Illa Plana

Illa Plana GEO/ARQUEOL Antiga illa situada a llevant del port d’Eivissa, vora Talamanca, que de manera natural s’uní a terra ferma. El genèric illa ha quedat, en aquest cas, fossilitzat amb el nom.

A final del segle XIX, les obres del port d’Eivissa de l’enginyer Emili Pou la uniren amb l’illa Grossa.

Durant bona part de la segona meitat del segle XX, s’hi edificaren cases com a segona residència de gent de la ciutat d’Eivissa i també algun hotel, com El Corso, situat sobre les antigues Casasses.

A començament del segle XXI es troba densament urbanitzada i és un barri més de la ciutat d’Eivissa, que presenta una complexa trama de carrers.

Arqueologia

Aquest jaciment, junt amb el de la cova des Culleram , és un dels més coneguts de l’arqueologia feniciopúnica de les illes d’Eivissa i Formentera.

El problema que presenta aquest jaciment és el poc coneixement que es té de la seua estructura: excavat a principi del segle XX per Artur Pérez-Cabrero i Tur , amb metodologies destinades més a aconseguir peces que a fer-ne una anàlisi científica; després, a principi dels anys cinquanta, José M. Mañá de Angulo hi tornà, si bé sense aconseguir gairebé cap resultat. Des de llavors no s’ha tornat a excavar, malgrat les fortes pressions urbanístiques a la zona. El que sí s’han estudiat han estat els seus materials per part de diferents experts. L’estudi més complet i acurat realitzat fins a la data és el d’Esther Hachuel Fernández i Vicent Marí Costa.


L’excavació

El desembre de 1907 i el gener de 1908 Artur Pérez-Cabrero, un dels membres més destacats de la Societat Arqueològica Ebusitana, realitzà una campanya a la zona de l’illa Plana, després de trobar restes de ceràmica en superfície. Les despeses de la campanya varen ser assumides personalment per Joan Roman i Calvet , president de l’esmentada societat. La zona a explorar es trobava al centre d’aquest illot i es dividí, a efectes pràctics, en cinc sectors.

El primer d’ells, anomenat sector alfa, estaria situat a l’est, a la zona de la platja de Talamanca. S’hi esmenta l’existència d’un jaciment de múrex (petxines de les quals s’extreia la porpra). Les escasses dades que ofereix l’excavador no permeten saber si l’establiment industrial era contemporani al santuari, o si arribà fins i tot a tenir cap tipus de relació amb ell. Només diu que a la zona es trobaren ceràmiques fenícies i gregues, a més de monedes púniques.

Del segon dels sectors del jaciment, ja al centre de l’illa, i anomenat beta, no n’ha arribat cap tipus d’informació. O bé no s’hi trobà res digne d’esment o bé fins i tot no arribà a ser excavat.

El tercer sector, delta, donà com a resultat la troballa d’un pou (semblant al que aparegué en el sector següent) que no contenia res. També es parla de tres forats de forma quadrangular.

Al sector gamma aparegué l’element més important de tot el jaciment: un pou on hi havia un important conjunt de terracotes fetes a torn (en concret, trenta-tres). Aquest pou, semblant al del sector anterior, tenia 9 metres de fondària i 1,5 de diàmetre. En ambdós casos es tracta de bothros, pous amb la finalitat de dipositar-hi les peces d’un temple quan aquest estava ple o bé quan es tancava definitivament. Un dels dos pous no s’arribà a omplir mai i l’altre només va ser ocupat en part, amb les ja esmentades figures a torn.

En superfície, en aquest mateix sector aparegueren diferents materials, que feren que s’excavàs.

També s’obtengueren resultats al sector següent, que tenia com a nom lambda. Va ser el primer a ser excavat i en primer lloc hi aparegué un aljub amb cinquanta-dos esquelets, dels quals no s’ofereix més informació que dir que són d’època remota. També s’hi trobaren una sèrie de forats de dimensions semblants al del sector anterior, però ara de forma ovoïdal.

Però l’element que sembla més important en aquest sector no va ser valorat com a tal per part de Pérez-Cabrero: és el que ell defineix com els fonaments d’un important edifici, que probablement era el mateix santuari.

El darrer dels sectors excavats, l’anomenat sector pi, estava prop de la costa oest (on hi ha l’Hotel El Corso). Pérez-Cabrero pensava que hi havia trobat un temple a l’aire lliure, que relacionava, com s’ha de suposar, amb els pous ja esmentats.

La següent excavació a l’illa Plana la realitzà, l’any 1953, José M. Mañá de Angulo. No pogué excavar a les zones realment importants (els sectors gamma, delta i lambda), ja que estaven ocupades llavors per una vinya. Només pogué analitzar en detall el sector pi i comprovà que el que Pérez Cabrero considerà com a temple a l’aire lliure era en realitat una cisterna d’època romana, per tant no relacionable amb el santuari púnic.

Ja en època recent, s’acabà edificant al sector on probablement estava ubicat el santuari, sota la vigilància del servei d’arqueologia del Consell Insular d’Eivissa i Formentera, i no aparegueren restes dignes d’esment.


Els materials

Dels materials trobats a l’illa Plana a l’excavació de Pérez Cabrero només es conserven perfectament identificades les terracotes. La resta de materials, o s’ha perdut o no han estat correctament identificats.

Pel que fa a aquestes peces, es pot parlar de dos grans conjunts perfectament diferenciats. El primer d’ells està format per les figures fetes amb motlle, i de fet, són minoritàries. Tenen una característica comuna que les diferencia de les del segon grup: totes elles foren trobades a l’exterior del bothros que contenia les figures fetes a torn. S’hi poden establir tres subgrups, perfectament diferenciats.

En primer lloc, s’ha de fer esment d’una única peça, una venus despullada d’estil xipriota, que els especialistes consideren que és una representació de la deessa Astarte . Se n’han trobat alguns exemplars semblants a altres jaciments a fora de les Pitiüses.

El segon grup de les ceràmiques fetes amb motlle està format per figures masculines d’estil egipci. Totes les figures d’aquest grup varen aparèixer rompudes i no es pot arribar a saber si això ha estat a causa d’un problema de conservació o a algun tipus de ritual.

El tercer grup està format per un conjunt de peces que semblen representar llits als quals hi ha una figura humana, tapada amb una flassada. No tenen equivalents en altres jaciments, per la qual cosa es fa difícil la seua interpretació, si bé es pensa que podria representar dones a punt de parir, fet que estaria en relació amb la majoria de peces del santuari.

El segon gran conjunt, el de les figures realitzades a torn, és molt més nombrós que l’anterior, i està format per un total de trenta-una terracotes senceres i tres caps. Totes elles tenen una tècnica de fabricació semblant: el cos es fa a torn, per després afegir-li els braços (només unes tires de fang). Els ulls, la boca i el nas es marquen de diferents maneres, i els òrgans sexuals apareixen molt marcats: un triangle en el cas de les representacions femenines i un pegat de fang en el cas de les masculines. Per tant, el que es vol destacar a totes elles és el sexe. Com ja s’ha comentat abans, a més de tenir en comú la mateixa tècnica de fabricació, totes elles aparegueren dins del bothros, o pou.

Es poden establir, dins d’aquestes ceràmiques fetes a torn, diferents grups. El primer d’ells, que representa gairebé el 50% del total de peces, està format per peces amb cos acampanat i cap de forma cilíndrica separat del cos per una profunda carena. Els braços estan plegats al damunt del pit, en posició de resar. Les peces presenten decoració policroma, formada per diferents traços que es creuen. Aquest grup seria originari de Xipre i des d’allí s’hauria estès cap a la Mediterrània occidental.

El segon tipus seria semblant a l’anterior, però normalment un dels braços apareix en posició vertical per poder sostenir un llumener al cap i, fins i tot, un altre llumener a l’altre braç. Aquesta tipologia no té equivalents a l’orient, i són per tant peces clarament púniques. Se’n conserven tres exemplars, tots representacions del sexe masculí.

El següent grup està format per figures de cos cilíndric i està representat per un total de tres peces, dues representacions masculines i una de femenina. Els seus materials i acabat són de qualitat inferior a la sèrie anterior.

El darrer grup el formen les figures de cos ovoide. Se’n poden establir dos subgrups: el primer estaria format per les peces que es coneix com a cap de pardal, per la forma del nas, que les fa més semblants a una au que a una persona. El segon el constitueixen les que s’anomenen de faccions negroides, per tenir els llavis formats per una tira.


Evolució del santuari

Abans de comentar l’evolució del santuari, s’ha de dir que en els períodes en què estigué actiu, l’illa Plana era una illa en tot el sentit de la paraula, que formava una unitat amb les dues altres properes: l’illa Grossa i l’illa des Botafoc. No existien ni la platja de Talamanca ni la zona de ses Feixes.

Sobre la base dels materials trobats al jaciment, es podrien establir dues grans etapes ben diferenciades. La primera d’elles, entre mitjan segle VII aC i mitjan segle VI aC, vendria marcada per la utilització de les peces fetes amb motlle i trobades fora del bothros. La mateixa tipologia de les peces, d’origen oriental, i la seua cronologia, semblen confirmar-ho. Per tant, l’inici del santuari està relacionat amb el món fenici i no amb el món púnic, com s’havia pensat. El que no està clar és que aquestes peces tenguin relació amb el santuari. Sembla, més aviat, que es tractaria d’un lloc sagrat, potser relacionat amb la fundació del nucli urbà fenici. Aquesta primera fase estaria relacionada, per tant, amb visites esporàdiques a un lloc sagrat, però no amb el santuari pròpiament dit.

La segona etapa, entre final del segle VI aC i final del segle V aC, sí que ja estaria directament relacionada amb l’existència d’un santuari i cobriria totes les peces fetes a torn trobades al bothros. La prova més clara d’això estaria en l’estandardització de les peces. La causa es pot trobar en el fet que en el món antic els temples solen tenir el monopoli de fabricació dels exvots, i de la seua posterior comercialització als fidels. Per tant, existeix un grup (la casta sacerdotal) que marca el funcionament del santuari i que, en un moment determinat, decideix guardar totes les peces dins el bothros, probablement a causa de l’abandonament del temple.

La raó de l’existència del santuari púnic podria venir motivada per dues causes diferents (que no són necessàriament excloents): per un cantó, el fet de mantenir viva la tradició anterior de l’illa com a lloc sagrat; per l’altre, existeix la possibilitat què l’illa Plana fos el primer enclavament púnic a Eivissa, abans de passar a integrar-se per complet al nucli urbà fenici existent.

Malgrat la unitat de formes que presenten les peces d’aquesta segona època d’utilització de l’illa Plana, es poden establir tres fases.

La primera, entre final del segle VI aC i mitjan segle V aC, estaria caracteritzada per la utilització de les terracotes acampanades senzilles. Les peces són representacions masculines o femenines i se’n poden diferenciar de dues qualitats diferents: n’hi ha de pasta de bona qualitat, decorades, i n’hi ha de qualitat inferior, que a més no porten decoració. Queda clar que existeix una clara simbologia relacionada amb la fertilitat, que en aquell moment no estableix diferenciacions entre el sexe masculí i el femení.

La segona fase, cap a mitjan segle V aC, vendria representada per les figures que porten un llumener, que poden tenir forma acampanada o cilíndrica. Es mantenen, com a la fase anterior, les figures de qualitats de pasta diferents i pel que fa a la seua distribució per sexes hi ha un augment de les figures de sexe masculí.

La tercera fase estaria dins la segona meitat del segle V aC i tipològicament correspondria a les figures de tipus ovoide. El canvi ara ja és més visible: desapareix la diferenciació de les peces per raons de qualitat i totes són representacions de sexe masculí, que es converteix en l’única representació de la fertilitat. Aquesta fase degué acabar amb el probable tancament del temple i la col·locació de tots els exvots dins el bothros, cap a final del segle V.

Pel que fa a la divinitat a la qual estaria dedicada el temple, s’ha discutit molt i se n’han apuntat tres de diferents: Bes, Eshmun i Adonis. No hi ha proves concloents que apuntin directament a un d’ells (o a qualsevol altra divinitat). El que sí sembla provada és l’esmentada relació directa entre el santuari i el culte a la fertilitat. [EPG]

Descàrregues

Col·laboradors