Partit Socialista Popular (PSP)

Partit Socialista Popular (PSP) POLÍT Partit creat pel professor Enrique Tierno Galván (Madrid 1918-1986), marxista crític i catedràtic de dret polític a les universitats de Múrcia, Salamanca i Princenton (EUA); va ser expulsat de per vida de la universitat espanyola juntament amb els també professors Aranguren i Garcia Calvo l’any 1965 per haver mostrat la seua solidaritat amb els estudiants que s’oposaven al sindicat oficial.

A partir de l’any 1967 nombrosos intel·lectuals i col·laboradors del Boletín del Seminario de Derecho Político, que Tierno havia creat durant la seua estada a la Universitat de Salamanca, s’agruparen entorn del “vell professor”, en una línia de socialisme diferent a la que seguien des de Tolosa de Llenguadoc Rodolfo Llopis i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), i crearen, el 1968, el Partit Socialista de l’Interior.

El 1974 canvià aquest nom pel de Partit Socialista Popular (PSP), per evitar la confusió amb els escindits del PSOE que, a partir de 1972 i amb el nom de “renovadors”, s’oposaven també a les tesis de l’exili.

El PSP es definia com a partit de treballadors manuals i intel·lectuals que lluitaven per a la superació del capitalisme i la instauració de la democràcia socialista. Tenia com a objectiu fonamental la consecució d’una societat sense classes on fos impossible l’explotació de l’home per l’home. S’inscrivia per tant en una concepció marxista de l’evolució històrica, però donava cabuda també a les persones que per la seua concepció humanista acceptaven la necessitat d’arribar a una societat no escindida en classes.

A les Illes Balears començà a organitzar-se a final de 1973 i a partir de 1974 ja n’hi havia agrupacions a Mallorca, Eivissa i Formentera. De la tasca de difusió del seu ideari i proselitisme s’encarregaren principalment Manuel Móra, cirurgià de la clínica Femenies, i l’estudiant de farmàcia Joan March Noguera, que en foren elegits president i secretari general, respectivament, al primer congrés celebrat a les illes, encara en la clandestinitat.

A Eivissa i Formentera, el grup inicial estava constituït per Joan Tur Ramis, Joana Torres Costa, Jaume Ribas Prats i Bartomeu Ferrer Marí. Molt aviat varen entrar en contacte amb els socialistes històrics o els seus fills i es varen adherir al partit els germans Costa “Laieta”, els Tur Costa “Gabrielet”, els Colom, així com Francesc Bonet Redolat i Enric Mayans Tur, professionals de l’ensenyament com l’historiador Josep Piña, de la sanitat com els metges Muñoz Román i Hernández Soto, treballadors d’empreses importants (Gesa, Salinera Española, Iberia) com Antoni Torres Garcia i Francesc Garcia Tur, artesans com Josep Prats i Toni March i molts d’altres treballadors o petits empresaris.

Gràcies al treball realitzat durant la clandestinitat (participà en la Mesa i després amb la Junta Democràtica, defensà sempre les llibertats, el territori i la llengua, l’amnistia per a tots els delictes d’opinió i l’autonomia), el Partit Socialista Popular a Eivissa i Formentera comptava a la mort del dictador amb 96 militants fortament motivats i cohesionats, en sengles agrupacions a cada illa, i va constituir un pont fonamental per a l’entesa entre un centrisme democràtic i l’esquerra, organitzada entorn del Partit Comunista d’Espanya (PCE) i el Partit del Treball (PT).

Tot això en una època difícil, en la qual els atemptats i els segrestos a la península Ibèrica i les amenaces i anònims per tot arreu eren freqüents i mostraven la resistència de les forces més reaccionàries a abandonar el poder.

Els grups de radicals de l’esquerra, amb la mateixa tàctica, volien implantar una dictadura del proletariat, sense passar per les urnes.

El PSP a la clandestinitat es reunia a domicilis particulars, però molt aviat va tenir un local ben amagat i no declarat a ses Figueretes, on es feien les assemblees i s’editava la propaganda clandestina i un butlletí anomenat Eivissa Socialista, amb totes les precaucions i la carestia de mitjans a què la situació obligava.

Tot just es varen legalitzar els partits polítics, es va traslladar a una planta baixa al carrer del Bisbe Huix, amb cabuda per a 60 persones; allí es varen fer conferències i actes públics per donar a conèixer l’ideari i la posició del partit sobre la situació de la dona, sindicalisme, socialisme i llibertats, etc.

Després de les eleccions es va traslladar a un primer pis del carrer de Castella, molt més modest i adaptat a les noves exigències d’austeritat i treball orgànic.

L’any 1976 el PSP va ser el primer partit democràtic que va organitzar un acte obert a la llum pública a les nostres illes, des del temps de la República, l’any 1936. Amb el Teatre Pereira ple de gom a gom, el president del partit Enrique Tierno Galván va parlar de “l’Estat democràtic de dret”, davant d’un públic majoritàriament entregat i que li dedicà un llarg aplaudiment.

A Eivissa i Formentera, el seu secretari general des de la clandestinitat fins a la seua desaparició, en integrar-se en el PSOE l’any 1978, va ser Jaume Ribas Prats, mestre d’escola a Sant Jordi. Com a tal, participà en les reunions amb els altres partits a les Pitiüses i en les reunions de l’oposició democràtica a Madrid i a les Illes Balears (Hotel Eurobuilding i Monestir de Cura a Mallorca), on es discutiren els documents bàsics per a la restauració de la democràcia i l’estat de les autonomies.

Partidari de formar coalicions àmplies de progressistes amb un programa clar de reformes i renunciar a qualsevol tipus de personalisme, amb el lideratge de Ribas el PSP va jugar un paper clau en la defensa de ses Salines, de l’Estatut d’Autonomia per a les Illes, en la formació del Bloc Autonomista al Senat per Eivissa i Formentera i de la coalició amb el Partit Socialista de les Illes (PSI) i el Moviment Socialista de Menorca per a les primeres eleccions democràtiques de l’any 1977 al Congrés dels Diputats, on anava en segon lloc a les llistes de candidats.

Sis mesos abans d’aquestes primeres eleccions, el president del partit a Balears, Manuel Móra, va dimitir per acceptar un lloc a la candidatura del PSOE al Senat per Mallorca. El partit va reaccionar reafirmant-se en la unitat i la validesa del seu projecte i va elegir l’inspector de treball Luis Sánchez Ondal per substituir-lo.

Pocs dies abans de les eleccions, es varen rompre les negociacions entre la patronal hotelera i els sindicats. El cap de llista de la coalició, Francesc Obrador (secretari general de la UGT a les Illes) va ser l’encarregat de donar a conèixer la convocatòria de vaga general en el sector. Amb els hotels plens de turistes, enmig de la temporada d’estiu, a ningú no se li escapava la repercussió que això tendria per a l’economia de les illes. Finalment, després d’uns dies d’incertesa, els hotelers tornaren a la mesa de negociacions.

Però cal dir que estaven molt mal acostumats i com que gran part de riquesa turística acumulada es va fer sobre les espatlles dels treballadors, amb salaris baixíssims, horaris d’esclavitud de 12 i 14 hores diàries i condicions d’allotjament i manutenció impròpies de la dignitat de les persones, pensaven ja en democràcia continuar amb la mateixa política. D’aquí el mal resultat electoral, baldament Eivissa i Formentera varen ser els únics indrets de tot Espanya on el PSP va superar el PSOE en vots, es va veure compensat per la signatura d’un conveni digne al sector de l’hostaleria.

Al Senat, la candidatura unitària entorn d’Isidor Marí Mayans , acusat per la dreta de comunista o criptocomunista segons els convenia, va guanyar a la ciutat d’Eivissa i a Formentera, però va perdre als pobles on encara eren evidents els residus del franquisme que havia governat durant quasi quaranta anys. Es va dibuixar ja en aquestes primeres eleccions un mapa electoral que, amb petits daltabaixos, s’ha mantengut des de llavors a les illes Pitiüses.

A les eleccions de 1977 el PSP va obtenir sis escons al Congrés dels Diputats i un al Senat. Els resultats eren per davall de les expectatives i el deute amb els bancs era considerable. Així no era d’estranyar que significats militants del partit com José Bono, Pedro Bofill, Manuel Medina, Fernando Morán i altres començassin pel seu compte converses amb el PSOE per tal de temptejar les possibilitats d’integració en aquest partit.

El PSOE necessitava la desaparició del PSP per ampliar la seua base electoral i molt especialment per integrar la gran quantitat de quadres i militants valuosos i de prestigi amb què comptava aquest partit.

Per tal de facilitar el procés de negociacions i establir les bases de convergència, en una reunió celebrada a Madrid per analitzar el resultat electoral, el secretari general Raúl Morodo va presentar la seua dimissió i es va acordar celebrar un congrés extraordinari a Torremolinos el 1978, per tal d’aprovar o no la integració en el PSOE en unes condicions dignes i respectant els anys de militància en el PSP, a l’hora de formalitzar l’ingrés.

A Eivissa i Formentera va ser un període d’incertesa i llargues reunions on se sospesaren els pros i els contres d’aquesta integració. Joan Tur Ramis va decidir no esperar el període de reflexió i va demanar l’ingrés en l’acabada de formar agrupació del PSOE d’Eivissa. Un altre petit grup de militants de la primera hora com Joana Torres, Josep Piña, Marià Torres Torres i d’altres, davant el recolzament econòmic massiu que havien fet els partits socialdemòcrates suec, alemany i austríac, principalment, al PSOE, sospitaven que molt aviat aquest partit abandonaria els elements doctrinals marxistes i quedaria diluït el seu programa màxim que, a l’igual del del PSP, preconitzava la desaparició de les classes socials i la instauració de la república i el socialisme, i varen abandonar el partit.

En realitat el debat que es plantejava en aquell moment preconstitucional era sobre la necessitat que els partits de l’esquerra renunciassin als seus idearis inicials i acoblar les seues reivindicacions a les demandes d’una burgesia emergent i d’una classe mitjana que començaven a gaudir de béns i serveis que fins feia molt poc eren inimaginables, i poc partidàries d’aventures que posassin en perill aquest incipient grau de benestar.

Una vegada ratificada la voluntat d’unitat per una àmplia majoria al congrés de Torremolinos, es va escenificar la unió dels dos partits en un congrés extraordinari celebrat a l’hotel Eurobuilding de Madrid amb l’assistència de tots els líders socialistes d’Europa: François Mitterrand de França, Bettino Craxi d’Itàlia, Willy Brand d’Alemanya, Olof Palme de Suècia, Mario Soares de Portugal, etc. Tots ells varen fer discursos de felicitació per a Felipe González i Enrique Tierno, subratllant la importància d’aquest procés de convergència, que reforçava el projecte socialista europeu que tants d’avantatges havia aconseguit per als treballadors i augmentava les possibilitats de ser alternativa de govern a Espanya.

En aquell mateix Congrés s’elegí Enrique Tierno com a president d’honor del PSOE i candidat a l’alcaldia de Madrid, càrrec que va ocupar després de ser elegit per una àmplia majoria en les immediates eleccions municipals i que va exercir fins a la seua mort.

A Eivissa i Formentera, el congrés d’unitat es va fer al local dels sindicats amb l’assistència de Luis Gómez Llorente que, com a representant de l’executiva federal, va felicitar els assistents i ponents per la profunditat del text de les ponències i la democràcia i la llibertat que havia observat en els debats. Varen ser elegits, una vegada més, Jaume Ribas com a secretari general i Joan Tur Ramis com a president de la nova formació que, amb el nom d’Unió Socialista Pitiüsa - PSOE, s’instal·là a Vara de Rey una vegada finalitzat el Congrés, el maig de 1978. [JRP]

Descàrregues