Llibrell, cap des

Llibrell, cap des

1. GEO Extrem oriental de la petita península que es troba a l’est de l’illa d’Eivissa, entre cala Llonga i el salt d’en Serrà, a la vénda de cala Llonga, situada a la parròquia i terme municipal de Santa Eulària des Riu. Es tracta d’un cap situat als baixos d’un tallserrat d’uns 100 m d’altura, litoral d’aquesta enfilada i petita península que arriba a assolir una altura de 220 m i en la qual es troben fins a tres cims: el puig de Vila (203 m), el puig de ses Torretes (220 m) i es Castellar (181 m). A més, s’hi localitzen diversos jaciments històrics, un d’ells, el del puig de ses Torretes, d’especial importància. A migjorn del cap des Llibrell es troba l’escull des Cap des Llibrell. [MCL]

2. HIST/ARQUEOL Jaciment conegut a partir de mitjan dècada dels anys vuitanta del s XX.

A causa del seu interès historicoarqueològic i monumental, s’hi realitzà una primera campanya d’excavacions l’any 1986, seguida d’una altra el 1987. Diferents motius provocaren que durant una dècada completa no s’hi realitzassin altres intervencions, però el 1997 i 1998 s’hi portaren a terme dues noves campanyes de curta durada finançades pel Consell d’Eivissa i Formentera i la Conselleria de Joventut del Govern Balear, dirigides per Joan Ramon Torres.

Es preveia que aquesta intervenció al cim del cap des Llibrell fos el començament d’un programa més ampli encaminat a l’estudi d’una sèrie de punts costaners elevats al voltant de l’illa d’Eivissa, que havien estat ocupats almenys en època púnica, amb finalitats de vigilància i, almenys en el cas present, també de culte.

Algunes prospeccions realitzades a Eivissa abans de 1985 havien evidenciat damunt de muntanyes ubicades a la mateixa línia de costa —o, com a molt, en la seua rodalia— l’existència d’estructures arquitectòniques o, almenys, fragments de ceràmica púnica, que palesaven determinades activitats. Sense exhaurir el llistat, aquestos llocs eren la talaia de Jesús, el puig Redó de sa Sal Rossa, el puig des Jondal i el puig Nunó.

El cap des Llibrell, a causa de la seua bona conservació, unida a una visible monumentalitat de les restes arquitectòniques, va ser escollit per a la realització d’una investigació integrada. Concretament les restes són al punt culminant del massís conegut, des d’una òptica sobretot marinera, com es cap des Llibrell, i es Castellar des d’un posicionament tradicional de terra ferma.

En qualsevol cas, és un important promontori sobre el mar, a la costa de llevant de l’illa d’Eivissa, que tanca per la part sud la profunda entrada natural de cala Llonga. Aquest massís, l’extrem del qual més endinsat al mar precisament s’anomena cap des Llibrell, té una doble altura, la principal es Castellar —anomenat pels vesins del lloc, també puig de ses Torretes— i al SW, una altra de 181,82 m, el puig d’en Ramon.

El monument es troba damunt d’un penya-segat impressionant directament sobre el mar. La seua cota més alta s’eleva fins als 220,50 m. Les estructures arquitectòniques del recinte d’època púnica es conserven aproximadament entre la cota abans esmentada i els 215 m.

Cal recordar que cala Llonga —nom, precisament, derivat del llatí longa— era un desembarcador, profund i protegit, configurat pel massís del cap des Llibrell, a migdia, i el puig Marina, de 203,59 m al nord. Al fons de la cala existeixen alguns establiments rurals d’època púnica i romana. Els més propers i coneguts, ja que les seues necròpolis foren excavades per Carles Roman els anys vint del s XX, són els de can Vic i ca na Polla, però en el mateix entorn n’existeixen d’altres similars, encara inèdits i poc investigats.

El mateix topònim de cap des Llibrell també pot relacionar-se amb la presència de ceràmica antiga, però no menys interessant és el fet que aquest massís muntanyós va ser lloc de tradicions llegendàries, no exemptes de significació. Una de les més suggestives narra que a l’interior des Castellar, antiquíssims pobladors d’Eivissa havien excavat soterranis on refugiar-se en cas d’una invasió de l’illa hi havien guardat tresors. Una de les seues xemeneies, precisament, era la cisterna del recinte arqueològic, o un forat a la roca que existeix a menys de deu metres a llevant de les ruïnes del santuari.

Si s’ha de jutjar pel buidat quasi total de la cisterna, així com per altres importants forats —sempre fins al nivell de roca— en diferents punts del recinte, com les estances b, d, o l’angle sud de la J, és evident que les ruïnes certament foren objecte d’excavacions importants. Es tracta de perforacions irregulars, que resulta difícil no relacionar amb la recerca d’accessos a les llegendàries galeries subterrànies. Són antigues, ja que en el fons d’algunes es documentaren clars indicis de la coneguda falsificació de cinquenes de principi del segle XIX.

Pel que fa a les estructures arquitectòniques posades de manifest arran de les campanyes arqueològiques esmentades, al principi del s XXI se’n tenen prou dades, encara que no definitives.

Per la banda sud, el conjunt arquitectònic limita amb la mateixa vorera del tallserrat, afectada per una progressiva erosió que ha destruït un tram del monument difícil de precisar. Al N i a l’W, el límit està definit pel gran parament rectangular de pedres irregulars, construït el segle I (murs 1 i 2). En total, si s’inclouen les estructures romanes, es comptabilitza una superfície conservada de poc menys de 400 m2, amb uns eixos màxims de 23,75 i 16,10 m.

Les excavacions també han permès distingir una clara seqüència en els diferents elements arquitectònics. Alguns d’ells corresponen a una fase més antiga de construccions que, a partir del segle I de l’era cristiana, foren en part arrasades i en part enterrades, però en qualsevol cas, resultaren anul·lades completament per a la construcció d’un nou edifici.

Mentre les excavacions no concloguin, pot dir-se que els murs 11, 12, 13, 15, 16, 18, 19 i 30, que configuren tres estances, alineades longitudinalment i anomenades a, b i g, són clarament anteriors a la resta. Per la seua part, la cisterna, que és just a ponent del mur 16, va ser utilitzada a totes les fases constructives detectades.

La fase púnica del recinte.
La cisterna, element vital al cim inhòspit d’aquest puig, és un tall estret i allargat (màxim 2,10 m, per una longitud interior màxima de 7,40 m) al terreny base, orientat N-NE/S-SW de manera paral·lela al mur 16, format per roca calcària grisa de gran duresa, cosa que propicià un acabat relativament irregular. El seu costat curt S-SW és subsemicircular, mentre que l’oposat és rectilini. Les parets interiors de la cisterna —que foren referides amb diferents capes de morter d’argila amb petites pedres (grava)— tenen un acabat irregular, amb nombroses protuberàncies i concavitats. En el seu extrem N-NE la part superior de la cisterna està construïda artificialment amb pedres semidesbastades, de mesures mitjanes o, fins i tot, grans amb un morter d’argila groga i disposades en fileres irregulars. Estava originalment coberta amb una falsa volta, d’aproximació de filades de pedra.

A ponent de la cisterna, els elements arquitectònics d’aquesta primera fase identificats són molt escassos. En aquest sector el mur 21 s’orienta E-W i sembla delimitar transversalment la cisterna, per la part S. Una de les cares està referida amb argila. Tal volta es tractava d’un sistema artificial de recollida d’aigua sobre el terreny que alimentava la cisterna, complementant la que recollirien els terrats de les estances a, b i g.

Aquestes tres estances estan juxtaposades, compartint parets mitgeres (murs 13 i 18) i alineades formant un eix de projecció N-NE/S-SW. Es caracteritzen per murs de poca amplària, uns 0,50 m, fets amb pedres calcàries del lloc poc retocades i referits amb morter d’argila, desaparegut en la seua major part. L’estança b ocupa la part central i conserva una porta en la seua cara de llevant. Al sud de l’anterior, l’habitació g és trapezoïdal i molt més allargada. L’estança a va ser trencada en el segle I de l’era cristiana, arran de la construcció del parament perimetral N del recinte d’època imperial romana (mur 2) i és difícil saber-ne la seua planta i mesures globals. Tal volta aquesta dependència fóra l’única que sobresortís en longitud cap a l’est, forma amb el mur 30 una espècie d’L amb relació a les altres dues.

A l’est d’aquest grup d’estances, algunes estructures romanes (cos J, l’escala amb la seua plataforma, etc.) impedeixen saber la disposició de l’espai en època tardopúnica, almenys fins que l’excavació conclogui. Aquestes estances tenien sobre la roca —en part anivellada d’irregularitats naturals per terra o arena— paviments de barreja de calç i argila. L’estança b conservava de manera parcial un paviment, que estava cobert per un estrat de cendres, i amb els murs cremats. Tal volta era un horitzó de destrucció del recinte púnic, que caldria situar en el primer quart del segle I aC, si s’ha de jutjar per la cronologia de la ceràmica associada amb l’esdeveniment.

Els materials trobats en les excavacions del santuari del cap des Llibrell són molt abundants, sobretot els ceràmics, que corresponen a totes les fases dels recintes. S’hi documentà també alguna moneda, a més d’escassos fragments de terracotes tardopúniques i un abundant repertori de fauna domèstica, de restes malacològiques, etc. Es recuperà també un element excepcional, un altar, fragmentat d’antic, que va trobar-se en els rebliments del segle I aC de les estances a i J, junt amb materials no posteriors als anys vuitanta abans de Crist. Això vol dir que l’altar ja estava amortitzat i trencat abans d’aquest moment. No es descarta que hagués patit les conseqüències d’una destrucció violenta.

És una placa plana de calcària marmòria, en els laterals té motllures amb arestes i arrodonides, encara que els elements més espectaculars són caps de lleó (dos com a mínim) que, amb bona tècnica, representen la cabellera, els ulls, el nas i la llengua fora de la boca dels felins. A la cara superior presenta clares marques d’elements tallants, segurament ganivets. També el resultat de les anàlisis de mostres orgàniques recollides a l’epidermis de l’altar confirmaren la presència de colesterol i hemoglobina, és a dir, de sang. Tot això permet afirmar, gairebé amb plena seguretat, que era un altar de sacrificis. Es tractava d’una peça d’importació, tal volta fabricada en un taller, per ara, difícil de precisar, però, per la seua bona tècnica i estil, probablement no púnica, sinó més aviat hel·lenística.

La fase altimperial romana del recinte.
En el decurs de la primera meitat del segle I de l’era cristiana, tal volta en temps dels emperadors Tiberi o Calígul·la, el santuari púnic va patir una completa reforma; potser a causa del simple envelliment de les estructures o, com abans s’ha apuntat, encara més probablement al fet previ d’una destrucció violenta.

Aleshores es construí un gran parament ciclopi (murs 1 i 2) de planta aproximadament rectangular que envoltà i tallà estructures anteriors, com l’estança a. Al seu costat de llevant, una escala devia portar directament a l’entrada del nou recinte, havent superat el desnivell fins a les seues terrasses superiors. L’escala té un ample màxim d’1,68 m i 2,43 m de llarg conservat i està feta d’esglaons de pedres calcàries tallades.

És interessant el fet que per la part oposada al penya-segat està emmarcada per un cos alt i quadrat (J) que en sobresurt. No pot descartar-se una funció defensiva ja que es tracta de la típica logística de forçar els eventuals atacants a exposar la seua part més desprotegida, que és la dreta, a la línia de defensa.

En realitat les estructures d’època romana, a part del mur perimetral i l’escala, han sofert molt el pas del temps i de l’home per trobar-se en el nivell superior, fins al punt de presentar no poques dificultats d’interpretació. És possible que existís una gran nau rectangular, resseguint el perfil del parament perimetral a una distància de 3,35 m per la part W, i 4,45 m per la N, i definida pels murs 3/17 i 20, a part d’altres desapareguts. Totes les dependències estaven pavimentades amb morter de calç i grava natural del lloc. Aleshores la cisterna continuava en ús i hi va ser habilitada una canalització de recollida d’aigua dels terrats de l’edifici que passa per sota del paviment de l’estança B, anant a buscar el punt medial de la cavitat.

Finalment cal fixar-se en l’existència d’un element amb murs de gran gruix i solidesa, amb dues o tres estances alineades (C, D, E), però que se situa en posició molt anòmala i obliqua en relació amb la resta d’elements, no sols del recinte púnic sinó també del romà, abans descrits. L’any 2004 encara no s’ha pogut esbrinar la seua data de construcció, que teòricament podria fixar-se, tant entre les dues grans fases abans assenyalades, com ser la darrera etapa constructiva de tot el complex; la seua funció tampoc és coneguda.

La fase romana, i amb ella el mateix santuari, va acabar en un moment mal de precisar a causa del fet que els nivells d’abandonament/arrasament inicials, però definitius, contenen materials datats entre el segle III dC i l’acaball del baix imperi romà. Les dades arqueològiques no són rotundes en explicar si hi hagué un abandonament del santuari en els segles III o IV dC, seguit de visites o freqüentacions fins, aproximadament, els anys 425/450 de l’era cristiana o si la vida quotidiana seguí normalment fins al moment esmentat.

En qualsevol cas, és cert que les investigacions no han pogut evidenciar cap element, ni d’època vàndala, ni d’època bizantina, quan l’oblit del lloc sembla absolut. Segles després, alguns fragments de ceràmica d’època musulmana semblen testificar noves visites en aquest indret, fos com a lloc de talaia, d’aprofitament dels recursos del bosc, o de qualsevol altra activitat per les investigacions realitzades mala de saber.

Després —sempre segons les dades historicoarqueològiques a l’abast—, les llegendes, darrere d’elles els cercadors de tresors, i a continuació el refugi dels falsificadors de moneda dels primers decennis del segle XIX, demostren que ocuparen temporalment aquell lloc.

El que ara cal retenir de la investigació, amb independència de la seua funció de lloc de vigilància de tota la costa E i SE d’Eivissa, que abastava en dies clars, fins a Formentera, els recintes púnic i romà del cap des Llibrell foren també un lloc de culte, és a dir temple o santuari. No sols la prova de l’altar hel·lenístic de sacrificis és contundent, sinó que també ho són les característiques del lloc escollit, lluny del que és normal a establiments antics de caràcter agrícola o marítim.

El lloc on els púnics ubicaren el santuari era —i encara és— majestuós, el cim d’un alt promontori amb un tallserrat de més de 220 m d’altura, directament sobre el mar i envoltat d’un actualment espès bosc natural de Pinus halepensis i Juniperus phoenicea, a part de la típica vegetació arbustiva dels boscos eivissencs. També és clau el factor de ser un massís que destaca des de mar endins.

Pel que fa a la seua cronologia, cal esmentar l’existència d’elements ceràmics antics, del segle V aC, encara que és des la segona meitat del segle III quan els elements vasculars són més freqüents. Tal volta va ser l’últim terç del segle III —durant la segona guerra púnica?— el moment de construcció de les estructures a, b i g i de la cisterna, sense descartar algun culte anterior, amb o sense elements artificials habilitats.

No està clar a quina divinitat tutelar del santuari se sacrificaren, com a mínim, animals. Manquen elements epigràfics o un nombre suficient de figuracions en terracota o altre material, però hi ha altres elements de judici. Un d’ells rau en la natura del lloc, on es combinen boscos, un alt promontori i la mar. El segon és l’altar, la iconografia del qual possiblement no respongui a un fet aleatori sinó buscat. Potser Tanit, en el seu aspecte guerrer, podria sintetitzar en els s III-II aC aquestos paràmetres, com la figura femenina leontocèfala i amb vestit alat del santuari de Siagu a Tinissut (cap Bon, Tunísia), que té un probable paral·lelisme amb l’egípcia Hapsetsut, divinitat de la guerra. [JoRT]

Descàrregues

Col·laboradors