Marina, la

Marina, la GEO Nom que rep la part marítima del nucli històric de la ciutat d’Eivissa, que amb el temps va esdevenir un dels barris més populars de la capital eivissenca i un clar exemple de barri mariner i comercial de les ciutats mediterrànies litorals. Conjuntament amb els barris de Dalt Vila i sa Penya conforma el nucli històric d’Eivissa.

Es tracta d’un espai urbà que es troba a la part sud de la badia d’Eivissa i als peus del vessant nord del puig de Vila. La seua extensió és de 0,5 km2 i fita, al sud, amb Dalt Vila; a l’est, amb sa Penya i el mar; al nord, amb les aigües internes del port d’Eivissa i, a l’oest, amb l’eixample de la Marina, és a dir, l’espai immediatament al voltant del passeig de Vara de Rey.

Respecte dels seus límits, i més concretament, hom pot dir que allò que separa la Marina de Dalt Vila és un considerable desnivell, atès que la Marina s’expandeix a la falda septentrional del puig de Vila (81 m), gairebé a nivell de mar, encara que modificacions urbanístiques hagin fet canviar la relació d’altura prèvia entre terra i mar. Així, en concret, les muralles renaixentistes són el desnivell que delimita la Marina de Dalt Vila; també existeix un canvi de rasant en els límits entre la Marina i sa Penya, atès que hom entén que sa Peixateria i el carrer de Manuel Sorà formen part del primer barri i que els carrers immediatament superiors, de sa Penya; finalment, cal destacar que l’altre aspecte que delimita la Marina respecte de sa Penya és el carrer de la Mare de Déu, pertanyent al segon, i que es troba més alt que els carrers immediats de la Marina, quasi a nivell d’aigua. Allò que separa el barri de la Marina de l’eixample del mateix nom és el carrer del Comte de Rosselló, aixecat sobre els fonaments de la segona estacada que feia de fita entre l’antiga ciutat i el camp proper.

Evolució. L’evolució històrica del barri permet parlar de dos sectors del nucli. El primer, iniciat el segle XIV, és el més extens i el més proper a sa Penya i a l’església de Sant Elm. Per contra, a partir de la segona meitat del segle XIX, aparegué el sector conegut popularment com el Poble Nou de la Marina, reduïda extensió propera al passeig de Vara de Rey i a la ciutat que es desenvolupà a partir de principi del segle XX.

Des de la fundació de la ciutat d’Eivissa (final del segle VII aC) fins al segle XIV, l’explicat espai de la Marina fou la base de la zona portuària del nucli fundat pels púnics i entre aquest espai i la zona intramurs (l’única poblada llavò) hi devia haver un buit territorial, atesa la distància entre ambdós.

La Marina va ser el primer barri extramurs de la ciutat d’Eivissa. El seu embrió fou la Drassana , situada al voltant del monument als corsaris, on hi havia instal·lada la drassana de la construcció naviliera d’aleshores. L’establiment d’habitatges per als seus treballadors i els mariners i les seues famílies portà a l’erecció de l’església de Sant Elm (capella del gremi de mariners, inicialment). Per a aquestes persones, el fet d’haver de residir al recinte emmurallat medieval de Dalt Vila significava un obstacle per al seu ofici.

Convé recordar que la riba del mar arribava fins a la plaça del Marí Riquer, lloc ben proper a l’inicial nucli, riba que esdevengué el port per molts de segles.

L’incipient barri de la Marina també va ser el lloc de residència de la immigració interior des de la zona rural. Una bona mostra de la consolidació d’aquest nou nucli és el fet que el 1410 es troba documentada la construcció d’un temple.

Més endavant, s’hagueren de bastir mecanismes de defensa del barri. Un seria el mur que aniria des de les muralles fins a la mar, s’Estacada , el portal d’accés va rebre el nom de porta de sa Creu (Creu, porta de sa ). L’altre seria per defensar la badia i el port, en concret, la torre de Mar (Mar, torre de ), a llevant del port.

Així i tot, la Marina podia ser objecte d’atacs o incursions, a través del port, com va ser el cas de l’any 1536, quan un atac turc delmà el barri mariner. El 1578 una altra incursió otomana es va fer amb 120 captius i atacà els magatzems de la ciutat, que es trobaven allí.

L’erecció de les muralles renaixentistes (segona meitat del segle XVI) portà una etapa de tranquil·litat a la ciutat, a la llum de la qual el barri de la Marina va prosperar al llarg del segle XVII, fins a arribar a un milenar d’ànimes —aproximadament la meitat de tota la ciutat. Aquesta població es va veure delmada per l’epidèmia de pesta bubònica de l’any 1652, amb un cost de 70 morts, d’un total de 711 a l’illa.

A partir del segle XVII, la Marina s’anà configurant com un pol econòmic i demogràfic alternatiu al centre tradicional de la ciutat, Dalt Vila. Així, els habitants de la Marina s’abastiren durant el segle XVIII a la plaça de Vila, propera al barri. La important activitat constructora a la drassana al llarg dels segles XVII i XVIII va fer que fos el pulmó que ajudà a l’increment demogràfic i econòmic del barri: duplicà la població de Dalt Vila al llarg del set-cents.

A partir d’aquell moment, s’Estacada s’anà convertint en la cotilla que constrenyeria el creixement de la Marina, límit de la ciutat, atès que significava el control de l’accés a la ciutat de persones i mercaderies (sotmeses a figures tributàries) i el límit entre ciutat i camp.

S’establí des del XVIII una diferenciació social entre els ravals de Dalt Vila i de la Marina. Així, aquest segon seria el lloc de residència de mariners —s’arribà a decretar que només ells podien residir-hi— i mantendrien un tipus de vida més arrelat a l’illa, mentre que els de Dalt Vila es veien més influenciats pels costums culturals i socials que anaven arribant des de l’exterior.

Convé recordar que aquest darrer nucli era el centre administratiu de la ciutat i on vivien els representants del poder, els funcionaris i les classes dominants de l’illa.

A final del segle XVIII, la Marina tenia una població de 2.070 persones i Dalt Vila, 830. La cultura popular recolliria la dinàmica diversa d’ambdós barris amb els apel·latius de mossons, per als habitants del recinte emmurallat, i de banyaculs, per als de la Marina, apel·latius que s’adreçarien despectivament els dos bàndols.

Amb la Il·lustració, a partir de final del segle XVIII, la Marina fou objecte de certes obres modernitzadores, entre les quals destaca l’arribada d’aigua corrent al conjunt de la ciutat, concretament a la plaça de sa Font, provinent dels voltants de Sant Rafel.

Des de l’inici del segle XIX hi hagué una llarga lluita per aconseguir l’eixamplament dels límits del barri de la Marina. D’aquesta forma, se succeïren nombroses peticions per permetre-ho (com fou el cas del 1820) que topaven amb la negativa de les autoritats per motiu de seguretat. L’any 1841 s’aconseguí l’autorització per aixecar un pis sobre els edificis ja existents —limitats fins al moment a una sola altura. El 1857 va venir la resposta afirmativa al creixement del barri pel seu costat oest amb la condició de traslladar el mur de s’Estacada al seu final.

Entre les dues estacades, s’hi establí el Poble Nou de la Marina, primer eixample modern i ordenat de la ciutat, amb un traçat ortogonal limitat per la mar, al nord; el carrer de Guillem de Montgrí, a l’est; el carrer d’Anníbal, al sud i, a l’oest, la segona estacada, després carrer del Comte de Rosselló. Aquest fou el nou límit de la ciutat fins que, a principi del segle XX, s’anaren urbanitzant els terrenys més propers, on es troben el Teatre Pereira i la plaça del Parc.

Aquest creixement de la Marina es va veure incrementat per l’autorització de la construcció d’edificis residencials a l’espai lliure que hi havia entre els carrers d’Anníbal i d’Antoni Palau i les muralles, lloc on estava expressament prohibit construir fins aquell moment.

L’any 1873 va significar un nou impuls modernitzador del barri en inaugurar-se els mercats de verdures i de peix, el Mercat Vell i sa Peixateria. Al darrer espai lliure que quedava a l’interior de la Marina s’acabà aixecant una illa de cases a la plaça de la Constitució.

L’evolució del barri de la Marina sempre ha estat associada a la del port d’Eivissa. I aquest no s’havia transformat massa entre l’edat mitjana i el final del segle XIX, si s’exceptua la constitució del moll de la Consigna (a llevant del port) i les operacions de dragatge dels anys 1851, 1872 i 1877. A final del segle XIX, es dugueren a terme diverses obres per a la seua millora que es finalitzaren el 1912 (encara que s’havien subhastat el 1888), com seria el cas de l’establiment d’una escullera a l’est del port, un moll entre la Consigna i la part del port en línia recta amb Sant Elm, un espigó en aquesta zona, un nou moll entre aquest espigó i la carretera a Sant Joan (límit occidental del port), un col·lector per abocar a les aigües portuàries les aigües brutes de la ciutat, andanes, vials i magatzems. Totes aquestes actuacions seguint gairebé en la seua totalitat el projecte redactat per l’enginyer Emili Pou Bonet.

La modernització del port d’Eivissa significà una empenta en el trànsit de mercaderies i passatgers, amb el consegüent impacte positiu sobre l’activitat de la Marina. En efecte, l’orientació comercial dels habitants i les empreses de la Marina es varen veure recolzades pel desenvolupament dels intercanvis comercials des del port d’Eivissa amb l’exterior. Al barri tenien la seu empreses navilieres, dedicades al comerç i, fins i tot, les escasses iniciatives financeres autòctones. Cal destacar, per la seua magnitud, la Salinera Espanyola.

Alhora, fou també el lloc de residència d’aquesta burgesia comercial, enfront dels terratinents i funcionaris, que seguien residint a Dalt Vila.

L’etapa dinamitzadora per al barri de la Marina durant el segle XIX també afectà les activitats culturals, polítiques i socials. Així, per exemple, els partits polítics conservadors, liberals i republicans obriren les seus a la Marina, on esdevengueren centres de dinamització social i de debat. A la vegada, s’hi establí el Casino del Comerç —encara existent—, a la Riba, el Casino Eivissenc i el Liceu Ebusità .

Altres activitats que s’hi establiren foren els sindicats, l’Acadèmia del Poble , les impremtes i la premsa escrita. La població de la Marina era nombrosa i, per tant, també va veure l’establiment de centres educatius, com l’escola de les monges de Sant Vicent.

Gradualment, i amb el creixement urbà cap al nord-oest i l’oest, la Marina deixà, al llarg del segle XX, de ser el centre neuràlgic de la ciutat, que s’anà desplaçant amb el desenvolupament de la ciutat. No obstant això, la Marina va mantenir el seu pols dinàmic fins al primer boom del turisme. A causa d’aquesta embranzida econòmica, moltes famílies eivissenques anaren despoblant el barri per anar a residir a habitatges més espaiosos i nous situats al barri de l’Eixample. Alguns dels buits deixats per aquestos antics pobladors foren coberts per població estacional turística, una característica que encara existeix el 2004.

Respecte del primer boom turístic (anys seixanta i principi dels anys setanta del s XX), la Marina es beneficià del fet que el port d’Eivissa va veure la fi de la construcció d’una estació marítima al Martell, el 1963, ajudant les operacions d’embarcament i desembarcament dels turistes, en constant alça. El fet que l’Estació Marítima estigui dins la ciutat ha beneficiat els establiments comercials i turístics de la Marina pel trànsit dels passatgers portuaris.

A partir dels anys noranta del segle XX, a les embarcacions regulars de passatgers i mercaderies s’afegiren les embarcacions recreatives que amarren als espais habilitats per l’Autoritat Portuària al moll de Llevant i a l’espai entre l’estació marítima i el moll de Ponent.

Els anys seixanta del s XX significaren l’inici de l’assentament a la Marina de nombroses empreses orientades al comerç i al lleure de la població turística. A poc a poc, obriren portes establiments com botigues de souvenirs, artesania, terrisseria, bars, cafeteries, restaurants. Des d’aquell moment, el nucli de la Marina ha esdevengut una de les principals zones comercials i lúdiques de la ciutat i de l’illa d’Eivissa.

Estructura l’any 2004. Pel que fa als aspectes de planificació urbanística, la Marina forma part de la declaració de Conjunt historicoartístic, feta el 1969, en conjunt amb els barris de Dalt Vila i de sa Penya. Des del primer Pla General d’Ordenació Urbana (1969) fins a l’any 2004, la totalitat de la Marina ha rebut la classificació de sòl urbà consolidat i amb usos residencial, comercial i turístic. Forma part de la zona turística Eivissa, inclosa en el Pla d’Ordenació de l’Oferta Turística d’Eivissa i Formentera (1997).

L’any 1994 s’aprovà una planificació urbanística pròpia: el Pla Especial de Protecció i Rehabilitació Interna (PEPRI) de sa Penya, la Marina i zona d’eixample de Vara de Rey, redactat per l’arquitecte Raimon Torres.

Amb relació a la inscripció d’Eivissa en el Patrimoni Mundial per part de la UNESCO (1999), la Marina no és un dels béns inscrits, però si és una zona limítrofa del recinte emmurallat de Dalt Vila (un dels quatre béns inscrits). Alguns dels edificis existents al barri de la Marina han merescut algun tipus de protecció patrimonial o de reconeixement públic. És el cas, per exemple, del Mercat Vell i de sa Peixateria, i dels habitatges plurifamiliars de Cas Saboner o Casa Vilàs (carrers del Bisbe Azara i del Bisbe Cardona), l’antic Hotel Noray (andanes), can Castelló o antiga casa Puget (carrer de sa Xeringa), l’Hostal la Marina (antiga fonda de cas Coix, ubicada al carrer de Barcelona i a les andanes del port) i l’antic edifici de la Salinera (carrer de sa Creu i les andanes). També hi ha el monument als corsaris (1915, a l’esplanada enfront de l’Estació Marítima).

Pel que fa a la configuració de l’entramat del barri, es tracta d’una barriada amb una xarxa de carrers oberts al trànsit i, d’altres, habilitats per als vianants. L’eix viari rodat el conformen, per una part, els carrers de sa Creu, Josep Verdera, la plaça de la Constitució i els carrers d’Antoni Palau i d’Anníbal —noms diversos per al mateix carrer—; per altra banda, existeix un altre eix viari rodat consistent en les andanes del port. Aquestos dos eixos viaris es troben segregats, atès que les andanes es troben sota l’àmbit portuari, el s XXI i encara abans segregat físicament del barri des del punt de vista rodat i amb normatives reguladores diverses.

Si bé a l’àmbit de la Marina la institució reguladora és l’Ajuntament d’Eivissa, pel que fa al port és l’Autoritat Portuària de les Balears i, en reiterades ocasions, les normatives i ordenaments no són coincidents.

Pel que fa als carrers habilitats per a vianants, existeix un nucli als voltants dels carrers de Barcelona i Major; un altre, es troba entre la plaça del Marí Riquer i la fi del barri i les andanes i el carrer de sa Creu; finalment, un altre consistent en els carrers del sector del Poble Nou (habilitats des de 2001). En general, els carrers de la Marina són estrets i mancats de grans espais oberts, exceptuant-ne la façana marítima. Una darrera característica dels carrers de la Marina és l’excessiva ocupació de la via pública per part dels establiments oberts estacionalment, ocupació de llarga tradició, però que comporta una congestió de vianants, especialment durant les nits d’estiu.

Quant als edificis del barri, la majoria varen ser aixecats anteriorment al segle XIX, encara que han patit rehabilitacions globals i parcials; per tant, la seua disposició és d’espais interns reduïts i amb accessos allunyats de les exigències actuals. La tipologia dominant és la d’habitatge plurifamiliar amb planta baixa més tres pisos. Una minoria dels edificis s’ha tornat a aixecar en el mateix solar on abans n’hi havia d’altres. Pràcticament totes les plantes baixes estan destinades a activitats terciàries, encara que en roman alguna en la primera planta. Una tònica dels edificis del barri era la de la seua policromia, malgrat que en l’actualitat la majoria presenta color blanc.

La població de la Marina és (segons el Padró Municipal d’Habitants de la Ciutat d’Eivissa, a final de 2004) de 1.291 habitants, amb 688 hòmens i 603 dones. Es tracta de la població més baixa des del segle XVIII, encara que s’ha de tenir en compte que el nombre mitjà d’integrants de les famílies eivissenques ha disminuït. L’èxode d’habitants explicat més amunt no s’ha vist substituït per un nombre suficient de nous pobladors. A més, cada vegada la població es troba més envellida. Una altra de les particularitats demogràfiques de la Marina és l’existència de població flotant els mesos d’estiu. Es tracta d’una tònica extensible a altres indrets de l’illa: el lloguer d’habitatges buits a turistes i personal laboral d’activitats del turisme, durant els mesos d’estiu. Lloguer que no s’orienta suficientment a la població resident per motius econòmics i d’habitabilitat.

Pel que fa a les activitats econòmiques, la immensa majoria de les existents a la Marina són terciàries i hi domina el subsector del comerç al detall. En concret, el teixit de botigues de roba, d’accessoris per a la moda, bars, cafeteries i restaurants és prou ampli. Malgrat aquest nombre extens d’activitats obertes al públic, hom podria criticar la seua excessiva orientació a la població turística, atès que els establiments orientats a la poca població resident són escassos. De totes formes, convé ressaltar que l’atractiu comercial de la Marina influeix sobre la demanda turística i bona part de la població resident illenca.

Al marge de les tipologies d’establiments citades anteriorment, la Marina concentra diverses seus d’entitats bancàries, agències de viatges, l’Estació Marítima, administracions de loteria, petites botigues de queviures, punts de venda de premsa, botigues de fotografia i revelatge, immobiliàries, forns de pa i pastisseries, rellotgeries, joieries, drogueries, venda de pintures, punts de canvi de divises, etc.

Menció a part mereixen els dos mercats públics oberts al públic al barri de la Marina: el Mercat Vell i sa Peixateria, que han anat perdent punts de venda i dinamisme al mateix ritme que la demografia ha anat mutant.

Així mateix, la Marina acull, des dels anys setanta del s XX, el Mercat del Port, un mercat de parades de venda d’artesania als carrers més immediats al port que s’instal·len els mesos d’estiu.

Per part de l’Ajuntament d’Eivissa, la xarxa comercial de la Marina ha merescut la seua atenció en incloure-la com a un dels objectius estratègics en la millora de les condicions comercials en el Pla d’Actuació Comercial, originat l’any 2002 gràcies a la col·laboració del dit consistori, el Govern de les Illes Balears i la PIMEEF.

Pel que fa a la funció d’allotjament turístic regulat, la Marina compta amb diverses pensions i hostals, amb un nombre limitat de llits turístics. Atès que la Marina és una gran zona d’activitats del turisme i d’atracció de visitants i vianants, convé no deixar de banda les ocasionals disfuncions que es poden ocasionar entre les poblacions resident i turista. En ocasions, la població resident s’ha arribat a queixar de determinades remors que provenen de persones o d’establiments. Aquest fet només palesa la dificultat de la conciliació entre aquestes poblacions amb interessos divergents.

Pel que fa al culte religiós, es du a terme a l’església de Sant Elm i tot el barri conforma la parròquia del Salvador (Sant Elm).

La Marina celebra diverses festes parroquials i populars com la del Sant Salvador (6 d’agost) i Sant Cristòfol (10 de juliol), a més de ser objecte de trànsit de les processons de Setmana Santa.

Quant a l’ensenyament, la Marina ja no compta amb cap centre educatiu públic o privat en el seu àmbit i els estudiants de primària s’inscriuen en diversos centres de la resta de la ciutat d’Eivissa, entre els quals destaquen els de sa Graduada i del Portal Nou.

Respecte d’altres infraestructures no comentades anteriorment, la Marina compta amb xarxa d’abastiment d’aigua potable, de sanejament, senyals de trànsit, places d’aparcament de vehicles rodats lliures i de pagament (el que popularment s’anomena zona blava), carrers asfaltats, pavimentats i retolats, senyalització de caràcter comercial, enllumenat, servei de recollida diària de residus urbans, papereres i contenidors de recollida convencionals.

L’any 2004 s’ha posat en marxa un sistema de regulació de l’accés dels vehicles de quatre rodes per als mesos d’estiu, en horari vespertí i nocturn, que limita l’accés només als residents i comerciants del barri.

La Marina compta amb dues associacions de vesins. Una, la més antiga, és l’Associació de Vesins i Comerciants dels Carrers Adjacents al Port, que engloba parcialment vesins i empresaris de la zona més propera a les andanes del port; el president és Josep Tur Viñas. L’altra, creada a principi del segle XXI, és l’Associació de Vesins del Poble Nou-la Marina, originada per les inquietuds de bona part dels habitants del sector del Poble Nou de la Marina, però que estén el seu àmbit d’influència a la totalitat de la Marina; el 2004 el president és Robustiano Patrón. [MCL]

Descàrregues

Col·laboradors