Joan Riquer, Jordi

Joan Riquer, Jordi (Eivissa 1905 — 1989) LIT Va néixer el dia 13 de setembre, al si d’una família de caire conservador. Fou el tercer de quatre germans; el seu pare era secretari del jutjat d’Eivissa.

Després de realitzats els estudis primaris i secundaris a Eivissa, s’examinà de batxillerat a Palma. Ja en aquella època començà a escriure, realitzant col·laboracions a la premsa local.

Després es traslladà a València, on realitzà estudis de dret, que més endavant simultaniejà amb els de lletres. També fou llavors quan començà a freqüentar grups estudiantils de caire progressista i a tenir problemes amb la policia.

Com a conseqüència dels seus contactes amb els moviments estudiantils progressistes que havia tengut a València, en tornar a Eivissa s’integrà de seguida en els sectors progressistes de la societat eivissenca de l’època. En principi milità a Aliança Republicana, per passar després a Acció Republicana, de la qual fou cap local el 1931. Posteriorment milità al Partit Radical (Agrupació de Martínez Barrio).

Si bé mantengué també contactes amb el món anarquista des de l’any 1928, la seua afiliació a la CNT tengué lloc més endavant.

El 1933 passà a ocupar el càrrec de director de l’Hospital Provincial i de la Inclusa. També actuà un cert temps com a fiscal municipal. Gràcies als seus estudis de dret, actuà com a assessor de la Sociedad de Obreros Albañiles. El setembre de 1933 aquesta organització va ser una de les promotores d’una vaga de picapedrers a Eivissa, que afectà la majoria dels treballadors del sector. La vaga no va ser secundada per La Unión Albañil i als enfrontaments que hi hagué com a conseqüència del conflicte resultaren ferits tres manifestants i un guàrdia civil fou desarmat. Com a conseqüència de tot això, sis obrers foren detenguts i Jordi Joan Riquer participà en la seua defensa.

Coincidint amb tot això, aparegué el setmanari Proa, del qual fou un dels fundadors. Aquesta revista va ser un mitjà de comunicació de caire progressista, que contrastava amb una premsa majoritàriament en mans conservadores.

En el moment de l’inici de la Guerra Civil, el 18 de juliol de 1936, ocupava encara el càrrec de director de l’Hospital Provincial i, malgrat les seues idees, no fou molestat ni deposat del seu càrrec. Donada la proximitat entre l’Hospital i el Castell, el llavors cap de les forces militars aixecades contra la república, Juli Mestre Martí, manà el trasllat de l’hospital al col·legi de la Consolació, per evitar que un bombardeig el pogués afectar. El dia 8 d’agost les forces republicanes desembarcaren a l’illa d’Eivissa, i ben aviat acabaren amb l’escassa resistència existent.

El dia següent, Jordi Joan Riquer fou requerit a presentar-se a la redacció de Diario de Ibiza, de la direcció del qual es va fer càrrec i hi publicà alguns articles. Poc després va ser nomenat també director de Solidaridad Obrera. Aquestes dues tasques les realitzà al mateix temps que la seua feina de director de l’hospital, al qual es traslladà a viure i protegí les monges que hi treballaven.

El dia 16 de setembre de 1936, com molts d’altres eivissencs i formenterers, sortí de l’illa, ja abandonada per les tropes republicanes. Passà de seguida a Barcelona, on s’afilià a la CNT. Allí ocupà diferents càrrecs a la Generalitat de Catalunya, en concret al Comissariat de Propaganda. Molt probablement Jordi Joan Riquer degué participar en algunes de les iniciatives de la Conselleria de Cultura.

El 1937 va sortir publicada la seua novel·la Metges... o traficants?, que assolí un important èxit. Havia escrit també una altra novel·la, que tenia com a títol La família Botino, basada en un assassinat real a l’Eivissa del segle XIX. Malauradament, l’original d’aquesta obra, que quedà a Eivissa, va ser destruït per la seua família per evitar que pogués ser emprada com a prova contra ell.

Al llarg dels anys de la seua estada a Barcelona, en plena Guerra Civil, realitzà també col·laboracions a diferents mitjans de comunicació. Per raons desconegudes, estigué dos mesos tancat a la presó i el juny de 1938 s’incorporà a files, en ser cridada la seua lleva. A principi de juliol fou destinat al sector de l’Ebre, on fou fet presoner el 2 de novembre de 1938.

Hi ha notícies de l’existència d’una tercera novel·la, també perduda, ambientada en la Guerra Civil, en la qual es descrivien els patiments d’un barber anarquista a mans de les forces feixistes.

Mentre Jordi Joan estava a Barcelona, el 1937, ja s’havia obert contra ell i quatre més un procés sumaríssim pels serveis prestats com a dirigents destacats del Comitè Roig. Com era habitual a aquestos casos, hi hagué contra ell tota classe de testimonis, acusant-lo fins i tot de ser responsable de la matança del castell, bé a través del seus articles a la premsa, bé per no haver fer res per a impedir-la. També se’l considerava un dels màxims instigadors de la ja comentada vaga de picapedrers de 1933 (de la qual es limità a ser assessor d’una de les organitzacions implicades).

A més dels testimonis contra ell, també n’hi hagué d’altres, fins i tot d’importants representants de la dreta eivissenca, que digueren que acceptà el càrrec de director de Diario de Ibiza per salvar la vida del seu pare. La proposta del fiscal va ser de cadena perpètua, per un delicte d’adhesió a la rebel·lió militar. Poc temps després va ser traslladat al camp de concentració de Formentera, on la situació dels presos era inhumana. Ell tengué la sort d’anar destinat a les oficines, on la vida era menys dura. En tancar-se el camp de concentració, el 1942, va ser traslladat a diferents presons, per acabar a la Model de Barcelona.

Aquells anys començà a treballar en una nova novel·la, amb el títol de Pasión nefanda, que havia de tractar el tema de l’homosexualitat a les presons. No arribà a acabar mai aquesta nova obra. En ser-li commutada la pena de cadena perpètua per una de dotze anys, fou alliberat a mitjan 1944.

Poc temps després de sortir en llibertat, va fer a Sant Antoni de Portmany una reunió amb alguns sergents i els proposà crear un sindicat per enderrocar el règim. La seua intenció era oferir l’illa als aliats. Fou empresonat de seguida i s’obrí un nou consell de guerra, acusat d’inducció a la rebel·lió, amb l’agreujant de reincidència. Aquesta vegada la condemna fa ser de quinze anys. Sortí de la presó el 1953, després d’haver passat per setze presons diferents.

La seua obra com a escriptor es va veure, com la de molts d’altres que patiren la repressió del franquisme, truncada. En sortir de la presó, tengué problemes amb l’alcohol i li costà molt trobar feina. Va fer classes particulars i, finalment, acabà treballant com a comptable, gràcies als seus coneixements apresos al llarg dels anys d’encarcerat.

Des del moment de la sortida de la presó només escriví uns pocs poemes, majoritàriament en castellà, dins el corrent del realisme social. L’autor també comentà haver escrit dues obres de teatre, una comèdia i un drama, de les quals no es coneix el moment en què les escrigué.

Amb l’arribada de la democràcia li foren reconeguts els seus drets com a pensionista pels anys treballats a la Generalitat de Catalunya, però mai no veié reconeguda la seua vàlua com a autor literari i fou ignorat en algunes de les obres referides a les Pitiüses. Morí el setembre de 1989, després d’una llarga malaltia.

Deu anys després es reedità finalment la seua novel·la Metges... o traficants?, un dels seus desitjos els darrers anys de la seua vida, així com algun dels seus poemes.

L’aportació de Jordi Joan Riquer a la literatura eivissenca és molt important. S’ha de tenir present que és la primera novel·la d’autor pitiús publicada mai. L’obra cal situar-la dins la represa de la narrativa catalana, iniciada cap al 1925. En el moment en què fou escrita, hi havia un debat important, respecte a la necessitat d’una novel·la que reflectís la vida urbana de les ciutats catalanes, especialment de Barcelona, fent esment especialment als barris baixos i les lluites socials: dit d’altra manera, la novel·la havia de provocar un escàndol.

I és dins d’aquesta línia que cal inscriure Metges... o traficants? L’obra comença amb un pròleg, realment escrit pel mateix autor, però que pretén ser escrit per un metge amic, on es fa una crítica radical contra l’obra i es defensa el paper dels metges. L’argument descriu com un metge idealista i defensor dels valors de la seua professió topa constantment amb el conjunt d’amics de la tertúlia a la qual participa habitualment, també metges, que només veuen en la medicina una forma com una altra qualsevol d’enriquir-se. Després de la mort del seu pare a mans d’uns pistolers, decideix traslladar-se a treballar a un petit poblet; allí els seus ideals trontollaran en no veure valorada la seua feina i acabarà completament marginat. De retorn a Barcelona, es produeix en ell un canvi radical i decideix fer el que fan els seus amics: enriquir-se, cosa que aconseguirà ben aviat. La seua depravació arriba a tal extrem que acaba assassinant la dona que estima.

Com es pot comprovar, el que volia la novel·la de Jordi Joan Riquer era provocar, portant els seus personatges a postures extremes, cosa que com ja s’ha comentat, era un dels temes vigents a la literatura catalana del moment. No està clar en quina llengua fou escrita l’obra, perquè el mateix autor donà versions contradictòries a les diferents entrevistes que concedí. El que sembla més probable és que originalment fos escrita en castellà i després, a Barcelona, l’autor la traduís.

Un fet que s’ha de destacar és que Metges... o traficants? no sembla, en cap moment, una obra d’un principiant, sinó que el seu autor ja havia fet, abans d’escriure l’obra, molts altres intents i disposava d’un coneixement profund de la societat barcelonina del seu moment, malgrat haver escrit l’obra a Eivissa, poc abans de l’esclat de la Guerra Civil. [EPG]

Descàrregues

Col·laboradors