Sant Antoni de Portmany

Sant Antoni de Portmany Poble de l´illa d´Eivissa, situat al NO de l´illa, que pertany al municipi del mateix nom. Té una extensió de 45,5 km2 i una població de 18.247 habitants segons dades de la revisió del padró de 2009. Limita al N amb Santa Agnès de Corona, al NE amb Sant Mateu d´Albarca, al SE amb Sant Rafel de sa Creu i amb Sant Josep de sa Talaia, i al S amb Sant Agustí des Vedrà. El seu territori es troba dividit en les véndes de Cas Ramons, sa Vorera, Buscastell, Forada, es Bessons, es Pla, es Macians, es Bernats i sa Raval.

Història i societat La gran badia de Portmany fou des de temps antics habitada pels primers pobladors de l´illa i així ho apunten les pintures rupestres de la cova des Vi, vora ses Fontanelles, que encara que pertany al poble de Santa Agnès de Corona, fan pensar en un nucli poblacional establert al voltant d´aquesta badia; aquestes pintures foren estudiades el 1917 pel prehistoriador francès Henri Breuil . A començament del s XX Joan Roman realitzà diferents excavacions a Sant Antoni de Portmany i parlà de la necròpolis de Portmany, situada a curta distància de la vora S del port, que era emprada pel nucli poblacional adjacent; esmenta també una altra necròpolis situada al N del poble i, segons la seua interpretació, correspondria a dos nuclis i els materials que s´hi trobaren són similars a les altres cartagineses de l´illa, encara que el nombre i la qualitat són molt inferiors. També d´aquell temps són les restes excavades el 1903, al S de la badia, al puig de n´Alis, que corresponen a un establiment rural típic d´època púnica. Són també d´aquell temps els assentaments de can Rova de Baix i can Frare, amb restes ceràmiques que corresponen a una terrisseria. Del s II dC són les àmfores trobades al Grum de Sal, illa de sa Conillera, que explorà el 1962-63 José María Mañá de Angulo. El 1916 l´arqueòleg català Josep Colomines i Roca excavà dues necròpolis tardopúniques a Sant Antoni: can Prats (s II-III dC), amb sis tombes i que correspon a un assentament rural habitat per una sola família al llarg de tres generacions, i can Frit (s II-VII dC), al S de la badia i on excavà 28 fosses amb els seus aixovars; sembla una necròpolis característica de l´antiguitat ebusitana, pròpia d´un assentament rural i, atesa la seua proximitat a la mar, de pescadors. Artur Pérez-Cabrero (1909) documentà una necròpolis bizantina que fou excavada entre 1906 i 1907, situada a ponent del poble; aquesta necròpolis demostra també l´existència d´una població romana vora el port. Tot l´anterior fa palesa l´existència d´una població al voltant de la badia de Portmany des dels primers moments, encara que era petita si es compara amb les troballes en altres llocs de l´illa. En l´època andalusina, Portumany era una circumscripció administrativa de la part de ponent de l´illa, que corresponia a grans trets amb el posterior quartó de Portmany, el nucli del qual era a la vora de la badia de Portmany. Els estudis d´arqueologia hidràulica que a la darreria del s XX va portar a terme l´equip dirigit per Miquel Barceló han permès identificar el pla de Portmany com una explotació agrícola i ramadera de primer ordre. També han documentat una zona d´aiguamolls que fou semidrenada amb procediments semblants als documentats a la fase andalusina de les feixes del pla de Vila. Després de la conquista catalana de 1235, el quartó de Portmany (Portmany, quartó de ) va correspondre a Nunó Sanç, comte del Rosselló, que el va posseir fins a la seua mort el 1241. Jaume I va adquirir tots els béns que posseïa Sanç a les Pitiüses i d´immediat els va vendre a Guillem de Montgrí, qui els comprà no com a arquebisbe electe de Tarragona, sinó en nom propi; a la seua mort, el 1273, el quartó passà a dependre del capítol catedralici de Tarragona, que el 1410 va passar a l´ardiaconat de Sant Fructuós i posteriorment a la pabordia de Tarragona. La gran i segura badia de Portmany era la raó per la qual els primers portmanyins decidiren establir-se als voltants del port. Era un indret perfecte per a la pesca i altres activitats relaciones amb la mar, a les quals podien dedicar-se com a base sòlida per a la vida. A més, terra endins, trobaven un magnífic pla, creuat per un torrent generós que permetia pensar en una excel·lent explotació agrícola. El 1305 el nombre dels pobladors del quartó de Portmany ja havia pujat tant que pensaren en la necessitat de fer un temple propi, que fos una vicaria dependent de la parroquial de Santa Maria d´Eivissa. Les seues raons, particularment la de la llunyania que els separava de la parròquia, foren ben vistes per l´arquebisbe de Tarragona, Roderic Tello, que tot seguit els autoritzà a emprendre l´obra que demanaven. Junt amb la capella també es construí un cementeri i un habitatge per al prevere; la capella era sufragània de la parròquia i els pobladors de Portmany quedaven obligats a donar 300 sous, moneda de Barcelona, al paborde, el qual tenia l´obligació de mantenir-hi contínuament un prevere. Aquella primera església fou dedicada a sant Antoni pels mateixos habitants, ja que l´arquebisbe no deia a quin sant es dedicaria la capella. El 1362 ja consta aquest nom del sant protector dels animals domèstics. Les posteriors reformes i ampliacions que hagueren de fer-hi, al ritme de les necessitats, no han permès que arribàs al s XXI cap part considerable de l´església del s XIV, la qual, segurament, era molt petita. El 1539 hi posaren una campana i el 1691 ja en tenia dues, una de gran i l´altra petita. Al s XVII s´hi dugueren a terme importants obres de reforma i conservació, ja que sembla que l´estat de l´església era llastimós: el trespol tenia molts de clots i la volta permetia que caigués dins del temple l´aigua de pluja. Per motius de seguretat, el visitador Josep de Móra (1691) manà que la casa del vicari es construís damunt la volta del temple —com a Sant Miquel de Balansat— on va estar fins als darrers anys del s XIX; l´arxiduc Lluís Salvador encara la dibuixà així el 1867. Aquestes obres del s XVII foren importantíssimes i la imatge del temple canvià totalment, amb una gran nau, la qual cosa demostra que s´havia d´atendre una població molt més gran. Les galeries o tribunes de totes dues bandes del temple, que corren per damunt les capelles laterals, es varen fer per a les troneres, encara que sempre han tengut certa comunicació amb la nau del temple, segurament per idèntics motius de defensa en cas de necessitat. També consta que les persones que no tenien roba prou bona per estar on estava tothom solien pujar-hi per oir missa. Pel que fa a la torre de l´església, se´n tenen molt poques notícies i cap dels visitadors eclesiàstics mai no en digué res, segurament perquè temple i torre formaven tot un conjunt eclesiàstic i defensiu, sense possibilitat de saber on acabava el primer per començar el segon, perquè tots dos eren inseparables. Tot això fa pensar que quan es mencionen les obres de l´església, també fan referència a la construcció de la nau i de la torre. La torre, de planta quadrada, és a la capçalera del temple. A la planta inferior hi ha el presbiteri, separat de la nau per un arc apuntat. Té dues plantes més i el terrat, al qual s´accedia per una escala situada al cantó SE. És una construcció que sembla molt antiga, amb característiques típiques de les torres medievals, com són les espitlleres que s´obren a la façana est i el cos inferior atalussat. També s´han d´esmentar els merlets i les troneres que rematen el mur oest i que es poden relacionar amb el fet que l´església havia estat artillada al s XVI. L´entrada original del temple s´obre en el mur de migdia en forma d´arc de mig punt amb doble mur. La porta de la part posterior de la nau, que dóna al carrer Ample, fou oberta ja al s XX. El poble de Sant Antoni es desenvolupa al voltant del gran port natural de Portmany per les bones condicions d´abric dels temporals de llevant i mestral i per les facilitats per carregar aigua dels nombrosos brolladors que hi ha hagut dins la badia. Un informe de 1845 ja diu que un port tan bo hauria de tenir alguna infraestructura per al comerç. El 1860 l´Ajuntament d´Eivissa acordà crear una comissió, perquè anàs a Mallorca a saludar els reis d´Espanya i sol·licitar-hi, entre altres coses, la construcció d´una carretera a Sant Antoni; l´any següent s´iniciaren les obres i fou oberta al públic el 1871. El 1885 el diputat per Eivissa Fernando de Velasco presentà dues proposicions de llei, una en què reclamava la finalització de la carretera d´Eivissa a Sant Antoni i, en l´altra, la declaració del port de Sant Antoni d´interès general. El 1895 s´autoritzà la construcció del far de ses Coves Blanques , que entrà en funcionament el 1897. La població vivia en un hàbitat dispers, encara que hi havia un petit nucli de població distribuït al llarg dels carrers que des de l´església duen a la mar i cap a la carretera d´Eivissa. L´any 1934 l´Ajuntament aprovà la realització d´un projecte d´eixamplament urbanístic, redactat el 1942 per l´arquitecte de la Diputació Provincial de Balears Josep Alomar Bosch, que permetia créixer des del carrer de la Mar cap a ponent, fins al far de ses Coves Blanques. Les primeres lletres, com a la resta de pobles de les Pitiüses, eren impartides voluntàriament pels rectors de la parròquia; no se sap quan es creà la primera escola, però el 1867 l´arxiduc Lluís Salvador explicava que el poble comptava amb dues escoles, una per a nens i una altra per a nenes; no es coneix la seua situació, però cal pensar que es devia trobar en un local de la casa consistorial, al carrer de Miramar. El 1923 es comunicava que el nou mestre del poble era Antoni Llull Mir. Durant el període republicà, l´Ajuntament inicià els tràmits per construir una escola graduada, però la Guerra Civil va impedir la seua creació. El Col·legi Públic Vara de Rey fou inaugurat el 1952, amb successives ampliacions per tal d´atendre la forta demanda d´escolarització. A començament dels anys quaranta, les monges terciàries trinitàries obriren el seu col·legi amb el nom de la Santíssima Trinitat, que al llarg dels anys ha tengut diverses ampliacions. A iniciativa del bisbat d´Eivissa, l´any 1968 s´obrí el Col·legi Concertat de Can Bonet, per atendre la demanda escolar d´aquell nou barri. El 1977 s´inaugurà el CP de Can Coix. El 1982 s´obrí el CP Guillem de Montgrí, també a Can Coix. El 1983, el CP Cervantes, que primerament ocupà l´edifici polivalent municipal del carrer de Cervantes i que el 1996 passà a un edifici de nova planta a ses Variades. El curs 1988-89 s´inaugurà l´Institut d´Ensenyament Secundari Quartó de Portmany vora l´antic camí de Cas Ramons; l´augment espectacular de la matrícula va fer que durant molts d´anys hagin usat dependències de l´edifici municipal polivalent del carrer de Cervantes, 25, i que els primers anys del s XXI es planificàs la construcció d´un nou institut, en aquest cas a la barriada de sa Serra, que el 2011 és a punt d´inaugurar-se. La institució social més antiga del poble és la Societat Esportiva Portmany , fundada el 1923 per Blai Perelló Bonet, mallorquí establert a Portmany com a faroner; a més de fomentar l´esport del futbol, també ha participat de ple en la vida social organitzant actes festius i socials. El 1973 es constituí el Club Nàutic de Sant Antoni de Portmany , que l´any 2011 es troba sotmès a una profunda remodelació després d´haver aconseguit una ampliació de la concessió d´ocupació de l´espai maritimoterrestre, amb un ambiciós pla de millora dels amarraments (uns 350) i la construcció d´una nova seu social que substitueix l´aixecada el 1993. El 1972 es posà en marxa l´associació juvenil i recreativa Ca Nostra , vinculada inicialment a la parròquia, amb activitats culturals i esportives i que ocupava el local d´Acció Catòlica, annex a la façana de ponent de l´església; dins d´aquesta associació cal destacar les iniciatives que portà a terme el Grup de Teatre Ca Nostra i les diverses seccions esportives que competiren amb el seu nom, en especial les de bàsquet. Quan aquest local fou tombat per donar pas a la plaça posterior a l´església, s´aixecà l´Auditori Parroquial, inaugurat el 1993, amb una cabuda per a unes 250 persones. Dins del món associatiu també cal apuntar la labor desenvolupada per la Joventut Atlètica de Sant Antoni (JASA) , club fundat el 1979, amb diverses seccions esportives i que destaca per l´organització de diverses proves esportives, i el Club d´Atletisme sa Raval, fundat l´any 2000. El 1982 l´Ajuntament obrí la Biblioteca Municipal, al centre polivalent del carrer de Cervantes. Els darrers anys del s XX, l´ajuntament restaurà i amplià la casa de la punta des Molí, i convertí el lloc en centre cultural, on es desenvolupen tota classe d´activitats. De la mateixa manera es restaurà el molí d´en Simó, a la cantonada dels carrers de Sant Rafel i de l´Estrella; de factura semblant als molins fariners mallorquins, a començament del s XXI fou restaurat pel Consell Insular i convertit en centre cultural, inaugurat el 2003 i gestionat per l´Ajuntament. El 2006 l´antic edifici del far de ses Coves Blanques fou destinat a Centre d´Interpretació de la Mar. Dins d´aquest vessant social i cultural, cal també apuntar la tasca portada a terme pel mossèn Bartomeu Ribas Ferrer en les dues etapes que va viure a Sant Antoni, la més fructífera entre 1918 i 1941, durant la qual organitzà l´Escola Nocturna Salvi Huix, la construcció del local d´Acció Catòlica amb activitats teatrals i de cant coral, la creació de l´Hoja dominical, etc. El cinema al poble sempre ha existit de la mà de la família Torres “Marca”, que el 1931 obrí el Cinema Torres , al carrer del Bisbe Torres, que també s´emprava per a espectacles de varietats, de circ, etc.; aquesta mateixa família, l´any 1972, va obrir el Cinema Regio , al carrer de Barcelona. Durant la Segona República, entre els visitants estrangers que passaren pel poble cal apuntar Felix Noeggerath , que hi va viure entre 1932 i 1936, juntament amb el seu fill Hans Jakob Noeggerath , que recollí diversos materials de literatura popular per a la tesi doctoral; va morir el 1934 de febres i part del seu material fou publicat el 1948 a Mèxic, en el llibre titulat Contes d´Eivissa. Fou Felix Noeggerath que convidà el filòsof alemany Walter Benjamin a visitar Eivissa i en la primera estada, l´estiu de 1932, va viure a la casa del seu amfitrió; la segona, també a Sant Antoni, fou entre l´abril i el setembre de 1932, època en què realitzà importants treballs. El 1937 les monges trinitàries s´establiren al poble i des de llavors han portat a terme una important tasca educativa i cultural; així el 1940 organitzaren el primer pessebre i la cavalcada dels Reis, que han tengut continuïtat al llarg dels anys; també animaren el poble a aixecar, el 1942, una capella a sa Talaia de Sant Antoni, primer amb una imatge de la Mare de Déu del Roser i després amb una talla de la Puríssima del s XVI. El 1944 el bisbe d´Eivissa, Antoni Cardona Riera, va presidir la missa de la Nit de Matines, a la qual interpretà el cant de Sibil·la, per iniciativa de les trinitàries, el futur sacerdot Josep Prats Torres. En les eleccions generals del 16 de febrer de 1936, a l´Estat espanyol va guanyar el Front Popular, però a Eivissa va triomfar la coalició de dretes, encapçalada per Cèsar Puget i Pere Matutes, amb un 80,6% del vots davant el 19,4% del Front Popular. Aleshores, els ajuntaments d´Eivissa, que eren governats per la dreta, varen ser substituïts per comissions gestores d´esquerra; a Sant Antoni de Portmany fou elegit batle Josep Marí Colomar “s´Estanyer”. Amb l´alçament de juliol de 1936, fou destituït i tornà a ser alcalde Vicent Costa Prats “Rova”, que ocupava el càrrec anteriorment. Quan el desembarcament de Bayo el 8 d´agost de 1936, qui ordenà la reposició de les gestores del Front Popular, Marí Colomar fou de nou restituït. Ell i el president del Comitè Revolucionari Antifeixista, Joan Cardona Mayans “Pau”, impediren la destrucció d´objectes litúrgics de l´església, però no ho aconseguiren als pobles de Sant Rafel de sa Creu, Sant Mateu d´Albarca i Santa Agnès de Corona. Una vegada recuperada definitivament l´illa per les tropes nacionals (setembre de 1936), fou designat alcalde Josep Prats Colomar “Bonet”. Durant la Guerra Civil es varen construir refugis per protegir la població de possibles atacs aeris, a la plaça de l´Església, al quarter de la guàrdia civil, a can Vinyes, a can Benet i al carrer de la Mar, on hi havia hagut el restaurant El Refugio. A la postguerra hi hagué serioses dificultats econòmiques, com a la resta de l´illa, però la majoria de famílies del poble tenia un tros de terra per al conreu d´hortalisses i llegums al pla i aprofità la riquesa d´aigües subterrànies per explotar intensivament l´agricultura, la qual cosa contribuí a minvar les conseqüències negatives d´aquell període. El cultiu, a la segona meitat de la dècada dels cinquanta, de la patata primerenca que es destinava a l´exportació a la Gran Bretanya va permetre una font d´ingressos addicionals que ajudà, entre altres coses, a sortir de la crisi de la postguerra. A començament dels anys cinquanta del s XX al poble únicament hi havia dos hotels: l´hotel Portmany, construït per Josep Roselló Cardona “Pep de na Mossona”, que va obrir l´any 1933, i l´hotel Ses Savines, construït per Rafel Marí Llacer “des Correuer”, que va ser inaugurat l´any 1935. També existien dues fondes: La Esmeralda, al carrer del Progrés, cantonada amb el de Sant Antoni, regentada per Margalida Portas, i la fonda Miramar, al carrer Ample, propietat de Catalina Ribas. A la platja des Pouet també estava en funcionament l´hotel Playa, propietat de la família alemanya Hannauer, jueva, refugiada a Eivissa. Ben aviat es va iniciar la construcció d´altres hotels, ben prop de la costa, com l´hotel Cala Gració, l´hotel Bahía i la pensió Catalina. Els anys seixanta va venir l´expansió de construcció hotelera a l´entorn de la badia de Portmany i al centre del poble; cal apuntar les iniciatives portades a terme per les germanes de la família de la botiga de can Prats. Paral·lelament a aquesta indústria turística, es varen obrir algunes sales de festa, la primera de les quals va ser Ses Voltes, regentada per la senyora Comes, on actuava una orquestra que comptava entre els seus músics amb Alfons Oya Simó , qui va obrir la sala de festes Isla Blanca. Després varen obrir portes la sala Ses Guitarres, d´Alfons Bonet; Capri, de Josep Roselló; Sa Tanca, de Gerard Gas i la primera sala discoteca, Nito´s, de Joan “Nito” Verdera. Altres iniciatives empresarials destacables són, per exemple, la implantació de la primera línia regular d´autobús entre Sant Antoni i Eivissa el 1925 per Alfons Ribas Piqué , que també va regentar la primera fàbrica de llum elèctrica, que es trobava darrere l´hotel Portmany, i al qual el 1931 l´Ajuntament adjudicà el servei d´enllumenat públic. També fou qui instal·là la primera fàbrica de gel del poble. A començament dels anys trenta obriren portes els forns de pa d´en “Rafal” i d´en “Fumeral”. També hi hagué una expansió de les botigues de queviures, com la de Can Joan Prats, de Cas Correuer, de Can Toni des Correuer, Can Figueretes i Can Portmany; totes aquestes botigues estaven situades al carrer Ample o al carrer del Progrés, on més tard es va afegir la botiga d´en Germà. Al carrer del Progrés hi havia les botigues d´en Pouet, de Ca na Cossari, d´en Pere Real i de Can Coixet. Els cafès eren els d´en Miqueleta, Ca n´Escandell, Ca n´Esteve i d´en Pep de s´Estany, tots al carrer Ample. A sa Riba els alemanys Baumann havien muntat el cafè Bellver o d´en Bartomeu Ferrer; al carrer de Miramar hi havia El Patio. Després de la Guerra Civil s´hi afegiren els cafès de Lacambra i el de Ca na Maria d´en Pere, al carrer Ample. Altres obradors que es varen establir al llarg de la primera meitat del s XX són les ferreries d´en Vicent Petit i d´en Barda i les fusteries d´en Toni Vinyes, d´en Llucià i d´en Mestret. També són destacables les activitats relacionades amb la mar i, així, durant la primera meitat del s XX una companyia amb personal grec intentà la pesca de l´esponja; una altra actuació va ser la instal·lació d´un viver de llagosta, primer a ses Coves Blanques i més tard a la cova des Peix o de ses Llagostes, al cap Blanc, regentada, entre altres, per Xico Marí “des Correuer”; la construcció naval destaca amb mestres d´aixa com Joan Marí “Calero”. Durant els anys vint, Ribas Piqué va muntar una empresa naviliera que exportava carbó, garroves, ametlles i altres productes agrícoles entre el port de Portmany i el llevant peninsular i els vaixells tornaven amb adobs químics i altres productes de consum a l´illa. El 1951 es constituí la Cooperativa Agrícola de Sant Antoni de Portmany , amb modernes instal·lacions, a començament del s XXI, a la vora del camí General. El 1984 es creà la Confraria de Pescadors de Sant Antoni de Portmany, com a segregació de la Confraria de Pescadors d´Eivissa. També durant la dècada dels anys cinquanta, alguns artistes i escriptors descobriren Sant Antoni de Portmany com un indret turístic que oferia un espai de llibertat que no trobaven al seu lloc de residència. Entre els escriptors, cal apuntar Rafael Azcona , autor de la novel·la Los europeos, inspirada en l´ambient turístic d´aquells anys; Ignacio Aldecoa i la seua esposa Josefina Rodríguez Aldecoa també visitaren Portmany i ell va escriure nombrosos relats i contes inspirats a Eivissa. Fernando Guillermo de Castro, escriptor i crític, ha publicat un llibre de records sobre les vivències d´aquells anys, Ibiza. Memorias de una isla. Durant els anys seixanta i setanta s´inauguraren un grup de galeries d´art: El Quijote, regentada per Maria Palou; la Sala Vallribera, de Josep Vallribera; la Galeria Internacional, la Galeria Buda, fundada per Minska, o la Galeria es Llimoner, de Vicent “Nicolau”. Ja els primers anys del s XXI, s´han obert nous espais públics d´art com són Sa Punta des Molí i el Molí d´en Simó. Del món de la música i de la dansa, cal apuntar la parella de ballarins María Martín i Paco Torres, que varen arribar a l´illa per actuar a Ses Guitarres amb un espectacle de dansa clàssica espanyola i es quedaren al poble, on muntaren una escola de dansa el 1970, que durà fins al 2000. El món dels artistes de Portmany es troba representat pels escultors de la família Hormigo, el primer dels quals, Antonio Hormigo Josefa, era conegut per les seues talles de bastons de savina i altres escultures en fusta. El seu fill Antoni Hormigo Escandell ja ocupa un lloc destacat entre els escultors de les illes per les seues talles d´olivera, una mostra de les quals es pot veure a l´entrada de l´edifici de l´Ajuntament, que representa les quatre estacions; també és autor de l´escultura de marbre coneguda con es Verro, situada a l´entrada del camí General, amb el carrer de Ramon y Cajal; és també l´autor del monument a Colom, situat a l´entrada del poble, obra feta conjuntament amb l´escultor Luis Ojeda. Finalment cal apuntar l´obra també escultòrica de Pere Juan Hormigo, amb el monument dedicat a l´historiador Joan Marí Cardona, ubicat a l´església de Sant Rafel de sa Creu, o el saliner col·locat al poble de Sant Francesc de s´Estany. L´escultura feta de pedra que representa un pescador, situada davant l´hotel Portmany, al passeig de ses Fonts, és obra de l´escultor mallorquí Guillem Terrassa. També dins de les arts decoratives cal apuntar les intervencions de l´artista català Lluís Güell al cafè musical Café del Mar, seguint el gust de la tradició mediterrània, combinada amb elements innovadors que recorden l´obra de Gaudí. El primer centre de salut s´instal·là a començament dels anys vuitanta del s XX a l´edifici polivalent del carrer de Cervantes; a començament de la dècada següent es traslladà a un edifici aixecat al carrer d´Alacant i el 2010 passà a un nou edifici entre el carrer de Londres i la via de circumval·lació nord del poble. [MTT/FCC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments