Paul, Elliot Harold

Paul, Elliot Harold (Malden, Massachussets 1891- Providence, Rhode Island 1958) LIT Escriptor, periodista, editor i músic.

Els trenta llibres de Paul es divideixen per igual entre novel·les, obres policíaques i memòries. És recordat principalment per The Last Time I Saw Paris (1942) (La última vez que vi París, 1943, Mèxic, traducció de Josep Carner) i una sèrie de novel·les protagonitzades pel detectiu Homer Evans; també fou l’editor i el fundador de Transition (1927-38), una de les principals revistes americanes publicades a París després de la I Guerra Mundial.

La seua memòria d’Eivissa, The Life and Death of a Spanish Town (1937, Vida y muerte de un pueblo español, 2005, traducció de Pilar de la Peña Minguell), és tal vegada l’obra literària sobre l’illa de major èxit entre les escrites en anglès, però per raons principalment polítiques no s’havia publicat fins fa molt poc en castellà, per la qual cosa el seu contengut era pràcticament desconegut a les Pitiüses.

Després de perdre el seu pare als quatre anys, Paul fou criat per la seua mare en un petit poble dels afores de Boston. Sense possibilitat de cursar una carrera universitària per raons econòmiques, als setze anys, i seguint les passes del seu germà major, es traslladà a Montana, on desenvolupà diverses ocupacions.

Després de cursar un any d’enginyeria a la Universitat de Maine (1908-09), es traslladà de nou cap a l’oest per treballar com a oficinista de la comissió de la depuradora de Louisville, Kentucky, on també desenvolupà la seua eterna passió pel jazz.

A continuació treballà en dos projectes d’adobs amb llots a preses de Wyoming i Idaho (1910-14), que alternà amb períodes com a pianista a bars, un ofici que li fou de gran utilitat a Eivissa en temps de vaques magres.

La carrera literària de Paul s’inicià el 1914 quan començà a exercir durant tres anys com a reporter del parlament estatal de Massachussets a Boston, feina a què retornà després de servir en les forces americanes a França.

Les seues tres primeres novel·les Indelible (1922), Impromptu (1923) i Imperturbe (1924) són relats quasi autobiogràfics de la seua vida fins als anys vint en els quals inclou la seua infantesa i adolescència a Massachussets, les seues vivències durant la guerra i el seu primer matrimoni el 1919.

Una sàtira, The Waste Land (La terra erma), de T.S. Elliot composta poc després de l’aparició del poema el 1922, prefigura les seues paròdies posteriors de la ficció policíaca.

El 1925 Paul va decidir mudar-se a París, que era la capital europea de l’art i de la literatura d’avantguarda, quan fou abandonat per la seua primera esposa. L’estada a la capital francesa fou molt significativa per a la seua carrera posterior, com ho va ser també per a molts dels escriptors americans de l’època.

Els primers dos anys, els passà treballant per a l’edició europea del Tribune de Chicago, però la primavera de 1927, juntament amb el poeta Eugene Jonas, treballà a la revista Transition, que reuní Gertrude Stein i James Joyce, així com figures claus de l’anomenada “generació perduda” com Ernest Hemingway; únicament per aquest fet, Paul ja tengué un lloc assegurat en les lletres americanes. En aquella època va redactar diversos escrits, molts d’ells de temàtica musical.

Però Paul renunciava a les camarilles de la riba esquerra del Sena per la seua estimada rue de la Huchette, no lluny de Notre-Dame, on va reunir material que utilitzà posteriorment en mitja dotzena d’obres.

El 1928 i coincidint amb el seu segon matrimoni, amb la periodista americana Camille Haynes, passà a treballar en el Paris Herald, periòdic de gran tirada, cosa que refredà les seues relacions amb Jolas.

Un quart volum de ficció, Low Run Tide and Lava Rock (1929), consta de dues novel·les curtes, la primera ambientada en un poble de pescadors de Maine (la seua mare era d’ascendència francocanadenca); s’inspirà en l’argument de l’obra En el barranco (1900) d’Anton Txékhov, fet descobert per diversos contemporanis de París.

La següent novel·la, The Amazon (1930), tracta d’un batalló fictici de dones soldades americanes durant la I Guerra Mundial, agençada amb una intriga secundària lèsbica, subratllada per la seua dedicatòria “A Gertrude Stein, PIONEER”.

Un altre punt de connexió entre els dos autors fou un article d’Stein que Paul va publicar en el quart número de Transition (juliol de 1927) “The Life and Death of Juan Gris”; el llibre que va escriure Paul sobre Eivissa deu anys després conté en el seu títol un subtil tribut a la reina dels cercles avantguardistes de París.

Durant els dos anys posteriors a 1929 sembla que va patir alguna crisi psíquica, fet que contrastava amb la creixent popularitat de dos dels seus col·legues a París: Ernest Hemingway, que va publicar per entregues a Scribner’s Magazine entre maig i octubre d’aquell any la seua obra Adéu a les armes, i el 1930 Sinclair Lewis va rebre el Premi Nobel de Literatura; Lewis havia elogiat els assaigs de Paul en la seua novel·la de 1929 Dodsworth.

Paul i Camille abandonaren París amb direcció a la costa de Maine, on va escriure The Governor of Massachussets (1930), una novel·la satírica inspirada en la carrera d’Alvin Fuller.

Després d’un viatge a Califòrnia, estat natal de Camille, la parella decidí allunyar-se del seu cercle d’amistats pels volts de novembre de 1931 i es traslladaren en secret a Santa Eulària des Riu. Havien sentit parlar d’Eivissa, tal vegada per boca de Ruth i Jay Allen (aquest últim és l’amic per al qual Paul llogà una casa).

Es recorda que l’escriptor arribà molt prim a l’illa, encara que ràpidament va guanyar pes i la gent del poble eivissenc mai no va ser conscient de les crisis professional i psíquica per les quals passava.

Santa Eulària des Riu era el lloc ideal per a la recuperació de Paul; en primer lloc, com ell mateix recorda en les primeres pàgines de l’obra, perquè li recordava Rockport, Massachussets, on havia passat molts estius feliços durant la seua infància, a final de segle: “El poble era com qualsevol poble costaner americà, excepte que les diverses races havien tengut sis mil anys per mesclar-se”. En segon lloc, per l’ambient relaxant però cosmopolita que el feia sentir com a casa.

Contràriament a la majoria dels estrangers, tenia ganes i motivació per aprendre el català d’Eivissa, mentre que la seua destresa amb les cartes —ensenyà molts de vesins a jugar al pòquer— l’ajudà a forjar bones amistats; això es reflecteix en la quantitat de noms i malnoms que va rebre, des de “senyor Pol”, passant per Heliot o Xomeu.

Els personatges eivissencs del llibre es presenten amb una gran sensibilitat i les seues representacions de la vida rural tenen bastant d’encant, com per exemple el passatge al final del capítol 19, on descriu una nit que l’escriptor i la seua dona passaren en una casa pagesa allunyada de la carretera de Cala Llonga.

Mentre que els relats dels vesins donen bons detalls de la vida de Paul a Santa Eulària, ell gairebé no revela dades sobre les seues circumstàncies personals. Atacs ocasionals a algun capellà i vesins benestants són pistes excepcionals que revelen les difícils circumstàncies econòmiques que passà durant molt de temps a Santa Eulària, fet que l’unia estretament amb els seus vesins.

Les classes d’anglès que donava —tal vegada com a moneda de canvi— el posaren en contacte constant amb moltes famílies, mentre que el seu talent musical també ajudava a establir amistats: tocava el piano i l’acordió per pagar-se les copes i actuà a noces i matances.

Amb la seua muller, llogà un petit apartament a can Ribes, al carrer de Sant Jaume, a Cosmi Marí Noguera, que es va convertir en un dels seus millors amics, amb la qual cosa establí un nou cercle d’amistats locals: Cosmi presidia un grup ben nodrit d’idees republicanes i Paul era assidu dels bars i cafès on aquells homes passaven gran part del seu temps.

A causa dels seus coneixements en periodisme polític, també li agradava freqüentar el bar dretà del poble, l’acabat de fundar Royalty. El seu propietari, Juanito Canals Serra, era un excel·lent cuiner i Paul fins i tot l’ajudava ocasionalment a la cuina.

El principal projecte durant la seua estada a Santa Eulària era una novel·la ambientada a París, que provisionalment titulava “Quadrille”, que finalment fou publicada el 1938 com Concert Pitch, títol que té un doble sentit (“Diapasó normal” o “Disposat per a l’acció”).

L’escriptor francès Jean Selz apuntava la primavera de 1932 que es podia sentir l’americà escrivint a màquina de sol a sol i que la seua generosa barba l’assemblava a Hemingway.

A començament de 1933 Paul estava també treballant en una altra obra que continua inèdita, “A Pound of Cure” (Una lliura de guariment), títol que fa referència al refrany anglès “d’un pessic de prevenció val una lliura de guariment”; en el primer acte, a un antic reporter del Paris Herald el seu metge parisenc li recomana repòs absolut; el segon acte succeeix a trenta quilòmetres de Palma i inclou una escena d’una festa de matances, basada en les seues experiències eivissenques.

Tal vegada la raó principal de les reticències a parlar sobre les seues circumstàncies personals era que, sense ingressos regulars, depenia econòmicament de les dones de la seua vida. Camille es traslladà a Mallorca i a altres llocs d’Espanya per buscar treball amb la finalitat de mantenir la família, però Paul acabà divorciant-se’n i tot seguit es casà amb Flora Thompson, una jove pubilla americana que va conèixer el 1934. Entre aquestos dos matrimonis se’l relacionà també amb Mary Hoover (1905-1992), una prodigiosa artista que el 1937 es casà amb el guardonat poeta americà Conrad Aiken.

Poc després de la seua arribada a Santa Eulària, la tardor de 1932, es convertí en la companyona inseparable de bridge de Paul i els dos feren una excursió a Sant Antoni de Portmany, tal vegada per fer-hi unes partides. És probable que Paul l’ajudàs en la composició de les seues pintures a l’oli i en almenys en dues d’elles apareix l’escriptor. La seua relació sentimental començà el febrer de 1933, el mateix mes que Camille començà a desenvolupar feina de secretària a Mallorca.

Encara que després d’aquesta data Paul i Camille es varen veure en comptades ocasions, la nombrosa correspondència s’ha convertit en una font important per a Arnold Goldman, que encara no ha publicat una extensa biografia de Paul que està preparant. Fins i tot després de la seua separació, Camille li va enviar a Eivissa tots els diners que va poder i així va poder pagar els deutes amb Cosmi, diners que retornà a Camille quan Flora va saldar els comptes.

L’estiu de 1934 Paul començà a treballar com a jugador professional de bridge en el club nocturn Tito del Terreno, prop de Palma, intentant d’aquesta manera pal·liar la seua situació econòmica. Fou durant la seua estada a Palma, a la mansió d’una rica família americana, els Requardt, on va conèixer Flora, nascuda el 1907, filla del primer matrimoni de la senyora Requardt. Una germanastra despitada aconseguí la deportació de Paul a Barcelona —el seu passaport havia caducat el 1932—; Flora l’ajudà a aconseguir-ne la renovació i l’abril de 1935 els dos es casaren a Ciutat de Mèxic.

Després d’una curta estada a Massachussets, la parella tornà a Eivissa amb Mills, el fill de cinc anys de Flora, anomenat Peanut a Life and Death. Quan Paul es presentà de nou a Santa Eulària el juliol de 1935 amb la seua nova esposa, les seues circumstàncies havien canviat radicalment i Paul és descrit en aquestes memòries com un escriptor acabalat i amb una casa amb criada, que posteriorment tengué una cuinera de color i que podia permetre’s tota classe de luxes i de despeses.

La parella Paul llogà primer cas Barberet, amb vistes a la carretera de Sant Carles, per després traslladar-se el 1935-36 a Amèrica i París; tornaren a Santa Eulària pocs dies abans de l’esclat de la Guerra Civil. En aquella ocasió llogaren can Maians, prop de la fonda d’en Cosmi.

El testimoni de Paul des dels primers mesos del conflicte bèl·lic a Eivissa ha fet del seu llibre una font clau —a vegades no fidedigna— per a periodistes i historiadors anglosaxons des de la seua publicació.

Els Paul abandonaren l’illa a bord del vaixell minador alemany Die Falke, amb Cosmi disfressat com el seu cuiner argelí, el 18 de setembre, poc després de l’evacuació republicana d’Eivissa.

En un epíleg, l’autor americà cita un butlletí de premsa erroni sobre una segona mortaldat encara major en el castell d’Eivissa —per tropes dretanes— poc després de la seua sortida, fent bona ombra a la mortaldat esquerrana que sí que va succeir. Presentat en termes sensacionalistes aquest segon incident així com les exagerades xifres del primer, es troben aquestes dades en molts dels llibres escrit en anglès sobre Eivissa i la Guerra Civil Espanyola.

Life and Death... fou un dels primers llibres publicats en anglès sobre la Guerra Civil i es va convertir en un èxit de vendes inesperat, que va satisfer els desitjos del públic americà i britànic fins a la publicació de Per qui doblen les campanes (1940) d’Ernest Hemingway. Fou elegida repetidament per al Book-of-the-Month Club, mentre que Reader’s Digest també en publicava una versió de butxaca. El 1939 l’editorial Random House s’enorgullia de tenir 150.000 exemplars en circulació i dos anys més tard fou publicat a la sèrie clàssica “Modern Library”.

Però fora d’Amèrica del Nord i la Gran Bretanya, el seu impacte fou molt limitat: es publicà a Suècia (1938; Spansk stad lever och dör, subtitulat en ökultur möter nuet —una cultura illenca troba el present—) i Noruega (1947, Dager i en spansk by, Dies en un poble espanyol), dos països de forta tradició socialista, i també n’aparegué una versió portuguesa Vida e morte de uma cidade espanhola a Brasil el 1947, dos anys després de la restitució de la democràcia parlamentària en aquell país. L’editorial fou Livraria do Globo, una important empresa que continua el s XXI la seua activitat a la ciutat de Porto Alegre; el seu traductor fou Paulo Moreira da Silva.

L’any 1971 el Greenwood Press de Connecticut va fer una edició facsímil de la versió original anglesa de 1937. Un fragment del quinzè capítol aparegué en català, traduït per Vicent Tur a Quadern del TEH (1995). El 2005 l’editorial madrilenya Gadir va publicar la primera versió completa en castellà, Vida y muerte de un pueblo español.

L’enorme èxit de Life and Death... va suposar un canvi de rumb per a Paul en llibres no ficticis i va permetre al seu autor reunir fons per a la causa republicana espanyola.

El soldat i artista asturià republicà Luis Quintanilla (1893-1978), que es trobava exiliat a Nova York, quan va establir amistat amb Paul va publicar tres llibres il·lustrats pel primer: All the Brave (1939, Tots els valents) contenia el comentari directe de Paul sobre la Guerra Civil. Una segona col·laboració més humorística, Intoxication Made Easy (1941, La intoxicació feta fàcil), celebrava l’art de preparar l’arròs a l’espanyola, la paella. Al tercer llibre, With a Hays Nonny Nonny (1942, Hey nonny nonny és una tornada desbaratada d’una popular cançó anglesa), canta relats bíblics segons la censura hollywoodenca (el codi Hays) en clau d’humor però amb un fons més seriós.

Paul fou també el primer d’una sèrie de retrats fets per Quintanilla d’escriptors americans “com es veuen ell mateixos” i fou també, tal vegada, el precursor de la idea. Aquest retrat el mostra assegut i vestit de picador, amb un comentari revelador: “Supòs que tot aquell amb cintura de picador vol dur drap d’or, enfrontar-se al bou al seu nivell, ser intrèpid i meticulós, i els anglosaxons anhelen ser llatins i a la inversa”.

Tres dibuixos més fets per Quintanilla entre 1939 i començament dels quaranta mostren Paul tocant el piano, voltat dels seus col·laboradors en All the Brave (Hemingway i Jay Allen foren els altres dos) i finalment amb barret de cuiner a Intoxication Made Easy.

Poc després d’esclatar la II Guerra Mundial, les fortes opinions polítiques d’Elliot Paul causaren dues polèmiques en la història literària: el novembre de 1939 Thomas Mann va renunciar a la presidència honorària de la Lliga d’Escriptors Americans i en la seua carta de dimissió assenyalava Paul amb el seu dit acusador; l’article procomunista de l’últim a “France Today” en el Bulletin de la Lliga de novembre de 1939 descriu el Premi Nobel alemany com “Propagandista, exagerat i enganyós (...) no donant la informació de forma objectiva, sinó com un acte de sabotatge estalinista de guerra, una acció política contra les democràcies en benefici de Hitler i Stalin”.

També d’aparença enganyosa fou el títol d’un llibre de Paul que publicà sota el pseudònim de Brett Rutledge, The Death of Lord Haw Haw: No. 1 Personality of World War No. 2 (1940, edició britànica 1941); aquesta història fictícia narra els últims dies del traïdor i nazi William Joyce (1906-1946), nord-americà de naixement, que fou contradit pel fet que el seu protagonista no només estava viu, sinó que va continuar retransmetent des de Berlín durant cinc anys més.

El llibre sobre Eivissa va marcar un canvi decisiu en la carrera de Paul, que abandonà la ficció per centrar-se en els llibres de memòries. La freda acollida de les dues últimes novel·les, entre les quals s’inclou la que havia redactat a Santa Eulària, va contribuir sens dubte a aquest canvi.

Concert Pitch (1938) tracta sobre un desil·lusionat crític de música de Boston que es trasllada a París, personatge que identifica el lector amb la trajectòria de Paul. The Stars and Stripes Forever (1939, les barres i estrelles per a sempre —títol ple d’ironia— fou l’última de les seues vuit novel·les i provocà inquietud en el departament legal de Random House per un potencial plet per calúmnia.

La primera incursió de Paul en la ficció policíaca fou una sàtira de les novel·les policíaques de la sèrie Philo Vance, escrita per S.S. van Dine (pseudònim de Willard Huntington Wright, 1888-1939); aquest llibre, The Mysterious Mickey Finn, or Murder at the Café du Dôme (1939, edició italiana de 1957, Quadri e veleni; edició alemanya, Zuric 1993) resultà un èxit inesperat; en conseqüència se’n publicaren vuit misteris més a la sèrie Homer Evans (1940-56), les primeres ambientades a París i Rouen, les posteriors a Amèrica del Nord i del Sud.

Les dues inspirades en la cultura i la vida francesa, Hugger Mugger in the Louvre (1940, Confusió en el Louvre) i Mayhem in B Flat (1940, Desgavell en si bemol), han aconseguit l’estatus de culte i la primera ha estat publicada fins i tot en japonès (Ruuburu no Kaijiken, 1959).

El tribut líric als seus anys parisencs, The Last Time I Saw Paris (1942, publicada a Anglaterra com a Narrow Street), és considerat per molts com el millor llibre d’Elliot Paul i fou durant un any el tercer llibre de no ficció de major èxit de vendes a Amèrica.

Des d’aleshores ha estat reeditat en diverses ocasions, la més recent per Eland/Sickle Moon Books, de Londres, 2001; el títol deriva d’una cançó premiada per Jerome Kern i Oscar Hammerstein. The Last Time... fou traduït a l’alemany (Die kleine Gasse, Estocolm 1942), castellà (La última vez que vi París, Mèxic 1943, traducció de Josep Carner), portuguès (Aquela rua em Paris, Porto Alegre 1944), noruec (Den trange gaten, 1946) i danès (Mit Paris, 1958).

Com a conseqüència del seu èxit, Random House contractà l’autor per escriure una sèrie autobiogràfica de la seua infància i joventut, cosa que donà com a resultat quatre “Números del compte major” com Paul els designà privadament. Treballà en la sèrie durant gran part dels anys quaranta i primers cinquanta, a la casa que va comprar prop de New Milford, Connecticut.

Durant aquest període Hollywood també el demanà; començà amb quatre guions de ràdio que Paul va escriure la tardor de 1941 per a l’Orson Welles Almanac, encara que finalment no se n’emeté cap; dos “Folk Songs of Ibiza” (Cançons populars d’Eivissa) i “The Music Lesson” eren inspirats directament en les seues vivències de Santa Eulària, amb lletres i melodies anotades per Paul, i adaptats amb nous arranjaments musicals.

Entre 1941 i 1948 va escriure també sis guions cinematogràfics i fou a Hollywood on va conèixer la seua quarta esposa, Barbara Mayock; d’aquest matrimoni va néixer l’únic fill de l’escriptor, un baró de nom Leslie, nascut el 1948. Aquest matrimoni finalitzà el 1949 i dos anys més tard es tornà a casar per cinquena i última vegada: aquest matrimoni amb Nancy McMahon Dolan finalitzà el 1957.

Fins al final de la seua vida va continuar escrivint novel·les policíaques i obres del gènere no novel·lesc, com Springtime in Paris (1950, Primavera a París), que descriu la seua tornada a la rue de la Huchette el 1949 i el títol de la qual reflecteix l’optimisme típic de la postguerra), Understanding the French (1954, Entendre els francesos) i That Crazy Music: the Story of North American Jazz (1956). Poc abans de la seua mort es va convertir a la religió ortodoxa grega.

Entre les obres que han quedat inèdites fins ara, hi ha dos manuscrits connectats directament amb Eivissa: “The Final Conflict”, obra dramàtica sobre els primers dies de la Guerra Civil a Santa Eulària des Riu, fou escrita conjuntament amb el dramaturg Virgil Geddes i és protagonitzada per Cosmi i altres personatges reals; “Refugees on Six Worships” (1936), una transcripció de la qual és a la Biblioteca Pública de Nova York, és basada en les seues experiències personals després d’abandonar l’illa.

Tal vegada les opinions massa franques de Paul varen contribuir a l’èxit inicial de The Life and Death però a llarg termini minaren la seua popularitat i la impossibilitat de publicar versions en castellà i en altres llengües europees. D’una altra part, la seua política de “donar noms” va exposar els seus amics i coneguts de l’illa a possibles represàlies franquistes.

De tota manera, la posició única i privilegiada de l’autor dins de comunitats, en el París d’entreguerres i a Santa Eulària i la riquesa de les seues observacions sobre ambdós indrets suposa un redescobriment de la seua obra, amb la immiment aparició de les versions castellana i catalana de les seues memòries eivissenques i de la seua extensa biografia per part d’Arnold Goldman.

A pesar de tot, resulta inestimable la contribució de Paul a la popularitat d’Eivissa entre artistes i escriptors, en especial d’Amèrica del Nord, el Regne Unit i Escandinàvia. Pocs dels que passaren per Santa Eulària a partir dels anys cinquanta ignoraven el llibre que, breument, posà en el plànol literari mundial aquest petit poble de pagesos i de pescadors i no és exagerat dir que The Life and Death va jugar un paper fonamental a l’hora de reviure i promoure un lloc que l’autor, de manera poètica, presentà al món com “mort”. [MPD]

Descàrregues

Col·laboradors