Puig d'en Valls, es

Puig d'en Valls, es GEO Poble del municipi de Santa Eulària des Riu, situat al SE de l'illa d'Eivissa. El seu territori, d'uns 5 km2, s'estén sobre el pla de Vila, així com el seu principal nucli de població. El seu límit N arriba al puig de na Ribes, on es troba el monument del Sagrat Cor de Jesús, que encara pertany a la parròquia, però una part del barri del Cor de Jesús ja pertany al poble de Sant Rafel de sa Creu, del municipi de Sant Antoni de Portmany. L'altre límit amb aquesta població és la zona industrial del barri de Cas Corb, a l'E i NE la partió amb el poble de Jesús, del qual formava part fins a l'any 1976. I, finalment, limita pel S i l'O amb el terme municipal d'Eivissa.

Espai físic

Geomorfologia

El territori des Puig d'en Valls pertany a la unitat tectònica i estratigràfica d'Eivissa. Gairebé tot es caracteritza per ser pla i es troba, en general, dins la cota dels 50 metres. Aquest pla s'eleva progressivament del sud cap al nord. La sedimentació que el recobreix és de l'era quaternària. Aquestos materials procedeixen de l'erosió i de la meteorització dels relleus del seu entorn, sobretot pel que fa als materials de les serres centrals d'Eivissa i a l'aportació de materials fluviotorrencials dels torrents que transcorren pel seu territori.

En el poble hi ha tres puigs d'escassa altura on afloren els materials més antics: el puig d'en Valls (43 m), pròpiament dit, és format per margues i calcàries margoses del cretaci inferior. També hi ha el puig de na Ribes, de 72 m (allí es troba el barri del Cor de Jesús) i, finalment, el puig de cas Corb, de 56 m, just a la vora del nou polígon industrial que s'ha desenvolupat en aquesta zona la darreria del s XX. A l'extrem occidental, darrere del nucli industrial de Can Bofí, destaquen alguns estreps de les serres centrals d'Eivissa amb el puig Negre (162 m), que presenta materials d'origen juràssic i cretàcic i que és el més alt del poble. Aquesta serra és el límit occidental del pla de Vila.

Hidrografia. Aqüífers i pous

El pla de Vila, on se situa bona part del territori des Puig d'en Valls, recull les aigües de la segona conca hidrogràfica més gran de l'illa d'Eivissa amb una superfície de 63 km2.

A l'extrem oriental del poble hi ha la séquia de sa Llavanera, un torrent que neix a Sant Mateu d'Albarca i que discorre en un tram paral·lel a la carretera de Santa Eulària, per darrere la zona de Ca na Negreta. Gairebé en tot aquest tram està endegat artificialment perquè, tradicionalment, s'aprofitava l'aigua per regar els camps de cultius i els horts adjacents.

A l'extrem occidental, una part del límit amb Eivissa està definida pel torrent de Cas Capità, que neix al canal de sa Granada, en una àrea on les elevacions són molt més importants: arriben als 200 m d'alçada a la serra des Collet. Aquest fet provoca que el llit del torrent, en aquesta zona, presenti un desnivell i una profunditat importants.

El tercer torrent que forma part d'aquesta conca hidrogràfica és el torrent des Fornàs, anomenat a la seua part baixa torrent de ses Dones, tram que es troba dins el territori del poble. Neix a la serra des Fornàs, els desnivells de la qual també són força importants, encara que el seu curs no presenta tanta profunditat com l'anterior.

Dos aspectes han actuat en la sedimentació de la vall on s'ubica el poble: en primer lloc, la llargària dels cursos torrencials que travessen el pla i, en segon lloc, el desnivell que presenten en els seus trams inicials. Aquestes dues característiques han facilitat l'aportació de material procedent de l'erosió dels relleus confrontants que ha provocat la sedimentació de la vall on s'ubica el poble. Els materials predominants producte d'aquest transport són argiles, arenes i graves. Cal esmentar que les lleres d'aquestos cursos, quan travessen el poble, no presenten una profunditat important i tots ells van a desembocar a la badia de la ciutat d'Eivissa. El 2008 estan secs i només porten aigua puntualment, en algunes puntes de pluja de les èpoques de més precipitacions.

Les canalitzacions més importants són al torrent de ses Dones, darrere la zona industrial de Cas Corb que, a més, queda tallat molt prop d'allí per la carretera de Sant Antoni. El torrent de Cas Capità està tallat pel segon cinturó de ronda de la ciutat d'Eivissa en dos punts del seu recorregut. En aquestos torrents, a més, s'han detectat diversos abocaments de brossa i restes de runes de construcció. En el torrent de ses Dones s'ha pogut localitzar un punt en el qual s'aboquen aigües residuals.

Finalment, cal destacar el gran increment urbanístic, industrial i de serveis que ha sofert els darrers anys. Antigament a cada finca del poble hi havia una sénia o un molí d'extreure aigua. El pou de Can Vinyes del qual s'extreia aigua des de fa dècades mitjançant un molí, que és al bell mig del pla de l'horta des Puig d'en Valls, encara té aigües de les quals es rega; és, per tant, aigua dolça que prové d'aqüífers més superficials.

És important destacar que no és possible saber la quantitat exacta de pous i perforades que s'han realitzat a la parròquia. Des de l'any 1985, quan passaren les competències d'aigües subterrànies de l'Estat a la Comunitat Autònoma, s'han catalogat tots els pous i els sondeigs anteriors a aquesta data.

A la llera del torrent des Fornàs (el tram inicial del torrent de ses Dones) es troben nombroses perforades d'aigua antigues que proveïen la ciutat d'Eivissa i que varen provocar la sobreexplotació dels aqüífers de la zona. Com a conseqüència, l'aqüífer del poble es troba totalment salinitzat i aquestos pous ja no abasten aigua dolça. Aquest problema afecta també l'aportament del mateix torrent i, per extensió, les aigües profundes que es troben més avall, ja al territori des Puig d'en Valls. Igualment passa amb la majoria de perforades més profundes del poble, que també estan salinitzades.

Els pous que agafen aigua dels aqüífers més superficials estan en millors condicions i a la zona del barri de Cas Ferró, el límit de Vila amb el poble, encara es troben pous d'aigua bona. Així mateix, encara tenen aigua bona per regar els pous que estan més al nord, als voltants del puig de na Ribes.

Clima

El clima és mediterrani sec, amb tendència cap a l'aridesa. Cal tenir present la irregularitat de les precipitacions que es troben entre els 400 i els 500 mm l'any, amb una temperatura mitjana de 17°C. La temperatura pot elevar-se com a conseqüència de l'exposició dels vents de component sud (normalment més càlids), ja que el territori no presenta cap protecció geomorfològica.

Vegetació i sòls

Els sòls han evolucionat a partir dels sediments procedents de les litologies calcàries i margoses dels relleus de la zona i del seu entorn. Són sòls prou fèrtils i presenten diferenciació d'horitzons. Gran part de la seua superfície és formada per camps de conreu de secà que presenten un estat d'abandonament generalitzat.

En altres punts, més al nord, es desenvolupa una vegetació natural que és formada, en la pràctica totalitat, per garriga baixa i poc densa. També s'hi troben algunes taques de brolla amb pinar, no molt extenses. L'arbre principal és el pi blanc, amb presència de savines acompanyat per l'estrat arbustiu típic d'aquestos sistemes. A l'extrem occidental, en canvi, al puig Negre, es desenvolupen àrees de pinar més extenses i denses, la qual cosa fa que les espècies arbustives estiguin millor representades (romaní, mata, ginebre). És important destacar que una bona part d'aquest bosc va quedar molt afectada pels incendis provocats a les serres de sa Coma els anys 1988 i 1990.

Als trams dels torrents que travessen el poble no destaquen les espècies vegetals típiques d'aquests cursos. El que sí és remarcable és la colonització de la brolla i dels pins d'aquests trams i, també, la transformació i la modificació antròpica dels seus cursos, que han provocat una degradació important i que presentin una vegetació natural de poc interès botànic. [CTC]

Ordenació del territori

El nucli des Puig d'en Valls té l'origen els anys cinquanta del s XX, encara que les primeres cases es construïren a començament de la dècada dels anys trenta. Fins a l'any 1969 es Puig d'en Valls era una vénda de la parròquia de Jesús i aquell any es convertí en una parròquia. Segons el Pla General d'Ordenació Urbana de l'any 1979, al nucli predominava l'habitatge unifamiliar modest, encara que ja s'hi havia edificat un bon nombre de construccions d'entre dues i tres plantes.

Segons el planejament urbanístic municipal (les Normes Complementàries i Subsidiàries del Terme Municipal de Santa Eulària des Riu, aprovades per la Comissió Insular d'Urbanisme, el juny de 2004) es Puig d'en Valls es preveu com a nucli urbà. Segons aquestes normes, l'únic pla parcial en marxa el 2008 és el de s'Olivera, malgrat que, aquest mateix any, encara roman algun solar pendent de desenvolupament urbanístic, generalment localitzat al peu d'alguna de les vies de comunicació.

Segons fonts municipals, el creixement urbanístic previst as Puig d'en Valls es trobaria a la franja compresa entre els vessants S i SE del puig i el segon cinturó de ronda, en terrenys propers a les antigues finques de can Bernat i can Pilot.

Quant a la qualificació del sòl, al nucli des Puig d'en Valls hi ha, per una part, el residencial plurifamiliar; les parcel·les amb un ús residencial plurifamiliar dotades d'habitatges bifamiliars aïllats ocupen més de tres quartes parts de l'extensió total del nucli. Dins el sòl residencial plurifamiliar, en segon lloc, per extensió ocupada, es troben les parcel·les dotades amb habitatges plurifamiliars aïllats, concentrades entre el camp de futbol i el camí Vell de Sant Mateu. Les primeres d'aquestes edificacions foren les conegudes com Ciutat Jardí, de protecció oficial i construïdes a principi dels anys vuitanta del s XX.

El poc sòl destinat a acollir habitatges unifamiliars es troba al nord del nucli, a Can Cardona, i al cim del puig i el seu vessant tramuntanal.

Quant al sòl dotacional i de serveis, es Puig d'en Valls compta amb espais lliures públics que engloben la pràctica totalitat del puig, l'espai entre la carretera de Jesús i el camp de futbol i al darrere del Col·legi Públic Puig d'en Valls. A més, hi ha sòl dotacional de serveis esportius, culturals i educatius. Als afores del nucli es localitza sòl industrial, qualificat com a continu en ordenació oberta, als peus del segon cinturó de ronda. A més, existeixen aquestos usos i l'ús industrial en altres àrees de la parròquia.

El Pla Territorial Insular d'Eivissa i Formentera (PTI, 21 de març de 2005) preveu el nucli des Puig d'en Valls com a part de l'àrea funcional de la ciutat d'Eivissa i el tipifica com un dels que ha experimentat un creixement demogràfic més important, associat a les necessitats de creixement de la ciutat d'Eivissa. [MCL]

Demografia

La població de la parròquia des Puig d'en Valls està constituïda per 4.124 habitants, segons les dades del Padró Municipal d'Habitants de l'Ajuntament de Santa Eulària des Riu, el setembre de 2006, xifra que representa un 12,41% de la població total del terme municipal de Santa Eulària des Riu (33.209 habitants). Segons les dades demogràfiques, la població de la parròquia engloba les àrees de Can Cabrit, Can Negre, Cas Corb, el nucli des Puig d'en Valls i la població disseminada. Atenent a la revisió del Padró Municipal d'Habitants de Santa Eulària des Riu, a dia primer de gener de 2006 la parròquia disposava de 3.590 habitants, dels quals 2.256 residien al nucli des Puig d'en Valls, 497 a Can Negre, 442 residien de forma disseminada, 332 a Can Cabrit i 63 a Cas Corb. L'estructura de la població des Puig d'en Valls presenta una igualtat tècnica entre gèneres, amb 2.067 persones de sexe masculí (un 50,12%) i 2.057 (un 49,88%) de sexe femení.

El nucli des Puig d'en Valls és un dels integrants de la conurbació de la ciutat d'Eivissa, compartint aquesta característica amb el proper nucli de Jesús. La proximitat a la capital illenca, a les activitats industrials i de serveis que es donen als voltants de la ciutat, les principals vies de comunicació, l'existència, encara, del que es podria dir “un aire de poble” i el fet d'estar envoltat de sòls rurals donen as Puig d'en Valls un atractiu per captar població de nova arribada —de la resta de l'illa o de fora. Aquest fenomen, però, no és nou. A començament dels anys vuitanta del s XX ja es va donar una expansió notable en superfície i, sobretot, en habitants, al sector occidental del nucli, on se situen els edificis coneguts com Ciutat Jardí, immediats a l'aleshores nou col·legi.

Quant a l'origen de la població des Puig d'en Valls, 3.491 habitants (84,6%) tenen nacionalitat espanyola. D'aquestos, un 47,74% ha nascut a Eivissa o Formentera. A banda, per orígens, destaquen els 74 habitants (1,8%) provinents de l'Equador, els 74 (1,8%) de l'Argentina, els 65 (1,5%) de Romania, els 60 (1,45%) d'Alemanya i els 52 (1,2%) d'Uruguai. La immensa majoria de la població del nucli pertany a la Unió Europea (un 91%) i destaca l'escàs pes que té as Puig d'en Valls la població extracomunitària, tret alternatiu a la majoria de nuclis urbans de l'illa; tot i això, s'ha de ser caut amb aquestes dades, perquè es percep, el 2008, una gran mobilitat demogràfica a Eivissa i, per tant, les xifres com aquestes poden modificar-se en el termini d'un any, per exemple. Les dades globals de l'estructura per origen es poden contemplar en la figura núm. 1. Quant a l'aspecte professional i laboral de la població des Puig d'en Valls, només una petita part viu i treballa al nucli, sobretot dedicada als serveis. La majoria de la població està ocupada a la ciutat d'Eivissa i els seus voltants.

El poblament del nucli des Puig d'en Valls és majoritàriament de tipus urbà, malgrat l'existència de població resident de forma dispersa. Aquesta població urbana resideix de forma agrupada en carrers que es desenvolupen entre el camí Vell de Sant Mateu (tradicional accés rodat des d'Eivissa), l'església i el puig que dóna nom a aquesta població. Tradicionalment només existia un únic nucli de població concentrada, el sector central al voltant de l'església, el qual s'ha anat expandint. Quant a l'evolució de la població des Puig d'en Valls, s'ha de dir que hi ha una gran dificultat a obtenir dades històriques atesa la pertinença d'aquestes terres a la parròquia de Jesús fins no fa gaire temps. Com es pot observar a la figura núm. 2, les dades a l'abast s'inicien el 1991 i demostren un gradual increment demogràfic a la parròquia que reforça la idea anterior del creixement induït per la proximitat a Vila. Pareix que aquest increment s'ha alentit els darrers anys. Tot i això, s'ha de tenir en compte la dificultat de compaginar diverses fonts i els seus resultats: els censos de població i els padrons municipals d'habitants. Per exemple, el darrer cens disponible (són estatals i es fan cada deu anys, els acabats en 1) dóna una xifra de 2.783 habitants, la qual cosa no quadra amb la revisió del padró més immediata, la de principi de 2002, que dóna una xifra de 3.456 pobladors, atès que en resulta un increment desmesurat. [MCL]

Espai, activitats econòmiques, serveis i comunicacions

La parròquia i el nucli des Puig d'en Valls es troben en ple pla de Vila, a la seua part central. En el cas del nucli, es tracta d'una concentració urbana perifèrica a la ciutat d'Eivissa, que forma part d'un cinturó que envolta la capital insular, fent part d'un continu urbà, assentat sobre terrenys de cultiu d'extensió mitjana pel que fa a la tònica eivissenca.

Territorialment, es Puig d'en Valls es constituí en una parròquia en segregar-se de la de Jesús l'any 1969. La immensa majoria del nucli fa part del terme municipal de Santa Eulària des Riu; només un petit tascó, al sud, és dins el terme municipal d'Eivissa. El nucli ocupa una extensió d'uns 1,8 km2 i la parròquia, de 5,8 km2.

El nucli des Puig d'en Valls se situa, totalment o parcial, sobre les antigues finques de sa Copa de Baix, sa Copa de Dalt (al voltant de la carretera de Jesús), es Viver (on es troba el centre cultural), can Cisterna (als peus del puig), can Jordi de Baix (finca d'hort), can Jordi de Dalt (finca de secà propietat de la família Llobet, com l'anterior), can Fita (entre el nucli i Can Negre) i, al S, limítrofa amb Vila, la finca de s'Olivera (objecte de desenvolupament urbanístic a través d'un pla parcial; a mitjan 2008, a penes s'hi han alçat voreres, vials, alguna plaça i un col·legi públic), sense descartar alguna finca més.

Respecte de la trama urbana del nucli, s'ha de destacar que la majoria de la seua extensió (entre el límit, al S, i l'església, més o menys) està ocupada per carrers estrets, sense voreres, alguns dels quals no tenen sortida. Aquesta manca de planificació urbanística, per contra, no es troba a la part septentrional del nucli, on els carrers són més amples i disposen de voreres. El 2008, encara roman algun camí sense asfaltar. El nucli des Puig d'en Valls es troba a una distància de 2 km de la ciutat d'Eivissa i de Jesús i a 11 de Santa Eulària des Riu. Aquest nucli fita amb el terme municipal d'Eivissa: al sud, amb les finques des Raspallar, es Rafal i es Gorg; al SE, fitava amb les finques de can Bernat i can Pilot, i a l'E, amb la de can Tareguet. Les finques de can Bernat, can Pilot i can Tareguet havien fet part d'una finca més extensa que ocupava tot el vessant sud del puig d'en Valls i que rebia aquest nom. El casament de can Pilot es troba al terme de Santa Eulària, mentre que altres dependències de la finca són al terme d'Eivissa. El mateix passa amb la de can Tareguet. Al sud des Puig d'en Valls hi havia existit l'espai conegut com Sant Cristòfol, agregat a la parròquia de Sant Pere de la Catedral, els límits del qual serviren de base per a la delimitació del municipi d'Eivissa, l'any 1833.

Les activitats primàries a la parròquia i al nucli des Puig d'en Valls representen una petita part del teixit productiu i de la població activa. D'antuvi, però, una part de les terres produïen molt bons rendiments agrícoles i ramaders i formaven, conjuntament amb les de Jesús, una font d'aprovisionament de la capital de l'illa. Hi havia bon proveïment d'aigua i moltes finques comptaven amb molí i safareig. Al nord del nucli (a la plana d'en Jordi) i a l'espai entre el nucli i Can Negre és on es troben els terrenys amb major productivitat agrària, on es poden trobar cultius de garrovers, ametllers, hortalisses, farratges, vinya, dacsa i cítrics. Bona part d'aquestes terres eren les propietats agràries de major extensió de tota l'illa, de superfície gran i mitjana, propietat de famílies vileres tradicionals, cultivades en moltes ocasions per majorals i, fins i tot, per peons agrícoles; a més, la planura de les terres i l'existència d'aigua hi permetien l'assentament de ramaderia bovina, rara a l'illa d'Eivissa.

Quant als edificis residencials, bona part de les cases són de planta baixa o planta baixa més un pis, amb garatge, un petit hortet i algun arbre fruiter (alguna, fins i tot, disposa de pou propi); una part important fou construïda entre els anys 1950 i 1960. Alguns d'aquestos habitatges estan abandonats el 2008. Als voltants de s'Olivera ja ha aparegut la tipologia edificatòria dels habitatges aparellats. Al cim del puig hi ha xalets amb una extensió considerable, orientats aprofitant les excel·lents vistes que hi ha cap a la badia d'Eivissa, aquesta ciutat i bona part del pla de Vila. Els anys setanta del s XX es construïren prop del col·legi (inaugurat el 1977) els habitatges de protecció oficial coneguts com Ciutat Jardí, de planta baixa més tres plantes i que compten amb vies i alguna plaça internes. A banda, encara es manté algun casament tradicional integrat en finques rurals. L'espai del nucli desenvolupat inicialment fou el que es troba a migjorn de l'església, en direcció al camí Vell de Sant Mateu.

Quant a les activitats secundàries, són molt poc presents i hi destaquen dues fusteries, una ferreria, una empresa constructora, una estació distribuïdora d'energia elèctrica i una fusteria d'alumini. El major nombre d'activitats presents as Puig d'en Valls pertany al sector terciari, el dels serveis. Quant a l'oferta comercial, compta amb una oferta reduïda, prova de la preeminència de la funció residencial i de la dependència d'altres funcions a la ciutat d'Eivissa o altres emplaçaments de la seua àrea d'influència. Tot i així, l'oferta comercial es troba composta per vuit botigues de queviures, cinc empreses distribuïdores d'alimentació, tres carnisseries, dues botigues de roba, dos tallers de lampisteria, una empresa destil·ladora i distribuïdora de begudes alcohòliques, una floristeria, una botiga de material d'oficina, una peixateria, un punt de venda de material agrícola, una tapisseria, una botiga de regals i paraments de la llar, una ferreteria drogueria, un distribuïdor de productes per a drogueries, un videoclub, un forn i botiga de pa, una llibreria merceria i una botiga de complements i menjar per a animals.

Pel que fa als serveis, hi ha quatre salons de bellesa, les oficines de tres caixes d'estalvis, tres tallers mecànics, dos instal·ladors d'equips per a l'hostaleria, dues bugaderies, dues empreses distribuïdores d'aigües potables, un despatx d'arquitecte tècnic, un despatx d'arquitecte i d'interiorisme, un despatx d'enginyeria, una farmàcia, una empresa de transports, un taller de reformes i reparacions, un centre veterinari i perruqueria canina, una empresa dedicada a la potabilització i el tractament de l'aigua, una assessoria d'empreses, una empresa de seguretat, dos estudis de fotografia i un punt de venda d'embarcacions nàutiques.

Quant a l'oferta turística i de restauració, estan representades per tres restaurants, dos bars i dos agroturismes.

Els serveis públics hi estan presents amb les oficines municipals, el centre cultural, un centre de salut, el centre d'atenció a les persones majors (que compta amb bar) i l'oficina de Correus. Respecte a instal·lacions esportives, s'hi troben el camp de futbol de gespa artificial (remodelat el 2004 i que té un bar) i les tres pistes poliesportives annexes. A més, els dos col·legis públics compten amb les respectives pistes poliesportives. Pel que fa als serveis sanitaris, hi existeix la Unitat Bàsica de Salut des Puig d'en Valls. Quant a equipaments culturals, el nucli compta amb la Biblioteca des Puig d'en Valls (situada al col·legi del mateix nom i inserida en la Xarxa de Biblioteques del Consell d'Eivissa). Els equipaments educatius estan integrats pel Col·legi Públic Puig d'en Valls, que ocupa el seu emplaçament des de 1977 (Æ Escola. Escola Nacional del Puig d'en Valls), i pel Col·legi Públic s'Olivera (2003). A banda, hi ha una escola de música i un jardí d'infants privats.

Respecte a les vies de comunicació, al voltant des Puig d'en Valls, per la seua posició geogràfica propera a la ciutat d'Eivissa, hi passen moltes vies amb un ús tradicional a l'illa fins fa poc temps. D'una banda, hi ha la carretera des Puig d'en Valls, antic camí que anava de la carretera de Sant Joan fins as Puig d'en Valls i que podria haver fet de partió entre els quartons de Portumany i Benissàmit. Antigament, al sud de la parròquia passava un camí que unia el de Balansat o camí Vell de Sant Mateu amb el de Labritja i Jesús. A la finca des Rafal (antigament, de ses Oliveres des Nicolaus) es bifurcava el camí de Portmany i hi naixia el d'anar a Balansat. Al vessant est del puig confluïen la carretera de Sant Joan (1885) i els camins d'anar a Labritja i a Jesús. Del nord del nucli parteix el camí rural de ca n'Arabí. El 2008, el nucli des Puig d'en Valls compta amb diversos accessos rodats. Des de la ciutat d'Eivissa, a través d'un de soterrat davall l'E-20 (segon cinturó de ronda d'Eivissa), i des de sa Blanca Dona i es Raspallar; des de Santa Eulària i Jesús, s'hi accedeix per una comarcal; finalment, el camí Vell de Sant Mateu, des dels darrers anys del s XX asfaltat, connecta el nucli amb l'àrea al seu nord i a l'oest.

Pel que fa al patrimoni històric des Puig d'en Valls, s'ha de comptar amb la casa de ca s'Ingleset, construïda a cavall dels s XIX i XX, i que posseeix un cert estil rústic britànic. A més, s'hi localitza el molí del s XVIII, situat al cim del puig i amb horari de visita un dia per setmana (Æ Puig d'en Valls, molí des). Sense cap figura protectora legal, hi ha l'església, un edifici modest i de planta baixa amb un pis que ocupa l'habitatge del mossènyer.

Des del punt de vista de les infraestructures i els serveis, el nucli des Puig d'en Valls compta amb una part important de les vies públiques urbanitzades definitivament, amb voreres i espais comuns habilitats, mentre que encara hi ha alguns carrers mancats d'aquesta concreció. La immensa majoria de les vies públiques són carrers, tot i que hi ha alguna plaça, la darrera inaugurada el 2000, totes retolades en llengua catalana i en castellà. A més, hi ha papereres públiques, cabines telefòniques públiques i privades, clavegueram, bústies, una zona d'estacionament, enllumenat públic, parades d'autobús i un parc infantil. Hi ha contenidors de recollida de residus sòlids urbans, de paper i cartó, de vidre i de plàstic.

Quant a transports, pel nucli passa la línia Eivissa-Jesús-es Puig d'en Valls-es cap Martinet. Els serveis eclesiàstics estan coberts a l'església des Puig d'en Valls, dedicada a Santa Maria Mare de l'Església, on se celebra missa diària. A banda, un local acull la seu de l'Església Cristiana Evangèlica. Pel que fa a entitats culturals, s'hi troba el Grup des Xacoters de sa Torre i la Colla Juvenil des Puig d'en Valls. Pel que respecta a entitats esportives, el nucli compta amb els equips de base i el local social del Club de Bàsquet Puig d'en Valls (Puig d'en Valls, Club de Bàsquet ), club que competeix a la màxima categoria del bàsquet estatal femení; l'Handbol Club Puig d'en Valls , el qual figura a la Primera Divisió Nacional femenina, i el Club de Futbol Puig d'en Valls (Puig d'en Valls, Club Esportiu ), el primer equip masculí del qual juga a Primera Regional.

El reconeixement administratiu de la parròquia es reflecteix en el fet que l'Ajuntament de Santa Eulària des Riu en nomenà dos regidors delegats a començament del mandat 2007-2011. [MCL]

Història

Les investigacions arqueològiques que es desenvoluparen a partir de l'any 1906 permeten afirmar, per algunes de les terracotes trobades, que a final del s VI aC es Puig d'en Valls era ocupat per pobladors feniciopúnics. L'assentament humà en aquest turó devia tenir un doble objectiu: protegir per la part del NO la badia d'Eivissa i tenir un control topogràfic de l'àrea meridional del pla de Vila. Cal pensar que a l'antiguitat es Puig d'en Valls quedava pràcticament a tocar la mar ja que no estava tan avançat el procés de rebliment al·luvial de la part NO de la badia d'Eivissa.

Artur Pérez-Cabrero a Ibiza arqueológica (1911) documenta unes excavacions que es realitzaren al cim del turó entre els mesos de març i juny de 1906 a càrrec de la Societat Arqueològica Ebusitana i durant les quals es trobaren les restes d'una fortificació amb trinxeres i un gran nombre de cisternes; una d'elles tenia 6 m de profunditat per un d'ample, de parets llises i revestides de ciment. En el seu interior es trobaren deu esquelets en regular estat de conservació. Les altres cisternes excavades tenien formes irregulars i també estaven referides. Es localitzaren així mateix diferents forats i, igual que a les cisternes, hi havia objectes de caràcter arcaic, com caps de moltó de terracota que formaven part de vasos múltiples amb ossos humans mesclats amb terracotes, amforetes, lacrimatoris de vidre, capets de figuretes de terra de marcat estil egipci, etc. També es trobà a les trinxeres una quantitat considerable de bales de plom que devien ser projectils que es llançaven amb les bassetges. A més al cim del turó es localitzaren sitges tallades a la roca amb la finalitat de guardar cereals i altres provisions.

Totes aquestes troballes feren que Pérez-Cabrero afirmàs que es Puig d'en Valls fou ocupat per un poble dels més antics coneguts de la civilització feniciopúnica, que hi va construir temples i albergs ja que de cap altra manera no es comprendria l'existència de tants de dipòsits d'aigua, que no es podien omplir de manera natural per estar al punt culminant del puig, la qual cosa fa pensar en terrats de construccions que permetien recollir les aigües de pluja.

Carles Roman dos anys més tard (1913) confirmava el que havia dit Pérez-Cabrero i tornà a insistir en l'existència d'una colònia molt densa i molt unida; afirmava la possibilitat de restes d'un temple subterrani i d'un altre en la superfície i tornà a parlar dels projectils de plom.

Vives Escudero, el 1917, insistí en les séquies o trinxeres, algunes de 4 m de llargària per 0,80 d'amplària i una profunditat inferior a 1 m, de línies corbes i parets referides de color roig; hi havia ossos i restes de vasos i figures d'igual aspecte que els dels enterraments, però ell pensava que aquestes séquies eren conduccions o dipòsits d'aigua.

Diversos estudiosos han relacionat l'establiment des Puig d'en Valls amb el de l'Illa Plana, on també es trobaren cisternes púniques amb abundància d'ossos al seu interior, segurament d'època púnica avançada.

Cal dir que les excavacions no foren mai completades i que tota aquella zona posteriorment fou urbanitzada i únicament hi ha ruïnes d'una o dues cisternes, per la qual cosa no queda cap resta monumental del que expliquen els arqueòlegs de començament del s XX. A les excavacions d'urgència realitzades cap al 2005, amb motiu de les obres d'ampliació del segon cinturó de ronda, es descobriren diferents enterraments en fossa, molt senzills i que semblaven datables en època tardoromana (potser associats a un establiment rural proper), si bé els resultats d'aquestes excavacions no s'han fet públics. També hi ha mostres d'ocupació humana a l'època almohade (principi del s XIII), per la troballa de restes de ceràmica a l'interior de pous negres.

Amb la conquista catalana de 1235, cada un dels consenyors tenia l'obligació de mantenir cavalleries o cavalls armats (cavall armat ) per a la defensa de l'illa. Dins del territori que correspongué al quartó de Balansat, a la porció del pla de Vila, hi havia la cavalleria de l'Alcudia, que a grans trets es correspon amb el poble des Puig d'en Valls. Aquesta cavalleria fou fundada per Pere Bernat amb consentiment de Guillem de Montgrí; Marí Cardona pensa que el canvi de nom es deu a Guillem i Joan Valls, que foren cavallers d'aquella cavalleria el s XV. Més endavant també es designà com cavalleria d'en Quint, perquè Nicolau, Francesc i Francesca de Quint en foren posseïdors al s XVIII i a la mort de l'última, passà a ser propietat del convent dels frares dominics d'Eivissa. [EEiF]

Societat

El nucli urbà des Puig d'en Valls va començar a desenvolupar-se durant la II República. A les col·leccions de periòdics d'aquell temps apareixen diferents notes de cases que comencen a configurar la futura barriada, totes elles edificades al peu del puig. Diverses hisendes configuraven els voltants del futur poble, totes eren propietat d'hisendats residents a la ciutat i que cedien l'explotació de les terres a pagesos mitjançant un contracte de majoralatge, pel qual el pagès es comprometia a donar a l'amo la meitat de la collita i un “senalló” setmanal amb els fruits del temps. Les famílies Llobet, Tur, Tarrés, Riquer, Roselló... es repartien la propietat de bona part del lloc. Un cas excepcional fou l'antiga hisenda de la Cisterna, el 2008 can Cisterna, que sempre ha estat propietat d'una família pagesa. Els habitants d'aquella zona consideraven que el límit amb el pla de Vila era el camí dels Quatre Cantons, que en línies generals es corresponia amb el segon cinturó de ronda.

La Guerra Civil i els primers anys de la postguerra frenaren el desenvolupament d'aquesta contrada, que va reprendre el seu creixement els anys cinquanta. Ignasi Llobet va començar a vendre solars de la hisenda de can Jordi; el nom de la qual és perquè que els seus primers propietaris, de cognom Llobet, es deien Jordi: Jordi Llobet Pineda (1632-1682), Jordi Llobet Arabí (1670-1716) i Jordi Llobet Bermeu (1700-1773). Els primers compradors dels solars eren en alguns casos dels pobles de Sant Mateu d'Albarca i de Santa Agnès de Corona i ells mateixos es construïren petites cases voltades d'hortets, que han esdevengut també jardí amb el temps. Els propietaris abandonaven les ocupacions pròpies dels pagesos per passar a jornalers. Aquest urbanisme no programat és la causa de l'anàrquic traçat de les vies.

Les primeres cases es varen fer as Puig, on es troba cas Fontasser, ca s'Americano, can Colom, ca n'Anneta, can Tieta, can Parra... i més endavant s'hi instal·là el metge Labarta i el metge Alcántara Martínez hi construí un petit bloc d'apartaments. També al puig s'aixecà un dipòsit regulador d'aigua que subministra el passeig Marítim d'Eivissa i part de Talamanca. L'altra zona de l'expansió fou el carrer de Mar i de Sant Antoni, amb les famílies “Palau”, “Bernat”, “Pau”, “Rufino”, “Graó” i altres. La població d'aquest incipient poble necessitava abastir-se de queviures i aviat s'inauguraren les primeres botigues que, com les dels pobles, combinaven els queviures amb la funció de bar i així sorgiren cas Formenter, ca n'Abella, can Soldat, es Terç i can Turet. Els infants anaven a l'escola de Jesús, encara que a la primera postguerra, un mestre represaliat, Joan Noguera, exercí durant un temps les seues funcions en un local des Puig. També a Cas Ferró funcionà fins als anys seixanta una altra escola.

Els primers propietaris i constructors de les cases recorden una important presència de “coves de moro”, en especial al mateix puig i al peu que mira cap a migdia, i que n'apareixien freqüentment quan feien els fonaments per a les noves cases.

L'augment de la població va fer necessària la creació d'una escola, que fou inaugurada el setembre de 1966 pel bisbe Planas Muntaner; era del patronat diocesà i s'instal·là al magatzem d'en Marià Vidal, que també s'emprà els diumenges per dir missa, mentre no s'acabàs el temple just començat. L'escola aviat va quedar petita i el 1968 se'n creà una d'estatal instal·lada dalt des Puig; dos anys després s'hagueren de llogar quatre aules a l'edifici de can Cova, amb la qual cosa es tancà la de dalt des Puig. Els anys 1971 i 1972 s'empraren també dues aules noves construïdes dalt de l'església i en aquell moment assolí la categoria de graduada.

L'augment constant de l'alumnat aconsellà la construcció d'un edifici pensat com a escola i així l'estiu de 1975 Ignasi Llobet Prats signava la cessió a favor de l'Ajuntament de Santa Eulària des Riu d'un solar de 10.000 m2, segregat de la finca de can Jordi per a aquest fi. El solar es valorava en un milió de pessetes, però per evitar una despesa tan gran a l'Ajuntament i perquè li sortís gratis, es permeté un augment del coeficient d'habitabilitat de la resta de la hisenda fins a 3,45 m3 per metre quadrat de terreny. El novembre d´aquell any s'anunciava al BOE el concurs-subhasta d'una escola de 16 unitats amb un pressupost de trenta milions de pessetes i un termini d'execució de dotze mesos. La nova escola s'inaugurà el setembre de 1977 fet que va permetre el tancament de les unitats disperses pel poble i de les dues unitats de Can Negre.

Pel que fa a l'església i la parròquia, l'1 de maig de 1977 el bisbe Josep Gea Escolano va signar el decret d'erecció de la parròquia de Santa Maria Mare de l'Església, en territori que abans pertanyia a les parròquies de Jesús i de Santa Creu; és l'única parròquia que té terres de dos municipis, Santa Eulària des Riu i Eivissa. Les seues partions són les següents: des de la rotonda de sa Real, pel cinturó de ronda continua cap a la carretera de Santa Eulària fins a la Casa Cremada, el 2008 creuament amb Jesús; puja pel torrent de sa Torrentera fins a les Cases Noves; passat el camí de ca n'Arabí de Dalt continua cap a ponent i traspassa la carretera de la Creu des Magres i segueix per tramuntana del puig de na Ribes i continua fins arribar al camí Vell de Sant Antoni, en terrenys de sa Coma, i d'allí es dirigeix al cim del puig des Collet, des d'on davalla fins al torrent d'en Capità i arriba al primer pont i per la carretera de Sant Antoni toca a la rotonda de sa Real, on havia començat la divisòria.

El temple és de forma rectangular, d'arquitectura moderna, amb un petit campanar; és obra de l'arquitecte català d'origen eivissenc Josep Ribas González. Com que l'advocació de Santa Maria Mare de l'Església se celebra el dia primer de gener, s'escollí el tercer diumenge de maig per celebrar-la i així evitar que coincidís amb les festes de Nadal i Any Nou i amb el període hivernal. Per tractar-se d'una parròquia de creació molt recent i amb la població ben concentrada, en la seua majoria, no té véndes.

El gran augment de població és en bona part a causa de l'edificació de la hisenda de can Jordi, on s'ha aixecat la urbanització coneguda com Ciutat Jardí, que en successives fases ha duplicat la població inicial del poble.

A poc a poc la localitat s'anava configurant tal com es coneix en començar el s XXI i així a final de la dècada dels vuitanta del s XX es creà l'Associació de Vesins des Puig d'en Valls, que ha lluitat per aconseguir vies de comunicació amb la ciutat d'Eivissa, pels problemes d'altres infraestructures com el proveïment d'aigua i el clavegueram així com l'asfaltat dels carrers i altres temes d'interès per als seus habitants.

També al poc temps va néixer l'Associació des Majors des Puig d'en Valls, que en un principi es reunien baix d'una figuera de la hisenda de can Cisterna, però els seus membres aviat reivindicaren tenir un local social, cosa que aconseguiren.

També al voltant de la parròquia i impulsada pel mossènyer Vicent Colomar “Pins” va néixer l'Associació Parroquial de Festes des Puig d'en Valls amb la finalitat d'organitzar les festes patronals i tota classe d'activitats culturals i recreatives; d'aquesta associació va néixer el Grup Folklòric Juvenil des Puig d'en Valls impulsat per Francesc Bufí Torres “Tanqueta”, amb la finalitat d'ensenyar els balls folklòrics als joves. Cada any, el dia de Sant Pere, 29 de juny, organitza una ballada popular al molí des Puig d'en Valls, propietat del Consell Insular d'Eivissa i que l'Associació de Majors té cura de mantenir obert per a visites públiques.

El grup folklòric Xacoters de sa Torre fou creat el 1995 per un grup de balladors veterans que abans havien participat en l'antiga Colla de Santa Maria, dirigits pel dit Xico Bufí i que destaca per l'esquadra de caramellers que participa en el programa de caramelles de Nadal que organitza el Consell Insular per les diferents parròquies eivissenques.

També al voltant de l'escola, en un inici es fundaren diferents equips esportius com el Club Esportiu Puig d'en Valls, amb especial atenció al futbol, l'Handbol Club Puig d'en Valls o bé el Club d´Escacs Puig d'en Valls.

Pel que fa als equipaments sanitaris, a final de la dècada dels vuitanta s'inaugurà el Centre de Salut Bàsic des Puig d'en Valls, que comptava amb serveis de metge i d'ATS.

A començament del s XXI, l'Ajuntament de Santa Eulària des Riu edificà el Centre Cultural des Puig d'en Valls, amb auditori, sala d'exposicions, aula d'informàtica i altres usos socioculturals. [AnTT/FCP]

Descàrregues

Col·laboradors