar-se molt més que durant els cent anys anteriors; moltes pallisses deixaren de ser repaires temporals per convertir-se en cases de residència continuada.

Naturalment, seguint l´antiga tradició de les illes Pitiüses, tota la població al llarg d´aquells anys i fins al final del s XX s´establia a cada lloc de manera dispersa; cada família procurava construir la seua casa damunt les seues terres de conreu. Però, amb molta freqüència, la misèria i el creixement continuat de població causaven la necessitat d´emigrar a altres llocs amb l´objectiu de trobar millors ingressos per al manteniment de cada família. D´aquesta manera, els darrers anys del s XIX i, especialment, les dues primeres dècades del s XX, es va produir un gran augment d´emigració de gent jove, principalment homes, que es desplaçaren durant alguns anys a diferents indrets buscant millors mitjans de vida.

L´any 1941, encara es podien comptabilitzar 83 emigrants del poble de Sant Josep de sa Talaia, tots fora de les Pitiüses, llevat de dos a diferents pobles d´Eivissa i un a Formentera. Els llocs de destí més freqüents eren l´Argentina (36), Palma (15), Cuba (12), els Estats Units (4), Barcelona (3), Astúries (4) i altres llocs com Santo Domingo, Anglaterra, etc. Aquest fet va estabilitzar l´augment de població durant prop de mig segle.

A partir dels anys seixanta, amb l´arribada de l´època del turisme de masses, també el fenomen migratori va canviar de signe i es varen començar a rebre noves partides d´immigrants procedents principalment de la península Ibèrica, que feren augmentar de forma ràpida la població, de manera especial als llocs on es començava a establir el turisme, bé fos per dedicar-se a l´àrea de serveis o bé a la rama de la construcció.

En començar el s XXI, el poblament de forma dispersa s´ha estabilitzat molt i, en canvi, s´ha accentuat notablement a les àrees urbanes. De fet aquesta era la situació a començament de l´any 2010, segons l´Institut Nacional d´Estadística (INE), amb un total de 3.045 habitants: 758 a Cala Vedella, 498 al nucli urbà i rodalia de Sant Josep i 1.789 en disseminat. Dels 3.045 habitants, són d´origen espanyol 2.053 i estrangers 992; això representa que un de cada tres és d´origen estranger.


Activitats econòmiques

Fins a mitjan s XX la població de Sant Josep s´ha dedicat gairebé exclusivament a l´agricultura i amb no gaire més pretensions que satisfer l´autoconsum. Els cultius de secà arboris primerament eren oliveres, garrovers i figueres, després es feren plantacions d´ametllers i també de vinya. La garrova sobrant després de les reserves per a pinsos era exportada mitjançant la gestió d´alguns comerciants de la ciutat d´Eivissa. Les ametlles solien destinar-se en la seua major part a l´exportació. Les figues, a principi del s XX, començaren a perdre el seu valor per a l´exportació i només se solien conservar per al consum de la família. L´oli i el vi sempre han estat productes d´utilitat casolana i, quan la seua producció ha estat sobrant, s´han comercialitzat a l´interior d´aquestes illes.

A causa del vell costum de repartir-se l´herència paterna entre els infants mitjançant participacions denominades llegítimes, les antigues hisendes han estat molt trossejades. Això no era obstacle perquè totes les famílies poguessin tenir la seua hisenda, encara que generalment petita i difícil de treballar pels múltiples accidents físics del terreny; la propietat agrària estava molt fragmentada i en lloc de ser finques de molta extensió, els béns territorials de cada família solien estar formats per diferents parcel·les allunyades unes de les altres i situades als diferents indrets dels pobles de Sant Josep, Sant Agustí, es Cubells i, fins i tot, pel pla de Sant Antoni. Al llarg del s XIX, els conreus varen fer-se arribar a bona part de les costeres o vessants de puig, mitjançant parcel·lacions separades per talussos de terra i pedra o parets de pedra seca, seguint les corbes de nivell.

Des de molt de temps enrere, gran part del territori de Sant Josep de sa Talaia ha estat format per terres de secà i de bosc, únicament algunes voreres de torrent s´han pogut dedicar a l´horta aprofitant els sortidors naturals o perforacions de pous artificials com el torrent de ses Fonts o de Cas Berris (Davall sa Serra), torrent de s´Aigua (es Cubells), torrent de Cas Nadals (sa Talaia), torrent de Cala Vedella, torrent de ses Alfàbies (cala d´Hort) i, més endavant, el torrent de Benimussa. El regadiu ha estat, tradicionalment, una forma de cultiu molt localitzada.

Dins l´economia tradicional, la ramaderia era un complement del cultiu de la terra i resultava molt important. Totes les cases pageses, per a la seua economia domèstica, tenien els seus propis animals: cavalls, mules o ases; ovelles, cabres i porcs; aviram i conills. Hi abundaven els ramats de cabres i ovelles per la varietat de productes que donaven: carn, llana, adobs, llet i derivats. Els porcs eren estabulats vora la casa i eren aprofitats dins l´explotació agrària de manera especial per la seua carn, preparada artesanalment en forma d´embotits; ací cal esmentar la importància del fet social del dia de les matances.

Però tot aquest món rural ja gairebé només forma part del passat. Els primers anys del s XXI, l´agricultura a Sant Josep de sa Talaia està passant per una profunda crisi; llevat de comptades i rares excepcions, no resten famílies dedicades al cultiu de la terra. Si durant segles l´explotació agrícola familiar havia estat la base de l´organització social i econòmica al poble de Sant Josep, s´ha convertit en una activitat econòmica marginal comparada amb el turisme o l´hostaleria, la construcció, la promoció immobiliària i tots els serveis derivats de la indústria de l´oci. La zona de Sant Josep que encara conserva amb millors condicions l´organització familiar i tradicional amb caràcter agrícola és la vénda de Benimussa i una petita part de la vénda de Cas Serres.

Però les terres properes al nucli del poble, Cala Vedella i especialment les franges properes a la costa estan sent abandonades com a llocs de conreu i convertides en petites urbanitzacions. Les explotacions tradicionals han experimentat un conjunt de transformacions que podrien catalogar-se com a activitats agrícoles a temps parcial o agricultura com a oci. Sovent es busca més el manteniment a precari dels residus antics o simplement es cultiven petits solars o jardins a l´entorn de les cases procurant més aviat una manera d´ocupar el temps lliure que pretendre treure´n algun profit econòmic. Abans, el camp era contemplat com una font de riquesa pels diferents productes que es podien extreure del seu conreu, però la incidència del turisme de masses ha modificat aquella situació. L´espai rural es revaloritza com a espai d´oci i de serveis en general, i es converteix amb massa freqüència en àrea de segones residències i nuclis turístics. Aquesta situació, primerament, va originar un trasbals de la gent anteriorment dedicada al cultiu de la terra cap a nous oficis més rendibles i amb més demanda, com la construcció, els transports, els serveis d´hostaleria, instal·lacions i mecànica, etc.

El 2011 la joventut ja no s´interessa per la feina al camp, després d´acabar els estudis la tendència és buscar feina dins els sectors secundari o terciari. La proximitat a zones turístiques com la badia de Portmany i tota la costa occidental del municipi de Sant Josep de sa Talaia ha ocasionat que una gran majoria de la població de Sant Josep depengui de la indústria turística. Aquesta realitat es manifesta observant només el nombre d´establiments turístics al terme del poble de Sant Josep.

L´oferta de places turístiques durant la temporada de 2008-2009 donava aquestos resultats: total absolut 1.993 places, distribuïdes de la següent manera: 346 unitats d´apartaments amb 886 places (a cala Carbó, 20 unitats amb 38 places; a cala Vedella, 324 unitats amb 834 places i a Sant Josep —nucli urbà—, 2 unitats amb 14 places); 35 unitats d´hotels i residències amb 75 places (a cala Molí, 8 unitats amb 16 places; as Caló d´en Reial, 18 unitats amb 40 places i a Sant Josep —nucli urbà— 9 unitats amb 19 places) i 11 unitats de cases turístiques amb 39 places (a cala Vedella, 5 unitats, 17 places; as Jondal, una unitat, 6 places; a Cas Marins, una unitat amb 6 places i a Sant Josep —nucli urbà—, 4 unitats amb 9 places).


Ordenació territorial

L´orientació terciària de l´economia pitiüsa també ha afectat Sant Josep i això ha obligat l´administració a decretar unes normes subsidiàries d´urbanisme i d´ordenació del territori de manera racional. Segons les Normes el 2011 queden senyalats els següents nuclis urbans: Sant Josep (sa Raval), Cala Vedella, sa Torrassa, es Caló d´en Reial i Cala Molí. Tot l´extens sector muntanyenc, a més de correspondre a una gran part de zona forestal, forma part de l´àrea natural d´especial interès (ANEI): la serra d´en Nebot, sa Talaia, el puig de sa Picossa, ses Roques Altes i el puig Negre; igualment, la serra de Cala Molí, el puig Pelat i un 80 % de les véndes de Benimussa i de Cas Serres. Són àrea d´alt nivell de protecció (AANP) tot el litoral de ponent i les zones més elevades o superiors als 250 m s.n.m. Les terres més baixes i de cultius formen part dels diferents sistemes generals de sòl rústic. [JMR]

Descàrregues