Ofilió

Ofilió HIST Primer bisbe conegut de les Pitiüses, de qui no se sap molt més que el seu nom i que va viure la segona meitat del segle V dC. En dóna notícia el bisbe catòlic Víctor Vitensis (originari de la ciutat nord-africana de Vita), que va escriure una obra titulada Historia Persecutionis Vandalicae Africanae Provinciae (Història de les persecucions vandàliques a les províncies africanes), on es dóna compte dels problemes que va viure l’Església catòlica en el regne dels vàndals durant el regnat d’Hunneric , entre els anys 477 i 484 dC. Els vàndals també eren cristians, però havien abraçat l’arrianisme, corrent religiós fundat pel bisbe Arri (256-336 dC), que el va predicar a partir del 318 dC. L’arrianisme rebutjava el dogma de la Trinitat, tot afirmant que no hi havia tres persones en Déu, sinó només la del pare, negant per tant la divinitat de Jesús, per la qual cosa estaven fortament enfrontats amb el catolicisme. En aquest estat de coses i davant la crispació entre uns i altres a partir del nomenament d’Eugeni com a bisbe catòlic de Cartago, Hunneric va promulgar un edicte reial el maig de 483 dC, en què citava tots els bisbes catòlics d’Àfrica a acudir a una conferència a la capital del regne, en la qual es discutiria amb els bisbes arrians l’ortodòxia de la seua doctrina (Hist. Pers. Wand. II, 38). No obstant això, els bisbes illencs també varen ser-hi convocats, segons explica Víctor de Vita en un altre passatge del seu text, davant la insistència del mateix bisbe Eugeni perquè també acudissin a la conferència els seus coreligionaris de totes les regions ultramarines, no només per mostrar als arrians la fortalesa de l’Església catòlica, sinó també considerant que la responsabilitat de la defensa del catolicisme no incumbia només els prelats de les províncies africanes, sinó els de tot l’orbe (Hist. Pers. Wand. II, 41-42). D’aquesta manera, la conferència va començar el primer de febrer de l’any 484 dC, amb la presència de quatre-cents seixanta-sis bisbes catòlics. Un text anomenat Notitia Provinciarum et Civitatum Africae, inserit a continuació de la Historia Persecutionis de Víctor de Vita, dóna compte del nom dels bisbes que anaren a Cartago, i al final de la llista de bisbes africans ofereix els Nomina episcoporum insulae Sardiniae: 1. Lucifer Calaritanus. 2. Martianus de Foru Traiani. 3. Bonifacius de Sanafer. 4. Macarius de Minorica. 5. Vitalis Sulcitanus. 6. Felix de Turribus. 7. Helias de Maiorica. 8. Opilio de Ebusa. Sunt ñ. VIII. Es veu, doncs, com en aquesta relació els tres bisbes de les illes Balears —Macari de Menorca, Helias de Mallorca i Ofilió d’Ebusus— figuren barrejats amb els cinc bisbes sards. Tot i que, generalment, aquesta llista ha estat atribuïda al bisbe de Vita, altres investigadors consideren que era una relació existent a la cúria del primat de Cartago, una mica posterior al concili d’Hunneric i que, per tant, no podia ser obra de Víctor Vitensis. Fos com fos, de la reunió de Cartago els bisbes catòlics no obtengueren cap reconeixement per a les seues postures i, Hunneric, considerant que el seu comportament havia estat sediciós i deliberadament destinat a exaltar el poble, va aplicar-los les penes tradicionals dels heretges: varen ser torturats, obligats a abjurar i desterrats lluny de les seues diòcesis (Hist. Pers. Wand. III, 32). Però, més enllà d’il·lustrar que les Balears i la resta d’illes també es veren implicades en els conflictes religiosos de l’Església catòlica amb la monarquia vàndala, aquesta dada sobre el bisbe Ofilió és molt important per a la història de les Pitiüses, ja que es tracta del primer testimoni documental de l’existència d’un bisbe i, en conseqüència, d’una diòcesi ebusitana que, amb tota lògica, cal creure que comprendria tot el territori d’Ebusus, terme amb el qual aleshores s’anomenava tant l’illa d’Eivissa com la de Formentera. Davant la manca d’altra informació, es desconeix en quina data va ser fundada, si bé cal tenir en compte que el culte cristià fou legalitzat per l’anomenat Edicte de Milà, promulgat pels emperadors Constantí i Licini l’any 313 dC, i que des d’aleshores el cristianisme anà guanyant importància durant el segle IV dC, fins esdevenir la religió majoritària a l’Imperi, de tal manera que Teodosi la declarà com a religió oficial de l’Estat romà l’any 380 dC. Per això, cal considerar que la diòcesi ebusitana probablement degué fundar-se a final del segle IV, o l’inici del V dC, quan el cristianisme ja era la religió oficial i, per tant, el seu culte s’havia de normalitzar arreu de l’Imperi. La notícia de Víctor de Vita, de fet, demostra que en ple segle V dC la diòcesi ja estava ben establerta a les Pitiüses, per bé que no és fins a final del segle V, i sobretot ja els segles VI i VII dC, que l’arqueologia forneix proves empíriques de culte cristià a les Pitiüses. D’altra banda, la relació dels bisbes balears en la nòmina de Sardenya probablement ha de ser interpretada en el sentit que, almenys durant el període de domini vàndal, les diòcesis balears estaven integrades en la província eclesiàstica sarda, la qual, a la vegada, depenia de l’església d’Àfrica. [BCR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments