Lluc, santuari de la Mare de Déu de

Lluc, santuari de la Mare de Déu de REL Monestir de devoció mariana enclavat al municipi d’Escorca (Mallorca), als vessants meridionals de la serra de Tramuntana. El seu origen es remunta a mitjan s XIII. El 1622 s’inicià la construcció de l’església que ha arribat al s XXI, que no fou enllestida fins a 1685. El 1531 el prior Gabriel Vaquer redactà uns estatuts que foren aprovats pel papa Climent VII; també fundà l’escolania dels Blauets, perquè cantassin en la litúrgia; durant aquella època es fundà la confraria de la Mare de Déu de Lluc, que aviat s’estengué per tots els pobles de Mallorca, per les illes de Menorca i d’Eivissa i arribà a establir-se a l’església del Pilar de València. No es tenen notícies d’aquesta confraria, que s’esmenta en totes les històries del santuari. Macabich diu que aquesta gran devoció a la Mare de Déu de Lluc a Eivissa ve d’antic i era especialment important en el camp. En les visites eclesiàstiques del s XVIII figuren capelles dedicades a aquesta Mare de Déu a diverses esglésies pitiüses. En la segona edició de Les antigues Pitiüses (1886-1890) de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria es comprova que almenys cinc parròquies pitiüses foranes tenien una imatge de la Mare de Déu de Lluc (Sant Rafel, Santa Gertrudis, Sant Miquel, Sant Mateu i Sant Ferran). El 1884 el santuari arribà al seu apogeu quan el bisbe Mateu Jaume, en nom del papa Lleó XIII coronà la imatge davant 12.000 persones i fou proclamada reina i patrona de Mallorca. El 1891 els clergues seculars que havien tengut cura del santuari foren substituïts pels pares missioners dels Sagrats Cors. La imatge de la Mare de Déu, dreta, amb l’infant als braços, és obra dels s XIV-XV, té una alçada de 61 cm i és de pedra fina, de color negre. Si la imatge era freqüent a les esglésies i la devoció molt arrelada entre la població pitiüsa, també foren freqüents les peregrinacions al santuari de Lluc. La més multitudinària fou la que es portà a terme el mes de setembre de 1910, quan uns 400 eivissencs peregrinaren a Lluc sota la direcció del bisbe de Sió, Jaume Cardona i Tur , que es desplaçà a Eivissa expressament per a aquesta ocasió, així com també l’altre bisbe eivissenc, el de Menorca, Joan Torres Ribes. Pocs dies abans de sortir l’expedició va morir el vicari capitular, Joan Marí Riera, que havia gestionat personalment aquesta peregrinació. El diumenge 18 de setembre l’expedició sortí a bord del vapor Miramar. A l’arribada a Palma celebraren una funció religiosa a l’església de Sant Gaietà. Després, es desplaçaren en tren fins a Inca i en carro fins a Lluc. Al monestir es concelebrà missa, presidida pels bisbes de Mallorca, Sió i Menorca (Campins, Cardona i Torres). Després oïren una funció religiosa oficiada per un pare de la comunitat de Lluc, acompanyada per l’escolania. De la predicació del bisbe de Sió els cronistes destacaren les tres parts del seu sermó: el fet religiós i la devoció a la Mare de Déu de Lluc, la unió de les tres illes i la mort del vicari capitular Marí Riera, vertader promotor del pelegrinatge. Després dinaren en dos torns i 100 d’ells, els més pobres, foren convidats pels bisbes. Les múltiples ocupacions del bisbe de Sió varen fer que aquest hagués de retornar a Madrid directament des de Mallorca, via Barcelona. Un altre pelegrinatge fou el del novembre de 1932, quan quasi un centenar de pitiüsos, acompanyats pel bisbe Salvi Huix i els preveres Antoni Roig Roig i Amadeu Colom, acudiren de nou a Lluc. El formenterer Rafel Juan Escandell fou prior del santuari entre 1934 i 1939. A la publicació de caràcter cultural Lluc, que tengué origen en aquest santuari, han col·laborat diversos autors pitiüsos com l’esmentat pare Juan Escandell i, a final dels anys seixanta i començament dels setanta del s XX, hi publicà una interessant sèrie d’articles Marià Villangómez. El setembre de 1954 s’organitzà una altra peregrinació, aquesta vegada presidida pel bisbe Antoni Cardona Riera, en la qual prengueren part un centenar de pelegrins. La comunitat dels pares del Sagrat Cor regalaren una talla de la Mare de Déu i el bisbe va disposar que fos per a l’església que més pelegrins hagués aportat; aquesta fou la de Sant Josep de sa Talaia. Una llegenda eivissenca referida a aquest monestir és la que porta el títol “El nin d’Eivissa”, que fou recollida per Pere d’Alcàntara Penya i que, en la seua versió en vers, va recollir Vicent Tur Guasch “Balàfia” i que va cantar el grup UC en un disc titulat Lluc i el poble, miracles, llegendes i cançons populars. La llegenda diu que un matrimoni, després de molts anys de casats, va tenir el fill tan desitjat; en acció de gràcies decidiren anar a Lluc a presentar l’infant a la Mare de Déu. Durant la travessia, l’infant, que jugava a coberta, va caure a la mar; després d’una intensa recerca i de no trobar-lo, el pare va demanar al patró tornar cap a Eivissa, però la mare va voler arribar a Mallorca i anar a Lluc a demanar que la Mare de Déu els tornàs el fill perdut. El trobaren al monestir i, amb gran alegria, els va dir que la Mare de Déu el va treure de l’aigua i el portà a Lluc. També cal destacar que en el museu del santuari es troba una important col·lecció de material púnic procedent d’Eivissa, principalment de la necròpolis del puig des Molins, donada pel folklorista i escriptor Antoni Mulet Gomila, segurament adquirida en el comerç d’antiguitats que a partir de 1910-12 varen patir els jaciments eivissencs i, més concretament, el puig des Molins; d’aquesta necròpolis deuen procedir la majoria de les peces, encara que algunes són del jaciment de l’Illa Plana. Són un total de 43 peces que foren publicades l’any 1976 per Matilde Font i Miquel Tarradell. [FCC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments