Sant Joan de Labritja

Sant Joan de Labritja Poble del N de l´illa d´Eivissa, del terme municipal homònim, en què es troba la seu consistorial. Els seus límits són la mar pel N, el poble de Sant Miquel de Balansat per l´O, Sant Llorenç de Balàfia pel SO, Sant Carles de Peralta pel SE i Sant Vicent de sa Cala per l´E. El seu nom prové de l´antiga alqueria musulmana d´Alabrisa, nom que derivaria i passaria a la cavalleria de Labritja i a la vénda homònima, antigament molt més extensa que la que es coneix el 2011, on a partir de 1717 s´inicià la capella de Sant Joan Baptista, origen d´aquesta parròquia. El poble es divideix en les véndes de Cas Cavallers, de Cas Ripolls, de Cas Vidals, des Murtar, de Labritja, des Niu des Corbs, de Portinatx, de Xarraca i de Xarracó.

Història

Els orígens històrics de Sant Joan arrelen a l´edat del bronze antic, època de la qual es localitzaren restes metal·lúrgiques a Xarraca, encara que el primer poblament important radica a l´època púnica, segons testimonien els diversos jaciments arqueològics. Aquestos primers assentaments es localitzaren a les principals zones agrícoles i costaneres, com el pla de Labritja i Xarraca, i es perllongaren al llarg dels temps, seguint un poblament dispers que ha arribat i continua al començament del s XXI.

El territori parroquial degué mantenir-se habitat al llarg de l´Imperi romà i dels períodes vàndal i bizantí, fins a l´arribada de l´Islam al s X, fet que suposà el principal canvi que hi hauria fins a l´arribada dels catalans al s XIII. En aquell període el territori del poble pertanyia al quartó musulmà de Xarc, que englobava tota la part nord-oriental de l´illa. En aquella època es portaren a terme diverses obres hidràuliques andalusines, com el qanat (canal per portar aigua) de can Toni d´en Rei. D´aquell temps arriben noms com els de Xarraca, que prové de l´alqueria de Zarracha, o el mateix Labritja, que prové de l´alqueria Alabrisa.

Amb la conquista d´Eivissa i Formentera el 1235 la parròquia de Sant Joan formà, juntament amb la vénda de Benirràs, part del nou quartó feudal de Santa Eulària, sota la senyoria de la Corona. Cal pensar que durant els primers temps el poblament devia ser molt dispers i protegit per la costa abrupta, i per tant era poc atractiu per als atacs de la pirateria; malgrat això, al s XVIII es construí la torre costanera de Portinatx, que no s´artillà mai per quedar obsoleta en acabar-se, i encara al s XXI existeix el record d´atacs muslims. A més s´ha de ressaltar l´existència de la cavalleria de Labritja (Labritja i Benissomada, cavalleria de ), constituïda el mateix 1235 i que ocupava la vénda de Porrals, part de la des Codolar, a Sant Llorenç, bona part de la posterior parròquia de Sant Joan, llevat de Portinatx del Rei (dit així perquè continuava sota el domini directe de la Corona) i alguna franja de ponent.

Durant el llarg període modern la parròquia visqué els diversos trams depressius econòmics i demogràfics que afectaren l´illa. El 1674 els vesins aconseguiren una dispensa per poder anar a missa al temple de Sant Miquel en lloc de fer-ho a Santa Eulària, on els pertocava.

Sembla que a final del s XVII hi hagué un increment de la població, que es perllongà al s XVIII i que suposà la posada en cultiu de noves terres a les parts baixes de les muntanyes. L´increment demogràfic portà l´Església a plantejar-se la construcció d´un temple prop de Balàfia a inici del s XVIII, ignorant oficialment que el 1717 Antoni Marí “Milà” donà a l´Església, sense el consentiment eclesiàstic, una finca per construir-hi una capella, que el 1720 estava acabada i abastava la població.

Tot i això, el 1726 s´ordenà la construcció del nou temple a la pujada de Labritja, que anava des del pont d´en Ramon al coll de Morneta. Finalment els vesins de Sant Joan acabaren el nou temple arran de la capella d´Antoni Marí “Milà”, el temple de Sant Joan Baptista. El 1785 aquesta capella fou proclamada parròquia, incloent-hi Sant Vicent, i el 1789 va esdevenir, per reial ordre, batlia de Sant Joan, municipi, de la qual no queda cap documentació. El 1813 Sant Joan fou l´únic ajuntament constitucional proclamat (per tenir més de 1.000 habitants) de la pagesia eivissenca, i la resta quedà com a “pedanis”. El 1833 es creà el municipi de Sant Joan de Labritja tal com es coneix el 2011.

A final del s XVIII els reformistes il·lustrats, encapçalats pel bisbe Manuel Abad y Lasierra i la seua mà dreta Miquel Gaietà Soler, portaren a terme un seguit de reformes a la ruralia eivissenca, com la creació de noves finques, la dessecació de zones humides i la plantació d´arbres per actualitzar la pagesia insular. Aquesta sèrie de mesures afectaren probablement la parròquia juntament amb la seua voluntat de congregar la població al voltant de les esglésies, sense gaire èxit.

El 1827 s´iniciaren les obres de la capella de Sant Vicent Ferrer, que s´inaugurà oficialment el 15 d´agost de 1838, com a vicaria de Sant Joan. El pla parroquial de 1867, que no s´arribà a portar a terme mai, ja la considerava parròquia; el 1933 finalment se segregà de Sant Joan i esdevengué parròquia.

Durant el període contemporani Sant Joan continuà en la inèrcia històrica de l´illa, malgrat els pocs canvis que s´anaven introduint, com fou l´obertura de la carretera cap a Eivissa, el 1885. A partir dels anys seixanta del segle passat, amb l´arribada del turisme, la parròquia canvià. El nucli urbà s´incrementà i en sorgí un altre, Portinatx, principal motor turístic de la parròquia i del municipi. Malgrat aquesta evolució, Sant Joan ha continuat mantenint en gran mesura el seu paisatge històric i el seu patrimoni cultural.

Al segle XX es dugué a terme una vasta tasca educativa que ha incrementat de forma significativa l´alfabetització de la població. La societat de Sant Joan de Labritja manté en bona mesura els trets característics identitaris de la pagesia tradicional. Hi existeix en l´actualitat una colla de ball pagès, la de Labritja. Aquest és un clar exponent de l´aposta per la recuperació de les arrels tradicionals i folklòriques al municipi.

Així mateix, cal destacar que els darrers temps comença a aparèixer una certa activitat agrícola tradicional com a exemple de la recuperació del patrimoni. [JaMC]

Descàrregues