Sal Rossa, torre de sa

Sal Rossa, torre de sa ARQUIT/HIST Torre de defensa costanera. A l´hora d´acostar-se al coneixement d´aquest edifici, veritable joia arquitectònica que ha arribat al s XXI en un estat de conservació tipològica prou acceptable, s´ha de tenir present que la seua configuració respon als diferents usos que ha hagut de satisfer al llarg de la seua història i que han anat deixant-hi la seua empremta, si bé la força de l´estructura original segueix sent-ne la protagonista indiscutible, de manera que les modificacions i els afegits posteriors es perceben com a elements adjectius que l´enriqueixen i il·lustren sobre com fou de convulsa la vida dels eivissencs en segles passats. El seu alçat troncocònic s´eleva sobre un sòcol de diàmetre major que la base del cos principal, formant-hi una petita represa. Una motllura en forma de bossell a la part superior separa el cos principal de la coronació, rematada per un parapet amb esbiaix cap a l´exterior. Com a veritable màquina de defensa que era, l´edifici està fornit amb diversos elements de fortificació, destinats a evitar que els enemics la poguessin prendre. El primer que s´hi troba és la mateixa porta d´accés. La seua ubicació a la planta baixa, a diferència del que és habitual en les edificacions militars, parla de la seua condició d´edifici civil al servei de la població, i no sols d´un bastió destinat principalment al control del territori, com sí que ho foren posteriorment les torres del s XVIII. En efecte, amb la possibilitat d´accedir a peu pla a la torre, l´accés dels que s´hi havien de resguardar era més ràpid i còmode. Cal recordar que aquesta situació de la porta es dóna també a les torres de defensa rurals, bastides pels propietaris de les finques per servir de protecció als seus habitants i que guarden un gran parentiu amb la de sa Sal Rossa en allò referent a la seua disposició espacial i diferents aspectes funcionals. Aquest accés està resolt per mitjà d´un corredor de traçat en ziga-zaga, que alhora estava protegit per una tronera practicable des de l´interior, que permetia abatre els assaltants en el cas que la porta quedàs oberta o que aconseguissin enderrocar-la. La primera notícia que es té de la torre es troba en una carta del rei al governador, datada el 1575, gràcies a la qual se sap que aleshores estava a mig construir i que per causes econòmiques les obres estaven paralitzades. Quan la Universitat d´Eivissa la va construir, a la segona meitat del s XVI, la torre des Carregador es va concebre com a refugi col·lectiu per als pobladors de la rodalia i, molt especialment, per als que treballaven en la recol·lecció de la sal, davant les freqüents incursions de pirates turcs i barbarescos que assolaven les riberes i les illes de la Mediterrània. La sal era la principal riquesa de l´illa, fet que indica la seua gran capacitat interior, que permetia acollir 150 o 200 persones sense gaires problemes d´espai, especialment si es compara amb les torres militars del s XVIII, que únicament havien d´acollir el personal de servei que hi havia destinat, els queviures, les armes i les municions per a la seua defensa. D´altra banda, els senyals visuals que s´hi empraven per a la comunicació eren els focs a la nit i el fum durant el dia. Els focs a les torres es feia directament sobre la plataforma, per tal que fos visible des de lluny, si bé de vegades s´usava un giny, semblant a una gàbia de ferro penjada d´una perxa, anomenat fester, que també es podia fer servir com a far. Els senyals de fum es feien a través de la llar de la planta superior, element que es troba de manera gairebé invariable a les torres costaneres de Mallorca, per esmentar els paral·lels més propers. Cal recordar que a les Pitiüses, la torre de sa Sal Rossa és l´única que disposa de llar. Les torres del s XVIII ja es varen construir sense, ja que els senyals es feien a la plataforma. Quant a la dotació d´artilleria, el 1575, gràcies al document esmentat abans, se sap que la Universitat va comprar un canó per a la defensa de la torre, que encara es trobava en construcció. No obstant això es desconeixen les seues característiques: calibre, material o la raó de la seua desaparició; no se´n té més notícia que aquesta, ja que no consta en cap relació d´armament coneguda. El paper de la torre fou cabdal mentre tengué com a missió la defensa del carregador de la Sal, un dels indrets de major importància econòmica de l´illa. Amb el decurs del temps la seua importància anà minvant, a diferència de la relativament propera torre de ses Portes, que junt amb la de s´Espalmador tenia la funció principal de defensar el pas entre Eivissa i Formentera. Ja el 1852, sota el regnat d´Isabel II, amb la creació del Cos de Torrers de Balears, segons la Reial ordre de 13 de juliol d´aquell any, que aprovà el Reglament per a la reorganització i el servei del personal de les torres que guardaven les costes de l´arxipèlag, a la torre de sa Sal Rossa li´n foren assignats dos. Els torrers varen prestar-hi servei fins al 1867, quan el cos fou dissolt. Així, igual que va succeir amb la resta de torres costaneres de les Pitiüses, el 24 de juny de 1867 la del Carregador fou transferida a Hisenda pel Ram de la Guerra, en compliment d´allò disposat a la Reial ordre de 15 de febrer d´aquell any, arran de la dissolució del Cos de Torrers, que fins aleshores hi havien estat a càrrec. El valor assignat per a aquesta torre a l´acta de lliurament fou de 1.500 pessetes, el més alt després de la de Sant Antoni. Finalment, sobre aquesta torre hi ha alguns mites que sovent es troben a la bibliografia local. Així, sense fonamentació de cap tipus més que el simple mimetisme formal, més d´una vegada s´ha atribuït la construcció de la torre a l´enginyer Calvi, tal vegada per la gran semblança entre el perfil de les muralles de la ciutat d´Eivissa i el de la torre. Des d´un punt de vista històric, l´única relació de l´enginyer amb aquest lloc és la recomanació de fer-hi una torre. A més, s´ha de tenir en compte que Calvi morí molt abans de la primera notícia que es té de la torre i que no existeix cap document conegut que relacioni l´enginyer amb aquest edifici. Un altre dels mites, només atribuïble a la superficialitat amb què sovent es tracta l´anàlisi històrica i a la tendència a copiar autors precedents sense contrastar dades, és l´afirmació que encara en data molt recent s´ha repetit en algunes publicacions, si el projecte d´aquesta torre, que d´altra banda es desconeix, va servir per a la construcció de les torres costaneres del s XVIII, que des de tots els punts de vista responen a una tipologia ben diferent, amb un programa de necessitats que no té res a veure amb l´original de la de sa Sal Rossa. No obstant això, com és sabut, alhora que es construïen les torres del s XVIII, aquesta i la de ses Portes s´adaptaren a les necessitats i a les ordenances que regien la defensa moderna, una vegada superada la condició de refugi passiu que tengueren inicialment. El 2008 fou restaurada per l´aleshores Consell Insular d´Eivissa i Formentera, segons projecte de Toni Marí Torres i de Joan Josep Serra Rodríguez, amb la direcció del primer i de l´aparellador Vicent Serra Ribas. [JSR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments