Sant Francesc Xavier

Sant Francesc Xavier GEO/HIST Poble i parròquia de Formentera, situat al terç de ponent i llebeig de l´illa. El seu territori abraça les véndes administratives de Porto-salè, es Brolls, es Cap, es Pi des Català, es Ca Marí-Migjorn i la Miranda-Cala Saona, que en conjunt tenen una superfície de 45.947.710 m2, equivalents a 4.595 ha. De les tres parròquies de l´illa, és la que té major extensió. Segons dades censals, l´any 2008 tenia 5.138 habitants empadronats. Limita per tramuntana i gregal amb la parròquia de Sant Ferran de ses Roques i l´estany Pudent; per ponent i migjorn, amb la mar, i per xaloc amb la parròquia del Pilar de la Mola.

Societat
Abans del s XX, Formentera era una societat rural quasi autàrquica, distanciada dels centres administratius d´Eivissa o Palma. Pocs eren els formenterers que seguien estudis, tot i que per a alguns oficis de tipus nàutic, docent o eclesiàstic calia una formació que era adquirida a l´exterior de l´illa i que permetia accedir a títols o càrrecs de caràcter públic. Són aquestes persones les que sobreviuen en la memòria col·lectiva, juntament amb les que han destacat en algun ofici tradicional. Amb l´arribada de l´economia turística, residents nascuts fora de Formentera aportaren, a través de la seua obra artística, cívica o intel·lectual, els ingredients necessaris al canvi cultural amb què l´illa encararia la modernitat. Durant tot el s XX, les principals infraestructures educatives de la parròquia es vincularen al nucli urbà de Sant Francesc. Així, la coneguda com escola Vella se situà a la parcel·la on, a final del s XX, es construí l´edifici de l´Ajuntament. Vers 1928 entraren en funcionament uns altres locals, recordats al s XXI com les escoles Velles, a la vora meridional del camí de Baix de Porto-salè, a l´extrem de ponent de la Raval, a la zona on a final del mateix segle s´aixecà el complex educatiu de Sant Francesc, que incloïa les aules d´ensenyament primari (el col·legi Mestre Lluís Andreu) i l´edifici polivalent del Consell Insular d´Eivissa i Formentera en què s´impartí l´ensenyament secundari entre el 1984 i el 1998. Funcionà fins a la dècada dels anys vuitanta del s XX una escoleta unitària as Cap de Barbaria, situada a la vora de la carretera des Cap, endret de la cruïlla amb la carretera de Cala Saona. A la Savina, funcionaren com a escoles algunes cases no dissenyades per a aquesta funció, com can Teuet de sa Séquia i, fins a mitjan dècada dels setanta del s XX, can Serra, a tocar del moll Vell. El primer d´aquestos dos espais no estava situat dins la parròquia de Sant Francesc, però acollia exclusivament l´alumnat de la Savina, bona part del qual pertanyia a famílies de saliners. Testimonis orals asseguren que la mateixa empresa salinera pagava el professorat d´aquesta escola. Al nucli de Sant Francesc, a mitjan s XX, funcionà com a lloc d´estudi del batxillerat no presencial la casa de propietat municipal coneguda com can Patata o com la casa des Poble, a pocs metres de l´església, per migjorn, edifici que havia estat seu del Frente de Juventudes en la postguerra. Entre el professorat de la parròquia són evocades per la memòria popular les figures de Francesc Marí Riera “Barber”, “es mestre Vell” (1856-1929), i Maria Mayans Ferrer (1854-1928), “sa mestra de Can Rafal”, primera dona formenterera amb estudis superiors, per l´Escola de Mestres de Palma. Del darrer terç del s XX destaquen els mestres Jaume Verdera i Verdera, Isidor Torres i Cardona i Pilar Castelló Ramon, tots ells amb responsabilitats directives en les institucions escolars de la parròquia i amb trajectòries personals vinculades amb la cultura, l´associacionisme cívic i la investigació. Són recordades també, sovent amb el nom de pila, les figures dels metges del s XX i les seues consultes: el metge Rafel la tenia a cas Mestressó; els metges Riera, Mateu i Ramon, a can Pep des Ferrer, vora el camí de Baix de Porto-salè, abans de les escoles; el metge militar conegut com “el metge de sa Colònia” la tenia a l´apotecaria Vella; el metge Pep, a can Pep Teuet... El primer apotecari de la parròquia i de l´illa fou el mallorquí Josep Maria Llorenç. La seu eclesiàstica de Sant Francesc, que durant bona part del s XVIII ho fou de tot Formentera, canvià fins a 63 vegades de rector fins a la primera dècada del s XXI. En alguns casos hi tornà un rector que havia exercit el càrrec anteriorment. El primer rector de qui es té constància fou Jaume Arabí, que tenia al seu càrrec aleshores la capella de sa Tanca Vella. El primer rector que tengué la ja nova església a partir de 1738 fou Pau Sala. Antoni Riquer, que hi exercí entre 1778 i 1786, fou el darrer rector a tenir sota la seua jurisdicció tota l´illa, ja que a partir de 1785 es constituïren les tres parròquies. El primer dels rectors que es feren càrrec en exclusiva de la parròquia de Sant Francesc Xavier fou Miquel Tur Costa, en el període 1786-1832. L´últim capellà formenterer fou Antoni Tur Mayans, “Senieta”, que s´hi incorporà el 1958 i hi romangué fins poc abans de la seua mort el 2004. Capítol a part mereix el convent de les Germanes de la Caritat de Sant Vicent de Paül, “ca ses Monges”. Fou construït en plena postguerra uns metres a tramuntana de l´església. Les monges, establertes el 1939, dugueren a terme per tota l´illa tasques diverses d´instrucció d´al·lots, assistència social i dinamització sociocultural. Destaca entre aquesta congregació a partir de 1950 sor Francisca Serra Llabrés, una de les persones impulsores del grup de teatre s´Esglai i fundadora del cor parroquial, guardonada el 2004 amb el Premi Ramon Llull de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. A “ca ses Monges” es feren també les primeres projeccions cinematogràfiques, l´any 1953, activitat que obligava a traslladar els bancs de l´església cada vegada que hi havia projecció. Pocs anys més tard, en el trencall dels anys cinquanta i seixanta, entraven en funcionament les dues sales de cinema, dependents de la parròquia, al carrer de Ramon Llull la coberta i al jardí de ses Eres la d´estiu. A partir dels anys setanta operaren de forma molt irregular, de la mà d´iniciatives com el cine club de l´Obra Cultural Balear, fins que el 1986 entrà en funcionament la Sala Municipal de Cultura, a tocar de les escoles Velles, que representà la tornada de l´oferta cinematogràfica regular a l´illa.

Esports i oci
La pràctica del futbol, introduïda a l´illa els anys trenta del s XX, va tenir com a escenaris a Sant Francesc els terrenys de joc de can Plater, can Gabino, can Macià i ca na Damiana, abans que es construís el camp d´esports municipal. Una de les seus socials de la Societat Esportiva Formentera ocupà l´edificació coneguda com can Carlos, a migjorn del nucli de Sant Francesc, cosa que hi instituí popularment la denominació “sa Deportiva”. Aquestes formes modernes d´oci prengueren progressivament el relleu a altres formes d´expressió cultural vinculades a la societat rural tradicional, que s´havien vehiculat a través del que es coneixia com a vetles i que tenien com a escenari tant cases particulars disperses per les diferents véndes de la parròquia com espais públics tocant a la plaça de l´església de Sant Francesc, com el pati del bar Centro o Can Plater, o l´era de Can Rafal. Sobre el Cafè d´en Xomeu, nom amb què es coneixia també el cèlebre bar Centro, ha restat el testimoni de l´herpetòleg Joaquim Maluquer i Nicolau , que s´hi allotjà el 1918 per a un dels seus treballs de camp en què estudià les sargantanes de l´illa. Aquest naturalista descriu una vesprada “plena de formenterins que fumen el tabac especial de l´illa i juguen a la manilla”. Alguns dels cantadors més destacats de la parròquia de Sant Francesc Xavier foren en Joan Mayans “Guillem”, des Cap; el ja esmentat Bartomeu Castelló “Xomeu des Cafè”, originari de la Mola; Josep Torres Costa “Pep Simon”, de can Parra, as Cap de Barbaria, tot i que passà a viure a la Mola a mitjan s XX, i Bartomeu Joan “Xomeu de na Pepa”. Altres cantadors i sonadors de la parròquia de Sant Francesc han estat distingits en la seua dedicació a la conservació del folklore musical: Joan “Xomeu” Mayans, Josep Castelló, Marià Torres “Simon”, Vicent Tur “Jeroni”, Francesca Torres “Fracisca des Torrent”, etc. Els indrets on es feien tradicionalment les ballades eren cala Saona, el torrent de s´Alga i la platja de Migjorn, al peu de la torre des Pi des Català. Una data assenyalada per a aquesta classe de trobades col·lectives era la Mitjana Festa de Nadal. També es duien a terme vetlades a les primitives botigues d´ultramarins que hi havia escampades per Porto-salè o as Cap, entre les quals es pot destacar Ca sa Molera (ca na Fracisca de sa Barda), a la serra d´en Morna, a xaloc de ses Bardetes; Ca sa Manyaneta, a can Parra, i Can Guillem, a la zona on es troba el puig del mateix nom. Altres d´aquestos antics i precaris comerços dispersos per la geografia de la parròquia eren Ca na Pepa Pujola i Can Damià de sa Cova, a la barda d´en Pujol prop del límit amb la parròquia de Sant Ferran; Can Pep Xico, Can Vicent d´en Pep de na Rita i Can Xico Xesc, a Porto-salè; Ca ses Molineres i Can Manuel Gallet, as Cap; Can Blai, entre es Brolls i la Savina, o Can Guillemet, Can Serreta i l´economat de ses Salines, a la Savina. Val a dir que en el trencall dels s XX i XXI encara funcionaven algunes botigues rurals, com la de Can Ramon i Can Damià, as Cap, o les de Can Xico Mateu i Can Xomeu Gall (“Sa Palmera”), a Porto-salè. Una de les cases pròximes a l´església de Sant Francesc, can Toni Guillem, havia estat també oficina de correus i allotjà el primer locutori de Telefónica de l´illa, els anys seixanta, abans que passàs al proper bar Centro. Algunes cases, a banda de les fondes assenyalades en apartats anteriors, oferien possibilitat de fer-hi vetles, jugar a cartes o consumir-hi cafè, vi o licors. Destaquen en aquest cas la ja indicada Ca sa Manyaneta i Can Manuel Palla, a llevant del nucli de Sant Francesc, cèlebre pel vi que s´hi elaborava.

Oficis tradicionals
Altres oficis tradicionals a la parròquia de Sant Francesc Xavier són els dels treballadors del metall (can Pep des Ferrer, a migjorn del nucli, i can Toni des Ferrer, as Brolls), els constructors de fèretres (can Mateu, as Cap), els sanadors d´animals (can Xomeu Cosmi), els artesans de l´espart (can Cordeta i can Mariano d´en Simon, as Cap), els barbers (can Toni de sa Ferrera i can Vicent d´en Toni Pins), els boters (can Xico de sa Barda, a la serra d´en Morna, as Cap), els joiers (can Gabino), els espardenyers (can Pep Ferrer de sa Hisenda, a la zona de Migjorn), les llevadores (can Pep d´en Xico Xinxó, a Porto-salè; ca na Salvadora, as Brolls, i can Pep Costa, a Migjorn), els fusters (can Ramon i can Marià Damià, as Cap, i un altre can Marià Damià, a sa Raval), els moliners (can Simon, as Cap, i can Vicent Mateu i can Xico Moliner, a Sant Francesc), els carnissers (can Mariano Mayans, can Jaume de sa Serra, can Joan de sa Casilla, can Toni Carnisser i can Lluquí), els sastres i les brodadores (can Pepito Morales, ca na Maiansa, cas Mestre Vell, ca ses Angeletes, can Pep d´en Jaume Gall, can Pep de na Rita o ca n´Esperança d´en Pep Xico), etc. Sens dubte, entre els oficis de la Formentera tradicional tenia un especial lloc el de curandero, exercit per persones coneixedores de les propietats remeieres de les plantes o amb coneixements d´infermeria bàsica a qui s´atribuïa, per afegitó, capacitat quasi taumatúrgica. Un ventall ben ampli de prodigis s´associa a aquestes persones: desfermar alteracions meteorològiques, curar afeccions diverses com el mal de queixal, moure pedres o carreus de molt pes, endevinar en la distància la situació de persones o objectes o, fins i tot, fer que una llum acompanyàs les passes dels caminants a la nit pels obscurs camins de l´illa. As Cap de Barbaria es recorda la figura d´“en Sord” (s XIX i principi del XX), juntament amb les figures posteriors de Marià Castelló Castelló “Mariano de s´Hereu” i de Joan Marí Serra “Cordeta”. A Marià Castelló, nat el 1870, la llegenda l´acompanyà fins al seu tràgic final, el 1936, en una fossa comuna de Sant Jordi. Marià Castelló havia estat els anys vint un conegut líder activista de l´incipient teixit associatiu civil que havia denunciat pràctiques corruptes en algunes àrees de l´administració municipal. El seu nom degué ser inclòs a les llistes de desafectes al nou règim totalitari sorgit del colp d´estat de Franco. Renuncià a exiliar-se en el període més cru de la repressió, perquè comptava a l´illa amb massa suport perquè cap escamot gosàs arrestar-lo. Sí que fou detingut, però, al port d´Eivissa i afusellat. La llegenda conta que encara fou capaç, en els darrers instants, de desviar les bales amb el seu poder, cosa que va obligar els botxins paramilitars a disparar-li a curta distància i des de posicions creuades. Passat el fantasma de la guerra i el desert cultural de la postguerra, començaren a assolir protagonisme en la vida social nous residents nascuts fora de l´illa i establerts a Formentera a mesura que l´illa s´anava obrint als nous horitzons del turisme. Molts d´ells canalitzaren a Formentera els seus impulsos filantròpics, encisats per la personalitat d´una illa on sobrevivien formes atàviques d´entendre la vida. Destaquen entre aquestos nous formenterers el naturalista Frank Jackson i la seua esposa Mary Brian, que s´establiren a la barda de sa Mirada. També escolliren la parròquia de Sant Francesc Xavier com a lloc per viure i treballar artistes plàstics com Bella Brisel i el seu espòs Sioma Baram, Rafael Bataller, Jean-Jacques Deleval, Wolfgang Mally, Aaron Keydar, Cecile Lemoine, Michel Foissin, Robert Hawkins, Lena Donnér o Georges Bess. Com a destacat fotògraf, cal esmentar Josep Juan Juan. Així mateix, la parròquia de Sant Francesc és on tenen la residència i l´estudi el pintor formenterer Enric Riera Tur i l´arquitecte Marià Castelló Martínez. L´estudi d´aquest darrer, a l´indret conegut com el pujol de s´Era, a Migjorn, ha estat reconegut en mitjans especialitzats com una important realització en arquitectura contemporània. Les festivitats de Sant Francesc Xavier (3 de desembre) i de Sant Jaume (25 de juliol) són les dates més assenyalades de la parròquia. Des dels anys noranta del s XX funciona la Comissió de Festes de sa Raval des Pa i Oli, que mobilitza empreses i persones en la celebració del patró del poble, el desembre. Des del darrer terç del s XX s´organitzaren diferents associacions de vesins i comerciants en diferents nuclis de la parròquia de Sant Francesc Xavier, especialment amb vista a reivindicar inversions per a les seues zones. Així, per exemple, la primera dècada del s XXI funcionaren as Cap de Barbaria fins a dues associacions de vesins, centrades en la reivindicació d´una millor gestió dels residus i en la promoció de l´electrificació rural a la zona de l´abocador. També s´havien constituït, a final dels anys vuitanta del s XX, associacions de vesins a la Savina, al nucli de Sant Francesc i a Porto-salè; totes, en especial la darrera, participaren en la constitució de la Coordinadora d´Entitas Cíviques de Formentera, quan els projectes de macrourbanitzacions amenaçaven l´estructura socioeconòmica de la zona. [VFM]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments