Hausmann, Raoul

Hausmann, Raoul (Viena 1886 — Llemotges, França 1971) SOC Pensador, escriptor, fotògraf, pintor, poeta dadaista.

El 1900 la seua família es traslladà a Berlín, on el jove Hausmann estudià a l’acadèmia de Belles Arts i s’interessà per l’impressionisme i el postimpressionisme. L’any 1905 se’n va anar a viure amb la seua primera esposa, amb qui tengué una filla el 1907. Es posà a treballar d’il·lustrador i paral·lelament seguí els estudis de pintura i escultura en contacte amb altres artistes. Aquells anys conegué alguns expressionistes.

L’any 1915 conegué Hannah Höch, amb qui va viure fins a l’any 1922, i entrà en contacte amb el corrent literari del dadaisme. El 1917 fundà juntament amb Franz Jung i Richard Huelsenbb el Club Dadà de Berlín. El dadaisme s’inicià l’any 1916 a Zuric amb autors i artistes com Hugo Ball, Hans Arp o Tristan Zsara, entre altres. El dadaista rebutja qualsevol concepte de l’art convencional, burgès i idealista (fins i tot l’expressionisme) i persegueix la reproducció simultània de totes les percepcions interiors i exteriors sense preocupar-se d’una coherència causal o lògica.

El dadaisme berlinès va ser definit anys més tard com un moviment més polític que pròpiament literari o artístic. Tot i que per al dadaista la teoria i la pràctica artística no es pot deslligar d’una nova organització de la vida social, Hausmann es va apartar d’aquells membres que s’incorporaven al partit comunista i retornà a un cercle més reduït fugint de la notorietat pública fins llavors força gran, després de la progressiva dissolució del grup de Berlín (que es consumí definitivament el 1921).

Començà a fer de l’art una forma de vida, entre 1921 i 1923 publicà el manifest Presentista, participà en el Congrés Internacional d’Artistes de Progrés, se separà de Hannah Höch i es divorcià de la seua primera dona.

L’any 1926 Hausmann inicià la redacció de la seua única novel·la, Hyle, la major part de la qual va escriure a partir de 1947 i que no acabà fins a 1956. Les dues primeres parts, que mai no es varen publicar, tenen com a escenari l’illa de Sylt, al mar del Nord i el petit port pesquer de Jershöft, al mar Bàltic. La tercera part va ser publicada el 1969 per l’editorial Heinrich Heine Verlag a Frankfurt sota el títol de Hyle. Ein Traumsein in Spanien. Amb la desaparició d’aquesta editorial, l’obra va caure en l’oblit, però l’any 1997 l’editorial asturiana Ediciones Trea la va treure i la va fer traduir a l’espanyol amb el títol de Hyle. Ser-sueño en España.

Una gran part del llibre tracta de l’estada de Hausmann a Eivissa, des del 28 de març de 1933 al 16 de setembre de 1936. Els elements bàsics de l’obra són autobiogràfics. No és una novel·la convencional, barreja acció amb monòlegs interiors, poesia i descripcions sense cronologia estricta i té una gran complexitat lingüística i argumental. Però amb la descripció dels esforços dels personatges de construir-se i mantenir desesperadament un món propi aconsegueix un fil conductor força captivador.

Molt interessant és el fet que reflecteix la visió d’un estranger de l’Eivissa d’aquells anys, dins del context de la crisi mundial. “La biologia, les cançons populars, les rondalles i el comportament anònim i atàvic dels habitants d’Eivissa ridiculitzen els desitjos dels personatges de posseir-se a ells mateixos”, escriu Emiliano Fernández a la presentació de la traducció al castellà.

A Eivissa, l’artista polifacètic trobà un espai que encisà el seu esperit intranquil i ansiós. Des de 1927 s’havia dedicat amb regularitat a la fotografia. Recorria amb una enorme càmera una gran part de l’illa i es convertí en un admirador del món rural autosuficient on, per a ell, la gent vivia en harmonia amb la natura configurada pel treball humà d’una manera sàvia. Fou estudiós de l’arquitectura, l’antropologia i l’arqueologia illenques. En aquesta illa va quedar fascinat per l’existència d’una relació més estreta amb la natura i el fort sentit comunitari dels seus habitants.

Hausmann estudià minuciosament l’arquitectura rural, redactà diversos articles sobre ella i també sobre els costums populars. Els seus comentaris insisteixen en la presència de formes de sabiduria primordial que permeten produir coses belles, ajustades a les necessitats de l’ésser humà. La casa eivissenca referma la seua convicció que les teories, dogmes i doctrines no serveixen de res i que l’espai no és qüestió ni de la funció ni de la distribució.

Sobre l’habitatge rural eivissenc organitzà una mostra per a la Fondation pour l’Architecture de Bruxelles seguint el model d’una exposició que ell mateix havia organitzat l’any 1936 al Museum für Gestaltung a Zuric primer, i a Praga més endavant, per fer conèixer les seues troballes a Eivissa. Després de Brussel·les i París la mostra es va poder veure al Centre de Cultura “Sa Nostra” de Palma i, finalment, també al Museu d’Art Contemporani d’Eivissa.

A Eivissa vivia amb dues dones (la seua segona esposa, Hedwig Mankiewitz, amb qui es va casar el 1923 i la seua amant, Vera Broïdo, que va conèixer el 1928), primer a Sant Antoni i desprès a can Palerm, a Sant Josep, perquè cercava un ambient menys freqüentat per la colònia estrangera, com contà Vera Broïdo anys més tard. Arribaren a l’illa després d’haver-ne sentit parlar uns amics, que deien que era “un indret verge, bonic i barat, un lloc perfecte per treballar. Alemanya s’estava convertint en un lloc molt desagradable”.

El 1937 dues de les seues obres de pintura aparegueren a l’exposició Entartete Kunst (art degenerat) que els nazis havien organitzat a Munic com una manifestació de rebuig a l’art que no podien entendre. L’any següent, Herbert Read organitzà una mostra d’art alemany del segle XX en reposta a la de Munic i entre altres exposà també dues obres de Hausmann.

El resultat final de l’estada a Eivissa no és la consecució d’una vida més feliç, amb la qual somiaven els seus personatges, sinó l’enfonsament del projecte de vida en comú. A poc a poc la realitat exterior envaeix el seu món oníric, primer amb l’aparició de l’esgotament de les relacions entre ells i finalment, amb la Guerra Civil, fins i tot la violència. Vera Broïdo marxà de l’illa i l’abandonà. El 16 de setembre, després d’un bombardeig de la ciutat, ell mateix se’n va anar d’Eivissa a bord del destructor alemany Falke, juntament amb la seua dona.

“Quan començà la guerra civil a Espanya, jo era el cap del Comitè d’estrangers antifeixistes. Però després d’un bombardeig de l’illa, el setembre del 1936, s’esperava l’arribada dels falangistes italians sota la direcció del comte Rossi, i m’escapava d’Espanya amb la meua dona a bord del destructor alemany Falke...”, conta ell mateix més tard.

Es dirigí primer a Zuric, on donà a conèixer part dels seus treballs sobre Eivissa, i posteriorment a Praga. Allí va participar a la reunió preparatòria del Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna. El 1938 viatjà a París i al començament de la Segona Guerra Mundial es refugià a Peirat-lo-Chastèu.

Des de 1944 Hausmann va viure a Llemotges, on seguí cultivant la fotografia d’interior, la pintura a l’oli, el fotomuntatge, el collage (una de les seues aportacions innovadores a l’art) i la poesia fonètica que enregistrà amb un invent que ell mateix va crear l’any 1921 i patentar, amb l’ajut d’un germà de Vera Broïdo, el 1935: l’optòfon. “Aquest aparell en forma de màquina d’escriure permet sotmetre relleus minúsculs de formes progressives a una mena d’espectògraf; els reflexos d’aquestos relleus projectats sobre una pantalla proporcionen formes acolorides d’una gran varietat. Al mateix temps passen per un mecanisme fotoelèctric que les transforma en ones sonores” (Raoul Hausmann, Je ne suis pas un photographe, p. 21). [PeH]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments