Sant Francesc Xavier

Sant Francesc Xavier GEO/HIST Poble i parròquia de Formentera, situat al terç de ponent i llebeig de l'illa. El seu territori abraça les véndes administratives de Porto-salè, es Brolls, es Cap, es Pi des Català, es Ca Marí-Migjorn i la Miranda-Cala Saona, que en conjunt tenen una superfície de 45.947.710 m2, equivalents a 4.595 ha. De les tres parròquies de l'illa, és la que té major extensió. Segons dades censals, l'any 2008 tenia 5.138 habitants empadronats. Limita per tramuntana i gregal amb la parròquia de Sant Ferran de ses Roques i l'estany Pudent; per ponent i migjorn, amb la mar, i per xaloc amb la parròquia del Pilar de la Mola.


Geografia

Espai físic


La creu del Pare Palau, punt de confluència de les tres parròquies de Formentera, és l'extrem oriental de la parròquia de Sant Francesc Xavier. A partir d'aquesta fita, i en el sentit de les agulles del rellotge, els límits de la parròquia continuen en direcció migjorn-llebeig fins a l'indret costaner conegut com el còdol Foradat. Des d'allí, coincideixen amb els límits geogràfics de l'illa, passant pels seus punts més meridionals (la punta des Cap de Barbaria) i els més occidentals (la punta Rasa i la punta de la Gavina), fins a arribar a la séquia de l'Estany Pudent, frontera amb la parròquia de Sant Ferran de ses Roques, havent deixat enrere la punta de sa Pedrera i l'illa de la Savina, els punts més septentrionals de la parròquia.

Des de la Séquia, els límits terrestres de Sant Francesc Xavier avancen en l'eix NO-SE seguint la riba de llebeig de l'estany Pudent fins al seu extrem S i puja en direcció xaloc cap a la barda des Molí d'en Teuet, on conflueix amb un dels anomenats camins de la Mola, que avança cap a llevant quasi en paral·lel a l'altra via, asfaltada, coneguda com el camí Vell de la Mola i situada a migjorn del límit parroquial. Les dues vies conflueixen a la zona de la barda d'en Jeroni, a partir de la qual la divisòria parroquial continua avançant cap a la Mola, travessant la carretera as Ca Marí, i en paral·lel ara amb la carretera principal PM-820, que discorre a tramuntana del terme.

Aquest darrer tram del camí Vell de la Mola fa de límit amb la parròquia de Sant Ferran de ses Roques, no està asfaltat i arriba, a les proximitats de la zona de ses Clotades, a la creu del Pare Palau. La memòria popular recorda que en algunes cases situades a migjorn del camí Vell de la Mola, a l'extrem oriental de la vénda, en zones com can Matamal o can Mestre, hi feia la salpassa la rectoria de Sant Ferran i no la de Sant Francesc. Es tractava, sens dubte, d'exigències puntuals en l'administració parroquial que no significaven cap alteració formal dels precisos límits de les parròquies. De la mateixa manera, a final del s XX, dues desenes de cases situades a tramuntana del camí Vell de la Mola en aquesta mateixa zona de la parròquia passaren a formar part de la vénda administrativa municipal des Ca Marí-Migjorn, adscrita en la seua major part a la parròquia de Sant Francesc Xavier, arran del fet que la frontera de la vénda es va establir, el 1983, no en el camí sinó en la carretera.

Els indrets més elevats de la parròquia de Sant Francesc Xavier són al Cap de Barbaria: el puig d'en Guillem (108 m), a l'O, i es Caramull (98 m), a la meitat E, ja dins la tanca d'Allà Dins; el sector de sa Mirada, amb el puig de sa Mirada (65 m) i ses Bardetes (55 m), a ponent i migjorn respectivament del nucli urbà de Sant Francesc Xavier. El territori interior situat entre els dos sectors té una altura s.n.m d'entre 35 i 50 m, i en la depressió que inicia el torrent, o més exactament canal, de Cala Saona, s'eleva uns 25-35 m. El nucli urbà de Sant Francesc Xavier es troba a 39 m s.n.m.

Els pendents són suaus en la seua baixada cap a la mar. És a la façana costanera on els desnivells poden prendre formes diverses que van des del tall abrupte a la costa baixa arenosa o platja. Així, els territoris situats a llevant i xaloc de sa Mirada tenen una altura s.n.m. que passa progressivament dels 50 m de les zones pròximes al nucli de Sant Francesc als 30-20 m de les esplanades de la vénda des Pi des Català. El mateix s'observa a la vénda de Porto-salè: l'elevació de sa Mirada inicia un pendent suau cap a les zones de Can Marroig, sa Pedrera i s'Estany, que mostren unes altures d'entre 5 i 15 m s.n.m., similars a les de la vénda des Ca Marí-Migjorn.

Alguns accidents del terreny rescaten el paisatge de la monotonia; destaca el turó on s'aixeca la torre de defensa des Pi des Català (12 m), pròxim a la platja i la serra d'en Morna, a llevant de ses Bardetes. A migjorn del puig d'en Guillem, l'altura sobre el nivell del mar del territori interior se situa per damunt dels 80 m, i només a la costa s'accentua el desnivell amb penya-segats. El litoral de Sant Francesc Xavier presenta, per tant, tot el ventall de morfologies de la costa formenterera: entre el còdol Foradat i es Mal Pas, costa baixa arenosa; entre es Mal Pas i la punta de l'Anguila, costa d'esglaó, com a transició a la costa alta de penya-segat que s'inicia a l'esmentada punta i envolta tot es Cap fins a la punta Rasa, a cala Saona.

L'alçada dels penya-segats adquireix diferents registres: la cara de llebeig de la punta de l'Anguila és de 25 m, passa a 35 m a la zona del desguàs del torrent Fondo i el racó de s'Alga, ja és de 45 m entre els torrents des Pins i des Forn i puja a 50 m a la zona coneguda com el serrat de sa Torre, al peu de la torre des Garroveret. Entre la punta des Garroveret i el torrentó de sa Torre, arriba als 60 m. A la punta des Cap té 55 m, disminueix a 40 m a la zona del desguàs dels torrents des Ras i de sa Falzia i recupera alçada al desguàs del torrent de sa Fusta: 55-60 m. A ponent arriba al seu màxim, 80 m entre la punta des Iai Martí i el racó de sa Llenya; en aquest segment de costa es troben les coves de ses Ovelles i les coves Negres, així com també els indrets costaners de s'Escaleta, s'Esglesieta, es Pont i la pedra de Tots es Sons.

A partir d'aquesta zona, l'alçada del penya-segat es redueix: 70 m al racó Blanc, 65-70 m al racó des Caragol, 55 m a ses Trinxes, 45 m a les coves des Pedragullo i de ses Xiquetes, 35 m al racó Alt, 25 m al cap Alt i, finalment, 15 m a la punta Rasa. Des d'allí, es reprèn la costa esglaonada fins a la zona de sa Pedrera. A partir del caló de s'Oli la costa passa a ser baixa i rocallosa i continua per tota la riba de l'estany des Peix, la Savina, el cavall d'en Borràs i la riba de llebeig de l'estany Pudent.


Geologia i climatologia

La base geològica sobre la qual reposa tota aquesta morfologia és recent dins del calendari geològic, com la resta de materials de l'illa, com a màxim 20-25 milions d'anys. Els materials més antics són els que constitueixen els sectors des Cap i sa Mirada, els mateixos que configuren la plataforma de la Mola. La resta són materials quaternaris, de dos milions d'anys d'antiguitat com a màxim i amb abundant crosta calcària. La climatologia se situa dins dels paràmetres del clima mediterrani, amb una tendència a l'accentuació de l'aridesa. El relleu escassament accidentat de l'illa i la influència marina fan que no hi hagi grans diferències de temperatura entre els diferents indrets.

Malgrat això, i amb totes les precaucions que calguin, s'han descrit a Formentera dues àrees climàtiques: una correspon a la major part del territori, en la qual la mitjana anual, segons els registres, estaria situada entre els 17º C i els 18º C; l'altra àrea seria la pròpia dels indrets elevats, que registren una mitjana lleugerament més baixa, de 16 o 17º C. Una d'aquestes àrees menys càlides ocuparia la meitat occidental de la plataforma des Cap de Barbaria i els territoris interiors de la vénda de la Miranda-Cala Saona, al S del nucli de Sant Francesc.

Quant a les precipitacions, a la major part de la parròquia la mitjana anual està entre els 300 i els 400 l/m2. Tanmateix, a les zones interiors de la meitat E des Cap i a les planes del S-SE del nucli urbà de Sant Francesc (es Mal Pas, Can Parra, el torrent de s'Alga) es registren mitjanes anuals entre 400 i 500 l/m2, similars a les de la Mola.


Hidrologia

Cal indicar que els dos cursos d'aigua més rellevants, el canal de Cala Saona i el torrent de s'Alga, neixen de la mateixa depressió del terreny entre es Cap i sa Mirada i desemboquen a banda i banda d'aquestes elevacions. Són, endemés, les dues conques més grans de l'illa, amb 5,62 km2 (canal de Cala Saona) i 3,65 km2 (torrent de s'Alga). Altres torrents importants són, a la cara E des cap de Barbaria i de N a S, el torrent Fondo, el de ses Estaques i el des Pins o de sa Cisterna; a la cara O, també de N a S, els torrents de sa Fusta, de sa Teia, de sa Falzia i des Ras.

Es troben també desenes de cursos d'aigua poc rellevants, anomenats torrentons o torrenteres, que han estat individualitzats a través de la toponímia: a la zona des Pi des Català hi ha el torrent de sa Torre o de Can Martí i el torrentó de Can Riera, as Mal Pas; des d'aquesta zona i fins a la punta des Cap es van trobant els torrents de Sant Valero, d'en Toni Sord, de sa Madera, des Tabac, Curt, des Forn i, per últim, el torrentó de sa Torre; entre la punta des Cap i la punta Rasa, de S a N, els torrents des Cocó, de sa Tanqueta o des Secorrat, i els torrentons des Ullastres, de sa Cova de s'Aigua, de Dalt, de Baix i des Mort; entre cala Saona i la punta de la Gavina hi ha el torrent des Caló d'en Trull, la torrentera de na Mestra i el torrent des Ganxos.

Cal esmentar també el conegut com sa Torrentera, que destaca perquè discorre exclusivament per l'interior de l'illa: té la seua conca entre sa Mirada i ses Bardetes, avança cap a llevant, travessa la carretera des Cap per vora el pou d'en Plater, pren cap a gregal pel vessant SE del nucli de Sant Francesc, travessa la carretera principal per prop de can Gabino i mor als aiguamolls des Brolls.

En el vessant occidental de la punta des Cap es troben noms de lloc com es Cocó o sa cova de s'Aigua, que testimonien la importància dels recursos hídrics en la consolidació de la població de la parròquia.


Vegetació i usos del sòl

La vegetació i els usos del sòl s'han de contemplar des d'una doble perspectiva. D'una banda, la vegetació pròpia de cada hàbitat, condicionada per elements com la salinitat, l'exposició als fenòmens atmosfèrics, el material geològic, etc. De l'altra, les modificacions en el paisatge ocasionades per la interacció entre els habitants de l'illa i el seu entorn, al llarg dels segles.

En aquesta parròquia es poden distingir les mateixes fesomies del paisatge vegetal que s'observen a la resta de la part baixa de l'illa de Formentera. La platja de Migjorn, cala Saona i els segments de costa baixa del N de la parròquia i la zona des Brolls, al S de l'estany Pudent, tenen una vegetació rica en espècies vegetals adaptades als ecosistemes dunars, vegetació halòfila adaptada a grans concentracions de sal i masses de pinar consolidat; l'interior del poble de Sant Francesc està constituït per material rocós i poc adequat a grans extensions de conreu; per això, la vegetació que de forma natural colonitza aquestos terrenys és una brolla de romaní, frígola, savina, etc. que pot veure's acompanyada de masses de pinar amb diferents graus de desenvolupament i densitat.

De fet, el pinar és l'element vegetal més visible en tota la façana marítima de la parròquia pel seu vessant de xaloc, des de la platja de Migjorn fins a la punta des Cap. En aquest darrer indret, el terreny ofereix un aspecte més empobrit des del punt de vista de la diversitat vegetal (la tanca d'Allà Dins) que es recupera a la cara O, especialment a partir de cala Saona i fins a la punta de sa Pedrera, on tornen a adquirir protagonisme les masses de pinar.

A la part interior de la parròquia predominen les àrees sense vegetació natural, pel fet d'haver estat explotades agrícolament.

Els usos del sòl han estat condicionats per tres tipus molt definits d'activitat econòmica: en primer lloc, l'activitat agrícola i ramadera, generalitzada a partir del s XVIII arran del repoblament de l'illa; en segon lloc, l'activitat industrial salinera, els dos primers terços del s XX, i per últim, la indústria turística, lligada al sector de la construcció, que el darrer terç del s XX canvià profundament la fesomia i la idiosincràsia de l'illa en general i de Sant Francesc Xavier en particular.

Els dos indrets on es troben sistemes dunars són la platja de Migjorn i cala Saona, on hi ha representades les diferents espècies de vegetació psammòfila o dunar: càrritx, crucianel·la, fonoll marí, lliri de platja, etc. Després d'aquesta primera línia vegetal, en comença una segona formada per espècies arbustives que colonitzen espais dunars més consolidats, d'entre les quals es poden destacar la mata i la savina, que en molts casos esdevenen una mena d'avantguarda de masses forestals més diversificades en què predomina el pi bord. Tanmateix, les àrees de savinar no són exclusives de sistemes dunars, sinó que també es troben en roquissars pròxims al litoral o a l'interior.

Les principals masses de pinar de la parròquia són a Migjorn, es Mal Pas, i a la façana costanera del cap de Barbaria en el seu vessant de xaloc. És també la vegetació pròpia de la depressió formada entre es Cap i sa Mirada, per bé que bona part del terreny hagi estat artigada i convertida en camps de conreu, com també la major part de la vénda de Porto-salè, on els cultius alternen amb zones de pinar consolidat, tot testimoniant que aquesta darrera havia estat la vegetació pròpia abans del poblament. A gregal d'aquesta vénda hi ha l'únic punt en què es poden trobar mostres de vegetació halòfila: la zona des Brolls, que dóna nom a la seua vénda. Aquesta riba de l'estany Pudent, alterada arran de la construcció del sistema hídric de la salinera, acull un ric mostrari d'espècies vegetals adaptades a ecosistemes salins, com la solsera i la jonquera.

A les planes interiors el paisatge és constituït per camps de secà amb cultiu arbori (figuera, ametller, garrover...) o sense, que alternen, com s'ha apuntat abans, amb àrees de savinar i pinar aclarit. Val a dir que a principi del s XXI molts camps de conreu han estat destinats a la construcció d'habitatges de segona residència o turístics, o bé han estat abandonats, fet que ha permès una reforestació espontània. Aquestes àrees en degradació dibuixen un panorama detallat dels usos del sòl a la parròquia.

Pel que fa a la vegetació forestal, a les espècies pròpies de l'illa com poden ser la savina, el pi bord o la mata, s'hi han afegit exemplars o poblacions molt localitzades d'altres espècies, com el pi ver (se'n troben exemplars en alguns punts entre la serra d'en Morna i es Mal Pas i al bosc de n'Andreuet, as Cap de Barbaria), l'alzina (n'hi ha un tancó amb mitja dotzena d'exemplars a la vora del camí des Pujolets, que condueix al torrent de s'Alga) i l'arbocer, amb una població que es localitzava a les proximitats de la urbanització dita Casbah, a prop de la zona des Mal Pas.


Demografia


La població del poble de Sant Francesc Xavier era l'any 2009 de 5.423 habitants, xifra que quasi duplica el nombre d'habitants de l'any 1996, que era de 2.834. Tot i aquest significatiu increment, generalitzat a l'illa, la proporció de la població de la parròquia de Sant Francesc respecte a la total de l'illa no ha experimentat variacions en el període 1996-2009: representa aproximadament el 57 % de la població de l'illa de Formentera. L'única dada destacable en relació amb la demografia és la tendència consolidada a l'agrupació de la població als nuclis urbans, característica aplicable també a les altres dues parròquies de l'illa.

De les dades del padró municipal es desprèn que l'any 2009 un 60 % de la població de Sant Francesc Xavier resideix en hàbitat rural, mentre que un 40 % ho fa en algun dels tres nuclis (Sant Francesc, ses Bardetes i la Savina). L'any 1996, en canvi, era un 66% de la població el que residia fora dels tres nuclis urbans. El percentatge de població que viu disseminat s'ha anat reduint de forma constant i regular una mitjana de poc menys d'un punt percentual anual. A això han contribuït, sens dubte, la legislació en l'àmbit de la planificació i l'ordenació territorial i la millora dels equipaments i les infraestructures als nuclis urbans.

Les dades del padró municipal d'habitants assenyalen que la població al nucli urbà de ses Bardetes entre els anys 1996 i 2008 representa una mitjana del 17 % de la població urbana de la parròquia. La mateixa mitjana aplicada a la Savina demostra que aquest nucli ha representat entre 1996 i 2008 el 28,3 % de la població urbana de Sant Francesc. El nucli principal, Sant Francesc Xavier, ha representat entre el 54,3 % (1996) i el 55,2 % (2008) de la població no disseminada de la parròquia. Tots aquestos nuclis tenen una població relativament estable, és a dir, poc condicionada per l'estacionalitat turística, a diferència d'altres com es Pujols. El nucli principal de Sant Francesc acollia l'any 1996 el 21 % de la població total de la parròquia, percentatge que s'elevà a un 23,4 % l'any 2008.

Les activitats econòmiques associades al turisme són causa d'asimetries entre la distribució de la població per pobles i la seua extensió territorial. Així, un poble com la Mola, que representa el 26,6 % del territori de l'illa, només té el 12 % de la població. Al contrari passa a Sant Ferran de ses Roques, on es concentra una importantíssima part de la infraestructura de l'oferta turística de l'illa que representa el 18,9 % de l'extensió de l'illa però, en canvi, acull el 35 % de la població formenterera. A la parròquia de Sant Francesc Xavier aquesta asimetria no presenta uns extrems tan ostensibles: la parròquia representa el 57 % de l'extensió de l'illa i té, com s'ha apuntat, el 52,5 % de la població. Aquest equilibri entre població i territori té a veure probablement amb el fet que la parròquia de Sant Francesc Xavier no ha estat escenari dels canvis bruscos que han modificat substancialment la relació de la població amb el medi, d'entrada més compassada i menys arrauxada dins els engranatges del turisme, que ha permès a la parròquia conservar trets de la Formentera preindustrial perduts en altres indrets de l'illa.

En una economia agrària, amb una interacció no intensiva amb el medi, la població es distribuïa homogèniament arreu de l'illa. L'historiador Joan Marí Cardona fou qui aportà les dades més precises sobre la demografia a l'illa arran del repoblament del s XVIII i fins a l'arribada del turisme. Dels seus estudis es desprèn que l'any 1786 hi havia a la parròquia de Sant Francesc Xavier un total de 96 cases, que arribaven a les 132 l'any 1850 i a 471 l'any 1950. La proporció d'habitatges sobre el nombre total d'habitatges de l'illa en cada moment havia estat del 52,4 % el 1786, del 49,6 % el 1850 i del 63 % el 1950. S'observa, doncs, que malgrat l'increment que arriba a quadruplicar el nombre de casàlits en només dos segles, es manté la proporció entre poblament i territori.

El canvi demogràfic del darrer terç del s XX engloba, a més, un canvi poblacional estudiat també per Joan Marí Cardona. Aquest historiador fou dels primers a documentar a través dels registres eclesiàstics aquest canvi, a través de l'estudi dels cognoms introduïts a Formentera en el període 1960-1980, durant el qual els matrimonis amb almenys el cònjuge masculí nascut fora de Formentera arriben al 23,6 % del total d'unions matrimonials celebrades (109 sobre 462). A la parròquia de Sant Francesc Xavier, com a concreció d'aquest procés, aparegueren com a cognoms dels nous formenterers, entre d'altres, Alemany, Auñón, Bañón, Bartolomé, Bonilla, Bordoy, Bustos, Carcelén, Carrión, Escutia, Galindo, Gómez, Hernández, Lacasa, Luque, Luzón, Martínez, Mera, Miguel, Montero, Moreno, Ojeda, Padilla, Pérez, Redondo, Ruiz, Sánchez, Valladolid, Villar, Villaseñor, etc.

Sota el nom de globalització s'acull a principi del s XXI tota una sèrie de fenòmens socials, polítics, econòmics, poblacionals i culturals que són el rerefons d'un segon canvi poblacional esperonat per les expectatives de millora de les condicions de vida de masses de població d'origen nord-africà, llatinoamericà i europeu oriental. Les conseqüències (mestissatge, modificació del medi, substitució lingüística i cultural, etc.) d'aquest accelerat canvi són difícilment entrellucables.


Espai i activitats econòmiques

A la parròquia de Sant Francesc Xavier, les activitats primàries a l'època preturística anaven lligades als processos d'assentament humà. Les característiques d'aquestes activitats agrícoles presenten la mateixa fesomia que l'agricultura en la resta d'indrets de l'illa: predomini absolut dels conreus de secà, ramaderia poc tecnificada com a complement de l'agricultura i minifundisme vinculat amb la dispersió de l'hàbitat humà.

A llevant del nucli de Sant Francesc i fins a la zona de l'antiga vénda de ses Mesquites, el 2011 dins la vénda administrativa des Pi des Català, és on es troben les principals extensions de camps de conreu, amb vastes zones desforestades destinades a cultius arboris de secà o cereal. De fet, aquestes mateixes extensions corresponen, a grans trets, amb la primera donació a Marc Ferrer, a final del s XVII, inici del procés de repoblament del s XVIII.

Altres indrets de la parròquia on se situen concentracions de camps de conreu són la part interior de la vénda de Porto-salè, la part de migjorn del mateix puig de sa Mirada, la zona des Mal Pas i les planes situades a la conca del torrent de Cala Saona. No és, d'altra banda, difícil trobar camps de conreu, en extensions menors, entre zones boscoses del cap de Barbaria i cala Saona o en zones rocalloses pròximes al puig d'en Guillem. Solament l'indret conegut com la tanca d'Allà Dins, extrem més meridional de la parròquia i de l'illa, s'ha mantengut al llarg dels segles, en la seua major part, al marge de l'explotació agrícola (que no forestal ni ramadera). Aquesta zona, el 2011 de titularitat pública, es troba en ple procés de reforestació amb espècies autòctones.

A partir de les darreres dècades del s XX, moltes explotacions agrícoles s'han abandonat amb un únic objectiu adaptat a l'economia del s XXI: la parcel·lació i la construcció de residències en sòl rústic. Però vastes extensions a les zones de Can Parra, sa Mirada, Cala Saona, el Pla del Rei, ses Mesquites, etc. presenten encara abundants trets de la fesomia del paisatge tradicional formenterer. En tots aquests indrets es conserven a principi del s XXI terços de figueres estalonades, vinyes, camps de garrovers, oliveres, ametllers i tota la resta de conreus arboris propis de l'agricultura tradicional formenterera. Altres tipus de fruiters (pruneres, codonyers, tarongers, albercoquers, moreres...) se sembraven dispersos a vores de paret o creques, de manera que poguessin aprofitar la major quantitat possible de recursos hídrics sense necessitat de regadiu.

En la Formentera preturística, els cereals eren el conreu essencial. L'ordi, la civada i especialment el blat en les seues varietats (xeixa, coa d'orenella i mollar blanc) ocupaven, segons el geògraf J. Vilà i Valentí, el 57 % del sòl cultivat a l'illa durant els anys quaranta del s XX. A més, el treball al voltant d'aquestos cereals determinava en part la fesomia del paisatge tradicional: eres i sobretot molins esdevenien els referents que usà el poeta Marià Villangómez, arran d'un sojorn al puig de sa Mirada a mitjan dècada dels cinquanta del s XX, per il·lustrar els íntims lligams entre la terra i la gent: “molins on la vela espera / entre vuit vents quin vindrà / a moldre aquest poc de gra / d'on prengué nom Formentera”. A la parròquia de Sant Francesc Xavier es construïren tres dels set molins fariners de Formentera, els coneguts com molí d'en Jeroni, molí d'en Mateu (ambdós a sa Mirada) i el molí d'en Simon, as cap de Barbaria. Els dos primers estan el 2009 ben conservats, encara que inservibles, mentre que del darrer, que funcionà fins als anys trenta del s XX, tot just se n'endevinava la mota.

En l'època preturística, el conreu de regadiu a la parròquia de Sant Francesc Xavier prenia forma de petits horts propers a pous o cisternes. Es tractava de petits tanconets de lloses o fins i tot agrupacions de gavetes o llibrells que havien perdut la seua funció original. La perícia dels pagesos aconseguia fer créixer un ampli ventall d'hortalisses i llegums (albergénies, pebreres, moniatos, meloneres, xindrieres, alls, tomates, lletugues, faves, mongetes, pèsols, etc.) administrant amb cura l'escassa aigua disponible, tant dolça com de pou, fet que donava com a resultat l'existència de varietats adaptades a l'escassesa d'aigua. També en aquestos espais de conreu humit es cultivaven plantes medicinals o aromàtiques, així com també el tabac pota.

A la parròquia de Sant Francesc Xavier es localitzaven els dos trulls dels quals es té memòria a l'illa: el de can Joan Xiquet, a Porto-salè, i el de can Damià des Trull, as cap de Barbaria. Un altre trull mecànic funciona a principi del s XXI prop del camp de futbol municipal, a la vora del camí Vell de la Mola. És una activitat subsidiària de l'agricultura que en la Formentera preturística tenia com a finalitat el consum familiar (llet, formatge, carn, llana...).

La implantació progressiva dels models econòmics de monocultiu turístic ha tengut com a conseqüència la desaparició progressiva de l'explotació tradicional del bestiar oví i cabrum, que encara constituïa a principi del s XXI un element remarcable del paisatge. Altres tipus de bestiar, com el porc, continuen criant-se a principi del s XXI.

No es pot deixar enrere la qüestió de l'agricultura tradicional sense fer esment de la finca i l'explotació de can Marroig , a Porto-salè. Aquesta hisenda, adquirida pel mallorquí Antoni Marroig Boned el 1874, ocupa una cinquena part de l'extensió de la vénda on es troba; la família Marroig, fins a l'any 1940, orientà els seus usos envers l'explotació agrícola, especialment en l'àmbit vitivinícola, encara que també s'hi criaren races com els conills d'Angora i diverses espècies d'aviram, com ànecs i oques. Fins i tot hi hagué intents en l'àmbit de l'aqüicultura (musclos). L'emprenedora iniciativa de la família Marroig destacà en relació amb les formes tradicionals del treball al camp de l'illa, atès que el conreu estava concebut per al mercat i no per a l'autoconsum. Per això, la iniciativa dels Marroig constitueix a la vegada una primera passa envers la nova manera d'entendre les activitats primàries en el context d'una economia capitalista.

Val a dir que l'historiador formenterer Santiago Colomar ha documentat altres temptatives d'aqüicultura, com la iniciada per la societat Wallis i Companyia, d'Eivissa, que adquirí l'any 1868 l'estany Pudent amb la intenció de cultivar-hi ostres, tot mantenint l'aprofitament d'aquest espai per a altres captures de peix.

La importància de can Marroig no es limitava al sector primari, sinó també al sector industrial i al sector turístic: la família Marroig adquirí també les salines del N de l'estany Pudent i, a la casa d'estil tradicional mallorquí que presidia la finca de Porto-salè, s'obrí a principi dels anys trenta del s XX l'Hotel IFA, un dels primers establiments per a l'allotjament turístic de Formentera. La Guerra Civil, la dictadura i la dura postguerra interromperen aquestes iniciatives modernitzadores i perllongaren encara una vintena d'anys el que s'ha anomenat la Formentera tradicional.

Algunes activitats agrícoles i ramaderes s'han emmotllat al nou context de l'economia turística en forma d'allò què s'ha anomenat agricultura d'oci, és a dir, explotacions tradicionals desproveïdes de qualsevol relació amb l'economia de subsistència però que tampoc no s'han orientat a l'aprofitament industrial. Elaborar vi casolà o fer la matança del porc són formes d'oci per a propietaris que, malgrat que tenen en el sector terciari la seua font d'ingressos, mantenen aquestes activitats per tradició familiar. Aquesta supervivència de tradicions pageses ha permès pal·liar els efectes sobre el paisatge de l'especulació immobiliària i alhora conservar tradicions que imprimeixen identitat a la parròquia.

També els horts s'han acomodat al nou context econòmic. La facilitat per accedir a l'aigua, gràcies a les infraestructures de dessalinització i distribució, i la tecnificació del reg i l'extracció han permès la introducció de nous conreus de regadiu (cogombre, rave, carabassó, noves varietats de tomata i nous fruiters) i l'habilitació com a horts de terrenys que havien tengut conreus de secà. Des de mitjan s XX s'han anat habilitant aquestos nous tipus d'hort a indrets com cas Coronel, a cala Saona; ca n'Andreuet, as cap de Barbaria, i a diferents finques a xaloc del nucli urbà de Sant Francesc, moltes de les quals aprofitaven l'aigua del conegut pou d'en Plater, que abastí durant molts anys una petita comunitat de regants, mentre ho permeté el seu cabal, i que segons la tradició popular es veié malmès en paral·lel al desenvolupament urbà de ses Bardetes.

No es pot deixar de parlar de l'agricultura moderna sense esmentar les extensions de vinyes destinades a la comercialització de productes vinícoles. Una de les tres iniciatives d'aquest tipus impulsades a l'illa de Formentera durant l'inici del s XXI es troba a la zona des Cap de Barbaria. Es tracta d'insercions de l'activitat agrícola en l'economia de mercat, que potencien la presència de productes autòctons en una oferta fortament globalitzada.

Des de mitjan s XX i fins a mitjan dècada dels anys noranta funcionà la Cooperativa del Camp de Formentera, que va tenir dues seus al nucli de Sant Francesc. La possibilitat dels agricultors de comercialitzar les seues collites i d'accedir en condicions favorables a maquinària i adobs va permetre que el sector agrícola es mantengués una vegada iniciada l'etapa en què el turisme passà a ser la principal font d'ingressos de l'illa.

N'és prova l'existència d'altres iniciatives empresarials privades centrades en aquest sector productiu, com la coneguda amb el nom de “sa Farinera”, entre Sant Francesc i ses Bardetes, constituïda pels propietaris dels dos molins de la Mirada, que deixaren de funcionar definitivament entre 1950 i 1960. Una altra farinera operà uns pocs anys a can Vicent des Molí, a llevant del nucli de Sant Francesc, vora la carretera principal. El seu impulsor havia estat també propietari del molí d'en Teuet, a Sant Ferran de ses Roques.

La reactivació de l'activitat agrícola centrava a principi del s XXI algunes de les polítiques de les diferents administracions públiques, com a mecanisme per diversificar l'economia enfront del monocultiu turístic i per millorar l'entorn i evitar-ne l'abandonament. L'any 2010 era prevista la construcció del Mercat Artesà i Pagès, al recinte de l'antic quarter de la guàrdia civil, a Sant Francesc, i s'enllestí una bassa de reg de 87.000 m3 i una estació de bombament situada a tocar de l'estació depuradora d'aigües residuals, as Brolls, per subministrar aigua depurada a la xarxa de regadiu construïda entre els anys 2007 i 2009.

Pel que fa a la resta d'activitats primàries, sols la pesca i l'explotació forestal varen tenir gran rellevància en la Formentera tradicional.

Com a forma d'oci moderna, la caça reglada compta amb extenses àrees per a aquesta pràctica al cap de Barbaria.

La pesca tradicional formenterera era una pesca de proximitat a la costa, duta a terme amb petites embarcacions familiars, i s'exercia com a complement de l'agricultura, segons el geògraf J. Vilà i Valentí. La comercialització puntual d'algunes captures, destinades al mercat eivissenc, permetia una certa circulació de diners en metàl·lic.

A la parròquia de Sant Francesc Xavier els escars es troben concentrats en una quinzena d'indrets: a la costa de Migjorn hi ha els de s'Abeurada, es racó Fondo, es Ca Marí i es Mal Pas; al vessant E del massís des Cap hi ha els varadors del torrent de s'Alga i del torrent Fondo; en el tram de costa O de la parròquia, entre la punta des Cap i la Séquia, hi ha casetes varador a cala Saona, el caló d'en Trull, es Banc, sa Pedrera, ses Bassetes, s'Estany des Peix (en tres punts diferents) i es mollet d'en Guasc. De tots aquestos embarcadors, potser el del torrent de s'Alga i el de la punta de sa Pedrera són els que tenen més escales varador: una vintena i una trentena respectivament.

L'embarcador del torrent de s'Alga es caracteritza per la conservació de moltes de les construccions complementàries pròpies de la Formentera tradicional: dipòsits d'ormejos, tenyidors de xarxes, parreres, pou d'aigua dolça, etc.

Amb l'arribada de l'economia turística, la pesca no va desaparèixer com a activitat primària, sinó que s'orientà, les primeres dècades, a la comercialització de les captures en establiments turístics i peixateries. A principi del s XXI, el consum de peix es canalitza a través de les xarxes de distribució a l'engròs, encara que hi ha en actiu una desena d'embarcacions de pesca d'armadors formenterers que, amb altres de peninsulars, operen tot l'any des del port de la Savina. Entre aquestes embarcacions és especialment cèlebre la coneguda com “es Llaüt des Forns”, a causa de la dedicació familiar a la pesca exercida generació rere generació per la família Marí “Forn”. Al torrent de s'Alga opera professionalment una altra embarcació i hi destaca la producció de peix sec. Malgrat aquestes llicències, la pesca autòctona és duta a terme majoritàriament amb llicències de navegació d'esbarjo.

Amb domicili a la parròquia de Sant Francesc Xavier s'obrí la segona meitat de la primera dècada del s XXI un obrador on s'asseca i s'envasa peix sec com a producte de consum distribuït a comerços d'alimentació.

Quant a l'explotació forestal, en un document de 1697 es troben notícies d'un forn de pega a la zona des Brolls. L'historiador Joan Marí Cardona documentà forns de calç a tots els indrets del poble: a la serra d'en Morna, a can Riera des Mal Pas, a can Castelló, a can Senyora, a can Lluquí i a can Joan de na Rita (es Cap), i a ca s'Hereu i a can Marroig, a Porto-salè.

Quant a les activitats secundàries, s'ha de ressenyar l'activitat salinera, léxtracció de materials de construcció i la construcció, tot fent una distinció entre les etapes anteriors i posteriors a l'inici de l'economia turística.

La indústria salinera era un complement industrial a l'economia quasi autàrquica dels s XIX i part del XX. A la parròquia de Sant Francesc Xavier hi ha aproximadament la meitat de l'extensió de la infraestructura salinera, que consisteix no sols en els estanys concentradors i cristal·litzadors de les ribes S o O de l'estany Pudent, sinó que també inclou les superfícies en què es dipositava la sal abans del seu transport, a la mateixa zona portuària de la Savina on, a tocar del moll Vell, hi havia el conjunt d'infraestructures conegut com es Guafe. Tota la fesomia paisatgística de la Savina i de la vénda des Brolls està condicionada per l'activitat econòmica de l'extracció de sal, malgrat que es tracta d'una indústria que deixà d'operar a partir de la primera meitat dels anys vuitanta del s XX.

Amb l'abandonament d'aquesta activitat començà un procés de degradació del circuit hídric i dels aiguamolls que la primera dècada del s XXI es plantejà d'aturar a través de la represa d'activitats salineres, enfocades, el 2011, a l'obtenció de varietats de sal per al consum domèstic, com la flor de sal. Mentre les salines estigueren en funcionament proporcionaven a molts formenterers un salari en metàl·lic que era el complement de l'activitat agrícola desenvolupada durant la resta de l'any.

La primera dècada del s XXI funcionà a l'estany des Peix un complex de vivers d'algues marines de l'empresa Pharmamar, companyia de biotecnologia centrada en el tractament del càncer a través del desenvolupament i la comercialització de compostos antitumorals. Els precedents d'aquesta iniciativa es troben en les esmentades empreses de Marroig i Wallis als estanys, la segona meitat del s XIX.

Dins les activitats secundàries cal citar també l'extracció de materials per a la construcció, com el marès o l'argela. Existeixen, a les zones interiors de can Marroig, a la vénda de Porto-salè, algunes pedreres de petites dimensions que degueren usar-se per construir habitatges de la zona. També, tot al llarg de la costa és possible trobar petites excavacions pròximes a la mar. Però sens dubte és a la punta de sa Pedrera on, com el seu nom indica, s'han dut a terme les extraccions més significatives de marès en l'època anterior al turisme. De fet, la totalitat de la fesomia costanera de la cara O d'aquest indret està modelada pels estris de tall emprats per desferrar els carreus de les llevanyes, fet que imprimeix a aquesta zona un característic tret paisatgístic.

Alguns clots d'argela coneguts arreu de la parròquia eren els de can Jaume d'en Morna, a can Parra; el de can Pep Rita, a cala Saona; el de can Jordi, entre cala Saona i Porto-salè, i el de can Pep Costa, a Migjorn. A la zona des Mal Pas existeix un indret conegut com el racó de s'Argela.

Tot i que no hi ha pedreres modernes destinades a l'obtenció d'àrids per a la construcció, cal ressenyar el funcionament a la tanca d'Allà Dins des Cap de Barbaria, cap als anys setanta del s XX, d'una trituradora de pedres que proveí de reble per a la construcció de les carreteres i els habitatges de la zona. Els primers anys del s XXI restaven encara algunes traces d'aquesta maquinària, al torrent des Pins. La pedra s'obtenia de tot l'entorn, fins i tot d'alguns jaciments prehistòrics que, d'aquesta manera, podrien haver quedat força afectats.

La construcció es pot englobar també dins del conjunt de les activitats secundàries. Segons l'economista formenterer Miquel Juan Ferrer, la importància d'aquest sector s'associa a la del sector turístic, que és el que genera la demanda a la resta de sectors productius. L'activitat constructora segueix les tendències en la distribució poblacional, és a dir, es duu a terme en un hàbitat força dispers. Per això, es consumeix territori de tipologia rústica, malgrat que les directrius d'ordenació urbanística que emanen de les administracions locals i insulars tendeixen cada vegada més a la concentració de la construcció en zones urbanes.

Val a dir que, a la vora de la carretera principal entre la Savina i el nucli de Sant Francesc, està situada l'única zona industrial de l'illa definida com a tal en el planejament urbanístic local. S'hi troben no sols magatzems de proveïdors a l'engròs, sinó també magatzems de materials de construcció, tallers de fusteria i estructures, intal·ladors, tallers de reparació de vehicles i embarcacions, etc. Tot i que no es tracta pròpiament de zones industrials, cal esmentar que a Sant Francesc hi ha els complexos que acullen els equipaments bàsics de l'illa: la planta de GESA i la planta dessaladora, as Ca Marí; les plantes de gestió de residus, as Cap de Barbaria; el complex de depuració i tractament d'aigües residuals i el complex sociosanitari, as Brolls, i especialment tot el complex portuari, a la Savina, al voltant del qual es va constituir el corresponent nucli urbà. Turisme i construcció són els dos pols de l'equació que ha donat com a resultat la fesomia amb què Formentera entrà al s XXI.


Aquesta constatació permet vincular el que s'ha dit amb les activitats terciàries. En diferents punts de la costa del poble s'han desenvolupat agrupaments d'establiments (allotjament turístic i serveis com restaurants i comerços) i segones residències que conformen, a la pràctica, nuclis urbans. El més important és, sens dubte, es Ca Marí, constituït els anys seixanta i setanta del s XX al voltant d'emblemàtics edificis com l'Hotel Formentera Platja i els hostals Ca Marí i Costa Azul. A ponent d'aquest agrupament turístic, a la zona des Pi des Català, existeix un altre nucli de facto, a Can Miquel Martí, pròxim a zones de densa construcció en sòl rústic com es Mal Pas, on hi ha la urbanització Casbah. L'altre gran agrupament pseudourbà es troba a l'altre extrem de la línia costanera des Cap: cala Saona, articulat al voltant de l'establiment turístic del mateix nom que hi començà a funcionar el 1955.

La progressiva implementació de la planificació urbanística, a partir dels anys vuitanta del s XX, barrà el pas a la constitució de nous nuclis. Els tres nuclis urbans de Sant Francesc Xavier són la Savina, Sant Francesc i ses Bardetes. Cap d'ells no es constituí arran de l'activitat turística, però sí que tots adquiriren la seua fesomia definitiva arran de l'empenta econòmica del sector serveis, excepte per ventura el de ses Bardetes, on la funció residencial té un marcat protagonisme.

A la Savina començà a funcionar durant la primera meitat dels anys cinquanta del s XX la fonda La Savina, coneguda també com Ca na Bartomeua. Fou el primer establiment de l'illa a treballar, a partir de 1968, amb un operador turístic, el Club des Argonautes francès. Altres establiments turístics emblemàtics foren els hostals Bahía i Bellavista. Hi hagué també oficina de correus fins al trencall del s XX al XXI i alguns comerços emblemàtics entre els quals cal destacar la botiga d'efectes navals de Can Joan Peret.

Al nucli de la capital, des dels anys trenta i fins a 1965 funcionà la fonda Platé com a allotjament de turistes, juntament amb altres establiments del mateix tipus com el bar Centro i Can Rafal. Aquestos establiments turístics són representatius de la tipologia general dels establiments turístics formenterers, segons les característiques apuntades per l'economista Miquel Juan: categories situades entre 3 estrelles i 1 estrella, gestió familiar i modernització en el trànsit del s XX al XXI. Solament l'hotel Formentera Platja s'apartaria d'aquest perfil d'establiment, atès que pertany a un grup empresarial extern i té una categoria de 4 estrelles.

Val a dir que al llarg del darrer terç del s XX la societat civil formenterera s'organitzà contra projectes d'explotació turística que trencaven amb aquest perfil del petit establiment familiar. Algunes de les principals amenaces de macrourbanitzacions es projectaren en territori de Sant Francesc Xavier: la primera fou el 1985, a l'estany des Peix. La segona meitat d'aquella dècada, dos projectes més, a sa Pedrera i a la punta de la Gavina, que incloïen aeròdroms i extensos complexos vacacionals, foren aturats gràcies a la mobilització popular impulsada per la Coordinadora d'Entitats Cíviques. A principi de la dècada dels noranta del s XX, l'escenari es traslladà de Porto-salè a Migjorn, on es preveia la construcció d'un càmping amb capacitat per a un miler de places. La mobilització popular també impedí l'inici de les obres, tot i que els litigis entre l'administració i els promotors encara eren vius a principi del s XXI. L'any 2008 s'inicià al nucli de Sant Francesc, en una cèntrica parcel·la coneguda com cas Mestressó, la construcció d'un hotel de gran categoria. L'oferta turística es completa amb les residències vacacionals disseminades gestionades per petits propietaris, àmbit econòmic que es trobava a principi del s XXI en ple procés de regulació i que tenia un pes significatiu en el total de places turístiques de l'illa.

L'estacionalitat del turisme a Formentera duu com a conseqüència que molts establiments turístics tanquin les portes en temporada baixa. Per això, els agrupaments pseudourbans des Ca Marí i Cala Saona no tenen pràcticament població estable fora de l'estiu.


Nuclis urbans i serveis

Els tres nuclis urbans de la parròquia de Sant Francesc Xavier tenen població estable durant tot l'any. Han experimentat un vertiginós desenvolupament des del darrer terç del s XX, en èpoques de minses mesures de planificació urbanística. L'entrada al s XXI posà de relleu la necessitat de resoldre problemes històrics d'equipaments i serveis i la necessitat també de solucionar aspectes relacionats amb la mobilitat i el transport.

Efectivament, l'any 2010 era encara obert el debat sobre la necessitat de reordenar o ampliar el port de la Savina mentre que a l'extrem meridional d'aquest nucli les iniciatives immobiliàries entraven en conflicte amb les mesures de protecció del patrimoni històric. En el cas de Sant Francesc, la seua condició de centre administratiu de l'illa actuà com a element clau a l'hora de prioritzar inversions públiques. Concretament, les destinades a principi dels anys noranta del s XX a les obres de construcció de la xarxa de clavegueram i a l'embelliment dels nuclis urbans. Iniciatives emblemàtiques foren la conversió del carrer de Jaume I en un carrer per a vianants, el primer de Formentera, i l'enrajolament de la plaça de la Constitució, que constituïren importants mesures de modernització del nucli.

També a mitjan dècada dels noranta es construí la rotonda a l'entrada de Sant Francesc, que millorà notòriament la fluïdesa de la circulació en una de les cruïlles amb més trànsit de l'illa. A pesar d'això, a principi del s XXI es produeixen problemes d'aparcament i circulació de vehicles per l'interior del nucli, fet aquest darrer que motivà que les previsions de modificació de les Normes subsidiàries incloguessin circumval·lacions d'aquest nucli urbà, igual que en altres de l'illa.

El nucli de ses Bardetes hagué d'esperar l'entrada del s XXI per resoldre la mancança d'un equipament tan bàsic com l'enllumenat públic.

Algunes iniciatives en favor de la millora del nucli de Sant Francesc impulsades a principi del s XXI foren el soterrament de cablejats a l'interior del nucli i la construcció del Jardí de ses Eres (2002), equipament que el 2004 va quedar finalista dels prestigiosos premis FAD d'arquitectura.

Les importants millores pressupostàries vinculades a l'assoliment d'un consell insular propi per a l'illa de Formentera permeteren impulsar altres iniciatives modernitzadores dels nuclis urbans i dels seus espais. Algunes d'aquestes mesures abastaren tota l'illa, com el soterrament de contenidors de residus; altres afectaren estrictament Sant Francesc, com la conversió en carrers per a vianants del carrer de Ramon Llull i d'una part del carrer de Santa Maria (2009) i la construcció del mirador de sa Senieta (2008) i del parc Frank Jackson (2007).

El creixement urbà del nucli de Sant Francesc era encara viu en el primer decenni del s XXI, com ho demostren les diferents promocions d'habitatges impulsades en aquest període al centre mateix del poble i als seus extrems S i E, entre les quals cal destacar la primera promoció a l'illa d'habitatges de protecció oficial, en un edifici situat davant del centre d'ensenyament secundari.

L'oferta de serveis a la capital de Formentera i la seua rodalia és molt variada. Les cafeteries, els restaurants i les botigues de moda i souvenirs poden comptar-se per desenes en temporada alta. Hi abunden també comerços del sector de l'alimentació: sis establiments de queviures i carnisseria i quatre peixateries, juntament amb una gran superfície comercial del grup Eroski. Entre els professionals de la salut es poden assenyalar les cinc consultes privades d'especialistes en odontologia, podologia, fisioteràpia i medicina general, així com una òptica. Hi ha també cinc oficines bancàries, tres llibreries, cinc instal·ladors d'electrodomèstics i electricitat, dos gimnasos, dos forns de pa i tota una representació del sector del comerç: joieries, perfumeries, fotografia, calçats, estudis d'arquitectura, cibercafès, videoclubs, adrogueries, agències de viatges, tintoreria, estètica, informàtica, reparació de vehicles, etc.

Pel que fa a les concessions administratives, el nucli compta amb una apotecaria, un estanc, la notaria i l'administració de loteria. La condició de capital administrativa de Formentera es deixa veure amb l'oferta existent de gestories, bufets d'advocats i immobiliàries, que en total sumen més d'una dotzena de despatxos i locals. És també rellevant la gran quantitat de seus administratives, infraestructures i equipaments públics. Àrees de govern com Medi Ambient, Benestar Social, Cultura o Turisme tenen seus repartides per diferents indrets del nucli i la seua rodalia. El mateix es pot dir de les dependències pertanyents tant a l'administració local (policia local, bombers, cementeri, escorxador, inspecció tècnica de vehicles, escoleta, Consorci Formentera Desenvolupament) com a administracions extrainsulars, com per exemple correus, Guàrdia Civil, SOIB, jutjat de pau, etc.

Cal destacar com a edificis públics emblemàtics l'edifici polivalent de l'extint Consell Insular d'Eivissa i Formentera, que, remodelat entre els anys 2004 i 2006, acull la Biblioteca Municipal Marià Villangómez, l'Escola Municipal de Música i l'extensió a Formentera del Conservatori de Música de les Pitiüses; els edificis coneguts com les Escoles Velles, que acullen el Centre de Professorat i Recursos, l'Aula de Català per a Adults, el Camp d'Aprenentatge de Formentera i l'Escola d'Adults i, per últim, el reconstruït (2007) Centre Social Es Molí, que acollia el 2010 el Casal de Joves, els estudis de l'emissora local Ràdio Illa i les seus de l'Obra Cultural Balear de Formentera i el Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB).

Quant a infraestructures, cal indicar, a banda del complex de depuració d'aigües residuals des Brolls, el dipòsit regulador de la xarxa de distribució d'aigua potable, situat a sa Mirada.

Pel que fa als centres educatius, cal assenyalar el convent de les Germanes de la Caritat de Sant Vicent de Paül, conegut com ca ses Monges, que funciona com a escola concertada; el col·legi públic Mestre Lluís Andreu, de primària, i l'IES Marc Ferrer, a banda de les seus d'ensenyament musical ja assenyalades. Val a dir que existí també el Col·legi Públic de Sant Francesc Xavier, que s'integrà en el Col·legi Públic Mestre Lluís Andreu poc després que aquest darrer començàs a funcionar, i l'escola unitària des Cap, que deixà la seua funció educativa els anys vuitanta del s XX.

Pel que fa a les instal·lacions esportives, cal destacar el camp de futbol municipal, situat a la vora del camí Vell de la Mola, als afores del nucli de Sant Francesc; la piscina municipal, prop del centre educatiu de primària; les pistes de tennis, a la vora del Centre Social Es Molí, també en el complex escolar, i el poliesportiu gestionat conjuntament per l'IES Marc Ferrer i el Consell de Formentera. A l'inici de l'any 2011 està prevista la inauguració d'un altre poliesportiu prop de la piscina municipal.

Quant a les instal·lacions culturals, a més de la biblioteca municipal ja indicada, cal assenyalar la Sala Municipal de Cultura, on es duen a terme les projeccions cinematogràfiques des de l'any 1986; la Sala d'Exposicions Municipal, a la planta baixa de l'Ajuntament Vell; la Sala d'Exposicions de “Sa Nostra” (entre el 1993 i el 2007) i el Museu Etnològic, de caràcter privat.

Tenen també les seus a Sant Francesc Xavier les delegacions a Formentera de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació d'Eivissa i Formentera i la Petita i Mitjana Empresa d'Eivissa i Formentera (PIMEEF), així com també el Club de Jubilats de Sant Francesc Xavier.

Entre els establiments emblemàtics de Sant Francesc, alguns dels quals encara eren oberts a principi del s XXI i que en el seu moment havien estat capdavanters en el desenvolupament comercial del nucli, i junt amb les fondes ja indicades, cal ressenyar els forns de pa de Can Manolo i de Can Jeroni, el magatzem d'en Carlos, la botiga de Can Pep Guasch, la pastisseria Can Vicent, la llibreria de Can Toni Xica, la botiga de queviures de Can Forn, la cafeteria de Can Casilles o la botiga de roba de Can Pep Antonina.

Fora del nucli de Sant Francesc hi ha altres serveis públics a destacar, com l'estació marítima, al port de la Savina, on s'ubica una de les oficines d'informació turística del Consell de Formentera; el Centre Social Escola des Cap, a la cruïlla entre la carretera des Cap amb el camí de Can Parra i la carretera a cala Saona, on hi ha també una pista esportiva de titularitat municipal, o el Centre d'Interpretació del Medi Natural ubicat a Can Marroig, obra enllestida l'any 2009. Can Marroig, juntament amb la tanca d'Allà Dins, al cap de Barbaria, són les dues úniques finques rústiques de titularitat pública de Formentera. Al nucli de la Savina es pot trobar també un gran nombre d'establiments comercials, en els quals predominen els relacionats amb el lloguer de vehicles, el sector nàutic i la restauració. Prop del nucli de la Savina hi ha també una estació de servei, la primera de Formentera.

El paisatge i els béns naturals i històrics són també un servei a la població i al visitant. En aquest sentit, cal assenyalar les rutes cicloturístiques, la majoria de les quals conflueixen al nucli de Sant Francesc. Els béns d'interès cultural (BIC) de la parròquia de Sant Francesc Xavier són la part de la infraestructura salinera situada a la riba meridional de l'estany Pudent; les casetes varador que s'han indicat a l'apartat sobre activitats primàries; el conjunt històric al voltant de l'església de Sant Francesc; les torres de vigilància defensiva des Cap (o des Garroveret), des Pi des Català i de la Gavina, restaurada entre 2007 i 2008; la capella de sa Tanca Vella, i el pou de Cala Saona. Tot i que no són pròpiament monuments BIC, cal ressenyar el conjunt paisatgístic que conformen els molins de sa Mirada, a ponent del nucli, i els pous comunals de Can Marianet i Can Pere Blai i l'aljub de Can Jaume Morna, a la vora S del camí Vell de la Mola.

Existeix també tota una àrea territorial sota diferents figures de protecció mediambiental que es concreten en l'apartat sobre ordenació territorial.


Carreteres i vies

Quant a comunicacions, el poble-parròquia de Sant Francesc Xavier té la carretera principal que enllaça el port de la Savina amb la Mola com a via principal. Altres carreteres importants són la des Cap, que en travessar el nucli urbà de Sant Francesc, on neix, rep el nom de carrer del Pla del Rei; la carretera de Cala Saona, que és una variant de l'anterior; la des Ca Marí, i la de Porto-salè, que surt de la carretera principal a la vora de la riba de llevant de l'estany des Peix, travessa la comarca i continua com a camí tradicional fins a cala Saona. Cal assenyalar també el camí Vell de la Mola, que es coneix també com la carretera del Camp de Futbol, antic camí general asfaltat els anys vuitanta del s XX. No és aquest l'únic camí que ha corregut aquesta sort: a final dels anys noranta del mateix segle s'asfaltà el camí de Dalt de Porto-salè, que passa pels molins de sa Mirada.

Aquesta tendència continuà amb el camí des Mal Pas i el camí de Can Parra. Ja la primera dècada del s XXI s'asfaltaren el camí que avança des de la carretera de cala Saona cap al puig d'en Guillem i que condueix al complex de tractament de residus; el camí de Baix de Porto-salè, que és la continuació de l'avinguda de Porto-salè i entrada al nucli de Sant Francesc per l'O; el camí que enllaça sa Mirada amb el Pla del Rei, travessant ses Bardetes, i el camí conegut com carrer de s'Alegria.

La majoria d'aquestes obres va convertir en carreteres secundàries una sèrie de vies tradicionals, especialment en indrets com es Cap, que s'havien mantengut al marge de la massificació associada al turisme.

Pel que fa a les comunicacions marítimes, el port de la Savina és la principal via d'entrada de persones i mercaderies a l'illa. Té, com a principals instal·lacions, una estació marítima, un moll de càrrega i passatge d'on surt l'espigó, dos ports esportius autònoms privats (Formentera Mar i Marina de Formentera), aparcaments, espais habilitats per al lloguer de vehicles i, fins a l'entrada en funcionament de l'Hospital de Formentera el 2006, un heliport per al trasllat de malalts i ferits a l'Hospital d'Eivissa.


Ordenació territorial

Les Normes subsidiàries (NS) aprovades el 1989 i adaptades a diferent normativa estatal i provincial eren el 2010 encara el referent de planificació del territori, a pesar que la seua aplicació passava per altres filtres legals de caràcter autonòmic com la Llei d'espais naturals (LEN) o les Directrius d'ordenació territorial (DOT) i que s'estaven elaborant nous instruments normatius d'ordenació adaptats a les característiques de la Formentera del s XXI, com el Pla territorial insular (PTI) o les noves Normes subsidiàries (NS).

El sòl no urbà de la parròquia de Sant Francesc Xavier pertany a alguna de les tres categories de sòl rústic definides a les NS de 1989: agrícola i ramader, forestal i excedent. Les diferents figures de protecció s'apliquen a les masses boscoses de migjorn, la zona costanera al S de la punta de l'Anguila, la tanca d'Allà Dins, la franja costanera entre aquesta tanca i la punta Rasa, la zona de la punta de la Gavina, Can Marroig i la punta de sa Pedrera, la riba de l'estany des Peix i la riba meridional de l'estany Pudent. Totes aquestes zones estan, a més, classificades com a ANEI (àrea natural d'especial interès) per la legislació supramunicipal.

També les NS de Formentera inclouen com a zones d'especial protecció una zona interior de Porto-salè i el pla situat a xaloc-llevant del nucli de Sant Francesc, ocupat per grans extensions de camps de conreu. Existeix també un espai marítim i terrestre protegit dins de la Xarxa Natura 2000, el comprès entre la punta de l'Anguila i la punta Rasa. A més, l'espai marítim i terrestre situat al N de la punta de la Gavina forma part de la Reserva Natural de ses Salines d'Eivissa i Formentera, que s'estén per s'Espalmador, s'Espardell i sa Punta, a la parròquia de Sant Ferran de ses Roques.

Tradicionalment, el territori de la parròquia de Sant Francesc Xavier s'ha organitzat en véndes, que, segons Joan Marí Cardona, en els seus orígens foren de dos tipus: religioses i defensives. Així, prenent com a referència les véndes d'un i altre tipus documentades al s XVIII, es podria dir que els territoris de la parròquia de Sant Francesc Xavier tal com es coneix el 2011 se subdividien en les véndes des Pi des Català, des Cap de Barbaria i de Porto-salè. Apareix documentada també la vénda de ses Mesquites, de caràcter religiós, en l'època anterior a l'establiment de les parròquies formentereres (1785).

Una vegada constituïda la parròquia de Sant Francesc Xavier, les necessitats d'administració eclesiàstica d'aquest territori implicaren la definició de fins a deu véndes: es Brolls, Cala Saona, Can Parra, es Cap, Migjorn, sa Mirada, es Pi des Català, Porto-salè, sa Raval i la Savina. L'any 1983 entrà en funcionament la divisió de l'illa en véndes administratives municipals que reproduïen en bona mesura les véndes tradicionals d'origen eclesiàstic. Arran d'aquesta nova distribució, la parròquia de Sant Francesc Xavier va quedar constituïda per les véndes de Porto-salè, la Miranda-Cala Saona, es Brolls, es Pi des Català, es Cap de Barbaria i es Ca Marí-Migjorn.


Història

Prehistòria i edat antiga


Les traces prehistòriques a la parròquia de Sant Francesc Xavier tenen dos escenaris: Can Marroig (es Banc) i, sobretot, es Cap de Barbaria, zona on podria haver estat més consolidada la població durant l'edat del bronze antic i mitjà (1600-1000 aC) (Barbaria, cap de ). Dels 33 jaciments arqueològics catalogats as Cap de Barbaria, en una àrea triangular que tendria com a vèrtexs cala Saona, la tanca d'Allà Dins i el torrent de s'Alga, 21 són d'aquesta època i corresponen a establiments de diferents tipus de planta: simple, complexa o senzilla. D'aquestos jaciments, tres estan excavats i es coneixen com Cap de Barbaria I, II i III i s'inclouen, respectivament, en els tres tipus de planta assenyalats. Quant a l'altra zona, es Banc, els jaciments són dos, no excavats.

Altres elements que documenten la prehistòria formenterera a la parròquia de Sant Francesc són les troballes disperses d'objectes metàl·lics a can Marià Gallet (es Cap) (Gallet, can Marià ) i la punta de sa Pedrera (Porto-salè), que se situen en les mateixes zones de poblament prehistòric i que documenten activitat humana en el darrer tram de l'època prehistòrica, el bronze final (1000-600 aC). L'únic jaciment funerari del qual es té notícia a Sant Francesc es localitzà a ponent dels molins de sa Mirada.

Segons l'arqueòleg eivissenc Benjamí Costa, a l'època prehistòrica la població tendia a establir-se en zones perifèriques de l'illa, probablement per tenir a l'abast un ventall més ampli de recursos i deixar grans zones interiors per a usos relacionats amb la ramaderia, font principal de subsistència. En canvi, a l'antiguitat, la població tendia a ocupar zones interiors de l'illa, com ho testimonien les troballes superficials d'època feniciopúnica. En aquesta etapa, juntament amb s'Espalmador, està activa la badia des Caló de s'Oli com a embarcador i la zona de la punta de sa Pedrera es consolida com a important punt de comunicació amb l'exterior.

Destaca també el jaciment de can Gabino , entre l'extrem S de l'estany Pudent i la platja de Migjorn, una necròpolis on s'han trobat peces d'època romana i bizantina.

Durant l'antiguitat tardana, que inclou els anomenats “segles obscurs”, i l'època islàmica, la zona de sa Pedrera, a Porto-salè, continuava sent punt d'arribada de l'exterior.


Edat mitjana

De la dominació andalusina sols han perdurat restes a la zona de Porto-salè (can Blaiet, can Martí Vell i can Marià d'en Pep Ferrer). Al nucli de la parròquia sí que es troba, en canvi, el monument més emblemàtic del poblament medieval posterior a la incorporació de Formentera a la corona d'Aragó. Es tracta de la capella de sa Tanca Vella, autoritzada pel rei el 1396, quan l'illa estava en ple procés de despoblament.

Malgrat que en la documentació de l'època medieval es trobin esments a llocs de l'illa com cala Saona o l'estany des Peix, les traces físiques del poblament medieval són poques. Val a dir que, al llarg dels diferents processos de repoblament que ha experimentat el territori formenterer, els habitatges han pogut ser reutilitzats i remodelats, cosa que justificaria l'escassa presència d'arquitectura de les èpoques històriques anteriors al repoblament definitiu que arribaria tres segles més tard.

Com a element cultural de difícil encaix en la seqüència històrica, cal esmentar la pica baptismal que hi ha a l'església de Sant Francesc, probablement un capitell reutilitzat d'origen dubtós; alguns estudis n'assenyalen com a procedència el monestir de Santa Maria de la Mola, mentre que d'altres fonts han suggerit que es tracta d'un element paleocristià o fins i tot bizantí.


Època moderna i el repoblament

Durant els s XVI i XVII, les notícies documentals sobre Formentera permeten suposar que era usada pels eivissencs com a lloc on s'obtenien materials diversos (fusta, marès...) i on es mantenien ramats i alguns camps de conreu, però on no hi havia població estable.

El repoblament definitiu tendria com a punt de partença les dues concessions o gràcies reials a Marc Ferrer i a Antoni Blanc. Unes tres quartes parts de la primera gràcia reial a Marc Ferrer (1695) ocupaven territoris que passarien a pertànyer, 90 anys més tard, a la parròquia de Sant Francesc Xavier. La gràcia reial a Antoni Blanc (1699), per la seua part, se situà al complet en territoris de la futura parròquia de Sant Francesc.

La primera d'aquestes gràcies s'estenia a llevant, xaloc i migjorn del nucli de Sant Francesc el 2011 i incloïa, a les proximitats del seu límit occidental, la capella de sa Tanca Vella, per ventura l'únic edifici públic que podia aleshores esdevenir referent col·lectiu d'una vaga idea de “capitalitat” del nou territori illenc. La gràcia a Antoni Blanc ocupà territoris a ponent, mestral i tramuntana del nucli de Sant Francesc. Val a dir que tant Ferrer com Blanc obtengueren les gràcies en territoris d'interior ben aptes per al conreu i amb àmplies zones ja artigades i amb algunes edificacions que podien correspondre a habitatges de l'època medieval o bé a habitatges aixecats per eivissencs en procés d'establiment a l'illa, al marge de les concessions reials.

Aquest procés de constitució d'establiments fora de les gràcies de Marc Ferrer i Antoni Blanc permetria que paral·lelament s'anassin repoblant territoris as Cap de Barbaria i a Porto-salè.

Com s'il·lustra als estudis de l'historiador Joan Marí Cardona, els pobladors de Formentera provenien de la zona de Santa Eulària i de Sant Carles, majoritàriament, i el seu establiment a l'illa estava condicionat a una sèrie d'obligacions marcades pels capitostos del repoblament, que eren els descendents de Marc Ferrer, entre els quals destaca especialment Carles Tur Ferrer, “Damià”, fill d'Àngela Ferrer de Marc. Aquestes obligacions incloïen, a més del pagament d'una sèrie de tributs en forma de béns als “senyors” del repoblament, l'obligació de construir cases, que s'havien de situar en alguns casos als mateixos terrenys assignats, fet que propicià l'hàbitat dispers característic de la distribució poblacional de l'illa, o bé en el “lloc dedicat a població” que apareix esmentat en dos documents d'establiment de 1712 i que correspon a les zones pròximes a la capella de sa Tanca Vella.

Tot i això, la societat formenterera no estava encara gaire organitzada i el procés de poblament no era encara prou visible, segons el que reflecteix el document cartogràfic (1711) atribuït a l'enginyer militar Jerónimo Cánobes , que proposa la punta de sa Pedrera com a lloc ideal per al nucli de població, aprofitant una murada defensiva ja existent. Els gestors del repoblament, abans que la redefinició del mapa parroquial de les Pitiüses de 1785 orientàs a la concentració urbana al voltant dels temples, preveien ravals com l'assenyalat de Sant Francesc i la Mola (1716) o bé consideraven com a tals algunes agrupacions rurals com el “raval de ses Roques” (1773).

Durant quasi tot el s XVIII Formentera fou una circumscripció eclesiàstica única, una rectoria de Formentera que va tenir com a centre la capella de sa Tanca Vella fins a la construcció (1726-1737) del nou temple, que sintetitzava, en la seua configuració, una doble vocació espiritual i defensiva. En la primera meitat del s XVIII l'escut de vigilància defensiva de l'illa, constituït per les cinc torres costaneres, encara no era operatiu i les infraestructures defensives consistien o bé en algunes talaies en llocs elevats de l'illa o bé en algunes edificacions fortificades, entre les quals sens dubte figurava la casa coneguda com can Martí o es Castell, a Porto-salè, i les milícies.

La nova església, aleshores no de Sant Francesc, sinó de Formentera, tot i que estava dedicada ja a sant Francesc Xavier i a sant Ignasi, tenia troneres al terrat i damunt la porta, per contenir-hi peces d'artilleria, i disposava d'una característica porta ferrada sense parangó a la resta d'esglésies pitiüses. L'església nova actuà com a referent definitiu de capitalitat, reforçat pel seu paper d'edificació defensiva i refugi davant incursions, fet que degué accelerar la concentració d'habitatges a la seua rodalia a mesura que els nous establiments anaven sent administrats pels hereus de Marc Ferrer, entre els quals dos noms abunden en la documentació relativa a la constitució del nucli de Sant Francesc aportada en els estudis de Joan Marí Cardona: Marc Tur “Damià” Ferrer i el seu nebot Marià Tur “Damià” Riera.

El primer dels dos, capità de milícies, cedí els terrenys per a la construcció del temple, a la zona de les eres de la hisenda coneguda com sa Tanca Vella i s'erigí com a administrador de les contribucions de la població en les diferents despeses. El segon, fill de Francesc Tur “Damià” Ferrer, apareix en documents concedint establiments a diversos punts de l'illa i en concret a la rodalia de la nova església. Tant Marc com Marià Tur, en els respectius testaments (1754 i 1778), demanaren ser enterrats a Eivissa, a pesar que de la documentació coneguda es desprèn que el seu lloc de residència principal era Formentera. En canvi, Carles Tur Ferrer, germà de Marc i oncle també de Marià, demanà (1756) ser enterrat al cementeri de “l'església i parròquia de l'illa de Formentera”. El seu fill, Carles Tur Vic, entrà en litigis amb el seu cosí Marià en relació amb la interpretació del testament de la seua àvia Àngela Ferrer i la disputa es resolgué al seu favor el 1773, quan Marià renuncià a bastants possessions de la Mola i ses Clotades.

La branca familiar iniciada amb Carles Tur “Damià” Ferrer i Esperança Vic havia situat a Formentera el seu horitzó d'interessos mentre que les altres branques de la nissaga de Marc Ferrer, amb propietats a Eivissa, es desdibuixen progressivament en la documentació sobre l'illa. D'altra banda, vuit primogènits de l'esmentada branca formenterera, fins al primer terç del s XX, dugueren com a nom de pila Carles, fet que anà consolidant “Carlos”, més que no “Damià”, com a nom familiar. L'investigador José Luis Gordillo deixava en l'aire la qüestió de quina hauria estat la casa pairal d'aquesta nissaga de la família “Carlos”, tot i apuntar com a hipòtesi que ho fos el casàlit conegut com sa Senieta, a l'entrada al nucli de Sant Francesc des des Brolls. A l'extrem meridional del nucli existeix un altre gran casàlit conegut com can Carlos, situat dins la finca de sa Tanca Vella, de 420 tornalls, vinculat a aquesta família des de 1797, quan fou adquirit per Carles Tur a Jaume Lluquí.

Quan Carles Tur Ferrer deixà escrit en testament que volia ser enterrat a Formentera, devia fer poc temps que funcionava com a fossar el recinte situat a ponent del temple, que va fer aquesta funció fins a 1938, com es desprèn d'una nota segons la qual el 1757 s'hi traslladaren les restes de dos altres cementeris anteriors situats as Carnatge i prop de la capella de sa Tanca Vella.

L'agrupament d'habitatges al voltant de l'església nova va rebre la denominació de “Poble de Formentera” al capbreu de 1797, iniciat per la Hisenda Reial i dut a terme per Miquel Gaietà Soler. En aquest cens es consignà l'existència de 21 cases en aquesta agrupació preurbana, 19 de les quals en terres de Marià Tur “Damià” o els seus hereus i 2 en territoris de la gràcia reial a Antoni Blanc. Entre els cognoms d'aquestos eivissencs que començaven a esdevenir formenterers hi ha Escandell, Ferrer, Iern, Llebrers, Maians, Riera, Roig, Serra, Torres i Tur.

L'arxiduc Lluís Salvador, el 1867, comptà 18 cases al voltant de l'església, en un agrupament que, segons ell, no arribava a la consideració de població.

A principi del s XX (1909), Artur Pérez-Cabrero establia que eren una trentena les cases de Sant Francesc.

És clar que cap d'aquestes fonts citades per l'historiador Joan Marí Cardona no especifica quin perímetre al voltant de l'església es pren com a referència per dur a terme el recompte, però sembla segur que el “Poble de Formentera” va començar a prendre forma amb l'església nova i una vintena de cases, fesomia que mantendria almenys fins a final del s XIX. Algunes d'aquestes cases (a banda, naturalment, de l'església i la capella) es conservaven encara la primera dècada del s XXI: sa Senieta i can Carlos, al S del nucli, i can Lluquí, al N. Tres estaven en situació d'abandonament, tot i que dempeus: can Ramon (ant. can Cristòfol), can Miquel Coques i can Torres “Carreró”. Probablement ca na Damiana, al peu de la barda dels Molins, formava part també de la vintena d'edificacions del primitiu “Poble de Formentera”, però la documentació disponible no ho ha pogut confirmar. En la mateixa situació es devien trobar altres cases conservades, i ben antigues, com can Toni Guillem, cas Mestre Vell, cas Ferrer o ca na Maria des Ferrer.

La resta de l'agrupament preurbà del s XVIII o bé ha estat engolit pel desenvolupament urbanístic del s XX o bé ha quedat irrecognoscible arran de successives obres de remodelació. Sí que s'ha conservat, a grans trets, el traçat dels camins que confluïen a l'església des dels diferents indrets de l'illa: en direcció NO-SE arribava el camí de Baix de Porto-salè, dit també de sa Real, amb el qual confluïa el camí de Sant Antoni, des de la Savina; en l'eix E-O o SO-NE, arribava el camí de Dalt de Porto-salè, dit també de sa Barda; des de migjorn entrava al raval el camí Vell des Cap, i des de llevant, el camí Vell de la Mola. Els trams urbans d'aquestes vies eren, respectivament, a principi del s XXI, l'avinguda de Porto-salè i els carrers dels Molins de la Miranda, d'Isidor Macabich i de Jaume I.

Pel que fa al poblament no urbà i dispers per la geografia de la parròquia, cal assenyalar que les cases han estat objecte de catalogacions a final del s XX arran del seu interès cultural, històric i arquitectònic. A Porto-salè, es Cap i Migjorn existeixen exemples de les diferents tipologies de cases tradicionals: amb planta bàsica, amb cuina de fora, amb casa de dalt, i fins i tot es troba a can Mestre, as Cap, l'únic exemple de casa tradicional amb planta en U.

Els primers moments del repoblament del s XVIII eren rellevants els oficis relacionats amb la defensa armada de l'illa: torrers, vigies i càrrecs com el de “capità” de l'illa de Formentera. Aquest darrer càrrec apareix sovent exercit per membres de la família “Carlos”. Sens dubte, la proesa més cèlebre de les milícies formentereres fou la resistència a una incursió de corsaris francesos a la torre des Pi des Català el maig de 1813, acció militar comandada per un Carles Tur. Passada la guerra del Francès, les milícies deixaren de tenir l'operativitat que havien tengut al llarg del segle anterior.


El segle XX

A mitjan s XX, la població havia experimentat un creixement que es reflectia en la configuració urbana de la capital de la parròquia de Sant Francesc Xavier. El geògraf J. Vilà i Valentí assenyala que l'any 1930 Sant Francesc tenia 41 edificacions i 173 habitants i que en el moment del seu estudi (1947-48) era l'únic punt de l'illa que començava a organitzar-se amb un traçat que prefigurava un nucli urbà modern: plaça i alineacions d'edificis. Parla d'un “carrer únic”, que corresponia al tram del camí Vell de la Mola que apuntava a la plaça (a partir de 1983 el carrer de Jaume I) i al tram del camí Vell des Cap que, conegut com carreró d'en Carlos, entrava al nucli per migjorn i que a partir de 1983 fou el carrer d'Isidor Macabich. Una cèlebre tirallonga de gloses del cantador Bartomeu Castelló Mayans, “Xomeu des Cafè”, titulada “Es gats de sa Raval”, recull una per una les famílies de la raval de Sant Francesc. Joan Marí Cardona, per la seua banda, assenyala que la vénda de sa Raval era formada per 52 famílies l'any 1950.

Efectivament, de l'inici del s XX i fins a la postguerra, Sant Francesc experimentà un canvi de fesomia important: s'hi construí, a més de nous habitatges, una sèrie d'edificis de caràcter públic o comercial entre els quals destaquen el convent de les Germanes de la Caritat de Sant Vicent de Paül, “ca ses Monges”; l'escola Vella, que seria la seu del Sindicat CNT i més tard de la cooperativa agrícola abans de ser enderrocat a final dels anys setanta del s XX per construir-hi l'Ajuntament; la fonda de Can Plater; les escoles Velles, que començaren a funcionar devers 1928; l'oficina de telègrafs o cas Telegrafista, que tancaria la plaça pel gregal; el quarter de la guàrdia civil; el forn de pa de Can Manolo; la ferreria d'en Patata; l'apotecaria Vella; la fonda de Can Rafal, etc. També els anys vint i trenta del s XX es remodelà l'edifici que acollí el bar Centro i es construí l'illa de cases amb pis a llevant de l'església on hi havia can Paciències i la botiga de Can Toni Palla, amb un patró de construcció inèdit fins aleshores a l'illa i que contribuí decisivament a la fesomia urbana de Sant Francesc Xavier.

Aquesta fesomia cobrà l'impuls definitiu amb la construcció d'habitatges, serveis públics i locals comercials a partir dels anys seixanta del s XX, sota el paraigua de la bonança econòmica que acompanyava el desenvolupament de la indústria turística. Un espai emblemàtic de la fesomia urbana del nucli és la plaça, coneguda tradicionalment com plaça de s'Església i administrativament com plaça de la Constitució. L'historiador Joan Marí Cardona apunta que un acord municipal de 1931 la rebatejà com plaça de la República.

Malgrat que l'any 1933 Bernat Cinnamond promogué l'ordenació urbanística de la Savina, amb una planificació urbana innovadora, aquest nucli anà adquirint la seua fesomia amb tota la infraestructura portuària, salinera i, arran de la Guerra Civil i la postguerra, també militar. Efectivament, a la Savina es troba el moll d'accés dels hidroavions que usaven l'estany Pudent com a lloc d'operacions, un dipòsit de munició a la vora de la carretera que uneix aquest nucli amb es Pujols i, sobretot, les restes del camp de reclusió conegut com sa Colònia o es Campament.

La història de la configuració del nucli de la capital de la parròquia i de l'illa té encara un altre vessant: el nom de la població. Al s XVIII apareix la denominació “Poble de Formentera”, referida a una agrupació d'habitatges rurals o veïnatge al voltant de l'església. Al s XXI és ben viva la denominació de sa Raval, que degué encunyar-se en les etapes inicials de la configuració del nucli, segurament al s XIX, i que té una versió més jocosa: sa Raval des Pa i Oli. La denominació religiosa arrelà inicialment en la seua forma castellana deformada Sant Fracisco, abans que la forma normalitzada Sant Francesc començàs a guanyar presència en la documentació i la retolació oficial. La forma extensiva Sant Francesc Xavier afegia precisió a la denominació. A final del s XX i principi del s XXI adquirí popularitat en molts àmbits formals la denominació Sant Francesc de Formentera, forma que es registrà a l'administració autonòmica i que sens dubte era útil per diferenciar aquest nucli del Sant Francesc eivissenc, el de s'Estany. De fet les dues formes coexistiren: Sant Francesc Xavier feia referència a la parròquia, mentre que Sant Francesc de Formentera feia referència a la capital administrativa de l'illa. Ara bé, aquesta denominació entrava en contradicció amb la denominació registrada al Registre General d'Entitats Locals del Ministeri d'Administracions Públiques (“San Francisco Javier”). Per aquest motiu, el novembre de 2005 l'Ajuntament de Formentera acordà en ple per unanimitat iniciar el procés de canvi de nom de la capital de l'illa, que havia d'anomenar-se oficialment Sant Francesc Xavier, com la parròquia, i en català.


Societat

Abans del s XX, Formentera era una societat rural quasi autàrquica, distanciada dels centres administratius d'Eivissa o Palma. Pocs eren els formenterers que seguien estudis, tot i que per a alguns oficis de tipus nàutic, docent o eclesiàstic calia una formació que era adquirida a l'exterior de l'illa i que permetia accedir a títols o càrrecs de caràcter públic. Són aquestes persones les que sobreviuen en la memòria col·lectiva, juntament amb les que han destacat en algun ofici tradicional. Amb l'arribada de l'economia turística, residents nascuts fora de Formentera aportaren, a través de la seua obra artística, cívica o intel·lectual, els ingredients necessaris al canvi cultural amb què l'illa encararia la modernitat.

Durant tot el s XX, les principals infraestructures educatives de la parròquia es vincularen al nucli urbà de Sant Francesc. Així, la coneguda com escola Vella se situà a la parcel·la on, a final del s XX, es construí l'edifici de l'Ajuntament. Vers 1928 entraren en funcionament uns altres locals, recordats al s XXI com les escoles Velles, a la vora meridional del camí de Baix de Porto-salè, a l'extrem de ponent de la Raval, a la zona on a final del mateix segle s'aixecà el complex educatiu de Sant Francesc, que incloïa les aules d'ensenyament primari (el col·legi Mestre Lluís Andreu) i l'edifici polivalent del Consell Insular d'Eivissa i Formentera en què s'impartí l'ensenyament secundari entre el 1984 i el 1998.

Funcionà fins a la dècada dels anys vuitanta del s XX una escoleta unitària as Cap de Barbaria, situada a la vora de la carretera des Cap, endret de la cruïlla amb la carretera de Cala Saona.

A la Savina, funcionaren com a escoles algunes cases no dissenyades per a aquesta funció, com can Teuet de sa Séquia i, fins a mitjan dècada dels setanta del s XX, can Serra, a tocar del moll Vell. El primer d'aquestos dos espais no estava situat dins la parròquia de Sant Francesc, però acollia exclusivament l'alumnat de la Savina, bona part del qual pertanyia a famílies de saliners. Testimonis orals asseguren que la mateixa empresa salinera pagava el professorat d'aquesta escola.

Al nucli de Sant Francesc, a mitjan s XX, funcionà com a lloc d'estudi del batxillerat no presencial la casa de propietat municipal coneguda com can Patata o com la casa des Poble, a pocs metres de l'església, per migjorn, edifici que havia estat seu del Frente de Juventudes en la postguerra.

Entre el professorat de la parròquia són evocades per la memòria popular les figures de Francesc Marí Riera “Barber”, “es mestre Vell” (1856-1929), i Maria Mayans Ferrer (1854-1928), “sa mestra de Can Rafal”, primera dona formenterera amb estudis superiors, per l'Escola de Mestres de Palma. Del darrer terç del s XX destaquen els mestres Jaume Verdera i Verdera, Isidor Torres i Cardona i Pilar Castelló Ramon, tots ells amb responsabilitats directives en les institucions escolars de la parròquia i amb trajectòries personals vinculades amb la cultura, l'associacionisme cívic i la investigació.

Són recordades també, sovent amb el nom de pila, les figures dels metges del s XX i les seues consultes: el metge Rafel la tenia a cas Mestressó; els metges Riera, Mateu i Ramon, a can Pep des Ferrer, vora el camí de Baix de Porto-salè, abans de les escoles; el metge militar conegut com “el metge de sa Colònia” la tenia a l'apotecaria Vella; el metge Pep, a can Pep Teuet...

El primer apotecari de la parròquia i de l'illa fou el mallorquí Josep Maria Llorenç.

La seu eclesiàstica de Sant Francesc, que durant bona part del s XVIII ho fou de tot Formentera, canvià fins a 63 vegades de rector fins a la primera dècada del s XXI. En alguns casos hi tornà un rector que havia exercit el càrrec anteriorment. El primer rector de qui es té constància fou Jaume Arabí, que tenia al seu càrrec aleshores la capella de sa Tanca Vella. El primer rector que tengué la ja nova església a partir de 1738 fou Pau Sala. Antoni Riquer, que hi exercí entre 1778 i 1786, fou el darrer rector a tenir sota la seua jurisdicció tota l'illa, ja que a partir de 1785 es constituïren les tres parròquies. El primer dels rectors que es feren càrrec en exclusiva de la parròquia de Sant Francesc Xavier fou Miquel Tur Costa, en el període 1786-1832. L'últim capellà formenterer fou Antoni Tur Mayans, “Senieta”, que s'hi incorporà el 1958 i hi romangué fins poc abans de la seua mort el 2004.

Capítol a part mereix el convent de les Germanes de la Caritat de Sant Vicent de Paül, “ca ses Monges”. Fou construït en plena postguerra uns metres a tramuntana de l'església. Les monges, establertes el 1939, dugueren a terme per tota l'illa tasques diverses d'instrucció d'al·lots, assistència social i dinamització sociocultural. Destaca entre aquesta congregació a partir de 1950 sor Francisca Serra Llabrés, una de les persones impulsores del grup de teatre s'Esglai i fundadora del cor parroquial, guardonada el 2004 amb el Premi Ramon Llull de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

A “ca ses Monges” es feren també les primeres projeccions cinematogràfiques, l'any 1953, activitat que obligava a traslladar els bancs de l'església cada vegada que hi havia projecció. Pocs anys més tard, en el trencall dels anys cinquanta i seixanta, entraven en funcionament les dues sales de cinema, dependents de la parròquia, al carrer de Ramon Llull la coberta i al jardí de ses Eres la d'estiu. A partir dels anys setanta operaren de forma molt irregular, de la mà d'iniciatives com el cine club de l'Obra Cultural Balear, fins que el 1986 entrà en funcionament la Sala Municipal de Cultura, a tocar de les escoles Velles, que representà la tornada de l'oferta cinematogràfica regular a l'illa.


Esports i oci

La pràctica del futbol, introduïda a l´illa els anys trenta del s XX, va tenir com a escenaris a Sant Francesc els terrenys de joc de can Plater, can Gabino, can Macià i ca na Damiana, abans que es construís el camp d'esports municipal. Una de les seus socials de la Societat Esportiva Formentera ocupà l'edificació coneguda com can Carlos, a migjorn del nucli de Sant Francesc, cosa que hi instituí popularment la denominació “sa Deportiva”.

Aquestes formes modernes d'oci prengueren progressivament el relleu a altres formes d'expressió cultural vinculades a la societat rural tradicional, que s'havien vehiculat a través del que es coneixia com a vetles i que tenien com a escenari tant cases particulars disperses per les diferents véndes de la parròquia com espais públics tocant a la plaça de l'església de Sant Francesc, com el pati del bar Centro o Can Plater, o l'era de Can Rafal.

Sobre el Cafè d'en Xomeu, nom amb què es coneixia també el cèlebre bar Centro, ha restat el testimoni de l'herpetòleg Joaquim Maluquer i Nicolau , que s'hi allotjà el 1918 per a un dels seus treballs de camp en què estudià les sargantanes de l'illa. Aquest naturalista descriu una vesprada “plena de formenterins que fumen el tabac especial de l'illa i juguen a la manilla”.

Alguns dels cantadors més destacats de la parròquia de Sant Francesc Xavier foren en Joan Mayans “Guillem”, des Cap; el ja esmentat Bartomeu Castelló “Xomeu des Cafè”, originari de la Mola; Josep Torres Costa “Pep Simon”, de can Parra, as Cap de Barbaria, tot i que passà a viure a la Mola a mitjan s XX, i Bartomeu Joan “Xomeu de na Pepa”. Altres cantadors i sonadors de la parròquia de Sant Francesc han estat distingits en la seua dedicació a la conservació del folklore musical: Joan “Xomeu” Mayans, Josep Castelló, Marià Torres “Simon”, Vicent Tur “Jeroni”, Francesca Torres “Fracisca des Torrent”, etc. Els indrets on es feien tradicionalment les ballades eren cala Saona, el torrent de s'Alga i la platja de Migjorn, al peu de la torre des Pi des Català. Una data assenyalada per a aquesta classe de trobades col·lectives era la Mitjana Festa de Nadal.

També es duien a terme vetlades a les primitives botigues d'ultramarins que hi havia escampades per Porto-salè o as Cap, entre les quals es pot destacar Ca sa Molera (ca na Fracisca de sa Barda), a la serra d'en Morna, a xaloc de ses Bardetes; Ca sa Manyaneta, a can Parra, i Can Guillem, a la zona on es troba el puig del mateix nom. Altres d´aquestos antics i precaris comerços dispersos per la geografia de la parròquia eren Ca na Pepa Pujola i Can Damià de sa Cova, a la barda d'en Pujol prop del límit amb la parròquia de Sant Ferran; Can Pep Xico, Can Vicent d'en Pep de na Rita i Can Xico Xesc, a Porto-salè; Ca ses Molineres i Can Manuel Gallet, as Cap; Can Blai, entre es Brolls i la Savina, o Can Guillemet, Can Serreta i l'economat de ses Salines, a la Savina.

Val a dir que en el trencall dels s XX i XXI encara funcionaven algunes botigues rurals, com la de Can Ramon i Can Damià, as Cap, o les de Can Xico Mateu i Can Xomeu Gall (“Sa Palmera”), a Porto-salè. Una de les cases pròximes a l'església de Sant Francesc, can Toni Guillem, havia estat també oficina de correus i allotjà el primer locutori de Telefónica de l'illa, els anys seixanta, abans que passàs al proper bar Centro.

Algunes cases, a banda de les fondes assenyalades en apartats anteriors, oferien possibilitat de fer-hi vetles, jugar a cartes o consumir-hi cafè, vi o licors. Destaquen en aquest cas la ja indicada Ca sa Manyaneta i Can Manuel Palla, a llevant del nucli de Sant Francesc, cèlebre pel vi que s'hi elaborava.


Oficis tradicionals

Altres oficis tradicionals a la parròquia de Sant Francesc Xavier són els dels treballadors del metall (can Pep des Ferrer, a migjorn del nucli, i can Toni des Ferrer, as Brolls), els constructors de fèretres (can Mateu, as Cap), els sanadors d'animals (can Xomeu Cosmi), els artesans de l'espart (can Cordeta i can Mariano d'en Simon, as Cap), els barbers (can Toni de sa Ferrera i can Vicent d'en Toni Pins), els boters (can Xico de sa Barda, a la serra d'en Morna, as Cap), els joiers (can Gabino), els espardenyers (can Pep Ferrer de sa Hisenda, a la zona de Migjorn), les llevadores (can Pep d'en Xico Xinxó, a Porto-salè; ca na Salvadora, as Brolls, i can Pep Costa, a Migjorn), els fusters (can Ramon i can Marià Damià, as Cap, i un altre can Marià Damià, a sa Raval), els moliners (can Simon, as Cap, i can Vicent Mateu i can Xico Moliner, a Sant Francesc), els carnissers (can Mariano Mayans, can Jaume de sa Serra, can Joan de sa Casilla, can Toni Carnisser i can Lluquí), els sastres i les brodadores (can Pepito Morales, ca na Maiansa, cas Mestre Vell, ca ses Angeletes, can Pep d'en Jaume Gall, can Pep de na Rita o ca n'Esperança d'en Pep Xico), etc.

Sens dubte, entre els oficis de la Formentera tradicional tenia un especial lloc el de curandero, exercit per persones coneixedores de les propietats remeieres de les plantes o amb coneixements d'infermeria bàsica a qui s'atribuïa, per afegitó, capacitat quasi taumatúrgica. Un ventall ben ampli de prodigis s'associa a aquestes persones: desfermar alteracions meteorològiques, curar afeccions diverses com el mal de queixal, moure pedres o carreus de molt pes, endevinar en la distància la situació de persones o objectes o, fins i tot, fer que una llum acompanyàs les passes dels caminants a la nit pels obscurs camins de l'illa. As Cap de Barbaria es recorda la figura d'“en Sord” (s XIX i principi del XX), juntament amb les figures posteriors de Marià Castelló Castelló “Mariano de s'Hereu” i de Joan Marí Serra “Cordeta”.

A Marià Castelló, nat el 1870, la llegenda l'acompanyà fins al seu tràgic final, el 1936, en una fossa comuna de Sant Jordi. Marià Castelló havia estat els anys vint un conegut líder activista de l'incipient teixit associatiu civil que havia denunciat pràctiques corruptes en algunes àrees de l'administració municipal. El seu nom degué ser inclòs a les llistes de desafectes al nou règim totalitari sorgit del colp d'estat de Franco. Renuncià a exiliar-se en el període més cru de la repressió, perquè comptava a l'illa amb massa suport perquè cap escamot gosàs arrestar-lo. Sí que fou detingut, però, al port d'Eivissa i afusellat. La llegenda conta que encara fou capaç, en els darrers instants, de desviar les bales amb el seu poder, cosa que va obligar els botxins paramilitars a disparar-li a curta distància i des de posicions creuades.

Passat el fantasma de la guerra i el desert cultural de la postguerra, començaren a assolir protagonisme en la vida social nous residents nascuts fora de l'illa i establerts a Formentera a mesura que l'illa s'anava obrint als nous horitzons del turisme. Molts d'ells canalitzaren a Formentera els seus impulsos filantròpics, encisats per la personalitat d'una illa on sobrevivien formes atàviques d'entendre la vida. Destaquen entre aquestos nous formenterers el naturalista Frank Jackson i la seua esposa Mary Brian, que s'establiren a la barda de sa Mirada. També escolliren la parròquia de Sant Francesc Xavier com a lloc per viure i treballar artistes plàstics com Bella Brisel i el seu espòs Sioma Baram, Rafael Bataller, Jean-Jacques Deleval, Wolfgang Mally, Aaron Keydar, Cecile Lemoine, Michel Foissin, Robert Hawkins, Lena Donnér o Georges Bess. Com a destacat fotògraf, cal esmentar Josep Juan Juan. Així mateix, la parròquia de Sant Francesc és on tenen la residència i l'estudi el pintor formenterer Enric Riera Tur i l'arquitecte Marià Castelló Martínez. L'estudi d'aquest darrer, a l'indret conegut com el pujol de s'Era, a Migjorn, ha estat reconegut en mitjans especialitzats com una important realització en arquitectura contemporània.

Les festivitats de Sant Francesc Xavier (3 de desembre) i de Sant Jaume (25 de juliol) són les dates més assenyalades de la parròquia.

Des dels anys noranta del s XX funciona la Comissió de Festes de sa Raval des Pa i Oli, que mobilitza empreses i persones en la celebració del patró del poble, el desembre. Des del darrer terç del s XX s'organitzaren diferents associacions de vesins i comerciants en diferents nuclis de la parròquia de Sant Francesc Xavier, especialment amb vista a reivindicar inversions per a les seues zones. Així, per exemple, la primera dècada del s XXI funcionaren as Cap de Barbaria fins a dues associacions de vesins, centrades en la reivindicació d'una millor gestió dels residus i en la promoció de l'electrificació rural a la zona de l'abocador. També s'havien constituït, a final dels anys vuitanta del s XX, associacions de vesins a la Savina, al nucli de Sant Francesc i a Porto-salè; totes, en especial la darrera, participaren en la constitució de la Coordinadora d'Entitas Cíviques de Formentera, quan els projectes de macrourbanitzacions amenaçaven l'estructura socioeconòmica de la zona. [VFM]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments