Sant Jordi de ses Salines

Sant Jordi de ses Salines Poble de l´illa d´Eivissa, del terme municipal de Sant Josep de sa Talaia. Se situa a la zona meridional de l´illa i ocupa una extensió de 31,11 km2. El padró de l´any 2009 recollia una població total de 9.096 habitants. Limita al N amb el poble de Sant Rafel de sa Creu (del terme municipal de Sant Antoni de Portmany), a l´O amb el poble de Sant Josep de sa Talaia, al S amb el de Sant Francesc de s´Estany i a l´E amb la mar i amb el terme municipal d´Eivissa. Tradicionalment es trobava dividit en tres grans véndes: es Racó, Cas Costes i l´Horta; la modificació de planejament territorial municipal aprovada inicialment l´any 2009 preveu una nova divisió, que manté les véndes des Racó i de Cas Costes i en crea quatre de noves, que bàsicament es reparteixen el territori de l´antiga vénda de l´Horta i que són: es Rafal Trobat, sa Carroca, es Pla de Sant Jordi i la Platja d´en Bossa.

Història

La primera notícia que apareix a la documentació sobre l´església de Sant Jordi del quartó de les Salines es remunta a l´any 1469, quan segurament encara es trobava en construcció. Aleshores i en anys posteriors rebia, com altres temples eivissencs, certes quantitats de sal per a la seua obra.

Sembla prou clar que la gènesi d´aquesta església fou contemporània a la de la Mare de Déu de Jesús del pla de Vila i, molt probablement, a la de Sant Miquel de Balansat. Els creixents atacs barbarescos i turcs obligaren a aixecar llavors una sòlida torre de refugi de planta rectangular, murs atalussats i coronada de merlets, dins la qual es troba la nau, coberta de volta apuntada i dividida en tres trams per dos arcs faixons sobre pilastres. El 1482 ja hi residia un prior, Pere Tàpies, el qual cobrava de la Universitat dues lliures “per son salari”. Això vol dir que funcionava com a lloc de culte assidu, si més no els diumenges i les festes, i que estava en condicions d´amagar els pagesos del voltant en cas de desembarcament d´enemics.

A partir de l´inici del s XVI les referències sobre els priors de Sant Jordi i altres qüestions esdevengueren gairebé constants als documents conservats. Així, per exemple, se sap que el dia del Corpus de l´any 1539 el bisbe de Gràcia, Rafel Llinàs, després de presidir la processó i la missa a la vila, “beneí la campana de San Antoni de Pormany y la campana de San Jordi”.

L´any 1577 es realitzà la primera visita eclesiàstica de la qual ha quedat esment, efectuada pel vicari general a l´illa, Miquel Joan d´Ossó. Aquest veié l´altar major ben adornat i decent, encara que en manà canviar l´ara, per no estar consagrada, fer una tovalla nova, comprar un missal, adobar el calze i fer una bossa portaviàtics. Les fonts baptismals també estaven decents, però s´havia de fer un armari amb tancadura per posar-hi els Sants Olis i els llibres litúrgics. Trobà que les cantonades del cementeri s´havien d´assenyalar amb creus, conforme al ritual. “Els governadors passats se n´havien portat la campana”, perquè manà als obrers que la recuperassin del governador, el qual la tenia penjada al castell. Hi havia un benifet per a sustent “del capellà que va allí a dir-los missa cada diumenja, a lo qual, per a que ensenye la doctrina, a asignat deu lliures”. Abans de fer inquisició sobre la moralitat i la religiositat dels saliners, amonestà els obrers perquè els comptes no estaven clars, tot concedint-los un termini de sis dies per aclarir-los. D´altra banda, el 1568 la Universitat efectuà uns “estims” generals de l´illa, consignant al quartó de les salines una llista de 79 propietaris i el valor de les seues hisendes.

La següent visita pastoral fou feta personalment per un arquebisbe de Tarragona, Joan Terés, l´any 1594. No resta cap descripció del temple o del seu contengut, però sí una bella crònica escrita pel prevere curat, Pere Puig, com a pròleg de l´acta de confirmació de 299 persones el dia 16 de setembre. S´hi descriu el “molt gran resebiment” donat al prelat, amb “armas, tanbor y bandera”. La dita acta és el document més antic conservat de l´arxiu de l´antiga vicaria de Sant Jordi.

L´any 1614 fou rebut semblantment el bisbe visitador Joan Estelric, el qual confirmà 442 persones. Aleshores era curat de l´església mossèn Gaspar Subirats, el qual la regí durant 20 anys (1603-1623).

Durant la primera meitat del s XVII el temple sofrí una transformació abans impensable per motius d´estratègia defensiva, és a saber: l´afegit d´una capella lateral sobresortint de la planta primitiva. Per adossar-la-hi s´hagué de practicar una obertura considerable, perforant els gruixuts murs de la nau fortificada a la banda de tramuntana, davant l´antiga porta principal de migjorn. Es tracta de la posterior capella del Cor de Jesús, originalment dedicada a la Puríssima Concepció pel seu promotor, constructor i patró, Guillem Tur “Balansadenc”.

El mes d´agost de 1662 l´arquebisbe Francesc Rojas trameté des de Tarragona unes determinacions generals per a totes les esglésies foranes de l´illa, erigint-les en vicaries, establint que hi residissin continuadament els capellans i que s´hi deixàs reserva de l´Eucaristia. Aleshores començaren a funcionar com a vertaderes parròquies, tot i no gaudir d´aquesta categoria fins a la creació del bisbat el 1784. El primer vicari curat “en propietat” de Sant Jordi fou el fins llavors simple encarregat, mossèn Joan Baptista Riambau Desclapers.

La població anava en augment, perquè el recompte de 1663 donava 867 habitants al quartó i 945 el de 1669.

L´any 1691 féu la visita Josep Móra, bisbe de Maronea, quan era vicari mossèn Bartomeu Tur. S´han conservat unes actes amb descripció de l´estat del temple, en general “bé i decent”, tot i que s´hi havien de fer alguns adobs i adquisicions. Hi havia una confraria dedicada a la Puríssima, amb la seua imatge i exvots de joies, i començava a gestar-se´n una altra de la Mare de Déu dels Desemparats, amb altar propi. Per evitar rivalitats entre uns altres devots de la Verge Maria el mitrat determinà assenyadament que s´unissin en una sola societat.

De la visita de Josep Gelabert, efectuada el 7 de febrer de 1704, només en resta una quartilla amb l´esborrany de l´acta. Aleshores n´era rector mossèn Jaume Rosselló. Se sap que hi havia tres altars, a més de l´altar major: el de la Puríssima, el de la Mare de Déu dels Desemparats i el de Sant Crist. Aquesta darrera menció pot estar indicant que ja s´havia construït la capella de planta quadrada i coberta de cúpula amb llanterna, adossada al mur de migjorn, el 2011 encara sota la mateixa advocació. Per primera vegada es parla d´un cor alt fet de taules de fusta, al qual s´accedia des de l´exterior de l´edifici mitjançant una escala i una porteta que foradava el mur. La sagristia no existia, car s´havien de fer “uns calaxos y per a la roba en lo altar dels Desamparats”.

Manuel de Samaniego y Jaca arribà de visita el 19 de setembre de 1726 i deixà unes actes completes. El rector seguia sent Jaume Rosselló. Féu una descripció molt concisa i suggeridora de l´altar major, dedicat a sant Jordi, on hi “havia retablo de pintura antigua”, probablement el primer retaule de l´església, encara gòtic. Per primera vegada s´esmenta la casa rectoral, la qual s´havia de reparar per estar indecent, i la sagristia, on hi havia diversos objectes de plata i ornaments.

Joan Lario i Lancís realitzà la visita dues vegades, el 1760 i el 1771. En aquesta darrera manà que no es tornàs a enterrar ningú dins els tres vasos o sepultures de l´església, en ús continuat des de la primeria del s XVII, per la humitat que ocasionaven al paviment i la consegüent insalubritat per a les dones que s´hi asseien directament damunt. Era rector des de l´any 1729 Francesc Balansat i Laudes, el qual fou retratat per Josep Sánchez Ocaña aprofitant el barreró central de la barana del cor. Allí apareix de cos sencer, sobre l´escut de la seua família, amb el collaret distintiu de la seua condició de comissari del Sant Ofici, un llibre en una mà i una campaneta a l´altra. Al seu dilatat rectorat, que arribà fins al 1776, es deuen, entre d´altres coses, la pica de batiar, obrada en pedra viva per l´escultor mallorquí Joan Coll el 1735, el sòcol de rajola esmaltada valenciana, l´antic retaule barroc, destruït el 1936, la custòdia de plata i el portalet d´entrada a la plaça.

Arran de la creació del bisbat d´Eivissa, el 1785 l´església de Sant Jordi fou elevada a la categoria parroquial, alhora que part del territori del quartó era assignat a la nova parròquia de Sant Francesc de Paula, amb temple en una capella o oratori existent des de 1703 i millorat el 1771 vora la casa de l´Estany per atendre els treballadors de les Salines.

El 3 de maig de 1784 rebé la visita del primer bisbe, Manuel Abad y Lasierra, el qual trobà que s´hi havien de fer molts adobs, reformes i millores. Aleshores hi havia a tot el quartó 1.090 habitants, per la qual cosa el temple era ja massa petit. Eren assistits per mossèn Josep Bofí, el qual s´ajudava de dos obrers, elegits cada dos anys. És segur que la casa rectoral conegué en aquell temps millores i que se n´hagué de construir o habilitar més endavant una altra d´adossada, més petita, per al vicari.

La visita del governador eclesiàstic Rafel Oliver Ribes el 1856 constata que s´havien fet millores al temple: escala interior i fortificació del cor, referit i emblanquinat de parets, consolidació de les parets de la capella de la Puríssima i l´enrajolat. L´any 1860 es parla d´iniciar l´obra de cobrir de teula el terrat, de substituir el cor de taulons, que s´aguantava sobre una biga mestra, tot podrit, amb un arc de carreus de marès per sostenir les noves bigues, i fer una escala nova. El pressupost, presentat pel mestre Joan Ferrer Colomar, muntava a 3.766 reials 71 cèntims, i acabà costant-ne 3.410 el 1862.

En un altre ordre de coses, poc després, el 27 de desembre de 1863, foren assassinats a la casa parroquial el rector, Joan Ferrer, i el seu criat. Aquest crim, sembla que motivat pel robatori d´uns diners destinats a la compra d´una hisenda, commogué profundament el poble i tota la societat eivissenca. En data encara no coneguda, el darrer terç del s XIX es tapià la porta principal de migjorn que donava a la plaça, se n´obrí una de nova i s´hi construí el nou campanar a sobre, al costat de ponent. Tal vegada fou l´any 1878, data tallada en la truja de l´antiga campana, el perfil de la qual conjunta amb el del campanar. Poc després s´ampliarien o s´aixecarien de bell nou els porxos. Fos com fos, ja n´hi havia quan el 1869 l´arxiduc Lluís Salvador d´Àustria escrigué que a la seua façana s´obrien uns “airosos porxos”. També a la darreria de la centúria es construí la nova sagristia, entre la casa i la capella del Sant Crist, coberta de volta rebaixada de marès (posteriorment reemplaçada per un terrat pla).

Al s XX conegué diversos afegits: els anys trenta s´adossà la capella de la Puríssima a la banda del cementeri, de planta quadrada coberta de cúpula amb llanterna, i els anys cinquanta s´obrí dins el mur de tramuntana la capelleta de les fonts baptismals davall el cor.

L´inici de la Guerra Civil Espanyola suposà la desaparició de gairebé tots els béns mobles de l´església: retaules, quadres, imatges, etc. Gràcies a la previsió del rector i l´ajut de la seua família pogueren salvar-se els llibres de l´arxiu parroquial, alguns objectes litúrgics de valor i ornaments, soterrats dins d´una caixa vora un safareig proper.

Sent rector mossèn Joan Torres Tur “Borrasca”, els anys setanta s´enderrocà cas vicari, situat entre cas mossènyer i el cementeri, i sobre el solar d´uns corrals i magatzem s´edificà el nou habitatge del rector conforme a un projecte d´Elies Torres, mai no acabat del tot. Entre 2000 i 2001 s´emprengueren obres de rehabilitació al temple, aprofitades per reobrir la porta ogival original, vers la casa de l´obra, redescobrir la cisterna de davall el presbiteri i buidar els vasos sepulcrals del mig de la nau. El 2008-2009 es portà a terme la rehabilitació de l´antiga casa rectoral.


Béns mobles


El retaule de l´altar major, composició de peces antigues i modernes dels tallers de Mesquida de Madrid, fou col·locat i beneït el 1991. La imatge central, del sant titular, és una talla en fusta policromada de devers 1940. Els retaulets neoclàssics (s XIX) de les capelles del Cor de Jesús i de la Puríssima, provinents de l´església de l´Hospitalet, foren restaurats i posats en el seu lloc el 1996 i 1998, respectivament.

A la sagristia es conserven diversos objectes litúrgics de plata: la corona de la desapareguda imatge de la Puríssima, feta a Mallorca al s XVII; un encenser, molt restaurat, també del s XVII; un copó barroc, obra barcelonina de devers 1691; la custòdia, peça mallorquina amb ornamentació rococó de la segona meitat del s XVIII; un calze dels tallers de l´orfebre F. Mas de Barcelona, de la darreria del s XIX, i les joies d´or de la Puríssima (creu, joia i medalla amb perles, s XVII-XVIII).

S´ha de destacar, així mateix, la bandera parroquial, única que ha conservat els trets característics d´una coronela, insígnia portada per les milícies dels quartons almenys des dels temps de Carles III, és a saber: sobre fons blanc, l´escut de la monarquia sobremuntant la creu de sant Andreu.

També s´ha d´esmentar la campana refosa el 1888 i que porta la següent inscripció: “Dedicada al culto divino por el Ecónomo D. Juan Torres Mayans y sus queridos feligreses”.


Terme parroquial

Amb l´annexió d´una part del territori de la parròquia de Sant Jordi al municipi d´Eivissa l´any 1971, aquesta porció passà a formar part de la parròquia de Sant Ciriac, de nova creació. Els primers anys del s XXI limita amb la mar, les parròquies de Sant Francesc de Paula, de Sant Josep, de Sant Rafel, de Sant Pau i de la Mare de Déu del Roser. La divisió del terme parroquial conserva encara la denominació històrica corresponent a l´antic quartó, repartit en tres grans véndes: l´Horta, Cas Costes i es Racó. [FTP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments