Sant Joan de Labritja

Sant Joan de Labritja Poble del N de l´illa d´Eivissa, del terme municipal homònim, en què es troba la seu consistorial. Els seus límits són la mar pel N, el poble de Sant Miquel de Balansat per l´O, Sant Llorenç de Balàfia pel SO, Sant Carles de Peralta pel SE i Sant Vicent de sa Cala per l´E. El seu nom prové de l´antiga alqueria musulmana d´Alabrisa, nom que derivaria i passaria a la cavalleria de Labritja i a la vénda homònima, antigament molt més extensa que la que es coneix el 2011, on a partir de 1717 s´inicià la capella de Sant Joan Baptista, origen d´aquesta parròquia. El poble es divideix en les véndes de Cas Cavallers, de Cas Ripolls, de Cas Vidals, des Murtar, de Labritja, des Niu des Corbs, de Portinatx, de Xarraca i de Xarracó.


Geografia

Espai físic


Geològicament, pertany a la unitat Llentrisca-Rei, i una petita porció a la unitat d´Eivissa. Bona part del terme conté materials del cretaci inferior tals com calcàries dolomítiques, calcàries compactes i dolomies. Cal destacar-hi també la presència de calcàries del cretaci superior i l´aflorament de margues del miocè, que sovent són acompanyades de nuclis de pudingues del mateix període. Hi destaquen els materials sedimentaris d´època posterior formats a conseqüència dels processos al·luvials, sobretot en forma de llims i crosta calcària. Així mateix, s´ha de tenir en compte la presència de marès en algunes de les zones més properes a la costa, com la punta de Xarracó, part de la vénda de Xarraca, etc.

La seua orografia es divideix en tres unitats: el pla de Labritja i les planes de Xarraca i de Portinatx, a banda d´altres petites canalades, separades entre si pels sectors muntanyencs.

La principal planura, recorreguda pel torrent de Labritja i els seus afluents septentrionals, és el pla de Labritja; l´esmentat torrent neix als peus del puig des Maçons (382 m) i esdevé el principal afluent del riu de Santa Eulària. Aquesta unitat correspon a la totalitat de la vénda de Labritja, emperò cal afegir-hi també la plana occidental de la vénda de Cas Cavallers i la meridional de Cas Vidals. El dit pla es troba emmarcat a la part de llevant per la serra Grossa, la zona oriental des Amunts, amb elevacions importants per sobre dels 300 m, que esdevé partió amb Sant Carles de Peralta i amb Sant Llorenç de Balàfia.

La serra Grossa és un sector amb alçades importants que es perllonga per l´E, i els límits amb Sant Vicent de sa Cala, de S a N, són una successió de muntanyes que acaba a la mar, creuant les véndes de Cas Cavallers, de Cas Ripolls i des Murtar. Aquesta serra té pics destacats com són, de S a N, el puig des Fornàs o de sa Torreta (412 m), el qual fa de trencafita entre Sant Joan, Sant Llorenç i Sant Carles; el puig d´en Tixedor (394 m), el d´en Vinyes (314 m), el d´en Guillem (387 m), el des Forn (336 m), el des Maçons, a la part oriental del qual hi ha el poble de Sant Joan de Labritja, el de sa Fita (309 m) i el de sa Caperulla (162 m). Per la seua banda, el principal puig de sa Mala Costa és el puig Gros (399 m).

A la part occidental, el pla de Labritja es perllonga amb alguna ondulació cap a les planes de Benirràs de Dalt, a Sant Miquel, i cap a la gran planura de Sant Llorenç pel costat meridional; a l´extrem S de la parròquia hi ha la principal zona de risc d´inundació. La part septentrional del pla es troba encaixada pel conjunt muntanyenc de sa Talaia de Sant Joan, que pertany a la zona central, i de relleus menys pronunciats, des Amunts. Aquest conjunt muntanyós separa les véndes de Cas Vidals i de Xarracó i compta amb cims destacables per sobre dels 300 m, com sa Talaia de Sant Joan (361 m), la qual per la seua alçada i situació li confereix una situació preeminent; el puig d´en Xic d´en Pujol (255 m), el de s´Ovella (253 m) i el puig des Cap de Bou (248 m).

Per la seua banda, el pla de Xarraca, que forma part majoritàriament de la vénda de Xarraca i des Niu des Corbs, es troba emmarcat per migjorn pel puig de s´Ullastre (247 m); per ponent i llebeig, pel sector muntanyenc de sa Talaia de Sant Joan (ambdues elevacions formen part de la serra Grossa); per tramuntana, per la mar i per una successió de puigs de la vénda des Niu des Corbs que la separaren de les planes de Portinatx per llevant i per on transcorre el torrent de sa Palanca, que desemboca a la cala des Xuclar . En aquest darrer sector de muntanyes, cal destacar-hi el puig de sa Descoberta (248 m) i el de Xarraca (232 m). El torrent de Xarraca neix al N del puig de s´Ullastre a partir de diverses fonts, la majoria ja eixutes, i desemboca a cala Xarraca; era antigament un important curs fluvial que tenia un seguit d´horts, safarejos, canals i sistemes d´irrigació, que el 2011 majoritàriament estan abandonats.

Per un altre costat, la tercera unitat es compondria per la plana i les valls connexes de la vénda de Portinatx, la plana de Portinatx, que es troben encaixades entre la mar i les muntanyes de la vénda des Niu des Corbs i la des Murtar. La plana de Portinatx és una extensió de terres pedregoses i crostes calcàries que acaben pel N i l´E en penyalars considerables. Per la banda de llebeig baixa a la plana un terreny calcari de terres més productives, serpentejades pel torrent de Portinatx, que desemboca a la badia homònima, on hi ha el principal nucli urbà del municipi, Portinatx del Rei.

D´altra banda, el poble de Sant Joan de Labritja és situat a la banda de llebeig del puig des Maçons, en una vall travessada pel torrent de Labritja, que neix un poc més amunt, i que s´obre al pla de Labritja després de passar pel coll d´ampolla que fan el puig de s´Ovella, el de s´Ullastre i el de can Lluquí Sanç (243 m).


Hidrografia. Aqüífers i pous

L´important relleu del poble així com el seu sòl permeable suposaren l´existència de zones humides amb sistemes d´irrigació per mitjà de diversos sistemes de reg vora els principals cursos i surgències d´aigua; aquest fet provocà que hi ha hagués diversos horts en llocs bastant allunyats dels principals torrents, com és el cas dels horts de can Toni d´en Rei, amb un sistema hidràulic andalusí a partir de les aigües d´una font, o els horts des Canaret, entre altres.

En els principals cursos fluvials cal destacar els horts de la part baixa del torrent de Labritja o dels del torrent de Xarraca, els quals garantien, en part, el benestar de les famílies camperoles. La importància dels pous i les fonts per a la subsistència de la pagesia féu que fossin cuidats i concorreguts habitualment; en destaquen les fonts Torres, de Morneta, des Poll, de s´Alzina, d´en Peret, d´en Jaume Refila, des Avencs, des Murtar, d´en Roques i des Renclí, juntament amb els pous de Labritja, d´en Macianet, de s´Hereva, d´en Joanó, el pouet de s´Arenal Petit i la bassa d´en Cama. La minva de pluges, la sobreexplotació dels aqüífers, juntament amb l´accés directe a les aigües i al progressiu abandonament de l´agricultura han suposat deixar de banda els antics sistemes de captació d´aigua, així com, sovent, els cultius.

Així mateix, tot aquest conjunt hídric esmentat de la parròquia pertany majoritàriament a la unitat hidrogeològica de Sant Miquel, encara que el sector SE de la parròquia pertany a la unitat de Sant Carles i la franja S a la de Santa Eulària.


Descripció de la costa

La costa de Sant Joan de Labritja se situa entre es Quintalar, on fa partió amb Sant Vicent de sa Cala, i s´aigua de sa Partió, on ho fa amb Sant Miquel de Balansat, al llarg d´uns 17 km. Aquesta costa, abrupta, encara que no tant com als pobles vesins, consta de dues badies importants, la de Xarraca i les de Portinatx, on se situen la majoria de platges i calons del poble. Aquest tram costaner consta de diverses illes i esculls costaners d´E a O: l´escull d´en Serra, s´Illot, vora la cala d´en Serra, l´illot de la Punta des Gat, es Verro, l´illot des Moscarter, el de ses Gavines, el Grill Ferro, l´illa de sa Guardiola, l´illot des Renclí, sa Penya Grossa, la de Mallorca, els esculls de sa Mesquida, l´illa de sa Mesquida, l´Illa Blanca, l´escull des Tamarell i l´illot des Canaret, entre altres. A banda d´això, s´hi poden trobar diverses seques, com la de la punta des Gat, la de s´Aigua Blanca o la des Canaret.

També s´hi localitza un destacable nombre de sorgiments i pous d´aigua dolça, com l´aigua de sa Plana Verda, el pouet Vell, la cova de s´Aigua, l´aigua des Calons, el pouet des Canons, el pouet Blanc, l´aigua de sa Rel de sa Mata, els dos calons de s´Aigua, la font des Canaret i s´aigua de sa Partió, ja al límit amb Sant Miquel.

Els principals trets geogràfics de la costa de Sant Joan de Labritja van des des Quintalar i seguint la costa cap a ponent, fins a la cala d´en Serra, passant per la punta d´en Serra. La petita cala d´en Serra està dividida en dues caletes, la des Pouet Vell i la mateixa cala d´en Serra, que mira cap a gregal, on encara es pot observar una urbanització frustrada a sobre. A partir d´aquest punt, es troben la punta de sa Penya, es Calons, la punta des Gat, el caló des Canons, la punta des Pujolet i el cap Morràs, fins a arribar a la punta des Moscarter, on hi ha el far d´aquest mateix nom. Fins al port o portitxol de Portinatx, es troben el cap Blanc, s´Aigua Blanca, la punta d´en Pau i el pujolet des Morts.

Una vegada aquí, s´hi ubica el principal nucli del municipi, Portinatx del Rei, enclavat al voltant d´un seguit de cales i platges d´arena. Les principals, s´Arenal Gros i s´Arenal Petit, estan encaixades entre la punta des Port i la de sa Torre. Aquesta punta, en què es troba una torre de defensa costanera del s XVIII, consta d´importants penyalars i separa Portinatx de la badia de Xarraca, on la costa baixa una mica fins a la punta de Xarracó, de manera que s´hi localitza un seguit de cales, sovent amb còdols. En destaquen la cala des Xuclar, el caló des Marès, la platja de s´Illot i la platja i platgeta de Xarraca.

L´abrupta punta de Xarracó dóna pas a una zona poc poblada, entre la qual i la punta Plana es troba es Canaret, una entrada en la costa que porta a dues cales petites i pedregoses. Finalment, després de la punta Plana, passant prèviament pel caló de sa Fusta i la punta Negra, s´arriba a s´aigua de sa Partió, on hi ha el límit amb Sant Miquel.


Vegetació

La flora joanina natural sol ser bosc mediterrani i té com a comunitat més comuna els boscos de pi blanc, la savina, juntament a la brolla de romaní i cepell. Així mateix, també hi són comuns l´ullastre, la mata, el ginebre, l´estepa blanca, l´estepa borda, la ruda, l´argelaga i el pi ver. També cal incloure-hi la presència dels coscolls, que en el passat podrien haver estat més nombrosos, les murtes i les ginestes. En clapers i zones pedregoses, generalment s´hi presenten espècies de geòfits com la ceba marina, orquídies, espadelles i diverses plantes del gènere Allium. En zones més modificades per l´acció humana recent, hi sol haver frigolars. Als cultius o a les seues zones properes, s´hi poden trobar multitud d´espècies herbàcies com la rosella, el bolig o l´espadella. A les zones costaneres o penyalars, hi solen aparèixer diverses espècies de violetes de mar, fonolls marins i espècies endèmiques com la frígola de penyal, la magraneta, la sibtòrbia, la llentiera borda o l´escard de penya, entre altres. La flora de les zones humides es caracteritza per una important degradació, ja que la majoria de lleres han estat dessecades i posades en cultiu, marginant la flora autòctona. El bosc de ribera acostuma a estar format per baladres, murta, tamarells o polls. Les zones humides, incloses la majoria dels torrents, estan sovent densament poblades per canyissars de canya americana.


Ordenació territorial

L´alt valor ecològic del territori, la preservació en bona mesura del paisatge rural històric i el fet de no haver prosperat els diversos projectes urbanitzadors de la parròquia, en bona en part per l´accidentada costa i per la manca de grans extensions de platja d´arena, han suposat que la darrera dècada s´hagi portat a terme una activitat legislativa per protegir les zones d´alt valor paisatgístic i ecològic. A excepció de la vénda de Labritja, la part meridional de la vénda de Cas Vidals i la part oriental i plana de la vénda de Cas Cavallers, el territori està protegit, ja sigui com a àrea natural d´especial interès (ANEI), com a àrea d´alt nivell de protecció (AEP) formant part des Amunts d´Eivissa, o com a àrea rural d´interès paisatgístic (ARIP). Aquestes proteccions volen salvaguardar el patrimoni cultural tradicional i l´important patrimoni ecològic d´aquestes zones, que inclouen diverses espècies autòctones.


Demografia

La població de la parròquia s´ha anat incrementat probablement des de final del s XVII, fet que promogué la construcció a l´inici del segle següent de la capella de Sant Joan de Labritja entre 1717 i 1720. S´estima que la seua població el 1790 era d´uns 1.359 habitants, que la dècada següent passaren a 1.374. El 1841 la parròquia reunia 1.191 habitants atès que se n´havia segregat la parròquia de Sant Vicent Ferrer. El 1860 tenia 1.495 habitants i seguint aquesta tendència s´anà augmentant la població fins a mitjan s XX, fins arribar a un punt en el qual els moviments interns de la població del camp a la ciutat provocaren una davallada. Aquest fet es produí malgrat la nova immigració estrangera i peninsular. No ha estat fins a la darrera dècada del s XX que s´ha recuperat una altra vegada la població. Segons el cens de 2006 el nucli urbà de Sant Joan comptava amb 181 habitants, n´hi havia 484 a Portinatx i 787 disseminats a la pagesia.


Activitats econòmiques

L´economia històrica de la parròquia ha estat fonamentada en l´agricultura de subsistència i amb petits excedents per tal d´obtenir béns aliens a la pròpia producció. Cal destacar també el carboneig, els forns de calç i altres elements que contribuïen a l´economia familiar.

A final del s XVIII es portà a terme per mitjà del Pla de millores de Gaietà Soler una optimització dels sistemes agraris de producció. Aquest pla també introduí diversos oficis a l´illa, encara que no va ser majoritàriament al municipi. Històricament ha mancat d´indústria local, només hi ha la relativa a satisfer la demanda interna, que no és gaire antiga. Tal era la situació, que encara el 1837 els sistemes agrícoles estaven endarrerits i no consta la presència de cap cavall ni de cap comerciant en tot el territori municipal.

Al llarg del s XIX anà sorgint un sector de menestrals i artesans com ara fusters, ferrers, teixidors, etc. En aquest sentit cal destacar els telers de la finca de Missa de Sant Joan, així com molins, sénies i altres innovacions que incrementaren la productivitat al municipi. L´explotació de mines a la zona de la serra Grossa a la recerca de sulfat de plata fou de gran importància. Ja se n´havia buscat amb anterioritat a les mines de Can Fuster al puig de s´Ullastre.

Al s XX, progressivament augmentà l´activitat econòmica amb l´aparició de botigues i serveis com ara cafès (el 93,5 % de les botigues estaven destinades a l´alimentació el 2006 i suposaven el 47,3 % del comerç minorista). Els darrers quaranta anys la costa de Sant Joan ha patit diverses modificacions com a conseqüència de l´embat del turisme de sol i platja. El principal exponent n´és Portinatx, que va atreure el turisme per les seues platges arenoses i el seu entorn natural. La urbanització d´aquest indret és el principal nucli urbà i hoteler tant de la parròquia com del municipi de Sant Joan de Labritja.

A banda d´aquesta urbanització, cal destacar-ne altres de frustrades, que d´haver-se portat a terme haurien transformat de manera dràstica el patrimoni natural i cultural de la costa. Entre les urbanitzacions no portades a terme, malgrat l´existència d´alguns xalets que sí que s´hi construïren, hi havia les zones del Cap Blanc, de Xarraca, de Cala des Xuclar i la de la Cala d´en Serra. A més d´aquestes construccions cal destacar l´impacte de serveis a cales com Xarraca o s´Illot des Renclí, o l´eixamplament d´aparcaments i de murs de contenció, també en aquesta darrera cala i a la des Xuclar. També cal destacar la construcció de casaments de grans dimensions en paratges naturals.

Per un altre costat s´ha de tenir present la sobreexplotació dels aqüífers, que ha eixugat moltes zones humides, amb les conseqüències ecològiques i per a l´esdevenir.

Així mateix és ressaltable la introducció d´espècies al·lòctones, que envaeixen els espais naturals, com són els canyers de canya americana.

D´altra banda, l´any 2011 s´està portant a terme un projecte de reforma del principal eix viari de la parròquia, la C-733, i del tram que va des de la creueta de Portinatx fins a Sant Joan de la PM-811, que suposarà la modificació del paisatge.


Història

Els orígens històrics de Sant Joan arrelen a l´edat del bronze antic, època de la qual es localitzaren restes metal·lúrgiques a Xarraca, encara que el primer poblament important radica a l´època púnica, segons testimonien els diversos jaciments arqueològics. Aquestos primers assentaments es localitzaren a les principals zones agrícoles i costaneres, com el pla de Labritja i Xarraca, i es perllongaren al llarg dels temps, seguint un poblament dispers que ha arribat i continua al començament del s XXI.

El territori parroquial degué mantenir-se habitat al llarg de l´Imperi romà i dels períodes vàndal i bizantí, fins a l´arribada de l´Islam al s X, fet que suposà el principal canvi que hi hauria fins a l´arribada dels catalans al s XIII. En aquell període el territori del poble pertanyia al quartó musulmà de Xarc, que englobava tota la part nord-oriental de l´illa. En aquella època es portaren a terme diverses obres hidràuliques andalusines, com el qanat (canal per portar aigua) de can Toni d´en Rei. D´aquell temps arriben noms com els de Xarraca, que prové de l´alqueria de Zarracha, o el mateix Labritja, que prové de l´alqueria Alabrisa.

Amb la conquista d´Eivissa i Formentera el 1235 la parròquia de Sant Joan formà, juntament amb la vénda de Benirràs, part del nou quartó feudal de Santa Eulària, sota la senyoria de la Corona. Cal pensar que durant els primers temps el poblament devia ser molt dispers i protegit per la costa abrupta, i per tant era poc atractiu per als atacs de la pirateria; malgrat això, al s XVIII es construí la torre costanera de Portinatx, que no s´artillà mai per quedar obsoleta en acabar-se, i encara al s XXI existeix el record d´atacs muslims. A més s´ha de ressaltar l´existència de la cavalleria de Labritja (Labritja i Benissomada, cavalleria de ), constituïda el mateix 1235 i que ocupava la vénda de Porrals, part de la des Codolar, a Sant Llorenç, bona part de la posterior parròquia de Sant Joan, llevat de Portinatx del Rei (dit així perquè continuava sota el domini directe de la Corona) i alguna franja de ponent.

Durant el llarg període modern la parròquia visqué els diversos trams depressius econòmics i demogràfics que afectaren l´illa. El 1674 els vesins aconseguiren una dispensa per poder anar a missa al temple de Sant Miquel en lloc de fer-ho a Santa Eulària, on els pertocava.

Sembla que a final del s XVII hi hagué un increment de la població, que es perllongà al s XVIII i que suposà la posada en cultiu de noves terres a les parts baixes de les muntanyes. L´increment demogràfic portà l´Església a plantejar-se la construcció d´un temple prop de Balàfia a inici del s XVIII, ignorant oficialment que el 1717 Antoni Marí “Milà” donà a l´Església, sense el consentiment eclesiàstic, una finca per construir-hi una capella, que el 1720 estava acabada i abastava la població.

Tot i això, el 1726 s´ordenà la construcció del nou temple a la pujada de Labritja, que anava des del pont d´en Ramon al coll de Morneta. Finalment els vesins de Sant Joan acabaren el nou temple arran de la capella d´Antoni Marí “Milà”, el temple de Sant Joan Baptista. El 1785 aquesta capella fou proclamada parròquia, incloent-hi Sant Vicent, i el 1789 va esdevenir, per reial ordre, batlia de Sant Joan, municipi, de la qual no queda cap documentació. El 1813 Sant Joan fou l´únic ajuntament constitucional proclamat (per tenir més de 1.000 habitants) de la pagesia eivissenca, i la resta quedà com a “pedanis”. El 1833 es creà el municipi de Sant Joan de Labritja tal com es coneix el 2011.

A final del s XVIII els reformistes il·lustrats, encapçalats pel bisbe Manuel Abad y Lasierra i la seua mà dreta Miquel Gaietà Soler, portaren a terme un seguit de reformes a la ruralia eivissenca, com la creació de noves finques, la dessecació de zones humides i la plantació d´arbres per actualitzar la pagesia insular. Aquesta sèrie de mesures afectaren probablement la parròquia juntament amb la seua voluntat de congregar la població al voltant de les esglésies, sense gaire èxit.

El 1827 s´iniciaren les obres de la capella de Sant Vicent Ferrer, que s´inaugurà oficialment el 15 d´agost de 1838, com a vicaria de Sant Joan. El pla parroquial de 1867, que no s´arribà a portar a terme mai, ja la considerava parròquia; el 1933 finalment se segregà de Sant Joan i esdevengué parròquia.

Durant el període contemporani Sant Joan continuà en la inèrcia històrica de l´illa, malgrat els pocs canvis que s´anaven introduint, com fou l´obertura de la carretera cap a Eivissa, el 1885. A partir dels anys seixanta del segle passat, amb l´arribada del turisme, la parròquia canvià. El nucli urbà s´incrementà i en sorgí un altre, Portinatx, principal motor turístic de la parròquia i del municipi. Malgrat aquesta evolució, Sant Joan ha continuat mantenint en gran mesura el seu paisatge històric i el seu patrimoni cultural.

Al segle XX es dugué a terme una vasta tasca educativa que ha incrementat de forma significativa l´alfabetització de la població. La societat de Sant Joan de Labritja manté en bona mesura els trets característics identitaris de la pagesia tradicional. Hi existeix en l´actualitat una colla de ball pagès, la de Labritja. Aquest és un clar exponent de l´aposta per la recuperació de les arrels tradicionals i folklòriques al municipi.

Així mateix, cal destacar que els darrers temps comença a aparèixer una certa activitat agrícola tradicional com a exemple de la recuperació del patrimoni. [JaMC]


Societat

Fins ben entrada la segona meitat del s XX, el poble de Sant Joan de Labritja s´identificà amb una societat rural tradicional que es basava en l´economia de subsistència al voltant de l´organització familiar, entesa com a unitat econòmica de producció i consum, i que tenia el seu element d´articulació en la casa aïllada al camp. Tot i el caràcter autosuficient de l´economia existien centres de proveïment o de servei per a la resta dels habitants.

És així com al nucli del poble hi havia els bars de Can Tixedó i de Can Mayans; sa Taulera i Can Paco funcionaven com a botigues, i a Can Vidal tenien bar i estanc. Existien també establiments que combinaven la venda de queviures amb la funció de bar, és el cas de Can Tirurit, Can Toniet i Can Xiquet, a l´últim dels quals hi havia el servei de correus. Aquestos llocs servien com a centre de trobada dels habitants una vegada que havien finalitzat la jornada de feina al camp.

Entre aquestos establiments, n´hi havia que destacaven en tasques de caire més artesanal, com era el cas del fuster Mariano Ramon de ca s´Hereva, especialitzat a fer taüts; els de can Pere Marí, de Portinatx, tenien una serradora al nucli del poble; a ca sa Botiga, a la vénda de Labritja, hi havia fusteria; en Toni de can Lluquí de sa Cova, a la vénda des Niu des Corbs, també era mestre d´aixa, mentre que en Joan d´en Mestre treballava a la fusteria situada al costat de sa Teulera. De ferrers, n´hi havia a can Pep Refila, a la vénda de Cas Cavallers, i també en Toni de Cas Ferrer, que treballava al nucli principal. En Pere de can Martí feia de curandero i quan una dona estava de part s´avisava na Catalina de sa Cova o na Miqueleta de can Miquel d´en Joan de sa Cala. Una vegada a la setmana arribava provinent de Vila el metge Joan Riera Pujol “Pujolet”, fins que els metges posteriors, en la seua majoria provinents de fora l´illa, s´establiren al poble.

Moltes cases disposaven d´un molí de sang, com can Mariano Lluquí de Dalt a la vénda de Cas Vidals, can Josep Iai a la vénda de Xarracó, can Covetes des Molí i can Sastre a la vénda de Cas Ripolls i can Pere Marí a Portinatx. De trull amb premsa, n´hi havia a can Lluquinet a la vénda de Xarracó, a can Sanç de ses Oliveres a la vénda de Cas Ripolls i a can Mariano Lluquí de Dalt i a can Toni des Matar a la vénda de Cas Vidals. I de trull amb jàssena, n´hi havia a can Rei i a can Toni d´en Marge, a la vénda de Cas Vidals. A més, a ca sa Cova hi havia un trull, dos molins d´aigua i un altre que servia per moldre el guix que s´extreia a la rodalia de cala Xarraca.

Bartomeu Torres Torres “es iai Marçà”, descendent de can Toni Reiet, disposava també d´un trull i un molí que havia instal·lat en una cova petita, molt propera a la que feia servir com a habitatge; estava ubicada as Canaret, a la vénda de Xarracó, on repetia l´experiència de vida solitària que el seu pare havia practicat en el mateix lloc anys abans. La relació que ambdós varen establir amb l´entorn va propiciar aportacions significatives en la toponímia de la zona: sa cova d´en Marçà, sa Canaleta d´en Marçà, es Viver d´en Marçà i s´illot d´en Marçà.

En aquell temps qui volia arribar o sortir de Sant Joan ho feia a través de la carretera que connectava amb Vila, ja fos amb carro o bé amb “es camió”, mitjà de transport que en Vicent de can Bessó i en Ramonet conduïren durant anys.

En el trànsit del s XIX al s XX els primers espais destinats a l´ensenyament per a nens i nenes eren cases pageses o cases situades al nucli del poble de Sant Joan. És possible que la primera escola oficial s´instal·làs a can Guixa, seguida de can Fuster, a l´entrada del poble, i l´escola d´al·lotes a can Menut, al carrer principal; hi acudien els del poble, però també n´hi havia que procedien de Sant Miquel de Balansat i de Sant Vicent de sa Cala. L´any 1976 va obrir el col·legi públic Labritja, que acull alumnes principalment del municipi de Sant Joan de Labritja i alguns de les proximitats del municipi (Sant Carles o Santa Eulària, principalment).

La història recent de la parròquia de Sant Joan va lligada a la figura del mossènyer Vicent Ferrer Guasch “Cama”, a la qual arribà per exercir l´any 1949 en substitució del mossènyer Antoni Torres Torres “Sanç”. El mossènyer “Cama” havia sobreviscut miraculosament als Fets del Castell la nit del 13 de setembre de 1936. Durant els anys que va ser responsable de la parròquia, demostrà ser un autèntic apassionat de la música sacra. L´any 2007 es va instal·lar una estàtua amb la seua figura a la plaça de l´església parroquial de Sant Joan de Labritja.

Associada a la parròquia de Sant Joan hi ha l´esquadra de caramellers de Sant Esteve, que interpreta les Caramelles de Nadal i les Caramelles de Pasqua, peces musicals que expliquen el misteri del naixement i de la mort de Crist durant la missa i que pertanyen al cançoner religiós més antic d´Eivissa i Formentera. Pel que fa al ball pagès, s´han recuperat algunes de les ballades populars de festes a pous i fonts: el dia 24 de juny, Sant Joan, es balla a la plaça de l´església. El dia 10 de juliol, Sant Cristòfol, s´havia ballat a cala Xarraca; el dia 25 es ballava a sa font des Murtar, i al pou de s´Hereva, a la vénda de cas Vidals, el 5 d´agost, dia de Santa Maria, es torna a celebrar una ballada al pou de Labritja organitzada pel grup folklòric sa Colla de Labritja, la qual coincidia antigament amb la que es feia a la font des Avencs, a Xarraca. El dia 8 d´agost, Sant Ciríac, se solia ballar a la font des Rei de s´Alzina, a Xarracó, i el dia 15 del mateix mes a la font de ses Fontanelles, a la vénda de cas Vidals. També es té coneixement d´haver-se ballat a la font d´en Peret, a la vénda de Xarracó. [VMa]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments