Sant Antoni de Portmany

Sant Antoni de Portmany Poble de l´illa d´Eivissa, situat al NO de l´illa, que pertany al municipi del mateix nom. Té una extensió de 45,5 km2 i una població de 18.247 habitants segons dades de la revisió del padró de 2009. Limita al N amb Santa Agnès de Corona, al NE amb Sant Mateu d´Albarca, al SE amb Sant Rafel de sa Creu i amb Sant Josep de sa Talaia, i al S amb Sant Agustí des Vedrà. El seu territori es troba dividit en les véndes de Cas Ramons, sa Vorera, Buscastell, Forada, es Bessons, es Pla, es Macians, es Bernats i sa Raval.


Geografia

Espai físic

Des del punt de vista geològic, al territori del poble de Sant Antoni de Portmany predominen materials quaternaris de diversa tipologia que corresponen a la sèrie estructural Llentrisca, la qual transcorre per la part central de l´illa d´Eivissa. El seu relleu combina zones muntanyoses amb la gran extensió des Pla, format per terres al·luvials de gran qualitat agrícola.

El sector occidental del conjunt elevat des Amunts estableix el límit N del poble, que s´inicia a l´extrem S de la platja de cala Salada i es dirigeix cap a llevant fins al cim del puig d´en Joanot (276 m); la línia divisòria amb el poble de Santa Agnès de Corona, situat al N, es dirigeix en direcció NE pels cims del puig d´en Rova (275 m), la serra d´en Costa (277 m) fins al puig d´en Francolí (285 m) per, tot seguit, dirigir-se en direcció SE cap al puig d´en Tur o d´Alcalà (261 m). Després continua cap al puig d´en Secorrat (236 m) i la serra de Forada, amb altures al voltant dels 150 m, limitant amb el poble de Sant Mateu d´Albarca. Des d´allí, la divisòria continua cap a ponent i passa pel puig d´en Nebot (137 m) i la serra de Portmany, amb altures molt més suaus; a l´E i al SE d´aquesta línia hi ha les véndes de sa Bassa Roja i de sa Creu, del poble de Sant Rafel de sa Creu. Continua pel torrent des Fumeral cap al puig des Bessons, elevació de doble cim de 77 i 73 m que dóna nom al territori del voltant; en travessar la carretera de Sant Antoni a Eivissa, vora el torrent des Fumeral, s´entra en la vénda des Macians i la divisòria, en direcció S, passa pels cims del pujol de Can Ferrer (84 m) fins arribar al puig des Fogueró (256 m), ja en el límit amb el poble de Sant Josep de sa Talaia. Després, en direcció cap a ponent, travessant Benimussa, arriba a la serra d´en Racó (274 m) i des d´allí, en direcció NO i per terrenys més bé planers de la vénda des Bernats, fins a s´Estanyol, ja vora la badia de Portmany.

La part central del poble de Sant Antoni de Portmany l´ocupa principalment el pla de Portmany o de Sant Antoni, que en línies generals ocupa el territori situat entre els estreps al N del camí de sa Vorera i el torrent de Benimussa o des Regueró al S; aquest ampli pla ocupa unes 420 ha; són terres d´al·luvió provinents dels torrents que desemboquen a la badia de Portmany, molt aptes per a l´agricultura i que han estat intensament conreades en altres èpoques. També a la zona NE del poble, a la vénda de Buscastell hi ha un petit pòlie conegut com sa Coma, a la capçalera del torrent de Buscastell. A la part SO hi ha el sector meridional del pla de Portmany, solcat pel torrent des Regueró, la part més baixa del qual és també rica agrícolament.

La costa que correspon al poble s´articula en caps i cales d´uns 11 km de llargària. Des de cala Salada, a l´extrem N i orientada cap a llevant, la costa disminueix progressivament la seua alçada i es torna més accessible, la qual cosa ha afavorit l´activitat pesquera i l´establiment de nombrosos habitatges i urbanitzacions en alguns dels seus trams. A la platja de cala Salada, originalment de terra i còdols i modificada amb l´aportació d´arena procedent del fons marí, desemboca el torrent amb el mateix nom i també el torrent Sord. A continuació, en direcció SO, un tram de costa molt espadat anomenat sa penya Roja ofereix recer a algunes casetes de pescadors i tanca cala Salada per la part de migjorn.

A partir de l´extrem de la punta de sa penya Roja, la costa gira cap a migjorn i dóna pas a un tram amb algunes depressions per on circula l´aigua de pluja i que finalitza a cala Llosar. A ponent, la punta de Cala Llosar, orientada cap al NO, i els escullets situats al seu davant tanquen el Salt de sa Torta, tram de costa molt espadat i estratificat, d´uns 20 m d´alçada. A continuació hi ha dues raconades, el canaló d´en Vedraner i el racó de sa Galera. Aquesta darrera acull un conjunt de casetes varador protegides a ponent per sa Galera, punta orientada cap al NO de devers 350 m de longitud i molt estratificada.

Des del SE de l´extrem S de sa Galera, i en aquesta direcció, se succeeix la presència d´algunes raconades, roques, coves i pesqueres fins arribar al cap Negret, promontori que més sobresurt cap a ponent de tota la costa de Sant Antoni de Portmany; s´estén des de la cova des Corn, al N, fins al Niu des Corb, al S. La costa disminueix d´alçada en direcció migjorn, en el tram de la pesquera Plana, la part superior de la qual es coneix com ses Vidasses.

La costa gira cap al SE a la punta d´en Marí o de Cala Gració, que pel N tanca la cala pròpiament dita. A tramuntana s´estenen la zona de ses Alfàbies, caracteritzada per la presència de cocons, i la zona des Forn. Separades per una punta baixa i arrodonida, hi ha es Portitxol o platja de cala Gracioneta i la platja de cala Gració, on hi ha casetes de pescadors i en la qual també desemboca el torrent del mateix nom. El cap Blanc, situat a migjorn del racó de sa Ferradura, tanca cala Gració pel S i l´extensa badia de Portmany pel N. Seguint direcció SE, la costa forma algunes raconades i coves fins a la zona del salt d´en Portes, tram obert a ponent i llebeig.

La costa des caló des Moro o també sa roca Baixa, extensa i menys elevada, dóna nom a la petita cala situada al N del nucli urbà de Sant Antoni, orientada a ponent. A la zona costanera de ses Variades, li segueix el coster del caló des Gànguil, tram de costa que discorre de NO a SE i que finalitza a les coves Blanques, on funcionà un far durant la primera meitat del s XX. Des d´aleshores hi funciona una balisa (es far Vermell) a l´extrem S del dic d´abric, situat a ponent de les instal·lacions portuàries i on es construí el nou moll comercial de Sant Antoni.

El port de Sant Antoni de Portmany, el segon en importància de l´illa, està també format per un mollet de pescadors, el club nàutic i el moll Vell. Al racó NE del port hi ha ses Carreres, desembocadura N de les séquies del pla de Portmany, una vegada recollides les aigües del torrent de la Roca o del canal d´en Frare. Però el torrent més important que aboca les aigües a la badia de Portmany és el de Buscastell, que en el seus trams finals rep el nom de torrent des Baladre i séquia Reial. A migjorn se situa la platja de s´Arenal, on desemboca el torrent des Regueró, i pel SO la tanca la punta des Molí, que el 2011 rep el nom del molí que hi ha a sobre.

En direcció a migjorn hi ha la platja des Pouet, límit costaner del poble i del municipi de Sant Antoni de Portmany i del municipi de Sant Josep de sa Talaia.


Clima

Com a tota l´àrea de les Pitiüses, el clima d´aquesta zona és mediterrani, de caràcter semiàrid. No obstant això, es poden assenyalar algunes particularitats de la zona del poble de Sant Antoni de Portmany pel que fa a temperatures i precipitacions. Es troba entre els dos principals conjunts d´elevacions, es Amunts i les muntanyes de Sant Josep, fet que incrementa els valors de les oscil·lacions tèrmiques a la part més interior del poble respecte la part de llevant, per on la badia de Portmany s´obre a la mar; la mitjana anual de les temperatures es troba en 17º C a tot el poble. Quant a les precipitacions, la mitjana anual se situa entorn dels 400 mm.


Hidrografia

La xarxa hidrogràfica superficial és formada per dos grans torrents: el torrent de Buscastell i el torrent des Regueró. El primer neix al puig d´en Tur, dins del poble de Sant Mateu, encara que aviat, per la vall del seu nom, es dirigeix cap al pla de Portmany; és considerat un dels tres més importants de l´illa, juntament amb el riu de Santa Eulària i la séquia Llavanera. El seu important cabal, més abundós en altres èpoques, va permetre el funcionament d´un important sistema hidràulic per regar extensió de terra i també s´aprofità la seua força per moure diversos molins per moldre gra.

Quan el torrent de Buscastell entra en el pla, recull les aigües dels torrents de sa Coma i des Clot de sa Nau; en el seu tram final, aquest torrent rep el nom de torrent des Baladre i fa de partió entre les véndes de sa Vorera i des Bessons.

Aquest torrent també ha conformat una important conca hidrològica amb abundants aigües subterrànies, aprofitades intensament per l´home mitjançant pous (el pou de Forada, el pou Bo o pou d´en Riera), sénies i molins que han permès la irrigació de moltes terres properes. Per la seua part esquerra rep els torrents des Fumeral, de sa Bassa Roja o de sa Feixa Anegada, que a la seua vegada recull les aigües dels canals des Gasí, des Vildo i d´en Partit.

L´altre gran curs d´aigua, el torrent de Benimussa, transcorre a la part meridional del poble i neix a la vénda del mateix nom, al poble de Sant Josep de sa Talaia. Recull gairebé totes les aigües del vessant N d´aquest territori i es dirigeix cap al pla de Portmany, on sol rebre el nom des Regueró, amb una conca de 16,12 km2 de superfície; després de travessar la vénda des Macians, desemboca a s´Arenal, a la badia de Portmany.

Altres torrents curts i que desemboquen directament a la mar són, per exemple, el torrent d´en Vedraner, que desemboca a cala Llosar; el torrent d´en Ribes o de Cala Gració (2,07 km2 de conca), que discorre per la canalada entre la serra d´en Coixet i sa Talaia de Sant Antoni i desemboca a cala Gració; el torrent Sord i el torrent de Cala Salada (3,75 km2 de conca), que arriben a aquesta mateixa cala.

A banda de la circulació d´aigua superficial també n´hi ha abundant de subterrània, alimentant l´aqüífer del pla de Portmany, un dels més importants de l´illa, que també pateix una intensa sobreexplotació des de l´inici de l´activitat turística els anys seixanta del s XX.


Sòls

A les zones més elevades predominen els sòls de tipus calcari, sobretot al límit N del poble. Les terres que ocupen el sector del pla de Portmany (les àrees planes i les canalades) són de tipus al·luvial, de bona qualitat per a l´activitat agrícola; a la zona de Forada s´assoleix major profunditat i s´hi localitza la presència de terra roja.


Vegetació

Com a la resta de l´illa, la vegetació natural dominant en el territori és la brolla amb pinar, pi bord i en alguns llocs pi ver, que augmenta de densitat a les parts més altes i en aquelles on s´ha abandonat l´activitat agrícola. Al sotabosc apareixen cepells, mates, esteperes (blanca i negra), coscolls i ginebres. Als llits dels torrents, llocs amb més humitat, s´hi troben espècies com el baladre.


Demografia i nuclis de població

El poble de Sant Antoni de Portmany té al seu voltant una considerable quantitat de nuclis urbans o rurals que són una característica del poblament dispers pitiús. Per la seua importància cal esmentar Can Bonet i ses Païsses , aglomeració a uns 2,5 km del poble, vora la carretera d´Eivissa, a la seua banda de migjorn; Can Bonet s´inicià a començament dels anys setanta del s XX amb l´arribada de molts de coroners i mateuers que volien establir-se prop del poble per dedicar-se a activitats relacionades amb els serveis turístics i la construcció, principalment; des d´aquells anys ha tengut un important creixement i a més acull la caserna de la guàrdia civil, que s´hi traslladà el 1993, quan s´abandonà l´antiga del carrer Ample, que s´havia creat el 1886. El centre d´aquest nucli és la capella de la Sagrada Família, que fou inaugurada el 1986. A l´altre costat de la carretera, a la banda de tramuntana, es troba el barri de Can Guillemó .

Ses Païsses també es desenvoluparen a partir dels anys cinquanta del s XX; és una autèntica zona urbana dotada dels serveis bàsics i per la banda de llevant ha crescut fins unir-se amb Can Bonet i el 2011 és molt difícil destriar un nucli de l´altre. Pel seu extrem de ponent hi passa la via de circumval·lació E-30, que rep el nom d´avinguda de ses Païsses i que uneix la carretera de Sant Antoni amb l´avinguda del Dr. Fleming, per comunicar la zona S de la badia de Portmany i així evitar el pas del trànsit per l´interior del poble.

Can Bonet té el 2011 un centre escolar format per pavellons, que s´espera que aviat siguin substituïts per un edifici permanent, i el CC Can Bonet (1968).

Un altre nucli poblacional important, situat a continuació de Can Bonet, al seu extrem més oriental, és la urbanització coneguda com Sol y Descanso. Altres urbanitzacions que es formaren de manera espontània, el creixement de les quals ha fet que quedin unides unes amb les altres, són les situades al SE de la badia, vora el límit amb Sant Agustí des Vedrà i que són el barrí des Molí i des Molí d´en Nicolau, el Bosc d´en Frit i Ca n´Obrador, que ja es troben pràcticament unides amb el poble. Vora la serra d´en Ferrer, i prop de la carretera a Sant Josep de sa Talaia, hi ha el barri de sa Serra, on el 2011 està en construcció el segon institut del poble.

Un altre nucli d´expansió és a la zona NO el poble, as Caló des Moro , a l´entorn de la costa del mateix nom i que s´estén fins a la urbanització de cala Gració. També cal esmentar la urbanització Stella Maris i la des Cap Negret, amb segones residències, però que cada vegada més passen a residències primeres. Can Coix , a 1 km del poble, al camí de Cas Ramons, que duu a Santa Agnès de Corona, és una urbanització que s´originà per la segregació de la hisenda del mateix nom i hi destaca la zona escolar, formada pels col·legis de Can Coix, que entrà en funcionament el 1977, i el Guillem de Montgrí, el 1985. També cal destacar-hi les instal·lacions esportives, amb velòdrom, piscina coberta i instal·lacions d´atletisme, entre altres.

Més amunt de Can Coix, a uns 2 km del nucli urbà hi ha la urbanització de Can Germà , que s´inicià amb xalets per a turistes i com a segones residències, però que també cada vegada més han passat a primera residència. Can Tomàs és un altre nucli residencial situat vora el camí de s´Olivera, a la vénda des Bessons, que també ha crescut molt els últims anys.

Finalment s´ha d´apuntar la capella de Forada , a la qual moltes de vegades es dóna erròniament el nom de Buscastell i que s´aixecà el 1965 per donar servei espiritual als habitants de Forada i de Buscastell. [VMa/FCC]


Activitats econòmiques

Com pràcticament a tota la resta de l´illa d´Eivissa, la incidència econòmica que tenen les activitats agràries que es realitzen al poble de Sant Antoni de Portmany és feble si es compara amb la importància del sector turístic, autèntic motor de l´economia insular sorgit de les transformacions econòmiques i socials iniciades a mitjan s XX. Precisament en aquest poble s´observa amb especial evidència el procés de trànsit d´un sistema d´economia tradicional, basat en l´explotació agrària de la petita propietat i destinada a la subsistència familiar, a una economia eminentment terciaritzada.

Les activitats agrícoles configuren el caràcter del paisatge rural però la pèrdua del seu pes econòmic ha motivat un procés d´abandonament de terres conreades que les obliga a estar molt més condicionades per la tipologia dels sòls i per l´existència d´alguna força d´aigua. A la vénda de Buscastell, s´hi identifiquen terres al·luvials disposades en terrasses i de gran qualitat per al seu aprofitament agrícola que, sense assolir els nivells de productivitat de dècades passades, han facilitat el manteniment regular d´una activitat primària; a les zones agrícoles més baixes i planes com Forada i les parts interiors del pla de Portmany es combinen el conreu de regadiu (hortalisses, farratges, dacsa, fruita, cítrics, patata, etc.), sovent aprofitant l´extracció d´aigua subterrània per mitjà de pous, i les terres de secà, en què predominen els cereals, els ametllers, els garrovers, les figueres i les oliveres. El conreu de la vinya és present arreu del territori i ha pres més força d´ençà de l´establiment l´any 1999 d´un important celler en els límits entre les véndes de Buscastell i de sa Vorera que elabora la producció vinícola d´unes 17 ha.

L´activitat agrària compta amb la Cooperativa Agrícola de Sant Antoni de Portmany , que ofereix als pagesos, tant als que s´hi dediquen a temps parcial com als que ho fan a temps complet, serveis de maquinària i també de recollida, d´emmagatzematge i de transformació de productes agrícoles. Les seues instal·lacions es troben al camí de sa Vorera, zona on es localitzen també empreses dedicades a processos industrials; als barris de Can Tomàs i Can Pujolet, propers a l´autovia que connecta la ciutat d´Eivissa i el poble de Sant Antoni, hi ha empreses d´emmagatzematge i altres dedicades al sector de la construcció; l´any 2010 es conegueren els terrenys (17.000 m2) que han d´acollir les instal·lacions d´un nou polígon industrial a ses Païsses, el qual s´inclou en el pla de desenvolupament urbanístic del barri; aquell any també començà a funcionar una nova deixalleria a la zona de sa Serra, prop de la depuradora d´aigües residuals de la badia de Portmany; a cala Gració arriba el gasoducte submarí provinent de Dénia que ha d´abastir de gas la central elèctrica d´Eivissa i els municipis d´Eivissa i de Sant Antoni de Portmany.

El turisme és la principal activitat econòmica del poble de Sant Antoni de Portmany. En aquest sentit, acull la gran majoria de l´oferta d´allotjament i dels serveis turístics existent en el terme municipal, és a dir, establiments hotelers, apartaments i xalets, que es concentren sobretot en el nucli i a la platja del poble i que s´estenen també, amb més o menys densitat, pel litoral comprès entre cala Gració i cala Gracioneta i cala Salada.

El poble es va anar configurant com a centre turístic els primers anys de la dècada dels trenta del s XX, al mateix temps que ho feia la ciutat d´Eivissa i el poble de Santa Eulària des Riu. S´hi varen establir petites colònies residencials promogudes per iniciatives locals que pretenien atreure contingents turístics, tal com ja passava a Mallorca. D´aquell moment són les fondes Esmeralda i Miramar i els hotels Portmany i Ses Savines. Precisament aquestos dos hotels foren els únics establiments turístics que durant la postguerra restaren oberts a l´illa d´Eivissa. La Guerra Civil va truncar l´incipient desenvolupament turístic i no va ser fins a la reconstitució del Foment del Turisme d´Eivissa, l´any 1947, i el restabliment de la línia marítima directa amb Barcelona que tornà a revifar.

La dècada dels anys cinquanta va suposar la fi de l´aïllament espanyol, es reobriren els establiments hotelers i se n´inauguraren d´altres, com la pensió Mar i Cel i l´hotel Playa, els quals havien d´acollir l´arribada de turistes espanyols i també estrangers. Entre 1950 i 1955, Sant Antoni multiplicà per deu l´oferta de places turístiques, i entre 1955 i 1960 la triplicà, de manera que passà a disposar de quasi dos terços del total de places d´allotjament turístic ofertes a l´illa d´Eivissa. Es varen construir l´hotel Bahía, l´hotel March i la pensió Ferrer, i a més l´any 1958 va obrir les portes a Sant Antoni el primer hotel de luxe amb part de capital de fora de l´illa. El mateix any es va inaugurar l´aeroport des Codolar i milloraren substancialment les comunicacions marítimes. A més, l´any 1964 l´aeroport s´obrí al tràfic internacional, la qual cosa havia de determinar el boom turístic d´aquells anys.

La primera dècada del s XXI, el turisme a Sant Antoni es caracteritza per la seua estacionalitat. Hi predomina un turisme de vacances, generalment jove i d´origen anglès. A l´àrea del nucli de Sant Antoni hi ha una oferta hotelera i extrahotelera abundant. Hi destaquen els establiments d´oci nocturn, que es concentren a la zona del passeig de la Mar i els seus carrers adjacents. L´avinguda del doctor Fleming també és molt freqüentada. Un altre important recurs turístic de la zona és l´existència d´un port i d´un port esportiu. L´any 2009 el port de Sant Antoni compta amb 574 amarradors i el del Club Nàutic de Sant Antoni amb 578. Paral·lel al port s´estén el passeig Marítim, una de les zones més emblemàtiques del municipi, que s´inicia al nucli històric i recorre les platges de s´Arenal (regenerada artificialment l´estiu de 2002) i des Pouet. A més d´aquestos recursos, també s´ha desenvolupat tota una oferta complementària al seu voltant. Un altre recurs turístic important és el patrimonial, encapçalat per l´església de Sant Antoni de Portmany, del s XIV, i l´Espai Cultural de Sa Punta des Molí. [VMa]


Història i societat

La gran badia de Portmany fou des de temps antics habitada pels primers pobladors de l´illa i així ho apunten les pintures rupestres de la cova des Vi, vora ses Fontanelles, que encara que pertany al poble de Santa Agnès de Corona, fan pensar en un nucli poblacional establert al voltant d´aquesta badia; aquestes pintures foren estudiades el 1917 pel prehistoriador francès Henri Breuil .

A començament del s XX Joan Roman realitzà diferents excavacions a Sant Antoni de Portmany i parlà de la necròpolis de Portmany, situada a curta distància de la vora S del port, que era emprada pel nucli poblacional adjacent; esmenta també una altra necròpolis situada al N del poble i, segons la seua interpretació, correspondria a dos nuclis i els materials que s´hi trobaren són similars a les altres cartagineses de l´illa, encara que el nombre i la qualitat són molt inferiors.

També d´aquell temps són les restes excavades el 1903, al S de la badia, al puig de n´Alis, que corresponen a un establiment rural típic d´època púnica. Són també d´aquell temps els assentaments de can Rova de Baix i can Frare, amb restes ceràmiques que corresponen a una terrisseria. Del s II dC són les àmfores trobades al Grum de Sal, illa de sa Conillera, que explorà el 1962-63 José María Mañá de Angulo.

El 1916 l´arqueòleg català Josep Colomines i Roca excavà dues necròpolis tardopúniques a Sant Antoni: can Prats (s II-III dC), amb sis tombes i que correspon a un assentament rural habitat per una sola família al llarg de tres generacions, i can Frit (s II-VII dC), al S de la badia i on excavà 28 fosses amb els seus aixovars; sembla una necròpolis característica de l´antiguitat ebusitana, pròpia d´un assentament rural i, atesa la seua proximitat a la mar, de pescadors.

Artur Pérez-Cabrero (1909) documentà una necròpolis bizantina que fou excavada entre 1906 i 1907, situada a ponent del poble; aquesta necròpolis demostra també l´existència d´una població romana vora el port.

Tot l´anterior fa palesa l´existència d´una població al voltant de la badia de Portmany des dels primers moments, encara que era petita si es compara amb les troballes en altres llocs de l´illa.

En l´època andalusina, Portumany era una circumscripció administrativa de la part de ponent de l´illa, que corresponia a grans trets amb el posterior quartó de Portmany, el nucli del qual era a la vora de la badia de Portmany. Els estudis d´arqueologia hidràulica que a la darreria del s XX va portar a terme l´equip dirigit per Miquel Barceló han permès identificar el pla de Portmany com una explotació agrícola i ramadera de primer ordre. També han documentat una zona d´aiguamolls que fou semidrenada amb procediments semblants als documentats a la fase andalusina de les feixes del pla de Vila.

Després de la conquista catalana de 1235, el quartó de Portmany (Portmany, quartó de ) va correspondre a Nunó Sanç, comte del Rosselló, que el va posseir fins a la seua mort el 1241. Jaume I va adquirir tots els béns que posseïa Sanç a les Pitiüses i d´immediat els va vendre a Guillem de Montgrí, qui els comprà no com a arquebisbe electe de Tarragona, sinó en nom propi; a la seua mort, el 1273, el quartó passà a dependre del capítol catedralici de Tarragona, que el 1410 va passar a l´ardiaconat de Sant Fructuós i posteriorment a la pabordia de Tarragona.

La gran i segura badia de Portmany era la raó per la qual els primers portmanyins decidiren establir-se als voltants del port. Era un indret perfecte per a la pesca i altres activitats relaciones amb la mar, a les quals podien dedicar-se com a base sòlida per a la vida. A més, terra endins, trobaven un magnífic pla, creuat per un torrent generós que permetia pensar en una excel·lent explotació agrícola.

El 1305 el nombre dels pobladors del quartó de Portmany ja havia pujat tant que pensaren en la necessitat de fer un temple propi, que fos una vicaria dependent de la parroquial de Santa Maria d´Eivissa. Les seues raons, particularment la de la llunyania que els separava de la parròquia, foren ben vistes per l´arquebisbe de Tarragona, Roderic Tello, que tot seguit els autoritzà a emprendre l´obra que demanaven. Junt amb la capella també es construí un cementeri i un habitatge per al prevere; la capella era sufragània de la parròquia i els pobladors de Portmany quedaven obligats a donar 300 sous, moneda de Barcelona, al paborde, el qual tenia l´obligació de mantenir-hi contínuament un prevere. Aquella primera església fou dedicada a sant Antoni pels mateixos habitants, ja que l´arquebisbe no deia a quin sant es dedicaria la capella. El 1362 ja consta aquest nom del sant protector dels animals domèstics.

Les posteriors reformes i ampliacions que hagueren de fer-hi, al ritme de les necessitats, no han permès que arribàs al s XXI cap part considerable de l´església del s XIV, la qual, segurament, era molt petita. El 1539 hi posaren una campana i el 1691 ja en tenia dues, una de gran i l´altra petita. Al s XVII s´hi dugueren a terme importants obres de reforma i conservació, ja que sembla que l´estat de l´església era llastimós: el trespol tenia molts de clots i la volta permetia que caigués dins del temple l´aigua de pluja. Per motius de seguretat, el visitador Josep de Móra (1691) manà que la casa del vicari es construís damunt la volta del temple —com a Sant Miquel de Balansat— on va estar fins als darrers anys del s XIX; l´arxiduc Lluís Salvador encara la dibuixà així el 1867. Aquestes obres del s XVII foren importantíssimes i la imatge del temple canvià totalment, amb una gran nau, la qual cosa demostra que s´havia d´atendre una població molt més gran.

Les galeries o tribunes de totes dues bandes del temple, que corren per damunt les capelles laterals, es varen fer per a les troneres, encara que sempre han tengut certa comunicació amb la nau del temple, segurament per idèntics motius de defensa en cas de necessitat. També consta que les persones que no tenien roba prou bona per estar on estava tothom solien pujar-hi per oir missa.

Pel que fa a la torre de l´església, se´n tenen molt poques notícies i cap dels visitadors eclesiàstics mai no en digué res, segurament perquè temple i torre formaven tot un conjunt eclesiàstic i defensiu, sense possibilitat de saber on acabava el primer per començar el segon, perquè tots dos eren inseparables. Tot això fa pensar que quan es mencionen les obres de l´església, també fan referència a la construcció de la nau i de la torre. La torre, de planta quadrada, és a la capçalera del temple. A la planta inferior hi ha el presbiteri, separat de la nau per un arc apuntat. Té dues plantes més i el terrat, al qual s´accedia per una escala situada al cantó SE. És una construcció que sembla molt antiga, amb característiques típiques de les torres medievals, com són les espitlleres que s´obren a la façana est i el cos inferior atalussat. També s´han d´esmentar els merlets i les troneres que rematen el mur oest i que es poden relacionar amb el fet que l´església havia estat artillada al s XVI. L´entrada original del temple s´obre en el mur de migdia en forma d´arc de mig punt amb doble mur. La porta de la part posterior de la nau, que dóna al carrer Ample, fou oberta ja al s XX.

El poble de Sant Antoni es desenvolupa al voltant del gran port natural de Portmany per les bones condicions d´abric dels temporals de llevant i mestral i per les facilitats per carregar aigua dels nombrosos brolladors que hi ha hagut dins la badia. Un informe de 1845 ja diu que un port tan bo hauria de tenir alguna infraestructura per al comerç.

El 1860 l´Ajuntament d´Eivissa acordà crear una comissió, perquè anàs a Mallorca a saludar els reis d´Espanya i sol·licitar-hi, entre altres coses, la construcció d´una carretera a Sant Antoni; l´any següent s´iniciaren les obres i fou oberta al públic el 1871. El 1885 el diputat per Eivissa Fernando de Velasco presentà dues proposicions de llei, una en què reclamava la finalització de la carretera d´Eivissa a Sant Antoni i, en l´altra, la declaració del port de Sant Antoni d´interès general. El 1895 s´autoritzà la construcció del far de ses Coves Blanques , que entrà en funcionament el 1897.

La població vivia en un hàbitat dispers, encara que hi havia un petit nucli de població distribuït al llarg dels carrers que des de l´església duen a la mar i cap a la carretera d´Eivissa. L´any 1934 l´Ajuntament aprovà la realització d´un projecte d´eixamplament urbanístic, redactat el 1942 per l´arquitecte de la Diputació Provincial de Balears Josep Alomar Bosch, que permetia créixer des del carrer de la Mar cap a ponent, fins al far de ses Coves Blanques.

Les primeres lletres, com a la resta de pobles de les Pitiüses, eren impartides voluntàriament pels rectors de la parròquia; no se sap quan es creà la primera escola, però el 1867 l´arxiduc Lluís Salvador explicava que el poble comptava amb dues escoles, una per a nens i una altra per a nenes; no es coneix la seua situació, però cal pensar que es devia trobar en un local de la casa consistorial, al carrer de Miramar. El 1923 es comunicava que el nou mestre del poble era Antoni Llull Mir. Durant el període republicà, l´Ajuntament inicià els tràmits per construir una escola graduada, però la Guerra Civil va impedir la seua creació. El Col·legi Públic Vara de Rey fou inaugurat el 1952, amb successives ampliacions per tal d´atendre la forta demanda d´escolarització.

A començament dels anys quaranta, les monges terciàries trinitàries obriren el seu col·legi amb el nom de la Santíssima Trinitat, que al llarg dels anys ha tengut diverses ampliacions. A iniciativa del bisbat d´Eivissa, l´any 1968 s´obrí el Col·legi Concertat de Can Bonet, per atendre la demanda escolar d´aquell nou barri. El 1977 s´inaugurà el CP de Can Coix. El 1982 s´obrí el CP Guillem de Montgrí, també a Can Coix. El 1983, el CP Cervantes, que primerament ocupà l´edifici polivalent municipal del carrer de Cervantes i que el 1996 passà a un edifici de nova planta a ses Variades.

El curs 1988-89 s´inaugurà l´Institut d´Ensenyament Secundari Quartó de Portmany vora l´antic camí de Cas Ramons; l´augment espectacular de la matrícula va fer que durant molts d´anys hagin usat dependències de l´edifici municipal polivalent del carrer de Cervantes, 25, i que els primers anys del s XXI es planificàs la construcció d´un nou institut, en aquest cas a la barriada de sa Serra, que el 2011 és a punt d´inaugurar-se.

La institució social més antiga del poble és la Societat Esportiva Portmany , fundada el 1923 per Blai Perelló Bonet, mallorquí establert a Portmany com a faroner; a més de fomentar l´esport del futbol, també ha participat de ple en la vida social organitzant actes festius i socials.

El 1973 es constituí el Club Nàutic de Sant Antoni de Portmany , que l´any 2011 es troba sotmès a una profunda remodelació després d´haver aconseguit una ampliació de la concessió d´ocupació de l´espai maritimoterrestre, amb un ambiciós pla de millora dels amarraments (uns 350) i la construcció d´una nova seu social que substitueix l´aixecada el 1993.

El 1972 es posà en marxa l´associació juvenil i recreativa Ca Nostra , vinculada inicialment a la parròquia, amb activitats culturals i esportives i que ocupava el local d´Acció Catòlica, annex a la façana de ponent de l´església; dins d´aquesta associació cal destacar les iniciatives que portà a terme el Grup de Teatre Ca Nostra i les diverses seccions esportives que competiren amb el seu nom, en especial les de bàsquet. Quan aquest local fou tombat per donar pas a la plaça posterior a l´església, s´aixecà l´Auditori Parroquial, inaugurat el 1993, amb una cabuda per a unes 250 persones.

Dins del món associatiu també cal apuntar la labor desenvolupada per la Joventut Atlètica de Sant Antoni (JASA) , club fundat el 1979, amb diverses seccions esportives i que destaca per l´organització de diverses proves esportives, i el Club d´Atletisme sa Raval, fundat l´any 2000.

El 1982 l´Ajuntament obrí la Biblioteca Municipal, al centre polivalent del carrer de Cervantes. Els darrers anys del s XX, l´ajuntament restaurà i amplià la casa de la punta des Molí, i convertí el lloc en centre cultural, on es desenvolupen tota classe d´activitats. De la mateixa manera es restaurà el molí d´en Simó, a la cantonada dels carrers de Sant Rafel i de l´Estrella; de factura semblant als molins fariners mallorquins, a començament del s XXI fou restaurat pel Consell Insular i convertit en centre cultural, inaugurat el 2003 i gestionat per l´Ajuntament. El 2006 l´antic edifici del far de ses Coves Blanques fou destinat a Centre d´Interpretació de la Mar.

Dins d´aquest vessant social i cultural, cal també apuntar la tasca portada a terme pel mossèn Bartomeu Ribas Ferrer en les dues etapes que va viure a Sant Antoni, la més fructífera entre 1918 i 1941, durant la qual organitzà l´Escola Nocturna Salvi Huix, la construcció del local d´Acció Catòlica amb activitats teatrals i de cant coral, la creació de l´Hoja dominical, etc.

El cinema al poble sempre ha existit de la mà de la família Torres “Marca”, que el 1931 obrí el Cinema Torres , al carrer del Bisbe Torres, que també s´emprava per a espectacles de varietats, de circ, etc.; aquesta mateixa família, l´any 1972, va obrir el Cinema Regio , al carrer de Barcelona.

Durant la Segona República, entre els visitants estrangers que passaren pel poble cal apuntar Felix Noeggerath , que hi va viure entre 1932 i 1936, juntament amb el seu fill Hans Jakob Noeggerath , que recollí diversos materials de literatura popular per a la tesi doctoral; va morir el 1934 de febres i part del seu material fou publicat el 1948 a Mèxic, en el llibre titulat Contes d´Eivissa. Fou Felix Noeggerath que convidà el filòsof alemany Walter Benjamin a visitar Eivissa i en la primera estada, l´estiu de 1932, va viure a la casa del seu amfitrió; la segona, també a Sant Antoni, fou entre l´abril i el setembre de 1932, època en què realitzà importants treballs.

El 1937 les monges trinitàries s´establiren al poble i des de llavors han portat a terme una important tasca educativa i cultural; així el 1940 organitzaren el primer pessebre i la cavalcada dels Reis, que han tengut continuïtat al llarg dels anys; també animaren el poble a aixecar, el 1942, una capella a sa Talaia de Sant Antoni, primer amb una imatge de la Mare de Déu del Roser i després amb una talla de la Puríssima del s XVI. El 1944 el bisbe d´Eivissa, Antoni Cardona Riera, va presidir la missa de la Nit de Matines, a la qual interpretà el cant de Sibil·la, per iniciativa de les trinitàries, el futur sacerdot Josep Prats Torres.

En les eleccions generals del 16 de febrer de 1936, a l´Estat espanyol va guanyar el Front Popular, però a Eivissa va triomfar la coalició de dretes, encapçalada per Cèsar Puget i Pere Matutes, amb un 80,6% del vots davant el 19,4% del Front Popular. Aleshores, els ajuntaments d´Eivissa, que eren governats per la dreta, varen ser substituïts per comissions gestores d´esquerra; a Sant Antoni de Portmany fou elegit batle Josep Marí Colomar “s´Estanyer”. Amb l´alçament de juliol de 1936, fou destituït i tornà a ser alcalde Vicent Costa Prats “Rova”, que ocupava el càrrec anteriorment. Quan el desembarcament de Bayo el 8 d´agost de 1936, qui ordenà la reposició de les gestores del Front Popular, Marí Colomar fou de nou restituït. Ell i el president del Comitè Revolucionari Antifeixista, Joan Cardona Mayans “Pau”, impediren la destrucció d´objectes litúrgics de l´església, però no ho aconseguiren als pobles de Sant Rafel de sa Creu, Sant Mateu d´Albarca i Santa Agnès de Corona. Una vegada recuperada definitivament l´illa per les tropes nacionals (setembre de 1936), fou designat alcalde Josep Prats Colomar “Bonet”.

Durant la Guerra Civil es varen construir refugis per protegir la població de possibles atacs aeris, a la plaça de l´Església, al quarter de la guàrdia civil, a can Vinyes, a can Benet i al carrer de la Mar, on hi havia hagut el restaurant El Refugio.

A la postguerra hi hagué serioses dificultats econòmiques, com a la resta de l´illa, però la majoria de famílies del poble tenia un tros de terra per al conreu d´hortalisses i llegums al pla i aprofità la riquesa d´aigües subterrànies per explotar intensivament l´agricultura, la qual cosa contribuí a minvar les conseqüències negatives d´aquell període. El cultiu, a la segona meitat de la dècada dels cinquanta, de la patata primerenca que es destinava a l´exportació a la Gran Bretanya va permetre una font d´ingressos addicionals que ajudà, entre altres coses, a sortir de la crisi de la postguerra.

A començament dels anys cinquanta del s XX al poble únicament hi havia dos hotels: l´hotel Portmany, construït per Josep Roselló Cardona “Pep de na Mossona”, que va obrir l´any 1933, i l´hotel Ses Savines, construït per Rafel Marí Llacer “des Correuer”, que va ser inaugurat l´any 1935. També existien dues fondes: La Esmeralda, al carrer del Progrés, cantonada amb el de Sant Antoni, regentada per Margalida Portas, i la fonda Miramar, al carrer Ample, propietat de Catalina Ribas. A la platja des Pouet també estava en funcionament l´hotel Playa, propietat de la família alemanya Hannauer, jueva, refugiada a Eivissa. Ben aviat es va iniciar la construcció d´altres hotels, ben prop de la costa, com l´hotel Cala Gració, l´hotel Bahía i la pensió Catalina. Els anys seixanta va venir l´expansió de construcció hotelera a l´entorn de la badia de Portmany i al centre del poble; cal apuntar les iniciatives portades a terme per les germanes de la família de la botiga de can Prats.

Paral·lelament a aquesta indústria turística, es varen obrir algunes sales de festa, la primera de les quals va ser Ses Voltes, regentada per la senyora Comes, on actuava una orquestra que comptava entre els seus músics amb Alfons Oya Simó , qui va obrir la sala de festes Isla Blanca. Després varen obrir portes la sala Ses Guitarres, d´Alfons Bonet; Capri, de Josep Roselló; Sa Tanca, de Gerard Gas i la primera sala discoteca, Nito´s, de Joan “Nito” Verdera.

Altres iniciatives empresarials destacables són, per exemple, la implantació de la primera línia regular d´autobús entre Sant Antoni i Eivissa el 1925 per Alfons Ribas Piqué , que també va regentar la primera fàbrica de llum elèctrica, que es trobava darrere l´hotel Portmany, i al qual el 1931 l´Ajuntament adjudicà el servei d´enllumenat públic. També fou qui instal·là la primera fàbrica de gel del poble. A començament dels anys trenta obriren portes els forns de pa d´en “Rafal” i d´en “Fumeral”. També hi hagué una expansió de les botigues de queviures, com la de Can Joan Prats, de Cas Correuer, de Can Toni des Correuer, Can Figueretes i Can Portmany; totes aquestes botigues estaven situades al carrer Ample o al carrer del Progrés, on més tard es va afegir la botiga d´en Germà. Al carrer del Progrés hi havia les botigues d´en Pouet, de Ca na Cossari, d´en Pere Real i de Can Coixet. Els cafès eren els d´en Miqueleta, Ca n´Escandell, Ca n´Esteve i d´en Pep de s´Estany, tots al carrer Ample. A sa Riba els alemanys Baumann havien muntat el cafè Bellver o d´en Bartomeu Ferrer; al carrer de Miramar hi havia El Patio. Després de la Guerra Civil s´hi afegiren els cafès de Lacambra i el de Ca na Maria d´en Pere, al carrer Ample. Altres obradors que es varen establir al llarg de la primera meitat del s XX són les ferreries d´en Vicent Petit i d´en Barda i les fusteries d´en Toni Vinyes, d´en Llucià i d´en Mestret.

També són destacables les activitats relacionades amb la mar i, així, durant la primera meitat del s XX una companyia amb personal grec intentà la pesca de l´esponja; una altra actuació va ser la instal·lació d´un viver de llagosta, primer a ses Coves Blanques i més tard a la cova des Peix o de ses Llagostes, al cap Blanc, regentada, entre altres, per Xico Marí “des Correuer”; la construcció naval destaca amb mestres d´aixa com Joan Marí “Calero”. Durant els anys vint, Ribas Piqué va muntar una empresa naviliera que exportava carbó, garroves, ametlles i altres productes agrícoles entre el port de Portmany i el llevant peninsular i els vaixells tornaven amb adobs químics i altres productes de consum a l´illa.

El 1951 es constituí la Cooperativa Agrícola de Sant Antoni de Portmany, amb modernes instal·lacions, a començament del s XXI, a la vora del camí General. El 1984 es creà la Confraria de Pescadors de Sant Antoni de Portmany, com a segregació de la Confraria de Pescadors d´Eivissa.

També durant la dècada dels anys cinquanta, alguns artistes i escriptors descobriren Sant Antoni de Portmany com un indret turístic que oferia un espai de llibertat que no trobaven al seu lloc de residència. Entre els escriptors, cal apuntar Rafael Azcona , autor de la novel·la Los europeos, inspirada en l´ambient turístic d´aquells anys; Ignacio Aldecoa i la seua esposa Josefina Rodríguez Aldecoa també visitaren Portmany i ell va escriure nombrosos relats i contes inspirats a Eivissa. Fernando Guillermo de Castro, escriptor i crític, ha publicat un llibre de records sobre les vivències d´aquells anys, Ibiza. Memorias de una isla.

Durant els anys seixanta i setanta s´inauguraren un grup de galeries d´art: El Quijote, regentada per Maria Palou; la Sala Vallribera, de Josep Vallribera; la Galeria Internacional, la Galeria Buda, fundada per Minska, o la Galeria es Llimoner, de Vicent “Nicolau”. Ja els primers anys del s XXI, s´han obert nous espais públics d´art com són Sa Punta des Molí i el Molí d´en Simó. Del món de la música i de la dansa, cal apuntar la parella de ballarins María Martín i Paco Torres, que varen arribar a l´illa per actuar a Ses Guitarres amb un espectacle de dansa clàssica espanyola i es quedaren al poble, on muntaren una escola de dansa el 1970, que durà fins al 2000.

El món dels artistes de Portmany es troba representat pels escultors de la família Hormigo, el primer dels quals, Antonio Hormigo Josefa, era conegut per les seues talles de bastons de savina i altres escultures en fusta. El seu fill Antoni Hormigo Escandell ja ocupa un lloc destacat entre els escultors de les illes per les seues talles d´olivera, una mostra de les quals es pot veure a l´entrada de l´edifici de l´Ajuntament, que representa les quatre estacions; també és autor de l´escultura de marbre coneguda con es Verro, situada a l´entrada del camí General, amb el carrer de Ramon y Cajal; és també l´autor del monument a Colom, situat a l´entrada del poble, obra feta conjuntament amb l´escultor Luis Ojeda. Finalment cal apuntar l´obra també escultòrica de Pere Juan Hormigo, amb el monument dedicat a l´historiador Joan Marí Cardona, ubicat a l´església de Sant Rafel de sa Creu, o el saliner col·locat al poble de Sant Francesc de s´Estany. L´escultura feta de pedra que representa un pescador, situada davant l´hotel Portmany, al passeig de ses Fonts, és obra de l´escultor mallorquí Guillem Terrassa.

També dins de les arts decoratives cal apuntar les intervencions de l´artista català Lluís Güell al cafè musical Café del Mar, seguint el gust de la tradició mediterrània, combinada amb elements innovadors que recorden l´obra de Gaudí.

El primer centre de salut s´instal·là a començament dels anys vuitanta del s XX a l´edifici polivalent del carrer de Cervantes; a començament de la dècada següent es traslladà a un edifici aixecat al carrer d´Alacant i el 2010 passà a un nou edifici entre el carrer de Londres i la via de circumval·lació nord del poble. [MTT/FCC]

Descàrregues

Col·laboradors