Roig Colomar, Margalida -Llogat-

Roig Colomar, Margalida –Llogat– (Sant Francesc de s'Estany 1908 — Eivissa 1966) Treballadora de la fàbrica de Can Ventosa i sindicalista.

Va néixer en una família treballadora. Va tenir des de joveneta una certa cultura que li venia per tradició familiar: en un context en què quasi tothom, sobretot les dones, era analfabet, la seua àvia sabia llegir i escriure i va tenir un cert contacte amb els llibres.

El seu pare havia emigrat a Amèrica, però tornava periòdicament, aproximadament cada sis anys, per visitar la família. Durant aquestes estades, d'uns dos anys cada una, treballava a la Salinera.

Als 15 anys va començar a treballar a la fàbrica de calcetins de Can Ventosa, que aleshores ocupava uns locals a la carretera de Sant Joan i que l'any 1924 es va traslladar a l'edifici de l'antiga carretera de Sant Antoni, després avinguda d'Ignasi Wallis, que fou inaugurat oficialment l'any 1925.

Can Ventosa era en aquella època una de les poques activitats industrials d'Eivissa, amb un volum de feina important, i l'única amb les seues característiques: a la fàbrica, hi havia exclusivament mà d'obra femenina, encara que els caps eren hòmens. En temporades de gran volum de feina, hi treballaven més de 150 dones, normalment de la ciutat i dels seus voltants.

Aquells anys, prengué contacte amb altres joves compromesos, com el folklorista Joan Castelló Guasch entre d'altres, que es reunien a la Casa del Poble; era, a més, germana dels membres de les Joventuts Socialistes Joan i Vicent “Llogat”.

Com a sindicalista de la UGT, va participar activament en la formació, el mes de març de 1936, de la Unió Obrera Femenina (UOF), que agrupava les treballadores de la Calcetería Hispánica Can Ventosa. Des de la seua creació i com a presidenta, oferia xerrades a les treballadores i companyes en el local del sindicat, ubicat al carrer del Comte del Rosselló. Per poder treballar a la fàbrica de calcetins era necessari sindicar-se.

El 13 de juliol de 1936 les obreres de Can Ventosa es declararen en vaga amb caràcter indefinit perquè la patronal no acceptà les bases presentades pel sindicat. El seu càrrec i compromís i la coincidència de la vaga amb el colp d'estat militar que donà pas a la Guerra Civil varen ser el detonant de la seua detenció pocs dies després i la seua posterior condemna. En solidaritat amb les treballadores de la UOF, socialistes, comunistes i anarquistes cridaren a la vaga general i el 18 de juliol diferents societats obreres havien presentat ja els oficis de vaga.

Declarada la guerra, Margalida Roig fou empresonada els primers dies del mes d'agost de 1936: va ser la primera dona encarcerada una vegada iniciat el conflicte. Per sentència de 24 de juny de 1938 se la condemnà a cadena perpètua per “delicte consumat d'adhesió a la rebel·lió” i se li imposà una multa de 4.666,60 pessetes.

Va ser ingressada, juntament amb altres treballadores, a la presó central de dones de Palma. Com que la família no tenia sous per pagar la sanció, li varen ser expropiades totes les propietats: una casa al carrer de la Santa Creu, a Dalt Vila, i una feixa al prat de ses Monges.

Per aquest motiu, la mare va haver d'acollir-se a l'Hospital de Beneficència i va triar el de Palma, per estar més prop de la seua filla. Poc després morí sense que les autoritats permetessin Margalida que la visitàs i ni tan sols que assistís al seu enterrament.

El mes d'agost de 1943 li fou commutada la cadena perpètua per una condemna de 12 anys i un dia. Aquell mateix any, el 19 de setembre, va sortir amb presó atenuada per traslladar-se al seu domicili, que no podia abandonar més que en compliment d'obligacions, treballs i deures religiosos, segons especificava la certificació.

Ja a Eivissa, Margalida Roig es va casar amb Josep Boned, membre del Partit Comunista, que també fou detengut i que complí part de la seua condemna en el camp de concentració de Formentera. La parella va tenir tres fills, dos nens i una nena.

Finalment, fou indultada l'1 de juny de 1946. Després del seu alliberament es va instal·lar en el primer pis del carrer de la Santa Creu, 2, a Dalt Vila, just al cantó amb la plaça de Vila, on va viure fins uns mesos abans de la seua mort. Va morir 20 anys després del seu indult, el 28 de juny de 1966.

L'any 2008, coincidint amb el centenari del seu naixement, l'Ajuntament d'Eivissa i l'associació Dones Progressistes li dedicaren una sèrie d'actes d'homenatge. El març de 2011 fou proclamada filla il·lustre de Sant Josep de sa Talaia i té un carrer dedicat a Sant Jordi de ses Salines. [FTR]

Descàrregues

Col·laboradors