Palau de Mesa, Antoni

Palau de Mesa, Antoni (Madrid 1823-1887) POLÍT/SOC Polític. El seu pare fou l’eivissenc Marià Palau i Ramon, advocat dels reials consells i membre de l’acadèmia d’ambdues jurisprudències de Madrid, alcalde major de Gran Canària i segon comptador de Sevilla, que va morir el 9 de febrer de 1827 quan era alcalde major del Carpio de Montalbán (Toledo). La seua mare fou Madrona de Mesa y López de la Fontana, natural de Còrdova i que va morir a Madrid el 1849. Els seus pares es casaren a Eivissa el febrer de 1816.

Antoni Palau va néixer el 4 de març de 1823 i fou batejat a l’església dels Sants Just i Pastor de Madrid. Als 15 anys es trobava amb la seua família a València i quan va veure sortir el primer batalló de la milícia nacional, s’hi agregà voluntàriament a la companyia de granaders i va prendre part en les accions que contra els carlins es desenvoluparen a Xest, entre els dies 2 i 6 de desembre de 1838; per la seua actuació se li concedí la Creu de Distinció.

Va estudiar filosofia a la Universitat Literària de Madrid, 1841, i més tard, a l’Escola Especial de l’Administració. El 1843 fou nomenat oficial de la Diputació de Madrid. Per Reial ordre de maig de 1852 se li concedí el títol de corredor de número de Madrid; la fiança a què havia de fer front fou depositada per Salustiano Olózaga. El 10 d’abril de 1854 fou nomenat agent de canvi i borsa, i era un dels preferits del marquès de Salamanca.

Va prendre part en la revolució de setembre de 1868, com a membre del Partit Progressista. Fou elegit diputat a Corts per primera vegada el 1869. Aquell mateix any fou un dels comissionats que en representació d’Espanya assistí a la inauguració del canal de Suez, ja que era accionista de la companyia que el construí.

En la sessió del Congrés de 16 de novembre de 1870 votà la candidatura del duc d’Aosta per a la corona d’Espanya. Formà part de la diputació de les Corts que passà a Itàlia a oferir la corona a Amadeu de Saboia i el dia 4 de desembre de 1870, al Palau Reial de Florència, fou un dels que signaren l’acta d’acceptació del nou rei.

El 30 de maig de 1871 signà, juntament amb altres diputats, una proposta del Congrés en què es felicitava el govern per les seues protestes contra els crims comesos a París per la “Commune”. A la sessió de les Corts del 10 de novembre de 1871 votà a favor de l’anticonstitucionalitat de l’Associació Internacional de Treballadors (Primera Internacional).

A les Corts de la Primera República formà part de la reduïda minoria monàrquica, únicament eren sis diputats. Votà a favor del govern en la històrica sessió de les Corts de 3 de gener de 1874, en la qual fou derrotat el govern d’Emilio Castelar pels federals de Pi i Margall; aquest esdeveniment motivà la dissolució del Parlament a causa del cop d’estat del general Pavía, que acabà amb la Primera República. Fou un dels set membres de la comissió creada per substituir les anteriors comissions creades amb motiu de la dissolució del govern de les corts constituents el 1873.

El 1877 fou elegit senador per la província de Castelló i el 1881 Alfons XII el designà senador vitalici.

Entre altres distincions, era president honorari de l’Asoziazione Internazionale d’Inceraggiamento de Nàpols, gentilhome de cambra d’Amadeu I, cavaller de l’Orde de Malta, estava en possessió de la Creu de Carles III, la Gran Creu de l’Orde de Crist de Portugal, la Gran Creu de la Corona d’Itàlia, la Gran Creu de l’Estrella Polar de Suècia, comanador de l’orde de Sant Maurici i Sant Llàtzer d’Itàlia i oficial de la Legió d’Honor de França.

Fou un incansable viatger i va recórrer Europa d’un cap a l’altre, des de Grècia a Suècia i des de Londres a Nàpols. Passava grans temporades a Àustria i, sobretot, a París. Estava relacionat amb l’alta societat de la seua època. Va tenir amistat amb la família Olózaga, com ho demostra el fet que fou designat marmessor de Salustiano Olózaga. En el seu testament va llegar al seu fillol Antonio Olózaga y Cañizares i a la seua germana Júlia una important quantitat de diners; ambdós eren fills de Salustiano Olózaga.

Fou amic de Ferdinand-Marie de Lesseps, constructor del canal de Suez; mantenia correspondència amb el rei Francesc d’Assís de Borbó, espòs d’Isabel II, i amb Emilio Castelar, amb els quals l’unia una bona amistat. Fou també amic del poeta Gaspar Núñez de Arce i un dels assidus concurrents a la cèlebre tertúlia de María de Buschenthal, a la qual també assistien, entre altres, el novel·lista Manuel Fernández y González, el poeta satíric Manuel del Palacio, el banquer marquès de Salamanca, etc.

Gran aficionat també a la música, assistia a les funcions del Covent Garden de Londres, durant les seues estades a la capital britànica; també estava abonat al Teatro Real de Madrid.

Va representar les Pitiüses per primera vegada a les Corts de 1869 i així fins a nou legislatures. Per Reial Ordre de 8 de gener de 1871 va aconseguir que es fessin novament efectives les dues fanegues de sal anuals que s’havien lliurat a tots els vesins de les Pitiüses fins a l’any 1839. Va aconseguir l’indult, que sol·licità personalment al rei Amadeu, per a un eivissenc condemnat a mort i que durant quatre mesos li havia estat denegat, a pesar de les gestions de la Diputació Provincial, dels ajuntaments de les Pitiüses i del capítol catedralici.

Aconseguí, així mateix, que el 1870 s’iniciassin els estudis necessaris per al primer projecte de dragatge del port, que fou aprovat per RO de 25 de juny de 1871; els treballs començaren oficialment el 12 de desembre de 1872. Més endavant aconseguí una ampliació de les obres, el pressupost de les quals fou aprovat el 4 d’abril de 1875. Aquell mateix any aconseguí també el projecte de les andanes del port.

Novament sol·licità a l’Ajuntament una altra ampliació per extingir el focus d’infecció situat davant del barri de la Bomba, que fou aprovada el 31 de desembre de 1875; aquestes obres finalitzaren el juny de 1877 i tot seguit començà de nou el dragatge, per haver-se aprovat un altre projecte d’ampliació a la zona entre la Consigna i la Bomba, igualment a petició de l’Ajuntament.

També, gràcies a les seues gestions, es construïren els fars de l’illa des Porcs i des Penjats, la carretera de Sant Joan, etc.

Va fer, a més, nombrosos donatius per a causes relacionades amb les Pitiüses com per exemple per pal·liar els efectes de les inundacions de novembre de 1880, per a l’ampliació de l’hospital d’Eivissa o donatius per repartir entre els pobres.

A la seua mort fou enterrat en el panteó familiar de la Sacramental de San Isidro.

Fou nomenat fill il·lustre de la ciutat d’Eivissa, per acord de l’Ajuntament en sessió de 4 de gener de 1824. [JoPT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments