Riquer i Arabí, Antoni

Riquer i Arabí, Antoni (Eivissa 1773 — 1846) HIST Corsari (Æ cors) que es va fer famós per la captura de la nau Felicity, comandada pel corsari italià Miquel Novelli conegut com “il Papa”. Va néixer el 18 de gener de 1773, a la casa del número 40 del carrer de Mar. Els seus pares eren Francesc Riquer i Maria Arabí. Era una família amb tradició marinera i corsària, perquè el seu pare i un germà també es dedicaven a aquesta activitat. El 1797 ja anava embarcat i el 23 de juny d´aquell mateix any es casà amb Isabel Tur i Tuells. D´aquell matrimoni nasqué una filla, que morí jove. Dos anys després, el 1799, anava al xabec Sant Antoni de Pàdua. El mes d´octubre, mentre feia un viatge oficial transportant ordi entre Eivissa i Barcelona, va ser pres per una fragata anglesa. Pocs dies després, ell, el seu pare i dos mariners més, varen ser alliberats. L´abril de 1806 es dedicava a l´activitat corsària en nom de particulars. Així, els corsaris Antoni Riquer i Damià Garcia Tur signaren un contracte amb els patrons Antoni Ferrer i Josep Salleres, que actuaven en representació dels armadors dels xabecs Sant Antoni i Santa Isabel (que seria assignat a Antoni Riquer) i Mare de Déu dels Dolors i Neptú (sota el comandament de Damià Garcia). Aquest document, amb una durada de sis mesos, recollia, entre altres coses, les condicions del repartiment dels guanys, en el cas que hi hagués una captura. El primer que s´havia de descomptar eren les despeses de la mateixa acció naval. S´hi assenyalava el que treien els diferents membres de la tripulació en parts del total. En concret, als dos corsaris els corresponien 32 parts del total. El dia 6 de maig d´aquell any, les dues naus corsàries eivissenques recuperaren un xabec mallorquí que havia estat pres abans per una fragata anglesa. Després capturaren dos corsaris enemics. Com ja s´ha comentat, el fet que realment va fer famós Riquer va ser la presa del Felicity. Segons els documents de l´època, el dia 1 de juny el xabec de Riquer, el Sant Antoni i Santa Isabel, era a terra, desarmat. Quan es va fer de dia, es va veure, prop de Formentera, el bergantí anglès Felicity, que més tard va passar prop del port d´Eivissa, amb rumb cap a l´illa de Tagomago. Antoni Riquer posà de seguida el seu vaixell a punt, hi embarcà tota la tripulació i sortí cap a les nou del matí, després d´oir missa (segons els documents de l´època), en persecució de l´embarcació anglesa. Tanmateix és gairebé impossible que, en unes poques hores, Riquer avaràs el seu xabec, l´armàs, reunís tota la tripulació i oís missa. Les dues naus que s´havien d´enfrontar eren molt diferents. El Felicity era un bergantí anglès, amb base al port de Gibraltar, amb autorització per realitzar activitats corsàries contra naus d´Espanya, França i Holanda. Sembla que el seu desplaçament era d´unes 250 tones. Pel que fa al seu armament, hi ha contradiccions entre les diferents fonts que en fan esment. Portava entre 11 i 14 peces d´artilleria, que sembla que eren, com a mínim, les següents: dos canons de 16, quatre de 12, dos obusos de 48, dos obusos de 24 i un obús de 4. Pel que fa a la tripulació, estava formada per uns 65 hòmens, de diferents procedències: anglesos, gibraltarenys, maltesos, maonesos, lionesos, sards, venecians, romans, sicilians, raguseus, sards... El fet que el capità fos italià (Novelli era natural d´Ancona) podria explicar la gran quantitat d´italians de la seua tripulació. Miquel Novelli, conegut com “il Papa”, vivia a Gibraltar des de l´any 1802, on s´havia casat el 1804. Segons els documents de l´època, en el moment de l´enfrontament tenia 27 anys i no sabia ni llegir ni escriure. Feia cinc mesos que havia sortit de la presó d´Almeria per realitzar activitats corsàries. De la informació que hi ha referida a ell, sembla que era un corsari valent, que atacava sempre que podia, sense mesurar les forces de l´enemic, motiu pel qual va perdre diferents vaixells, a més del Felicity. El vaixell d´Antoni Riquer era el xabec Sant Antoni i Santa Isabel, àlies “el Vives”, en honor del llavors capità general de Balears, Juan Miguel de Vives. Era molt més petit que l´anglès: es tractava d´un xabec fet a Eivissa, d´aparell llatí i 73 tones de desplaçament. La tripulació estava formada per 60 hòmens, que es distribuïen de la següent manera: 10 oficials i d´altres càrrecs semblants, 26 tripulants, 15 terrestres (que eren els encarregats de conquerir el vaixell enemic en el moment de l´assalt) i 7 patges. La gran majoria de la tripulació del vaixell era originària de l´illa d´Eivissa. Entre els oficials i tripulants hi havia el pare d´Antoni Riquer (Francesc Riquer) i un germà seu (Francesc Riquer de Francesc). L´armament del xabec de Riquer era, també, molt inferior al del bergantí anglès. Estava format per dos canons de 8, quatre canons de 6, dos canons de 4 i un obús de 16. En total, nou peces d´artilleria. Després de sortir del port d´Eivissa, Antoni Riquer començà la persecució del corsari anglès, si bé no ho tenia fàcil: el bergantí de Novelli portava una major superfície de vela i un armament amb un abast molt major. El lloc on es produí l´enfrontament, segons els documents de l´època, estava a cinc llegües marines, prop de l´illa de Formentera, potser a la zona de la Mola. Si bé es va dir que el combat va ser seguit des de la ciutat, això és difícil, perquè les cinc llegües marines a què fan esment els documents de l´època equivalen a gairebé 28 km, distància que dóna una visibilitat gairebé nul·la. A les quatre de la tarda, a la fi, Riquer pogué apropar-se al vaixell anglès, que li va fer quatre descàrregues d´artilleria que afectaren el xabec eivissenc. Al mateix temps, Novelli aixecà la bandera vermella a popa, fet que volia dir combat sense treva. L´embarcació eivissenca disparà dues canonades i passà a l´abordatge del vaixell anglès. De seguida, des del Sant Antoni i Santa Isabel, es començaren a llançar ampolles de foc a la nau de Novelli, que respongué amb granades de mà. Ambdues armes actuaven d´una manera semblant: es tractava d´envasos de vidre, de forma cilíndrica (doble en el cas de les ampolles de foc), que s´omplien de pólvora i es llançaven a la coberta del vaixell enemic. Quan es considerava que ja se n´hi havien tirat prou, se´n preparaven d´altres, que portaven una metxa encesa. En impactar a la coberta de la nau enemiga, que estava plena de pólvora, es provocava un incendi, que obligava la seua tripulació a intentar apagar el foc i abandonar les tasques de combat. Després d´això, Riquer i la seua tripulació assaltaren el Felicity i aconseguiren que els seus tripulants acabassin rendint-se, després d´uns vint minuts de contesa. Va ser llavors quan les dues naus es dirigiren cap al port d´Eivissa, on foren rebudes amb gran alegria per la població. De tota manera, l´enfrontament va provocar importants pèrdues per part dels dos bàndols. En el cas dels eivissencs, hi hagué cinc morts i vint-i-dos ferits. Entre els que perderen la vida en la lluita hi havia el mateix pare de Riquer, Francesc Riquer, que era el segon capità del xabec eivissenc. A causa de les ferides, moriren els dies següents dos mariners eivissencs més. En el cas de la nau anglesa, es comptabilitzaren onze morts i vint-i-cinc ferits. Fins i tot els capitans de les dues naus, Riquer i Novelli, reberen ferides, mostra de la seua implicació directa en la lluita. Com era habitual en aquestos casos, les famílies dels morts i dels ferits del xabec eivissenc, el Sant Antoni i Santa Isabel, reberen diferents ajuts i distincions. Al mateix Antoni Riquer li va ser concedit el grau d´alferes de fragata i una pensió mensual de deu escuts. Els tripulants del Felicity demanaren de seguida ser intercanviats per altres presoners en mans angleses, com era habitual en aquestos casos. Fins i tot, el dia 23 de juny arribà al port de Sant Antoni un vaixell anglès, amb mariners eivissencs presoners, per poder ser canviats pels tripulants del Felicity. Però no es va poder fer, perquè, com ja s´ha comentat anteriorment, la gran majoria dels tripulants d´aquesta nau no eren anglesos, sinó d´altres indrets. De fet, d´aquesta nacionalitat en el sentit estricte de la paraula només n´hi havia dos. Els anglesos intentaven sempre no tenir tripulació pròpia a les seues naus corsàries. El representant de la tripulació del Felicity a l´illa d´Eivissa va ser Edmund G. Wallis, que actuava com a cònsol britànic. Els presoners varen ser llavors condemnats a treballs públics. El patró del bergantí, Miquel Novelli, i onze membres més de la seua tripulació varen ser portats pel mateix Antoni Riquer a Palma. Poc després d´arribar, Novelli declarà que havia estat maltractat per Riquer, però es demostrà que aquesta acusació era falsa. Finalment, per una reial ordre de 6 de setembre, es posà fi al problema de la tripulació del Felicity, en acordar que es podien considerar tots com a anglesos i, per tant, ser intercanviats. Sembla que el 1807 Novelli es tornava a dedicar a l´activitat corsària, i els eivissencs que capturava no eren tractats com marcaven les normes, potser perquè recordava com l´havien pres a Eivissa, amb un vaixell molt superior. Pel que fa a Antoni Riquer, de seguida va quedar ben clar que no podia seguir navegant amb el seu xabec, el Sant Antoni i Santa Isabel, a causa del mal estat en què havia quedat després del combat. Per intentar aconseguir un nou vaixell, envià diferents escrits a Manuel de Godoy, primer ministre sota el regnat de Carles IV, i al capità general de Balears Joan Miquel Vives. Com es pot suposar, el corsari eivissenc destacà aquest fet als seus escrits, en què afegia que l´atac s´havia fet cridant el seu nom. Sembla que la intenció d´Antoni Riquer era aconseguir que se li concedís el Felicity per poder continuar dedicant-se a l´activitat corsària i també que intentà comprar el bergantí amb la part que li va correspondre del botí. Demanava també una ampliació temporal de la seua primera patent de cors. Els documents no deixen clar si va aconseguir fer-se amb el Felicity i només es pot dir que el 15 de juliol de 1806 ja tornava a navegar amb un nou vaixell, amb el nom de La Santíssima Trinitat, també anomenat el Francesc Riquer, en record del seu pare, mort en el combat amb el Felicity. Al llibre de matrícula d´aquesta nau se l´esmentava com a “jábega” (equivalent a un xabec), per la qual cosa sembla poc probable que fos el vaixell anglès. Poc després de sortir a navegar en cors amb el nou vaixell, Antoni Riquer va tenir una trobada a la zona de l´illa de Nova Tabarca (prop d´Alacant) amb un corsari enemic. Quan estava a punt de derrotar el vaixell contrari, es va prendre foc de manera accidental tota la munició que hi havia a la coberta del vaixell de Riquer, que abandonà de seguida el combat i es dirigí cap al port d´Alacant, on ingressaren a l´hospital vint-i-un tripulants ferits a l´explosió. Sembla que, a partir de llavors, Antoni Riquer deixà d´actuar com a corsari particular i passà a ser contractat per l´Armada, que també posava, quan era necessari, naus a dedicar-se a aquesta activitat, amb oficials i tripulants majoritàriament professionals. Així, a final de 1806, Antoni Riquer dirigia una esquadra de corsaris que protegien les costes de les illes Balears, si bé aquesta unitat naval va sofrir tota classe d´entrebancs per part de Manuel de Godoy, al qual preocupaven molt poc els problemes del comerç de les Illes Balears. L´any següent va ser fet presoner pels anglesos i enviat un temps a Londres. El 1811 es dedicava al transport de presoners francesos cap a Mallorca. S´ha de recordar que a l´illa de Cabrera s´establí un camp de concentració de soldats francesos, en unes condicions deplorables, mentre que els oficials eren enviats a les ciutats de les Balears (entre elles, Eivissa). Els anys següents continuà dedicant-se a aquestos tipus d´activitats corsàries que es podrien anomenar “oficials”, si bé també hi hagué algunes queixes contra ell, per no complir amb les seues obligacions de protegir vaixells mercants. El 1820 ja tenia el grau d´alferes de fragata graduat i l´any següent va aconseguir prendre una goleta que entorpia el comerç de les Balears, fet que va ser destacat pels seus superiors. El 1822 Riquer participà en un fet curiós: després de la tornada al poder dels liberals, el general Francisco Javier Elío, un dels màxims exponents del conservadorisme i responsable d´una dura repressió dels liberals des de la Capitania General de València, estava empresonat i condemnat a mort, acusat d´intentar dirigir una rebel·lió conservadora des de la mateixa presó. Antoni Riquer, al qual Elío havia donat el comandament d´una pollacra guardacostes, entrà a la seua cel·la i li oferí fugir amb el seu vaixell; el general conservador es negà a fugir i poc després va morir ajusticiat per mitjà del garrot. Això no ha de fer pensar que Antoni Riquer fos una persona d´idees conservadores, com ho demostrà més endavant. Així, l´any 1823, anà amb una flota a Cartagena, per auxiliar el general liberal José María de Torrijos, que estava sent atacat pels francesos. Riquer va ser un dels promotors a Eivissa de la recaptació de fons per enviar a Cartagena i ell mateix hi aportà 20.000 reials i s´encarregà de dirigir la flota, desembarcant amb les seues tropes. El 1824, amb la tornada dels absolutistes al poder, es demanaren a les autoritats d´Eivissa informacions sobres les idees liberals d´Antoni Riquer, que va ser empresonat. Curiosament, tots els documents varen ser-li favorables: assenyalaven que les relacions de Riquer amb els comuners eren per influència del seu cap i que havia tengut enfrontaments públics amb ells. Va ser posat en llibertat poc després i hagué de pagar els uniformes dels soldats reialistes, per així intentar deixar clar el seu acord amb els ideals absolutistes. Uns anys abans, en concret el 1826, se li havia concedit patent de cors per al bergantí goleta Palmira, amb la finalitat de lluitar contra un conjunt de naus que els independentistes americans havien enviat a la Mediterrània per entorpir l´activitat comercial; el 1828 es queixava de dirigir un vaixell dolent, que no li permetia allunyar-se de la costa. L´any següent es va traslladar de València a Eivissa per dirigir la construcció de la goleta La intrèpida que, per les seues dimensions, no es va poder fer a les drassanes del port, sinó que es va habilitar un indret especial, en una petita cala, prop des Soto, indret que es coneix com “s´astillero” des Canal d´en Fèlix. Un altre fet el tornà a relacionar amb el general liberal José María de Torrijos: l´any 1831, aquest militar era perseguit, després de sortir de Gibraltar, per una flota de vaixells absolutistes. Torrijos acabà pujant a la pollacra de Riquer i així pogué fugir, però poc després de desembarcar, va ser fet presoner i afusellat. El 1832 Riquer es queixava d´un problema que era habitual en aquells que, com ell, havien servit molts d´anys a la Marina però no eren oficials de carrera: després de trenta-quatre anys de servei i tenint el grau de tinent de fragata de l´armada, legalment cobrava com a carrabiner de costes. Davant aquest fet, demanà ser alliberat del servei. L´any 1833 morí la seua dona, Isabel Tur, i poc temps després es va tornar a casar, aquesta vegada amb Clàudia Mir, amb qui tengué una filla, Antònia, que va ser la seua única descendent. La darrera informació que es té d´ell, relacionada amb la mar, és de l´any 1839, quan comandava el falutx guardacostes Fènix, de 25 tones i 17 tripulants, molt per davall dels que havia arribat a tenir anteriorment a les seues ordres. El 1840 es retirà definitivament, sense disposar gairebé de propietats ni de capital. El dia 3 de juliol de 1846 morí a la casa que tenia al carrer de la Mare de Déu. Cent anys després de la captura del Felicity per part d´Antoni Riquer, i a instàncies d´Isidor Macabich i Llobet , s´iniciaren les obres del monument als corsaris que hi ha al port d´Eivissa. [EPG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments