Sant Ferran de ses Roques

Sant Ferran de ses Roques GEO/HIST Poble i parròquia de Formentera, situat al terç de tramuntana i gregal de l'illa. A més dels territoris de la vénda tradicional i administrativa de ses Roques, que dóna nom al poble, abraça les véndes de ses Salines, es Molí-s'Estany i sa Punta, que en conjunt tenen una superfície de 13.193.663 m2, equivalents a 1.320 ha. A aquesta extensió, cal sumar-hi els aproximadament 2,5 km2 de les illes de s'Espalmador i s'Espardell. De les tres parròquies de l'illa, és la que té menor extensió. Segons dades censals, l'any 2008 tenia 3.473 habitants empadronats. Limita per migjorn i llebeig amb la parròquia de Sant Francesc Xavier i l'estany Pudent; per mestral, tramuntana i gregal, amb la mar, i per xaloc amb la parròquia del Pilar de la Mola.


Geografia

Espai físic


L'indret més septentrional de la parròquia de Sant Ferran de ses Roques, i alhora de Formentera, és la punta des Pas, extrem del braç de platja i costa baixa conegut com la punta des Trucadors. Si es consideren les dues illes de s'Espalmador i s'Espardell, el punt més septentrional de la parròquia seria la punta de Tramuntana de s'Espardell. El punt més meridional de Sant Ferran de ses Roques és la creu del Pare Palau, fita que se situa al lloc on es toquen els territoris de les tres parròquies i on conflueix el camí Vell de la Mola amb la línia imaginària que uneix el Còdol Foradat, a la platja de Migjorn, amb l'escull d'en Ferrer o d'en Talaies, a la costa des Carnatge, que esdevé l'extrem de llevant de la parròquia. L'extrem occidental es troba a la Séquia, límit amb la parròquia de Sant Francesc Xavier, on hi ha el canal artificial que comunica les aigües de l'estany Pudent amb les de la mar.

Entre els extrems O i N i entre els extrems N i E, els límits de la parròquia coincideixen amb els límits geogràfics de l'illa. Pel que fa als límits terrestres, a banda dels 400 m que separen l'esmentat escull d'en Talaies de la creu del Pare Palau i que constitueixen la divisòria amb la parròquia del Pilar de la Mola, per la banda de migjorn i llebeig de Sant Ferran de ses Roques segueix el traçat del camí Vell de la Mola. Aquest camí avança en l'eix xaloc-mestral i travessa la carretera que porta a la zona des Ca Marí. A partir d'aquesta cruïlla, el camí Vell de la Mola està asfaltat i continua fent de límit de parròquies, però només fins a les proximitats de la barda d'en Jeroni, a la vénda des Pi des Català . Allí hi conflueix una altra via tradicional coneguda també com camí de la Mola que, en lloc de dirigir-se cap al nucli de població de Sant Francesc, ho fa cap al molí d'en Teuet i hi passa a uns 30 m a migjorn, seguint cap a la barda d'en Pujol i baixant després cap a la carretera principal PM-820, que creua pocs metres a llevant de l'edificació coneguda com sa Casilla per dirigir-se a la zona des Brolls, sempre seguint el traçat d'aquesta via, coneguda com algunes altres amb el nom de camí de la Mola.

A partir de la zona des Brolls, el darrer tram del límit de la parròquia el constitueix la riba de la meitat NE de l'estany Pudent, una línia de fesomia alterada per la mà humana amb el circuit hídric de la infraestructura salinera, i amb la qual s'arriba a la Séquia, extrem O de la parròquia.

Val a dir que, entre la barda de ses Roques i la partió amb la parròquia del Pilar, l'estretíssima franja de territori situada a migjorn de la carretera principal i a tramuntana del camí Vell de la Mola comprèn una vintena de cases que pertanyen, administrativament, a la vénda des Ca Marí-Migjorn, la major part dels territoris de la qual s'adscriuen a la parròquia de Sant Francesc Xavier. El motiu d'aquesta superposició és que a l'hora de traçar-se el perímetre de les vigents véndes administratives municipals (1983) s'utilitzà la carretera principal i no el camí Vell de la Mola (vies ambdues que avancen en paral·lel per l'istme central de l'illa de Formentera a una distància una de l'altra que no supera els 100 m) per marcar els límits entre la vénda de ses Roques i la des Ca Marí-Migjorn.

Cal assenyalar també que, malgrat les precises fites que solen delimitar una parròquia, els diferents administradors parroquials poden haver alterat aquestos límits puntualment, com suggereix el fet que algunes cases de la zona de ses Clotades, situades en la part meridional del camí Vell de la Mola, hagin estat en algun moment vinculades a la parròquia de Sant Ferran de ses Roques.

El punt més elevat de la parròquia de Sant Ferran de ses Roques és la zona coneguda com es Quintalaret (56 m), a la vénda de sa Punta. En l'arc N-NE-E d'aquesta elevació, el desnivell és abrupte i dóna lloc a penya-segats de marcada verticalitat que s'estenen des del racó de Cala en Baster fins a la punta Prima i que arriben a tenir 45 m d'alçada. Cap a l'interior de l'illa i cap a la costa des Pujols, en canvi, el desnivell és suau i progressiu, sense estridències paisatgístiques. Altres punts elevats de la parròquia són la barda de ses Roques (43 m), la barda des Molí (31 m) i la barda d'en Pujol (29 m). Aquestes i altres elevacions que no arriben als 20 m constitueixen elements paisatgístics perceptibles però en cap cas no donen lloc a desnivells notables.

Les planes interiors del poble-parròquia, a tocar amb la parròquia de Sant Francesc, se situen entre 20 i 22 m sobre el nivell de la mar; el nucli urbà de Sant Ferran de ses Roques es troba a 32 m. Els territoris costaners de l'extrem oriental de la parròquia, as Carnatge, sobrepassen en pocs llocs els 10 m sobre el nivell de la mar. El mateix es pot dir de la riba E de l'estany Pudent i dels territoris de la vénda de ses Salines, on es troben elevacions com la barda de Can Costa o de Ca na Costa (9 m) o el turó de 14 m a l'extrem meridional de la platja de Llevant, en el seu límit amb la platja de sa Roqueta. També a la rodalia d'un popular establiment turístic que ha acabat donant nom a la platja on es troba (la platja des Tanga) hi ha una formació dunar que arriba als 11 m d'altitud sobre el nivell de la mar. No es pot deixar d'esmentar l'alçada màxima dels penya-segats de s'Espalmador, a la zona de sa Guardiola (18 m), i l'elevació màxima de s'Espardell (26 m) a la seua cara oriental.

El material geològic sobre el qual reposen tots aquestos relleus és recent dins del calendari geològic, igual que la resta de materials de l'illa, i té com a màxim de 20 a 25 milions d'anys. Els materials més antics, els mateixos que constitueixen els promontoris de la Mola i es cap de Barbaria, es troben a l'esmentada elevació de la vénda de sa Punta. El territori restant és format per materials quaternaris, d'una antiguitat màxima de dos milions d´anys i amb abundant massa rocosa calcària.

La morfologia de la zona costanera de Sant Ferran de ses Roques presenta els quatre tipus de costa propis de l'illa de Formentera. En primer lloc, costa baixa rocallosa a les proximitats de la Séquia, a la riba de l'estany Pudent, al vessant de llevant de s'Espalmador i as Carnatge. En segon lloc, costa baixa arenosa a tota la punta des Trucadors: ses Illetes; la platja des Trucadors o de Llevant; les platges de s'Alga i des Pas, a s'Espalmador, i les platges des Pujols i sa roca Plana. En tercer lloc, costa alta amb penya-segats a la punta Prima i el ja esmentat arc costaner de la vénda de sa Punta. Per últim, s'han classificat com a costa d'esglaó els roquissars del vessant O de s'Espalmador així com tots els que voregen s'Espardell.

Quant a la climatologia, amb totes les reserves que toca adoptar en descriure territoris petits com el d'una parròquia, cal dir que el clima s'emmarca dins uns paràmetres mediterranis, tot mostrant una tendència a l'accentuació de la sequera de l'estiu. A això, hi contribueix el relleu sense accidents de l'illa, que hi dificulta les precipitacions. Malgrat que la suavitat del relleu no provoca grans diferències de temperatura entre uns indrets i uns altres de l'illa, els estudis climàtics han delimitat dues zones tèrmiques a l'illa: una està constituïda per la majoria dels territoris, on els registres mostren una mitjana anual de 17-18º C; l'altra, per aquells indrets elevats, que, gràcies a l'altitud, mostren uns registres la mitjana dels quals és de 16-17º C. La zona de sa Punta és, doncs, l'indret amb una mitjana de temperatures més baixa dins del poble de Sant Ferran de ses Roques.

Pel que fa a precipitacions, el poble-parròquia de Sant Ferran registra una mitjana entre 300 i 400 litres per metre quadrat anuals. No hi ha a la parròquia de Sant Ferran de ses Roques cap curs d'aigua rellevant, només petits torrents com el des Pins o el torrentó de sa Figuereta Borda, els dos prop del racó de Cala en Baster, on es troba també el pla des Cocons. Tocant ja a la punta Prima hi ha el que s'anomena canal de sa Torre i, en el vessant occidental de la punta, la cova de s'Aigua. La cultura popular ha individualitzat, a través de la toponímia, aquestos fluxos o dipòsits naturals d'aigua, cosa que testimonia la importància d'aquest element en el desenvolupament social i econòmic dels pobladors de la parròquia.

Pel que fa a la vegetació i els usos del sòl a la parròquia de Sant Ferran de ses Roques, cal partir del fet que en el panorama general hi conflueixen, d'una banda, la vegetació específica de cada ecosistema o hàbitat, que de forma natural colonitza, s'estableix i es consolida als indrets que li són més propicis en raó de condicionaments diversos (salinitat, proximitat a la mar, material geològic, exposició als fenòmens atmosfèrics, etc.), i de l'altra banda, la interacció dels habitants de l'illa en cada un d'aquestos entorns, motivada per les necessitats de subsistència en cada moment històric.

La fesomia del paisatge, per tant, s'ha de contemplar a través d'aquest doble prisma. Un cop d'ull molt superficial pot distingir en aquesta parròquia tres fesomies clarament diferenciades pel que fa a la vegetació i als usos del sòl.

Les illes de s'Espalmador i s'Espardell, així com també tota la zona de ses Illetes i es Trucadors i la riba de l'estany Pudent són terrenys amb poca elevació sobre el nivell de la mar i pròxims a la costa. En la vegetació d'aquestes zones, per tant, abundaran espècies vegetals adaptades als ecosistemes dunars (càrritx, botja, savina...), vegetació halòfila, adaptada a les elevades concentracions salines (jonc, solsera...) i masses de pinar consolidat. En el sector central de la parròquia, sa Punta, constituït per material rocós i poc adient a les grans extensions de conreu, abunden les àrees de savinar, que s'estenen també cap a la costa des Carnatge, a l'extrem de xaloc de la parròquia. En tercer lloc, la part central i interior de Sant Ferran de ses Roques és on predominen les àrees sense vegetació natural, aquelles que han estat aprofitades per a l'activitat agrícola.

Continuant amb aquesta visió a grans trets, es pot determinar que els usos del sòl han estat condicionats per tres tipologies molt definides d'activitats econòmiques: en primer lloc, l'activitat agrícola i ramadera generalitzada a l'illa a partir del s XVIII arran del repoblament; en segon lloc, l'activitat industrial salinera, en els dos primers terços del s XX, i per últim, la indústria turística, lligada al sector de la construcció, que el darrer terç del s XX canvià profundament la fesomia i la idiosincràsia de l'illa en general i de la parròquia de Sant Ferran de ses Roques en particular. Una vegada traçada aquesta visió global, una ullada més focalitzada pot anar posant al descobert les particularitats de cada indret.

Pel que fa als territoris de la vénda de ses Salines i les illes de s'Espalmador i s'Espardell, destaquen els boscos de savina consolidats que estan al vessant de ponent de la punta de ses Illetes, en el tram més proper al nucli portuari de la Savina, entre la Séquia i el molí des Carregador. Altres àrees boscoses es troben al vessant de tramuntana i gregal de l'estany Pudent. Ni a s´Espalmador i menys encara a s'Espardell no es troben àrees de pinar o savinar tan consolidades, per bé que a la major de les dues illes assenyalades, al seu vessant O, hi hagi grans extensions de savinar aclarit. Aquestes agrupacions forestals actuen aquí com a vegetació de trànsit entre comunitats psammòfiles (vegetació dunar) i halòfiles.

Al centre de l'illa de s'Espalmador existeix una zona d'aiguamolls d'una fesomia molt semblant a la que devia tenir l'estany Pudent abans de la conversió de la seua riba en un circuit hídric per a la condensació i la cristal·lització de la sal. Malgrat aquesta decisiva intervenció humana, en ambdues zones de salobrar es troben espècies vegetals halòfiles representatives de les tres grans comunitats que conformen aquestos ecosistemes halobis: els salicornars, les jonqueres halòfiles i les saladines.

La vegetació psammòfila es troba a la zona de costa baixa arenosa de la punta des Trucadors i a l'extrem meridional de l'illa de s'Espalmador. Es tracta d'una comunitat vegetal molt diversificada que es distribueix en zones específiques que vénen determinades per la proximitat de la mar. Algunes espècies són la pala marina, la crucianel·la, el card de platja, el fonoll marí, el lliri de platja, la magraneta i també l'espècie que es coneix amb el topònim d'aquest racó del poble: herba des Trucadors.

El paisatge de la resta de territoris de la parròquia presenta ja unes característiques menys exclusives i més pròximes a la pauta general de l'illa. A la zona central de la parròquia de Sant Ferran de ses Roques el paisatge és afaiçonat per camps de secà amb o sense cultiu arbori i per àrees de pinar i savinar aclarit.

Al costat de les espècies habituals a les Pitiüses (savina, pi bord, romaní...) hi ha a la parròquia de Sant Ferran un exemplar d'alzina, catalogat i protegit com a arbre singular (juntament, en aquesta parròquia, amb un exemplar de savina de ses Salines), conegut com “sa bellotera d´en Rita”, tocant per migjorn amb la carretera principal, al peu de la barda des Molí, a ponent del nucli urbà de Sant Ferran. També a l'indret que es coneix com el pujol de ses Frígoles, a gregal del nucli urbà, es troben alguns exemplars de pi ver, dels pocs pins pinyoners de la parròquia.

Una ampla zona al SE del nucli urbà des Pujols es caracteritza pel seu ús residencial, industrial i comercial, i s'hi troben alguns equipaments i infraestructures situats en camps de conreu abandonats.

En el vessant de gregal del sector de sa Punta, a tocar dels penya-segats, predomina el savinar arbustiu, que s'estén també cap a la zona de costa baixa des Carnatge, a la meitat E de la vénda de ses Roques, on conviu amb diverses formes de vegetació costanera rupícola amb endemismes.


Demografia

La població de la parròquia de Sant Ferran de ses Roques representa aproximadament el 35 % de la població de l'illa de Formentera. Aquesta proporció ha esdevingut una constant almenys des de l'any 1996, malgrat que en xifres absolutes la població de la parròquia s'hagi quasi duplicat, passant dels 1.815 habitants l'any suara esmentat als 3.473 de l'any 2008. L'única dada destacable en relació amb la demografia és la consolidada tendència a l'agrupació de la població als nuclis urbans, característica aplicable també a les altres dues parròquies de l'illa. De les dades del padró municipal es desprèn que l´any 2008 la població es distribuia al 50% entre l'hàbitat disseminat i l'hàbitat concentrat. L'any 1996, en canvi, era un 61,6 % de la població que residia fora dels dos nuclis de Sant Ferran i es Pujols.

El percentatge de població que viu disseminat s'ha anat reduint de forma constant i regular una mitjana d'un punt percentual anual. A això ha contribuït, sens dubte, la legislació en l'àmbit de la planificació i l'ordenació territorial i la millora dels equipaments i les infraestructures als nuclis urbans. Les dades del padró municipal d'habitants assenyalen que la població al nucli des Pujols suposava entre el 41,8 % (1996) i el 46,3 % (2008) de la població urbana de la parròquia; fins i tot, l'any 2002, amb 618 habitants empadronats, representava el 50 % d'aquesta població urbana. Tanmateix, malgrat tenir una població estable tot l'any, el nucli des Pujols no compta, ni de bon tros, amb la població del nucli principal de la parròquia, Sant Ferran. Aquestes dades reflecteixen la població treballadora de temporada turística que manté l'empadronament a Formentera tot l'any malgrat que fora de temporada desenvolupa activitats econòmiques en altres indrets.

Les dades referides a la població del nucli de Sant Ferran de ses Roques són, en canvi, més ajustades a la realitat observable al llarg de l'any. Segons aquestes dades, el nucli urbà esmentat acollia l'any 1996 el 22 % de la població de la parròquia, percentatge que era del 26 % l´any 2008.

Val a dir que a l'inici del s XXI, la distribució de la població a l'illa segons parròquies no s'ajusta a l'extensió territorial d'aquestes divisions respecte del total de l'illa. En efecte, la parròquia de Sant Ferran de ses Roques ocupa el 18,9 % de l'extensió de l'illa, però, com s'ha apuntat, n'acull el 35 % de la població. Sens dubte la concentració de les activitats econòmiques, especialment les associades a la indústria turística, en aquestos territoris ha generat aquesta asimetria, que era pràcticament inexistent a la parròquia en èpoques anteriors al monocultiu turístic. En una economia de subsistència de base agrícola, amb una interacció no intensiva amb el medi, la població es distribuïa de forma homogènia arreu de l'illa.

L'historiador Joan Marí Cardona fou qui aportà les dades més precises sobre els processos demogràfics a l'illa com a conseqüència del repoblament del s XVIII i fins a l'arribada del turisme. Dels seus estudis es desprèn que l'any 1786 hi havia a la parròquia de Sant Ferran de ses Roques un total de 40 cases, que havien passat a ser 61 l'any 1850, i 128 l'any 1950. Malgrat l'increment, que arribà a triplicar el nombre d'habitatges en menys de dos segles, la proporció de cases de la parròquia en relació amb el nombre de cases de l'illa era del 21,8 % l'any 1786 i del 17,1% l'any 1950, xifres ambdues que fan joc amb l'extensió proporcional del territori de la parròquia (18,9%) respecte del territori total de l'illa de Formentera.

El canvi demogràfic del darrer terç del s XX no es limità a les xifres, sinó que englobà també un canvi poblacional. El mateix Marí Cardona fou dels primers a documentar aquest canvi a través de la documentació eclesiàstica, mitjançant l'estudi dels cognoms introduïts a Formentera en el període 1960-1980, durant el qual els matrimonis amb almenys el cònjuge masculí nascut fora de Formentera arribaven al 23,6 % del total d'unions matrimonials celebrades (109 sobre 462). A la parròquia de Sant Ferran de ses Roques, com a concreció d'aquest procés, aparegueren com a cognoms dels nous formenterers, entre d'altres, Alcaraz, Arribas, Córdoba, de la Fuente, Galindo, Jiménez, Jurado, Martín, Olmeda, Patiño i Pulido.

A l'inici del s XXI, el conjunt de fenòmens macroeconòmics i culturals acollits sota el concepte de “globalització” alimenten un segon canvi poblacional associat a l'expectativa de millora de vida de sectors de població d'origen nord-africà, llatinoamericà i europeu oriental, les conseqüències del qual (arrelament de la nova població, mestissatge, modificació del medi, substitució lingüística, etc.) són encara per determinar perquè les poques dades existents són referides a la totalitat de l'illa i no només a la parròquia de Sant Ferran de ses Roques.


Espai i activitats econòmiques

Pel que fa a les activitats primàries, cal distingir dos moments històrics: les activitats primàries a l'època preturística i les que es practiquen en el context econòmic de l'economia de mercat. Només les primeres anaren indissolublement lligades a l'assentament humà i al seu desenvolupament a la parròquia de Sant Ferran de ses Roques i a Formentera en general. En els seus trets més generals, les activitats agrícoles tradicionals a Sant Ferran participaven dels trets de subsistència, que definien l'agricultura a l'illa: abassegadora preponderància dels cultius de secà, especialment herbacis, i escassíssima presència de regadiu; ramaderia poc tecnificada i esdevenguda complement de les feines del camp; minifundisme i, per últim, vinculació amb un hàbitat humà dispers. Val a dir, també, que les zones de la parròquia on es concentra la pràctica totalitat de les explotacions agrícoles és la part central i interior, ja que la morfologia del terreny (salobrars i comunitats dunars a la vénda de ses Salines i sòl rocós a la meitat oriental de sa Punta) comporta aquesta distribució.

Pel que fa als conreus de secà, cal assenyalar que durant les darreres dècades del s XX i principi del XXI s'han anat abandonant moltes explotacions, que s'han convertit en erms o incipients boscos de savinar o matoll destinats a la parcel·lació i la construcció de residències en sòl rústic. Possiblement, l'indret de la parròquia on aquestes terres de conreu han trigat més a ser abandonades i on, a la vegada, han conservat la seua fesomia tradicional és la zona de llevant de la parròquia, a la vénda de ses Roques, a banda i banda de la carretera principal que uneix el port amb el far de la Mola. En aquestos indrets perviuen a principi del s XXI terços de figueres estalonades ben mantengudes pels propietaris, així com també vinyes.

Altres zones amb conreus de secà arborícoles que mantenen un marcat protagonisme en el paisatge són els terços situats al peu de la barda de ses Roques, als vessants de migjorn i llebeig del nucli de Sant Ferran i a la zona des Brolls.

Llevat de vinyes, figueres i, en menys casos, ametllers, és molt difícil trobar camps de conreu destinats a una sola espècie. El més habitual és trobar-hi un policultiu de garrovers, oliveres i ametllers compartint espai, a causa de l'escassa extensió de les explotacions i la intenció (durant segles de subsistència familiar) amb què han estat dissenyades. Tocant per llevant amb el pujol d'en Joan Carlos, a la vora de migjorn de la carretera principal, es troba un terç exclusivament amb ametllers que, segons la tradició popular, marca el límit geogràfic en què aquesta espècie pot créixer satisfactòriament: fins a la pujada de la Mola (precisament al lloc anomenat es tancó des Ametllers) no es tornen a trobar gairebé aquestos arbres.

Un altre conreu arbori de secà per al qual es destinava un espai específic en una explotació agrícola i ramadera tradicional el constituïen les figueres de pic. En el corresponent tancó, s'hi situaven els galliners i els arbres subministraven el fruit per al consum humà i les fulles per al consum animal, no sols dels porcs sinó també de les cabres, les ovelles i els bous. També s'aconseguia fer créixer en entorns de secà alguns tipus d'arbres fruiters, alguns dels quals en altres llocs s'haurien cultivat en regadiu: magraners, moreres, pruneres, albercoquers, pomeres, pereres, codonyers, tarongers... Se solien sembrar aprofitant creques o petits avencs (i fins i tot els clots on s'acabaven d'enterrar animals morts com porcs, mules o bous) i amb preferència se situaven a les vores dels camps de conreu, per no destorbar tasques com el llaurat.

Els cereals eren el cultiu predominant en la Formentera anterior al turisme i el seu conreu feia possible un ofici agrícola molt especialitzat: el de moliner. Els dos molins de la parròquia de Sant Ferran, el d'en Teuet i el de ses Roques (aquest darrer parcialment desaparegut a principi del s XXI), eren gestionats per la mateixa família. El que l'historiador Joan Marí Cardona anomenava “el llarg camí del pa a Formentera” consistia en un procés de sembra, collita i manipulació del blat que culminava amb l'elaboració del pa. Un dels escenaris d'aquest procés era l'era, on s'estenia i es batia el gra. La memòria popular recorda el costum d'escapçar les plomes de les ales a les gallines en temps de sega a les cases amb vesins que tenien el blat dalt les eres, a fi d'evitar que poguessin, d'una esvolada, botar les parets de les tanques on tenien els galliners.

Durant la postguerra, els habitants de la parròquia capejaven el racionament arreplegant gra, ocultant-lo en bidons o alfàbies sota terra i molent-lo grapat a grapat amb molinets de moldre cafè quan els molins estaven aturats per ordre de les autoritats, prohibició que motivava que, a vegades, els moliners fessin treballar els seus molins, d'amagat, a la nit.

Les mostres de conreu de regadiu a la parròquia de Sant Ferran en l'època preturística es limitaven a minúsculs horts situats a la rodalia de pous o cisternes, que en general no superaven la desena de metres quadrats; en molts casos eren gavetes o llibrells trencats o esportellats situats a l'ombra de la capella de la cisterna o aljub. L'escassesa d´aigua i les gens desenvolupades tècniques d'extracció i d'irrigació motivaven aquesta pobresa de recursos.

Les hortalisses que requerien una aportació regular d'aigua (lletugues, moniatos, pebreres, albergénies...) eren cultivades amb molta moderació en la majoria de les cases: de dues a quatre plantes, en general. Altres hortalisses com cols, cebes o remolatxes no exigien altra aportació d'aigua que la justa per arrelar, mentre que la resta (tomateres, alls, xindrieres, meloneres...) i alguns llegums (faves, pèsols i mongetes) s'aconseguien fer créixer sense pràcticament aigua. En alguns casos, evidentment, les varietats que es conreaven eren les més resistents a la sequera. A més, el fet que el conreu no anàs destinat al mercat, sinó estrictament al consum familiar, feia possible que es consumissin hortalisses que no passaven pels paràmetres de qualitat i aspecte habituals en una economia agrícola de mercat.

Un altre gènere de plantes habituals en aquestes zones de conreu humides eren les plantes medicinals o destinades a la gastronomia: camamil·la, herba des Trucadors, herballuïsa, safrà, herba sana, orenga, menta, sàlvia, etc. També requeria zones relativament humides el tabac pota, en aquelles cases on era conreat per al seu consum.

Per hortar s'usava aigua dolça o, en la major part dels casos, de pou. La memòria popular recull el cas de la hisenda de can Maians des Pujols, situada prop de l'estany Pudent, en els camps de conreu de la qual l'altitud del terreny sobre el nivell de la mar permetia que a un parell de metres de profunditat sortís aigua per al regadiu. Durant la postguerra, els darrers habitants de la casa, massa vells per treballar llurs terres, permeteren als propietaris de la zona hortar petits retalons de terra per obtenir així una part de la producció d'hortalisses. Tot un terç de figueres adultes que havien crescut malgrat la proximitat dels salobrars de l'estany Pudent va morir en un breu lapse de temps a causa d'aquesta irrigació dels camps, fet que il·lustra l'adaptació dels conreus tradicionals a les condicions de sequera.

Igual que en el cas de l'agricultura, l'activitat ramadera tradicional a la parròquia de Sant Ferran de ses Roques s'ajusta a les característiques de la ramaderia a l´illa en general. Es tracta d'una activitat subsidiària de l'agricultura que en la Formentera tradicional s'orientava al consum de la unitat familiar. Quan tot just l'economia turística començava a despuntar, a principi dels anys seixanta del s XX, són documentables alguns casos en què la cria i el manteniment d'animals com porcs i vaques estaven destinats al consum turístic, almenys en alguns dels principals establiments turístics de la parròquia, com la fonda Pepe o l'hostal Rocabella. La progressiva consolidació del model econòmic de monocultiu turístic ha comportat la desaparició progressiva de l'explotació tradicional del bestiar, fet observable especialment en el cas del bestiar oví i cabrum, malgrat que encara constitueix un element remarcable del paisatge de la parròquia.

La cria i l'engreix de bestiar porcí, així com en agricultura el conreu de vinya, han estat activitats primàries que s'han acomodat a allò que s'ha arribat a anomenar agricultura o ramaderia “d'oci”: activitats tradicionals que s'han desproveït ja de tota relació amb l'economia de subsistència però que, alhora, no són objecte de cap explotació industrial. Constitueixen una forma d'oci per a propietaris que tenen en el sector serveis la seua principal o única font d'ingressos i que mantenen aquestes explotacions per tradició familiar i les gestionen com una forma d´esbarjo. Aquesta actitud davant la tradició “pagesa” de l'illa ha permès mantenir no sols el paisatge, amortint l'impacte de l'especulació immobiliària, sinó també elements culturals com les matances o l'elaboració tradicional de vi. A principi del s XXI, encara quatre cases al nucli urbà de Sant Ferran elaboraven vi pagès, mentre que les matances del porc, a partir de novembre, constitueixen una activitat social de caràcter lúdic una vegada acabada la temporada turística.

Únicament els horts han experimentat una remarcable evolució en el context d'aquesta agricultura d'oci: a la facilitat en l'accés a l'aigua (dessalinització, xarxa de distribució, etc.), s'hi suma la tecnificació del reg i l'extracció d'aigua, fet aquest darrer que com a contrapartida provoca la salinització dels aqüífers. També s'introdueixen nous conreus de regadiu, com el cogombre, el rave, el carabassó, noves varietats de tomata (diferents de la tomata destinada a ser guardada per a l'hivern penjada en restos al sostre de les cases tradicionals) o certs fruiters, al temps que s'habiliten com a horts extensions de terreny que tradicionalment havien tengut altres conreus de secà. A principi del s XXI, constitueixen bons exemples d'horts moderns els situats al llarg de la carretera de cala en Baster, al camí de ses Vinyes i a la carretera principal entre el nucli de Sant Ferran i la barda de ses Roques.

Tot i que es tracta d'iniciatives empresarials discretes des del punt de vista del seu abast, cal esmentar la comercialització de mel en flascons per part d'una empresa amb domicili a la vénda de sa Punta i l'embotellament de vi elaborat a Formentera i distribuït com a producte local diferenciat. Aquesta darrera iniciativa, la marca “Cos de Sal”, va tenir una existència curta arran de la mort del seu impulsor, l'exalcalde de Formentera Bartomeu Ferrer Marí . Són tímides incursions de l'activitat agrícola en l'economia de mercat, que contribueixen a potenciar els productes autòctons en un context d'accentuat capbussament en la globalització econòmica.

Dues altres activitats econòmiques que es poden ressenyar dins l'apartat d'activitats primàries són la pesca i la caça, encara que només la primera tengui una importància rellevant en l'economia de l´illa, especialment en l'etapa preturística.

La pesca tradicional a Formentera es caracteritza, segons el geògraf Joan Vilà i Valentí, per ser una pesca de proximitat a la costa, per ser exercida a petita escala amb embarcacions familiars i per esdevenir un complement a l'economia de subsistència de base agrícola. Tanmateix, al llarg del s XX, però encara en èpoques anteriors al desenvolupament turístic, era una activitat que també permetia l'obtenció i la circulació de diners en metàl·lic gràcies a la comercialització d'algunes captures i la seua venda a Formentera i a l'illa d'Eivissa.

A Formentera es distribuïen aquelles captures de menor valor i l'anomenada morralla o peix petit i variat, que es distribuïa casa per casa en restos de quilo o mig quilo amb un preu que, els anys 1940-1945, oscil·lava entre les 4 pessetes (18 reals) si es tractava de pagretons, dentolets, anfossolets, roges o besucs petits, i les 1,75 pessetes (7 reals) si es tractava de llavions, esparralls o sarquinyols petits, segons recorda una persona major de Sant Ferran que a l'edat dels 10 als 12 anys havia realitzat aquestos itineraris de venda de peix en què, partint de sa Roca Plana i durant tot un matí, arribaven a sa Raval (Sant Francesc Xavier) i ses Mesquites i Migjorn.

A Sant Ferran de ses Roques es troben sis zones on es concentraven els escars: resseguint la línia de costa en el sentit de les agulles del rellotge, els varadors estaven a l'illa d'en Forn, ses Xalanes (ses Illetes), Roca Bella i sa Roca Plana (es Pujols) i cala en Baster i el racó d'en Pep Miquel (es Carnatge). De tots aquestos escars, el de sa Roca Plana és el més important en nombre d´embarcacions que hi han desenvolupat la seua activitat al llarg del s XX. De fet, l'embarcador compta amb equipaments complementaris, com un petit far, un mollet, cases d'ormejos, etc.

A diferència d'altres activitats primàries, l'adveniment de l'economia turística no va bandejar l'activitat pesquera, sinó que, en un primer moment, la va orientar a la comercialització en establiments turístics. Només entrat el s XXI, amb un increment notable de l'afluència de visitants i del consum de territori i recursos en relació amb els anys vuitanta i noranta del s XX, el peix s'adquireix a l'engròs a través dels circuits de distribució comercial moderns i a partir de barques d'arrossegament que operen al port de la Savina. Només un pescador des Pujols arribà al s XXI exercint la pesca amb la corresponent llicència de dedicació professional. Amb això, la pesca als territoris de la parròquia de Sant Ferran ha esdevengut una activitat exclusivament d'oci exercida amb llicències que autoritzen la navegació com a forma d'esbarjo.

Pel que fa a la caça, l'illa de s'Espardell era espai habitual de caça de conills. En aquest illot, i també en els espadats de sa Punta, es practicava tradicionalment la caça del virot.

Pel que fa a l'explotació forestal, també hi ha a la vénda de ses Roques, a la zona des Carnatge, notícia d'un forn d'encrità i forns de calç a sa Punta i a la rodalia de can Maians des Pujols, a la zona coneguda com es camp d'en Pujades, on perviu el topònim es Forn de Calç.

Pel que fa a les activitats secundàries, cal ressenyar l´extracció de materials de construcció, l'activitat salinera i la construcció, tot fent, com en l'apartat anterior, una distinció entre les etapes anteriors i posteriors a l'inici de l´economia turística.

La indústria salinera era un complement industrial a l'economia quasi autàrquica del s XIX i de part del XX. A la parròquia de Sant Ferran de ses Roques es troba la meitat de l'extensió de la infraestructura salinera, concretament els estanys condensadors i els cristal·litzadors que corresponen a les salines d'en Marroig, situades a la punta des Trucadors i que conformen l'àrea d'explotació salinera més espectacular de les existents a l'illa. Formen part també d'aquesta infraestructura la Ferreria Vella, el molí des Carregador i les edificacions que contenen els motors que accionaven el bombament d'aigua de l'estany Pudent als estanys condensadors, pròximes a la zona de sa Roqueta, on hi ha també algun petit molí de vent que tenia la mateixa funció de fer circular l'aigua entre estanyols.

De fet, es pot dir que la fesomia paisatgística de la vénda de ses Salines està del tot condicionada per aquesta activitat econòmica, fins i tot la seua configuració demogràfica. Efectivament, dues terceres parts de la dotzena d'habitatges que hi ha eren propietat de l'empresa que explotava les salines i eren habitats per treballadors de l'empresa o per persones que hi estaven vinculades, una part d'elles d'origen eivissenc. Entre aquestes propietats, s'ha d'esmentar l'edifici conegut com sa Revista, on habitaven fins a quatre famílies i que va ser reconvertit, com molts altres de la zona, en apartaments turístics a final del s XX, quan ja les salines havien deixat de ser treballades.

L'abandó d'aquesta activitat extractiva i renovable, a principi dels anys vuitanta del s XX, inicià un procés de degradació dels aiguamolls i del circuit hídric. Aquestos territoris, per això, varen esdevenir el blanc d'interessos immobiliaris que s'aconseguiren aturar, paral·lelament a la presa de consciència del poble formenterer sobre la necessitat de preservar els valors naturals i paisatgístics de l'illa. Molts d'habitants de la parròquia de Sant Ferran de ses Roques aconseguien com a temporers a la salinera un sou en metàl·lic en els moments de l'any amb menor incidència de les feines agrícoles.

Un altre capítol dins les activitats secundàries, el constitueix l'extracció de material per a la construcció. L'exponent més conegut d'aquesta activitat són les pedreres de marès que es troben a la zona costanera entre la punta Prima i sa Roqueta, entre les quals cal destacar l'anomenada pedrera Blanca, a la zona de s'Abeuradeta, i la pedrera d'en Coix, a la zona coneguda des de final del s XX com Roca Bella.

Encara dins l'activitat secundària tradicional es pot esmentar l'extracció d'argela. Es recorden clots d'argela a can Misses, on també hi havia un llit de roca viva del qual s'extreien pedres per fer llindars de portes. Però l'argela que tenia més fama arreu (per les seues propietats a l'hora d'estroncar degots en cobertes planes d'argila i mescla) era la que s'extreia del penya-segat de sa Guardiola, a s'Espalmador, al qual s'accedia en embarcacions. També d'una cova arran d'aigua a la zona de cala en Baster anomenada la cova des Molinets o na Molinet s'extreien moles per fabricar molins de moldre sèmola.

Una altra activitat secundària que proporcionà ocupació a moltes famílies, especialment les situades prop del traçat de la carretera principal quan aquesta via s'estava construint, a principi del s XX, fou el que es conegué com “picar reble”, és a dir, reduir a fragments petits, a colp de maça, les pedres que es recollien dels camps i els tancons per vendre-les a l'empresa constructora de la carretera. En aquesta activitat participava gent de totes les edats a les cases. El reble es venia per unitats d'1 m3, que es mesuraven amb l'ajut d'un caixó de fusta esfonat, a la vora mateix de la carretera.

Una vegada que era evident l'horitzó de prosperitat que oferia la incipient economia turística, s'emprengueren noves explotacions extractives de material de construcció. Per un costat, la pedrera de marès situada tocant per ponent amb el nucli urbà des Pujols, que fou la primera i l'única a explotar-se mecànicament i que a final del s XX fou convertida en un dipòsit cobert d´aigua potable. Per l'altre, les dues pedreres situades prop de la carretera principal: la de can Rita, a la hisenda del mateix nom, i la d'en Pins, a la falda O de la barda de ses Roques. Una i altra servien per fabricar àrids per a la construcció i a final del s XX deixaren de ser explotades arran de les normatives mediambientals i s'hi inicià un procés de regeneració.

Un altre àmbit classificable com a industrial o secundari és el que engloba les activitats de tallers i artesans. A la rodalia del nucli de Sant Ferran de ses Roques hi ha dues fusteries, una de les quals es complementava durant els anys setanta del s XX amb un ampli local d'exposició de mobles (els Mobles Luis). El poble de Sant Ferran és on es troba també el que potser és l'exponent més visible de l'activitat artesanal a la parròquia i a l'illa: la fàbrica de guitarres elèctriques Formentera Guitars . També hi ha a la rodalia del nucli de Sant Ferran un taller de ceràmica i l'única ferreria de l'illa.

Si es considera la construcció dins del conjunt de les activitats secundàries, cal fer un apunt a partir dels estudis publicats per l'economista formenterer Miquel Juan Ferrer: la importància que té a la parròquia de Sant Ferran i a l'illa de Formentera en general el sector de la construcció va lligada indissolublement al desenvolupament de la indústria turística, que és la que genera la demanda de tota la resta de sectors. D'altra banda, és aplicable a la parròquia de Sant Ferran el fet que a Formentera l'activitat constructora es desenvolupa segons les pautes de la distribució demogràfica, és a dir, en un hàbitat força dispers en comparació amb la resta d'illes. A la parròquia de Sant Ferran tenen el domicili empresarial almenys sis empreses constructores. Al nucli de Sant Ferran hi havia a final del s XX dues empreses de materials per a la construcció. Ja a principi del s XXI, en una àrea a xaloc-llevant d´aquest nucli on es troben les esmentades fusteries i que funciona a la pràctica com una zona industrial, es convertí un terç d'ametllers en un magatzem de materials de construcció.

Totes les consideracions que es puguin fer sobre el rapidíssim desenvolupament de la indústria turística comporten un reflex en la indústria de la construcció. Tres dels quatre nuclis urbans de la parròquia de Sant Ferran de ses Roques s'han constituït exclusivament a partir de l'activitat turística. El mateix es pot dir d'un cinquè agrupament de construccions que constitueix de fet també un nucli urbà: cala en Baster, compost exclusivament de segones residències. Pel que fa al nucli interior, la seua configuració definitiva va venir definida per l'embranzida econòmica del sector serveis. A més, cal tenir en compte també tota la construcció disseminada, especialment a la rodalia dels quatre nuclis costaners de sa Roqueta, es Pujols, punta Prima i cala en Baster.

Aquestes consideracions sobre l'activitat constructora permeten enllaçar amb la descripció de les activitats terciàries. Cronològicament, les àrees urbanes tal com s'han mantengut a principi del s XXI es constituïren a grans trets entre els anys 1960 i 1980. Posteriors normatives de planificació urbanística permeteren modelar aquesta configuració, amb criteris més o menys permissius, però sense arribar a fer possible la constitució de nous nuclis.

El primer dels nuclis turístics a prefigurar-se va ser el des Pujols, amb l'entrada en funcionament, el 1957, de l'hotel Roca Bella, a la zona coneguda com sa pedrera d'en Coix. El fet que en aquells anys les salines estiguessin en ple funcionament explica que els territoris de la vénda de ses Salines es veiessin exclosos d'aquestes primeres iniciatives immobiliàries. Solament l'àrea de costa baixa entre la punta Prima i sa Roqueta esdevenia possible escenari d´aquest procés i, per tant, centre d'atracció dels primers visitants.

A final de la dècada dels anys cinquanta del s XX existia un altre establiment, Ca na Mercedes, un bar cafeteria que esdevengué molt popular entre la població autòctona. A principi dels seixanta entrà en funcionament l'hostal Tahití. L'any 1966 funcionaven ja dos establiments hotelers emblemàtics de la zona: l'hostal Roca Plana i l'hostal Rosales; junt amb l'hostal Voramar, l'hostal Alemania, l'hostal sa Volta o l'hostal Levante que començaren a funcionar pels volts del 1970, convertien l'indret en un nucli incipient. El nucli de sa Roqueta s'inicià el 1967 amb l'entrada en funcionament de l'hostal Calma. Cap a 1970 ja hi existien el Lago Playa, el Rosamar i l'hostal sa Roqueta.

Paral·lelament, zones com s'Abeuradeta, entre punta Prima i es Pujols, o es fondo d'en Debaix, a sa Roqueta, esdevenien els espais preferits per a una munió de ciutadans europeus, d'origen francès, alemany i holandès especialment, per construir-s'hi segones residències pròximes tant a la platja com als serveis que començaven a diversificar-se en els nuclis propers.

Al llarg dels anys setanta, es concretà una iniciativa turística de signe diferent a les anteriors; es tracta del complex vacacional de la punta Prima, impulsat com a iniciativa d'una empresa ben diferent de les petites empreses familiars que havien mantengut fins aleshores la iniciativa en el desenvolupament turístic de la zona. La llum verda de les administracions a la construcció d'aquest complex fou el detonant d'un dels primers debats a Formentera sobre el model de creixement idoni per a l'illa. El complex entrà en funcionament l'any 1980, amb quasi un centenar d´unitats entre habitacions i apartaments distribuïts en una zona enjardinada de 150.000 m2.

Les zones turístiques de la parròquia de Sant Ferran de ses Roques no presenten cap característica que no estigui present a les zones turístiques de qualsevol indret de Formentera, Eivissa o les illes Balears en general. A les zones de platja de la vénda de ses Salines els únics establiments (quioscos i un restaurant) pertanyen al sector de la restauració. A la resta de la parròquia, hi ha establiments hotelers complementats amb establiments comercials que s'agrupen en sectors com l'alimentació, la restauració, l'oci o el lloguer de vehicles i embarcacions.

Els establiments hotelers dels nuclis des Pujols i sa Roqueta no sobrepassen les 70 habitacions i se situen, de mitjana, entre les 30 i les 50. Per categories, se situen en 1, 2 o 3 estrelles/claus de forma bastant repartida.

Entre 1999 i 2004, almenys sis dels principals establiments construïts entre 1957 i 1970 foren objecte de reformes i modernització.

L'estacionalitat en el sector turístic formenterer és una característica que s'il·lustra molt clarament amb el fet que només dos establiments hotelers des Pujols anunciaven, l´any 2008, la disponibilitat dels seus serveis per a tot l'any. S'ha de remarcar també que els establiments turístics no tenen en els nuclis costaners el seu únic escenari. Al nucli de Sant Ferran de ses Roques hi ha l'hostal Pepe, vinculat a l'emblemàtic establiment conegut com la fonda Pepe, i l'hostal residència Illes Pitiüses. Altres establiments hotelers d'aquest nucli no arriben a les 10 habitacions.

A llevant del poble es troba la que es pot considerar la segona gran superfície comercial de l'illa, el supermercat Ofiusa, que havia tengut un precedent a l'interior del nucli durant els anys setanta del s XX, el Supermavi, explotació comercial de semblants característiques que en el seu moment no va funcionar empresarialment. La resta d'establiments comercials de la parròquia adopta mesures d'acord amb les dimensions de l'illa i de les empreses familiars.

Els nuclis urbans de Sant Ferran i es Pujols, els únics de la parròquia amb població resident tot l'any per bé que en el segon sigui minsa, han arribat al s XXI amb la peremptòria necessitat de definir i ordenar el seu creixement i les seues activitats, per harmonitzar les perspectives de creixement i la resolució de dèficits històrics de serveis i equipaments. Ambdós nuclis, escenaris privilegiats de la naixença de l'economia turística a l'illa, són també escenari dels inconvenients de la saturació i la massificació de l'oferta turística, que arriben a la seua màxima expressió amb la problemàtica del trànsit de vehicles i la contaminació ambiental i acústica, que té el seu punt àlgid les setmanes centrals de la temporada alta.

El creixement del parc mòbil de l'illa, motivat tant per la bonança econòmica com per l'increment de les comunicacions entre illes amb ferris i pel desenvolupament d'empreses dedicades al lloguer de vehicles, esdevé poc compatible durant la temporada turística amb la configuració de la xarxa viària de l'illa. Les diferents mesures de planificació urbanística emanades amb l'arribada del s XXI coincideixen a preveure la creació de circumval·lacions als nuclis de Sant Ferran i es Pujols, a fi de disminuir la pressió del trànsit a l´interior dels nuclis i fer més fluïda la circulació entre els diferents punts de l'illa. En el cas des Pujols, aquesta via de circumval·lació ha estat traçada, però no s´han arribat a resoldre els conflictes d'interessos que l'any 2009 impedien encara la seua pavimentació i entrada en funcionament. El cas de Sant Ferran és encara més greu, ja que hi conflueixen les dues vies més transitades de l'illa.

Alhora, no hi ha definida per a aquest nucli una zona industrial i això comporta, entre altres coses, que a l'interior del nucli es desenvolupin activitats que en una organització urbana planificada s'haurien de realitzar fora, com l'emmagatzemament de material de construcció o la reparació de vehicles (hi ha situats a l'interior del nucli tres dels quatre tallers de reparació d'automòbils de l'illa). També el fet que el nucli s'hagi desenvolupat en bona part al voltant de la carretera principal contribueix a fer que el problema de les comunicacions condicioni el present i el futur del poble en qüestions d'ordenació urbanística. De fet, durant les darreres dècades del s XX, el nucli de Sant Ferran va esdevenir una mena de “cara B” de la prosperitat associada al desplegament de la indústria turística. S'encunyaren aleshores denominacions com “poble de pas” o la més tècnica de “ciutat dormitori”, en probable referència aquesta darrera al bloc d'habitatges conegut com Edifor, construït a principi dels anys setanta del s XX a l'extrem de mestral del nucli perquè hi habitassin els treballadors (originaris de zones econòmicament deprimides de l'interior de la península Ibèrica) dels complexos turístics de la urbanització Mar y Land, a la zona de ses Clotades de la parròquia del Pilar de la Mola, on es troba l'hotel La Mola.

Sant Ferran anava creixent sense resoldre problemes de cohesió social entre els immigrants peninsulars i els habitants autòctons. Al mateix temps, el fet que el poble no fos un nucli de primer ordre en l'aspecte turístic i que alhora no fos tampoc el centre administratiu de l'illa provocà que durant dècades estigués en un segon pla a l'hora d'establir prioritats en inversions públiques. Els primers anys de la dècada dels noranta del s XX les administracions autonòmica i local coordinaren l'execució dels anomenats “plans d'embelliment per a nuclis urbans”. En la seua concreció a Sant Ferran, despertaren molta indiferència per la seua deficient execució, que coincidí amb les obres de traçat de les canalitzacions d'aigües potables i residuals, que mantengueren el poble durant quasi dos anys en constant obra.

A partir de 1999 es dissenyaren per a Sant Ferran algunes actuacions encaminades a preservar i millorar el centre històric al voltant de l'església. Consistiren en la conversió del carrer Major en una zona per a vianants, igual que carrers adjacents, com els de Mallorca, de Menorca i de l'Havana. També s'inauguraren els anys 2002 i 2003 el parc infantil Bob Baldon i l'extensió a Sant Ferran de la Biblioteca Municipal i s'inicià la infraestructura necessària per al soterrament de línies aèries.

Les diferents forces polítiques havien acabat assumint que calia actuar sobre aquest poble, fins al punt que l'any 2008 eren previstes, a banda de les esmentades circumval·lacions, el soterrament de contenidors de residus, la construcció d'un centre d'oci per a persones majors, una nova promoció d'habitatges de protecció oficial i un nou edifici per a l'escola de Sant Ferran, tot pendent, sempre, de les inversions d'altres administracions i de l'oportuna adequació a la legislació urbanística.

Descartant el que aleshores eren previsions, Sant Ferran i la seua rodalia disposava el 2009 d'oficina de correus, dues oficines d'entitats bancàries, un petit centre mèdic privat, apotecaria, estació de servei i tot un conjunt d'establiments de restauració, cafeteries, bars i altres petits establiments variats (dues papereries, catering, gimnàs, dues perruqueries, perfumeria, taller de retolació comercial, estanc, cibercafè, botiga de jugarois, dues botigues d'electrònica, dues tintoreries, dues carnisseries, sabateria, moda, souvenirs, dues adrogueries, discos, instal·lacions elèctriques i de llanterneria, acadèmia, llar d'infants privada, etc.) que complementen els establiments més antics que, a partir dels anys seixanta del s XX, donaren a Sant Ferran, per primera vegada, una fesomia clara de nucli urbà.

Entre aquestos primers establiments, alguns desapareguts ja al s XXI, es poden esmentar el taller de reparació de ciclomotors i bicicletes de can Vicent Costa, el celler de ca n'Andreuet, el forn de can Miquel Jaume, les botigues de queviures de Can Cosmi i Can Joan Xomeu, la pastisseria de Can Cordeta, l'armeria i taller de reparacions elèctriques de Ca n'Aurèlio, el restaurant Las Ranas i els bars San Fernando, Can Verdera, Nostrum, Arlequín, Toni i Ca n'Ortega. Al costat de tota aquesta oferta, cal ressenyar també que a Sant Ferran hi va arribar a haver dues peixateries, una sala de jocs recreatius, barberia i fins i tot la notaria de Formentera.

El creixement urbanístic del nucli de Sant Ferran era encara constant durant la primera dècada del s XXI, com ho testimonia el fet que s'hi aixecassin promocions de pisos destinats a la venda com a habitatge o segona residència. Concretament, es tracta de les edificacions aixecades en la confluència dels carrers de Menorca i de l'Havana i en el carrer Major. Aquesta darrera provocà un important debat social arran del litigi en què es veié implicada l´empresa promotora, per la concessió administrativa (denunciada com a irregular) del permís per enderrocar la casa tradicional coneguda com ca ses Castellones, pròxima a l'església, la tardor de 2005.

Si es consideren el paisatge i els béns naturals i històrics com un servei a la població i al visitant, s'han de considerar les rutes cicloturístiques, la majoria de les quals tenen com a espai la parròquia de Sant Ferran de ses Roques en vorejar l'estany Pudent. També als afores del nucli de Sant Ferran es pot visitar la cova d'en Jeroni . Els béns d'interès cultural (BIC) de la parròquia són el sepulcre megalític de ca na Costa , els agrupaments de casetes varador, les torres costaneres de defensa del s XVIII de sa punta Prima i de s'Espalmador, l'església de Sant Ferran i els pous de ses Roques i de ses Illetes. Tota la punta des Trucadors, que inclou les platges de ses Illetes i de Llevant, els boscos de sa Salinera i els estanyols de les salines d'en Marroig, és globalment una àrea paisatgísticament rellevant legalment protegida i inserida en la reserva natural de ses Salines, com a ANEI. Des de l'estiu de 2007, el Consell Insular de Formentera hi va coordinar mecanismes de control de l'afluència de visitants i vehicles motoritzats.

Pel que fa a les comunicacions, el poble-parròquia de Sant Ferran de ses Roques té com a principals vies terrestres de comunicació les carreteres principals en el seu pas pel vessant meridional de la parròquia: la carretera que uneix els nuclis de Sant Ferran i es Pujols, d'uns 2 km de llargada, i la que uneix els nuclis des Pujols i la Savina, que avança vorejant la riba de tramuntana de l'estany Pudent. Altres vies secundàries són la carretera de sa punta Prima, que surt de la carretera Sant Ferran-es Pujols i condueix al complex vacacional, i la carretera de cala en Baster, que uneix aquesta zona amb el nucli de Sant Ferran.

Els primers anys del s XXI, unes polítiques desenvolupistes del consistori impulsaren l'asfaltatge de dos camins tradicionals, que esdevengueren així vies de circulació ràpida: el camí de ses Vinyes, que uneix Sant Ferran i es Pujols, i el camí des Campanitxos, que uneix la carretera principal amb la carretera de la punta Prima, travessant la carretera de cala en Baster. Naturalment, a més de les carreteres existeix una xarxa de camins tradicionals, entre els quals hi ha, a l´eix O-E, els que marquen els límits terrestres de la parròquia i els que, a l'eix N-S, uneixen es Trucadors, es Pujols i ses Roques. Quant a les comunicacions marítimes, cal dir que han estat sempre molt limitades. Es destaquen els punts d´arribada d'embarcacions turístiques a les platges de ses Illetes i a s'Espalmador fins que, a final de la primera dècada del s XXI, varen començar-se a regular aquestos fondejos irregulars.

En la Formentera preturística cal destacar el punt de la costa de ses Illetes on es carregava sal, es Carregador, i el punt costaner de s'Abeuradeta, entre es Pujols i la punta Prima, on atracava el llaüt San Jaime, el “llaüt des Caló”, per carregar pedreny i transportar-lo cap a Eivissa juntament amb algun eventual passatger. El perímetre ample i d'aigües sempre encalmades de l'estany Pudent va fer possible que durant la Guerra Civil Espanyola fos usat com a base auxiliar d'hidroavions. Val a dir també que a la parròquia de Sant Ferran, concretament a sa Roqueta, es troba la connexió al cable submarí que porta el corrent elèctric des d'Eivissa. Des d'allí i en l'eix NO-SE, avança travessant la parròquia cap a la central de GESA (a la vénda des Ca Marí-Migjorn) l'única línia d'alta tensió de l'illa.


Ordenació territorial


L'instrument propi de Formentera per a l'ordenació del territori són les Normes subsidiàries (NS) aprovades el 1989 tot emmotllant-se a les classificacions del territori i els conceptes jurídics emanats de la llei estatal del sòl de l'any 1956 i el Pla provincial de Balears de l´any 1973. Les classificacions adoptades per les NS són les següents: àrees de desenvolupament urbà, àrees agroramaderes, àrees forestals, àrees excedents, elements paisatgístics singulars, paisatges protegits i paisatges preservats.

Amb posterioritat, altres normatives de rang superior (LEN, DOT) han restringit l'aplicació de les NS, mentre que altres instruments d'ordenació en fase de redacció i aprovació el 2009, com el PTI, permeten albirar una actualització profunda de les NS que, sense reduir el nivell de protecció, estableixin criteris clars en relació amb figures com els camps de golf, els ports esportius, l'agroturisme, etc. Segons les NS, el sòl no urbà de la parròquia de Sant Ferran de ses Roques s'agrupa en les tres categories de sòl rústic: agrícola i ramader, forestal i excedent. Les figures de protecció s'apliquen a les zones humides de ses Salines i l'estany Pudent: tota la riba de l'estany i els estanyols de les salines d'en Marroig apareixen classificats com a paisatge preservat; els terrenys interiors adjacents a l'arc meridional i oriental de l'estany Pudent apareixen classificats com a espai protegit, mentre que tota la vénda de ses Salines és classificada com a zona d'especial protecció.

Quant a la legislació supramunicipal, cal establir que el perímetre de la reserva natural de ses Salines d'Eivissa i Formentera engloba tota la vénda de ses Salines, les illes de s'Espalmador i s'Espardell i la punta Prima, mentre que la costa de penya-segat de sa Punta i la costa baixa des Carnatge són també classificades com a ANEI, encara que no formen part de la reserva. La classificació dels sòls no urbans en les redaccions inicials del PTI divideix els sòls entre sòls rurals protegits (que coincidirien amb les ANEI assenyalades) i sòls rurals comuns, que poden ser o bé forestals o bé generals.

Pel que fa a l'organització del territori, la vénda ha estat tradicionalment la unitat territorial. Les primeres véndes de Formentera, segons Joan Marí Cardona, foren de dos tipus: de vigilància defensiva i de la vicaria de Formentera (abans de la constitució de les parròquies). Amb relació a unes i altres, es podria considerar que els territoris que serien de la parròquia de Sant Ferran de ses Roques haurien estat integrats majoritàriament en la vénda de la Punta Prima. Quan s'instituïren les tres parròquies, Sant Ferran de ses Roques quedà distribuït en tres véndes: Punta Prima i s'Estany, es Molí i ses Roques. Val a dir que la salpassa de l'església de Sant Ferran arribava fins i tot a s'Espalmador, fet que reforça la pertinença d'aquesta illa a la parròquia de Sant Ferran de ses Roques.

L'any 1983 entrà en funcionament la divisió de l'illa en véndes administratives municipals que reproduïen en bona mesura les véndes tradicionals d'origen eclesiàstic. Arran d'aquesta nova distribució, la parròquia de Sant Ferran quedà constituïda per les véndes de ses Salines, es Molí-s´Estany, sa Punta i ses Roques.


Història

Als territoris de la parròquia de Sant Ferran de ses Roques es troben testimonis de les diferents èpoques que marquen la història de l'illa de Formentera.

Pel que fa a l'època prehistòrica, al costat de l'emblemàtic sepulcre megalític de Ca na Costa (2000-1600 aC), excavat els anys setanta del s XX, hi ha tres jaciments no excavats a la zona de sa Punta, una de les cinc zones de jaciments prehistòrics de l'illa, les quals han permès proposar que el poblament primitiu es consolidà, i perdurà segle rere segle, en zones perifèriques de l'illa, probablement per garantir l'accés als diferents recursos: agricultura, caça, pesca... Concretament a la zona de sa Punta hi ha catalogats tres jaciments pertanyents a dos tipus d'hàbitat: la vil·la i l'establiment de planta complexa.

En el cas del sepulcre megalític de Ca na Costa, cal indicar que es troba en un indret relativament elevat, que facilitava la vigilància, i prop de zones d'aiguamoll on devien abundar la caça i la pesca. El poblament a l'antiguitat es caracteritza per ocupar zones interiors (troballes superficials d'època púnica permeten intuir una zona habitada a xaloc de l'estany Pudent) i també perquè té accentuada presència als illots de s'Espardell (on s'han trobat restes superficials púniques que podrien indicar l'existència d'una posició de vigilància, que cobra sentit en un context de guerra amb Roma) i s'Espalmador, on hi ha no sols troballes superficials sinó també jaciments tant fenicis com púnics. Això permet suposar una activitat humana intensa en aquest illot entre els s III i I aC, vinculada amb activitats pesqueres (salaó de peix) i nàutiques (drassanes, d'on podria provenir la tradició d'usar la badia de l'illa com a lloc per espalmar i reparar embarcacions).

El jaciment de l'illa de s'Alga permet pensar que existien unes mínimes infraestructures portuàries a s'Espalmador, des d'on es devia controlar l'accés a la badia. En aquesta illa hi ha també traces d'època romana, per bé que aquest embarcador degué perdre importància a mesura que a l'illa de Formentera es consolidava un considerable volum de població que, tot i això, no ha deixat traces arqueològiques en els territoris de la parròquia de Sant Ferran de ses Roques.

Els anomenats “segles obscurs”, entre la caiguda de l'Imperi romà i la civilització musulmana, no han aportat cap vestigi arqueològic significatiu a la parròquia de Sant Ferran de ses Roques, on sí que es troben, en canvi, traces de necròpolis musulmanes as Carnatge, a can Maians des Pujols i a can Rita. També podria pertànyer a l'època musulmana la construcció, probablement de vigilància defensiva, que es troba a s'Espardell, segons l'investigador Eduardo J. Posadas.

Del poblament medieval de l'illa arran de la conquista de 1235 existeixen més documents que no traces físiques, per bé que s'ha documentat un establiment medieval que podria situar-se a s'Espalmador, illa que en la documentació medieval escrita no apareixia com a tal, ço és, separada de Formentera, tal com indica l'investigador Francesc Xavier Torres Peters. S'ha apuntat la possibilitat que, en moviments successius de repoblament, els habitatges haguessin estat reconstruïts i reutilitzats al llarg dels segles fins al repoblament definitiu del s XVIII, fet que explicaria la inexistència d'arquitectura de les èpoques imperial, musulmana o medieval.

La peripècia històrica dels territoris de la parròquia de Sant Ferran de ses Roques durant els s XVI i XVII es pot resseguir a partir de notícies esparses que tenen com a rerefons el despoblament de l'illa i la tensió entre les civilitzacions musulmana i cristiana, expressada a través del fenomen de la pirateria. En aigües de s'Espalmador va tenir lloc la desfeta de l'esquadra de Rodrigo de Portuondo l'any 1529. En les “notes” dels Llibres d´Entreveniments apareix la captura en aigües des Pujols (1533) d'una embarcació pirata. A l'illa de s'Espalmador es projectaren obres defensives de distint caire: des d'una torre que no s'alçà fins al s XVIII fins a una petita fortalesa per controlar el pas des Freus, semblant, potser, a l'enigmàtic “fort projectat” als penya-segats de sa Punta, que apareix esmentat al mapa anònim dels anys 1765-1770 titulat Plano de la Ysla, Villa, y Real Fuerza de Yviza, dividida en cinco quartones.

La major part dels territoris de la parròquia de Sant Ferran de ses Roques quedaren fora de la primera de les gràcies reials a Marc Ferrer (1695-1697): sols la part septentrional de la mitja llegua englobava extensions de terra al S i SE de l'estany Pudent. La segona gràcia reial a Marc Ferrer (1699), que comprenia terres a Migjorn, as Carnatge i a la Mola, ja va incloure, en el seu extrem NO, territoris costaners as Carnatge que s'integrarien a la parròquia de Sant Ferran en el moment de la seua constitució, a final del s XVIII.

Val a dir que, de les tres parròquies de Formentera, la de Sant Ferran va ser la que va tenir un procés de constitució més accidentat. La seua església no va ser construïda fins al s XIX, a diferència de les de la Mola i Sant Francesc, que ho foren el XVIII. En relació amb això, l'indret on es focalitzà el desenvolupament urbà va trigar també a definir-se. A grans trets, s'observa que al s XIX la població de la parròquia es va consolidar a les zones central i oriental (vessant E de l'estany Pudent, sa Punta, ses Roques i es Carnatge), mentre que al vessant occidental de la parròquia l'activitat humana es vincula a la indústria salinera, que atreia treballadors de tots els indrets de l'illa i que tenia 50 empleats fixos l´any 1947, segons apuntà el geògraf Joan Vilà i Valentí. Aquesta doble fesomia social i econòmica va motivar que la capitalitat de la parròquia basculàs entre aquestos dos pols.

Amb la constitució de les parròquies formentereres (1785) s'establí que el temple corresponent a la de Sant Ferran s'havia d'erigir a la zona de ses Salines on, d'altra banda, funcionava ja un oratori dedicat a Sant Josep, emprat pels treballadors de la sal. Aquesta zona estava allunyada dels indrets de població real i això explicaria que les obres de l'església no començassin immediatament després del decret d'erecció: la ubicació del temple a la zona de ses Salines tenia massa inconvenients i l'església finalment s'aixecà a la zona interior de la parròquia, on des del s XVIII funcionaven dos dels tres molins més antics de l'illa, el d'en Teuet i el de ses Roques, fet que testimonia un poblament arrelat que tendia a agrupar-se en zones rocoses no aptes per al conreu.

Entre aquests antics agrupaments o veïnatges cal ressenyar, a principi del s XX, el de la barda de ses Roques (can Teuet, can Cardona, can Joan des Molí, can Xiquet Barber, can Jaume Miquel, can Pep Andreuet, can Xico Costa, can Joan Pins, can Pep Teuet de s'Estany, can Mariano Maians, can Costa, can Pep Xiquet, can Pep Pins, can Pep Castelló des Palmer i can Xico Miquel), el de la barda des Campanitxos, a sa Punta (can Toni Guasc, can Toni Pins, can Vicent Campanitx, can Joan de sa Punta, can Joan Campanitx i can Jaume Pins), el de la barda des Molí (can Vicent Simonet des Molí, can Vicent des Molí, ca na Maria Eulària, can Miquel Damià, es Porxet de n'Eulària, can Castellonet, can Pere, can Pep Miquel, ca na Xinxona, can Vicent Guasc, can Xico Campanitx i can Xico Bet) i el que, a la barda d'en Damià, acabà acollint l'església, constituït per ca na Damiana, can Vicent d'en Xiquet o can Vicent Antonina, can Serra Vell, can Serra, can Pep de na Teueta, ca n'Antonina, ca ses Castellones, can Xico Serra i can Damià.

Cal dir que tots aquestos agrupaments preurbans eren pròxims entre si i se situaven a la zona de confluència de les principals vies de comunicació de l'illa, és a dir, els camins que la travessaven en l'eix N-S, comunicant les salines i es Pujols amb es Cap o Migjorn, i els que la travessaven de ponent a llevant, de la Savina a la Mola. De tots aquestos veïnatges, sens dubte el de la barda de ses Roques era el més rellevant, tant pel nombre d'establiments com, potser, per la seua antiguitat. Ja el 1773 es troba documentada l'expressió “raval de les Roques” i ha perdurat en la cultura popular aquesta denominació vinculada a un antic agrupament de població, com es pot observar a desenes de gloses de l'estil d´“A sa barda de ses Roques / hi ha un bulto vermell. / A jo em pareix una al·lota / que està prenguent es solell” o “A sa barda de ses Roques / hi ha un albercoquer / per aturar en Vicent Costa / que no vagi a can Barber”.

Un altre d'aquestos veïnatges, el de la barda des Molí, va quedar migpartit per la partió entre les parròquies de Sant Ferran i de Sant Francesc i aquesta posició “fronterera” sens dubte el descartà com a lloc idoni per acollir la construcció del temple, que finalment fou erigit (1883-1889) a la barda d'en Damià, on dues famílies, can Damià i can Serra, cediren la parcel·la en la partió de les seues finques, que seguia el traçat del posterior carrer de Tarragona. Encara una tercera família de la zona, can Lluquinet, va cedir una parcel·la pròxima per al cementeri, que entrà en funcionament el 1903. Sobre aquesta darrera cessió perdura l'anècdota associada a la persona que donà la parcel·la, que hauria reservat per a la seua família els nínxols situats a l'obaga dels murs del cementeri, per compensar, en l'etern repòs a l'ombra, tota una vida de pagès llaurant i treballant sota el sol.

Sens dubte, aquesta era l'estampa del nucli de Sant Ferran que va documentar Josep M. Quadrado la segona meitat del s XIX, citat per Joan Marí Cardona: mitja dotzena de cases al voltant de l'església. La proximitat de la carretera principal, construïda a principi del s XX, contribuí definitivament a fixar la imatge de “poble” per al conjunt de cases que se situava entre el temple i l'esmentada via de comunicació. La Guerra Civil va tenir a la parròquia de Sant Ferran de ses Roques un dels seus escenaris més sagnants, del qual són testimoni dues fosses comunes, al cementeri i a la pedrera d'en Coix, as Pujols, on es construí l'hotel Rocabella.

El geògraf Joan Vilà i Valentí indicà que a mitjan s XX la configuració preurbana (set edificis i 39 habitants) indicada més amunt es mantenia. De fet, no es modificà fins a principi dels anys cinquanta del s XX, amb l'adveniment de l'economia turística. Josep Ferrer Mayans “Pep Morna”, comprà una parcel·la de la hisenda de can Damià, a la vora de la carretera principal, i hi traslladà una petita botiga d'ultramarins que tenia al lloc conegut com can Misses, a mig camí entre ses Roques i es Pujols. En aquesta botiga de Can Morna, a més, s'intermediava entre els pescadors locals i els majoristes eivissencs en la comercialització de determinades captures i s´enviava peix a diari a la Pitiüsa gran, a la vegada que s'oferien habitacions als primers visitants, complementant els serveis oferts per l'altre establiment que obrí les portes quasi al mateix temps: la fonda Pepe, impulsada per Josep Tur i Cardona “Pep des Cafè”.

La dècada següent s'aixecaren la resta d'edificacions emblemàtiques del poble: el forn de pa de can Miquel Jaume, el bar San Fernando, el bar Nòstrum (“can Joaquim”), etc. El resultat d'aquest desenvolupament urbà és un nucli que, en lloc de créixer al voltant de l'església, va créixer al seu SO i fins a la carretera principal, ocupant-hi parcel·les a banda i banda.

La primera dècada del s XXI, els edificis històrics del poble de Sant Ferran es troben sota diverses figures de protecció i amb un grau de conservació força variat segons les obres de manteniment o ampliació que s'hi han anat realitzant. Solament dues d'aquestes cases ja han desaparegut a principi del s XXI: una és can Serra Vell, en runes, situada als camps de conreu abandonats que es troben a gregal de l'església, entre aquest temple i el cementeri. Aquest casàlit deixà de ser habitat regularment a principi del s XX i després fou abandonat (molts membres de la família dels Serres varen exiliar-se després de la Guerra Civil). Una altra de les edificacions històriques, ca ses Castellones, va ser enderrocada l´any 2005.

Pel que fa a les construccions tradicionals disperses, val a dir que algunes han estat objecte d'estudis i catalogacions pel seu interès històric, cultural i arquitectònic. Entre les que cal assenyalar hi ha can Rita, casa del s XVIII singular per ser l'única de la part baixa de Formentera amb porxada i porxo; can Toni Pins, històricament can Bet, única de l'illa amb porta d'entrada amb volta, o can Maians des Pujols, can Pep Xiquet i can Pep de na Teueta (aquesta última al poble), que protagonitzaren la llegenda popular de “les tres cases iguals”, ja que totes tres són amb planta baixa i casa de dalt i pertanyents, en diversos moments històrics, a la família Mayans “Teuet”. S'ha apuntat la peculiaritat constructiva d'aquestes i altres cases vinculades a aqueixa família, consistent a fer el terrat a un sol vessant i cap a la part posterior.


Societat

En una societat rural, tradicional, arcaica i quasi autàrquica com podria ser la societat formenterera anterior als grans canvis del s XX, les persones que ocupen els llocs més recordats en la memòria col·lectiva són les que han destacat en algun ofici tradicional molt específic o aquelles poques que han desenvolupat càrrecs o que han tengut accés als estudis, com capellans o mestres. Una vegada iniciat el canvi econòmic, social i cultural associat al turisme, a mitjan s XX, és imprescindible destacar l'aportació a aquest canvi de personatges, sovent nascuts fora de l'illa, que conscientment o no, introduïren noves maneres d'entendre el món i d'administrar l'oci i el negoci.

Abans de la construcció de les escoles públiques de Sant Ferran, la dècada dels seixanta del s XX, els espais educatius se situaven en habitatges dispersos de la parròquia. Una acta municipal de l'any 1928 recull l'existència d'una partida econòmica per habilitar can Xico Campanitx i can Simonet de s'Hereva com a escoles d'al·lotes i al·lots, respectivament. Aquestes cases corresponen a les que a principi del s XXI es coneixen com ca n'Eduardo i can Pep Xinxó.

L'escola dels al·lots, tanmateix, se situà a diferents espais al llarg dels dos primers terços del s XX, ja que s'usaren com a escoles la casa del mossènyer i la casa coneguda com ca na Catalina Jeroni, on se situà més endavant un dels comerços més antics del poble i la seua rodalia, els Comestibles Tur. Entre el professorat, és recordada la figura del valencià Alfons Belda Garcia, mestre de Sant Ferran entre 1934 i 1948. Entre les mestres, noms com els de les mallorquines Francesca Oliver Beltran i Isabel Maria Amengual Espinosa o el de la madrilenya Angelina Ocampo García Lorenzana sobreviuen en la memòria popular. Es recorda també que Francesc Marí Roig “Xiquet Barber”, va fer-se càrrec de la instrucció dels al·lots en els anys més cruels de la Guerra Civil, usant casa seua com a espai escolar, a la barda de ses Roques.

Entre els rectors de la parròquia de Sant Ferran de ses Roques destaquen Gabriel Salvà i Mercadal “don Gabriel” (1951-1963) i Josep Costa Guasch “mossènyer Pep” (1964-1974), impulsors d'activitats associatives de caràcter lúdic i cultural (teatre, casals parroquials, etc.). Mossèn Salvà promogué les obres de construcció del saló parroquial i de reforma de l'església, pels volts de 1952, data que apareix inscrita a la part del cor del temple. Aquest rector havia anat portant a Formentera grups de glosadors mallorquins i per a les tasques de restauració suara esmentades féu venir el mallorquí Joan Pastor, que fou l'autor de la decoració interior del temple, amb la tècnica del fresc, que proporcionà a l'església els lluminosos i acolorits degradats que la caracteritzaren respecte de l'austeritat decorativa dels altres dos temples de l'illa.

També la parròquia impulsà, de la mà de mossèn Gabriel Salvà, la dècada dels seixanta del s XX, la creació de les dues sales de cinema (la d'hivern i la d'estiu) i les gestionà fins a la interrupció d´aquesta activitat, que coincidí amb la marxa de mossèn Costa.

Amb anterioritat a aquestes formes d'oci acostades ja a la modernitat, les activitats lúdiques tenien l'escenari a cases com ca ses Castellones, can Tomàs, can Pere Guasc, ca na Damiana, can Joan des Molí, can Xico Campanitx, can Serra o can Maians des Pujols, esmentada aquesta darrera a la glosa anònima “Hem abaixat de la Mola / amb una aigua a cimerols / per anar-hi a fer sa vetlla / a can Maians des Pujols”. Les vetles incloïen cantades, rifes, jocs de cartes, berenars, etc. promogudes en cases particulars a vegades per famílies que tenien necessitat de liquiditat per resoldre algun afer.

També es feien vetles a les rudimentàries botigues d'ultramarins que hi havia escampades per la parròquia, com la ja esmentada Can Misses, Can Pep Jaumet, Can Pep Pins o Can Xomeu Maians. Alguns d'aquestos primitius comerços oferien licors, cafè o vi. La botiga i forn de Can Xomeu Maians, que es trobava a l'entrada O del poble, a migjorn de la carretera, estigué oberta fins als anys seixanta del s XX. Alguns espais oberts eren utilitzats per fer-hi ballades: a can Toni Jeroni, entre la barda de ses Roques i el nucli de Sant Ferran, i al lloc conegut com el pla de ses Eres, just al caire dels penya-segats des Quintalar, a sa Punta. Altres espais s'usaven per jugar-hi al futbol. El més recent d'aquestos espais va ser el camp d'en Sord, a tramuntana del nucli de Sant Ferran, emprat fins a l´inici de la dècada dels setanta del s XX. Abans es jugava als camps de can Pep Teuet i de ca na Costa o can Xico Campanitx, ambdós a xaloc del poble de Sant Ferran.

Serveis públics com el de correus s'havien localitzat a cases com can Castelló, anomenat també “des Correu”, a ponent del poble a la vora de la carretera per la banda de tramuntana, i a can Xico Campanitx. A can Vicent des Molí, a can Joan Palla i a can Xico de sa Punta s'oferien serveis de barberia i tall de cabells. Can Pere i ca n'Antònia Maciana eren cases on es feia obra d'espart (capells, senalles...), mentre que a ca na Isabel es confeccionava roba. També en unes cases en runes situades vora can Pep Ferrer, a la rodalia de ponent del poble, la memòria popular situa l'existència d'un fabricant de teixits, fet que hi justificaria la pervivència del topònim can Tixedor.

A can Joan de sa Punta i a can Xomeu Lluquinet es realitzaven tota classe de treballs de fusteria: llits, portatges, embarcacions, bótes i cubells, bigues i tegell, etc. Taüts se'n construïen a can Pep Teuet, a xaloc del poble, vora la carretera principal en la seua sortida cap as Caló. Completen el quadre d'oficis tradicionals els de moliner, vinculats a la mateixa família Teuet, i el de ganiveter: Francesc Ferrer, conegut com “Xico Damià”, va ser-ne un destacat artesà que tenia fama de ser prou hàbil també com per adobar rellotges. Un fill seu, Joan Ferrer Costa, en Joan de can Xico Damià o de ca n'Esperança Morna, dominà l'art de la medicina natural i els remeis tradicionals.

A partir dels anys cinquanta del s XX, Formentera s'incardinà decididament en l'economia de mercat, impulsada per l'embranzida del turisme. Era, en aquells moments, una destinació turística poc coneguda al costat de destinacions amb ressò com Eivissa o Mallorca, però precisament aquest factor seduïa alguns visitants que, atrets per la pervivència encara de formes de vida arcaiques i pintoresques o per altres aspectes positius de la insularitat, acabaren construint-s´hi una segona residència. Alguns d'aquestos visitants prengueren consciència del fet que, per als habitants de Formentera, la postguerra era un desert cultural encara més vast que no ho era per als habitants d'altres illes, a causa de l'aïllament. Per això, moguts per un impuls filantròpic, convertiren les seues cases en peculiars centres de cultura de tipus divers, oberts alguns de forma regular fins i tot a la gent de l'illa.

En són els exemples més emblemàtics la Biblioteca Internacional (1968-1997) del ciutadà nord-americà Robert L. Baldon, al nucli de Sant Ferran; la “Casa Mònica”, del ciutadà suís Edouard Pittet, as Pujols, o la casa-museu del ciutadà suec Rolf Svanberg, a la barda de ses Roques, on es duien a terme visites guiades destinades als escolars del poble. Altres personatges com el romanista alemany Michael Forster o l'artista d'origen holandès Wilheims Jacobus Mario Prins projectaren sobre la població de la parròquia i de l'illa la seua dedicació a l'art i la cultura: el primer, organitzant cantades a la seua casa des Quintalar, a la zona de sa Punta; el segon, amb classes particulars d'il·lustració per als joves.

Altres personalitats ressenyables del panorama cultural formenterer especialment vinculades amb la parròquia de Sant Ferran són l'escriptor holandès Bert Schierbeek, que construí la seua primera casa a Formentera a la finca de can Misses, entre Sant Ferran i es Pujols, i els artistes Julián Asensio , Marc Tara, Antoni Taulé, Peter Buch , Hans Grass i Gudmundur Gudmundsson-Erró .

Aquesta comunitat de residents estrangers europeus comptava amb diferents espais de trobada que, sovent, eren establiments públics. Un d'aquestos espais era l'hotel Roca Bella, as Pujols, on, segons la periodista Ursula von Kardorff, passava temporades l'escriptor alemany Hans-Werner Richter, líder del moviment literari conegut com Grup 47. Al nucli de Sant Ferran hi havia dos altres punts de trobada importants: la fonda Pepe i l'establiment conegut com La Tortuga. Aquest darrer espai, obert l'any 1962 pel ciutadà d'origen nord-americà Don Gardener, funcionà com a sala de festes i galeria d'art durant sis anys abans de convertir-se en restaurant. S'hi muntà el que es recorda com la primera pista de ball moderna, de fusta, a l'illa.

Tota aquesta vida cultural, bigarrada i bohèmia, de principi dels anys seixanta del s XX a Formentera quedà reflectida en les il·lustracions de l'artista danès Ging, conegut a l'illa com “Guim”, del qual ha restat molt poca documentació a banda de la seua obra gràfica. Els contrastos d'aquests primers anys del turisme quedaren plasmats en mitja dotzena d'estampes que formen part del fons pictòric de la fonda Pepe: el transport de turistes en els vells i ranquejants autobusos, els esforços dels formenterers per trobar aigua per als nous usos turístics, els massificats establiments, la vida dissipada d'alguns turistes, etc.

També l'escriptor neerlandès Bert Schierbeek, a través dels seus poemaris i novel·les “composicionals”, entre elles Weerwerk (1977), extragué tot el lirisme d'aquesta confluència de dos mons la segona meitat del s XX. Tot un conjunt de personatges formenterers reals circulen en les seues pàgines, exhibint els aspectes més suggeridors de la seua condició humana: en Xomeu Petit, en Pep des Cafè, en Pep Morna, na Maria d'en Xico Damià...

Un aspecte a considerar és també la vertebració i la participació social a la parròquia. Ja s'han comentat les vetles que es realitzaven en cases, les quals evolucionaren cap a formes d'oci col·lectiu més diversificades que trobaren com a espai establiments públics com el bar San Fernando o el bar Nostrum, així com també els salons de l´hostal residència Illes Pitiüses i també el saló parroquial que s´organitzà a l'espai que amb anterioritat havia ocupat el cinema del poble.

La festivitat de Sant Ferran Rei (30 de maig) és la data més assenyalada de la parròquia. La Comissió de Festes de Sant Ferran, de les més actives de Formentera la dècada dels noranta del s XX, arribà a mobilitzar centenars de persones en l'organització de les activitats festives. Entre els seus presidents en el període esmentat cal assenyalar Constantí Marí i Jaume Ferrer. Des de 1992 existeix l'Associació de Veïns de Sant Ferran, fundada per Gabriel Llorens Munar. Des de 1996 n'és president Josep Mayans Ribas. Les activitats de l'associació s'han centrat a millorar els equipaments públics del nucli, a incrementar la seguretat i la fluïdesa de la circulació a través del nucli urbà i a promoure un creixement ordenat de la població. [VFM]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments