Marroig, can

Marroig, can ARQUIT Finca situada a l’extrem nord-occidental de l’illa de Formentera, delimitada en el costat de la mar per la punta de la Gavina i la punta de sa Pedrera, i en el costat de terra per la finca de ca s’Hereu. La seua extensió aproximada és de 146 hectàrees, i està configurada per terres de conreu, principalment de secà, bosc de pins i savines i una important franja litoral de tipus rocós.

La primera referència de l’existència d’aquesta finca es troba en un document de la Real Cabrevación de Ibiza y Formentera l’any 1797, en què el Seminari d’Eivissa reconeix haver rebut en donació reial una finca de característiques similars a la de can Marroig l’any 1794, i que va publicar l’historiador Joan Marí Cardona en la publicació Formentera (Illes Pitiüses III) de 1983. Més tard amb la desamortització de Madoz de 1855, la finca deixà de ser propietat de l’Església per passar a mans privades, inscrivint-se aleshores en el Registre de la Propietat l’any 1870 a favor d’Agustí Fuster Cortès, amb el nom de can Martí, denominació que pren de les cases —els primers anys del segle XXI ja ruïnes— que s’hi ubiquen.

Aquesta adquisició la realitzà conjuntament amb la finca de can Mossènyer, situada a la zona occidental de l’estany Pudent, que durant molts anys s’anaren transmetent de forma conjunta.

Aquestes dues finques foren comprades l’any 1874 per l’empresari i polític mallorquí Antoni Marroig i Boned , qui un any abans ja havia adquirit els estanys de la part nord-oest de l’estany Pudent, que prengueren el nom de les salines d’en Marroig, on construí el molí des Carregador o molí d’en Marroig.

Fou en aquell període, a final del s XIX, quan s’inicià la construcció de la casa senyorial, de tipologia tradicional mallorquina, que presidia la finca, amb l’objectiu d’impulsar una important explotació agrícola basada principalment en la producció de vi.

En morir Antoni Marroig, el seu fill Pere Marroig i Palou heretà la finca, en continuà l’explotació i hi establí la seua residència. L’any 1906 morí Pere Marroig i la propietat passà al seu fill Antoni Marroig i Esteva, que deixà de viure a Formentera, i la gestió quedà en mans de la seua mare.

L’any 1933, per iniciativa de Llorenç Bosch Campins , persona vinculada a la família Marroig, es creà a la casa l’Hotel IFA (Inglaterra-Francia-Alemania), que pretenia complementar l’activitat agrària existent a la finca. Aquest hotel perdurà fins a 1936, moment en què esclatà la Guerra Civil.

La propietat de la finca es mantengué per part de la família Marroig fins a l’any 1940, quan va ser adquirida, també conjuntament amb la finca de can Mossènyer, per l’eivissenc Josep Costa Torres, “Pep Fèlix”. La dècada dels seixanta la propietat passà a mans de Torre Gavina SA, societat vinculada al mateix Pep Fèlix, però que poc després acabà sent comprada pel grup Matutes, que paral·lelament adquirí la propietat de l’estany des Peix mitjançant la societat Formentera, SA.

A partir d’aquell moment la finca s’endinsà en una dinàmica urbanística especulativa que es concretà l’any 1984 quan el grup Matutes anuncià la construcció d’una ciutat de vacances que se situaria a can Marroig i un refugi de navegants a l’estany des Peix, amb una inversió de 975 milions de pessetes. Aquell projecte aixecà el rebuig del poble de Formentera i can Marroig esdevengué un referent d’oposició a un model de creixement urbanístic desmesurat. Per oposar-se a la urbanització de la finca es creà la Coordinadora d’Entitats Cíviques de Formentera , que aglutinà totes les entitats socials, empresarials i culturals de l’illa.

Davant les dificultats sorgides per executar el projecte, aquestes propietats foren venudes a Renta Inmobiliaria, SA, vinculada a l’italià Giancarlo Parretti, el qual realitzà un segon intent de construir-hi un macrocomplex turístic, amb una inversió de 30.000 milions de pessetes. L’oposició popular continuà sent ferma i va fer avortar el pla urbanitzador.

El procés culminà l’any 1998 amb la compra de la finca per part del Govern Balear, la qual cosa posà punt i final a aquesta convulsa etapa. L’adquisició es realitzà mitjançat el projecte Life de la Unió Europea per a protecció del virot (Puffinus mauretanicus). L’any 2003 es construí en un dels annexos de la casa el Centre d’Interpretació del Virot.

Al llarg de tots aquestos anys la finca ha mantengut una activitat productiva molt diversa. Des de final del segle XVIII, quan les explotacions principals eren l’activitat ramadera i forestal (pins i savines), l’activitat agrària va anar agafant importància, propiciada per les àmplies zones desemboscades, sobretot després de la compra d’Antoni Marroig i Boned, que fou qui impulsà una explotació vitivinícola de grans dimensions en el context de Formentera, amb la producció destinada a l’exportació. Aquesta orientació en l’explotació va fer necessària la construcció d’un gran celler que se situà en el soterrani de la casa principal. L’activitat agrícola es diversificà amb altres cultius com cereals, horta, figueres, etc.

També s’ha de destacar l’activitat extractiva de pedra de marès que es produí a final del segle XIX i primera meitat del segle XX, en la zona de costa de la finca, denominada punta de sa Pedrera. Aquest marès s’emprà en la construcció a Formentera i a Eivissa, en aquest cas, embarcant-se i transportant-se en llaüts.

Els anys setanta del segle XX, coincidint amb el canvi de model econòmic que va tenir lloc a les Pitiüses, es produí un abandonament progressiu de l’activitat agrària, acompanyat del deteriorament de les edificacions existents.

D’entre les construccions de la finca, en destaca la casa senyorial, que se situa en la part septentrional de la finca, però mantenint una certa distància respecte a la costa. La casa, de tipologia mallorquina, es compon de planta semisoterrani, planta baixa i pis. S’organitza en dos cossos, un de principal en planta baixa i pis destinat a habitatge, orientat a llevant, i un altre disposat perpendicularment a ell en el costat de migjorn i endarrerit respecte al pla de façana principal, consistent en planta semisoterrani, on s’ubica el celler, cobert amb una gran volta rebaixada de pedra de marès, i planta baixa destinada també a habitatge.

Aquesta casa es construí en dues fases, una primera en què es va fer un habitatge en planta baixa i el celler, que presenta murs gruixuts de paredat tradicional i, pocs anys més tard, es va construir la segona planta, de tancaments més esvelts realitzats amb paredat de blocs de marès. Aquesta ampliació de la casa obeïa a la necessitat de coexistir-hi dues famílies, la dels senyors i la dels majorals. Les cobertes són totes a dues aigües realitzades amb teula; la del cos principal amb teula plana i l’altra de tipus àrab.

En la part posterior de la casa, tancant per un mur a tramuntana i ponent, es creà un pati interior o clastra, presidit pel coll d’un aljub al centre. L’entrada a aquest pati es realitza a través d’un portal coronat amb un arc adovellat rebaixat o de cinc punts, poc freqüent en l’arquitectura pitiüsa.

L’edificació està envoltada d’altres construccions destinades a corrals, entre les quals cal destacar l’antiga casa de bestiar gran, coneguda amb el nom de sa Vaqueria.

Per al cultiu de reguiu la finca fou dotada d’infraestructures hidràuliques: un molí amb una imponent torre, construït pel primer Marroig i que disposa d’un gran safareig, una sènia, un molí més petit —aquest de construcció posterior— i pous i canals de reg per conduir l’aigua a alguns dels camps.

Tota la finca també presenta les característiques parets i marges de pedra que configuren el paisatge formenterer i que delimiten tant la propietat com els diversos camps i tancats. [AYR/MaCM]

Descàrregues

Col·laboradors