Sant Joan de Labritja, municipi de

Sant Joan de Labritja, municipi de GEO/HIST Municipi situat al N de l´illa d´Eivissa. Ocupa una extensió de 119,7 km2. Els seus límits són la mar pel N, NE i NO, i els municipis de Sant Antoni de Portmany pel SO i el de Santa Eulària des Riu pel S. Està format pels pobles de Sant Joan de Labritja, Sant Llorenç de Balàfia, Sant Miquel de Balansat i Sant Vicent de sa Cala. La població del municipi era, el 2009, de 5.541 habitants. El seu nom prové del poble de Sant Joan de Labritja, on es troba la casa consistorial.


Geografia

Geomorfologia

El terme municipal de Sant Joan de Labritja mostra un relleu heterogeni marcat per l´alternança d´extenses zones muntanyenques i diverses planes, majoritàriament al·luvials, de diversa extensió. L´orografia municipal es pot dividir entre les dues grans planures centrals, la del torrent de Labritja i els seus afluents, llevat de la part meridional de Benirràs que desemboca a la cala homònima, i el pla Roig. Les altres planures estan majoritàriament lligades a torrents que desguassen directament a la mar.

El torrent de Labritja recull les aigües meridionals de la Talaia de Sant Joan (361 m), la majoria de les de la vénda de Cas Ripolls, i les occidentals de la part de la serra Grossa de les véndes de Cas Cavallers i de Porrals, a banda de les dels seus principals afluents: el torrent des Garrovers i el des Verger. La planura del torrent de Labritja s´estén per la part meridional del poble de Sant Joan de Labritja i troba com a límit el sector muntanyenc de la Talaia de Sant Joan al N. Aquest segment muntanyós forma part de la zona central, de relleus menys pronunciats, des Amunts d´Eivissa i ocupa la costa de mestral de Sant Joan, així com la de gregal i tramuntana de Sant Miquel.

Aquest conjunt té cims destacables per sobre dels 300 m, com la Talaia de Sant Joan, l´alçada i la situació de la qual li confereixen una situació prominent; el puig d´en Xic d´en Pujol (255 m), el de l´Ovella (253 m) i el puig del Cap de Bou (248 m) a Sant Joan, on separa les véndes de Cas Vidals i de Xarracó. A Sant Miquel, destaquen el puig d´en Marc (247 m), vora el poble de Sant Miquel; el puig Pelat (248 m), sa Creu (232 m), a la punta de sa Creu; el puig des Guixar (189 m) i es Pujolots (197 m), a la part de gregal de la costa.

El costat NE del començall de la planura fluvial del torrent de Labritja es troba delimitat per la serra Grossa. Aquesta serralada s´inicia a l´extrem nord-oriental del poble de Sant Llorenç i es perllonga fins arribar a la mar per la part de llevant de Sant Joan. Es tracta d´un sector amb alçades importants, amb els principals relleus a la parròquia de Sant Joan i que serveix de partió entre aquest poble i Sant Vicent de sa Cala. De S a N els principals cims són el puig des Codolar (353 m), partió entre les parròquies de Sant Llorenç i de Sant Carles de Peralta; el puig des Fornàs, també dit de sa Torreta (412 m), el més important i que fa de trencafita entre les mateixes parròquies i Sant Joan de Labritja; el puig d´en Tixedor (394 m); el d´en Vinyes (314 m); el puig d´en Guillem (387 m); el des Forn (336 m); el des Maçons, a la part occidental del qual hi ha el poble de Sant Joan de Labritja; el de sa Fita (309 m), i el de sa Caperulla (162 m).

Aquest sector muntanyós passa per les véndes des Codolar i de Porrals (de Sant Llorenç de Balàfia), les de Cas Cavallers, de Cas Ripolls i des Murtar (de Sant Joan de Labritja) i les véndes de s´Almànguena, de Cas Serres i de Cas Negres (de Sant Vicent de sa Cala).

La planura del torrent de Labritja forma la totalitat de la vénda de Labritja, i part de les de Cas Cavallers i de Cas Vidals. Per la part de ponent, aquesta vall s´endinsa onduladament a la part alta de la vénda de Benirràs i el pla d´Albarqueta fins a la barda de Can Fornàs, l´estret coll que es troba entre el puig d´en Besora (262 m) i el d´en Fornàs (188 m). Pel S, ja dins Sant Llorenç de Balàfia, la plana ocupa bona part d´aquest poble i el seu sector occidental està clos per un altre de muntanyenc, que es perllonga cap a Santa Gertrudis de Fruitera amb el puig d´en Bassetes (263 m) i separa el pla Roig de la plana de Sant Llorenç; en destaquen el puig d´en Toni Mosson (263 m), que fa partió entre Sant Llorenç i Sant Miquel, el puig des Mossons (259 m) al poble de Sant Llorenç i el puig d´en Serra (271 m), el d´en Besora (262 m) i el d´en Mestre (232 m) a Sant Miquel.

Aquest sector es perllonga cap al SO fins a trobar-se amb el sector de la Talaia de Sant Llorenç (278 m), que tanca la planura per llebeig, en què destaquen els puigs d´en Mariano Blai i el d´en Gall, ambdós amb 229 m. El costat de llevant de la planura es perllonga en les planes de Morna i d´Atzaró, a Sant Carles de Peralta, i el costat de xaloc ho fa en la planura al·luvial del riu de Santa Eulària.

El pla Roig se situa a la part meridional de la parròquia de Sant Miquel i està creuat pel torrent de Balansat, o del Port, que n´és el principal eix fluvial.

Encaixada per llevant per les muntanyes que la separen de Sant Llorenç, com ja s´ha dit, i pes Amunts centrals al N, l´occident està tancat pel sector de l´eix del cap des Rubió-serra des Forn Nou, que inclou la vénda des Rubió, amb importants elevacions que superen els 300 m. Aquest segment forma part de la banda occidental des Amunts, amb un important relleu, com són el puig de sa Paret (327 m), el puig des Mossons (319 m) o el mateix cap des Rubió (315 m). Finalment, el migjorn del pla Roig es perllonga cap a les planures centrals de l´illa.

Per un altre costat hi ha les planures o canalades majoritàriament fluvials amb conques que desemboquen directament a la mar, entre les quals cal destacar, d´E a O, la del torrent des Port a sa cala de Sant Vicent, la principal àrea al·luvial del poble. Voltada per l´abrupte sector oriental des Amunts d´Eivissa, amb alçades que superen els 300 m, es troba encaixada pel NE per la serra des Port, pel N pel sector de la Talaia de Sant Vicent (301 m), per ponent pel de la serra Grossa i per migjorn per la serra de sa Mala Costa.

La serra des Port és un sector muntanyós que ocupa la part de gregal de la vall del port i té com a principal alçada la punta Grossa (172 m). Aquest sector muntanyenc es perllonga cap a gregal amb la serra d´en Negre, de la qual destaquen el puig d´en Clapers (195 m), la rota de ses Penyes (156 m) i el puig de ses Penyes (155 m). El sector de la Talaia de Sant Vicent se situa entre el torrent des Port i el ses Caletes, per migjorn i ponent, la mar pel N i el pla de ses Formigues per llevant i té com a principal exponent la mateixa Talaia.

La serra de sa Mala Costa, com el seu propi nom indica, és un seguit de puigs abruptes amb alçades que superen els 300 m. Aquesta serralada separa el municipi de Sant Joan de Labritja i el de Santa Eulària des Riu i és també partió entre els pobles de Sant Vicent de sa Cala i Sant Carles de Peralta. Cal esmentar-ne el puig Gros (399 m), trencafita entre els pobles de Sant Vicent, Sant Joan i Sant Carles, el de la Mola (377 m), el puig d´en Maneta (299 m), el de s´Àguila (285 m) i el d´en Blai (242 m).

Una altra planura que cal esmentar és el pòlie càrstic anomenat pla de ses Formigues, envoltat pel sector de la Talaia per ponent, el puig de ses Penyes al N, el d´en Clapers per llevant i la serra des Port per migjorn.

També s´ha de destacar la plana de Portinatx, composta per la plana i les valls connexes de la vénda de Portinatx, encaixades entre la mar al N, E i O, i les muntanyes de la vénda des Niu des Corbs i les finals de la serra Grossa, a la vénda des Murtar. La plana de Portinatx és una extensió de terres pedregoses i crostes calcàries que acaben, pel N i l´E, en penyalars considerables. Aquesta plana i també la de Xarraca són les principals planures després de la de Labritja, del poble de Sant Joan.

El pla de Xarraca, que forma part majoritàriament de la vénda de Xarraca i des Niu des Corbs, es troba emmarcat per ponent i llebeig pel sector muntanyós de la Talaia de Sant Joan, per migjorn pel puig de s´Ullastre (247 m), que forma part de la serra Grossa; per tramuntana per la mar i a llevant per una successió de puigs de la vénda des Niu des Corbs que la separen de les planes de Portinatx, per on transcorre el torrent de sa Palanca, que desemboca a la cala des Xuclar. En aquest darrer sector de muntanyes, cal destacar-hi el puig de sa Descoberta (248 m) i el de Xarraca (232 m).

La costa del terme es caracteritza per un relleu abrupte amb importants zones de penya-segats, caracteritzats per una munió de petites cales accessibles en alguns casos només per via marítima. D´E a O la costa comença a la zona des Raig a Sant Vicent de sa Cala, fins as racó Fosc de Sant Miquel. La primera cala important pel llevant és el port de sa Cala o cala de Sant Vicent, principal accés marítim de la parròquia. Es troba closa per gregal per l´anomenada punta Grossa, a la qual es localitza el far homònim.

Seguidament, hi ha l´ampla cala del Clot des Llamp, que comprèn diverses puntes i cales, la major de les quals és la que porta el seu mateix nom, entre es caló des Trèvol i la punta de s´Estacada. Així mateix, la prominent punta de la cala de Jonc marca el límit al N de l´anterior i protegeix de l´embat de la mar s´Aigua Dolça.

A continuació segueix la punta des Cap Negre, darrere la qual, més a l´O, apareix una extensa zona de la serra d´en Negre, fins a la punta de ses Formigues. La costa serpenteja entre les penyes Negres i la punta des Caló des Pas, amb grans desnivells. La zona costanera arriba al racó de sa Talaia, on apareix un gran penya-segat en el qual mor, ran de mar, el sector muntanyenc de la Talaia de Sant Vicent.

Passat aquest punt, hi ha la zona de ses Caletes, protegida per l´illa de ses Caletes de Dins i la punta des Niu des Corbs. A l´àrea des Quintalar, es troba ja la partió amb el poble de Sant Joan.

Els principals illots que hi ha al llarg de la costa de Sant Vicent són, de llevant a ponent, l´escull Petit, l´escull Gros, ses Deixes, l´escull de s´Entrada, s´Escullat, l´escull d´en Terra, l´escull de Fora de ses Formigues, l´escull des Pas (zona de la punta des Caló des Pas), l´illa de ses Caletes de Dins, l´illa de ses Caletes de Fora i l´escull de sa Foradada. També destaquen diverses seques com la de ses Deixes, la de s´Entrada de s´Aigua Dolça, la restinga d´en Terra i el primall de ses Penyes Negres. També hi ha en aquesta zona alguns sorgiments d´aigua, com són el raig Gros, la font de s´Aigua Dolça, s´Aigua de Beure o el pouet de ses Caletes.

La costa del poble de Sant Joan va des des Quintalar fins a la punta de s´Aigua de sa Partió, on es troba amb Sant Miquel de Balansat, fa uns 17 km. És una costa abrupta, encara que no tant com la dels pobles vesins; té dues badies importants, la de Xarraca i la de Portinatx, on es troben bona part de les platges i els calons del poble.

En aquest tram hi ha diverses illes i esculls, els més destacats són, d´E a O: s´Illot (vora la cala d´en Serra), l´illot des Moscarter, el de ses Gavines, es Grill Ferro, l´illa de sa Guardiola, l´illot des Renclí, l´illa de sa Mesquida i l´illot des Canaret, entre altres. A banda d´això, s´hi localitzen diverses seques. També hi ha un nombre destacable de sorgiments i pous d´aigua dolça.

La petita cala d´en Serra, dividida en dues caletes, on encara es pot observar una urbanització inacabada a sobre. En aquest tram de costa cal apuntar la punta des Moscarter, on es troba el far homònim. Després s´arriba al Port, o portitxol de Portinatx, el principal nucli turístic del municipi, enclavat al voltant d´un seguit de cales i platges d´arena: les principals són s´Arenal Gros i s´Arenal Petit, encaixades entre la punta des Port i la de sa Torre. En aquesta punta hi ha la torre de defensa costanera del s XVIII, coneguda com torre de Portinatx .

La punta de sa Torre separa Portinatx de la badia de Xarraca, que s´estén fins a la punta de Xarracó i en què hi ha un seguit de cales, sovent amb còdols: la cala des Xuclar, la platja de s´Illot i la platja de Xarraca. L´abrupta punta de Xarracó dóna pas a la cala des Canaret, amb dues cales petites i pedregoses.

Finalment, passada la punta Plana, s´arriba a l´aigua de sa Partió, que és límit amb el poble de Sant Miquel. La costa d´aquest poble és accidentada, un tram d´uns 16 km, ocupada en bona part per penyalars, com el del cap des Rubió, que arriba als 315 m d´altura. Aquesta orografia ha suposat la salvaguarda del medi, ja que les poques i petites cales i el seu mal accés han impedit la seua explotació pel turisme de masses, llevat de petits punts de la costa, que presenta un nombre divers d´illes i illots, dels quals cal destacar l´illa d´Encalders, el cap (o cavall) Bernat, l´illa des Bosc, l´illa Murada, els illots des Portitxol i l´illot Gros.

Com a accidents geogràfics més destacats s´han d´esmentar la punta de sa Partió, la punta de s´Illa d´Encalders, el pedregós caló de s´Illa, la marina d´en Rubió, la punta des Catiu i la cova i la punta de s´Orenga. Des d´aquest punt fins arribar a la cala o port de Benirràs, hi ha es Guixar i la punta de s´Oriçol, que dóna entrada a la cala de Benirràs, que és la sortida natural de la vénda de Benirràs per la mar i té un seguit de serveis turístics amb restaurants i una urbanització en procés de construcció.

En direcció al port de Sant Miquel hi ha la punta Negra, la punta Blanca i la cova de Can Marçà, ja a l´entrada de la badia del port de Sant Miquel, principal nucli turístic del poble del mateix nom, amb una àmplia gamma de negocis del sector serveis. Sortint del port hi ha el petit caló des Moltons a ponent. Vigilant la sortida hi ha es Molar, sobre el qual hi ha una torre de defensa costanera del s XVIII, i en el seu extrem l´illa des Bosc, unida a Eivissa per una istme artificial.

Continuant la costa s´arriba a la mola de la Punta de sa Creu, on s´ha d´esmentar la punta de sa Creu, a la part de ponent de sa Mola. Després s´arriba a la zona de na Xemena, on es localitza una petita urbanització homònima. Posteriorment hi ha la cala i el cap de s´Àguila, després el cap de sa Galera, seguit del qual hi ha es Portitxol, abrigat entre aquest cap i la mola del Cap des Rubió, posteriorment el cap des Rubió i, finalment, s´arriba al racó Fosc, on hi ha la partió amb Sant Mateu d´Albarca, ja del municipi de Sant Antoni de Portmany.


Hidrografia. Aqüífers i pous

El torrent de Xarraca neix al N del puig de s´Ullastre a partir de diverses fonts, la majoria eixutes el 2011, i desemboca a cala Xarraca; era antigament un important curs fluvial que tenia un seguit d´horts, safareigs, canals i sistemes d´irrigació, que els primers anys del s XXI estan majoritàriament abandonats. Altres valls són la de Benirràs, feta pel torrent homònim, i la del Port de Sant Miquel, fèrtil plana al·luvial creada pel torrent des Port, ambdues al poble de Sant Miquel.

La xarxa fluvial del municipi està formada per tres grans torrents, el de Labritja, juntament amb els seus afluents, que desemboca al riu de Santa Eulària, i el des Port o de Balansat, on cal destacar l´existència de sistemes hidràulics andalusins, com el qanat de vora el poble i s´Assut; el de Benirràs a Sant Miquel; el del port de sa Cala Sant Vicent i el de Xarraca, que desemboquen a la mar.

El relleu del municipi i també el seu sòl permeable comportaren l´existència de zones humides amb sistemes d´irrigació vora els principals cursos i surgències d´aigua; aquest fet ha suposat que hi ha hagués diversos horts en llocs bastant allunyats dels principals torrents, com és el cas dels horts de Can Toni d´en Rei o els de Canadella, amb sistemes hidràulics andalusins a partir de les aigües d´una font, o els horts des Canaret, entre altres.

En els principals cursos fluvials del municipi, cal destacar els horts que s´han desenvolupat en la part baixa del torrent de Labritja o els del torrent de Xarraca, que garantien, en part, el benestar de les famílies del voltant.

La importància dels pous i les fonts per a la subsistència de la pagesia va fer que fossin cuidats i concorreguts habitualment, i fins i tot era lloc de trobada per al veïnatge i s´hi celebraven ballades en dates importants; en destaquen les fonts d´en Guillem, d´en Planetes, des Rubió, des Trulls, de s´Ermita, des Pujolet, d´en Petit, de s´Assut, d´en Besora, des Tur, des Fornàs, d´en Pep d´en Pou, de n´Escandell, d´en Salvador, des Noguer, d´en Palla, d´en Pep Taronges i d´en Gall, i els pous d´en Guillem, el Roig, el d´Albarqueta i el d´en Soldevila, a Sant Miquel.

A Sant Joan, es troben les fonts Torres, de Morneta, des Poll, de s´Alzina, d´en Peret, d´en Jaume Refila, des Avencs, des Murtar, d´en Roques i des Renclí, juntament amb els pous de Labritja, d´en Macianet, de s´Hereva, d´en Joanó, el pouet de s´Arenal Petit i la bassa d´en Cama.

Pel que fa a Sant Llorenç, destaquen el pou de Santa Llúcia i el de Safragell, i les fonts de Santa Llúcia, d´en Coves, de Canadella, d´en Pere Mosson, de Balàfia i de sa Figuera.

A Sant Vicent hi ha el pou des Baladre i les fonts d´en Cirer, d´en Joan Serra, d´en Jordi, de sa Dragonera, la font Joana i la font d´en Cala.

La minva de pluges i la sobreexplotació dels aqüífers i el progressiu retrocés de l´agricultura han suposat l´abandonament de molts dels antics sistemes de captació d´aigua, així com, sovent, dels cultius.

Així mateix, cal tenir en compte zones humides, com prats i basses de llarga duració, com les del torrent de Balansat, des Verger o del torrent de Labritja, que en l´antigor havien estat més nombroses i ocupat majors extensions, desembocadures dels torrents, de Xarraca, Benirràs, del Port de sa Cala, del Torrent de Balansat, etc.; planes al·luvials, el tram proper al torrent del Pla Roig, bona part de la vénda de Safragell, etc., que amb la dessecació per al seu cultiu i la minva del nivell freàtic han anat desapareixent.

Les aigües subterrànies del municipi pertanyen a les unitats hidrogeològiques de Santa Eulària (Sant Llorenç, part de Sant Joan i Sant Miquel), Sant Miquel (N de Sant Miquel, bona part de Sant Joan) i Sant Carles (part de Sant Vicent).


Clima

El clima del municipi, com a la resta de l´illa, és mediterrani, amb uns hiverns suaus i estius secs, i una temperatura mitjana entre 16 i 17º C i una oscil·lació tèrmica de 17º C aproximadament, si bé cal tenir-hi en compte les variacions segons el context geogràfic, amb oscil·lacions majors com més a l´interior de l´illa. La pluviositat es troba per sobre dels 400 mm anuals, amb un perceptible increment a les zones més elevades. Les pluges cauen principalment durant els equinoccis, encara que la majoria són durant la tardor, i el moment de menys pluges és el juliol; tot i això, solen ser irregulars, com ocorre amb el clima mediterrani, amb successió de períodes humits amb períodes de sequera, amb anyades que poden anar des de menys de 200 mm a més de 700 mm a àmbit insular. Els vents que solen portar precipitacions importants són llevant, gregal i tramuntana. A més, les plogudes poden descarregar-se de forma torrencial, sense que el sòl les pugui absorbir, i esdevenen un important flux d´escorrentia superficial que desborda els torrents i inunda les zones baixes properes a les seues lleres.


Vegetació

La flora natural és formada majoritàriament per bosc mediterrani i com a espècie més comuna presenta el pi blanc (Pinus halepensis). Altres espècies molt característiques són la savina, juntament amb la brolla de romaní i el cepell. La flora de les zones humides es caracteritza per una important degradació, ja que la majoria de lleres han estat dessecades i posades en cultiu, marginant la flora autòctona. El bosc de ribera acostuma a estar format per baladres, murta, tamarells i polls. Les zones humides, inclosa la majoria dels torrents, es troben sovent densament poblades per canyissars de canya americana (Arundo donax), espècie invasora que ha substituït la canya autòctona (Phragmites australis).

Dins el municipi, diverses zones muntanyoses de les parròquies (llevat del puig d´en Besora) estan protegides, ja sigui com a àrea natural d´especial interès (ANEI), com a àrea d´alt nivell de protecció (AEP) formant part des Amunts d´Eivissa o com a àrea rural d´interès paisatgístic (ARIP). Aquestes proteccions volen salvaguardar el patrimoni cultural tradicional i l´alt patrimoni ecològic d´aquestes zones, on hi ha diverses espècies autòctones.


Les transformacions de l´espai

Els darrers quaranta anys la costa del municipi de Sant Joan de Labritja ha patit diverses modificacions com a conseqüència de l´embat del turisme de sol i platja. Els principals exponents en són la cala de Sant Vicent, Allà Dins, Portinatx, Benirràs, el port de Sant Miquel, na Xemena i la urbanització Isla Blanca, que varen atreure el turisme per les seues platges arenoses i/o el seu entorn natural.

A banda d´aquestes zones urbanitzades, cal destacar-ne altres de frustrades, que d´haver-se portat a terme haurien transformat de manera dràstica el patrimoni natural i cultural de la costa. Entre les urbanitzacions no portades a terme, malgrat l´existència d´alguns xalets que sí s´hi edificaren, hi hauria la zona del Cap Blanc, la de Xarraca, la de Cala des Xuclar i la de Cala d´en Serra. A més d´aquestes construccions, cal destacar l´impacte d´alguns serveis a cales o l´eixamplament d´aparcaments i murs de contenció. També és de ressaltar la construcció de casaments de grans dimensions en paratges naturals.

Per un altre costat s´ha de tenir present la sobreexplotació dels aqüífers, que ha eixugat moltes zones humides, amb conseqüències ecològiques i per a l´esdevenir. També cal tenir present la introducció d´espècies al·lòctones, que envaeixen els espais naturals, com són els canyers de canya americana, que sovent ofeguen els torrents i altres zones humides.

Així mateix, l´any 2011 s´està portant a terme un projecte de reforma del principal eix viari de les parròquies de Sant Miquel, Sant Joan i Sant Llorenç, format per les carreteres C-733, PM-804 i PM-811, que suposarà una modificació afegida al paisatge. [JaMC]


Demografia

El padró municipal d´habitants del municipi de Sant Joan de Labritja, a dia 1 de gener de 2009, fixava una població de 5.541 habitants. Aquesta xifra dóna un evident augment de 73 persones (un 1,3 %), respecte les dades de 2008 (5.468). Es tracta de les dades de creixement interanual més baixes de l´illa d´Eivissa, atès que tots els municipis cresqueren un 3 %, com a mínim, entre 2008 i 2009. De la població de 2009, 2.875 habitants eren hòmens (un 51,88 %) i 2.666, dones (un 48,11 %). La població de Sant Joan de Labritja representava tan sols un 4,27 % del total de la població eivissenca (129.562 habitants, segons els padrons de 2009), i és que el de Sant Joan és el municipi menys poblat, de lluny, d´Eivissa i del conjunt de les Pitiüses. La població de 2009 dóna una densitat de 45,80 habitants per km2, també la més baixa a l´àmbit insular, i molt allunyada de la mitjana de l´illa (218,4 habitants/km2).

La població del terme municipal està molt desigualment repartida l´any 2009. En la taula Població del municipi de Sant Joan de Labritja per pobles s´observa que cap dels pobles o nuclis importants de població no aglutina més d´un 30 % dels habitants joaners. La preeminència de la parròquia de Sant Miquel es dóna amb els seus 1.928 pobladors (si se sumen els del seu port amb la resta del poble), representant gairebé un 35 % del total del municipi. Un cert dinamisme econòmic recent més una tendència a la concentració demogràfica (és el poble amb major índex de població urbana, com es podrà comprovar més endavant) explicarien aquest lideratge.

A poca distància es troba la població del poble de Sant Llorenç, que representa poc més del 27 % del total de la població joanera. En aquest cas, hi ha nombrosos factors de localització de la població llorencera, com és el cas de l´antiguitat, el fet de ser majoritàriament un poble immers en una plana, la fertilitat de les seues terres, la bona connexió per carretera amb la resta del municipi i de l´illa i, també, la seua bona comunicació amb els nuclis d´Eivissa i de Santa Eulària.

Sant Joan, que té el nucli que fa funcions de capital del terme i seu de l´Ajuntament i diverses institucions i empreses, seria el tercer poble del municipi en nombre d´habitants, amb pràcticament un 19 %.

Després, es produeix un salt quantitatiu enorme. Els nuclis turístics i residencials conformats a partir dels successius booms del turisme (Portinatx, el Port de Sant Miquel o la Cala de Sant Vicent) concentren una relació d´habitants que van des del 10 % del primer fins al poc més del 2 % de cadascun dels altres nuclis. Cal remarcar que aquestos nuclis turístics i residencials passen de tenir una població molt alta en la temporada d´estiu (entre població resident, flotant i turística) a la reduïda de la resta de l´any.

Finalment, el poble amb menor relació d´habitants sobre el total de la població és el de Sant Vicent que, conjuntament amb sa Cala, engloba 481 habitants, un 8,7 % del total joaner.

A destacar que s´està donant un procés de despoblament rural, de població dispersa, conjuntament amb un de tímid de concentració, especialment a Sant Miquel i al Port de Sant Miquel.

L´any 2009, el poblament de Sant Joan de Labritja era excepcional a l´illa d´Eivissa: era l´únic municipi que conservava la característica demogràfica més determinant històricament, la preeminència de la població que viu de forma dispersa sobre la que ho fa de forma agrupada. Si exceptuam la ciutat d´Eivissa (i, per extensió, el municipi d´Eivissa), la població de la resta de l´illa sempre registrava un predomini aclaparador de la població disseminada sobre la urbana. Les darreres dècades la pauta s´ha anat invertint i tots els municipis, menys Sant Joan, presenten una majoria de població concentrada: l´any 2009, Santa Eulària amb un 84,10 %, Sant Antoni amb un 78,51 % i Sant Josep amb un 65,80 %. Sant Joan presenta “només” un 28,31 % de població urbana. Esdevé l´únic terme on la població disseminada (amb un 71,68 %) és majoritària.

Ara bé, no s´ha de deixar de banda que el procés concentrador de la seua població va en increment. Per exemple, entre els anys 2000 i 2009, la població concentrada augmentà en un 51 % (532 persones), mentre que la dispersa ho feia en un 26 % (815 habitants). A més, han anat apareixent entitats de població absolutament urbanes: els tres nuclis turístics i residencials. De la resta d´entitats, Sant Miquel és el que presenta un major índex de concentració de població: gairebé un 30 %. Per contra, Sant Llorenç segueix tenint els seus moradors de forma dispersa de manera gairebé absoluta.

La composició de la població de Sant Joan per grups d´edat deixa entreveure diverses qüestions. Dels municipis eivissencs, és el que compta amb un menor percentatge de població jove (no arriba al 14 %, quan la resta es troba un punt per sobre). Quan a la població adulta, comprèn un 68 %, 6 o 7 punts per davall de la resta. És en la població anciana on Sant Joan demostra tenir un major pes. Aquest grup d´edat assoleix la xifra d´un 18 % del total de la població, quan la resta de municipis illencs a penes superen l´11 %. És a dir, malgrat un gran pes que correspon al grup adult d´edat, la població joanera és la més envellida de l´illa i la que compta amb una base (la població jove) més prima.

Així les coses, no és d´estranyar que el saldo vegetatiu de la població del municipi sigui negatiu diversos anys i que el nombre de defuncions sigui relativament alt. A més, el pes del gran grup de la tercera edat podrà incrementar-se en un escenari a mitjà termini ateses les millores en atenció assistencial, sanitària i de les condicions de vida en general de la població. Com es pot apreciar, un bon percentatge de la població joanera ha nascut al mateix terme municipal o en un altre de l´illa d´Eivissa. És el municipi amb més habitants nascuts al mateix terme municipal de tot Eivissa, al mateix temps que és el que presenta menys pobladors (encara que un gens menystenible 20 %) nascuts en algun dels altres quatre municipis eivissencs. Aquesta dada és reflex de la tendència de molts dels nascuts a Sant Joan a no abandonar el municipi com a lloc de residència; també ho és del fet que l´atracció que exerceix Sant Joan cap a eivissencs nascuts en altres municipis és menor que cap a la resta de municipis per mor del menor dinamisme econòmic del terme. La meitat dels moradors del terme ha nascut en una de les illes Balears.

Finalment, cal dir que el 33 % de nascuts fora de les fronteres de l´Estat espanyol és la xifra més alta de tota l´illa d´Eivissa. A part de la ciutat d´Eivissa, la població santjoanera és la que presenta més integrants que no posseeixen la nacionalitat espanyola a tota l´illa: un 32 %, dels quals la immensa majoria han nascut al seu país d´origen. Al mateix temps, la població amb nacionalitat espanyola és la més baixa de l´illa, gairebé un 67 %. Sant Joan de Labritja és el municipi de l´illa d´Eivissa que concentra més persones nascudes a les illes Balears, gairebé la meitat, mentre que la resta de municipis a penes passen d´un 40 %. Així, Sant Joan és el terme que concentra una major relació d´habitants catalanoparlants. Inversament, és el que té menys pobladors nascuts en una altra comunitat de l´Estat espanyol.

Al municipi de Sant Joan té molt de pes la immigració provinent del centre i nord d´Europa. Quant a nacionalitats estrangeres, el 2009 destacaven els col·lectius alemany (amb 392 habitants), el francès (225), el romanès (221), el del Regne Unit (203), l´italià (134), el dels Països Baixos (124) i el marroquí (62). Sant Joan és el municipi eivissenc que presenta més estrangers provinents d´estats membres de la Unió Europea i, en conjunt, de tot el continent europeu (el 82 %); a molta distància es troben els integrants del col·lectiu americà.

Respecte dels moviments migratoris registrats en el municipi la darrera dècada, cal remarcar que sempre en resulta un saldo positiu en els anys analitzats. Un saldo positiu que ha anat disminuint des de 2000, però que es manté positiu. La major contribució és la del contingent dels estrangers, seguida del dels provinents d´altres comunitats autònomes. En el cas dels nascuts a les illes Balears, en canvi, sol produir-se un saldo negatiu, fruit segurament del factor d´atracció laboral i residencial que juga la ciutat d´Eivissa sobre la resta de l´illa.

El saldo vegetatiu de Sant Joan és l´únic negatiu de totes les illes Pitiüses. Per exemple, l´any 2008 hi va haver 37 naixements vius i 39 defuncions. L´envelliment de la població del terme té molt de pes, ja que és un factor demogràfic molt determinant, tant com el ritme dels naixements o l´atracció d´immigració, sigui insular o extrainsular. Només un petit balanç positiu del saldo migratori, el mateix any (de 74 persones), podria explicar un increment poblacional.

L´evolució de la població que consta al padró municipal d´habitants en la darrera dècada mostra un creixement indubtable, menor que el de la resta de municipis de les Pitiüses, però evident. Gairebé 1.600 nous pobladors va sumar Sant Joan entre 1998 i 2009, xifra que representa un 40 % més de població. Cal constatar que és el tercer municipi en ritme de creixement entre la fi dels anys noranta i el 2009. Després de la ciutat d´Eivissa, només Sant Josep (amb un 60 %) supera el 40 % de creixement poblacional de Sant Joan. Santa Eulària (amb un 36 %) i Sant Antoni (amb un 32 %) estan per sota.

El ritme de creixement anual és desigual, com es pot comprovar en la taula Evolució de la població del municipi de Sant Joan de Labritja (1996-2009), combinant anys amb un decreixement, algun amb un increment que per poc depassa l´1 %, i la majoria entre gairebé un 3 % i un 5 %; la mitjana de creixement seria d´un 3,7 %. [MCL]


Activitats econòmiques

Històricament l´economia del municipi ha estat fonamentada en l´agricultura de subsistència, que permetia l´autoabastiment dels habitants i produïa petits excedents que possibilitaven l´obtenció de béns aliens a la pròpia producció. Cal destacar també activitats forestals com l´elaboració del carbó, els forns de calç i altres elements que ajudaven a completar l´economia familiar.

A final del s XVIII el Pla de millores de Gaietà Soler significà una millora dels sistemes agraris de producció i introduí diversos oficis a l´illa, encara que no tots s´instal·laren al municipi.

S´han de destacar en aquest context d´activitats els molins hidràulics de Sant Miquel de Balansat, que daten d´època andalusina i que suposaren una de les principals activitats econòmiques del territori.

Històricament no hi ha hagut una indústria local. El 1837 els sistemes agrícoles estaven endarrerits i no consta la presència de cap cavall ni de cap comerciant en els censos del territori municipal. Al llarg del s XIX sorgí un sector de menestrals i artesans com ara fusters, ferrers, teixidors, etc., com els telers de la finca de Missa de Sant Joan, així com molins, sénies i altres innovacions que diversificaren l´economia del municipi.

Cal destacar l´explotació de mines que es va intentar a la zona de la serra Grossa, per buscar-hi sulfat de plata, sense èxit. Ja se n´havia cercat amb anterioritat a les mines de Can Fuster al puig de s´Ullastre. El 2009 l´única indústria extractiva era la pedrera del puig d´en Besora a Sant Miquel.

Al s XX, gradualment augmentà l´activitat econòmica amb l´aparició de negocis com botigues i cafès (el 93,5 % de les botigues estaven destinades a l´alimentació el 2006, xifra que suposa el 47,3 % del comerç minorista) i amb l´intent de producció de calç industrial a la vénda de Safragell.

Amb l´arribada del turisme s´incrementà exponencialment l´economia en els sectors secundari i terciari i s´inicià el decaïment del sector primari, que fins aleshores havia estat el principal recurs de la pagesia.

L´estructura municipal de les finques tradicionals era de finques mitjanes i petites: l´any 1962 el 30,8 % de les finques del municipi eren de menys de 5 ha i representaven el 6,3 % de l´extensió del municipi. Així mateix les finques mitjanes, entre 5 i 100 ha, representaven el 69,2 % de les finques i el 92,7 % de l´extensió municipal. Només el 0,1 % de les finques tenien més de 100 ha i en representaven el 0,9 % (font: Cens agrari, 1962). El 99,4 % de les finques són de tinença en propietat.

La construcció de diverses zones hoteleres a la cala de Sant Vicent, Portinatx, el port de Sant Miquel i na Xemena, així com el desenvolupament de diverses urbanitzacions exposaren l´economia del municipi a la dependència en gran mesura del turisme.


Història

Els orígens històrics del municipi de Sant Joan de Labritja arrelen a l´època púnica, segons testimonien els diversos jaciments arqueològics. Aquestos primers assentaments es localitzaren a les principals zones agrícoles i costaneres, com el pla Roig i Xarraca, i es perllongaren al llarg dels temps, seguint un poblament dispers que ha arribat i continua a l´inici del s XXI.

El territori municipal degué continuar habitat al llarg de l´Imperi romà i els períodes vàndal i bizantí, fins a l´arribada de l´Islam al s X, fet que suposà el principal canvi fins a l´arribada dels catalans al s XIII. Durant la dominació musulmana l´excepció es troba a Sant Vicent de sa Cala, on no apareixen vestigis de poblament. En aquell període el posterior municipi pertanyia administrativament als quartons musulmans de Xarc (Sant Joan, Sant Llorenç, Sant Vicent i Benirràs, que englobava tota la part nord-oriental de l´illa) i de Benizamit, que incloïa parts de Sant Mateu, Santa Agnès i Santa Gertrudis. D´aquella època són diverses obres hidràuliques andalusines, com els qanats (canals per portar aigua) de can Toni d´en Rei, el de Canadella o el de Sant Miquel, a banda dels molins d´aigua i els assuts de Sant Miquel.

D´aquell temps arriben noms com els de les véndes de Xarraca, que prové de l´alqueria de Zarracha; Labritja, que prové de l´alqueria Alabrisa; Canadella, de l´alqueria homònima; Safragell i es Boletar, de les alqueries de Zafargell i Bolagtar, o el mateix Balansat, que prové de l´alqueria de Benizamid, sobre la qual s´erigí el temple de Sant Miquel la segona meitat del s XIV.

Amb la conquista de 1235 el posterior municipi romangué dividit: la major part de Sant Miquel pertanyia al quartó de Balansat, de domini feudal de la mitra de Tarragona, i la resta (Sant Joan, Sant Vicent i Sant Llorenç), sota el domini feudal de la Corona, al quartó de Santa Eulària.

La costa abrupta serví de defensa passiva per als pobles de Sant Miquel, Sant Joan i Sant Vicent davant d´incursions pirates, emperò la fèrtil planura de Sant Llorenç, oberta a les planes d´Atzaró, Morna i Santa Eulària, féu que sovent fos objectiu dels atacs musulmans. Davant aquest perill, al s XIV es construí el temple fortificat de Sant Miquel, que donà resguard espiritual i defensiu als habitants del quartó. Així mateix, al s XVII es construïren les torres predials des Verger i de Balàfia i al s XVIII, les torres costaneres de Portinatx i des Molar, que no s´artillaren mai perquè ja havien perdut la finalitat defensiva en acabar la seua construcció.

Durant període modern la parròquia visqué els diversos trams depressius d´àmbit econòmic i demogràfic que afectaren l´illa. El 1674 els vesins propers a Sant Miquel aconseguiren una dispensa per poder anar-hi a missa en lloc de fer-ho a Santa Eulària, on els pertocava. Per un altre costat, a final d´aquell segle s´obriren les capelles fondes de Sant Miquel. El temple de Sant Miquel presenta una nau en planta de creu llatina o de martell, amb la nau principal d´estil gòtic meridional. La primera capella fonda fou la de Benirràs, o capella pintada, anterior a 1690, a mentre que la des Rubió és posterior a 1691, any en què es manà la seua construcció.

Durant aquest període també es portà a terme una altra obra important, com fou la construcció de la primera part de la rectoria sobre la nau, davant del perill pirata, la qual no es finalitzà fins a les acaballes del s XIX. La rectoria es troba inacabada, ja que es començà a ampliar sense consentiment episcopal i se n´ordenà l´aturada de les obres, que no es reprengueren fins anys més tard, sense arribar-se a concloure.

A final del s XVII hi hagué un increment de la població, que es perllongà al s XVIII i que suposà la posada en cultiu de noves terres, trencant taps de crosta calcària, al llarg del s XVIII, a les parts baixes de les muntanyes.

El 1717 Antoni Marí “Milà” donà a l´Església, sense el consentiment eclesiàstic, una finca a Labritja per construir-hi una capella, que el 1720 estava acabada i abastava la població. Malgrat això, es manà la construcció d´un nou temple a la pujada de Labritja, per tal de facilitar l´assistència als habitants de sa Cala. El 1726 es manà la construcció d´aquest nou temple de la Pujada de Labritja. Finalment els vesins de Sant Joan acabaren el nou temple vora la capella d´Antoni Marí “Milà”: és el temple de Sant Joan Baptista. El 1785 aquesta capella fou erigida parròquia i incloïa el poble de Sant Vicent de sa Cala.

El 1789 totes les parròquies (Sant Miquel, Sant Joan i Sant Llorenç) esdevenien, per reial ordre, batlies, encara que no en queda cap documentació.

A final del s XVIII el bisbe Manuel Abad y Lasierra i la seua mà dreta Miquel Gaietà Soler, seguint els postulats il·lustrats, portaren a terme un seguit de reformes a la ruralia eivissenca, com la posada en funcionament de noves finques, la dessecació de zones humides al torrent de Labritja i altres, i la plantació d´arbres per modernitzar l´agricultura. Aquest seguit de mesures afectaren probablement el municipi, juntament amb la voluntat episcopal de congregar la població al voltant de les esglésies, sense gaire èxit.

El 1813 Sant Joan fou l´únic Ajuntament constitucional proclamat de la pagesia eivissenca, per tenir més de 1.000 habitants; la resta quedaren com a pedanis. El 1833 fou l´any en què es creà el municipi de Sant Joan de Labritja incorporant-hi els parroquials de Sant Miquel, Sant Llorenç i Sant Joan.

El 1827 s´iniciaren les obres de la capella de Sant Vicent Ferrer a sa Cala, que el 1838 era vicaria de Sant Joan i el 1933 se segregà de l´església de Sant Joan Baptista i esdevengué parròquia.

Durant el període contemporani el municipi de Sant Joan continuà en la mateixa inèrcia històrica de tota l´illa, malgrat els petits canvis que s´hi anaven introduint, com fou la construcció de la carretera que porta a Eivissa, el 1885. El novembre de 1886 l´Ajuntament d´Eivissa demanà “la supressió dels quatre municipis foranis de l´illa a fi que hi hagi un únic ajuntament a l´illa”; els ajuntaments de la pagesia ho rebutjaren i la iniciativa no tengué èxit.

Durant el mandat del batle Vicent Planells Marí de can Planells de Sant Miquel de Balansat, s´encarregà l´elaboració de l´escut municipal al mallorquí Benet Pons amb l´assessorament d´Enric Fajarnés Tur. Així, el primer escut es dividí en tres espais, dos a dalt i un a baix, amb unes balances a l´esquerra i tres flors de pensament a la dreta; ambdós símbols representen el quartó de Balansat, considerat el de major significació històrica; la part de baix serien les armes d´Eivissa, un castell sobre onades.

El batle Joan Ramon Torres (1918-1922) decretà la nomenclatura dels carrers del nucli urbà de Sant Joan.

Durant el mandat del seu successor, Joan Ferrer Marí “Cosmi”, la situació econòmica de l´Ajuntament era tan crítica que arribà a donar-se de baixa la casa consistorial per ruïna; la major part dels actes municipals durant aquella època es duia a terme als porxos de missa. Cal esmentar que el 1925 foren nomenats batles honorífics del consistori els reis d´Espanya Alfons XIII i Maria Cristina.

Durant el llarg mandat de Jaume Marí Roig “Lluc”, que es perllongà durant bona part del la dictadura franquista, hi hagué diversos intents de fer desaparèixer el municipi en benefici dels altres de l´illa; durant aquell període es dugueren a terme diverses construccions, el desenvolupament de negocis del sector serveis i la creació d´una incipient xarxa de transports públics entre els pobles i la ciutat. L´any 1955 es volia aixecar la nova casa consistorial i començà tot seguit l´electrificació del municipi. A final dels anys cinquanta es creà el camp d´esports de Can Cosmi.

Durant els anys seixanta ja aparegueren nous projectes d´urbanització com ara Portinatx, el Port de Sant Miquel o na Xemena, així com el de millora de les vies de comunicació per donar servei a l´incipient turisme. En aquella dècada es produïren diverses cremes forestals al municipi, com les de sa Talaia de Sant Joan.

La dècada dels setanta s´inicià amb la construcció de les escoles de Sant Joan, que fins aleshores havien estat molt disperses. En aquell moment ja existia una important xarxa hotelera als principals nuclis turístics.

El primer consisitori de la democràcia, presidit per Jaume Tur Juan “Petit”, introduí la normalització toponímica en català i creà una biblioteca pública a les escoles municipals. El següent consistori, presidit per l´alcalde Vicent Roig Riera “Albarqueta”, comprà el solar de la cooperativa agrícola de Sant Joan i s´aixecà l´edifici on es localitzaren diversos serveis municipals, com el centre mèdic i on s´ubicà definitivament la biblioteca. Durant el mandat de Vicent Tur Torres “Fluixà”, s´iniciaren els projectes de depuració d´aigües residuals als diversos nuclis. El 1990 s´aprovà la nova toponímia bàsica del municipi, elaborada per l´Institut d´Estudis Eivissencs, i es normalitzà el nom de les parròquies, que adoptaren els noms històrics. També es canvià l´escut municipal; el nou, obra d´Armand de Fluvià i Escorça, té forma romboïdal amb elements representatius de cada parròquia i coronat per un castell.

A partir dels anys seixanta del s XX, amb l´arribada del turisme de masses, la inèrcia del municipi canvià de manera important. Els nuclis urbans de Sant Joan i de Sant Miquel varen créixer i en sorgiren altres com Portinatx, el Port de Sant Miquel i la Cala de Sant Vicent, principals motors turístics del municipi. Malgrat aquestos nous canvis, el municipi de Sant Joan de Labritja ha continuat mantenint en gran mesura el seu paisatge històric i el seu patrimoni cultural. [JaMC]


Política

Els primers ajuntaments que s´establiren a la part forana de les illes Pitiüses varen ser constituïts a les demarcacions territorials de totes les parròquies recentment creades pel primer bisbe de la nova diòcesi, Manuel Abad y Lasierra (1786). Segons el Pla polític i econòmic per a les illes d´Eivissa i Formentera, programat per la Junta de Govern l´any 1787, a cada parròquia o poble de la part forana va quedar constituït un ajuntament subordinat al de la ciutat d´Eivissa, presidit per un batle reial amb igual jurisdicció i facultats per a tots els ajuntaments rurals.

Aleshores, les parròquies es varen convertir en la institució principal per a la configuració de les entitats municipals, de tal manera que els obrers principals de l´església solien ser també els regidors que organitzaven la vida civil. Aquesta simbiosi entre els fets civils i religiosos ocasionà que tot acte públic o social sempre anàs aprovat i tot sovent presidit pels representants dels dos estaments oficials: civil i religiós.

En un món així, era obvi utilitzar els mateixos districtes o véndes, tant en les atencions parroquials o de l´Església (recaptació de delmes, construcció o reparació dels temples, la salpassa, etc.), com en les tasques civils o de l´ajuntament (construir o adobar els camins vesinals, ponts i clavegueres, conduccions d´aigües de regadiu, etc.).

Se sap que el darrer batle reial de la parròquia de Sant Joan (1832-1836) s´anomenava Vicent Torres i que també ocupava el càrrec de tinent ajudant del segon Batalló Forà de Voluntaris Reialistes.

El dia 23 d´octubre de 1836 es varen reunir davant el seu ajuntament, segons ordenaven els articles 313 i 314 de la Constitució, els tres electors del poble de Sant Joan, els tres de Sant Llorenç i els altres tres de Sant Miquel i elegiren dos alcaldes, sis regidors i un procurador síndic corresponents a l´Ajuntament Constitucional d´aquell districte de Sant Joan de Labritja amb els següents resultats: alcalde primer (1836-1837), Joan Guasc de Pere “Mosson”, per vuit vots; per a l´alcalde segon, Pere Marí d´Antoni Marçà, per sis vots; per a regidor primer, Joan Escandell d´Antoni, per set vots; per a regidor segon, Bartomeu Marí Maians de sa Cala; per a regidor tercer, Marià Roig de Josep “Blai”, per sis vots; per a regidor quart, Antoni Ferrer d´Antoni, per sis vots; per a regidor cinquè, Vicent Torres de Joan “Quetoi”, per sis vots; per a regidor sisè, Joan Tur de Joan de sa Torre, per sis vots; per a procurador síndic, Joan Roig de Joan “Mestre”, per set vots.

A continuació, els elegits varen prendre possessió dels seus càrrecs i juraren la Constitució. Segons es manifesta a les actes municipals, cap dels regidors no sabia llegir ni escriure, els seus mèrits consistien a ser dels més rics de les tres parròquies i per tant pagaven més altes contribucions que la majoria dels seus vesins. A les ordres del primer alcalde, Joan Guasc de Pere “Mosson”, quedà instal·lada la Junta Municipal segons les normes de la Diputació Provincial dictades per la Constitució de Cadis; l´Ajuntament de Sant Joan recuperava la seua autonomia amb la nova circumscripció ja establerta durant el Trienni Liberal de 1820-23.

En aquells primers anys de camí de la democràcia, les illes Pitiüses passaven per moments de misèria i calamitats a causa de la sequera continuada que feia perillar les collites de cereals i dificultava l´alimentació dels ramats. El 1837 s´organitzaren les reparacions de camins, la neteja de fonts i les conduccions d´aigües comunals. El 1838 foren renovats la meitat dels regidors i Joan Torres “Macià” (1837-1839), que ja havia après a fer la signatura, va resultar alcalde electe. Durant aquella anyada es perllongaren les penúries i l´escassetat de queviures, tant que l´alcalde va notificar al governador la impossibilitat de pagar els nous impostos de guerra amb aquestos termes: “... al considerar que ve los vecinos del Distrito alimentar sus numerosas familias con pequeñas porciones de algarrobas por no tener pan ni medios para comprarlo...” (Acta municipal del 12/10/1838).

El 1839 es renovaren la meitat dels regidors i Antoni Guasc d´Antoni fou elegit alcalde (1839-1842); segons consta cap d´ells no sabia llegir ni escriure. Amb moltes dificultats varen poder pagar la contribució extraordinària de guerra que sumava la quantitat de 519 rals.

El 1842 el cap polític de la província nomenà nou alcalde (1842-1843) Pere Guasc de Marià “Mosson”, el qual per problemes de salut hagué de ser substituït temporalment per Jaume Marí “Refila”.

El 1843 fou alcalde (1843-1844) Vicent Torres “Quetoi” i, durant el seu mandat, s´organitzaren els repartiments de contribucions de culte i clergat a les diferents parròquies, per a la conservació i la reparació dels temples parroquials del districte; també, per motius de salut, fou substituït alguns mesos per Joan Torres “Blai”.

El 1844 Pere Guasc “Mosson” fou nomenat alcalde (1844-1848) per segona vegada. El novembre de 1845, Joan Torres “Macià” fou nomenat corresponsal de la Societat d´Amics del País Las Pityusas, en representació del municipi de Sant Joan de Labritja. El secretari Josep E. Riquer feia constar les pèrdues de l´any 1845 a causa de la sequera amb aquestes dades: 450 quarteres de blat (22.500 rals), 750 quarteres d´ordi (18.000 rals) i 160 quarteres de llegums (11.520 rals), total: 52.020 rals. Així mateix, de les contribucions recaptades durant aquell any s´ingressaren a l´Agència del Banco Español de San Fernando la quantitat de 1.878 rals.

El 1848 Pere Guasc va cedir l´alcaldia (1848-1860?) a Antoni Marí de Bartomeu, qui tampoc no sabia llegir ni escriure. Aquell mateix any entre l´ajuntament de Santa Eulària i el de Sant Joan s´hagué de reconstruir el pont d´en Llàtzer, que havia estat destruït pels temporals. No hi ha constància que durant la dècada dels anys cinquanta del s XIX l´ajuntament de Sant Joan hagués canviat d´alcalde, només es troben escrits signats pel secretari Antoni Roig Torres en què s´indica que l´alcalde no en sabia; sembla que l´alcalde continuava sent Antoni Marí de Bartomeu.

El 1863 Joan Guasc “Macià” apareix ja signant els documents com a alcalde president (1860?-1868).

El 1868, d´acord amb les ordres rebudes del Governador provincial, fou reposat l´alcalde de l´any 1856, Pere Guasc (1868-1870). El 13 de febrer de 1869 l´enginyer Emili Pou comunicà que el projecte del primer tram de la carretera de Sant Joan seria enviat abans de finalitzar el mes.

El maig de 1870 Josep Colomar Ramon havia estat nomenat alcalde popular de Sant Joan (1870-1871) i, durant el seu mandat, fou obligat per via de constrenyiment a pagar en diferents fases els deutes municipals endarrerits.

L´any vinent (1871) el nou alcalde Josep Marí Torres, per problemes de pagament de contribucions, fou suspès de les seues funcions; primerament fou substituït pel segon alcalde Bartomeu J. Guasc i després fou nomenat, de forma interina, el síndic Antoni Marí “Morna”. Durant la dècada dels anys seixanta, s´havien establert escoles de primària per a nens i nenes, però el 1871 encara el secretari manifestava que era ell qui signava tots els documents de l´alcaldia perquè ni l´alcalde primer ni el segon no sabien llegir ni escriure.

Els primers mestres destinats a Sant Joan de Labritja amb qualitat de propietaris varen ser Maria Maians Ferrer (de 1873 a 1902) i Josep Jofre Roca (de 1875 a 1888).

El desembre de 1872 Joan Guasc era l´alcalde popular de Sant Joan (1871-1877). El 1874 va sortir a subhasta la carretera d´Eivissa a Sant Joan i les obres foren adjudicades al contractista mallorquí Jaume Comas.

De 1877 a gener de 1879, Antoni Marí fou alcalde de Sant Joan.

El 1879 Joan Marí Torres fou nomenat alcalde (1879-1884), però al llarg del seu mandat s´acumularen tants de deutes que, el març de 1884, foren destituïts ell i tots els regidors de l´Ajuntament pel governador provincial, qui al mateix temps nomenà de manera interina nou alcalde (1884-1887) Bartomeu Colomar junt amb un grup de nous regidors addictes a la política del Govern i anuncià noves eleccions per al proper mes de maig. El dia 17 de maig vinent, novament es va donar possessió a l´anterior Ajuntament de Sant Joan, suspès des de feia 50 dies; també foren reposats l´alcalde Bartomeu Colomar i el secretari Ricard Gotarredona. Ja havien arribat també al municipi de Sant Joan de Labritja les escaramusses i les polèmiques del caciquisme polític.

El primer de juliol de 1887 Miquel Torres “Cova” fou nomenat alcalde per al bienni 1887-1889. El 28 d´abril de 1889 començaren a fer-se estudis de la carretera de Sant Miquel a Sant Carles passant per Santa Eulària.

El mateix mes, Joan Marí fou nomenat alcalde de Sant Joan (1889-1891). El gener de 1891, a causa de la celebració d´eleccions, hi hagué un intent d´assassinat entre contrincants dels partits conservador i progressista. El 28 de juny, l´alcalde de Sant Joan va fer detenir i empresonar un comissionat de constrenyiment, servint-se de la Guàrdia Civil del municipi. El mes de juliol següent, els nous regidors, que havien de prendre possessió de l´alcaldia i de l´ajuntament, es trobaren que l´alcalde anterior no va fer acte de presència i no es va poder celebrar l´acte anunciat ni entrar a l´edifici per no tenir-ne les claus.

Així mateix, el dia 3 de novembre del mateix 1891, Marià Roig es va poder fer càrrec de l´alcaldia de Sant Joan (1891-1893).

El 1893 Vicent Torres fou elegit alcalde, però a causa d´algunes irregularitats foren suspeses les eleccions i, al cap d´uns pocs dies, fou nomenat nou alcalde (1893-1898) Vicent Planells. Durant les eleccions de diputats a Corts de 1896, Vicent Torres, alcalde de barri de Sant Joan i president d´una mesa electoral, fou tirotejat i hagué de ser ingressat a l´hospital, mentre que els atacants foren empresonats.

El setembre de 1898, Andreu Ferrer era l´alcalde de Sant Joan de Labritja i en aquella data varen ser intervenguts els fons municipals. L´interventor era Bernat Ferrer i l´actuació es produí perquè, des del moment en què havia estat nomenat Andreu Ferrer com a alcalde, estava en descobert la caixa especial de fons de primera ensenyança, per la quantitat de 277,60 pessetes del quart trimestre de l´exercici 1897-98. L´alcalde Andreu Ferrer va continuar al càrrec fins a la darreria del s XIX. [JMR]

Les primeres eleccions municipals posteriors al franquisme se celebraren a Sant Joan de Labritja el 3 d´abril de 1979. Jaume Tur Juan “Petit” per la Unió de Centre Democràtic (UCD) fou proclamat alcalde amb 6 regidors i el 52,5 % dels vots. L´altre candidat, Jaume Marí Marí “Lluc” per l´Agrupació Independent aconseguí 5 regidors i el 44,1 % dels vots.

En les següents eleccions, maig de 1983, canvià totalment l´escenari partidista: dissolta la UCD d´Adolfo Suárez el febrer del mateix any, aparegué amb força la coalició de centre-dreta formada per Aliança Popular, Partit Demòcrata Popular i Unió Liberal (AP-PDP-UL), que liderada per Vicent Roig Riera “Albarqueta” aconseguí la majoria absoluta amb el 55,5 % dels vots i 6 regidors. El Partit Demòcrata Liberal (PDL), encapçalat per Josep Costa Roig, aconseguí 34,6 % dels vots i 4 regidors. En aquelles eleccions es presentà per primera vegada el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), amb una candidatura encapçalada per Miquel Puig Prunes, que aconseguí 9,9 % dels vots i un regidor.

Les següents eleccions, el juny de 1987, portaren importants canvis. La coalició Aliança Popular-Partit Liberal que liderava l´anterior alcalde, Vicent Roig “Albarqueta”, no va poder mantenir el poder, ja que va perdre la majoria absoluta, obtengué el 41,6 % dels vots i 5 regidors. L´Agrupació Independent encapçalada per Jaume Marí “Lluc”, aconseguí el 33,5 % dels vots i 4 regidors. Finalment, el PSOE, encapçalat per Vicent Tur Torres “Fluixà”, aconseguí el 18,4 % dels vots i 2 regidors. Les dues forces minoritàries s´uniren en un pacte que molts anomenaren “a la israeliana”, segons el qual Vicent Tur governà els dos primers anys de la legislatura i Jaume Marí ho va fer els dos restants.

En les següents eleccions, maig de 1991, es troba un escenari similar: el Partit Popular (PP), encapçalat per Vicent Guasch Roselló “Mosson”, obtengué el 45,9 % dels vots i 5 regidors. El PSOE, amb Vicent Tur, aconseguí el 31,3 % dels vots i 4 regidors. Jaume Marí i l´Agrupació d´Independents es presentaren sota les sigles de la Federació d´Independents d´Eivissa i Formentera (FIEF), que liderava Cosme Vidal Juan, i aconseguiren el 22,4 % dels vots i 2 regidors. Aquesta vegada l´alcaldia es repartí a l´inrevés: Jaume Marí continuà governant dos anys més i Vicent Tur ho faria els dos restants. Quan sorgiren divergències entre els dos partits, ambdues parts afirmaven que del tema de l´alcaldia no se´n va parlar durant les negociacions. Com que Jaume Marí no podia governar per la manca del suport del PSOE, presentà la dimissió. El 3 de març de 1994 Vicent Guasch Roselló passà a ser l´alcalde amb els seus cinc regidors i per ser la llista més votada. En aquesta votació Vicent Tur obtengué 4 vots i els Independents s´abstengueren.

Les següents eleccions municipals, maig de 1995, varen portar un panorama molt més clar: el PP de Vicent Guasch “Mosson” va obtenir una àmplia majoria absoluta, el 67,7 % dels vots i 8 regidors. El PSOE, llavors encapçalat per Joan Mayans Riera “Xesc”, obtengué el 23,7 % dels vots i 3 regidors. En aquelles eleccions aparegueren dos nous partits, Entesa Nacionalista i Ecologista (ENE) i Esquerra Unida (IU), que no obtengueren representació.

Les eleccions de juny de 1999 foren més repartides, tot i que les va guanyar el PP amb 5 regidors, encapçalat pel seu nou líder Antoni Marí Marí “Carraca”, que, tot i que va obtenir el 47,84 % dels vots i 5 regidors no obtengué la majoria absoluta. L´anterior batle, Vicent Guasch Roselló, quan es va veure desplaçat pel seu partit, creà l´Agrupació Electoral de Sant Joan, que obtengué el 24,16 % dels vots i 3 regidors. El Pacte Progressista que agrupava el PSOE i altres partits d´esquerra, encapçalat altra vegada per Vicent Tur “Fluixà”, aconseguí el 26,88 % dels vots i 3 regidors. Fou elegit alcalde Antoni Marí “Carraca” per encapçalar la llista més votada.

Les eleccions de 2003 mostraren un amplíssim suport a Antoni Marí “Carraca” del PP, que obtengué els millors resultats del període democràtic, un 83,91 % dels vots, fet que significà 10 regidors. El Pacte Progressista, coalició que liderava Eduardo Tigeras Galbis, obtengué el 10% dels vots i un únic regidor; també en aquelles eleccions s´hi presentaven Els Verds, el Grup Verd Europeu i UC, que no obtengueren representació.

Les eleccions de 2007 mostraren una dinàmica molt semblant a les de l´anterior legislatura i es consolidà el bipartidisme: Antoni Marí “Carraca” obtengué el 78,39 % dels vots, la qual cosa significà 9 regidors. La coalició PSOE-ExC (Eivissa pel Canvi), encapçalada per l´històric Vicent Tur “Fluixà, obtengué el 20,45 % dels vots i 2 regidors. [JYP]

Descàrregues

Col·laboradors