Mela, Pomponi

Mela, Pomponi (Bètica s I dC) HIST Escriptor llatí d’origen hispà, atès que era natural de la localitat gaditana de Tingintera (Tarifa), com ell mateix diu en un passatge de la seua obra — “atque unde nos sumus Tingintera” (Chorogr. II, 96). Va viure en el s I dC, durant els regnats dels emperadors Calígula i Claudi. No es coneixen gaires dades de la seua biografia, si bé es creu que podria estar emparentat amb la família del filòsof Sèneca, també oriünda de la Bètica. Va ser autor d’una obra geogràfica que va titular amb el mot grec Chorographia, que podria traduir-se com a “descripció de països”. La seua redacció s’ha datat els anys quaranta dC per una al·lusió a la conquista de Britannia per l’emperador Claudi, que va tenir lloc l’any 43 dC. Es tracta d’una descripció geogràfica sumària, pròpia d’una part de la producció intel·lectual de l’època, destinada a satisfer la curiositat per les diversitats locals, les diferents ètnies o els mites estranys, que els romans anaven descobrint en els diferents territoris que, per mitjà de la conquista, integraven en el seu imperi. No es tracta, però, d’una composició amb pretensions científiques, atès que no es basa en investigacions originals, sinó que imitant els antics periples grecs i seguint les normes de l’ensenyament escolar, presenta una recopilació d’informacions diverses, de caràcter més aviat il·lustratiu o divulgatiu. Fins i tot, per alleujar la monotonia de la descripció geogràfica, l’autor, de notable formació literària i prosa acurada, hi intercala freqüents divagacions de caire historicocultural. En qualsevol cas, es tracta de la primera descripció del món conegut en llengua llatina que ha arribat fins al nostre temps, i de la qual, en molts dels seus passatges, cal destacar la minuciositat en l’enumeració d’accidents geogràfics, ciutats i indrets, ja que es fa esment de més de mil cinc-cents noms de lloc en el total de l’obra. Està dividida en tres llibres, en el primer dels quals, partint de Mauritània, descriu les costes del nord d’Àfrica i Àsia. En el segon, recorre els litorals de l’Europa mediterrània i les seues illes. En el tercer, segueix les costes atlàntiques des de l’estret de Gibraltar fins al mar Bàltic i des del Caspi torna cap al sud fins a Mauritània. Entre les seues fonts, són paleses influències d’autors grecs antics, com Herodot, Hiparc o Eratòstenes, tal vegada a partir de fonts intermèdies que no es coneixen. D’aquestos autors, però, Mela de vegades recull notícies que ja estaven superades en el seu temps. Agafa també informacions d’Estrabó —o d’alguna font comuna d’ambdós— i és probable que s’hagués servit dels escrits de Corneli Nepotes i Varró, entre d’altres. Per la seua part, Pomponi Mela va ser font per a altres autors posteriors, entre ells Plini el Vell, del segle I dC, i el geògraf Gai Juli Solí, del III dC. En el llibre segon de la Chorographia apareix una curta referència a les Pitiüses, la qual, malgrat la seua brevetat, conté un bon nombre de detalls d’interès: “Ebusus, enfront del promontori anomenat Ferraria en el golf del Sucro, té una ciutat amb el mateix nom, és quasi rica en gra, i bastant més abundosa en altres coses, i està tan mancada de tots els animals perjudicials que si els hi porten ni tan sols produeix o cria, aquells que són més inofensius entre els animals salvatges. Just enfront hi ha Colubrària, de la qual em ve la idea de recordar-me’n perquè encara que sigui fins a tal punt inhabitable, és inofensiva i és agradable per als qui entren dins un espai que varen enrevoltar de terra ebusitana, perquè aquelles mateixes serps que, al contrari, solen atacar els qui troben, eviten de lluny i amb terror la vista d’aquesta terra, o d’algun altre verí” (Chorogr. II, 124-126). Com és habitual en aquest tipus de narrativa, la referència comença ubicant geogràficament l’indret en qüestió per, tot seguit, donar breu notícia de les seues principals produccions, afegint alguna altra dada curiosa o singular que pugui cridar l’atenció o ser de l’interès de la persona lectora. En aquest cas, la referència de Mela comença situant Eivissa amb relació a la costa peninsular: enfront del cap de la Nau, anomenat de Ferraria per alguns autors llatins a causa de l’existència de mines de ferro, de les quals parla Estrabó (III, 4, 6), i del golf de València, on desemboca el riu Xúquer (Sucro). La ressenya continua donant notícia de les principals produccions, especificant que la cerealícola era relativament important, però que l’illa era més pròspera en altres produccions. Aquestes, malauradament, no s’enumeren; però cal creure que entre aquestes “altres coses” que diu Mela, possiblement cal comptar la sal, els salaons de peix, el vi, l’oli o altres produccions de fruiters, com ara les figues, que per mitjà de Plini se sap que, trenta anys després de l’obra de Mela, eren molt apreciades. Entre les produccions eivissenques importants, segurament també s’hi hauria de comptar la llana, de la qual Diodor de Sicília , vuitanta anys abans, ja alabava la suavitat. I, tal vegada, també la porpra, de la qual els primers anys del segle XXI s’està obtenint evidències arqueològiques de la seua producció a les Pitiüses durant l’antiguitat. La referència a Eivissa acaba amb una dada, sens dubte molt singular per als naturalistes i geògrafs de l’època, com és l’absència, ja no només d’animals verinosos, sinó de qualsevol fauna de mamífers salvatges. Aquesta circumstància excepcional és realment la principal característica de l’ecosistema pitiús durant tot el quaternari, el qual, excepte per algunes espècies introduïdes per l’home (eriçó, mart, geneta, conill i altres rosegadors), s’ha mantengut gairebé inalterat durant tota la història. La descripció continua després amb Formentera, de la qual, com és freqüent, dóna una referència de la seua situació amb relació a l’indret descrit abans: està enfront d’Eivissa. Mela diu que aquesta illa era inhabitable, asseveració que no resulta completament estranya, perquè un segle abans Estrabó (III, 5, 1) afirmava explícitament que l’illa estava deserta. També referències indirectes d’altres autors, com ara Agatemer citant dades d’Artemidor, o el silenci de Diodor sobre Formentera permeten creure que, efectivament, l’illa estava deshabitada o molt poc poblada des d’almenys els segles V-IV aC. El registre arqueològic de principi del s XXI palesa freqüentacions de l’illa per part dels ebusitans, sobretot des del segle III aC, però tampoc ha fornit evidències definitives de poblament estable abans del canvi d’era. Això no obstant, l’arqueologia sí que evidencia prou clarament que quan Mela escrivia la seua obra, Formentera ja estava colonitzada pels eivissencs, que aleshores l’habitaven permanentment i hi havien fundat diversos establiments per a l’explotació dels seus recursos. Mela, per tant, es fa ressò d’una notícia possiblement verídica temps abans, però que a la seua època ja havia deixat de ser certa. El que, d’altra banda, sí que és veritablement sorprenent és el motiu que l’autor gadità al·lega per explicar la inhabitabilitat de l’illa: estava plena de serps verinoses. Aquest fet justificaria el nom de l’illa —Colubraria—, que no és més que la traducció al llatí del nom grec d’Ophioussa, “illa de serps”, que ja li donava Estrabó el segle I aC. Però aquesta denominació no té cap recolzament en la realitat faunística de l’illa, en no ser que fos una deformació de la notícia de l’abundància de grans i vistoses sargantanes, que encara sorprenen molts dels seus visitants. Una explicació versemblant podria ser la que ha suggerit el llatinista Jaume Juan Castelló , vinculant aquesta denominació de Formentera amb un culte a una divinitat com Bes, protectora contra els animals verinosos, que iconogràficament es representa matant una serpent colpejant-la amb una maça, o bé sostenint-ne una en cada mà. L’existència d’un culte de caràcter salutífer a aquesta divinitat a Eivissa juntament al fet real de l’absència d’animals verinosos —o de qualsevol altre animal salvatge—, com el mateix Mela posa de relleu, podrien justificar també la idea de la presumpta bondat de la terra eivissenca per allunyar les serps. Tot això, sumat a la notícia del despoblament de Formentera a fonts més antigues, i juntament amb l’erudició especulativa de Mela —o d’altres autors del seu temps—, podrien haver donat lloc a aquesta creença d’una Formentera plena de serps, Colubrària, que esdevé també una antítesi literària per subratllar la dicotomia amb una Eivissa protegida per la divinitat. Pomponi Mela és el primer autor conegut que es fa ressò d’aquest mite, però altres escriptors posteriors, com Plini el segle I, Solí el III i Sant Isidor a final del segle VI dC, el reiteraran, convertint-lo en un tòpic literari que ha transcendit l’antiguitat. [BCR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments