Sant Francesc de s´Estany

Sant Francesc de s´Estany Poble i parròquia de l´illa d´Eivissa, del terme municipal de Sant Josep de sa Talaia. Situat a l´extrem S de l´illa, limita a l´O amb es Cubells, al NO amb Sant Josep de sa Talaia, al N i NE amb Sant Jordi de ses Salines i a l´E i al S abraça la mar. És format per les véndes des Racó des Jondal, de Can Llaudis, de sa Canal, de sa Torre de sa Sal Rossa i de la Revista, amb una superfície total de devers 23,5 km2. La població total és de 1.277 habitants segons les dades de la revisió del padró municipal de 2009. Tota l´extensió de Sant Francesc, excepte l´àrea de l´aeroport i algunes terres de l´interior, ha estat qualificada l´any 2001 com a parc natural (Parc Natural de ses Salines d´Eivissa i Formentera ).


Geografia

Espai físic

Sant Francesc de s´Estany és el resultat de diferents processos geològics que ha patit durant 223 milions d´anys i l´han definit amb costes escarpades, relleus interiors i, sobretot, per les salines, de gran importància per als pitiüsos. Pertany quasi totalment a la unitat d´Eivissa. Els materials són del cretaci (entre 140 i 65 milions d´anys) i del terciari (entre 23 i 11 milions d´anys). En el quaternari (des d´1,7 milions d´anys fins a l´actualitat) tots els processos geològics han acabat modelant el relleu tal com es mostra al s XXI.

Bona part del territori és planer, ja que per tota la zona central del poble s´estén l´ampli pla de ses Salines , que va descendint d´altitud de N a S fins que s´arriba a tota l´àrea dels estanys saliners, ja a nivell de la mar; a l´O hi ha la regió Grossa i a l´E, els estanys de sa Sal Rossa. És una zona formada per terres d´al·luvió, amb una rica agricultura, tal vegada la més fecunda de l´illa, amb multitud d´hisendes, moltes pertanyents a famílies benestants de la ciutat d´Eivissa, amb abundància d´aigües subterrànies poc profundes que permetien ser extretes amb sénies i molins aiguaders, fet que caracteritzava el paisatge del pla agrícola de Sant Jordi.

La construcció de l´aeroport de l´illa (Codolar, aeroport des ), a final dels anys cinquanta del s XX, i les seues posteriors ampliacions han ocupat bona part d´aquestes terres, que eren el nucli de la vénda de Can Llaudis. Únicament queda una franja agrícola entre l´aeroport i el prat i els estanys, que els primers anys del s XXI ha estat en part sembrada per un celler que té la seu al pla de Portmany, en una prova per obtenir raïm de qualitat excel·lent.

Les franges en forma de tómbol de la platja d´en Bossa i de la platja des Còdols (el tram anomenat Santvertesc ) uneixen el pla de ses Salines amb el puig des Corb Marí , a l´E, i el puig des Falcó , a l´O. El primer arriba als 160 m d´altitud (en el punt anomenat també puig de Baix), mentre que el segon arriba als 136 m, tot i que amb diversos cimerols secundaris que superen els 100 m (el cap des Falcó, el puig de Can Batlès, sa Penya Roja o es Trencats ), alguns formant espectaculars penya-segats sobre la mar.

Al S del Corb Marí i a l´E del puig des Falcó s´estén una altra zona d´estanys, l´anomenada regió Petita, tancada al seu torn per les franges arenoses de la platja des Cavallet i la platja de Migjorn, amb formacions dunars de gran rellevància que arriben a elevar-se prop de 15 m sobre el nivell de la mar.

A l´extrem NO hom troba una altra plana, la des Jondal, de menor extensió però intensament aprofitada sembla que des de temps antics (s´hi ha trobat una important densitat de restes d´època púnica ençà); queda tancada pel N i E pel conjunt d´elevacions del puig d´en Pelleu , que arriba als 241 m d´altitud al seu punt més elevat, però amb altres cimerols secundaris per damunt dels 200 m; cap al S s´allarga fins a la vora de la mar, amb el puig de Can Toni Fita (132 m). Aquesta plana queda tancada al S pel puig des Jondal, de 160 m d´altitud màxima.

La línia de costa s´inicia, al seu extrem O, a la desembocadura del torrent des Jondal, formant la zona de costa baixa coneguda com es port des Jondal (o, simplement, es Jondal). Seguint cap a l´E la costa s´eleva bruscament pels penya-segats del puig des Jondal, destacant la llarga punta del mateix nom que el puig forma en arribar a la mar. A continuació hi ha una àmplia raconada, oberta cap a migjorn, anomenada es Bol Nou (tot i que un petit tram arenós sovent es coneix amb el nom impropi de “platja de sa Caleta”). Aquesta raconada queda tancada per l´E per la petita península de la punta de sa Caleta, que al seu torn tanca, pel S, el petit port de pescadors de sa Caleta. És damunt aquesta península que es troben les restes del poblat fenici de sa Caleta, que s´ha interpretat com el primer assentament d´aquesta cultura a les Pitiüses.

Seguint cap a l´E, hi ha un tram de costa d´esglaó, amb petites raconades (la cova de ses Dones ) i petites puntes (la de Can Toni Fita) fins que hom arriba a la platja des Codolar, on la direcció predominant passa a ser la N-S. Aquesta platja, característica per les pedres arrodonides que li donen nom, és tan llarga que els seus sectors reben diversos noms (de N a S: s´Amarador, es Arenals, sa Màquina des Còdols, es Santvertesc i es pont de Baix). A partir del pont de Baix la costa s´eleva i apareixen els tallserrats de ses penyes Roges , que arriben als 130 m d´altura a la zona des Trencats i continuen pel cap des Falcó fins a la punta de la Rama . Aquesta punta marca l´extrem S del massís del puig des Falcó; a partir d´ara la línia de costa es dirigeix cap al NE, amb penya-segats més suaus i amb una raconada destacada, el canal de s´Olla, tancada a l´E per la punta de sa Cova Llarga, fins arribar al carregador de sal de sa Canal.

Hom es torna a trobar amb un tram de costa baixa, ara arenosa, la platja de Migjorn o de sa Trinxa, que s´allarga cap al SE, amb trams de marès vora la mar, fins a la punta de ses Portes, l´extrem S de l´illa d´Eivissa i, al seu torn, extrem N dels passos des Freus . Ara la línia de costa pren la direcció S-N, primer amb la platja des Cavallet, arenosa, i després amb els penya-segats, en aquest cas suaus, del massís des Corb Marí, que tot just arriben a uns 50 m d´altitud a la zona del puig Redó. Els entrants són escassos, pot esmentar-se només cala Recuita i algun sistema càrstic de litoral, com la cova Blava.

Ja a l´extrem N d´aquest massís es forma una raconada, orientada cap a gregal però tancada en part per la punta de sa Mata i l´illa de sa Sal Rossa, amb dos petits trams de costa baixa al seu interior: la Xanga i sa Sal Rossa; a tots dos tradicionalment hi ha diversos avaradors de pescadors. Sa Sal Rossa fou també, en l´època moderna, el port on es carregava la sal, protegit per la torre des Carregador o de sa Sal Rossa, situada dalt la punta de sa Mata. Al N d´aquesta punta hi ha, just a l´inici de la platja d´en Bossa, el canal de desguàs dels estanys de ses Salines, que constitueix el límit entre Sant Francesc de s´Estany i Sant Jordi de ses Salines.


Hidrografia

Com a tota Eivissa, la xarxa hidrogràfica a Sant Francesc de s´Estany és de tipus d´escorrentia, és a dir, que els torrents estan secs durant la major part de l´any, però en èpoques de grans pluges es pot veure baixar aigua. Tots els torrents, tret de les canalades que baixen des Corb Marí i del puig des Falcó, circulen de N a S en direcció a la mar.

A l´O, en el límit més occidental de la parròquia, hi ha el torrent des Jondal, que forma una àmplia llera on fins al s XX circulava abundant aigua deixant fins i tot una petita zona de llacuna litoral darrere de les dunes de la costa, de la qual queden com a testimoni àmplies àrees de canyissar. Provinent del coll des Jondal, es troba un afluent d´aquest torrent amb el nom de canal Rosari . Al S d´aquest sector, concretament a sa Caleta, arriba el torrent amb el mateix nom, que recull les aigües d´una part de la plana des Jondal. A la part més oriental de la vénda des Racó des Jondal hi ha dos torrents: el de Can Font (també anomenat de sa Cova Santa), que recull les aigües dels vessants del puig d´en Pelleu i desemboca a la platja des Còdols, i el torrent anomenat de sa Font des Taronger, que recull les aigües d´un gran sector de les muntanyes centrals de l´illa (com el puig Gros), circula cap al S i acaba morint als aiguamolls de ses Salines, encara que fou desviat artificialment cap a la platja des Còdols.

A la part central del poble són característics els desviaments de cursos hidrològics que s´han fet al llarg del temps cap a la mar perquè les aigües dolces no intervenguessin en el procés d´obtenció de la sal. Abans, els torrents circulaven de N a S, provinents dels puigs on aboquen els estanys (que abans eren aiguamolls naturals on s´anaven dipositant al·luvions de les torrenteres); amb els canvis s´ha arribat a les salines tal com es coneixen a principi del s XXI. El torrent de sa Font des Taronger també fou desviat en construir-se l´aeroport: antigament desembocava a l´estany Roig, fet que causava greus perjudicis a la indústria salinera i, segons un projecte de l´enginyer Eugeni Molina, fou desviat els últims anys del s XIX. A començament del s XXI, una ampliació projectada de les instal·lacions de l´aeroport pot significar una nova desviació d´aquest torrent més cap al N. A la banda oriental de l´aeroport, hi ha el torrent que prové des Rafal Trobat i mor als estanys de sa Sal Rossa, el qual rep multitud de noms.

Al S de la parròquia, i a causa dels forts pendents, es formen diversos petits torrents: el canal de s´Olla, que porta aigua en casos excepcionals de grans pluges, i el canal des Carbó, que a l´igual del petit canal de Can Manyà no es poden considerar torrents. A la zona des Corb Marí s´ha de destacar que, cap al N, circula el torrent de la Xanga fins acabar a la cala amb el mateix nom i al SO hi ha dues canalades obertes: la de Can Salines i la de Can Maians, que té especial interès perquè l´home hi ha pogut fer amplis abancalaments per a usos agrícoles en terrenys relativament planers. Des dels cims cap a l´E es forma el torrent des Corb Marí.

L´àrea humida de ses Salines és la més important de tota l´illa d´Eivissa; s´estén entre les véndes de sa Canal, de la Revista, de Can Llaudis i de sa Torre de sa Sal Rossa. Els estanys ocupen la part més baixa del pla de ses Salines, amb una superfície de 400 ha i separats de la mar pels cordons litorals que formen les platges des Codolar, es Cavallet, Migjorn i d´en Bossa. Les salines es troben entre conjunts elevats: es Corb Marí a l´E i el puig des Falcó a l´O. La seua condició geogràfica i climàtica ha propiciat una explotació salinera des de molts segles enrere i ha estat la principal font econòmica de l´illa. Tota aquesta àrea ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco (1999) i Parc Natural pel Parlament Balear (2001).

Les aigües subterrànies són abundants per bona part del poble; a tot el pla un ampli aqüífer obert en garanteix el subministrament, tot i que la sobreexplotació ha suposat que en algunes zones, més enllà de les proximitats dels estanys, s´hagin salinitzat. L´extracció es feia principalment amb sénies i molins. Els pous es troben bàsicament en els vessants dels puigs, com el pou d´en Benet, el de Can Salines o el des Carbó, encara que no hi són gaire abundants. En algun cas també es construïen aljubs que havien arribat a ser ben importants, com el de la Revista, per al servei dels treballadors de les salines.


Clima

El clima característic d´aquest poble és el mediterrani sec, amb tendència cap a l´aridesa, amb hiverns suaus i estius càlids, ben bé com a la resta de l´illa. Les pluges es concentren als equinoccis i a l'hivern; a l´estiu hi ha sequera. La temperatura mitjana anual es troba al voltant dels 17 o 18º C amb una oscil·lació tèrmica d´uns 15º C. A l´ hivern les temperatures no baixen de 10º C i se situen a escassos graus més amunt i a l´estiu ronden entre 28 i 30º C. Pel que fa a les precipitacions, són més bé escasses, entre 300 i 350 mm/any, ja que les zones costaneres situades al S són propenses a un tipus d´aridesa molt proper a la regió SE peninsular. Hi predominen els vents de component E i SE durant bona part de l´any; el ponent hi predomina a l´hivern.


Vegetació i sòls

Al centre de la parròquia els sòls són bàsicament al·luvials i amb una taxa elevada de fertilitat. Les zones properes als estanys són més de tipus salí ja que el terreny és fortament salinitzat (zona anomenada es Prat). La vegetació natural d´aquesta zona és halòfila i s´hi troben espècies com jonqueres, solseres, esparregueres... A les dunes arenoses, molt prop de la mar, hi ha algunes gramínies i savines arbustives. Més a l´interior d´aquesta zona hi ha major quantitat de savines, a més de pins i alguns tamarells; a la vora del torrent de sa Font des Taronger hi ha fins i tot un petit ecosistema de brolles i al N de l´aeroport és escassa la vegetació perquè la zona està molt humanitzada.

A la zona O del poble la vegetació està més desenvolupada i els seus sòls són més profunds. La vegetació natural ocupa les parts elevades amb pins i sotabosc; als voltants del torrent des Jondal destaquen els canyissars i a les dunes de la platja des Còdols, els savinars.

Al SO del poble la vegetació natural ocupa quasi tota la vénda de sa Canal. Abunden les mates, les estepes i els ginebres amb molta presència de pins. Els sòls d´aquesta zona són de tipus calcari, terra prima al voltant del puig des Falcó, mentre que els més propers a les dunes són de tipus arenós i a prop dels estanys hi ha una estreta franja de sòls salins o solontxacs.

A la part E de la parròquia, exceptuant les zones properes als canals i torrents, els sòls són molt pobres i amb pregones crostes calcàries. Quasi tota la part E està recoberta de vegetació natural exceptuant les zones urbanitzades. A tota la zona abunden els boscos de pins amb sotabosc format per estepes, romanins, cepells, etc. Després hi ha plantes específiques molt prop dels estanys que suporten la salinitat, com és el cas de les salicòrnies i les jonqueres, i savines a la zona dunar des Cavallet, al S del poble.


Transformacions de l´espai

A tot el poble hi ha hagut modificacions superficials causades per la mà de l´home, però el cas més significatiu és l´aeroport. Situat a la vénda de Can Llaudis, va ocupar algunes de les millors hisendes agrícoles de l´illa, amb bona terra i aigua potable a poca profunditat.

A més, la progressiva salinització de les aigües a causa de la sobreexplotació dels aqüífers també ha minvat la qualitat de la terra de la zona; a posteriori, ha comportat que aquesta zona sigui irrellevant agrícolament.

Altres casos són els desviaments de cursos hidrològics, tant per la construcció de l´aeroport com per evitar barrejar l´aigua dolça de pluges amb la dels estanys, acció que dificultava el procés d´obtenció de la sal, i també l´ocupació humana a la vora de les dunes, que està provocant la desaparició de la vegetació més baixa (borró, lliri de mar) i de grans extensions de terres agrícoles.

A començament del s XXI també ha tengut un fort impacte sobre el territori la construcció de la nova carretera de l´aeroport.


Demografia

A Sant Francesc de s´Estany no hi ha un nucli central de població. Tradicionalment el poblament ha estat dispers, amb cases repartides per tot el territori, tot i que amb una major densitat a les àrees planes, per la major fertilitat de les terres.

A partir de l´aprovació de les Normes subsidiàries de l´Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia de l´any 1987 varen aparèixer diverses zones urbanes: Can Frígoles i altres finques que es parcel·laren de la vorera N de la carretera de l´aeroport, un nucli a l´E de l´església de Sant Francesc, un altre a la finca de can Maians, al vessant SO del massís des Corb Marí, i els vells nuclis saliners de la Revista i sa Canal. Tret d´aquests dos darrers, la resta ha tengut un fort desenvolupament durant les darreres dècades del s XX, sovent primer com a segona residència d´estrangers i, posteriorment, molts d´habitatges s´han transformat en primeres residències, habitades tot l´any.

En algunes zones rústiques també es produeix important densificació dels habitatges, com al llarg de la carretera de sa Caleta. Vora la platja des Còdols, just al N de l´aeroport, també hi ha dos grans edificis plurifamiliars (coneguts com Apartaments Don Pepe). En altres zones, en canvi, la densitat d´habitatges és molt baixa; a part de les àrees elevades, destaca en aquest sentit la franja de terra entre l´aeroport i els estanys saliners, on només destaca la vella casa de can Toni Rei, amb torre de refugi inclosa.

Sa Canal s´originà per les necessitats de la companyia explotadora de les salines, que edificà habitatges per als seus empleats, oficines, magatzems i tallers per a la seua maquinària; va arribar a ser com un petit poble amb economat per tal de subministrar queviures tant als treballadors saliners que hi vivien com a les tripulacions dels vaixells que anaven a carregar-hi sal. Tenia també un petit quarter de carrabiners; els primers anys del s XXI la mecanització de les tasques de recollida i d´embarcament de la sal fa que els saliners siguin molt pocs.

La Revista és un petit nucli de població format a partir del s XVIII per donar habitatge als treballadors de les salines, amb un petit oratori dedicat a sant Carles i un gran aljub i una cisterna, tot per a ús dels saliners d´altres temps. Un altre oratori, inicialment també per als saliners i dedicat a sant Francesc de Paula, és el que es convertí amb el temps en l´església parroquial, que no arribà mai a ser substituït per un temple de majors dimensions tot i que es plantejà diverses vegades al llarg del s XIX i a l´inici del XX.

Dels 1.277 habitants que s´assenyalen en la revisió padronal corresponen a l´any 2009, 681 són homes i 596 dones, probablement per la influència del factor immigratori, que és molt destacat, com indiquen les xifres sobre l´origen de la població: tan sols un 39,6 % (506 persones) és nascuda a les illes Balears, mentre que un 26,7% (341) és nascuda a la resta de l´Estat i un 33,7 % (430) prové de l´estranger; d´aquestos darrers, una bona part són ciutadans europeus que han fixat la seua residència en alguna de les cases construïdes en les zones urbanes situades a l´interior del Parc Natural, especialment a Can Maians.

El creixement de la població s´ha produït essencialment les dues darreres dècades del s XX. De fet, les xifres del s XIX indiquen que era el poble menys poblat de l´illa, amb només 362 habitants l´any 1885. El 1975 la xifra no havia augmentat gaire: 500 habitants. Però en només 15 anys s´havia duplicat: 1.051 habitants segons el cens de 1991. Des d´aleshores no ha parat d´augmentar, ja més moderadament.


Activitats econòmiques

Sant Francesc de s´Estany ha estat sempre un poble on ha predominat l´agricultura enfront d´altres activitats. Aquesta agricultura sempre ha estat de subsistència i de caràcter familiar; les darreres dècades del s XX s´ha convertit en una activitat sobretot a temps parcial. Com a tota l´illa, l´agricultura predominant ha estat de secà dins un clima mediterrani càlid en què es practica la coneguda trilogia mediterrània: cereals, vinya i olivera i, de tant en tant, arboricultura de secà constituïda per ametllers, figueres i garrovers.

A tota la parròquia es coneixen totes aquestes característiques, en major o menor mesura, amb una agricultura extensiva i algunes àrees d´especial interès, especialment les properes als canals, com és el cas dels canals des Carbó, de Can Manyà i de Can Salines, entre altres. D´altra banda, també hi ha petits horts al voltant de les cases per a l´autoconsum.

El sistema de tinença solia ser la parceria (els majorals que treballaven la terra i entregaven la meitat de la collita als senyors, generalment de Vila).

La ramaderia, en franca recessió, és una activitat complementària a les tasques agrícoles, amb petits ramats familiars d´ovelles i cabres, i amb gallines i el porc per fer la matança. La pesca també ha tengut la seua importància, com a activitat complementària de la pagesia, o fins i tot com a activitat professional (fins als darrers anys del s XX). Els ports de pescadors més destacats són els de sa Sal Rossa, la Xanga, sa Canal, s´Amarador i, sobretot, sa Caleta.

La perifèria del territori contrasta amb la producció que es fa a l´interior, especialment a les zones properes a l´aeroport. Per la seua importància a l´hora de ser la porta principal del tràfic internacional, moltes empreses s´han situat al llarg de la carretera que hi condueix. A més, aprofiten que fos declarada zona industrial per l´Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia. En la majoria dels casos es tracta de magatzems. Només es pot destacar alguna petita zona de producció, com a la carretera que comunica l´aeroport amb la carretera de Sant Josep o la que prové de Sant Jordi, amb presència testimonial d´alguns negocis d´alimentació, tallers, bars, etc. La zona més propera a l´àrea de ses Salines d´ençà la seua mecanització es va enfocar més cap al sector terciari, sobretot al llarg de les platges.

El turisme ha passat a ser l´activitat econòmica bàsica, més que pels establiments hotelers (només n´hi ha un, a la zona de sa Canal), per la gran atracció que suposen les platges i el Parc Natural de ses Salines. Entre les platges destaquen les de Migjorn i es Cavallet, però també cal esmentar-ne altres, com es Còdols, es Bol Nou o es Jondal. La peculiaritat d´aquestes platges, la seua localització i les seues aigües fan que cada any siguin les més escollides pel turisme. Va tenir molta importància en aquest indret la construcció de l´aeroport a final dels anys cinquanta del s XX, ja que facilità el trànsit massiu de passatgers a l´illa.

Pel que fa a la zona més al N de la parròquia es completa amb algun bar i alguna petita botiga de queviures, mentre que al S és més freqüent la proliferació de comerços dedicats al turisme, com és el cas de quioscos de platges, botigues de souvenirs, restaurants, etc., a causa de la seua proximitat a les zones de platges.


Ordenació territorial

Pràcticament totes les terres situades al S de l´aeroport, les aigües circumdants, així com una franja costanera que s´allarga cap al N fins a incloure la punta de sa Caleta formen part del Parc Natural de ses Salines d´Eivissa i Formentera. El Pla d´ordenació dels recursos naturals i el Pla rector d´usos i gestió del Parc en delimiten els usos permesos, condicionats i prohibits. Al seu interior, es mantenen alguns espais urbans (Sant Francesc, la Revista i sa Canal), mentre que la resta del sòl és rústic protegit, en diferents graus segons la importància ecològica de cada lloc (la zona amb major protecció correspon als estanys i al massís del Cap des Falcó).

Cal mencionar també com a protegit el puig des Jondal, que fou inclòs dins una àrea natural d´especial interès (ANEI). Ses Salines i el poblat fenici de sa Caleta formen part de la declaració d´Eivissa com a Patrimoni de la Humanitat. Al N de l´aeroport, i tret de la franja costanera que s´ha esmentat, els terrenys són sòl rústic comú i sòl rústic forestal, amb la franja de sòl urbà residencial i industrial al llarg de la carretera. [BMC]


Història

El territori que conforma el poble de Sant Francesc de s´Estany és dels primers que fou ocupat per l´home; hi ha els monuments prehistòrics de can Sergent, amb sepulcres megalítics, i el puig des Jondal, amb una murada defensiva, ambdós datats de l´edat del bronze. També d´aquesta edat són les troballes de destrals de bronze en un lloc no ben precisat de ses Salines. Cal apuntar, especialment, l´assentament d´època púnica de sa Caleta, a la vénda des Racó des Jondal. També ben prop d´aquest indret són els jaciments arqueològics de ca n´Úrsul i des Jondal, també púnics. Cal esmentar també els assentaments rurals púnics i romans de can Joanet, ca na Jondala i ca na Damiana i la construcció circular del puig Redó.

Amb tot això, el que crida més l´atenció és la manca de restes arqueològiques en terres més properes als estanys, ja que s´hi dóna com a segura l´explotació salinera des dels primers temps. Les primeres notícies escrites de l´explotació de la sal són dels s XII i XIII i són dels geògrafs musulmans al-Zuhri i al-Himyari, que testimonien la importància que tenien en aquells moments les salines d´Eivissa. A partir de la conquista catalana de 1235 ja es tenen informacions més completes i així, encara que els estanys es trobaven dins del territori del quartó que li dóna nom —quartó de ses Salines, que va correspondre a Guillem de Montgrí—, els estanys restaren indivisos, ja que no era possible repartir-se la unitat d´explotació i foren un dels llocs dels anomenats de jurisdicció comuna, en què els beneficis i les càrregues es dividien proporcionalment entre els consenyors segons l´aportació feta en la conquista de les illes.

Cal encara un estudi aprofundit de la molta documentació que es custodia a l´Arxiu Històric Municipal d´Eivissa, com els llibres del guardià de la sal i de l´escrivà de la sal i d´altres, tant de l´illa com de fora. En tota la documentació medieval sempre consta el nom de l´estany per referir-se a tota la zona d´extracció de la sal, que en aquells moments devia limitar-se a una zona molt reduïda; l´interès a augmentar la superfície i la millora dels mètodes varen fer que s´iniciassin obres de compartimentació dels estanys en porcions més petites i més rendibles que el gran estany.

La Guerra de Successió va significar un canvi total en la manera d´explotar-les, ja que passaren a dependre, a partir de 1716, de la Reial Hisenda.

Les feines d´extracció eren realitzades per pagesos venguts de tots els indrets de l´illa, que necessitaven una ajuda econòmica extra i hi acudien una vegada acabat l´any agrícola pel que fa als cereals. A mitjan agost, quan s´iniciava la collita, els pagesos havien aixecat eres i començava un moment de poques feines al camp. Dels primers temps posteriors a la conquista catalana se sap que els treballadors que anaven a recollir sal celebraven una missa, primer a la parròquia de Santa Maria d´Eivissa i després en celebraven una altra a Sant Jordi.

Tot i haver-se dit missa de campanya per als traients des de molt antic vora l´Estany en temps de l´extracció de la sal, no fou fins als primers anys del s XVIII quan la Universitat d´Eivissa es decidí a construir un petit oratori annex a l´anomenada Casa de l´Estany. Segurament aquesta edificació donà pas a la que hi ha a començament del s XXI, una mica més gran, durant la segona meitat del dit segle, quan les salines eren ja propietat de la corona. L´escut reial (de Castella i Lleó) de la façana, tallat en pedra viva, dóna la data de 1771. S´ha de suposar que l´advocació de sant Francesc de Paula fou l´original, i que la conservà en erigir-se la parròquia el 1785. Amb tot, segons un inventari de llavors, el retaulet que estava a l´altar major mostrava un quadre dedicat a sant Ignasi de Loiola.

Aleshores el primer bisbe de la diòcesi, Manuel Abad y Lasierra, segregà part del territori de Sant Jordi i establí, per a l´assistència espiritual dels més de 500 treballadors de la Reial Fàbrica de les Salines, una parròquia que havia d´anar a càrrec de les rendes de la Reial Hisenda. A les cases del terme, només hi vivien tot l´any 170 persones el 1787. El nou temple i el poble que l´havia de voltar, malgrat la insistència dels bisbes al rei, mai no arribaren a fer-se. Aquesta i altres mancances feren plantejar a les autoritats eclesiàstiques del s XIX la conveniència de suprimir la parròquia. Més endavant, la vida del poble quedà seriosament trastocada per la instal·lació de l´aeroport, el qual el dividí irremissiblement en dues meitats. A això se sumà no tenir capellà resident propi des de 1972 ençà, quan se´n féu càrrec el rector de Sant Jordi.

El 2007 es rehabilità la ruïnosa casa parroquial amb la intenció d´instal·lar-hi un centre d´interpretació del Parc Natural de ses Salines. Dins el seu terme es troba la capella de la Revista, edificada també durant el s XVIII, el 2011 en desús, propietat de Salinera Española, dedicada en principi a sant Carles Borromeu i, des dels anys cinquanta del s XX, a la Mare de Déu de Fàtima. A l´inici de la Guerra Civil Espanyola el temple fou saquejat i pràcticament tot el seu contengut cremat. D´un cert mèrit només s´han conservat la campana, que sens dubte prové d´un vaixell, fosa a Amsterdam al s XVIII per Pieter Seest; un calze almoiner de plata, de factura francesa, donat pel rei Alfons XIII a final del s XIX, i la imatge del titular, talla en fusta policromada de l´escultor mallorquí Miquel Sacanell, obrada i beneïda abans d´acabar-se l´esmentada guerra. [FTP]

Dins dels límits del poble cal esmentar alguns elements patrimonials com la torre de defensa costanera de ses Portes , de la darreria del s XVI, aixecada amb la finalitat de protegir el pas des Freus i també els treballadors de les salines, i la torre de sa Sal Rossa, amb una funció semblant. També s´hi troben diferents torres predials que tenien la funció de servir de refugi davant d´atacs externs, que en aquest indret eren ben freqüents a causa de la gran quantitat d´homes que havien d´acudir a la collita de la sal.

En peu el 2011 resten la torre de Can Toni Rei, la de Can Savines, la de Can Font i la de Can Damià d´en Savines; d´altres han desaparegut amb el pas del temps, unes com la de Can Llaudis, a causa de la construcció de l´aeroport, i altres, com la de sa Torre Blanca, amb el pas del temps.

L´explotació que va fer la corona de les salines era molt deficient, fins que el 1871 es va constituir a Palma l´Empresa de la Fàbrica de la Sal d´Eivissa, amb un capital social de 2.250.000 pessetes; el 15 accionistes eren tots mallorquins. De la mà de l´enginyer de mines Eugenio Molina l´empresa va iniciar un pla d´actuacions molt ambiciós, amb la modernització de les instal·lacions i un augment de la producció. [JMC/EEiF]


Societat

Des de sempre, la vida dels habitants de Sant Francesc de s´Estany s´ha desenvolupat al voltant de l´explotació de les salines. La majoria dels seus homes han treballat per a l´empresa de la sal. Quan a final del s XIX se´n va fer càrrec la Salinera, empresa de capital mallorquí, s´inicià un procés de modernització de la producció, per a la qual es necessitava molta mà d´obra.

Antigament els pagesos, per la causa que fos (casar-se, una mala collita agrícola, iniciar unes millores a la hisenda, despeses imprevistes...), acudien a la collita de sal, que solia iniciar-se a mitjan mes d´agost i solia durar uns dos mesos. S´organitzaven per colles, que eren grups formats per gent del mateix poble, i s´instal·laven de manera molt precària a qualsevol lloc, com podria ser davall unes figueres o en barraques fetes amb branques de pins. Però els obrers que s´encarregaven de les feines de manteniment, com la conservació de les motes i de les parets dels estanys, els ferrers, els fusters, els mestres d´aixa i tots els oficis més especialitzats, les tasques dels quals es desenvolupaven al llarg de tot l´any, eren del poble o bé del proper de Sant Jordi.

Les fèrtils terres del pla de ses Salines tenien bones hisendes, la majoria de les quals pertanyien a propietaris de la ciutat d´Eivissa, i així cal apuntar les de can Pere Arabí i can Miquelet, posteriorment coneguda com can Miqueleta des Pou, que havien pertangut a la família Palau; es Prat d´en Fita, propietat a final del s XIX d´Antoni Prats, home de negocis i navilier i que també havia estat director del col·legi de segona ensenyança d´Eivissa; també hi havia can Llaudis, amb una torre, que fou enderrocada quan s´aixecà l´aeroport; sa Torre Blanca, de la qual no es té record de la torre que li dóna nom, ses Moreres, etc.

A la vénda de sa Canal, la Salinera obrí una escola, sembla que primerament era per atendre els jornalers més joves de l´empresa i després ja fou per als fills dels treballadors i dels vesins de la contrada. Aquesta escola, instal·lada en un edifici de la Salinera, a pesar de trobar-se a sa Canal, sempre va rebre el nom d´escola de la Revista. Tancà a començament del s XXI.

Segons l´estudi de Josep Marí Ribas sobre l´ensenyament al municipi de Sant Josep de sa Talaia, les escoles públiques per a nens i nenes foren creades el 1927 i des del primer moment foren ateses pel matrimoni de mestres format per Bernardino Martínez Bisbal i Rosario Benavent Benavent fins al 1936; després han passat per aquesta escola altres mestres com Joan Tur Riera “des Sereno”, Manuel Ferrer Roig “de s´Aniseta” o Marià Villangómez. Dels locals llogats per l´ajuntament era per a nenes la casa coneguda com can Blai, que desaparegué amb la construcció de l´aeroport, i per a nens, una sala de can Maseuet o can Rotes, vora l´església parroquial. El mestre Martínez Bisbal va organitzar, a més, una escola nocturna i col·laborà en la celebració de colònies per a escolars de les Pitiüses a sa Sal Rossa.

Les botigues més antigues són les de Can Macià, una casa vella vora la rotonda d´arribada a sa Canal i que el 2011 funciona com a restaurant i pensió; tenia també servei de bar, com era tradicional als pobles. Més endavant també s´establí botiga a Ca na Salvadora, vora el Guafe, on abans ja hi havia hagut l´economat que la Salinera tenia per als seus empleats i que fou regentat durant anys per “Pep Savina”. També hi va haver una botiga a Can Maseuet, al costat de l´església; aquesta casa també es coneixia com can Rotes i Pep Roselló estava al front de la botiga.

En una casa a ponent de les oficines de la Salinera hi hagué durant molts d´anys un quarter de la Guàrdia Civil, en especial per atendre els vaixells estrangers que arribaven per carregar sal; es tancà els anys seixanta del s XX. Alguns dels habitants del poble alternaven les feines de pagès o de saliners amb la pesca i així alguns tenien escars on guardar petites embarcacions a llocs com la Xanga, sa Torre, sa Caleta o es Jondal i era freqüent que intercanviassin peix per productes d´hort, en especial patata.

Entre els darrers anys trenta i els seixanta, al cim des Corb Marí, més conegut pels saliners com el puig de Baix, hi hagué instal·lades dues peces d´artilleria, amb una petita dotació de soldats; hi ha qui diu que aquestes peces estaven destinades al vaixell Malaspina, però com que eren massa grans, no les podia suportar.

A final dels anys cinquanta s´acordà l´inici de les obres de l´aeroport (durant la guerra ja n´havia funcionat un de militar) i el 1958 començaren les obres; el lloc escollit eren terres de la vénda de Can Llaudis , al seu extrem de ponent, vora la platja des Codolar i d´aquí ve el nom d´aeroport des Codolar. Les successives ampliacions, que s´hagueren de fer necessàriament cap a llevant, ocuparen les millors terres agrícoles i ocasionaren la desaparició de diversos elements patrimonials. Els torrents que duien les aigües de les muntanyes del nord del pla de Sant Jordi foren desviats cap as Codolar; també els camins que permetien la comunicació als habitants de la vénda des Racó des Jondal i de part de Can Llaudis, que varen veure molt complicat poder arribar a la seua església, per la qual cosa passaren a servir-se de la més propera de Sant Jordi. Alguns dels habitants passaren a treballar a les noves instal·lacions aeroportuàries.

Amb l´arribada del turisme de masses les dues grans platges del poble, la de Migjorn o de sa Trinxa i la des Cavallet, es començaren a explotar turísticament i són de les més concorregudes de l´illa; pel mateix temps es començà a parcel·lar bona part del canal de Can Salines i el de Can Maians, amb la construcció de multitud de cases unifamiliars, moltes propietat d´estrangers. [FCC]

Descàrregues

Col·laboradors