Sant Antoni de Portmany, municipi de

Sant Antoni de Portmany, municipi de El terme municipal de Sant Antoni de Portmany s´estén per tot el sector NO de l´illa d´Eivissa. Limita amb els municipis de Sant Josep de sa Talaia al SO (amb el qual comparteix la gran badia en què s´ubica el port), de Santa Eulària des Riu a l´E, de Sant Joan de Labritja al NE i d´Eivissa al S. La seua superfície és de 12.662 ha repartides entre les diverses parròquies i nuclis de població. Segons l´Institut Nacional d´Estadística, la població l´1 de gener de 2007 era de 21.039 habitants, de manera que era el tercer municipi d´Eivissa quant a població. Sant Antoni de Portmany, Sant Rafel de sa Creu, Santa Agnès de Corona i Sant Mateu d´Albarca són els pobles que formen el municipi. Sant Antoni és el més gran, amb 4.089 ha, i és el centre administratiu del municipi. El segueixen Sant Rafel amb 3.886 ha i, finalment, Santa Agnès i Sant Mateu (2.236 ha i 2.451 ha, respectivament).


Geografia

Espai físic

L´illa d´Eivissa és constituïda per tres unitats estratigràfiques: la unitat d´Albarca, que se situa al vessant NO, en direcció SO-NE i seguint la disposició del terme municipal de Sant Antoni, entre cala Salada a ponent i es racó Fosc al N; l´orogènia alpina provocà els plegaments que configuraren les serres des Amunts. El resultat són relleus espectaculars i una orografia litoral molt accidentada.

La unitat d´Albarca és la inferior, és a dir, la més antiga de les tres que constitueixen l´estructura de l´illa d´Eivissa. Geològicament parlant està conformada, bàsicament, per roques calcàries i margues d´edat juràssica i cretàcica. El paisatge litoral presenta zones de cales, com cala Gració o cala Salada dins el poble de Sant Antoni de Portmany i, més al N, a Corona i Sant Mateu, aquestos accidents geomorfològics rompen la linealitat de les parets i dels penya-segats de gran entitat i esdevenen indrets de difícil accés, com ses Balandres, la cala d´en Sardina o la cala d´Albarca.

Alguns puigs de les serres des Amunts, als pobles de Sant Mateu i de Santa Agnès, ronden els 400 m, entre els quals hi ha es Campvell (395 m), el puig d´en Joan Andreu (392 m), el puig d´en Pau de Dalt (351 m), el puig de sa Cova (340 m) i el puig d´en Pau (336 m), que es troben entre els més alts d´Eivissa. A Santa Agnès hi ha nombrosos puigs que superen els 200 m d´alçada, com el puig d´en Tur (262 m), el puig d´en Francolí (294 m) o el puig des Coconets (236 m), i altres com sa Rota Vella de Corona, el puig d´en Blai, es Pouàs de Corona o el puig d´en Joanot. Tot plegat, conforma una regió amb forts desnivells i una altitud general que destaca enfront de la resta de l´illa.

Grans penya-segats, com els del cap Nunó (257 m), ses Balandres, la punta d´en Petroell , es Castellar o es cap des Mossons (246 m), donen pas a alguns illots que acompanyen aquest litoral, tals com l´illa de Cala Salada i els illots de ses Margalides. Aquest conjunt elevat i de dimensions destacades en relació amb la resta d´Eivissa està cobert de grans masses forestals i garrigues que arriben just a la vorera dels penya-segats i que queden substituïdes, ja al litoral escarpat, per una vegetació escassa, però amb una flora de gran interès ecològic i paisatgístic. Aquesta presència arbòria dóna a l´àrea una verdor uniforme, altament característica de pinars extensos que varen donar nom a les illes Pitiüses a l´època dels grecs.

Els materials geològics més antics des Amunts són de l´inici de l´era mesozoica, al període del muschelkalk o triàsic mitjà (223 a 205 milions d´anys). Als penya-segats de ses Balandres, de la cala d´en Sardina o de ses Torretes, s´hi localitzen fàcies de roques calcàries i margues juràsiques i cretàciques; aquest litoral de tallserrats és el més abrupte i elevat de l´illa. S´hi troben restes de fòssils, com ammonits, equinoderms, gasteròpodes, rudistes i orbitolines, un grup de foraminífers gegants. A més de les masses calcàries i de les margues juràssiques i cretàciques del N, hi són presents materials més recents, entre els quals hi ha conglomerats, gresos i argiles de l´era terciària i quaternària. La naturalesa calcària, molt diaclasada, dels promontoris des Amunts ha facilitat el desenvolupament d´un relleu càrstic. Aquestos fenòmens són afavorits per l´erosió que provoca en contacte amb la roca l´aigua de pluja acidulada, que s´infiltra a les esquerdes i en facilita la dissolució.

El fenomen càrstic més destacat és el pòlie, formació geomorfològica madura que forma una àmplia depressió més o menys arrodonida. Generalment, són depressions sense drenatge superficial cobertes de terra rogenca, llims de descalcificació producte de la dissolució de les calcàries. Els dos casos paradigmàtics són el pla d´Albarca i el pla de Corona, pòlies plenament desenvolupats. El primer, a una cota d´uns 190 m sobre el nivell de la mar i de forma el·líptica, ocupa una superfície d´uns 2 km2. El pla de Corona està a una altitud similar, és més arrodonit i té una superfície d´uns 3 km2. Els materials que els recobreixen són argiles rogenques impermeables, acumulades arran dels processos de dissolució dels materials calcaris dels relleus que els envolten, on les argiles són impureses que han estat arrossegades al fons de les planes per la precipitació al llarg de milions d´anys. Aquestos fangs poden arribar a obstruir l´ullal dels plans, evitant-hi la infiltració de l´aigua. Per això quan es donen períodes de fortes precipitacions, en ocasions s´arriben a inundar els pòlies. Precisament per això el pla de Corona també es coneix com ses Basses, i el topònim Albarca, d´origen àrab, té el significat de ‘dipòsit d´aigua´, ‘estany´. Altres relleus càrstics són els avencs, com el des Pouàs, i les dolines, com la que ha originat el pla de sa Rota Vella.

Els fenòmens endocàrstics més importants són les coves, amb formacions originades per precipitació de la calcària prèviament dissolta, formant estalactites i estalagmites. Les fonts són surgències càrstiques en què surten a l´exterior les aigües procedents del massís calcari, com la des Broll de Buscastell, que neix baix els relleus de la serra de sa Plana, a cotes superiors als 220 m. El territori se suavitza a mesura que s´allunya de la costa N. Les altituds disminueixen progressivament, i es troben zones de pendents importants que formen el llit dels torrents. És el cas del tram alt del torrent de Buscastell, on hi ha es Broll, encara amb desnivells considerables i on es desenvoluparen conreus de regadiu aprofitant-ne l´aigua i adaptant-se al desnivell del terreny.

Aigües avall del torrent de Buscastell i ja inserit en la morfologia planera i uniforme del pla de Sant Antoni o de Portmany, es troba l´hort de sa Plana. Aquesta depressió queda emmarcada entre es Amunts, al N, on la tanca el puig des Castell (208 m), i cap al NE amb la serra d´en Portmany. Al SO, el pla limita amb la vénda des Bernats, el puig Bernat (187 m) i el puig des Fogueró (186 m), i la vénda des Macians. A l´altura de Can Tomàs, el camí de sa Casilla tanca per l´E el pla de Sant Antoni. Al barri de Can Tomàs el terreny adquireix altitud progressivament i, en arribar a sa Casilla, torna a formar-se una planura que s´estén fins a Sant Rafel de sa Creu, on es troben els pujols de la serra de Can Parentona, amb el puig de na Parentona (267 m), que la tanquen pel sector oriental del terme municipal. Al S del terme municipal, el pla de Portmany és tancat per la serra de Can Gaspar, que culmina als puigs des Cap de na Serra (317 m) i de Beniferri (294 m). A continuació apareix la serra Llarga amb el puig des Fogueró (254 m), que és un dels límits del terme municipal amb Sant Josep de sa Talaia.

Al pla de Sant Antoni la distribució de camps de cultiu i hort ha estat afavorida per la naturalesa dels sòls de l´àrea. L´aportació de materials que formen els ventalls al·luvials quaternaris provinents dels puigs que circumden el pla de Sant Antoni li han proporcionat una gran riquesa de sòls. Els pagesos aprofiten aquesta terra i hi cultiven productes d´hort alternats amb cultius de secà i arbres fruiters. Al pla també es localitza la població més important del municipi, Sant Antoni de Portmany, centre administratiu del terme municipal. Resta obert a ponent per la badia de Portmany, la més gran d´Eivissa. Aquest accident geogràfic està orientat cap a ponent i els seus límits són la punta d´en Xinxó al SO, dins el municipi de Sant Josep de sa Talaia, i el cap Blanc al N, aproximadament a una milla de distància. A la badia desemboquen els torrents de Buscastell i des Regueró.


Climatologia

El clima de la zona és mediterrani. El municipi de Sant Antoni de Portmany podria incloure´s dins la franja semiàrida del clima mediterrani, d´estiu càlid i sec. Les temperatures són suaus a l´hivern i prou caloroses a l´estiu, amb una elevada insolació, i les precipitacions relativament escasses. A l´estació meteorològica del far de ses Coves Blanques es va registrar, per a un període de cinc anys (anys 70 del s XX), una temperatura mitjana anual de 17,9º C, amb una màxima de 26,2º C al juliol i una mínima d´11,9º C al gener. Quant a les precipitacions, l´estació de sa Conillera, en el període 1961-1979, va registrar una mitjana de 278 mm anuals, caigudes sobretot els mesos de setembre a desembre. La xarxa del Govern de les Illes Balears, a l´estació de Sant Antoni de Portmany, a l´informe anual de la direcció i la velocitat del vent, per a l´any 2006 donà una direcció predominant NE-E, amb una velocitat mitjana d´1,49 m/s. La mateixa font d´informació apunta que la temperatura màxima d´aquell any 2006 es va donar al mes de juliol amb 27,5º C i la mínima al gener amb 11,3º C.


Hidrografia

La conca hidrogràfica més extensa del municipi de Sant Antoni de Portmany és el torrent de Buscastell, que el recorre de NE a SO. Neix al puig d´Alcalà i desemboca a la badia de Portmany. Presenta un gran nombre d´afluents i és la segona conca més gran d´Eivissa, amb 61,67 km2. En el tram alt hi ha es Broll de Buscastell. A Sant Antoni també es troba gairebé tota la conca del torrent des Regueró, d´11 km2, ja que només la seua part alta, on es bifurca amb el torrent de Benimussa i el de Cas Planes, pertany al municipi de Sant Josep de sa Talaia. D´altra banda, al terme municipal són presents vuit conques menors més que neixen i desemboquen a la costa N des Amunts. Aquestos torrents es desenvolupen a curta distància del litoral, per això són més curts i presenten forts desnivells, com a conseqüència del seu naixement a alçades considerables. Al poble de Sant Mateu neix el riu de Santa Eulària, la conca hidrogràfica més gran de l´illa, que en aquesta zona es coneix com torrent d´en Besora. A Sant Rafel hi ha una extensió important de la conca del torrent de sa Llavanera, la tercera més gran d´Eivissa, que neix al N del poble, i també s´hi troba part de la conca del torrent des Fornàs. [CTC]


Demografia

El padró municipal d´habitants, a dia 1 de gener de 2009, fixava una població de 21.852 habitants, la qual cosa significava un notable increment de 770 persones (un 3,7 %) respecte de les dades de 2008 (21.082). De la població de 2009, 11.489 eren hòmens (un 52,57 %) i 10.363, dones (un 47,42 %). La població portmanyina representa un 16,86 % del total de la població eivissenca (129.562 habitants, segons els padrons municipals de 2009); és el quart municipi d´Eivissa per nombre d´habitants. La població de 2009 dóna una densitat de 166 habitants per km2, la tercera més alta de l´illa després d´Eivissa i Santa Eulària, però allunyada de la mitjana insular (218,4 habitants/km2).

El 2009 en la distribució de la població del municipi es dóna una situació molt polaritzada. El poble de Sant Antoni concentra gairebé el 85 % de la població, atesa la concentració de funcions del nucli: administrativa, residencial, de serveis, turística, etc. Només la parròquia de Sant Rafel, amb una posició molt cèntrica a l´illa, concentra un nombre de població important. La resta de pobles palesen la tònica general a Eivissa des del s XIX: el despoblament rural cap a Vila o altres nuclis (com el cas de Sant Antoni), invertint el predomini poblacional del camp a les ciutats. Així, la població de Corona, Sant Mateu i Buscastell i Forada és molt escassa i, consegüentment, la seua densitat de població també.

El poblament de Sant Antoni de Portmany confirma una altra de les tòniques de la demografia contemporània eivissenca: la concentració de la seua població, ja que gairebé un 79 % dels seus habitants viu amb aquesta pauta. Ara bé, com era d´esperar, només un poble és aclaparadorament urbà (Sant Antoni); als altres quatre, hi predomina la població dispersa, tot i que amb un escàs pes numèric. Cal dir que la concentració de la població no es produeix només en els nuclis tradicionals residencials, sinó que els darrers decennis també s´han conformat nuclis turístics o urbanitzacions amb una funció residencial, com es veurà més endavant. Pel que fa a la composició demogràfica per edats, s´ha d´apuntar una gran importància de la població adulta (gairebé un 75 %), entre la qual destaca la dècada que es troba entre els 25 i els 35 anys (21 % del total). També són ressaltables l´alt nombre de població jove (un 14 %) i el creixement del grup de la tercera edat, un 11 %, però que s´incrementa per l´envelliment poblacional i les millores assistencials.

Respecte a l´origen de la població portmanyina, és important el nombre de ciutadans nascuts fora de les illes Balears però a l´Estat espanyol (un 29 %). Si a això se li suma el segon contingent per importància (la comunitat nascuda fora de l´Estat espanyol, amb gairebé un 28 %), es pot apreciar la gran importància que ha adquirit la immigració en el conjunt de la població del municipi. Només un 40 %, aproximadament, de la població de Sant Antoni ha nascut a l´illa d´Eivissa. El fenomen immigratori a Sant Antoni ja fou destacat els anys seixanta, en ple primer boom del turisme a Eivissa, ja que hi arribaren persones i famílies senceres provinents de l´E i del S de la península Ibèrica. D´aquestos contingents, una bona part encara són vius.

Vistes les dades de la immigració en conjunt, cal destacar les dificultats d´integració de bona part de la població del municipi a causa que no té la llengua catalana com a pròpia i per les inexistents o insuficients polítiques d´integració lingüístiques i culturals. Si s´observa la distribució per nacionalitats, l´espanyola té gairebé un 75 % de la població, i un 25 % és de nacionalitats estrangeres (5.569). S´ha de destacar que de les que la tenen espanyola, un 14 % ha nascut fora de l´Estat espanyol. Quant a l´origen de la població del terme municipal, segons es desprèn de la taula de la pàgina següent, hi ha un importantíssim percentatge de ciutadans que no tenen la ciutadania espanyola (gairebé un 26%), símptoma de la conjunció de la immigració provinent del centre i el nord d´Europa i de l´arribada massiva recent d´immigrants de l´Amèrica Llatina i del Magrib. Pel que fa a nacionalitats estrangeres, destaquen els col·lectius marroquí (amb 1.208 habitants), el britànic (622), el romanès (473), l´alemany (421), l´italià (348), el colombià (261) i l´uruguaià (224), entre d´altres. Els grans grups més nombrosos són l´europeu i l´americà.

Sobre moviments migratoris, a tall d´exemple es poden veure els casos de tres anys recents: sempre s´hi dóna un saldo migratori positiu, en què destaca el cas de l´any 2008. Cal afegir que les dades sobre emigració fan referència a persones que canvien de padró municipal dins la mateixa illa, que ho fan cap a la península Ibèrica en acabar la temporada turística i, més recentment, immigrants amb poca formació que decideixen retornar als seus països d´origen en no trobar ocupació o per dificultats adquisitives, entre d´altres.

El saldo vegetatiu també és positiu cada any. Basti, com a exemple, l´any 2008, amb 233 naixements i 115 defuncions. Respecte de l´evolució recent de la població empadronada al municipi, es pot constatar un creixement demogràfic considerable entre 1998 i 2009, ja que s´ha passat dels 15.000 habitants a quasi 22.000 (un augment del 32 %) en només dotze anys. Dins aquest període, tots els anys registren increments en l´empadronament, destacant els augments de 2008 o 2009. Es tracta d´una tendència d´acord amb la realitat insular.


Ordenació del territori

Des del punt de vista de planificació territorial i urbanística, el document que regeix al municipi és el Pla general d´ordenació urbana de Sant Antoni de Portmany (agost de 2001). Aquest pla estableix vuit àrees amb la classificació de sòl urbà, amb una extensió de 282,01 ha i un sostre de població previst de 40.055 habitants. Aquestes unitats d´actuació urbanes tenen diverses categories: nucli històric, intensives, extensives, hoteleres, ciutat de vacances, esportives, assistencial, de serveis i industrial. A més, es preveuen una vintena d´actuacions en aquestos sòls urbans. El sòl urbanitzable programat abasta 18 unitats d´actuació, amb una superfície total de 311,97 ha i un màxim de població prevista de 24.417 habitants. També hi ha 11 unitats d´actuació en sòl urbanitzable no programat, que ocupen una extensió total de 195,81 ha. Si es desenvolupassin totes les actuacions en els sòls urbans i urbanitzables previstos, la superfície total delimitada seria de 789,79 ha i la població total de 64.472 habitants. La resta de superfície del terme municipal té la classificació de sòl rústic, tant en la versió de comú com en la de protegit.

Sobre el sòl rústic, s´ha de comentar que aquesta classificació és molt extensa en els espais d´aprofitament agrari (en actiu o abandó) com és el cas dels camps de cultiu del pla de Portmany, o dels plans de Corona, d´Albarca i d´altres espais no boscosos del terme. El sòl que seria inedificable segons les diverses normatives era, segons el Pla territorial insular d´Eivissa i Formentera (PTEF, 2005), equivalent al 30,1% (38,2 km2) de la superfície municipal. Entre aquestos espais, s´han de comptar les zones d´especial valor (espais protegits per la Llei 4/2008) que, en el cas de Sant Antoni, corresponen a l´àrea natural des Amunts (compartida amb els termes de Sant Joan de Labritja i de Santa Eulària des Riu). També s´han de comptar els 35,5 km2 delimitats en una de les àrees naturals d´especial interès (previstes per la Llei d´especial interès de les Illes Balears). Els espais naturals de la Xarxa Natura 2000 del municipi de Sant Antoni de Portmany són la costa des Amunts, sa serra Grossa, l´Àrea Marina de ses Margalides i es Amunts d´Eivissa, tots lloc d´interès comunitari (LIC). A més, el primer és també una zona d´especial protecció per a les aus (ZEPA).

Una porció del terme municipal ha acollit les principals dependències militars de l´illa: la caserna de sa Coma, en un espai compartit amb el terme de Santa Eulària. Al de Sant Antoni, aquestos terrenys són urbans, d´ús militar, tot i que el 2011 ja té altres usos, com educatiu, recreatiu, de seguretat, etc.

La majoria de l´extensió del terme s´assenta sobre l´antic quartó de Portmany i la resta eren terres compreses en el quartó de Balansat.


Comunicacions i transports

Quant a vies rodades, el terme municipal compta amb diverses carreteres importants a l´àmbit insular. Destaca la C 731, que connecta la ciutat d´Eivissa amb Sant Antoni de Portmany i que creua tot el SE i S del terme municipal, convertida en autovia des de 2007. També té una funció molt important la PM 803, que du de Sant Antoni a Eivissa, passant per Sant Josep, i que és l´avinguda del Dr. Fleming en el tram urbà pertanyent a Sant Antoni de Portmany. Prop del nucli de Sant Antoni, hi destaca l´E 30, que connecta les carreteres d´Eivissa a Sant Antoni i de Sant Antoni a Sant Josep, o la ronda N de Sant Antoni. Altres carreteres són la PMV 812-2 (que enllaça Sant Rafel de sa Creu amb la carretera de Portinatx), la que enllaça Sant Mateu amb Sant Miquel, la PM 812 (que va de Corona a Sant Antoni), la PM 812-1 (de Corona a Sant Rafel), la que enllaça Buscastell amb Sant Antoni, la que du de la carretera de Corona a Sant Antoni cap a cala Salada, la que condueix de Can Coix a la punta de sa Galera i el cap Negret i la PMV-812-2, que és el camí Vell de Sant Mateu a Sant Antoni.

A Sant Antoni de Portmany hi ha una extensa xarxa de camins, entre els quals destaquen el camí des Portitxol (a la zona de cala Gració), el camí per pujar a sa Talaia de Sant Antoni, el des Regueró, el de Benimussa, el camí Vell de Benimussa, el des Tercet, el des Pla (de Portmany), el general des de Sant Antoni al pla de Portmany, el ramal de sa Casilla (per Benimussa), el de Can Guillemó a Benimussa, el des Fornàs, el de sa Vorera, el de sa Talaia de Corona, el de Forada, el de sa Galera, el de Cala Llossar, el de Besora, el del Pla de Sant Mateu, el de Sant Gelabert, el del Pla de Corona, el des Broll de Buscastell, el que du de la carretera Sant Mateu-Corona a Forada i Buscastell, el camí Vell de Sant Mateu a l´hipòdrom, o el camí des Taulell (que arriba fins a Sant Rafel). A més, hi destaca el tram habilitat com a passeig vora la mar per a vianants entre el port de Sant Antoni i es caló des Moro que després continua, com a caminoi, fins a cala Gració, tot i que es pot anar caminant arran de costa fins arribar a sa Galera. O, també, el passeig Marítim que va des del port de Sant Antoni fins a la platja des Pouetó.

Tots els nuclis principals del terme estan connectats amb la ciutat d´Eivissa amb línies d´autobusos. De Sant Antoni surten línies cap as Port des Torrent, Can Bonet, ses Païsses, Can Coix, cala Tarida, Sant Josep (i que segueix cap a Vila), Santa Eulària (passant per Sant Rafel), l´Stella Maris, platges de Comte, la Bassa, l´aeroport o el port de Sant Miquel. A més, hi ha un servei de transport a la demanda que du de Sant Mateu a Sant Antoni (passant per Corona i Buscastell). Les freqüències programades de totes aquestes línies són desiguals entre l´estiu i l´hivern. Sant Antoni compta amb una estació d´autobusos vora el carrer de Londres. Els transports també hi són presents amb un servei de taxis.

El municipi compta amb el port de Sant Antoni, d´origen ben remot i remodelat sucessivament. Compta amb diverses instal·lacions com el moll nou, el moll vell, el moll pesquer, una estació marítima, un dic de recer amb una passarel·la per a vianants, 645 amarraments per a embarcacions en trànsit, ferris, vaixells xàrter, serveis de reparació d´embarcacions, el Club Nàutic de Sant Antoni (que també gestiona amarraments) o la confraria de pescadors de Sant Antoni. En desús, l´antic far de ses Coves Blanques. El port de Sant Antoni és de titularitat pública i depèn de Ports de les Illes Balears, entitat del Govern de les Illes Balears. Alguns punts de la costa portmanyina disposen de varadors per a recer d´embarcacions petites.


Activitats econòmiques

Les activitats primàries tenen un pes productiu i ocupacional escàs en el terme municipal, seguint la pauta de les darreres dècades a l´illa. Moltes de les terres que havien estat en cultiu estan abandonades o s´han anat emboscant. Adquireixen una importància cabdal les extensions dedicades a cultius d´hort as Broll de Buscastell i, sobretot, les de secà als plans d´Albarca (Sant Mateu), Corona i, especialment, al pla de Portmany (molt properes al nucli de Sant Antoni). Les darreres dècades s´ha estès al municipi el cultiu de la vinya per a la producció vinícola; en són bona mostra els cellers que s´han instal·lat al pla d´Albarca i, sobretot, en terres del pla de Portmany.

Les activitats primàries tenen un marc de referència amb la Cooperativa Agrícola de Sant Antoni de Portmany, fundada el 1951 i amb les instal·lacions principals en un edifici situat al camí de sa Vorera.

Ara bé, una part important de les terres en explotació ho estan per pagesos amb una altra activitat principal, és a dir, el que es coneix com a pagesos de cap de setmana. L´activitat agrícola s´ha adaptat a les condicions dels sòls, a l´escassa pluviometria i al fet històric de l´autoabastiment, o producció per al propi consum.

El sector des Amunts es caracteritza per una ocupació humana que es distribueix en densitats baixes de població i una urbanització més escassa que en altres punts del municipi. De fet, no hi ha grans nuclis urbans: als territoris de Sant Mateu, de Santa Agnès i de Buscastell hi ha nuclis tradicionalment petits. El poblament és dispers, de construccions rurals tradicionals integrades en el paisatge, entre feixes delimitades per parets de pedra seca. Aquesta relació equilibrada home-natura ha facilitat, tradicionalment, la preservació de l´entorn, la conservació d´hàbitats i d´ecosistemes i, també, el manteniment dels principals vestigis del patrimoni cultural.

La geografia de les activitats tradicionals s´ha desenvolupat, majoritàriament, en funció de les característiques geològiques, orogràfiques i climàtiques. S´han aprofitat les planes d´Albarca i de Corona per desenvolupar-hi conreus de vinya i d´ametllers, respectivament; també hi ha algun hort, principalment a Albarca. Al pla de Sant Gelabert, a Santa Agnès, s´hi ha desenvolupat un conreu de secà, combinat amb algun hort afavorit per la presència d´aigua a la zona, gràcies a la font del mateix nom. La tipologia d´aquestos conreus, conservats al llarg de generacions, amb un poblament eminentment rural, ha donat una especial identitat a aquestes planes, i as Amunts en general. En els llocs on naturalment hi ha hagut força d´aigua, s´hi ha desenvolupat l´horta i el cultiu de reguiu. Així, seguint el curs del torrent de Buscastell, gairebé des del seu naixement, on es troba es Broll, i en un llit de torrent prou encaixat, el paisatge és de cultiu de reguiu esquitat de basses d´aigua. Al tram mitjà i baix del mateix torrent el relleu es va suavitzant i, a la confluència amb el torrent de na Galera, s´obre el pla de Sant Antoni. Aquí la tipologia dels conreus ha organitzat el territori de la planura en un paisatge de parcel·les regulars al voltant de les explotacions agrícoles tradicionals.

El pes més destacat de les activitats secundàries recau sobre els espais destinats a acollir empreses transformadores o emmagatzemadores, ja sigui en naus (com les que es troben als peus de la carretera d´Eivissa a Cas Corb o a Can Pou) o, sobretot, a polígons industrials, entre els quals destaquen els del Cor de Jesús i l´anomenat Torres Costa. L´any 2011 n´està previst l´emplaçament d´un altre a ses Païsses. A banda, cal tenir present el poble de Sant Rafel de sa Creu, catalogat com a zona d´interès artesanal, atesa la concentració de tallers productors d´artesania.

Quant a aigua i energia, el municipi compta amb depuradora (EDAR de Sant Antoni, 1993), dessaladora (IDAM de Sant Antoni) i l´entrada del gasoducte provinent de Dénia, que, després de creuar l´illa d´Eivissa, arriba fins a la de Mallorca. A més, existeix una empresa concessionària del subministrament d´aigua, però només abasteix el nucli urbà i la seua rodalia. La resta de zones del municipi són abastides per fins a sis empreses subministradores privades.

El sector econòmic més important és el dels serveis. L´any 2006, un 70,5 % dels afiliats a la Seguretat Social ho estaven en activitats pertanyents a aquest sector, un 22,8 % al de la construcció, un 4,2 % en activitats industrials i un 2,4 % englobades en el sector primari. A més, cal tenir en compte una forta importància de l´estacionalitat quant a l´ocupació de la població activa del municipi.

Sobre les activitats terciàries, Sant Antoni és un municipi amb un fort pes turístic. L´Ajuntament disposa d´una oficina d´informació turística i a l´estiu s´ofereix un mercat estacional d´artesania. L´oferta d´allotjament del municipi està composta per 146 establiments reglats. L´any 2005, Sant Antoni comptava amb un 26 % del total d´establiments d´allotjament insulars (144), un 21,4 % de les habitacions (7.710) i un 20,6 % de les places (16.445). L´oferta complementària és de les més potents de l´illa d´Eivissa, ja que compta amb un total d´unes 350 empreses que presten serveis turístics, com 66 restaurants, 109 cafeteries, 152 bars i 14 discoteques. A més, hi ha empreses destinades al lloguer de cotxes o excursions marítimes, entre d´altres. També es pot destacar l´aquàrium del cap Blanc o cova de ses Llagostes. Entre 2005 i 2010 s´ha desenvolupat un pla d´excel·lència turística a Sant Antoni, al voltant de la badia de Portmany. Molta importància té el subsector del comerç al nucli de Sant Antoni. Altres activitats destacables són el mercat municipal del Clot Marès i el mercat pagès, ambdós al nucli urbà de Sant Antoni.

A final de l´any 2009, el municipi comptava amb una taxa d´atur del 31,8 %, la més alta de l´illa d´Eivissa. De les 6.674 persones que conformen la seua població activa, 4.552 cotitzaven a la Seguretat Social i 2.122 estaven sense ocupació. Al nucli urbà de Sant Antoni i al seu litoral s´ha desenvolupat una extensa xarxa d´hotels, apartaments i, en general, una oferta terciària de baixa qualitat. Aquest tipus de servei s´alterna amb les edificacions de la població local, sobretot al nucli de sa Raval, situació que sovent ha creat conflictes de seguretat, neteja i qualitat de vida. La urbanització s´ha estès les darreres dècades cap a la platja de Sant Antoni, s´Arenal, al S del nucli urbà. El sector de ponent, format per ses Variades, es caló des Moró i cala Gració, ha experimentat una notable expansió d´edificacions que estan provocant la desaparició de l´únic espai obert a la mar que resta al poble.

L´àrea des Amunts, la zona de més elevada qualitat ambiental, amb les zones en més bon estat de conservació del municipi, amb un valor paisatgístic incalculable gràcies als elevats tallserrats del N i les seues masses forestals, presenta al llarg dels anys un augment de la construcció incontrolada, amenaçant els petits nuclis rurals. També as Amunts és habitual observar la degradació de l´espai com a conseqüència de l´abandonament de les explotacions agràries, paisatge d´elevada qualitat visual i ambiental.


Ajuntament i serveis disponibles

L´Ajuntament compta amb una seu centralitzada al nucli de Sant Antoni. S´hi ofereixen els següents serveis: recaptació, serveis tècnics, obres, urbanisme, serveis socials, oficina d´informació i turisme, centre d´informació jove, local de la tercera edat a Sant Antoni, centre polivalent de Sant Rafel, centre polivalent de Can Bonet, club de joventut, Jutjat de Pau, Policia Local (amb dependències a Sant Antoni i a Sant Rafel), serveis de neteja, d´aigües, el centre cívic per a persones majors de Sant Mateu, el centre cívic polivalent de Corona, el centre cívic polivalent de Buscastell o la zona de pícnic a sa Talaia de Sant Antoni. Es troba en construccio el 2011 la residència per a l´atenció a persones amb dependència de Sant Antoni i Centre de Dia (a sa Serra).

Els serveis culturals hi són presents amb la biblioteca municipal, l´espai sociocultural de Sa Punta des Molí, l´Espai Cultural del Molí d´en Simó, el Museu Marítim, l´auditori de l´església de Sant Antoni de Portmany, Can Portmany (a Sant Rafel) i un cinema.

Els serveis educatius hi estan representats amb nou col·legis públics (CEIP Vara de Rey, CEIP Cervantes, CEIP Can Coix, CEIP Guillem de Montgrí, CEIP Sant Rafel, CEIP de Santa Agnès, CEIP de Sant Mateu, CEIP de Buscastell, CEIP Sant Antoni) i l´IES Quartó de Portmany. A més, hi ha dos centres d´ensenyament concertats per la Conselleria d´Educació i Cultura: Can Bonet (a ses Païsses) i la Santíssima Trinitat (al nucli de Sant Antoni). L´any 2011 està en construcció un nou institut d´ensenyament secundari a Can Nicolau, a sa Serra. També hi ha l´Escoleta infantil (EI) del Consell d´Eivissa a ses Païsses i se n´està construint una a Can Coix (2011). Els cossos de seguretat estan representats amb la policia local, el Parc de Bombers del Consell d´Eivissa (a Can Pep Xico, Sant Rafel de sa Creu), un cos de voluntaris de Protecció Civil i el quarter de la Guàrdia Civil.

La zona de salut de Sant Antoni abastava, el 2009, 33.530 usuaris, nombre més elevat que el d´habitants del municipi, atesa la funció d´àrea d´influència que exerceix Sant Antoni sobre la població de nuclis propers, com és el cas del S de la badia de Portmany. Comprèn els centres de salut de Sant Antoni, el de Sant Josep, el de Sant Rafel, el de Sant Agustí i el de Cala de Bou. A més, hi ha diverses farmàcies i consultes privades mèdiques.

Pel que fa a la pràctica esportiva, hi ha instal·lacions esportives municipals a cada població, entre les quals destaquen el poliesportiu cobert de Can Coix, la piscina municipal de Can Coix, el camp municipal de futbol de Sant Antoni, el camp municipal d´esports de Sant Rafel o el pavelló poliesportiu de ses Païsses. Pel que fa a clubs hi ha la SD Portmany, el CF Sant Rafel, el Club Ciclista Portmany, el Club Nàutic de Sant Antoni o el Club d´Atletisme sa Raval, entre d´altres.

Des del punt de vista patrimonial destaquen els béns d´interès cultural (BIC) de la capella de Santa Agnès, les torres de sa Torre, de Can Mossonet, de Can Mosson, de can Figueretes, de Ca na Portes, de Can Guillemó, la torre artillada de l´església de Sant Antoni, la torre des Fornàs, la de Can Pep Vicent, la de Can Ramon d´en Jaume, el jaciment arqueològic de ses Fontanelles, l´església de Sant Antoni i les de Santa Agnès, Sant Rafel i Sant Mateu. A més, hi ha reconeguts com a béns catalogats (BC) ses Torres d´en Lluc, el molí d´en Simó, el pou d´en Maciana o des Puig Blanc, el pou de cas Ferrer, can Toni “Portmany”, el molí d´en Ribes o d´en Gasparó i la capella de sa Talaia de Sant Antoni. Els edificis catalogats segons el PGOU (2001) són l´ermita de sa Talaia de Sant Antoni, l´ermita de Santa Agnès, les pintures rupestres de la cova ses Fontanelles, l´església fortificada de Sant Antoni, la de Sant Rafel, la de Buscastell, la de Sant Mateu i la de Corona.

A més, hom ressalta des d´un punt de vista patrimonial i etnològic es Broll de Buscastell, la casa pagesa d´època andalusina a sa Penya Esbarrada, l´antic far de ses Coves Blanques, els molins de la punta des Molí i el d´en Simó, el forn de pega del coll des Pouàs o el pou des Escarabats.

Quant a espais turístics, a part de la importància del nucli de Sant Antoni, existeixen zones com cala Salada, cala Gració i cala Gracioneta, i es caló des Moro, totes amb platges. A més, en destaquen, per la seua afluència, altres com s´Arenal de Sant Antoni o es Pouet. També hi ha zones de bany com les de sa Galera o ses Lloses de sa Galera.

L´Ajuntament de Sant Antoni de Portmany compta amb pàgina web pròpia (http://www.santantoni.net). Són festes tradicionals al municipi el 17 de gener (Sant Antoni), el 21 de gener (Santa Agnès), el 24 d´agost (Sant Bartomeu), el 21 de setembre (Sant Mateu), el 24 d´octubre (Sant Rafel), el 8 de desembre (la Immaculada Concepció, a Buscastell i Forada) i el diumenge després de Nadal (capella de la Sagrada Família, a Can Bonet). [MCL]


Història

L´àrea que el 2011 comprèn el municipi de Sant Antoni de Portmany degué de tenir un poblament molt antic, facilitat per la proximitat a les terres del llevant ibèric i l´existència de l´àmplia badia de Portmany, a redós de la qual s´estenen les terres fèrtils del pla del mateix nom, a més dels espais plans de Corona i Albarca. Sembla que els primers indicis d´ocupació humana siguin les troballes de s´avenc des Pouàs , a Corona, i les pintures rupestres de la cova des Vi , una balma rocosa entre sa Foradada i el cap Nunó, al litoral de ses Fontanelles , a uns 50 m sobre el nivell de la mar. Aquestes pintures, testimoni d´un poble mariner i el 2010 úniques en tot el conjunt de les Pitiüses, foren inicialment estudiades el 1917 per Henri Breuil , que les suposà de l´edat del bronze, si bé treballs posteriors consideren que podrien ser d´època púnica.

Un altre jaciment enigmàtic, poc estudiat i d´origen dubtós, és el de les torres d´en Lluc al cap des Mossons o d´Albarca, sobre el penya-segat des Alls; mostra un tram de muralla que conserva dues torres, no comparable amb altres estructures defensives de l´illa.

Diverses prospeccions arqueològiques han detectat uns 250 jaciments de l´època antiga als termes de Sant Antoni i de Sant Josep de sa Talaia, dels quals 183 són púnics. Això indica una intensa colonització agrària del territori, un poblament consolidat amb un hàbitat dispers. Jaciments púnics que, aproximadament, coincideixen amb l´àrea urbana de la vila de Sant Antoni són el de Can Rota, pròxim de la desembocadura del torrent de Buscastell, i Cas Jurat a l´entorn de ses Païsses; amb un possible santuari, el jaciment de can Pis, a Sant Rafel, amb restes posteriors. Del període romà sembla ser el jaciment del puig d´en Rova , vora l´institut de secundària, la necròpolis d´època baiximperial romana de Can Prats i l´assentament de l´hort d´en Frit , proper a la punta des Molí.

La difusió del cristianisme ha deixat la seua empremta a les proximitats de la vila de Sant Antoni amb un element patrimonial singular i únic a l´illa, de datació incerta dins el període paleocristià: es tracta de la capella catacumbària de Santa Agnès (Santa Agnès, capella de ), a l´entrada de la qual es descobriren unes puntes de fletxa, probablement púniques, i restes de ceràmica islàmica; és el temple cristià més antic de l´illa: Redescoberta el 1907, fou declarada monument historicoartístic nacional el 1964 i restaurada els anys vuitanta: la intervenció comportà la reconstrucció de l´arc de pedra de l´entrada i la instal·lació d´un altar nou amb sengles imatges del sant Crist i de santa Agnès.

Al llarg del s XX s´han realitzat excavacions i prospeccions al terme de Sant Antoni de Portmany i a les aigües de la badia, vora sa Conillera; entre els que més hi treballaren, hi ha Josep Colominas Roca i Carles Roman Ferrer dels primers decennis, José Maria Mañá de Angulo cap a la meitat de la centúria i, més endavant, Joan Ramon Torres . Amb la incorporació a l´islamisme, les terres del posterior terme municipal quedaren dividides administrativament entre Burtûman, la major part, i Banûzamid, que posteriorment a la conquista cristiana de 1235 són integrades en els quartons denominats Portmany i Balansat , respectivament.

Segons els estudis de Miquel Barceló Perelló , els musulmans practicaren una agricultura irrigada al llarg dels torrents i sanejaren bona part del tram final del de Buscastell per estendre aquestos cultius fins a l´àrea de maresme de la badia. Són relativament freqüents les troballes de ceràmica islàmica, i encara a la toponímia es conserva testimoni de diverses alqueries, com Beniferri, Benimaimó, Benimussa o Forada, per posar uns exemples. En aquestos llocs s´ha documentat, des de molt antic, la presència de molins d´aigua i fonts, elements patrimonials que han arribat fins al s XXI, més o menys renovats i reconstruïts.

En el repartiment entre els conquistadors cristians, Portmany va correspondre a Nunó Sanç i Balansat a Guillem de Montgrí, qui posteriorment va adquirir també Portmany. En el testament, Montgrí llegà els seus béns a la catedral de Tarragona (l´arquebisbe n´era titular) i Portmany passà a l´ardiaca de Sant Fructuós, de la seu tarragonina, tots dos senyors eclesiàstics que mantengueren el seu domini sobre aquest territori fins a la fundació del bisbat d´Eivissa, que en rebé la senyoria.

Joan Marí Cardona recull l´existència d´almenys set molins d´aigua fariners al torrent de Buscastell i els censos que havien de pagar; la major part eren a l´alqueria de Pere Garcés, que havia pertangut a un tal Buscastell, i quatre reberen autorització per construir-se la segona meitat del s XIII.

El nom de Sant Antoni per designar aquest espai té l´origen en la construcció al s XIV de l´església del poble, la més antiga de l´illa després de la de Santa Maria, al mateix lloc que ocupa el 2011, en una cota lleugerament més elevada a la ribera N de la badia de Portmany, que fou dedicada a sant Antoni Abat. El 1305 l´arquebisbe Roderic concedí als pobladors de Portmany edificar capella pròpia i un fossar, amb l´obligació de pagar al vicari 300 sous en moneda de Barcelona i de construir-li un habitatge.

També al s XIV tenen origen les altres tres esglésies dels quartons de Balansat (Sant Miquel), del Rei (Santa Eulària) i de ses Salines (Sant Jordi); totes són fortificades i s´usaren de refugi en cas d´atac. El nucli primitiu de l´església de Sant Antoni està format per una nau rectangular troncopiramidal, de murs molt gruixuts; l´entrada original era a la façana de migdia, i defensada per una lladronera, la porta quedava reforçada a l´interior amb una barra. Les úniques obertures a l´exterior són les troneres del trifori, que podrien correspondre a les obres de reforma del s XVI, en diverses etapes; altres reformes importants són de 1644 i, sobretot, de 1674, en què s´amplià el temple i, probablement, s´obrí la segona porta.

La torre que en fa part no existia el 1687, segons l´informe al rei de l´enginyer José Castellón sobre l´estat precari de les defenses del port de Sant Antoni, ja que, per protegir-lo millor, proposava una torre a la punta de ses Variades, capaç per a deu o dotze peces de canó, i escriu que, juntament amb una torreta vora l´església projectada pels portmanyins, el port quedaria assegurat. Aquesta torre adossada al temple es construí tot seguit; és de planta rectangular, amb els murs de pedra atalussats. Ja existia el 1691, data de la visita de l´arquebisbe Josep de Mora , però tots dos edificis sembla que no eren encara units ja que, segons escriu el bisbe, per tocar les campanes (una grossa i una altra petita), “s´ha de pujar a la fortalesa de la dita església i moltes vegades no es toquen quan és necessari per ser [el campanar] tan inconvenient i apartat”. En conseqüència, manà que en el termini d´un mes es posassin les campanes sobre l´entrada principal de l´església i que les cordes baixassin fins a la porta principal, perquè es poguessin tocar “amb major comoditat i conveniència”.

També, per a major seguretat del vicari, va disposar que se li fes una altra casa sobre la coberta del temple, que es va aixecar adossada a la cara de ponent de la torre i el 1693 es pagava l´enllosat de la terrassa de l´església; va ser llavors que la torre artillada quedà integrada amb el temple reforçant la funció de refugi i defensa, i encara es conserven senyals del lloc on s´adossà la nova casa del vicari, enderrocada el 1846 perquè ja era en ruïna, així com les restes del campanar de paret en què hi havia hagut les campanes (que erròniament, en opinió d´Eduardo Posadas López , han estat interpretades com a merlets).

El 1784 es feren noves obres d´ampliació a l´església, convertida ja en parròquia. Les dues terceres parts inferiors de la torre, aproximadament, constitueixen el presbiteri, la part superior va mantenir la funció militar fins al 1876, en què passà a ser utilitzada totalment per l´església.

Les notícies d´atacs turcs i corsaris, origen de la denominació des caló des Moro, es repeteixen en els documents de l´edat moderna, algun tan dramàtic com el consignat en la carta dels jurats a l´emperadriu Isabel, de 26 de juny de 1536. Els jurats hi notificaven la presència d´un estol turc en aigües de les Pitiüses que havien desembarcat a Portmany el dia 20 i havien atacat una torre predial; en el seu ajut havia sortit d´Eivissa, comandada pel seu capità, la companyia de guarnició i un cert nombre de civils. Informaven que, en l´enfrontament amb els atacants, havien estat sorpresos, que els turcs en mataren tres i en prengueren 70 com a ostatges, entre ells el capità i 20 soldats; deien també que no els havien pogut rescatar perquè no podien pagar el preu que els turcs n´havien demanat. Aquesta pèrdua en homes havia deixat molt debilitada la defensa de l´illa i se sol·licità la provisió de noves forces.

Associades a la casa pagesa, les torres de refugi predials són un element patrimonial originat en aquests temps d´inseguretat. Algunes de les conservades tenen una antiguitat que es remunta als s XVI i XVII, a d´altres se´n fa referència la primera meitat del XVIII. Com a exemples, poden citar-se al poble de Sant Antoni les torres de sa Torre i des Llucs a la vénda des Bernats, la del conjunt format per Can Mossonet de sa Torre i Can Lluc Joanet, més la de Can Figueretes i la de Can Mosson a la vénda de sa Vorera, i la de Ca na Portes a la vénda des Torrent; de Santa Agnès és la torre de Can Batlet, a la vénda de ses Rotes, i a Sant Rafel hi ha la torre des Fornàs, a la vénda d´aquest nom, a més de les torres de Ca na Portes, de Cas Prats i de Can Joanet.

El primer bisbe, l´il·lustrat Manuel Abad y Lasierra , organitzà la seu pitiüsa el 1785 en parròquies mitjançant la suma de véndes, que continuaren com a unitats organitzatives de les labors col·lectives a la parròquia. Les que després constituïren el municipi portmanyí són les parròquies de Sant Antoni, Sant Rafel, Santa Agnès i Sant Mateu, amb els límits que han arribat als primers anys de s XXI, i tenien, a més de la funció religiosa, la de gestionar el territori de la seua jurisdicció i tractar d´aconseguir la reunió dels vesins en un nucli entorn del centre parroquial.

A més de les obres fetes a l´església de Sant Antoni, s´emprengué la construcció de les esglésies de les noves parròquies rurals, totes d´una sola nau amb capelles laterals. La de Sant Rafel es va fer entre 1786 i 1797, encara amb murs forts i gruixuts per defensar l´edificació d´un hipotètic atac; té set capelles laterals i el campanar s´eleva 144 m sobre el nivell de la mar. Entre 1785 i 1796 s´aixecà l´església de Sant Mateu, de vuit capelles, amb un porxo més tardà, fet el 1884-85. La de Santa Agnès de Corona és de les més petites i senzilles de l´illa, amb sis capelles laterals; la construcció es prolongà de 1786 a 1806.

Amb el nou sistema il·lustrat impulsat pel comissionat reial, Miquel Gaietà Soler i Rabassa , amb la col·laboració del bisbe, entre d´altres realitzacions, s´introduïren nous cultius, com l´ametller, i tècniques agrícoles, s´impulsà el poblament rural i la immigració, es construïren camins i es posaren les fites dels cinc quartons en què l´illa d´Eivissa era dividida: Portmany, Balansat, Santa Eulària, ses Salines i pla de Vila.

La política il·lustrada també dotà la ciutat de la primera font pública a la Marina, l´aigua per a la qual procedia de Sant Rafel. En opinió de Joan Marí Cardona, es tractà de l´obra pública més important del s XVIII, i diu que a la fi del s XX, al llarg del camí Vell de Vila a Sant Antoni, encara es podia recórrer la trajectòria de la séquia soterrània que conduïa l´aigua des dels pous de can Mosson des Coll a la font d´Eivissa, assenyalada per unes petites construccions (pouets o dipòsits reguladors).

La implantació de l´estat liberal al s XIX comportà la supressió de les senyories jurisdiccionals, la igualtat de tots els hòmens davant la llei i la divisió municipal. Els primers ajuntaments constitucionals foren els de 1812, però Sant Antoni no reunia la població requerida per constituir-se en municipi fins al trienni liberal. Precisament sembla que l´intent de convertir Sant Rafel en capçalera del terme podria haver estat el detonant d´una revolta el novembre de 1822, que va requerir la intervenció armada des d´Eivissa. Josep Clapés recull en els Archivos de Ibiza que, en tenir notícia d´una rebel·lió armada al poble de Sant Antoni, l´alcalde i jutge interí d´Eivissa, Francesc Tomàs i Planells, sortí amb una escorta de la milícia nacional, passà la nit del dia 4 a la rectoria de Sant Rafel i a la matinada del 5 marxà cap a Sant Antoni, deixant una partida de 50 homes armats i demanant reforços a Sant Josep i a la ciutat. Aquella mateixa nit arribà una columna de soldats comandada pel tinent coronel Marià Tur i milicians eivissencs a les ordres d´Innocenci Val, forces que aconseguiren tenir sufocada la revolta dos dies després. Aquest fet va coincidir amb una reacció absolutista a l´Estat que, des de la Regència d´Urgell, demanà la intervenció de la Santa Aliança per restaurar l´absolutisme de Ferran VII.

La definitiva ordenació territorial en municipis de 1833 es va fer a Eivissa mitjançant la suma de parròquies. El terme municipal de Sant Antoni integrà, a més de la del seu nom, les de Santa Agnès de Corona, Sant Mateu d´Albarca i Sant Rafel de sa Creu.

Hi ha notícia de la situació sociopolítica i econòmica del municipi a través de l´informe de 1845 fet pel cap polític de la província de Balears, Joaquim Maximilià Gibert Alabau . Amb la visita a Eivissa i Formentera, Gibert venia a assegurar-se de la fidelitat al règim isabelí i coincidia amb l´aplicació d´un nou sistema tributari. Tenia l´objectiu de ressenyar les activitats econòmiques susceptibles de ser gravades pel fisc, l´estat de les infraestructures i les obres públiques. A més de registrar els diferents aspectes de l´economia i la societat, des del seu punt de vista liberal-conservador proposà una sèrie d´actuacions administratives per millorar la condició dels eivissencs i dels formenterers i aconseguir fer-ne uns “súbdits útils a l´Estat”.

No hi havia escola pública, però els mossènyers de les quatre parròquies instruïen els joves gratuïtament. Existia un petit nucli urbà i Joan Marí Cardona recull el nom de les 25 cases de la vénda de sa Raval. Però la població de Sant Antoni era bàsicament rural i la principal riquesa procedia de les activitats agràries. Feien collita de cereal, ametlla, garrova, produïen vi i una mica d´oli, tenien abundant bestiar caprí i poc oví; també es feia formatge i mel. Com a tota indústria, esmentà la fabricació domèstica de teixits per a ús propi, i destaca que les pedreres de marès eren les millors de tota l´illa. Obtenien també carbó i llenya, que s´exportava cap a la península Ibèrica pel port de Sant Antoni, i compraven només el més necessari al mercat de Vila. Apuntà el mal estat dels camins, amb l´excepció d´un tram molt bo dins la parròquia de Sant Antoni. Gibert plantejava que l´administració havia de fer-se càrrec de les infraestructures bàsiques: obrir nous camins, millorar el port de Sant Antoni construint-hi un pontó i netejar-lo mitjançant una màquina de vapor i, posteriorment, desviar el traçat dels torrents que hi desguassaven i l´omplien de llots.

La primera obra pública fou dins del pla d´enllumenat marítim per a seguretat de la navegació. El projecte del far de sa Conillera , aprovat per Reial decret de maig de 1855, fou elaborat i dirigit per Emili Pou i Bonet , enginyer en cap de Balears. S´aixecà a 60 m sobre el nivell de les aigües, al cim del cap Blanc, al N d´aquesta illa que tanca per ponent la badia de Portmany i dóna protecció al port de Sant Antoni. Les obres foren adjudicades a Andreu Rosés, acabaren el novembre de 1857 i des de llavors ha estat en funcionament. Es va bastir un edifici de planta circular, amb la torre de cos lleugerament troncocònic, i s´hi instal·là un aparell catadiòptric de segon ordre, construït a París per M. Lepaute, compost de vuit lents còncaves, una cúpula catadiòptrica i una sèrie de prismes subordinats. Les làmpades eren del sistema Degrand, d´un ble. En condicions normals, la visibilitat abastava un radi de 20 milles. Era un far de segon ordre, com el de la Mola de Formentera. La dotació de personal era de dos torrers, fins al 1971, en què es feren obres de reforma i s´automatitzà el far.

Molt posteriorment s´aixecà el far de ses Coves Blanques , arran de la declaració del port de Sant Antoni d´interès general. Seria un far de 6è ordre, inaugurat el 1897, però la construcció del dic d´abric del port el 1950 i l´expansió de la vila el deixà sense la funció original d´assenyalar l´accés al port, que des de 1967 compta amb la balisa de la punta d´en Xinxó, completada el 2001 amb un nou abalisament; el 2011 ses Coves Blanques és un Centre d´Interpretació de la Mar.

El 1860, amb motiu de la visita de la reina Isabel II a Mallorca, una comissió de l´Ajuntament d´Eivissa va anar a Palma per saludar-la i demanar-li “la neteja del port, la construcció de la carretera de Sant Antoni, la conservació de la seu bisbal i el foment de les salines”. Aquell mateix any es demanava l´habilitació del port de Sant Antoni i l´any següent començaven les obres de la carretera. La d´Eivissa a Sant Antoni va ser la primera carretera moderna i va suposar la introducció de tècniques avançades en el camp de l´enginyeria civil. Va ser projectada el 1861 per Emili Pou i fou director de la construcció l´enginyer Francesc Prieto i Caules; les obres es donaren per acabades el 1869 i fou inaugurada oficialment l´any següent. Tenia amplària suficient per al trànsit de carruatges i recorria 15,31 km des del cap de s´Alamera a Eivissa (passeig de Vara de Rey) al port i poble de Sant Antoni de Portmany, amb un traçat pràcticament rectilini. Per salvar els obstacles que presentaven uns pujolets es va rebaixar el terreny amb quatre desmunts en total, un entre Eivissa i Sant Rafel i tres entre Sant Rafel i Sant Antoni; també es varen construir dos petits ponts, tots dins el municipi de Sant Antoni, un al pla de Vila que salva el torrent des Fornàs (que aquí comença a dir-se torrent de ses Dones) i l´altre al pla de Portmany sobre el torrent des Baladre.

Segons l´arxiduc Lluís Salvador, aquesta via merexia figurar “entre els millors i més útils camins de la província”, per la qualitat de la construcció i el servei que feia en travessar una rica comarca. La carretera va fer possible el moviment de carros de la pagesia cap a la ciutat amb les corresponents mercaderies, impulsant així una millor explotació dels recursos del municipi, i el 1921 s´aprovà el projecte del tram de Sant Rafel de sa Creu a Santa Agnès de Corona. Com a nota curiosa i indici del rebuig de la pagesia a la pressió fiscal des de ciutat, reflectit en el cançoner tradicional, algú afirma que en arribar a sa Creu i veure Vila al fons deien “ja es veu es puig des lladres”.

L´expansió de la població requerí també l´augment de la producció de cereals i la construcció de nous molins. Moltes cases disposaren de molí de sang, a més de trull i celler. També hi hagué molins fariners de vent, almenys des de la segona meitat del s XIX, però tots aquestos deixaren de moldre cap als anys vint i trenta del s XX. El molí de sa Punta ja existia el 1865 i sembla que va ser el que més va durar; en començar el s XXI es troba restaurat, se n´han reconstruït totes les peces i forma part de l´espai cultural de Sa Punta des Molí. Dins sa Raval de Sant Antoni es conserven les torres dels molins d´en Simó o des Putxet i el d´en Ribes o d´en Gasparó, el primer adaptat també a una funció cultural. Al poble de Santa Agnès hi ha el molí d´en Plana Roja, de principi del s XX, restaurat, i a Sant Rafel hi ha el molí de sa Fita.

A partir de la fi del s XIX s´hi començaren a sumar els molins d´extracció d´aigua, el més antic dels quals sembla ser el de Ca na Maciana, seguit, ja cap a la meitat del s XX, dels molins de Can Beies i de Can Gaspar (1965), tots al poble de Sant Antoni, a la vénda des Pla. També del s XIX era l´edifici del qual l´Ajuntament ocupà inicialment el primer pis, al carrer de Miramar, mentre la planta baixa servia d´habitatge, seu de correus, jutjat de pau i quarter de la Guàrdia Civil; el 1906 s´hi adjuntà un edifici de nova planta unit a l´anterior per unes escales i un pati, i en començar el s XXI va ser inaugurada la nova seu de l´Ajuntament, prop del Club Nàutic. [RVC]


Segle XX.

L´any 1900 el municipi reunia 4.263 habitants. La major part de la població vivia en un hàbitat dispers, només al poble de Sant Antoni s´havia conformat un nucli de població seguint una trama urbana en què les construccions s´anaren aixecant al llarg dels carrers que tenen com a centre l´església i el port. El 1867 el poble ja tenia una escola pública per a nens i una altra per a nenes, probablement a la planta baixa de la casa consistorial, i el 1936 n´existia una tercera per a pàrvuls. El 1922 es creà l´escola de Sant Rafel i l´any següent n´hi havia també a Sant Mateu.

En els primers decennis del segle XX nasqué a Sant Antoni un primer sindicalisme d´inspiració catòlica i els anys trenta s´hi sumà la Unió General de Treballadors (UGT), de caire socialista.

Personatge destacat era el rector de la parròquia de Sant Antoni, mossèn Bartomeu Ribas Ferrer , que inicià les tasques de formació nocturna i es convertí en gran animador cultural; bon coneixedor de la terra i de la seua gent i molt estimat del poble, és un model de mossènyer rural dedicat al seu ministeri amb abnegació, com demostrà en ocasió de l´epidèmia de grip de 1918.

Al poble es vivia un moment de canvi, els anys vint es creà una petita empresa naviliera i la primera línia d´autobús, regentades per Alfons Ribas Piqué , el municipi disposava ja d´escoles públiques i d´una societat esportiva, i un turisme primerenc oferia noves perspectives de riquesa. La major part dels empresaris, i els més destacats, eren gent del poble, als quals se sumaren alguns estrangers en el sector turístic. Per atendre la nova vocació turística i una població en augment, la vila es dotà dels serveis necessaris tals com cafès, comerços de queviures, obradors i alguna indústria (fàbrica de llum, de gel), s´enllumenaren els carrers i arribà el cinema (1931), per iniciativa de Vicent “de na Marca”, que n´obrí un al carrer del bisbe Torres, sala on també s´oferien espectacles de varietats i de circ; durant la Guerra Civil va ser ocupada per la tropa i no va tornar a obrir fins a l´any 1940, ja amb cine sonor.

A les dues fondes existents, la pensió Miramar, regentada per Catalina Ribas, i La Esmeralda, de Rafel Marí Llàcer “Correuer”, regentada per la seua esposa Margalida Portas, vengueren a sumar-se els primers establiments hotelers de la badia. El primer fou l´hotel Portmany (1933), inaugurat amb 23 habitacions en primera línia de mar, posterior passeig de ses Fonts; mantengué l´activitat turística fins als anys setanta i, des de llavors, una funció comercial als baixos de l´edifici; era propietat de Josep Roselló Cardona “Pep de na Mossona”, i s´aixecà sobre les bases de la casa pagesa de la qual pren el motiu. Dos anys després seguirien l´hotel Ses Savines, de Marí Llàcer, i l´hotel San Antonio. El 1935 entre tots sumaven una capacitat de 143 places, amb 78 habitacions, la meitat que a la ciutat d´Eivissa.

Algunes famílies burgeses de Vila començaren a construir-se a Sant Antoni segones residències destinades al temps d´oci estiuenc; la primera fou “es Palacio” dels Montero. Abans de la Guerra Civil les famílies Wallis i “Solaies” tenien els seus xalets al port de Portmany, els Matutes construïren habitatges as Putxet, els Bertazioli, “Xil·leno”, “Nito” i Tur de Montis a la platja de s´Arenal i ses Savines, la família Albert a cala Gració i els Caldentey a ponent del poble; can Sorà al caló des Moro, (1934) construïda per Joan Gómez Ripoll “Campos”. Altres eren famílies de fora de l´illa, com els catalans Cunillera, també a s´Arenal, o els valencians Roso i Escrivà a cala Gració.

A Sant Antoni residiren intel·lectuals, com Felix i Hans Jacob Noeggerath , pare i fill, que donaren hostatge a Walter Benjamin al molí de sa Punta i entraren en contacte amb Josep Roure-Torent . Un altre visitant il·lustre va ser l´arquitecte Germà Rodríguez Arias , que dissenyà l´hotel Ses Savines (1935) i, més tard, l´hotel Acor a cala Gració (1962, ampliat el 1967) i el Marco Polo.

També creixia el nucli o raval de Sant Rafel de sa Creu, gràcies a la seua situació privilegiada al bell mig de l´artèria de comunicació Eivissa-Sant Antoni; el 1931 el mestre d´obres “Toni d´en Portmany” aixecà, al costat de la carretera, un conjunt de cases d´estil classicista i colonial, amb galeria porticada i balustrada, elements introduïts per constructors i arquitectes que havien estat a Cuba i que serviren d´inspiració per a altres construccions de la dècada dels trenta.

A les eleccions generals de febrer de 1936 a l´Estat espanyol guanyà el Front Popular, però a Eivissa la coalició de dretes de Cèsar Puget i Pere Matutes aconseguí un 80 % dels vots. Els ajuntaments eivissencs, governats per la dreta, foren substituïts per comissions gestores d´esquerra: la de Sant Antoni estigué dirigida per Josep Marí Colomar “Estanyer” com a batle-president. Un dels primers acords de l´ajuntament popular va ser crear dues escoles graduades de tres seccions cada una, projecte que s´encarregà d´urgència a l´arquitecte Forteza, però quedà ajornat per l´esclat de la Guerra Civil. Amb l´adhesió al colp d´estat contra la República, els batles electes recuperaren l´alcaldia, i a Sant Antoni ho era Vicent Costa Ferrer “Rova”.

Durant les poques setmanes de fidelitat a la República, tornà a fer-se´n càrrec la comissió gestora popular presidida pel batle “Estanyer” i s´organitzà un comitè revolucionari antifeixista als diferents pobles del municipi. El comitè de Sant Antoni era presidit per Joan Cardona Mayans “Juanito Pau”, el de Sant Rafel per Joan Cardona Ribas “Gaspar” i el de Sant Mateu per Josep Tur Tur “Casetes”. Hi hagué diverses actuacions anticlericals, cremes d´imatges i objectes litúrgics, que només pogueren ser frenades a la vila de Sant Antoni gràcies a la intervenció de “Juanito Pau” i el batle “Estanyer”, però a Sant Rafel destruïren el retaule de l´església i a Sant Mateu i a Santa Agnès es cremaren imatges.

Amb l´arribada de les forces franquistes es tornaren a recuperar els ajuntaments destituïts per Bayo, i a Sant Antoni fou nomenat alcalde Josep Prats Colomar “Pep Bonet”. Es construïren refugis per protegir la població d´hipotètics atacs aeris a la plaça de l´església de Sant Antoni, al quarter de la Guàrdia Civil, a can Vinyes, a can Benet i al carrer de la Mar.

La dictadura franquista suposà un llarg període de repressió i consolidació del règim nacionalcatòlic. L´obra més significativa d´aquell primer franquisme és el monument al Cor de Jesús (1947) per encàrrec del bisbe Antoni Cardona Riera , construït al puig de na Ribes, a l´emplaçament de l´antic molí d´en Garroves. Els darrers anys trenta se sol·licità de les monges trinitàries fundar a la vila un convent i escola, per atendre l´educació de nens i nenes, ensenyar de costura a les al·lotes i tenir cura de malalts, funcions que han vengut complint des de llavors. A Sant Antoni tenia la seua base un grup mòbil d´artilleria de muntanya, que carregava les armes a llom de mules i recorria el sector des Amunts.

Es vivia la dura postguerra dels últims anys trenta i de la dècada d´aïllament dels quaranta, amb serioses dificultats econòmiques per a la majoria de les famílies, anys de fam, ja que els aliments bàsics estaven intervenguts i controlats mitjançant cartilles de racionament. La recuperació no arribà fins als anys cinquanta, en què l´obertura a l´exterior propicià el cultiu de la patata anglesa per exportar al Regne Unit, activitat que va dur a obrir pous per estendre els horts del Pla.

Però el gran canvi cap a una societat de serveis fou a partir de la segona meitat del s XX: davant la demanda del turisme de masses, el municipi portmanyí, en especial el nucli urbà, es convertí en pioner del model desenvolupista que transformà profundament la societat local i el paisatge. Si l´oferta hotelera de 1950 sumava 206 places, el 1955 s´havia doblat (560) i el 1960 decuplicat (2.007). Augmentà notablement la població gràcies a la immigració, en un canvi de signe en les tendències seculars. Les sales de festes de Sant Antoni eren freqüentades per habitants de tota l´illa d´Eivissa i aviat foren conegudes arreu del món. [MTT/RVC]


Política

Els primers ajuntaments organitzats a la part forana de les illes Pitiüses varen crear-se a la darreria del s XVIII. Coincidint amb la creació i la divisió de les dues illes en parròquies segons la planificació del primer bisbe d´aquesta nova diòcesi, Manuel Abad y Lasierra, també es va establir a cada una el seu ajuntament parroquial. Aquestes corporacions amb les seues corresponents renovacions es varen mantenir amb més o menys continuïtat fins al 1836. Només foren anul·lades dues vegades, una un any després de la publicació de la Constitució de Cadis (1813-1814) i l´altra durant el temps del Trienni Liberal (1820-1823). Les parròquies de Sant Antoni, Sant Rafel, Sant Mateu i Santa Agnès formaren després el municipi de Sant Antoni de Portmany.

Passar de l´antic sistema a una nova forma de govern no va resultar cosa fàcil. En morir el rei Ferran VII, es va produir el canvi esperat de govern i les doctrines liberals amb l´aprovació de la reina Isabel II en poc temps es varen començar a aplicar per a l´establiment d´un nou règim d´esperit constitucional. Encara que fos de manera lenta, els ajuntaments perpetus de nomenament reial i algunes antigues institucions com els ajuntaments parroquials donaren pas als nous consistoris i alcaldies constitucionals. Segons l´Estatut reial (10 d´abril de 1834) encara l´elecció de regidors estava sotmesa a un sistema indirecte, malgrat que s´anomenàs “per elecció popular”. Un petit grup de majors contribuents podia escollir un nombre determinat d´electors, als quals s´encomanava la responsabilitat d´elegir els nous regidors. Aquest procés, llevat de les convocatòries fetes amb més precipitació, anava precedit d´una campanya impulsada pels interessats i, generalment, ja se´n sabien els resultats abans de ser nomenats els nous ajuntaments. Celebrades les eleccions, els resultats no eren vàlids fins que els aprovava el Govern Provincial.

El sistema representatiu va començar a ampliar-se, almenys aparentment, a partir de la nova llei electoral segons la Constitució de 1837. Les primeres referències escrites sobre el primer ajuntament constitucional de Sant Antoni de Portmany estan relacionades amb les revoltes carlines i amb el reclutament de joves destinats a fer el servei militar. El governador militar Antonio de Tomás, vers l´any 1835, a causa de les dificultats trobades per fer complir la llei dins l´entorn de Portmany, va dir que en totes les comarques de Sant Antoni i de Corona no s´hi havia pogut trobar cap liberal i va anomenar aquesta regió “la Navarra d´Eivissa”. La fuita dels germans Carredona de Santa Agnès i la presència per les muntanyes d´aquests indrets dels fugitius Gotarredona varen causar malestar entre la població.

L´acta municipal més antiga que es conserva d´aquest municipi correspon al 2 de febrer de 1837, signada pel secretari, Ignasi Balansat, i l´alcalde segon, Lluc Cardona “Parra” (perquè l´alcalde primer, Joan Rosselló (1836-1838), no sabia escriure); els regidors aleshores eren: Josep Planells, Antoni Torres, Josep Tur “Partit”, Josep Prats, Antoni Costa i Miquel Costa. L´abril de 1838, Josep Prats (1838-1840) fou nomenat nou alcalde d´aquest municipi i el va succeir Francesc Planells “Mosson” (1840-1842), però, a causa de la seua inesperada mort, el 8 de maig de 1842, fou designat Josep Riera. Durant el seu mandat ja es començaren alguns projectes interessants per a la població d´aquest municipi: la construcció d´una carretera que enllaçàs el poble amb la ciutat, l´edificació d´una casa consistorial i una escola pública. No obstant això, la manca de pressupost va fer esperar dues dècades la realització d´alguns d´aquells projectes.

El primer de gener de 1843 fou elegit alcalde Pere Roselló “Coix”(1843-1844). Aquell any es reorganitzà la Milícia Nacional per al quartó de Portmany amb els següents components i càrrecs: primer comandant, Vicent Gotarredona i Juan; segon comandant, Vicent Ferrer; tinent ajudant, Josep Ramon “Pilot”; cirurgià, Roc Planells; capellà, Bartomeu Ferrer; armer, Josep Roig; sergent, Vicent Casesnoves, i caporal de brigada, Rafel Costa.

El 1844, Joan Bonet (1844-1847) fou nomenat alcalde i algunes de les seues intervencions més reconegudes foren la reparació d´alguns camins veïnals, com el de Sant Mateu a la ciutat, el de ca n´Armat i el de Benimaimó; també es confeccionaren normes per a la pràctica del pasturatge i la ramaderia. El 1845, el governador Joaquim M. Gibert, durant la seua visita a les Pitiüses, va assistir a una reunió del consistori de Sant Antoni i, entre d´altres indicacions, el cap polític va ordenar la construcció de cases consistorials i l´ordenació dels carrers del poble. Els anys 1845 i 1846 varen ser molt difícils per la sequera i la pobresa que varen afectar de manera especial la població rural; es varen crear comissions de beneficència a totes les parròquies i s´establiren normes per als regants de Buscastell.

El 1847, l´alcalde Joan Bonet fou succeït en el càrrec per Antoni Rosselló (1847-1853), al qual va seguir Antoni Clapés (1853-1855). Per Reial ordre del 13 de juliol de 1853, “s´havien de segregar 120.000 rals de la consignació general de carreteres de la província i de les obres del port de la ciutat d´Eivissa per invertir-los a la carretera d´aquesta ciutat a Sant Antoni, recordant també que la Diputació Provincial havia acordat destinar 12.000 rals al mateix objecte, dels quals havia de formar part l´impost d´arbitri de carruatges i cavalleries del districte d´Eivissa”. El 3 d´octubre, de la Diputació Provincial s´envià una nota a l´Ajuntament de la ciutat d´Eivissa en què s´especificava que havia estat promoguda la carretera de Sant Antoni i que el Govern hi havia destinat 12.000 rals anuals i la mateixa quantitat la Diputació Provincial, tot segons Reial ordre de 13 de juliol.

El 1855, l´alcalde Antoni Clapés fou succeït en el càrrec per Lluc Prats Ferrer “Tura” (1855-1857). El 15 de setembre de 1857, amb el dictamen favorable de l´Ajuntament d´Eivissa, el de Sant Antoni va reclamar que el seu port fos declarat d´interès general per a l´illa i habilitat per al comerç menor, però perquè això fos realitat hagueren d´esperar fins al 1885. Per al bienni 1857-1859, fou nomenat alcalde Antoni Torres. El desembre de 1859, Lluc Prats de Vicent “Tura”(1859-1866) fou nomenat alcalde per segona vegada. El 1866, fou succeït a l´alcaldia per Antoni Costa “Rova” (1866-1868). El 4 d´octubre de l´any vinent, la carretera ja gairebé estava acabada i entre les noves normes de circulació figurava el punt següent: “Els amos de carros amb rodes plenes o sense estructura radial, això és, dels que s´usaven antigament en aquesta illa que es trobin circulant pels camins veïnals pagaran una multa d´un escut”.

El 7 d´octubre de 1868, complint la normativa de reposició dels ajuntaments del passat 1856, Lluc Prats “Tura” fou designat per tercera vegada i nomenat alcalde popular. L´agost de 1868, anuncià la subhasta pública de les obres per a l´edificació del nou cementeri de la parròquia de Sant Antoni, al lloc conegut amb el nom de ses Coves Blanques, per valor de 5.000 pessetes, però els canvis de Govern i la revolució del setembre varen dificultar la realització del projecte. El 1870, Joan Sala (1870-1873) va fer-se càrrec de l´alcaldia fins al mes d´agost de 1873.

Declarada la República, el 24 d´agost de 1873, Vicent Ferrer Riera (1873-1874) fou nomenat alcalde popular, el qual a l´hora de formar els nous col·legis electorals, envià un comunicat al governador provincial dient que no hi havia cap regidor que sabés llegir ni escriure i preguntava qui els havia de substituir. Així mateix, durant la dècada dels anys seixanta, a la localitat de Sant Antoni ja s´hi havien establert de forma interina dues escoles de primera ensenyança per a nens i nenes; durant el 1873, hi foren destinats els dos primers mestres amb qualitat de propietaris: Manuel Riutort Sintes (1873-1906) i Joana Ros Tur (1873-1906).

El 1874, Joan Sala (1874-1877) fou nomenat alcalde per segona vegada i resultà ser el primer alcalde constitucional nomenat en temps de la restauració del govern monàrquic. El 1877, fou succeït per Josep Bonet Arabí “Negre” (1877-1879), qui hagué d´obrir diversos expedients d´embargament per poder cobrar els impostos.

A partir dels anys vuitanta, s´imposà el nou sistema biennal, cada dos anys s´havien de renovar només la meitat dels regidors i a continuació elegir el nou alcalde. Els darrers anys del s XIX varen ser anys difícils per a l´administració municipal: d´una banda, les immenses dificultats per cobrar les taxes i els impostos a causa de la pobresa i, de l´altra, els problemes creats pel caciquisme organitzat pels caps dels partits polítics, especialment en temps d´eleccions: amb molta freqüència es practicava l´encasellament de votants i la tupinada o introducció de paperetes falses dins les urnes de votacions.

Pere Roselló Torres (1879-1887) va presidir l´Ajuntament al llarg dels següents tres biennis. Durant el seu mandat i amb la intervenció del diputat per Eivissa Fernando de Velasco, el port de Sant Antoni fou declarat de segon ordre i d´interès general (4 de maig de 1885). El juliol de 1887, Josep Tur Ramon fou elegit nou alcalde fins a l´any següent. Del gener al mes de març de 1888, l´ajuntament passà a celebrar les reunions a Sant Rafel a fi de poder reparar les cases consistorials del poble de Sant Antoni. El 10 de juliol següent, a causa d´algunes gestions il·legals i abusos electorals, l´alcalde de Sant Antoni fou suspès del seu càrrec i de regidor. El mateix dia fou substituït per Bartomeu Ferrer Riera, nomenat alcalde accidental. A principi de 1889, s´havien produït grans tempestes i els aiguats havien malmès les collites i destruït ponts i camins; per aquest motiu es recaptaren ajudes a tots els municipis de l´illa i, el mes de setembre, els alcaldes celebraren una reunió per fer el repartiment d´ajudes i així poder reparar a cada lloc els desperfectes de les inundacions. Per Reial ordre de 27 de desembre de 1890, alcalde i regidors foren suspesos i separats dels seus càrrecs junt amb el secretari, Joan Vich Noguera, per motius administratius. L´alcalde fou substituït interinament per Josep Torres Prats, el qual no sabia llegir ni escriure.

El 24 de gener de 1891, es va rebre un telegrama del Governador provincial que deia: “Vacantes 4 plazas de concejales de San Antonio y no sabiendo escribir ni leer ninguno de los que lo forman, lo cual constituye abandono del servicio público, he nombrado interinamente a José Bonet Arabí “Negre”, Pedro Roselló Torres “Cova”, Bartolomé Planells Tur “Jaume” y José Costa Riera “Nicolau” que reunen las condiciones de la ley”. Mentre es reorganitzava el nou consistori, Josep Bonet “Negre” va actuar d´alcalde interí. El setembre de 1891, Antoni Sala (1891-1894) fou elegit alcalde i va presidir l´Ajuntament durant els dos biennis següents.

L´Ajuntament de Sant Antoni acabà els últims anys del s XIX aclaparat pels deutes amb l´administració provincial i la d´Eivissa. El desembre de 1892, se li va concedir una moratòria de sis anys perquè pogués extingir les obligacions pendents amb el de la ciutat d´Eivissa, pels conceptes de presons i beneficència.

Els últims alcaldes del segle XIX que presidiren l´Ajuntament de Sant Antoni de Portmany varen ser Antoni Costa (1894-1896), Antoni Ferrer Portas (1896-1898) i Antoni Torres (1898-1900). [JMR]

En les primeres eleccions municipals de la democràcia, el mes d´abril de 1979, al municipi de Sant Antoni de Portmany les urnes mostraren uns resultats molt equilibrats entre les formacions que varen obtenir representació en el consistori. La Unió de Centre Democràtic (UCD), encapçalada per Vicent Marí Prats “s´Estanyer”, fou la guanyadora amb un 36,4 % dels vots, que es traduïren en 5 regidors; els Independents presentats per Coalició Democràtica, liderats per Joan Vingut Vingut “Putxet”, varen obtenir el 29,7 % i 4 regidors; el Grup Independent d´Antoni Ribas Marí “Figueretes” va obtenir-hi el 14,2 % i 2 regidors, i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Manuel Mateu Babot, amb un 13,9%, també 2 regidors. Fou elegit alcalde Vicent Marí per encapçalar la llista més votada, ja que el PSOE votà en blanc i la resta de grups votà el seu cap de llista.

Les segones eleccions de la democràcia, el maig de 1983, també presentaren uns resultats força igualats entre els tres partits presents: la coalició Aliança Popular, Partit Demòcrata Popular i Unió Liberal (AP-PDP-UL), encapçalada per Joan Vingut, fou la guanyadora, amb un 40,1 % dels vots, que representà 7 regidors; la segona força més votada fou el PSOE, llavors encapçalat per Marià Torres Torres “Rafal”, que obtengué el 33 % de vots i 6 regidors; el Partit Demòcrata Liberal (PDL), representat per Josep Sala Torres “Llucià”, obtengué el 26,3% dels vots i 4 regidors. Cada formació va votar el seu cap de llista, per la qual cosa resultà elegit alcalde Joan Vingut, que va renunciar al càrrec al cap de tres anys (1986) i fou rellevat per Manuel Mateu, número quatre en les llistes d´AP-PDP-UL en les primeres eleccions i cap de llista del PSOE en aquestes, però el 1981 en la votació sobre el projecte d´Estatut d´Autonomia rompé amb el seu partit; fou alcalde fins a les eleccions de 1987, any en què abandonà la política.

Les eleccions de juny de 1987 portaren com a novetat la irrupció d´Antoni Marí Tur “Botja”, del Partit Popular (PP), que va obtenir el 56 % dels vots i 10 regidors, la qual cosa representava la majoria absoluta per primera vegada a Sant Antoni de Portmany; l´altre partit amb representació fou el PSOE, amb Marià Torres, que obtengué el 36,2 %. Antoni Marí començava una etapa que el portà a presidir l´alcaldia durant quatre legislatures.

A les eleccions de maig de 1991, tant el PP d´Antoni Marí Tur com el PSOE, llavors encapçalat per Joan Ramon Prats “Germà”, cediren un regidor cada un al Grup Autonòmic de Sant Antoni (GASA), que encapçalava Vicent Cardona Torres “Fumeral”. Antoni Marí governà amb majoria absoluta amb 9 regidors davant dels 6 del PSOE i els 2 del GASA.

La convocatòria de maig de 1995 se seguí consolidant a l´alcaldia Antoni Marí Tur amb 10 regidors; el PSOE, encapçalat per Joan Ramon Prats, es mantengué en l´oposició amb 6 regidors, i tancà el repartiment de regidors el representant d´Els Verds, Josep Ribas Ribas.

Les eleccions de juny de 1999 portaren uns resultats molt igualats, amb la pèrdua de la majoria absoluta del PP, que continuava encapçalat per Antoni Marí Tur, que obtengué el 45,62 % dels vots i 8 regidors. El Pacte Progressista, encapçalat per Joan Marí Serra “Marge”, obtengué el 39,36 % dels vots i 7 regidors; en aquelles eleccions va aparèixer Democràcia Pitiüsa, liderada per Vicent Marí Prats, que havia estat el primer alcalde democràtic i que obtengué el 10,50 % dels vots i 2 regidors. Cada grup va votar el seu candidat i Marí Tur va ser investit novament alcalde.

Les següents eleccions municipals, el 2003, portaren com a novetat el relleu del que havia estat alcalde durant 16 anys, Antoni Marí Tur, que fou substituït pel seu company de partit Josep Sala Torres “Llucià”, qui, amb el 45,95 % dels vots i 9 regidors, va obtenir majoria absoluta; el Pacte Progressista i Democràcia Pitiüsa presentaren els mateixos candidats de les eleccions anteriors i obtengueren 7 i 1 regidors respectivament.

A les eleccions de 2007 es va mostrar una dinàmica bipartidista molt igualitària i el PP amb Josep Sala va revalidar la majoria absoluta amb 9 regidors i el 49,02 % dels vots. El PSOE-Eivissa pel Canvi, amb Laura Carrascosa de Juan, va obtenir el 42,69 % dels vots i 8 regidors. [JYP]


Societat

Al llarg de la segona meitat del s XX Sant Antoni ha passat de ser una societat rural, preindustrial i marcada per la influència de l´Església, a una societat postindustrial de serveis. El s XXI continua la tendència al creixement de la població i la concentració urbana. Si l´any 2000 el municipi reunia un total de 15.775 habitants, dels quals 11.544, a la vila, el 2009 en sumava 21.852 i la vila de Sant Antoni, amb 16.747, concentrava més del 76 % de tota la població del municipi, gairebé el 98 % de tota la reunida en nuclis.

De la primera etapa es conserva una rica tradició oral, amb llegendes tan antigues com les de Santa Agnès (s XVI) o la cova d´en Jaume Orat i recerca de tresors, nascudes entre els s XVI i XVII, a més de l´extraordinari patrimoni constituït per les danses, les cançons, les tradicions i les cases pageses.

Hans Jacob Noeggerath, conegut a la pagesia com “Jaume es pagès”, va fer un recull de contes que son pare, en morir el fill, entregà a Josep Roure-Torent, qui posteriorment en va fer una selecció i els publicà a Mèxic amb el títol Contes d´Eivissa.

Per posar uns exemples de casament rural a cada poble, es poden assenyalar uns conjunts de dues cases, com el de Beniferri (Sant Rafel, vénda de sa Creu), els de can Mossonet de sa Torre-can Lluc Joanet, de can Reial-can Pep Mosson (Sant Antoni, vénda de sa Vorera i des Fornàs, respectivament), can Trull-can Sardina (Santa Agnès, vénda de Sant Gelabert) i el format pels tres casaments de can Collet-can Pereta-can Joan Cova (Sant Mateu, vénda d´Albarca). Entre les cases aïllades que més figuren en els llibres d´arquitectura, es troben can Vicent Prats i can Pep Prats (Sant Antoni, vénda de sa Vorera), can Gorra i can Costa (Santa Agnès, la primera a la vénda des Pla de Corona, amb vista sobre ses Margalides, i la segona a la vénda de ses Rotes), can Lluquinet, cas Bonets i can Tonió (Sant Mateu, pla d´Albarca, véndes de cas Turs i de Besora, respectivament), can Gaspar des Fornàs, can Tomàs i can Mestre (Sant Rafel, la primera a la vénda des Fornàs i les dues darreres a la de sa Creu).

Un altre element tradicional, memòria d´una predicació quaresmal extraordinària, abans considerada un gran esdeveniment a l´Eivissa rural, és la capelleta de missió que fa de partió entre Santa Agnès, Sant Mateu i Santa Gertrudis, amb forma de pou, coberta de volta i creu a l´interior. Més moderna és la capella-ermita al cim de sa Talaia de Sant Antoni (1942), construïda com a resguard de la imatge de la Mare de Déu del Roser regalada a la fundadora del col·legi de les Trinitàries a la vila de Portmany.

En transició cap a una nova societat inspirada en models de vida social urbana, es pot considerar el fet del naixement de la Societat Esportiva Portmany (1923), creada i presidida per Blai Perelló, funcionari mallorquí que exercí de faroner a Sant Antoni; el seu objectiu bàsic era el foment del futbol, però també organitzava actes festius i balls de saló. Molt posterior i dirigida als joves, però amb una inspiració semblant, esportiva i cultural, és l´associació Ca Nostra (1972). L´any següent (març de 1973) es creà una junta gestora encarregada d´impulsar el Club Nàutic i negociar la instal·lació de molls flotants en el port; el 1990 reberen en concessió uns terrenys guanyats a la mar i se´n construí la seu social a l´edifici inaugurat el 1993 i reformat poc després pels arquitectes Salvador Roig Planells i Xavier Pallejà, autors també de la casa Ortega Marín a Sant Rafel, de 1995.

La represa del turisme havia atret cap a Sant Antoni nous intel·lectuals i artistes, però sobretot escriptors, com Ignacio Aldecoa i la seua esposa Josefina Rodríguez Aldecoa , que s´instal·laren al poble juntament amb Rafael Azcona , Fernando-Guillermo de Castro i altres. Entre els artistes cal citar els ballarins Maria Martín i Paco Torres, que obriren i dirigiren una escola de dansa al poble, així com les tres generacions de la família d´escultors Hormigo.

Amb el desenvolupament econòmic, també el món de la cultura s´ha enriquit amb les aportacions de persones del mateix municipi. El més reconegut i condecorat va ser el canonge arxiver Joan Marí Cardona, nascut a Sant Rafel; del mateix poble i també mossènyer és Josep Planells Bonet , que hi ha fet una labor notable. Més joves són Nito Verdera i Marià Torres Torres, un dels pocs doctors universitaris de l´illa.

La vila pren cada vegada més aires urbans, i l´imaginari col·lectiu ha volgut retre homenatge simbòlic a un personatge paradigmàtic del camp eivissenc amb la figura des Verro, que representa un jove pagès fent un uc, obra de l´escultor Guillem Terrassa. Un altre monument urbà, inaugurat 12 d´octubre de 1992, fa referència a les investigacions de Nito Verdera sobre els orígens de Cristòfol Colom; representa el vessant llegendari del personatge, en un projecte de l´escultor Antoni Hormigo Escandell i els arquitectes Julio Bauzá i Julio Ojeda: un ou de formigó amb una alçada de 6 m, a l´interior del qual hi ha una representació en ferro de la nau Santa Maria. Ja del s XXI, és el bust de Joan Marí Cardona a Sant Rafel, obra de l´Hormigo més jove, també autor del monument als saliners a Sant Francesc de ses Salines.

En tot el municipi s´ha millorat el mapa escolar i la vila compta amb un institut de secundària, bé que el 2011 se n´està finalitzant un segon. Sant Antoni s´ha dotat també de centres culturals, com el de Sa Punta des Molí i el del molí d´en Simó, i el nucli de Sant Rafel compta amb el de can Portmany i ha estat declarat zona d´interès artesanal (ZIA) el 1990. També la major capacitat adquisitiva de residents i visitants temporals ha permès l´obertura de galeries d´art (Es Llimoner i Vallribera). A Sant Antoni té residència d´estiu la duquessa d´Alba, que va ser reconeguda pel Consell Insular amb el Premi Tanit 2005; un altre ha estat el músic romanès Michael Cretu, que l´any 2009 va veure enderrocar per ordre judicial la mansió de Corona que li servia d´habitatge i d´estudi de gravació.

Però la imatge internacional més estesa del poble és la de ser meta paradigmàtica d´un turisme jove, sobretot britànic, a la recerca d´un divertiment desenfrenat, amb un turisme d´estacionalitat cada vegada més acusada. Tanmateix, en començar el s XXI, el turisme de tercera edat permet mantenir oberts uns establiments durant la temporada baixa.

L´aspecte més destacat del primer decenni del s XXI és el de les obres públiques realitzades o en projecte, com la nova estació d´autobusos i l´adaptació del port a les noves normes de seguretat de la Unió Europea, la nova carretera a Sant Antoni, la xarxa de conducció de gas de Dénia a Mallorca, la connexió de les dessaladores de Sant Antoni, Eivissa i Santa Eulària, que es va adjudicar el maig de 2009, obra que inclou la instal·lació de canonades i la construcció de dipòsits reguladors a fi de distribuir l´aigua als pobles, entre els quals hi ha Sant Rafel, i la posada en funcionament del nou centre mèdic el febrer de 2010. [RVC]

Descàrregues

Col·laboradors