Ribes Ribes, Josep

Ribes Ribes, Josep (Sant Agustí des Vedrà 1763 — Sant Josep de sa Talaia 1831) HIST/SOC Religiós i polític.

Va néixer a la casa pairal de can Cap de Puig, situada a la costera occidental del puig d'en Lluc, casa pagesa que conserva gran quantitat de detalls típics d'aquella època i que destaca encara com a element d'interès històric dins el seu paisatge natural. La seua família vivia de l'agricultura conreant la seua hisenda de considerable grandària des del puig des Vedrà fins a cala de Bou, però a la vegada era una família compromesa amb el seu temps i el seu entorn social, de tradicions i arrels de caire polític i religiós.

El seu besavi Bartomeu Ribes de Jaume “Cap de Puig”, era oficial reial amb el càrrec de quartoner de Portmany; la seua funció principal era tenir cura de la policia i els guàrdies de vigilància costanera i intervenia en el règim de les Salines. El 22 de gener de 1717, fou detingut inculpat de conspiració contra el govern borbònic i de revoltar l'illa en benefici de la causa austriacista; simplement defensava la propietat de les Salines i prompte pogué tornar a casa seua i recuperar el càrrec de quartoner i batle de Portmany.

L'avi del diputat, Antoni Ribes de Bartomeu (1709-1757), era obrer de la Confraria de la Mare de Déu del Roser, clavari de la vicaria de Sant Josep i fou el promotor de la capella de la Mare de Déu del Roser d'aquesta església.

El seu oncle Josep, el 1803, fou el segon batle que va tenir el poble de Sant Agustí i va intervenir decisivament en l'acabament de l'obra del temple parroquial.

Els seus pares Antoni Ribes d'Antoni “Cap de Puig” i Margarida Ribes de Pere varen viure a la casa pairal i seguiren les tradicions familiars dedicats a cultivar la terra; varen mantenir una bona relació amb la nova parròquia de Sant Agustí des Vedrà, de la qual el pare va ser obrer molts anys.

Josep Ribes Ribes fou el primer dels tres fills nascuts d'aquesta família; els altres dos germans eren Antoni (1770-1832), casat amb Maria Sala de Bartomeu, i Maria (?), casada amb Antoni Ribes “Benet”.

El dia 3 d'octubre de 1771, l'Ajuntament d'Eivissa va accedir a la sol·licitud formulada per Josep Ribes i se li concedí una beca per tal de poder cursar estudis de presbiterat; no tenia encara els nou anys complits, però pel bon nom de la seua família i els seus dots intel·lectuals fou considerat apte per començar els estudis i ingressà tot seguit a l'escola dels dominics de la ciutat d'Eivissa.

Durant els quinze anys de duració dels seus estudis va poder viatjar a Mallorca i a València i entrar en contacte amb algunes societats econòmiques del país pròpies del seu temps, de manera que es va convertir en un gran seguidor de les idees il·lustrades i de progrés.

Quan ja estava a punt d'acabar els estudis va succeir un esdeveniment de gran transcendència per a ell i per a les illes Pitiüses: el primer de febrer de 1784 va arribar el primer bisbe destinat a la nova diòcesi d'Eivissa i Formentera, el bisbe Manuel Abad y Lasierra, que el setembre vinent li conferí la tonsura clerical; els tres anys següents va rebre els altres ordes sagrats i, abans d'accedir al sacerdoci, ja se li varen conferir alguns càrrecs de molta responsabilitat, com la prebenda de racioner i administrador de la fàbrica de la Catedral i el de rector de la nova parròquia de Sant Mateu.

El 2 de febrer de 1787, a la capella episcopal rebé l'orde del presbiterat i ben aviat anà a viure a l'esmentada parròquia, on va exercir el seu ministeri durant els quatre anys següents. Durant aquell temps varen dur-se a terme les obres de construcció del nou temple parroquial. El bisbe Abad y Lasierra en la seua primera visita pastoral, entre altres observacions, va fer aquest comentari: “Parròquia de Sant Mateu de nova erecció, situada al terme d'Albarca, el temple de la qual s'està construint i mentre que no s'acabi del tot s'ha instal·lat una capella provisional a can Toni Cardona, on es diu la missa i es fan les altres celebracions parroquials”. Llavors aquesta parròquia tenia 754 feligresos amb una extensió de 26 km2 i, segons els escrits de l'arxiduc Lluís Salvador, el seu temple era ja del tot acabat l'any 1796.

El 16 de març de 1791, el bisbe Azara convocà oposicions per cobrir les rectories de la parròquia de Sant Josep i Josep Ribes va obtenir-ne el concurs; en conseqüència, fou destinat a la parròquia de Sant Josep.

Aquells anys s'estaven aplicant algunes reformes i millores a la part forana; eren els darrers beneficis del Pla de millores aprovat a partir de l'establiment del Bisbat d'Eivissa a resultes de la ideologia il·lustrada que, de manera tardana, arribà a les illes Pitiüses.

Josep Ribes, a més de fer-se càrrec del seu ministeri parroquial, aviat va organitzar l'escola entre els joves de la parròquia; però, on més va distingir-se com a home d'idees il·lustrades fou en la seua activitat pastoral fent costat als bisbes i a la Junta de Govern en tot el que podia per instruir i ajudar els seus feligresos a treure profit de les noves reformes.

Un dels bisbes destacats a aportar idees i ajudes materials per millorar la vida dels eivissencs fou Eustaquio de Azara (1788-1794), el qual després de sis anys de dirigir la diòcesi eivissenca fou destinat a la de Barcelona i des d'allí, recordant-se d'aquestes illes, va continuar enviant-hi mitjans i recursos perquè es poguessin complir alguns projectes que en anar-se'n havien quedat inacabats. Junt amb altres mostres de la seua generositat, entre els anys 1795-1797, va fer enviar una tramesa de 40.000 sarments de parra perquè es distribuïssin entre els pagesos de les diferents contrades i parròquies rurals d'Eivissa i Formentera; Josep Ribes en va fer arribar una bona quantitat als seus feligresos de Sant Josep i els animà a fer la plantació de noves vinyes; tant s'hi va il·lusionar que ell mateix volgué plantar també la seua vinya enmig de l'agrupació de vesins a fi d'instruir-los i fomentar aquest cultiu.

Aviat el lloc s'anomenà el pla de les Vinyes de l'Urgell (recordant l'origen d'aquells ceps) i es féu famós el raïm i el bon vi de la comarca de Sant Josep; l'arxiduc d'Àustria, a la seua visita de 1867, encara en feia al·lusió assenyalant l'abundància de vinyes que es trobaven a la vora del camí en travessar aquell indret.

El dia primer de gener de 1810, foren convocades Corts Generals i eleccions de diputats; el 12 d'agost següent, a Eivissa s'elegiren els electors de districte i foren designats Josep Ribes, rector de Sant Josep, Lluc Prats, rector de Santa Eulària, i Marià Balansat, que fou nomenat suplent. El 28 del mateix mes, a les cases consistorials de Palma se celebraren les eleccions dels diputats del Regne de Mallorca, entre els quals sortí elegit Josep Ribes.

Abans de partir, tots els ajuntaments pitiüsos resolgueren ajudar-lo amb una quarta part de l'import dels arbitris recaptats per venda del tabac, uns 450 pesos. El 14 de desembre de 1810 començà a assistir a les sessions del Congrés de Diputats, reunit al Teatro de la Isla de León (Cadis); el diputat Josep Ribes fou adscrit a la Comissió de Constitució, possiblement per coincidir la seua arribada amb l'organització de la comissió esmentada.

El 24 de febrer de 1811, buscant un lloc més segur, les sessions del Congrés començaren a celebrar-se a l'església de Sant Felip Neri de la ciutat de Cadis; fou allí on el diputat Josep Ribes començà les seues intervencions públiques al Congrés. De manera eloqüent i decidida va exposar les seues idees i propostes, va intervenir en alguns debats de manera especial quan es tractava de qüestions que podien interessar les illes Pitiüses.

Segons la constància que n'ha quedat al Diari de Sessions de les Corts, a més dels seus treballs en la redacció de la Constitució, són set almenys les diverses propostes presentades i defensades per Josep Ribes:

a) 1a proposició sobre prebendes eclesiàstiques a l'illa d'Eivissa (Arxiu del Congrés); b) Intervenció en el debat de senyories (Diari de Sessions); c) Proposició sobre el foment de l'agricultura i la població d'Eivissa (Arxiu del Congrés); d) Requeriment sobre el sistema judicial eivissenc (Arxiu del Congrés); e) 2a proposició sobre prebendes eclesiàstiques d'Eivissa i Formentera (Arxiu del Congrés); f) Presentació d'informes reclamats per la Regència (Diari de Sessions), i g) Altres propostes, de les quals queda alguna constància com la neteja i la millora del port d'Eivissa o la dissolució de la Junta de Govern (fonts diverses).

El 13 de setembre de 1813, va emprendre el viatge de tornada. Com ell mateix va escriure, havien estat gairebé tres anys de complir “las sagradas obligaciones impuestas por el destino, en atención a la confianza que los moradores de Iviza” havien dipositat en ell. La seua arribada fou celebrada amb molta festa i semblava que a les illes Pitiüses s'havien produït alguns canvis fruit de les seues intervencions, la Junta de Govern havia estat dissolta i el nou ajuntament constitucional administrava el que quedava del Fons de Millores, però les alegries i festes foren de poca durada.

Josep Ribes, d'idees moderadament liberals i constitucionalista consumat, en tornar a casa seua, trobà les Pitiüses i els seus illencs en una situació gairebé pitjor que abans; entre la brevetat de temps i la gran misèria a la ciutat i a la campanya, l'activitat administrativa i la de caire social foren poc significatives, durant aquells anys.

El 20 de maig de 1814, Ferran VII publicava el decret reial, signat ja el dia 4 a València, en el qual es declarava l'anul·lació de la Constitució de 1812, en tot i per a tot. Tornava així l'autoritarisme de la monarquia absolutista amb molta més força que mai. Les làpides de la Constitució se substituïren per altres dedicades al “Rey nuestro Señor Fernando VII” i les autoritats addictes al govern constitucional foren rellevades per altres d'ideologia absolutista.

Feren falta molts anys per tal que la nova versió democràtica, per primera vegada escrita a la Constitució de 1812, i la idea que el rei forma un cos junt amb el poble, i no al contrari, amb la parafernàlia d'una camarilla de privilegiats, fossin una realitat. Si bé Josep Ribes no ho pogué veure, no per això perdé la il·lusió i va seguir prodigant la seua generositat entre els seus feligresos.

El dia 19 d'abril de 1831, trobant-se malalt i acompanyat d'alguns amics seus, va dictar testament, recordant-se especialment dels que l'havien servit a casa seua com també de la seua família. Morí poc després a la casa rectoral de Sant Josep, el dia 5 d'agost, festa de Santa Maria de les Neus, a l'edat de 68 anys. [JMR]

Descàrregues

Col·laboradors