Matutes Juan, Abel

Matutes Juan, Abel (Eivissa 1941) SOC/POLÍT/ECON Empresari i polític nascut al si d’una família d’empresaris ben destacada a les illes Pitiüses durant tot el segle XX. El seu pare era Antoni Matutes Noguera i el seu avi el banquer i navilier Abel Matutes Torres. Cursà estudis primaris al col·legi de la Consolació i batxillerat a l’Institut de Santa Maria i al col·legi La Salle de Palma. Es llicencià en dret i en ciències econòmiques a la Universitat de Barcelona.

El 1962, acabats els seus estudis, fou professor d’Hisenda Pública a la Universitat de Barcelona, càrrec que va abandonar el 1963 per dedicar-se a l’activitat privada. Mentre realitzava els seus estudis a Barcelona, durant un temps fou jugador del Reial Club Esportiu Espanyol.

Finalitzats els estudis retornà a Eivissa, on tot seguit s’inicià en el món dels negocis i s’introduí en el sector dels materials de construcció. En aquells moments existia una extraordinària demanda d’aquest tipus de materials per causa del boom del turisme que tot just començava. L’any 1964 participà directament en la constitució de l’empresa Suministros Ibiza SA, que ha arribat a ser la més important de les Illes Balears dins el seu subsector. Poc després creà la constructora Urcoisa i començà a interessar-se pel sector turístic en el qual, fins aquell moment, la seua família no tenia interessos directes.

La seua vinculació amb el nou sector líder de l’economia pitiüsa el portà a ser nomenat, l’any 1965, vicepresident del Foment del Turisme, càrrec que ocupà fins a l’any 1977. Aquell mateix any accedí a la presidència de la Societat Esportiva Eivissa, càrrec que deixà dos anys més tard. També durant l’any 1965 fou proposat per ocupar el càrrec d’alcalde de la ciutat d’Eivissa, però el nomenament no fou possible per no tenir en aquell moment l’edat mínima legalment prevista: vint-i-cinc anys. Finalment ho fou cinc anys més tard, el 7 d’abril de 1970, amb un curt mandat que finalitzà l’any 1971, quan va abandonar el càrrec.

El retorn a l’activitat política tengué lloc l’any 1976. Fou elegit membre de l’executiva nacional de Reforma Democràtica, associació política (encara no hi havia veritables partits) liderada per Manuel Fraga Iribarne i que recollia molts exministres i altres antics alts càrrecs del règim franquista. Aquesta associació fou l’embrió d’Aliança Popular, posteriorment anomenada Coalició Democràtica i més endavant Partit Popular. El 1976 fundà i presidí el partit Unió Liberal Popular i Democràtica d’Eivissa i Formentera (s’Unió), partit que es va federar a nivell nacional amb el partit Aliança Popular (AP). Fou component de la primera executiva d’aquest partit nacional i ha estat membre de totes les executives posteriors, fins a l’any 2004.

A les eleccions de 1977 es presentà per al càrrec de senador per la circumscripció d’Eivissa i Formentera i obtengué la confiança dels electors, amb 8.862 vots; en aquelles eleccions s’enfrontava al Bloc Autonomista, encapçalat per Isidor Marí Mayans, que va aconseguir 6.603 vots. Confiança que va revalidar el 1979, també davant d’Isidor Marí, que en aquella contesa es presentava pel Grup Progessista Independent; Matutes es va presentar dins les llistes de Coalició Democràtica, nom que havia adoptat en aquell moment el partit liderat per Fraga Iribarne. Durant aquells anys Matutes mostrà una aferrissada oposició al projecte d’Estatut d’Autonomia Balear pactat entre la Unió del Centre Democràtic i el Partit Socialista, en exigir la paritat entre Mallorca i les illes menors, Menorca, Eivissa i Formentera, en el futur Parlament Balear.

El 1976 fou nomenat vicepresident i membre del Comitè Executiu d’AP, a més de president del Comitè d’Economia i també del Comitè Electoral, càrrec aquest darrer que va exercir fins a 1985. A les eleccions generals de 1982 es presentà per diputat a la llista de Coalició Democràtica per la circumscripció de les illes Balears, obtengué l’acta i fou nomenat portaveu d’Economia i Hisenda del Grup Popular, a l’oposició. Durant aquells anys les relacions entre el govern socialista i l’oposició de dreta foren molt tenses, però Matutes aconseguí establir contactes amb diferents polítics governamentals i actuar de pont entre govern i oposició.

El 20 de novembre de 1985 fou nomenat comissari europeu pel Govern, càrrec del qual va prendre possessió l’1 de gener de 1986, quan Espanya entrà a formar part de les comunitats europees i li corresponia nomenar dos membres del principal òrgan de govern europeu: la Comissió Europea. Els dos comisssaris eren nomenats pel Govern d’Espanya, però un havia de recaure en un membre de l’oposició. Els elegits foren Abel Matutes i Manuel Marín. El president de la Comissió li va confiar les àrees de Crèdit i Inversió, Enginyeria Financera i Política per a la Petita i Mitjana Empresa, càrrec que li va ser confirmat el 1989 (Política Mediterrània i Relacions amb Amèrica Llatina i Àsia i Relacions Nord-Sud) i el 1993 (Transports i Política Energètica). Va representar la Unió Europea a la cimera mundial del Medi Ambient de Rio de Janeiro i va intervenir en diferents crisis internacionals com la guerra de l’antiga Iugoslàvia i la Primera Guerra del Golf.

Mentre, el seu nom aparegué entre els possibles successors de Manuel Fraga com a líder de la dreta espanyola, però continuà com a comissari europeu, càrrec que exercí fins a l’any 1993, durant vuit anys. A les eleccions europees de 1994 abandonà el seu càrrec en la Comissió per encapçalar la llista del Partit Popular (PP) al Parlament Europeu. Una vegada obtenguda l’acta, hi quedà com a diputat i president portaveu de la delegació espanyola del Grup Popular Europeu i president de la Comissió d’Afers Exteriors i de Seguretat del Parlament fins que el mes de maig de 1996 fou nomenat ministre d’Afers Estrangers del Govern Espanyol, quan el Partit Popular guanyà les eleccions generals i José María Aznar el designà el 5 de maig d’aquell any, càrrec que ocupà fins a l’abril de 2000.

Una greu malaltia coronària l’obligà a abandonar el ministeri i es concentrà a partir de llavors en el món empresarial. Una volta que deixà l’activitat política directa, Matutes ha estat membre dels consells d’administració d’algunes grans empreses espanyoles com la constructora Fomento de Construcciones y Contratas —de 2001 fins a 2003—, el Banc Santander-Central-Hispano —nomenat l’any 2002— i l’empresa basca de comunicacions Global Dominion —de la qual fou president de 2001 fins a 2003. També ha estat conseller del grup financer italià San Paolo-IMI —nomenat l’any 2001— i vicepresident de la patronal hotelera espanyola Exceltur.

En l’apartat d’activitats diverses és membre de l’Eurogrup, membre de la delegació espanyola a la Comissió Trilateral, president del comitè espanyol per a la Unió Paneuropea i president de la Fundació Empresa i Creixement.

Quant a les distincions acadèmiques és membre de la Reial Acadèmia Espanyola de Ciències Econòmiques i Financeres, professor honorari de la Universitat de Buenos Aires (Argentina), doctor honoris causa per la Universitat de Santiago de Xile, doctor honoris causa per la Universitat Complutense de Madrid, membre del comitè d’honor del Reial Institut d’Estudis Europeus i membre honorífic de l’Acadèmia Filipina de Llengua Espanyola.

És posseïdor de les següents condecoracions: Medalla de Plata al Mèrit Turístic, Medalla de l’Orde del Mèrit Constitucional, Gran Creu de l’Orde de San Carlos (Colòmbia), Gran Creu de l’Orde de Sikatuna (Filipines), Gran Mestre de l’Orde de Mayo (Argentina), Gran Creu de l’Orde Nacional del Mèrit (Colòmbia), Medalla d’Or de la Confederació d’Associacions Empresarials de Balears, Gran Creu de l’Orde de Bernardo O’Higgins (Xile), Gran Creu de l’Orde El Sol del Perú (Perú), Gran Creu de l’Orde del Cóndor de los Andes (Bolívia), Gran Creu de l’Orde del Mèrit Agrícola (Colòmbia), Gran Creu de l’Orde Nacional al Mèrit (Equador), Gran Creu de l’Orde de Vasco Núñez de Balboa (Panamà), Gran Creu de l’Orde de Francisco Miranda de 1a classe (Veneçuela); Gran Creu de l’Orde de Mosarán (Hondures), Gran Creu de l’Orde de l’Alliberador San Martín (Argentina), Gran Creu de l’Orde de la República de Tunísia (Tunísia), Gran Creu de l’Orde Creu del Sud (Brasil), Medalla Robert Schumann (Grup Popular del Parlament Europeu), Gran Creu de l’Orde de l’Infant Don Enrique (Portugal), Gran Creu de l’Orde al Mèrit (Itàlia), Orde del Mèrit (Ucraïna), Gran Cordó de l’Orde de l’Alliberador (Veneçuela), Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, Gran Creu d’Or de l’Orde del Mèrit de la República d’Àustria, Medalla de Cavaller de l’Àncora d’Or (Reial Lliga Naval Espanyola), Gran Creu de primera classe de l’Orde del Mèrit de la República Federal d’Alemanya, Orde de José Matías Delgado (El Salvador), Gran Creu de l’Orde de Pius IX (Vaticà), Medalla de Plata del Reial Institut d’Estudis Europeus (Espanya), Gran Creu de l’Orde d’Honor de Grècia, Medalla de la Societat d’Estudis Internacionals (Espanya), Gran Creu de l’Orde Manuel Amador Guerrero (Panamà), Gran Creu de l’Orde de la Rosa Blanca (Finlàndia), Gran Creu de l’Orde de Bocayá (Colòmbia), Orde Stara Planina (Bulgària), Gran Oficial de l’Orde de la Legió d’Honor (França), Gran Creu de l’Orde de l’Àguila Asteca (Mèxic), Medalla de Plata Villa y Corte (Madrid), Gran Creu de l’Orde de Cristóbal Colón (República Dominicana) i Gran Creu de l’Orde de Carles III (Espanya). El 2014 fou distingit amb la Medalla d'Or de la Ciutat d'Eivissa.

Com a president-fundador del Grup d’Empreses Matutes dirigeix un grup d’empreses dedicades a diverses activitats, però especialment important en el turisme (46 hotels i més de 8.000 empleats) i també en la construcció i en el transport marítim, amb inversions a l’Estat espanyol i a l’estranger. [JcCC/PVG]

Descàrregues

Col·laboradors