Sant Ferran de ses Roques

Sant Ferran de ses Roques GEO/HIST Poble i parròquia de Formentera, situat al terç de tramuntana i gregal de l´illa. A més dels territoris de la vénda tradicional i administrativa de ses Roques, que dóna nom al poble, abraça les véndes de ses Salines, es Molí-s´Estany i sa Punta, que en conjunt tenen una superfície de 13.193.663 m2, equivalents a 1.320 ha. A aquesta extensió, cal sumar-hi els aproximadament 2,5 km2 de les illes de s´Espalmador i s´Espardell. De les tres parròquies de l´illa, és la que té menor extensió. Segons dades censals, l´any 2008 tenia 3.473 habitants empadronats. Limita per migjorn i llebeig amb la parròquia de Sant Francesc Xavier i l´estany Pudent; per mestral, tramuntana i gregal, amb la mar, i per xaloc amb la parròquia del Pilar de la Mola.

Societat En una societat rural, tradicional, arcaica i quasi autàrquica com podria ser la societat formenterera anterior als grans canvis del s XX, les persones que ocupen els llocs més recordats en la memòria col·lectiva són les que han destacat en algun ofici tradicional molt específic o aquelles poques que han desenvolupat càrrecs o que han tengut accés als estudis, com capellans o mestres. Una vegada iniciat el canvi econòmic, social i cultural associat al turisme, a mitjan s XX, és imprescindible destacar l´aportació a aquest canvi de personatges, sovent nascuts fora de l´illa, que conscientment o no, introduïren noves maneres d´entendre el món i d´administrar l´oci i el negoci. Abans de la construcció de les escoles públiques de Sant Ferran, la dècada dels seixanta del s XX, els espais educatius se situaven en habitatges dispersos de la parròquia. Una acta municipal de l´any 1928 recull l´existència d´una partida econòmica per habilitar can Xico Campanitx i can Simonet de s´Hereva com a escoles d´al·lotes i al·lots, respectivament. Aquestes cases corresponen a les que a principi del s XXI es coneixen com ca n´Eduardo i can Pep Xinxó. L´escola dels al·lots, tanmateix, se situà a diferents espais al llarg dels dos primers terços del s XX, ja que s´usaren com a escoles la casa del mossènyer i la casa coneguda com ca na Catalina Jeroni, on se situà més endavant un dels comerços més antics del poble i la seua rodalia, els Comestibles Tur. Entre el professorat, és recordada la figura del valencià Alfons Belda Garcia, mestre de Sant Ferran entre 1934 i 1948. Entre les mestres, noms com els de les mallorquines Francesca Oliver Beltran i Isabel Maria Amengual Espinosa o el de la madrilenya Angelina Ocampo García Lorenzana sobreviuen en la memòria popular. Es recorda també que Francesc Marí Roig “Xiquet Barber”, va fer-se càrrec de la instrucció dels al·lots en els anys més cruels de la Guerra Civil, usant casa seua com a espai escolar, a la barda de ses Roques. Entre els rectors de la parròquia de Sant Ferran de ses Roques destaquen Gabriel Salvà i Mercadal “don Gabriel” (1951-1963) i Josep Costa Guasch “mossènyer Pep” (1964-1974), impulsors d´activitats associatives de caràcter lúdic i cultural (teatre, casals parroquials, etc.). Mossèn Salvà promogué les obres de construcció del saló parroquial i de reforma de l´església, pels volts de 1952, data que apareix inscrita a la part del cor del temple. Aquest rector havia anat portant a Formentera grups de glosadors mallorquins i per a les tasques de restauració suara esmentades féu venir el mallorquí Joan Pastor, que fou l´autor de la decoració interior del temple, amb la tècnica del fresc, que proporcionà a l´església els lluminosos i acolorits degradats que la caracteritzaren respecte de l´austeritat decorativa dels altres dos temples de l´illa. També la parròquia impulsà, de la mà de mossèn Gabriel Salvà, la dècada dels seixanta del s XX, la creació de les dues sales de cinema (la d´hivern i la d´estiu) i les gestionà fins a la interrupció d´aquesta activitat, que coincidí amb la marxa de mossèn Costa. Amb anterioritat a aquestes formes d´oci acostades ja a la modernitat, les activitats lúdiques tenien l´escenari a cases com ca ses Castellones, can Tomàs, can Pere Guasc, ca na Damiana, can Joan des Molí, can Xico Campanitx, can Serra o can Maians des Pujols, esmentada aquesta darrera a la glosa anònima “Hem abaixat de la Mola / amb una aigua a cimerols / per anar-hi a fer sa vetlla / a can Maians des Pujols”. Les vetles incloïen cantades, rifes, jocs de cartes, berenars, etc. promogudes en cases particulars a vegades per famílies que tenien necessitat de liquiditat per resoldre algun afer. També es feien vetles a les rudimentàries botigues d´ultramarins que hi havia escampades per la parròquia, com la ja esmentada Can Misses, Can Pep Jaumet, Can Pep Pins o Can Xomeu Maians. Alguns d´aquestos primitius comerços oferien licors, cafè o vi. La botiga i forn de Can Xomeu Maians, que es trobava a l´entrada O del poble, a migjorn de la carretera, estigué oberta fins als anys seixanta del s XX. Alguns espais oberts eren utilitzats per fer-hi ballades: a can Toni Jeroni, entre la barda de ses Roques i el nucli de Sant Ferran, i al lloc conegut com el pla de ses Eres, just al caire dels penya-segats des Quintalar, a sa Punta. Altres espais s´usaven per jugar-hi al futbol. El més recent d´aquestos espais va ser el camp d´en Sord, a tramuntana del nucli de Sant Ferran, emprat fins a l´inici de la dècada dels setanta del s XX. Abans es jugava als camps de can Pep Teuet i de ca na Costa o can Xico Campanitx, ambdós a xaloc del poble de Sant Ferran. Serveis públics com el de correus s´havien localitzat a cases com can Castelló, anomenat també “des Correu”, a ponent del poble a la vora de la carretera per la banda de tramuntana, i a can Xico Campanitx. A can Vicent des Molí, a can Joan Palla i a can Xico de sa Punta s´oferien serveis de barberia i tall de cabells. Can Pere i ca n´Antònia Maciana eren cases on es feia obra d´espart (capells, senalles...), mentre que a ca na Isabel es confeccionava roba. També en unes cases en runes situades vora can Pep Ferrer, a la rodalia de ponent del poble, la memòria popular situa l´existència d´un fabricant de teixits, fet que hi justificaria la pervivència del topònim can Tixedor. A can Joan de sa Punta i a can Xomeu Lluquinet es realitzaven tota classe de treballs de fusteria: llits, portatges, embarcacions, bótes i cubells, bigues i tegell, etc. Taüts se´n construïen a can Pep Teuet, a xaloc del poble, vora la carretera principal en la seua sortida cap as Caló. Completen el quadre d´oficis tradicionals els de moliner, vinculats a la mateixa família Teuet, i el de ganiveter: Francesc Ferrer, conegut com “Xico Damià”, va ser-ne un destacat artesà que tenia fama de ser prou hàbil també com per adobar rellotges. Un fill seu, Joan Ferrer Costa, en Joan de can Xico Damià o de ca n´Esperança Morna, dominà l´art de la medicina natural i els remeis tradicionals. A partir dels anys cinquanta del s XX, Formentera s´incardinà decididament en l´economia de mercat, impulsada per l´embranzida del turisme. Era, en aquells moments, una destinació turística poc coneguda al costat de destinacions amb ressò com Eivissa o Mallorca, però precisament aquest factor seduïa alguns visitants que, atrets per la pervivència encara de formes de vida arcaiques i pintoresques o per altres aspectes positius de la insularitat, acabaren construint-s´hi una segona residència. Alguns d´aquestos visitants prengueren consciència del fet que, per als habitants de Formentera, la postguerra era un desert cultural encara més vast que no ho era per als habitants d´altres illes, a causa de l´aïllament. Per això, moguts per un impuls filantròpic, convertiren les seues cases en peculiars centres de cultura de tipus divers, oberts alguns de forma regular fins i tot a la gent de l´illa. En són els exemples més emblemàtics la Biblioteca Internacional (1968-1997) del ciutadà nord-americà Robert L. Baldon, al nucli de Sant Ferran; la “Casa Mònica”, del ciutadà suís Edouard Pittet, as Pujols, o la casa-museu del ciutadà suec Rolf Svanberg, a la barda de ses Roques, on es duien a terme visites guiades destinades als escolars del poble. Altres personatges com el romanista alemany Michael Forster o l´artista d´origen holandès Wilheims Jacobus Mario Prins projectaren sobre la població de la parròquia i de l´illa la seua dedicació a l´art i la cultura: el primer, organitzant cantades a la seua casa des Quintalar, a la zona de sa Punta; el segon, amb classes particulars d´il·lustració per als joves. Altres personalitats ressenyables del panorama cultural formenterer especialment vinculades amb la parròquia de Sant Ferran són l´escriptor holandès Bert Schierbeek, que construí la seua primera casa a Formentera a la finca de can Misses, entre Sant Ferran i es Pujols, i els artistes Julián Asensio , Marc Tara, Antoni Taulé, Peter Buch , Hans Grass i Gudmundur Gudmundsson-Erró . Aquesta comunitat de residents estrangers europeus comptava amb diferents espais de trobada que, sovent, eren establiments públics. Un d´aquestos espais era l´hotel Roca Bella, as Pujols, on, segons la periodista Ursula von Kardorff, passava temporades l´escriptor alemany Hans-Werner Richter, líder del moviment literari conegut com Grup 47. Al nucli de Sant Ferran hi havia dos altres punts de trobada importants: la fonda Pepe i l´establiment conegut com La Tortuga. Aquest darrer espai, obert l´any 1962 pel ciutadà d´origen nord-americà Don Gardener, funcionà com a sala de festes i galeria d´art durant sis anys abans de convertir-se en restaurant. S´hi muntà el que es recorda com la primera pista de ball moderna, de fusta, a l´illa. Tota aquesta vida cultural, bigarrada i bohèmia, de principi dels anys seixanta del s XX a Formentera quedà reflectida en les il·lustracions de l´artista danès Ging, conegut a l´illa com “Guim”, del qual ha restat molt poca documentació a banda de la seua obra gràfica. Els contrastos d´aquests primers anys del turisme quedaren plasmats en mitja dotzena d´estampes que formen part del fons pictòric de la fonda Pepe: el transport de turistes en els vells i ranquejants autobusos, els esforços dels formenterers per trobar aigua per als nous usos turístics, els massificats establiments, la vida dissipada d´alguns turistes, etc. També l´escriptor neerlandès Bert Schierbeek, a través dels seus poemaris i novel·les “composicionals”, entre elles Weerwerk (1977), extragué tot el lirisme d´aquesta confluència de dos mons la segona meitat del s XX. Tot un conjunt de personatges formenterers reals circulen en les seues pàgines, exhibint els aspectes més suggeridors de la seua condició humana: en Xomeu Petit, en Pep des Cafè, en Pep Morna, na Maria d´en Xico Damià... Un aspecte a considerar és també la vertebració i la participació social a la parròquia. Ja s´han comentat les vetles que es realitzaven en cases, les quals evolucionaren cap a formes d´oci col·lectiu més diversificades que trobaren com a espai establiments públics com el bar San Fernando o el bar Nostrum, així com també els salons de l´hostal residència Illes Pitiüses i també el saló parroquial que s´organitzà a l´espai que amb anterioritat havia ocupat el cinema del poble. La festivitat de Sant Ferran Rei (30 de maig) és la data més assenyalada de la parròquia. La Comissió de Festes de Sant Ferran, de les més actives de Formentera la dècada dels noranta del s XX, arribà a mobilitzar centenars de persones en l´organització de les activitats festives. Entre els seus presidents en el període esmentat cal assenyalar Constantí Marí i Jaume Ferrer. Des de 1992 existeix l´Associació de Veïns de Sant Ferran, fundada per Gabriel Llorens Munar. Des de 1996 n´és president Josep Mayans Ribas. Les activitats de l´associació s´han centrat a millorar els equipaments públics del nucli, a incrementar la seguretat i la fluïdesa de la circulació a través del nucli urbà i a promoure un creixement ordenat de la població. [VFM]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments