Palau i Quer, Francesc

Palau i Quer, Francesc (Aitona, Segrià 1811 — Tarragona 1872) REL Fundador carmelità.

Cursà estudis de filosofia i teologia al seminari de Lleida entre 1828 i 1832. Rebé la tonsura el 1828 i el 1832 entrà al noviciat dels pares carmelites descalços al convent de Sant Josep de Barcelona; aquell mateix any va prendre l’hàbit com a religiós de cor i adoptà el nom de fra Francesc de Jesús, Maria i Josep. L’any següent va professar com a carmelita descalç i va rebre les ordes menors i el sotsdiaconat. El 1834 fou ordenat de diaca pel bisbe de Barcelona Pedro Martínez de San Martín; l’any següent el convent de Sant Josep fou incendiat i els religiosos, expulsats; Palau fou tancat a la presó de la Ciutadella i al cap de pocs dies, amb vestit civil adequat, va retornar al seu poble natal.

Fou ordenat de sacerdot a Barbastre, el 1836 pel bisbe de la diòcesi Santiago Fort i Puig. Entre 1837 i 1840 va dur a terme una intensa activitat apostòlica a les diòcesis de Catalunya i d’Aragó, la qual cosa li va valer el títol de missioner apostòlic de totes les diòcesis catalanes. Aquell any, després de la derrota de les tropes carlines, va passar a França per Prats de Molló, acompanyat del seu germà Joan i set companys més. El vicari general de Perpinyà li concedí les facultats per exercir el ministeri per transitum i en aquella ciutat va entrar en contacte amb el monestir de les clarisses de la mateixa ciutat.

Durant l’estada a França va escriure el llibre Lucha del alma con Dios, publicat el 1843 a Montouban. Cap a la meitat d’aquell any fixà la residència a Cailús, als voltants del castell de Mondésir, on practicà la vida solitària i d’ajut espiritual als que hi acudien. El 1846 va entrar en contacte amb Joana Gràcias i viatjà a Espanya, on va romandre gairebé un any, i després retornà a França, a la diòcesi de Montouban on prosseguí la vida solitària amb un grup de companys, encara que augmentaren les contrarietats suscitades per la seua forma de vida; en aquestes circumstàncies va escriure l’opuscle La vida solitaria i diversos documents per tal de defensar-se; visqué una temporada a les grutes d’Alby i de Saint-Aubin, situades al bosc de Cantayrac (municipi de Loze) i per aquest motiu signà la memòria El solitario de Cantayrac, sobre la seua vida i la dels seus companys.

El 1851 retornà a Catalunya i es presentà al bisbe de Barcelona, Joan-Domènec Costa i Borràs, amb qui l’unia una antiga amistat, que li concedí les més àmplies llicències per al ministeri, tant pel que fa a les persones com al temps, i les estengué per a tota la durada del seu pontificat. El bisbe li confià la direcció espiritual del seminari major de la diòcesi. Aquell temps es retirà a la soledat del Montsant i intensificà el contacte espiritual amb les comunitats recentment iniciades de Lleida i Aitona.

Aquell any fundà l’Escola de la Virtut, que començà a funcionar regularment a l’església parroquial de Sant Agustí de Barcelona; tot seguit començà la publicació en fascicles del Catecismo de las Virtudes, com a text per a ús dels alumnes de l’escola. Aquesta escola fou tancada per les autoritats al cap de tres anys (1854) acusada de col·ludir amb les vagues obreres organitzades a Barcelona i, com a conseqüència de les acusacions formulades contra l’Escola de la Virtut, el capità general de Catalunya, la Rocha, confinà Palau a l’illa d’Eivissa, on després d’haver obtengut el permís per exercir el ministeri començà l’activitat apostòlica i s’establí as Cubells, lloc en què, juntament amb alguns deixebles, reprengué la vida comunitària. Alternà l’activitat apostòlica amb períodes de recés i solitud a l’illot des Vedrà.

El governador eclesiàstic d’aleshores, Simón Manuel Martín, havia rebut el comunicat oficial d’aquesta determinació donada mitjançant el capità general de Balears; fou informat repetidament que el comportament del religiós exclaustrat era bo i que s’entretenia exclusivament en obres eclesiàstiques.

La resta de l’estada del pare Palau a Eivissa va transcórrer durant el govern eclesiàstic del vicari Rafel Oliver Ribes qui, en un informe de 1855, assegurava que no era possible que el pare Palau es dedicàs al ministeri parroquial, perquè a més de ser molt sord, patia una malaltia crònica.

L’amnistia del govern d’Espartero (1856) li va permetre passar a Mallorca, amb autorització del govern militar d’Eivissa. De tornada a Eivissa, el setembre d’aquell any va adquirir terrenys as Cubells per a la construcció d’una ermita on col·locà la imatge de la Mare de Déu de les Virtuts, patrona de l’Escola de la Virtut, portada de Barcelona. El pare Palau s’havia instal·lat en una cova propera a la mar. El propietari del terreny on era situada la cova, Francesc Marí, de can Berris, es compadí de la seua situació i li oferí una parcel·la, un tros de terra erma, conegut amb el nom d’Entrador des Cubells, que el pare Palau acceptà; encarregà a dos dels seus fills espirituals, Gabriel Brunet i Ramon Espasa, venguts expressament de Barcelona per ajudar-lo, la construcció d’una caseta on refugiar-se i d’una capella on poder honorar la Mare de Déu.

El 1855 va predicar durant la quaresma a Eivissa durant quinze dies a l’església de Sant Domingo i, després, recorregué diversos pobles en els quals fou rebut amb entusiasme. L’any següent, féu a Palma, la novena de Sant Josep a l’església de Monti-sion, de la companyia de Jesús. El maig de 1857 va enviar un suplicatori a la reina Isabel II demanant-li l’aixecament de l’exili, cosa que aconseguí el novembre: es podia desplaçar i residir a qualsevol lloc de la península Ibèrica, tret de Catalunya, però hi acudí el desembre per resoldre-hi afers familiars.

A començament de 1858 fou retengut a Barcelona per una malaltia, fou acusat de voler reorganitzar l’Escola de la Virtut, fou detengut i enviat novament a Eivissa. L’any següent aparegué a Madrid La Escuela de la Virtud vindicada, obra que per encàrrec del vicari capitular d’Eivissa, Oliver, fou examinada pel canonge Antoni Sebastià Puiggròs, que certificà que no contenia cap concepte contrari a la fe i que consegüentment es podia publicar.

De la seua estada només se sap allò que diuen les vint-i-set cartes escrites des d’Eivissa durant aquest període, als seus antics col·laboradors i amics, o a Joana Gràcias, responsable de les petites comunitats de Lleida i d’Aitona, definitivament dispersades després del seu exili.

El desembre de 1859 escrigué de nou a la reina demanant-li ser deslliurat de la pena d’exili. El maig de 1860, valent-se de l’amnistia general promulgada el dia 1 d’aquell mes, sol·licità del governador d’Eivissa passaport per retornar a la península.

Mentrestant havia redactat un testament a favor de Joana Gràcias, Gabriel Brunet i Ramon Espasa. Durant la predicació que el novembre d’aquell any va dur a terme a Ciutadella, va rebre una il·luminació especial sobre el misteri de l’Església, cosa que donà una nova orientació a la seua vida i a l’obra de fundació que volia emprendre. A partir d’aquelles experiències espirituals, elaborà els primers plans, estables i continus, d’una fundació d’institut religiós, gràcies al suport de l’autoritat eclesiàstica de la diòcesi de Menorca.

Per aquell temps els ermitans de Sant Honorat de Randa (Mallorca) sol·licitaren que Palau en fos director espiritual, cosa a la qual accedí el bisbe de Mallorca i tot seguit reorganitzà la seua vida en comunitat.

Començà a escriure Mis relaciones con la Hija de Dios, la Iglesia, durant les seues periòdiques estades as Vedrà. El 1861 predicà dues missions a Madrid i aquell mateix any aparegué a Eivissa Mes de María: flores del mes de mayo. Va fer diverses estades a Barcelona per tal de reforçar la seua obra de fundació. El 1863 va tenir serioses dificultats a causa de la seua activitat ministerial a la diòcesi de Lleida.

L’any següent retornà a Eivissa, cridat pel governador eclesiàstic, per tal de predicar-hi missions populars a diversos llocs, missió que repetí l’any següent. El vicari Oliver comunicà al governador civil de Balears que a causa d’alguns crims molt greus comesos darrerament a l’illa havia determinat que es predicàs una missió general, a fi que els esperits s’asserenassin; el governador va veure amb bons ulls la iniciativa del vicari i va escriure a tots els batles de l’illa per tal que hi col·laborassin i es poguessin aconseguir els fruits esperats.

La missió, que començà a Vila, a l’església de Sant Domingo, fou predicada pel pare Palau. Per aquell temps va orientar la seua activitat ministerial en una nova direcció: la pràctica de l’exorcisme, que l’any 1865 va intensificar a Vallcarca (Barcelona), a conseqüència de la qual sorgiren de nou complicacions amb les autoritats eclesiàstiques.

Va dirigir la publicació de l’àlbum religiós La Iglesia de Dios figurada por el Espíritu Santo en los Libros Sagrados. Tot seguit (1866) va obtenir del bisbe de Barcelona l’autorització per traslladar-se a Roma per tres mesos.

El gener de 1867 el comissari apostòlic dels carmelites descalços li concedí el títol de director dels terciaris de l’orde i tot seguit escrigué els estatuts per als germans terciaris de la Mare de Déu del Carme. El 1868 va aparèixer el primer número d’El Ermitaño, setmanari fundat i dirigit pel pare Palau. El gener de 1870 retornà a Roma i presentà als pares de llengua espanyola del Concili Vaticà I les seues observacions sobre l’exorcisme, cosa que augmentà les dificultats i les tensions amb la jerarquia eclesiàstica a conseqüència de la pràctica d’aquest ritu a Santa Creu de Vallcarca que, finalment, el portà a la presó per un curt període de temps, després del qual li fou concedida la llibertat provisional i l’autorització per retornar a la seua residència de Vallcarca, encara que el procés judicial va continuar contra ell.

El 1872 s’ocupà de la publicació de les Reglas y constituciones de l’orde terciari dels carmelites descalços i la va fer imprimir a Barcelona. El febrer es traslladà a Aitona i Seròs per visitar les comunitats que s’hi havien establert i tot seguit es traslladà a Calassanç (Aragó) per tal d’ajudar Joana Gràcias i altres germanes que atenien els malalts de tifus. Arribà malalt a Tarragona i després de conèixer la sentència absolutòria, morí el 20 de març.

El 1951 s’inicià a Tarragona el procés diocesà de beatificació, que finalitzà el 1958, quan fou tramès a la Congregació romana per a les Causes dels Sants i deu anys després (1968) el papa Pau VI aprovà els escrits del pare Palau; el 1981 Joan Pau II ratificà i confirmà la resposta de la congregació. [FTP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments