Sant Francesc de s´Estany

Sant Francesc de s´Estany Poble i parròquia de l´illa d´Eivissa, del terme municipal de Sant Josep de sa Talaia. Situat a l´extrem S de l´illa, limita a l´O amb es Cubells, al NO amb Sant Josep de sa Talaia, al N i NE amb Sant Jordi de ses Salines i a l´E i al S abraça la mar. És format per les véndes des Racó des Jondal, de Can Llaudis, de sa Canal, de sa Torre de sa Sal Rossa i de la Revista, amb una superfície total de devers 23,5 km2. La població total és de 1.277 habitants segons les dades de la revisió del padró municipal de 2009. Tota l´extensió de Sant Francesc, excepte l´àrea de l´aeroport i algunes terres de l´interior, ha estat qualificada l´any 2001 com a parc natural (Parc Natural de ses Salines d´Eivissa i Formentera ).

Societat
Des de sempre, la vida dels habitants de Sant Francesc de s´Estany s´ha desenvolupat al voltant de l´explotació de les salines. La majoria dels seus homes han treballat per a l´empresa de la sal. Quan a final del s XIX se´n va fer càrrec la Salinera, empresa de capital mallorquí, s´inicià un procés de modernització de la producció, per a la qual es necessitava molta mà d´obra. Antigament els pagesos, per la causa que fos (casar-se, una mala collita agrícola, iniciar unes millores a la hisenda, despeses imprevistes...), acudien a la collita de sal, que solia iniciar-se a mitjan mes d´agost i solia durar uns dos mesos. S´organitzaven per colles, que eren grups formats per gent del mateix poble, i s´instal·laven de manera molt precària a qualsevol lloc, com podria ser davall unes figueres o en barraques fetes amb branques de pins. Però els obrers que s´encarregaven de les feines de manteniment, com la conservació de les motes i de les parets dels estanys, els ferrers, els fusters, els mestres d´aixa i tots els oficis més especialitzats, les tasques dels quals es desenvolupaven al llarg de tot l´any, eren del poble o bé del proper de Sant Jordi. Les fèrtils terres del pla de ses Salines tenien bones hisendes, la majoria de les quals pertanyien a propietaris de la ciutat d´Eivissa, i així cal apuntar les de can Pere Arabí i can Miquelet, posteriorment coneguda com can Miqueleta des Pou, que havien pertangut a la família Palau; es Prat d´en Fita, propietat a final del s XIX d´Antoni Prats, home de negocis i navilier i que també havia estat director del col·legi de segona ensenyança d´Eivissa; també hi havia can Llaudis, amb una torre, que fou enderrocada quan s´aixecà l´aeroport; sa Torre Blanca, de la qual no es té record de la torre que li dóna nom, ses Moreres, etc. A la vénda de sa Canal, la Salinera obrí una escola, sembla que primerament era per atendre els jornalers més joves de l´empresa i després ja fou per als fills dels treballadors i dels vesins de la contrada. Aquesta escola, instal·lada en un edifici de la Salinera, a pesar de trobar-se a sa Canal, sempre va rebre el nom d´escola de la Revista. Tancà a començament del s XXI. Segons l´estudi de Josep Marí Ribas sobre l´ensenyament al municipi de Sant Josep de sa Talaia, les escoles públiques per a nens i nenes foren creades el 1927 i des del primer moment foren ateses pel matrimoni de mestres format per Bernardino Martínez Bisbal i Rosario Benavent Benavent fins al 1936; després han passat per aquesta escola altres mestres com Joan Tur Riera “des Sereno”, Manuel Ferrer Roig “de s´Aniseta” o Marià Villangómez. Dels locals llogats per l´ajuntament era per a nenes la casa coneguda com can Blai, que desaparegué amb la construcció de l´aeroport, i per a nens, una sala de can Maseuet o can Rotes, vora l´església parroquial. El mestre Martínez Bisbal va organitzar, a més, una escola nocturna i col·laborà en la celebració de colònies per a escolars de les Pitiüses a sa Sal Rossa. Les botigues més antigues són les de Can Macià, una casa vella vora la rotonda d´arribada a sa Canal i que el 2011 funciona com a restaurant i pensió; tenia també servei de bar, com era tradicional als pobles. Més endavant també s´establí botiga a Ca na Salvadora, vora el Guafe, on abans ja hi havia hagut l´economat que la Salinera tenia per als seus empleats i que fou regentat durant anys per “Pep Savina”. També hi va haver una botiga a Can Maseuet, al costat de l´església; aquesta casa també es coneixia com can Rotes i Pep Roselló estava al front de la botiga. En una casa a ponent de les oficines de la Salinera hi hagué durant molts d´anys un quarter de la Guàrdia Civil, en especial per atendre els vaixells estrangers que arribaven per carregar sal; es tancà els anys seixanta del s XX. Alguns dels habitants del poble alternaven les feines de pagès o de saliners amb la pesca i així alguns tenien escars on guardar petites embarcacions a llocs com la Xanga, sa Torre, sa Caleta o es Jondal i era freqüent que intercanviassin peix per productes d´hort, en especial patata. Entre els darrers anys trenta i els seixanta, al cim des Corb Marí, més conegut pels saliners com el puig de Baix, hi hagué instal·lades dues peces d´artilleria, amb una petita dotació de soldats; hi ha qui diu que aquestes peces estaven destinades al vaixell Malaspina, però com que eren massa grans, no les podia suportar. A final dels anys cinquanta s´acordà l´inici de les obres de l´aeroport (durant la guerra ja n´havia funcionat un de militar) i el 1958 començaren les obres; el lloc escollit eren terres de la vénda de Can Llaudis , al seu extrem de ponent, vora la platja des Codolar i d´aquí ve el nom d´aeroport des Codolar (Codolar, aeroport des ). Les successives ampliacions, que s´hagueren de fer necessàriament cap a llevant, ocuparen les millors terres agrícoles i ocasionaren la desaparició de diversos elements patrimonials. Els torrents que duien les aigües de les muntanyes del nord del pla de Sant Jordi foren desviats cap as Codolar; també els camins que permetien la comunicació als habitants de la vénda des Racó des Jondal i de part de Can Llaudis, que varen veure molt complicat poder arribar a la seua església, per la qual cosa passaren a servir-se de la més propera de Sant Jordi. Alguns dels habitants passaren a treballar a les noves instal·lacions aeroportuàries. Amb l´arribada del turisme de masses les dues grans platges del poble, la de Migjorn o de sa Trinxa i la des Cavallet, es començaren a explotar turísticament i són de les més concorregudes de l´illa; pel mateix temps es començà a parcel·lar bona part del canal de Can Salines i el de Can Maians, amb la construcció de multitud de cases unifamiliars, moltes propietat d´estrangers. [FCC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments