Portmany, Societat Esportiva

Portmany, Societat Esportiva ESPORT És un dels clubs esportius més antics no solament de les Pitiüses, sinó també de les Balears, ja que fou fundat el mes de setembre de 1923. Inicialment s’anomenà Club Deportiu Portmany i Blai Perelló Bonet, nascut a Mallorca però que sempre es considerà un eivissenc d’adopció, en fou el primer president, càrrec que exercí fins a l’any 1927.

Eren anys de subsistència, amb l’agricultura i la pesca com a recursos principals i una població delmada ja que molts de joves abandonaven l’illa, uns com a emigrants i uns altres per complir el servei militar. Els que quedaven i en sabien, formaven part del club de futbol de Sant Antoni. Llavors aquest esport era un dels pocs entreteniments de la gent i això feia que els partits tenguessin molts d’espectadors. Perelló fou substituït per Josep Torrens Morro i Andreu Tur Tur, que foren presidents quatre anys cada un.

El primer terreny de joc, molt precari, es trobava a l’entrada del poble, fins que l’any 1928 el camp de joc va millorar quan es va habilitar un altre camp prop del que el 2007 és la plaça d’Espanya, concretament en un solar cedit per Josep Roselló Cardona “Mossona”. Aquell any s’organitzaren campionats entre tots els clubs de l’illa i el Club Deportiu Portmany s’enfrontà a equips com l’Olímpic, la Unió, el Pitiús o l’Espanya.

El Portmany a poc a poc anava creixent i, a més del futbol, també organitzava conferències, representacions de comèdies, balls i, fins i tot, disposava d’una biblioteca. Marià Ribas Ribas “Trull” en fou president entre 1935 i 1941.

La Guerra Civil Espanyola n’aturà l’activitat, fet que va ser nefast per al club, ja que va perdre el local social, els mobles i la biblioteca, entre moltes altres coses. Acabada la Guerra, es va tornar a poc a poc a encendre la flama del futbol al poble de Sant Antoni, amb la presidència d’Antoni Ramon Prats “Germà”, que ocupà el càrrec fins a l’any 1950; però l’època moderna del Portmany començà l’any 1948, ja que els jugadors de Sant Antoni que militaven en altres equips de l’illa decidiren ajuntar-se per fer un club més fort. Marià “Rafal”, Andreu Alvelino, “Mosson”, Toni “Pere”, Toni “Angeleta”, Alfons “Frit”, Pepe “de s’Hotel”, Joan Prats “Sifoner”... eren alguns dels integrants d’aquell Portmany dels inicis turístics de Sant Antoni, grup al qual s’afegiren altres com Juanito “es Corrillo” o Daniel Ribas, que després passaren a l’Eivissa de tercera divisió.

El metge Josep Mateu Gasull n’ocupà la presidència entre 1950 i 1953, any en què fou substituït per Francesc Marí Portas “Savines”, fins al 1957. En aquell temps els partits es jugaven al camp de Les Arenes, a ses Variades, i constituïen tot un esdeveniment; hi havia una gran rivalitat amb la resta d’equips de les Pitiüses. Era l’època del Rondalla, la Unió, l’Eivissa, la Penya Esportiva de Santa Eulària, el Formentera...

El 1957 en fou president Francesc Linares Ganduxé, la persona que més anys ha ocupat el càrrec, fins al 1975; durant aquells anys es produïren notables millores. Hi destacà el santantonienc Antoni Roselló Prats, un dels millors jugadors que ha tengut Eivissa, un davanter centre que va estar a punt de fitxar pel FC Barcelona. A l’àmbit esportiu es conquistaren prop de 40 títols i a començament de la dècada dels seixanta s’inaugurà el Camp Municipal d’Esports, ubicat al començament del camí de sa Vorera; a principi de la dècada vinent s’inaugurà la seu social del club, al carrer de Barcelona.

La darreria dels anys seixanta i primers setanta eren molt emocionants i disputats els encontres amb l’Hospitalet, club de la capital de l’illa que comptà amb jugadors de gran nivell com fou el cas d’Antoni Ferrer Díaz. Els partits, amb gran ambient a les graderies, es diputaven amb molta intensitat. A les files del Portmany militaven els porters Molina i Fèlix, i Pep “Pere”, Pepe “Coixet”, Antoni “Marc”, “Isidro”, Antoni Tristán, “Planes”, Isidoro, “Parrí”, etc.

A mitjan dècada dels seixanta el Portmany va obtenir la segona posició en el campionat de Balears de la categoria d’aficionats i a final de la mateixa dècada fou subcampió de Balears d’aquesta mateixa categoria; superà la primera eliminatòria contra el Menorca i va perdre després contra el Lloseta. Entre altres, formaven l’equip: Moliner, Manel, “Coixet”, “Vinyes”, Xico Linares, “Pouet”, Roca, Daniel, Tristán i “Planes”, equip que començava a enfrontar-se amb altres de la resta de les illes Balears. El Portmany ja disposava d’unes instal·lacions millors i, amb el turisme consolidat al poble, es començava a parlar d’objectius més ambiciosos.

La temporada 1972-73 es contractà per primera vegada un entrenador de fora, Alfonso Lacasa, i aquell mateix any s’inaugurà la il·luminació del camp. També el 1973 es recorda perquè es va guanyar per primera vegada el campionat balear d’aficionats i fou també l’any que pujà per primera vegada a la tercera divisió.

De 1975 a 1978 en fou president Joan Ribas Ribas, un bon aficionat al futbol, amant de les categories inferiors i que després continuà vinculat al club. Joan Ramis “Isidro” fou l’entrenador d’aquells anys en els quals es dominava a l’àmbit insular i el fet més rellevant fou la temporada 1976-77 quan el Portmany, després de ser primer, va disputar la lligueta d’ascens a tercera divisió entre els quatre primers classificats i, sense perdre un sol partit, va ascendir a la categoria nacional.

Així va debutar a la tercera divisió la temporada 1977-78 amb equips de València, Alacant, Albacete, Múrcia, Castelló i les Balears; jugà contra el Mestalla, Gandia, Vila-real, Oriola, Cartagena, UE Poblera, Constància, Yeclano, Almansa i també l’Eivissa, que fou el campió del grup. La SE Portmany pagà la seua inexperiència a la nova categoria ja que de seguida va baixar una altra vegada a categoria regional. “Isidro” fou rellevat pel tàndem Gallego-“Fita” però la millora i els reforços no varen poder evitar la pèrdua de la categoria.

L’any 1978 Antoni Marí Tur “Botja” n’accedí a la presidència i Javier Martínez en fou l’entrenador. Després de guanyar el campionat pitiús d’aficionats, el Portmany fou brillant campió de Balears en superar clarament la Unió Esportiva Poblera i l’Spòrting Maonès. Al campionat d’Espanya es va superar la primera eliminatòria contra el Viladecans de Catalunya, però no la segona, contra el Puçol de València. A la lliga preferent es va aconseguir una vegada més la primera posició i juntament amb el Formentera i amb l’Eivissa Atlètic va formar part la temporada 1979-80 del grup balear de la tercera divisió.

D’aquesta manera el club de Sant Antoni tornà a jugar en categoria nacional; aquella temporada també militava en el grup balear el Reial Mallorca, que anys després tornà a pujar a primera divisió. Altres equips destacats eren la UE Poblera, el Constància d’Inca i l’Atlètic Balears. Javier Martínez era l’entrenador de l’equip de Sant Antoni. L’any 1979 es jugà un partit d’homenatge al defensa “Fita”, jugador que abans havia militat també a la SE Eivissa; aquell any també destacà per ser el primer a disputar-se el Trofeu Memorial Francesc Linares, que generalment s’organitzava durant el mes d’agost com un partit de pretemporada. Era la temporada 1979-80 i a la Copa del Rei i després d’eliminar el Ses Salines i la UE Poblera, el sorteig el va aparellar amb el Rayo Vallecano de primera divisió, que comptava amb l’uruguaià Fernando Morena com a estrella. El conjunt madrileny era entrenat per Héctor Núñez i a les seues files jugaven, entre altres, el porter Mora, els defenses Tanco i Uceda i el davanter Clares, com a més destacats; aquell equip superà el Portmany en els dos partits.

La temporada 1980-81 el canari Martín va substituir Martínez, però el canvi no va quallar i fou “Fita” el que va acabar la lliga.

La temporada 1981-82 fitxà com a entrenador el català Joaquim Carreras i, encara que es marcaren molts de gols, l’equip no va cobrir les expectatives tot i els reforços que completaren la plantilla. El fet més destacat sens dubte fou que Javier Tristán fos el màxim golejador nacional.

La temporada 1982-83 Jaume Ramis “Isidro” tornà a la banqueta d’entrenador i el club aconseguí la millor posició classificatòria: la tercera, que ben bé podria haver estat la segona si els arbitratges a Mallorca haguessin estat imparcials. Josep Sala Torres “Llucià” fou elegit el següent president, càrrec que ocupà al llarg de sis anys.

La temporada 1983-84 Tolo Darder en fou l’entrenador; un jugador de la pedrera, Francis, passà a jugar amb l’Eivissa a segona B i després a tercera. El Portmany jugà el mes de novembre d’aquella temporada una històrica eliminatòria de la Copa del Rei contra l’Atlético de Madrid, que entrenava Luis Aragonés. A Sant Antoni es registrà la millor entrada que es recorda, s’instal·laren fins i tot graderies supletòries i es disputà un emocionant partit en el qual el Portmany plantà cara a l’equip de primera divisió i aconseguí un empat a dos; Emilio i Javier Tristán foren els que marcaren els gols. En el partit de tornada jugat a l’estadi Vicente Calderón s’avançaren en el marcador amb un gol de Miguelín però acabaren perdent 3 a 1. L’equip sub-23 fou campió de Balears.

La temporada 1984-85 tornà “Isidro” com a entrenador jugant al grup balear de la tercera divisió en què també hi havia l’Hospitalet i l’Eivissa. Aquella fou una de les temporades més brillants del Portmany a la categoria nacional ja que aconseguí el quart lloc en la classificació de la lliga i arribà a la semifinal de la Copa de la Lliga. Després d’eliminar l’Hospitalet i l’Eivissa, guanyà 10-1 al Constància d’Inca en un memorable partit que encara recorden els aficionats de Sant Antoni; la tornada es va perdre a la ciutat del Raiguer per 3-0 però l’eliminatòria estava guanyada. Després el sorteig l’aparellà amb el Cata-roja de València, al qual es guanyà 5-1 a casa i així se superaren els dos gols d’avantatge de l’equip valencià. Tot seguit se superà la Ponferradina a Sant Antoni 4-1 i a Lleó guanyà l’equip local 1-0. Finalment el Conquense eliminà el conjunt eivissenc, ja que guanyà a Conca per 2-0 i empatà a dos gols a Sant Antoni. Christopher i Arco eren els porters d’aquell equip que completaven Ángel, Linde, Josele, Parra, Miguelito “Pouet”, Jandro, José Marín, Prous, Javier Tristán i Miguel Ángel.

La temporada 1985-86 tengué com a protagonista principal l’equip juvenil que pujà a la divisió d’honor després de guanyar la lligueta balear. Pere “Guerxo” n’era l’entrenador i per Sant Antoni passaren equips com el Castelló, el Barcelona Atlètic, la Damm, l’Espanyol i el València; a pesar dels esforços no es va poder mantenir la categoria. “Isidro” seguia entrenant l’equip de tercera divisió, encara que inicialment havia estat Robert Roselló l’elegit. L’última temporada de Josep Sala com a president del club es feren importants reformes al Camp Municipal d’Esports, fet que provocà que el Portmany hagués de disputar els partits a camps de fora de Sant Antoni. Juanjo Cardona era l’entrenador del Portmany i acabà substituït per Toni Arabí; es considera que la manca de calor dels aficionats, que no es desplaçaven, pesà molt i el conjunt va estar a punt de perdre la categoria.

Andreu Alvelino passà a ocupar-ne la presidència la temporada 1987-88 i es fitxà com a entrenador Miguel Gómez “Curro”, exjugador de l’Elx i de l’Espanyol de primera divisió i exentrenador de l’Eivissa de segona B. Encara que es fitxaren alguns jugadors de fora de l’illa, els resultats foren discrets i “Curro” no acabà la lliga.

La temporada següent Robert Roselló, antic destacat davanter portmanyista, es va fer càrrec de l’equip que, després de ser líder durant algunes jornades, acabà en quarta posició.

“Isidro” tornà a entrenar l’equip la temporada 1989-90 però fou rellevat a mitja competició per Navarro Dols, d’Alacant, exdefensa del Celta de Vigo a la primera divisió.

Navarro va repetir la temporada següent però fou rellevat per Walter Austin. Els anys següents foren molt poc positius i el club entrà en declivi, cosa que li va fer perdre fins i tot la categoria.

La temporada 1992-93, encara a tercera, tengué com a president Josep Sala Marí i com a entrenador el jove Pepe Arabí. Lotario Castiello Cobiella en fou president i els tècnics foren Ángel Vega i Portolés.

La temporada 1997-98 passà a presidir el club Alfredo Castillo Morcillo, que ocupà el càrrec fins a la temporada 2001-02, en què fou substituït per Antoni Ramon Prats “Tanca”.

La temporada 2003-04 tornà a pujar a tercera divisió, però perdé de nou la categoria; Robert i Austin foren els entrenadors de l’equip.

Francisco Parra Madrigal n’és el president des de la temporada 2006-07 i amb León Martínez d’entrenador es guanyà la lliga insular amb gran regularitat, però no es va poder tornar a la categoria nacional ja que fou derrotat a la primera eliminatòria de l’ascens.

D’altra banda, cal destacar que el Portmany compta amb diverses seccions inferiors i té especial cura de la pedrera, d’on surten jugadors de gran projecció com és el cas de Marcos García, internacional en categories inferiors i jugador del Vila-real i cedit al Recreativo de Huelva de primera divisió.

L’equipament tradicional del Portmany és samarreta vermella i pantaló blau. [VPC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments