Portes, torre de ses

Portes, torre de ses HIST/ARQUIT Torre costanera de defensa situada a la punta de ses Portes, de la qual rep el nom, a la parròquia de Sant Francesc de s’Estany, terme municipal de Sant Josep de sa Talaia.

Sembla que fou bastida, segons tots els indicis, la darreria del s XVI, amb la finalitat principal de defensar l’almadrava que hi havia instal·lada en aquell indret, la qual cosa permetia repel·lir un eventual assalt i servir de refugi als pescadors i als vesins de la rodalia. Respecte d’aquesta dada cronològica, cal apuntar que no hi ha notícies precises sobre la data de la seua construcció, si bé gràcies a la Resumpta Histórica del pare caputxí Gaietà de Mallorca (Deià Tortella, Antoni ), basada en el manuscrit del dominic eivissenc fra Vicent Nicolau, escrit el 1620, se sap que aleshores ja s’havia construït. Aquesta informació va unida al fet que sembla que fou construïda principalment per defensar l’almadrava abans esmentada, que Macabich localitza a partir de 1597.

Ja a mitjan s XVIII, concretament el 1750 i dins del pla de fortificació del litoral pitiús, que formava part del projecte borbònic de protecció de les costes dels regnes hispànics, la torre fou reformada per adaptar-la a les noves circumstàncies de la defensa; havia quedat obsoleta especialment a causa de la seua disposició arquitectònica, que com s’ha vist responia a la seua funció principal de torre de refugi. Atès el fet que aquesta torre es va adaptar a les noves circumstàncies de la defensa abans que la torre de sa Sal Rossa, sembla que aleshores la seua importància estratègica era major, especialment perquè protegia el pas entre Eivissa i Formentera, en combinació amb l’aleshores nova torre de sa Guardiola a l’illa de s’Espalmador.

A diferència de les torres de defensa del s XVIII, sotmeses a l’ordenança militar que, d’acord amb la política borbònica, pretenia normalitzar l’enginyeria militar, tant pel que fa a les característiques i la disposició dels edificis com a l’armament (tipus, calibres, etc.) estava destinada principalment a acollir la gent de la rodalia en cas de perill. Una volta reformada, la torre fou armada amb dos canons de 12 i un de 8, xifra que no varià sensiblement fins a mitjan s XIX, quan s’hi va fer el darrer inventari d’armament.

La torre té forma troncocònica, de talús moderat, amb un petit sòcol ressaltat, i està rematada per un parapet totalment vertical. Presenta dues plantes amb sengles cambres cobertes amb cúpules de maçoneria semiesfèriques. Un tercer nivell està constituït pel terrat o la plataforma, espai de gran importància, ja que era allí des d’on s’organitzava la defensa de la fortificació. Els gruixuts murs estan construïts amb maçoneria de carreuons de pedra viva aparellats per filades. Els tres nivells existents, és a dir, la planta baixa, la primera i la plataforma o terrat, estan comunicats mitjançant una escala de caragol tancada dins una caixa mural cilíndrica, semiencastada al mur, amb la consegüent ocupació d’espai interior a les dues cambres de la torre, i oberta a l’exterior a través de quatre espitlleres d’il·luminació i ventilació. Aquesta escala de caragol correspon al tipus més senzill possible, amb els graons formats per una sola peça monolítica recolzada en una espiga central. L’escala surt al nivell del terrat protegida per una garita coberta de volta. Cal apuntar que a començament del s XXI aquesta escala es troba totalment enderrocada i només en resta la caixa mural cilíndrica.

Com s’ha vist, al seu origen es tractava d’una torre de refugi col·lectiva, per aquest motiu, a l’igual del que ocorre amb les torres de la pagesia i la de sa Sal Rossa, la porta d’entrada estava situada a la planta baixa, per tal de facilitar-hi l’accés. Aquest tret no apareix a les torres de defensa del s XVIII, que tenen la porta situada a la planta alta. Com era usual en aquella època, l’entrada presentava forma de colze o ziga-zaga i molt possiblement devia estar protegida per una tronera practicable des de l’interior, igual que ocorre en nombrosos exemples que hom pot trobar dins i fora d’Eivissa.

Un altre element defensiu del qual resten indicis és la lladronera, és a dir, un balcó volat sobre la porta d’entrada, amb el fons buit i protegit per un parapet, destinat a controlar l’accés a la torre i abatre l’enemic en cas que s’hi acostàs. L’ampit de la lladronera ha desaparegut, si bé el perímetre de la torre conserva la totalitat del parapet, que és a barbeta, és a dir sense merlets ni troneres i amb la part superior esbiaixada, per facilitar el control de la rodalia.

La seua disposició arquitectònica primitiva, amb la porta situada a la planta baixa, així com les grans dimensions, que li donen una elevada capacitat de persones a l’interior, s’expliquen només per la seua condició inicial de torre col·lectiva de refugi. De manera semblant a allò que es va fer a la torre de sa Sal Rossa, la planta baixa, originalment diàfana, fou compartimentada en dues cambres, per tal d’habilitar-hi el polvorí i el magatzem que requeria l’ordenança, alhora que es condemnava la porta i se n’obria una altra a la planta superior, que restava com a cambra principal destinada a allotjament del personal de servei. Per aquest motiu, com es desprèn de la documentació existent, la porta de la planta baixa es va condemnar i quedà com a únic accés el de la planta superior.

Fou declarada Bé d’Interès Cultural el 1949. [JSR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments